Missatge per a la Jornada Mundial de les Comunicacions Socials (Lleó XVI, 2026)

MISSATGE DEL SANT PARE LLEÓ XIV

PER A LA LX JORNADA MUNDIAL DE LES COMUNICACIONS SOCIALS

Custodiar veus i rostres humans

[Versió en PDF]

Benvolguts germans i germanes,

El rostre i la veu són trets únics, distintius, de cada persona; manifesten la seua identitat irrepetible i són l’element constitutiu de qualsevol encontre. Els antics ho sabien bé. Així, per a definir la persona humana, els antics grecs empraren la paraula «rostre» (prósōpon), que etimològicament indica ‘allò que és a la vista, el lloc de la presència i de la relació’. El terme llatí persona (de per-sonare), en canvi, inclou el so; no qualsevol so, sinó la veu inconfusible d’algú.

El rostre i la veu són sagrats. Ens han estat donats per Déu, que ens ha creat a la seua imatge i semblança, i ens ha cridat a la vida amb la Paraula que Ell mateix ens ha adreçat. La Paraula va ressonar primer al llarg dels segles en les veus dels profetes, i després es va fer carn en la plenitud dels temps. Esta Paraula —esta comunicació que Déu fa d’ell mateix— l’hem poguda escoltar i vore directament (cf. 1Jo 1,1-3), perquè es va fer conéixer en la veu i en el rostre de Jesús, Fill de Déu.

Des del moment de la seua creació, Déu ha volgut el ser humà com a interlocutor seu i, com diu sant Gregori de Nissa [1], ha imprés en el seu rostre un reflex de l’amor diví, per tal que puga viure plenament la humanitat per mitjà de l’amor. Per tant, custodiar rostres i veus humanes significa conservar este segell, este reflex indeleble de l’amor de Déu. No som una espècie feta d’algoritmes bioquímics definits per anticipat. Cada u de nosaltres té una vocació insubstituïble i inimitable que sorgix de la vida i que es manifesta precisament en la comunicació amb els altres.

La tecnologia digital, quan no complim esta custòdia, corre el risc de modificar radicalment alguns dels pilars fonamentals de la civilització humana, que a vegades donem per descomptats. Simulant veus i rostres humans, saviesa i coneiximent, consciència i responsabilitat, empatia i amistat, els sistemes coneguts com intel·ligència artificial no només interferixen en els ecosistemes informatius, sinó que també assalten l’àmbit més profund de la comunicació: el de la relació entre les persones.

El repte, per tant, no és tecnològic sinó antropològic. Custodiar els rostres i les veus significa, en última instància, cuidar-nos nosaltres mateixos. Acollir amb valentia, determinació i discerniment les oportunitats que oferixen la tecnologia digital i la intel·ligència artificial no significa ocultar-nos els punts crítics, les opacitats, els riscos.

No renunciar al pensament propi

Des de fa temps hi ha múltiples proves del fet que algoritmes dissenyats per a maximitzar la implicació en les xarxes socials —rendible per a les plataformes— premien emocions ràpides i, en canvi, penalitzen expressions humanes que necessiten temps, com l’esforç per comprendre i la reflexió. En tancar grups de persones en bombolles de consens fàcil i d’indignació fàcil, estos algoritmes debiliten la capacitat d’escolta i de pensament crític i augmenten la polarització social.

A això cal sumar una confiança ingènuament acrítica en la intel·ligència artificial com a «amiga» omniscient, dispensadora de qualsevol informació, arxiu de qualsevol memòria, «oracle» de qualsevol consell. Tot això pot desgastar encara més la nostra capacitat de pensar de manera analítica i creativa, de comprendre els significats, de distingir entre sintaxi i semàntica.

Encara que la IA pot proporcionar suport i assistència en la gestió de tasques comunicatives, eludir l’esforç de pensar per nosaltres mateixos i conformar-nos amb una recopilació estadística artificial, a la llarga, corre el risc d’erosionar les nostres capacitats cognitives, emocionals i comunicatives.

