Miracles en dones

Sor Isabel de Villena

Meravellosa elaboració literària de dos miracles fets en dones: la curació d'una dona amb hemorràgies i el retorn a la vida d'una xiqueta (Mt 9,18-26; Mc 5, 21-43; Lc 8,40-56). Segons l'abadessa, Jesús vol anar a casa de la xiqueta malalta perquè «la curació demanada havia d'ésser feta en dona, qui la sabria reconéixer i estimar i molt regraciar, en tant que la ferventíssima fe seua satisfaria a la poca i curta creença de son pare». En canvi, al final serà la mare la qui mostrarà més agraïment a Jesús: «prenia les mans del Senyor i besava aquelles molt estretament, i parlava-li de cor el que de boca exprimir no podia». En el capítol abunden els mots del camp semàntic del sentit del tacte. F. Xavier Martí.

Capítol CXV. COM EL SENYOR RESSUSCITÀ UNA DONZELLA,

FILLA DEL PRÍNCEP DE LA SINAGOGA.

Anant el Senyor per la terra predicant i obrant meravelles, la fama seua fon divulgada per tota la gent, i gran multitud de poble venia de totes aquelles partides per oir sa senyoria, car era la bellea del seu parlar tan excel·lent que donava infinit delit als oints.

I, estant sa Majestat un dia parlant i adoctrinant al poble, vingué un príncep molt cuitat, ab dolor que li travessava l'ànima, i, ficant el genoll davant sa senyoria, adorant la Majestat seua, li digué: «Domine, filia mea modo defuncta est: sed veni, impone manum tuam super eam et vivet». Volent dir: «Oh, Senyor! Jo só ací per suplicar vostra mercé vulla fer a mi una gran i assenyalada misericòrdia; ab tot no us ho haja servit, só cert, per la fama vostra, sou tan clement que no negueu pietat als tribulats i adolorats. Jo, Senyor, tinc una filla que ame carament; està en extrem de mort, no ha reparació per via humana si vostra senyoria no ve a ma casa i que la toque ab les vostres piadoses mans, i llavors jo só cert que ella cobrarà salut i vida per mitjà del vostre dolç tocament.»

I, veent el Senyor aquell príncep tan adolorat que no li pareixia res bastàs a guarir la seua filla sinó la presència seua, el volgué contentar d'anar ab ell a sa casa; car, ab tot el dit príncep mostràs poca fe en son parlar no creent que en altra manera pogués haver curació la filla tan amada sinó ab la presència corporal de sa senyoria, la devoció seua era tanta que meresqué obtenir el que demanava, especialment que la curació demanada havia d'ésser feta en dona, qui la sabria reconéixer i estimar i molt regraciar, en tant que la ferventíssima fe seua satisfaria a la poca i curta creença de son pare.

I, anant el Senyor pel camí, acompanyat dels deixebles seus, per fer la dita resurrecció, ocorregué a ell una altra dona ferventíssima, complida de molta fe, la qual per dotze anys era estada tribulada per una congoixosa malaltia. Aquesta cortesa dona, per reverència de sa divinal Majestat, no tenint-se per digna de venir-li davant, acostàs a sa clemència per la part de darrere, dient dins l'intrínsec del seu cor: «Si tetigero tantum vestimentum eius, salva ero». Volent dir: «Si jo puc tocar sols l'extrem de la seua vestidura, fe i creença tinc que tantost seré guarida.» I així fon de fet, car prestament es partí d'ella tot mal.

I el clement Senyor, volent manifestar el miracle a glòria del seu Pare, digué: «Quis est qui me tetigit?» Volent dir: «Qui és el que m'ha tocat?» I com tots s'excusassen dient que no sabien qui havia tocat sa senyoria, el principal de sos criats, qui havia nom Pere, per la gran amor i privadesa que tenia ab el Senyor gosava-li respondre en totes coses, i aquest li digué llavors: «Oh, Senyor!, ¿i no veeu quanta és la gent que us segueix, ens porten tan estrets que envides podem tocar el peu en terra? ¿I demana vostra mercé qui us ha tocat?»

