La pregunta per Déu és la pregunta per l'home

Entrevista a Josep Vidal Talens

Teòleg i rector de parròquia

TEOLOGIA

[...]
¿Quin paper té la teologia en l'actualitat?

En l'actualitat no sembla molt valorada. Tots opinen, gràcies a Déu, i tots se senten inspirats per l'Esperit; Déu s'ho farà i portarà algun bé que necessitaven les persones. Els bisbes també van fent teologia en el seu magisteri. Els teòlegs, tan qüestionats per totes bandes, crec que han seguit fent un treball digne, intentant comprendre millor la fe en Jesús heretada per la tradició eclesial, i el significat que té eixa fe per a les persones de hui. És una tasca d'hermenèutica i discerniment, entre (1) la Paraula de Déu en Jesucrist, (2) la tradició apostòlica garantida al llarg dels segles pel magisteri dels seus successors i (3) les preguntes i problemes dels fidels i la humanitat actual.

I tots aquells que es dediquen a àrees més especialitzades, que semblen llunyanes dels interessos de hui, mereixen tot el meu respecte, perquè prompte o tard ens venen molt bé els seus coneiximents i instruments, com diccionaris especialitzats i edicions crítiques de les obres antigues.

La gent continua necessitant els teòlegs, ¿per a què?

Per a actualitzar el llenguatge de la seua fe, per a fer-lo més comprensible a l'home actual, per a trobar punts de contacte amb els coneiximents científics i antropològics dels nostres contemporanis, que ens permetran evangelitzar sense insultar la intel·ligència. De cara a la societat cal mantenir la pregunta per Déu que és la pregunta per l'home, tot ser humà, dones i hòmens i tota condició humana, per a que tots es plantegen el sentit de les seues vides i s'òbriguen a Déu per tot el que els pot aportar.

¿Quina és la diferència entre un teòric del sagrat i un teòleg verdader?

Crec que no sabré respondre. Per a mi la diferència és entre el filòsof fenomenòleg i hermeneuta del sagrat o del misteri, en qualsevol forma religiosa o areligiosa, per una banda; i el teòleg, que es deu a una revelació personal de Déu en la història, per altra banda. Si hi ha una mala teologia, no solc fer-li cas: en tinc prou amb la bona. Un teòleg verdader s'estima el món que Déu s'estima i viu del Déu que les persones necessiten: el Déu i Pare de Jesús, un Déu digne de l'home.

¿Lluny d'una concepció teològica d'escriptori?

Sent de vegades esta expressió. No sé a què es referixen exactament. Jo he necessitat moltes hores de taula i cadira, i mai no he deixat de portar en mi les preocupacions dels ateus, agnòstics, indiferents i moltes classes de creients. Igualment, estic molt afectat per les preocupacions i patiments socials i personals. En tot el que he pensat i ensenyat, sempre estan presents els patiments concrets que anem coneixent dia a dia.

El diàleg amb el món, amb les cultures i les religions, ¿més difícil hui que antany?

No sé si més difícil, però sí més ineludible. Seria "la maduresa del cristianisme" (Th. Halick), post-Vaticà II i en comunió amb els papes post-Vaticà II. La paraula "ecumenisme", que teníem reservada per al moviment d'unitat de les esglésies i comunitats cristianes, i la distingíem del diàleg interreligiós, hui es difon per a expressar un moviment més universal fins a abraçar el diàleg interreligiós, intercultural, de civilitzacions, de la humanitat. Ecumenisme (moviment cap a la unitat pel respecte mutu), en la casa comuna que habitem, que ara necessita tota la humanitat per a que continue habitable.

És el gran desafiament que ara compartim tots. Per fer possible eixe ecumenisme universal, el Papa ens ha proposat: considereu-vos tots germans (Fratelli tutti).

¿Quina classe de teologia necessita el món de hui?