En els darrers anys, els sistemes d’intel·ligència artificial estan assumint cada vegada més el control de la producció de textos, música i vídeos. Gran part de la indústria creativa humana corre així el risc de ser desmantellada i substituïda per l’etiqueta «Powered by AI», i convertirà les persones en simples consumidors passius de pensaments no pensats, de productes anònims, sense autoria, sense amor. Mentrestant les obres mestres del geni humà en el camp de la música, l’art i la literatura es reduïxen a un simple camp d’entrenament per a les màquines.

Però la qüestió que ens importa no és el que la màquina arriba o arribarà a fer, sinó què podem o podrem fer nosaltres, creixent en humanitat i coneiximent, amb un ús savi d’instruments tan poderosos al nostre servici. Des de sempre, el ser humà s’ha vist temptat d’apropiar-se del fruit del coneiximent sense l’esforç que comporten el compromís, la investigació i la responsabilitat personal. No obstant això, renunciar al procés creatiu i cedir a les màquines les nostres funcions mentals i la nostra imaginació significa enterrar els talents que hem rebut per a créixer com a persones en relació amb Déu i amb els altres. Significa ocultar el nostre rostre i silenciar la nostra veu.

Ser o fingir: simulació de les relacions i de la realitat

A mesura que ens desplacem pels nostres fluxos d’informacions (feeds), cada vegada és més difícil saber si estem interactuant amb altres sers humans o amb bots o virtual influencers. Les intervencions opaques d’estos agents automatitzats influïxen en els debats públics i en les decisions de les persones. En particular, els chatbots basats en grans models lingüístics (LLM) es mostren sorprenentment eficaços en la persuasió oculta, per mitjà una optimització contínua de la interacció personalitzada. L’estructura dialògica i adaptativa, mimètica, d’estos models lingüístics és capaç d’imitar els sentiments humans i de simular així una relació. Esta antropomorfització, que fins i tot pot resultar divertida, és alhora enganyosa, sobretot per a les persones més vulnerables. Perquè els chatbots excessivament «afectuosos», a més d’estar sempre presents i disponibles, es poden convertir en arquitectes ocults dels nostres estats emocionals i, d’esta manera, assaltar i ocupar l’esfera de la intimitat de les persones.

La tecnologia que s’aprofita de la nostra necessitat de relacionar-nos no només pot tindre conseqüències doloroses per al destí de les persones, sinó que també pot danyar el teixit social, cultural i polític de les societats. Això passa quan substituïm les relacions amb els altres per relacions amb IA entrenades per a catalogar els nostres pensaments i, per tant, per a construir al nostre voltant un món d’espills, on tot està fet «a la nostra imatge i semblança». D’esta manera, ens privem de la possibilitat de trobar l’altre, que sempre és diferent de nosaltres i amb qui podem i hem d’aprendre a relacionar-nos. Sense l’acceptació de l’alteritat no pot haver-hi ni relació ni amistat.

Un altre gran repte que plantegen estos sistemes emergents és el de la parcialitat (en anglés bias), que porta a adquirir i transmetre una percepció distorsionada de la realitat. Els models de la IA estan modelats per la visió del món dels qui els construïxen i, alhora, poden imposar formes de pensar que repliquen els estereotips i els prejudicis presents en les dades de les quals s’alimenten. La falta de transparència en el disseny dels algoritmes, juntament amb una representació social inadequada de les dades, tendixen a mantindre’ns atrapats en xarxes que manipulen els nostres pensaments i perpetuen i aprofundixen les desigualtats i les injustícies socials existents.

El risc és gran. El poder de la simulació és tan gran que la intel·ligència artificial també pot enganyar-nos amb la fabricació de «realitats» paral·leles, apropiant-se dels nostres rostres i de les nostres veus. Estem immersos en una multidimensionalitat en què cada vegada és més difícil distingir la realitat de la ficció.

A això cal afegir el problema de la falta de precisió. Els sistemes que fan passar una probabilitat estadística per coneiximent ens oferixen, en realitat, com a molt, aproximacions a la veritat, que a vegades són autèntiques «al·lucinacions». La falta de verificació de les fonts, juntament amb la crisi del periodisme de camp —que implica un treball continu de recopilació i verificació d’informació en els llocs on passen els esdeveniments—, pot afavorir un terreny encara més fèrtil per a la desinformació, i provocar una sensació creixent de desconfiança, desconcert i inseguretat.