I respongué el Senyor al seu amat criat, mirant-lo ab una franquesa de cara, vista la seua simplicitat, dient-li: «Oh, Pere, que no m'entens! Car no parle d'aqueix tocament que tu estimes, ans et dic veritat que algú m'ha tocat ab tant fervor de fe que ha fet eixir de mi virtut de meravellosa operació.»

I la dita dona, coneixent la faena seua ésser manifesta, ab fervor d'amor rompé tota la gent i, passant davant, es llançà als peus del Senyor ab moltíssim temor i vergonya, i recontà la causa de la seua vinguda i la gran malaltia que soferta havia per llong temps, i com havia despés tot ço del seu en metges i medicines, i ningun remei no havia trobat fins a la present jornada; i digué i afermà davant tota la gent com sols en tocar la falda de sa senyoria s'era sentida sanada i guarida, i que d'açò feia infinites gràcies a sa clemència.

I el Senyor, mirant ab gran plaer la seua ferventíssima devoció, li digué: «Confide, filia, fides tua te salvam fecit: vade in pace.» Volent dir: «Hages gran confiança, i sies certa, filla, que la teua ferma fe ha meritat obtinguesses allò per tu demanat. Vés-te'n en pau; i, així com la persona teua és guarida de tot mal, així l'ànima teua sia quítia i apartada de tot pecat, perquè pugues sentir aquella pau divina que llargament es comunica a l'ànima pura i neta de tota culpa.»

I, aturant-se la gent per veure i oir aquesta gran i singular obra del miraculós guariment de la dita dona, aplegà un missatge molt cuitat, dient al príncep de la sinagoga: «Oh, senyor! No us cal cuitar ni fatigar aqueix Senyor que feu venir per guarir vostra filla, car certament és del tot morta.»

I el dit príncep, perdent l'esperança de la vida de la filla que tant amava, començà a sentir nou dolor, qui li féu llançar abundància de llàgrimes. I el piadós Senyor, veent-lo així plorar, li digué: «Noli timere, crede tantum, et salva erit.» Volent dir: «Oh, príncep! No temeu, car, si vós haveu ferma fe, la filla vostra serà salva i guarida de tot mal.» I l'adolorat pare, sense poder tornar resposta, cuitava el pas per aplegar prest a la posada seua; i el clementíssim Senyor el seguia ab tota l'altra gent.

I, com entrassen per la casa, sentiren aquí el gran crit i plor, i les endetxadores que excitaven tot el món a piadós i dolorós plor. I, veent el Senyor la confusió de la diversitat de veus i de crits, els digué: «Nolite flere, non enim est mortua puella, sed dormit. Oh, gent de poca fe! Deixeu el plorar demesiat, car no és morta la donzella, ans dorm». I aquells qui eren estats a la fi de la dita donzella i sabien que realment era morta, el començaren a escarnir, traent-se joc del parlar de sa senyoria. I sa mercé, que els véu així mal devots i poc creients, no permeté que ningú entràs en la cambra on jaïa la morta, sinó sols el pare i la mare i tres deixebles de sa senyoria els més amats, ço és Pere, Jaume i Joan.

I, essent el Senyor dins la cambra, manà que fos tancada la porta, i, acostant-se al llit, prengué la mà de la donzella, dient-li: «Puella, surge», la qual es llevà molt prest, obeint a sa senyoria.

I el pare i la mare, meravellats i fora si mateixos per goig inestimable, es llançaren als peus del Senyor, regraciant a la clemència seua del tan singular benefici, dient el pare de la donzella: «Ara, Senyor, conec que totes coses vos són possibles, i só cert que vós sou aquell de qui David ha parlat, dient: ˝Ipse dixit, et facta sunt; ipse mandavit, et creata sunt˝, car a la voluntat vostra obeeixen totes les creatures per vós creades, i d'ací avant, Senyor, les gents que veuran i oiran les meravelloses obres vostres, admirats de tanta potència, diran: ˝Qualis est hic, quia venti et mare obediunt ei?˝ Volent dir: ˝Oh, quant és gran i omnipotent aquest Senyor, car el vent i la mar i totes coses l'obeeixen!˝»

I el Senyor, veent-los així confirmats en la vera creença i tan afectats i devots a sa senyoria, els manà que donassen a menjar a sa filleta i que s'alegren ab ella, i que no curen dir res d'esta faena a ningú. I la donzella, tota inflamada en l'amor del Senyor, es llançà als peus de sa clemència, regraciant a aquella infinitament el benefici que rebut havia, oferint a sa Majestat la vida que donat li havia, suplicant-lo tota fos despesa en el servir seu, car altre desig ella no tenia.