Una possible aliança

Darrere d’esta enorme força invisible que ens involucra a tots, hi ha només un grapat d’empreses, aquelles els fundadors de les quals han estat recentment presentats com els creadors de la «persona de l’any 2025», és a dir, els arquitectes de la intel·ligència artificial. Això suscita una preocupació important pel control de l’oligopoli dels sistemes algorítmics i de la intel·ligència artificial capaços d’orientar subtilment els comportaments i fins i tot de reescriure la història de la humanitat —inclosa la història de l’Església— sovint sense que ens n’adonem realment.

El repte que ens espera no és frenar la innovació digital, sinó guiar-la, i ser conscients del seu caràcter ambivalent. Correspon a cada u de nosaltres alçar la veu en defensa de les persones humanes a fi que estos instruments puguen ser realment integrats per nosaltres com a aliats.

Esta aliança és possible, però ha de fonamentar-se en tres pilars: responsabilitat, cooperació i educació.

En primer lloc, la responsabilitat. Segons les funcions, esta es pot traduir en honestedat, transparència, valentia, capacitat de visió, deure de compartir coneiximents, dret a estar informat. Però, en general, no pot eludir ningú la seua responsabilitat davant del futur que estem construint.

Per a aquells que es troben en la cúspide de les plataformes online, això significa assegurar-se que les estratègies empresarials no estiguen guiades només pel criteri del màxim benefici, sinó també per una visió de futur que tinga en compte el bé comú, de la mateixa manera que cada u d’ells es preocupa pel benestar dels seus fills.

Als creadors i programadors de models d’IA se’ls demana transparència i responsabilitat social respecte als principis de planificació i als sistemes de moderació que hi ha a la base dels seus algoritmes i dels models dissenyats, amb la finalitat d’afavorir un consens informat per part dels usuaris.

La mateixa responsabilitat s’exigix també als legisladors nacionals i a les entitats reguladores supranacionals, a les quals correspon vetlar pel respecte de la dignitat humana. Una reglamentació adequada pot protegir les persones de crear vincles emocionals amb els chatbots i contindre la difusió de continguts falsos, manipuladors o confusos, preservant la integritat de la informació davant d’una simulació enganyosa d’ella mateixa.

Les agències de notícies i els mitjans de comunicació no poden permetre, al seu torn, que els algoritmes orientats a guanyar coste el que coste la batalla per uns segons més d’atenció, prevalguen sobre la fidelitat als seus valors professionals, orientats a la recerca de la veritat. La confiança del públic es guanya amb la precisió i la transparència, no amb la recerca de qualsevol classe d’implicació. Els continguts generats o manipulats per la IA s’han d’indicar i de distingir clarament dels continguts creats per persones. Cal protegir l’autoria i la propietat sobirana del treball dels periodistes i dels altres creadors de continguts. La informació és un bé públic. Un servici públic constructiu i significatiu no es fonamenta en l’opacitat, sinó en la transparència de les fonts, la inclusió de les parts implicades i un alt nivell de qualitat.

Tots estem cridats a cooperar. Cap sector no pot afrontar tot sol el repte de guiar la innovació digital ni la manera de governar la IA. Cal, per tant, crear mecanismes de protecció. Totes les parts interessades —des de la indústria tecnològica fins als legisladors, des de les empreses creatives fins al món acadèmic, des dels artistes fins als periodistes i els educadors— han d’implicar-se en la construcció i la implementació d’una ciutadania digital conscient i responsable.

A això mira l’educació: a augmentar les nostres capacitats personals de reflexió crítica; a avaluar la credibilitat de les fonts i els possibles interessos que hi ha darrere de la selecció d’informació que ens arriba; a comprendre els mecanismes psicològics que activen; i a permetre a les nostres famílies, comunitats i associacions elaborar criteris pràctics per a una cultura de la comunicació més sana i responsable.

Precisament per això és cada vegada més urgent introduir en tots els nivells del sistema educatiu també l’alfabetització en els mitjans de comunicació, en la informació i en la IA, que algunes institucions civils ja estan promovent. Com a catòlics, podem i hem de fer la nostra contribució per a que les persones, especialment jóvens, adquirixquen la capacitat de pensar críticament i cresquen en la llibertat de l’esperit. Esta alfabetització també s’hauria d’integrar en iniciatives més àmplies d’educació permanent, i arribar també a les persones grans i als membres marginats de la societat, que sovint se senten exclosos i impotents davant dels ràpids canvis tecnològics.