I la mare de la dita donzella, per sobres de goig, parlar no podia: prenia les mans del Senyor i besava aquelles molt estretament, i parlava-li de cor el que de boca exprimir no podia, regraciant-li de tot son poder la vida que a sa filla donada havia, la qual ella estimava més que la pròpia seua.

I, veent el Senyor que tant eren aconsolats i contents i tenien el que demanat havien, els donà la benedicció seua i partí d'aquí, lleixant-los molt alegres i aconsolats.

I la fama d'aquest miracle fon prestament divulgada per tota aquella terra, a gran glòria del Senyor, que fet l'havia.

Vita Christi. Capítol adaptat.

El que Ell vos diga

Josep Martí Ferrando

L’atzar és una de les temàtiques del món contemporani que ha resultat més fecunda per a les arts. Així, d’entrada, em venen dos noms a la memòria: Paul Auster i Javier Marías. Fer algun comentari sobre ells en este context resulta, a més d’ociós, totalment impertinent. No puc evitar, però, una xicoteta cavil·lació: l’atzar no és cap problema per als pobres del Llibre, on l’existència humana està fiada a la voluntat de Déu qui, per als cristians, té comptats cada un dels cabells dels humans. Tot i que es referia a la mecànica quàntica, Einstein va proferir en una missiva al seu amic Max Born, la frase que ell mateix s’encarregaria després de repetir: «Déu no juga als daus». 

Ara bé, tres fets aparentment dispars, tots coincidint en les primeries d’agost, m’han impel·lit a escriure. D’una banda, la lectura de Twice-Told Tales de Nathaniel Hawthorne; d’una altra la Memòria d’activitats de l’Església catòlica corresponent a l’exercici de 2014 que un bon amic va enviar-me i, per últim, la lectura —grata— de sengles entrevistes en la premsa al nou prior de la Basílica de la Mare de Déu. Repetisc, són tres lectures totalment dispars però que, a manera de punts que definixen un plànol, m’han fet reflexionar.

He parlat de Nathaniel Hawthorne. Reconec que és la primera vegada que he llegit el llibre citat. De la categoria de l’escriptor ja en va parlar Borges, així que jo no tinc res a dir al respecte. Ara bé, el que m’interessa remarcar ací és la manera tan espontània i, alhora, tan encertada, amb què tracta, no sols el fet religiós, sinó la seua experiència de fe. Hawtorne era descendent directe d’un dels jutges dels Judicis de Salem. És cert que va viure l’ambient purità de l’època i, com he apuntat, va saber anar més enllà del pintoresquisme descriptiu per a remarcar l’experiència religiosa.

La pregunta que em faig, tot i que retòrica perquè ja sabem el resultat, és: ¿en el context del romanticisme espanyol hi va haver alguna cosa semblant? Podríem continuar amb els interrogants retòrics: i després del romanticisme?; vull dir si en la literatura, les arts o el pensament contemporani hispànic, des de la perspectiva catòlica, podem trobar aportacions culturals remarcables.

Ara bé, si canviem de país, la resposta també canvia: a Anglaterra, a més de John H. Newman, tenim Gilbert K. Chesterton o Graham Greene, per posar dos figures més que senyeres. El mateix podem dir de França on crec que podem obviar els exemples de Bernanos, Maritain o Mounier.

Encara que deixem la literatura, les mostres de relació entre religió i cultura són fructíferes fora del nostre entorn. L’estimat José Luis Barrera podria escriure llargament sobre cinema i religió a Europa. D’Alemanya em venen, de sobte, dos exemples. Volker Schlöndorff, representant oscaritzat del denominat nou cine alemany, va filmar el 2004 Der Neunte Tag: els nazis alliberen de Dachau un rector luxemburgués, que té nou dies per a convéncer el bisbe de canviar la política d’oposició envers els nazis.