L’alfabetització en els mitjans de comunicació, en la informació i en la IA ajudarà a tots a no adaptar-se a la deriva antropomorfitzant d’estos sistemes, sinó a tractar-los com a eines; a utilitzar sempre una validació externa de les fonts —que podrien ser imprecises o errònies— proporcionades pels sistemes d’IA; a protegir la seua privacitat i les seues dades coneixent els paràmetres de seguretat i les opcions d’impugnació. És important educar i educar-se per a fer servir la IA de manera intencional i, en este context, cuidar la pròpia imatge (foto i àudio), el propi rostre i la pròpia veu, per a evitar que siguen utilitzats en la creació de continguts i comportaments nocius com estafes digitals, ciberassetjaments o deepfakes que violen la privacitat i la intimitat de les persones sense el seu consentiment. Igual que la revolució industrial exigia una alfabetització bàsica per tal que les persones pogueren reaccionar davant de les novetats, la revolució digital també requerix una alfabetització digital (al costat d’una formació humanística i cultural) per a comprendre com els algoritmes modelen la nostra percepció de la realitat, com funcionen els prejudicis de la IA, quins són els mecanismes que determinen l’aparició de determinats continguts en els nostres fluxos d’informació (feeds), quins són i com poden canviar els supòsits i models econòmics de l’economia de la IA.

Necessitem que el rostre i la veu tornen a expressar la persona. Necessitem custodiar el do de la comunicació com la veritat més profunda del ser humà, cap a la qual cal orientar també tota innovació tecnològica.

En proposar estes reflexions, done les gràcies a aquells que estan treballant pels objectius ací exposats i beneïxc de tot cor a tots els qui treballen pel bé comú amb els mitjans de comunicació.

Vaticà, 24 de gener de 2026, memòria de sant Francesc de Sales.

LLEÓ XIV PP.

[Versió valenciana de F. Xavier Martí]

_________________

[1] «El fet d’haver estat creats a imatge de Déu significa que, en l’home, des del moment de la seua creació, li ha estat imprés un caràcter reial. […] Déu és amor i font d’amor; el Creador diví també ha posat este tret en el nostre rostre, a fi que, per mitjà de l’amor —reflex de l’amor diví—, el ser humà reconega i manifeste la dignitat de la seua naturalesa i la semblança amb el seu Creador» (cf. sant Gregori de Nissa, La creació de l’home: PG 44, 137).

Missatge del papa Francesc per a la Jornada Mundial de les Comunicacions Socials (2025)

MISSATGE DE SA SANTEDAT EL PAPA FRANCESC

PER A LA LIX JORNADA MUNDIAL DE LES COMUNICACIONS SOCIALS

Compartiu amb mansuetud l'esperança que hi ha en els vostres cors (cf. 1 P 3,15-16)

Benvolguts germans i germanes,

En el nostre temps, marcat per la desinformació i la polarització, on pocs centres de poder controlen un volum de dades i informacions sense precedents, em dirigisc a vosaltres convençut que és molt necessari —hui més que mai— el vostre treball com a periodistes i comunicadors. El vostre compromís valent és indispensable per a posar en el centre de la comunicació la responsabilitat personal i col·lectiva cap al proïsme.

Pensant en el Jubileu que celebrem enguany com un període de gràcia en un temps tan turbulent, vullc, amb este Missatge, convidar-vos a ser comunicadors d'esperança, començant per una renovació del vostre treball i missió segons l'esperit de l'Evangeli.

Desarmar la comunicació

Hui dia, amb molta freqüència la comunicació no genera esperança, sinó por i desesperació, prejudici i rancor, fanatisme i fins i tot odi. Moltes vegades se simplifica la realitat per a suscitar reaccions instintives; s'usa la paraula com un punyal; s'utilitzen fins i tot informacions falses o deformades hàbilment per a llançar missatges destinats a incitar els ànims, a provocar, a ferir. Ja he afirmat en diverses ocasions la necessitat de “desarmar” la comunicació, de purificar-la de l'agressivitat. Reduir la realitat a un eslògan mai produïx bons fruits. Tots veem com —des dels programes d'entrevistes fins a les guerres verbals en les xarxes socials— amenaça de prevaldre el paradigma de la competència, de la contraposició, de la voluntat de domini i possessió, de manipulació de l'opinió pública.