El segon exemple ens el proporciona, cinc anys més tard, l’exdona de Schlöndorff, la també exímia representant del nou cine alemany Margarette von Trotta, amb el seu film Vision - Aus dem Leben der Hildegard von Bingen. Si el dilema del rector luxemburgués estava tractat amb un gran respecte pel context històric, alhora que reflectix el dilema psicològic del pare Kremer, de manera que el film esdevé un homenatge a l’Església catòlica luxemburguesa, en Vision, l’acostament a la monja Hildegarda de Bingen —en 2009 encara no era santa—, no pot ser més respectuós amb la figura històrica.

Siguem sincers, ¿algú creu possible que en este país es facen films amb este respecte per la història i per l’Església catòlica? La cinematografia europea no sols aborda la religió des d’una perspectiva històrica. Klaus Härö va filmar, també el 2009, Cartes al pare Jacob, on un clergue cec, contesta, des d’una església vetusta i quasi abandonada, les múltiples cartes de consulta que li arriben de tot Finlàndia; hi ha un problema, però: el pare Jacob és major i cec, cosa per la qual arriba per a ajudar-lo Leila, una convicta d’assassinat. Els exemples podrien multiplicar-se.

Un últim i extrem exemple. Barrera va consignar en la seua columna de Paraula la crítica de Se Dio vuole d’Edoardo Maria Falcone: un cirurgià, tan competent com dèspota, ha d’encarar la notícia del seu fill: vol fer-se rector. ¿S’imaginen el tema de la vocació tractat en este país? Doncs això, em remet a l’esmentada crítica i a la pel·lícula mateixa, de fàcil accés en els videoclubs. 

Sé perfectament que l’esterilitat cultural en l’àmbit catòlic espanyol no és absoluta. Per dos motius, perquè sempre hi ha excepcions —pense en Delibes— i perquè sí que hi ha una certa producció de caràcter marcadament laudatori, però incapaç d’entaular diàleg amb el món de hui. És així com l’esterilitat cultural del catolicisme hispànic ni és, ni històricament ha sigut, una preocupació de la institució catòlica, però sí una xacra que perdura i lastra el nervi del catolicisme espanyol. 

I ací és on entra el segon dels factors que els comentava. Pels mateixos dies en què acabava el llibre de Hawthorne, i pensava en tot el desús escrit, un amic em feia arribar l’esmentada Memòria de l’Església. El període ressenyat corresponia, en bona part, a l’etapa d’Antonio María Rouco com a president de la Conferència Episcopal. Vaig llegir-la. La primera sensació que vaig tindre va ser la d’estupor. No entenia res. Matise, és clar que comprenia les dades, però ignorava el perquè d’un format de memòria que semblava el balanç d’una gran empresa. Hauré d’explicar-me. Per descomptat que cal fer esment de les dades econòmiques, donar raó dels diners rebuts i de la seua destinació. Però cal dir dos coses: el to triomfalista emprat no contribuïx, sinó tot el contrari, a la necessària tasca d’evangelització que és tan prioritària. L’autobombo pot ajudar, cosa que dubte, a animar als que estan, però de cap manera pot resultar atractiu als qui estan fora. No sé, francament m’agradaria endevinar el sentit que té ressenyar, i en el preàmbul:

Durante 2014 la Iglesia celebró 240.282 bautizos, 244.252 primeras comuniones, 116.787 confirmaciones, 52.495 bodas y 23.624 unciones de enfermos. Más de 10 millones de personas asisten regularmente a Misa, y se celebran al año 9,5 millones de eucaristías. 

Dubte que, per una banda, este siga el camí per fer del nostre país una terra de missió. Però és que, per una altra part, les dades sociològiques, objectives, no inviten precisament a l’optimisme. En efecte, en l'Estudio nº 3173 del CIS corresponent al baròmetre d’abril de 2017, les qüestions 30 i 30 a, i sobretot, considerant les variables de classe social i sociodemogràfiques, són francament demolidores. Si a l’estadística del CIS afegírem un inexistent, almenys per al públic, anàlisi demogràfic del clergat i religioses, comprovaríem que tenim un problema, un problema greu, i que és qüestió de tots encarar-lo.