Hi ha també un altre fenomen preocupant, que podríem definir com la “dispersió programada de l'atenció” a través dels sistemes digitals, que, en perfilar-nos segons les lògiques del mercat, modifiquen la nostra percepció de la realitat. D'eixa manera assistim, sovint impotents, a una espècie d'atomització dels interessos, i això acaba minant les bases del nostre ser comunitat, la capacitat de treballar junts pel bé comú, d'escoltar-nos, de comprendre les raons de l'altre. Sembla, per tant, que identificar un “enemic” contra el qual llançar-se verbalment siga indispensable per a autoafirmar-se. I quan l'altre es convertix en “enemic”, quan el seu rostre i la seua dignitat s'enfosquixen per a humiliar-lo i burlar-se'n, també es perd la possibilitat de generar esperança. Com ens ha ensenyat don Tonino Bello, tots els conflictes “troben la seua arrel en la dissolució dels rostres” [1]. No podem rendir-nos davant d'esta lògica.

Esperar, en realitat, no és fàcil en absolut. Deia Georges Bernanos que «només esperen els que han tingut el valor de desesperar de les il·lusions i de les mentires en les quals trobaven una seguretat que prenien falsament com a esperança. […] L'esperança és un risc a córrer. Fins i tot és el risc dels riscos» [2]. L'esperança és una virtut amagada, constant i pacient. No obstant això, per als cristians l'esperança no és una elecció opcional, sinó una condició imprescindible. Com recordava Benet XVI en l'encíclica Spe salvi, l'esperança no és optimisme passiu sinó, per contra, una virtut “performativa”, és a dir, capaç de canviar la vida: «Qui té esperança viu d'una altra manera; se li ha donat una vida nova» (núm. 2).

Donar raó amb mansuetud de l'esperança que hi ha en nosaltres

En la Primera carta de Pere (cf. 3,15-16) trobem una síntesi admirable on l'esperança es posa en relació amb el testimoni i amb la comunicació cristiana: «Glorifiqueu en el vostre cor a Crist, el Senyor. Estigueu sempre disposats a donar raó de la vostra esperança a qualsevol que vos demane una explicació, però feu-ho amb delicadesa i respecte». Vullc detindre'm en tres missatges que podem deduir d'estes paraules.

«Glorifiqueu en el vostre cor a Crist, el Senyor»: l'esperança dels cristians té un rostre, el rostre del Senyor ressuscitat. La seua promesa d'estar sempre amb nosaltres gràcies al do de l'Esperit Sant ens permet esperar contra tota esperança i vore els rastres amagats del bé, fins i tot quan tot sembla perdut.

El segon missatge ens demana que estiguem preparats per a donar raó de la nostra esperança. És interessant observar que l'Apòstol convida a donar raó de l'esperança a «qualsevol que vos demane una explicació». Els cristians, abans de res, no són aquells que “parlen” de Déu, sinó aquells que reflectixen la bellesa del seu amor, una forma nova de viure totes les coses. És l'amor viscut el que suscita la pregunta i exigix la resposta: ¿per què viuen així?, ¿per què són així?

En l'expressió de sant Pere trobem, finalment, un tercer missatge: que la resposta a esta pregunta siga donada «amb delicadesa i respecte». La comunicació dels cristians —però també diria que la comunicació en general— hauria d'estar entreteixida de mansuetud, de proximitat, a l'estil dels companys de camí, seguint al Comunicador més gran de tots els temps, Jesús de Natzaret, que al llarg del trajecte dialogava amb els dos deixebles d'Emaús i els cremava els cors per dins pel mode en què interpretava els esdeveniments a la llum de les Escriptures.