Ara bé, una altra notícia apareguda en els mitjans de comunicació escrits valencians, van aportar-me, però, signes d’esperança en una Església més oberta i dialogant amb el món contemporani. En els últims anys Juan Antón ha dut a terme una tasca més que encomiable al front de la basílica de la Mare de Déu. La preocupació pel temple —les obres de restauració— i per l’acció social i caritativa —Maides i ajuda a tants organismes solidaris— han estat els dos vectors mestres de la seua etapa. L’edat, però, li ha exigit un més que esperat i necessari retir de la dita responsabilitat. Parlar del seu successor, Jaime Sancho Andreu, en resulta ociós. Després del nomenament de prior de l’esmentada basílica, va donar sengles entrevistes als diaris escrits a València: Levante-EMV i Las Provincias. (1)

Eren, són, dos entrevistes que, d’alguna manera hom podria qualificar de complementàries. En Las Provincias fa una declaració òbvia: «soy muy de Iglesia», amb dos substantius tan complementaris com definitoris: fidelitat i disponibilitat; i, ja en relació amb la seua nova responsabilitat evoca l’obra de l’arquebisbe Olaechea, perquè «quiso hacer un esfuerzo de obra social, como construcción de viviendas y fundó muchas entidades sociales bajo el nombre de la Virgen de los Desamparados y quería también aquí celebrar bodas de obreros». Sancho, obertament, declara que cal i vol continuar pel camí de la responsabilitat social. L’altra entrevista, la propiciada pel Levante-EMV, pot resultar més interessant per allò que té, no sé si d’incisiva, però en qualsevol cas, afecta temes potser més interessants. En efecte, a més de repassar la seua carrera sacerdotal, amb anècdotes terribles que mouen a la reflexió sobre la condició humana, incidix en la «línea de priorizar lo social»; analitza temes atractius com ara el de la difícil separació entre els àmbits folklòric i religiós, Ara bé, a més d’estes qüestions, diguem-ne relatives a la seua nova dignitat, el prior entra en altres camps més profunds: un, assumir que l’Església en estos moments té el vent en contra i, dos, analitzar el perquè d’esta adversitat en els temps que vivim. Tant el diagnòstic de la situació, com les causes (excessiva col·laboració amb l’Estat en la postguerra) i les aportacions de possibles solucions (aprofitar, precisament, el vent en contra com una oportunitat), són un excel·lent punt de partida per a arribar a les persones alienes a l’Església, bé perquè s’han separat d’ella, bé perquè la desconeixen.

La metàfora de l’Església en Mateu 14,22-23, ens mostra una Església en mig de la tempesta. Jaime Sancho al·ludix, precisament, a una etapa de perniciosa calma, de la qual ha derivat l’actual sotsobre. Les dades són importants, però tancar-se en nosaltres mateixos no crec que siga la via de salvació. Els himnes proclamen que el poble de Déu és un «poble en marxa», «l’Església que camina», «que pelegrina». Els exemples són múltiples. La barca de Tiberíades no tenia solució des de la perspectiva humana, però els deixebles saberen vore Jesús que arribava a socórrer-los. La qüestió de fons és: ¿sabem distingir el Jesús que ve a salvar-nos? ¿Eixirem de la barca amb fe? 

Després de les cites de Sancho Andreu no puc sinó evocar Maria. Tanta advocació, tant de sermó, tanta festa al seu voltant i, al remat, que poc de cas li fem alguns! I és que ella ja ens va mostrar a Canà la resposta, que d’altra banda és ben senzilla: «Feu el que Ell vos diga».

 (1) «Jaime Sancho: "La basílica tiene una falsa imagen elitista; quiero allí bodas de gente humilde"» (Levante-EMV); «Jaime Sancho: "Hay que lograr visitas al Museo para transmitir el aspecto social de la Virgen"» (Las Provincias).

Publicat en Cresol, 140 (2017, setembre-octubre), pp. 18-20.