Per això, somie amb una comunicació que sàpia fer-nos companys de camí de tants germans i germanes nostres, per a revivar en ells l'esperança en un temps tan atribolat. Una comunicació que siga capaç de parlar al cor, no de suscitar reaccions passionals d'aïllament i de ràbia, sinó actituds d'obertura i amistat; capaç d'apostar per la bellesa i l'esperança fins i tot en les situacions aparentment més desesperades; capaç de generar compromís, empatia, interés pels altres. Una comunicació que ens ajude a «reconéixer la dignitat de cada ser humà i [a] cuidar junts la nostra casa comuna» (Carta enc. Dilexit nos, 217).

Somie amb una comunicació que no venga il·lusions o temors, sinó que siga capaç de donar raons per a esperar. Martin Luther King va dir: «Si puc ajudar a algú quan passa, si puc alegrar a algú amb una paraula o una cançó, […] llavors la meua vida no haurà sigut en va» [3]. Per a fer això hem de sanar de les “malalties” del protagonisme i de l'autoreferencialitat, evitar el risc de discursos inútils. El que aconseguix el bon comunicador és que qui escolta, llig o mira puga participar, puga sentir-se inclòs, puga trobar la millor part de si mateix i entrar amb estes actituds en les històries narrades. Comunicar d'eixa manera ajuda a convertir-se en “pelegrins d'esperança”, com diu el lema del Jubileu.

Esperar junts

L'esperança és sempre un projecte comunitari. Pensem per un moment en la grandesa del missatge d'este any de gràcia: tots estem convidats —realment tots!— a recomençar, a permetre-li a Déu que ens alce, a deixar que ens abrace i ens inunde de misericòrdia. En tot això s'entrellacen la dimensió personal i la comunitària: emprenem un viatge junts, peregrinem juntament amb molts germans i germanes, travessem junts la Porta Santa.

El Jubileu té moltes implicacions socials. Pensem, per exemple, en el missatge de misericòrdia i esperança per als qui viuen en les presons, o en la crida a la proximitat i a la tendresa cap als qui patixen i estan marginats. El Jubileu ens recorda que tots els qui treballen per la pau «seran anomenats fills de Déu» (Mt 5,9). Així ens obri a l'esperança, ens indica l'exigència d'una comunicació atenta, tranquil·la, reflexiva, capaç d'indicar camins de diàleg. Vos anime, per tant, a descobrir i a contar les nombroses històries de bé amagades entre els plecs de la crònica; a imitar als buscadors d'or, que tamisen incansablement l'arena a la recerca de la minúscula llavor. És bell trobar estes llavors d'esperança i donar-les a conéixer. Ajuda el món a ser un poc menys sord al crit dels últims, un poc menys indiferent, un poc menys tancat. Sapiau trobar sempre els centellejos de bé que ens permeten esperar. Esta comunicació pot contribuir a entreteixir la comunió, a fer-nos sentir menys sols, a descobrir la importància de caminar junts.

No oblidem el cor

Benvolguts germans i germanes, davant de les vertiginoses conquistes de la tècnica, vos convide a cuidar els vostres cors, és a dir, la vida interior. ¿Què significa això? Vos deixe algunes pistes.

Sigau mansos i no oblideu mai el rostre de l'altre; parlar al cor de les dones i els hòmens al servici dels quals és dirigit el vostre treball.

No permeteu que les reaccions instintives guien la comunicació. Sembreu esperança sempre, encara que siga difícil, encara que coste, encara que semble no donar fruit.

Intenteu practicar una comunicació que sàpia sanar les ferides de la nostra humanitat.

Doneu espai a la confiança del cor que, com una flor fràgil, però resistent, no sucumbix davant de les inclemències de la vida sinó que florix i creix en els llocs més impensats: en l'esperança de les mares que resen cada dia per a vore els seus fills tornar de les trinxeres d'un conflicte; en l'esperança dels pares que migren entre mil riscos i peripècies a la recerca d'un futur millor; en l'esperança dels xiquets que aconseguixen jugar, somriure i creure en la vida fins i tot entre els enderrocs de les guerres i en els carrers pobres de les faveles.

Sigau testimonis i promotors d'una comunicació no hostil, que difonga una cultura de la cura, que construïsca ponts i travesse els murs visibles i invisibles del nostre temps.

Conteu històries plenes d'esperança, tenint en compte el nostre destí comú i escrivint junts la història del nostre futur.

Tot això poden i podem fer-ho amb la gràcia de Déu, que el Jubileu ens ajuda a rebre en abundància. Pregue per això i vós beneïxc a cada u de vosaltres i al vostre treball.

Roma, Sant Joan del Laterà, 24 de gener de 2025, memòria de sant Francesc de Sales.

FRANCESC

________________

[1] Cf. « La pace come ricerca del volto», en Omelie e scritti quaresimali, Molfetta 1994, 317.

[2] Georges Bernanos, La libertad, ¿para què?, Madrid 1989, 91-92.

[3] Sermó “The Drum Major Instinct” (4 de febrer de 1968).

Paraules en acció

Ximo Garcia i Roca

Teòleg i sociòleg

La comunicació és el gran desafiament del nostre temps, que resulta determinant per a la transmissió de la fe i l'avenir de les nostres societats. Des de la cultura oral a l'escrita, des de les imatges rupestres fins als pergamins, des de la impremta a l'era digital, la comunicació ha sigut la verdadera pàtria dels sers humans a causa de la seua gran capacitat d'adaptació i acomodació. Fora de la comunicació no hi ha res, ja que fins i tot el silenci o el gest són formes de comunicar.

Després d'un llarg període en què la comunicació es va identificar amb els anomenats «mitjans de comunicació» –premsa, ràdio i televisió– assistim a una transformació inèdita i imprevisible en les formes de comunicar a causa, d'una banda de l'eclosió de les tecnologies informàtiques, amb la multitud de xarxes per on fluïx la informació cridada a desbordar els monopolis informatius i, conseqüentment, a democratitzar el seu poder; i d'altra banda a causa de l'anomenat gir lingüístic que va deixar d'estar preocupat només per descriure com són en veritat els fets per a ocupar-se de quines coses fer amb les paraules. Actualment, la comunicació es transforma en paraules-acció que creen realitats mitjançant els llenguatges adequats a allò que es desitja produir.

Estes dues revolucions resulten decisives per a la comunicació de la fe. Per la revolució tecnològica, han augmentat les maneres, formes i instruments per a la seua transmissió, així com els mètodes innovadors portats per les xarxes socials i el món digital. Esta mateixa setmana s'ha assajat un videojoc (Jesucrist Go) que busca personatges bíblics, sants i beats a la manera de Pokemon, a fi de formar equips d'evangelització. Estem en l’inici de l'era digital, que a canvi de captar jóvens, produirà una fe digital el peatge de la qual pot ser la insignificança. El màrqueting ajudarà a l'ús d'estos recursos amb les seues estratègies reeixides en àmbits mercantils.

El problema decisiu és saber què es vol aconseguir amb el llenguatge de la fe. Si es vol informar, servixen tots els canals tecnològics, des dels més convencionals –ràdios, televisions, periòdics, revistes– fins als més nous –blogs, llocs web, xarxes socials i aplicacions per a mòbils...; si, per contra, es vol transmetre la fe, cal esbrinar l'índole pròpia del llenguatge i de la comunicació de la fe. I, en lloc de rendir-se al màrqueting, cal que ens plantegem què es vol crear a través del llenguatge de la fe, cosa que serà decisiva per a determinar els llocs i mitjans adequats. Amb el llenguatge informatiu es pot dir veritat o mentir, es pot dominar o servir, es pot ocultar o desvelar la realitat.

El llenguatge essencial de la fe pertany al món de l'acció: «no feu el que vos diuen sinó el que fan». És acció comunicativa que requerix reciprocitat –parlar i escoltar–, i també la comunicació de la fe requerix el silenci per a acostar-se a l'essencial, sobretot en temps d'inflació de propagandes i missatges. El llenguatge de la fe solament és comunicació quan està fecundat per l'amor, ja que l'amor és la matriu de la fe. L'amor és la primera i última paraula que convertix el llenguatge de la fe en acció comunicativa. És una forma d'estimar. A la fe s'entra a través de l'amor pels altres i dels altres, que sent i pensa en contacte amb el rostre d'altres persones. Sense encontre personal no hi ha comunicació de la fe, encara que pot haver-hi informació, ensenyament i recerca. Ací residix el debat sobre la religió en l'escola.

Entre les diferents modalitats del llenguatge, la fe és primer que res invocació i invitació, acolliment i súplica, empara i contagi. A Déu no se l'anomena sinó que se li parla. No es coneix a Déu abans d'experimentar-lo com a empara i refugi. La comunicació és ineficaç si no s'acompanya de proximitat, cordialitat, franquesa. Un llenguatge abstracte i impersonal produïx clients, només la funció afectiva i existencial produïx creients. Després d'un llarg període, en què l'Església es comunicava amb un llenguatge abstracte i desarrelat, lluny dels sentiments quotidians i de les sensibilitats actuals, és hora de posar-se en la situació concreta i singular. Venim de l'«aïllament enfront de tota experiència», de la qual parlava Walter Benjamin, i anem, com proposa Francesc, a connectar les idees amb la realitat, ja que el contrari «origina idealismes i nominalisme ineficaços» (EG, núm. 231). I per esta raó advertix als bisbes d'Àsia: «No hem de tancar el discurs amb frases, lleis i regles, sinó reconéixer a Déu on es troba». En l'abstracció no hi ha lloc per a la compassió ni per a l'acolliment o l'empara, només existixen principis innegociables. Ningú té amor a l'homosexualitat ni al divorci, només es té a la persona en carn i os. La proposta de Francesc és inequívoca, la fe són paraules que «acullen amb afecte i tendresa» (HIM 19-03), fins i tot a risc que bisbes com el d'Alcalà l'acusen fal·laçment i obtusament de construir una «Església sense doctrina».

I en tercer lloc, la renovació de la comunicació en l'àmbit de la fe no consistix tant a emprar paraules que baix l'etiqueta d'innovadores només són productes de màrqueting, sinó recuperar la paraula-acció que resulta significativa per als nostres contemporanis. Més que les paraules del pare o de la mare o del professor s'espera d'ells un gest, una mirada, una carícia, una empara, una atenció des de la proximitat. L'abat Teodor, un dels pares del desert, es va negar a parlar amb un germà que havia anat a veure'l. «No vaig voler parlar-li, va dir, perquè es donava molta importància i es vanagloriava d'emprar paraules rares».

Recentment he viscut a Roma, amb motiu de la canonització d'Òscar Romero, el que és una comunicació cessant, que simplement informa, i una emergent que evoca, suscita i provoca. Era cessant, a la plaça de Sant Pere, la representació diplomàtica en temps de laïcisme excepte si es vol destacar l'espectacle; eren cessants els vestits medievals de bisbes i cardenals, que van deixar de ser significatius; era cessant la presència entorn de l'altar d’hòmens només, quan la meitat de les persones canonitzades eren dones; era cessant la participació litúrgica de governs còmplices, per acció o omissió, de l'assassinat de Romero, que solament es redimia pel cíngol ensangonat que portava cenyit Francesc.

Era emergent, per contra, el que va succeir en la vigília de la nit preparada per les comunitats del Salvador i presidida pel bisbe i el fil conductor de la qual eren textos evangèlics comentats amb paraules del mateix Romero i proclamats indistintament per jóvens i majors, hòmens i dones, laics i sacerdots. Acompanyats de cants i símbols se celebrava la seua condició de PROFETA mentre es presentaven les Escriptures i es cantava «No tengan miedo». Se celebrava el seu compromís amb els POBRES presentant unes sandàlies gastades, un menjar calent i una manta. En recordar-lo com a PASTOR s'oferia un bàcul de fusta mentre els pastors assistents –només dos bisbes– cantaven «con este pueblo no cuesta ser pastor», i l'assemblea posada en peus assenyalant els pastors responia «con este pastor no cuesta ser su pueblo». Després d'hora i mitja i caiguda la nit la multitud de persones cantant ROMERO VIVE es retiraven, després de deixar en l'altar una candela encesa; i s’emportaven un ciri a casa mentre cantaven «De Dios es la voluntad de que todos sus hijos sean felices».

No hi ha dubte que hi ha una informació cessant per insignificança i una comunicació emergent per significativa.

Publicat en Cresol, 147 (2018, novembre-desembre), pp. 12-13.