Alguna cosa hem dit. Puc afegir: la teologia que ajude a salvar l'home de si mateix i de totes les temptacions que sent, per l'immens poder acumulat per alguns. Sí a la ciència i la tecnologia. Sí a la llibertat i a la justícia. Però, sobretot, sí a l'ètica i al diàleg sobre les qüestions ètiques; els fins, ¿per a què i per a qui investiguem? ¿Per a què i per a qui treballem? Sense ètica, coneiximent i poder porten a una autodestrucció i a una deshumanització. Per a salvar el que és més propi del ser humà i de la comunitat humana, l'Evangeli de Jesús i el seu misteri de redempció, que hui actua en el seu Esperit, creador i recreador de vida, ajuden molt.

Una teologia a València capaç de fer-se càrrec també dels conflictes socials, ¿què ha de suposar?

Modestament jo ho intente. Però és més tasca d'una teologia pràctica, moral o pastoral que il·lumine tant el conflicte com la seua superació tenint en compte el bé comú per damunt del bé particular, inspirant-nos en l'Evangeli de Jesús. El papa Francesc ajuda molt.

Una teologia que s'esgota en la disputa acadèmica o que mira a la humanitat des d'un castell de vidre, ¿per què no servix hui?

En la pregunta va la resposta: no servix.

Vosté ha publicat alguns llibres, ¿amb quina finalitat?

Per si podien ajudar a estudiants i a lectors. Des que m'ocupe de la "conversió pastoral en les parròquies", per a que totes elles puguen ser missioneres i evangelitzadores, he abandonat l'estudi de la cristologia. Ara voldria retornar per si alguna coseta més puc aportar a la millor comprensió de la humanitat i consciència humana de Jesús, i el seu significat per a nosaltres. Deo adjuvante.

¿S'hauria d'esforçar més i millor la teologia a València per a que siga possible comunicar hui les veritats de la fe, tenint en compte els canvis lingüístics, socials i culturals que viu el poble valencià?

Totalment d'acord, cal un esforç i estima pels valors culturals i lingüístics d'este poble, malgrat tantes dificultats que encara trobarem. El meu somni sempre ha sigut publicar un darrer llibre en valencià, com aquell de Josep Espasa, que seria La fe en què he pogut creure i viure.

Fragment de l'entrevista publicada en Cresol, 169 (octubre-desembre 2023), pp. 12-15.

Bibliografia de Josep Vidal Talens:

• i R. Gascó, A. Ferrer i M. Comes: Jesús, historia de un personaje singular, Nau, Valencia 1981.
• i J. Monter: "Il mondo de la ragione non é la ragione del mondo" en G. Manzi (ed.): Memorie della tecnica, Cadmo, Roma 1985, pp. 83-104; reelaborat en castellà en Misión abierta, 4 (1987), pp. 9-26; i en valencià en Un Déu digne de l'home, pp. 41-65.
• El mediador i la mediación. La cristología de Walter Kasper en su génesis y estructura, Facultad de Teología de Valencia, Valencia 1988.
• «Missió evangelitzadora i inculturació de la fe», en V Fòrum Cristianisme i món d’avui: Alliberats per a alliberar, València 1993, pp. 61-119.
• Un Déu digne de l'home, Saó, València 1995.
• "Jesús i la religió", en VIII Fòrum Cristianisme i món d’avui: Moguts per l'esperit, València 1996, pp. 11-52.
• "Quan el món modern evangelitzava l'Església. Alfons Roig: un itinerari espiritual del segle XX", Saó, 211 (1997), pp. 22-24.
• "Cristología por razón de la soteriología: la salvación de lo humano", en Juan Bosch (ed.): Panorama de la teologia española, Verbo Divino, Estella 1999, pp. 599-619.

Francesc de Pertusa, teòleg laic del segle XV

Avel·lí Flors i Bonet

Arxiu de la seu de València en 1910

Segurament Francesc de Pertusa és un nom que no ens sona de res. La data segura que en tenim és que va escriure un llibre voluminós intitulat Memorial de la fe catòlica que, com consta en els cinc manuscrits que se'n conserven, «fon acabat lo present Memorial a glòria e lahor de nostre Senyor Déu Jhesuchrist per mi, Francesch de Pertusa, en la ciutat de València, en lo dia de sent Nicholau, en ora de matines, que·s contava a sis de deembre de any de la nativitat de nostre Senyor Déu Jhesuchrist mil quatre-cents quaranta…». La intenció de l'autor és ben clara al començament del llibre:

Per ço com tem que les rahons escampades per diversos libres que Déus, per gràcia sua e mijançant mon continuat e gran trebal m'a donades a trobar sobre la declaració e probació dels articles de la sancta fe christiana e catòlica no m’isquen de memòria, e los lochs hon són posades, per tal, a lahor e glòria de nostre Senyor Déu Jhesuchrist e de la sua gloriosa mare e verge, senyora, advocada nostra, madona sancta Maria, e a consolació de mon esperit, yo, Francesch de Pertusa, jatsessia indigne servent de Jhesuchrist, les he replegades totes en lo present Memorial...

Parlem d'una obra realment voluminosa, que dona per a mil dos-cents fulls DIN-A4 i resulta de complicada lectura i interpretació. Podem deduir que l'autor hi resumix els seus coneixements teològics aportant-hi totes les citacions bíbliques, patrístiques i teològiques que li són familiars amb el propòsit, segons ell, de provar o demostrar «per raons necessàries» cada un dels articles de la fe catòlica. En això es demostra deixeble de Ramon Llull (Mallorca 1232-1316), que es proposà, en els seus escrits, demostrar la fe cristiana per raons necessàries. Després de la seua mort, la memòria de Francesc de Pertusa que es conserva entre els valencians il·lustrats del segle XV és la d'un pensador difícil de seguir. Així, per exemple, Jaume Roig (València 1478), en el seu Espill o Llibre de les dones, recorda Francesc de Pertusa com un escriptor complicat d'entendre i, per això, del gust de les dones:

           Lo disputar

grans qüestions         en los sermons,

imperçeptibles,         no aprensibles

suptilitats                 —alietats

de Trinitat,               si en pecat

ffon conçebuda,       si fon remuda,

predestinar,              la fe provar,

dits d’en Pertusa,     d’en Llull sa musa,

d’Ocham, Aschot     llur vari tot—,

coses molt primes     ab suptils rimes

plau a les gents,        profit no gens

ne sol restar 

(versos 16154-16175)

Tot i que no tenim certesa de la identitat del nostre autor, per les dades que posseïm, ens atreviríem a avançar, amb alguna probabilitat, que Francesc de Pertusa era un laic, casat probablement amb Isabel de Bellvís, i avi del cavaller valencià Jaume del Bosch, el qual autentifica el manuscrit que, segons diu, va escriure el seu avi Francesc de Pertusa. Així ho testifica el full inicial verso del manuscrit 287 de la seu valentina, amb estes paraules:

Confesse, yo, frare Jaume del Bosch, cavaller de la reverent religió de Montesa, commanador de Onda, que lo present livre és scrit de la mà del magnífich en Francesch de Pertusa, donzell, avi meu, ço és, pare de ma mare, lo qual yo li viu scriure, e axí indubitablement se pot donar plena fe al desús dit, e fent testimoni de la present veritat, scrich la present testificació de la mia mà, huy disapte que contam a deu de setembre, en la ciutat de València, dins lo capítol de la Seu de aquella, del any mil quatre-cents noranta-set...

Francesc de Pertusa partix el seu Memorial de la fe catòlica en tres tractats. Segons ell,

En lo primer serà desmostrat Déus esser de necessitat e la sua essència esser una sola e simpla e aquella esser en trinitat de persones distinctes [...] En lo segon tractat demostraré la sancta incarnació del seu reverent Fill e tots los articles toquants a la sua altíssima humanitat. En lo terç tractat demostraré la general resurrecció de morts e lo juhí final, e la perpetual retribució o punició [...] per nostre Senyor Jhesuchrist.

Un exemple i un model per a nosaltres: un laic que sap molta teologia!

Sentit cristià del 9 d'Octubre

Ramon Arnau Garcia (†)

Degà de la Seu de València

Que el 9 d'octubre se celebra la festa de la Comunitat Valenciana, ho sap tothom. Que aquest dia la Senyera Reial fa visita a la Seu, és un fet conegut per grans i menuts. Que així ho hem commemorat des de segles, consta en la documentació de l'arxiu catedralici. Ara bé, que no tots els valencians poden donar raó del vertader motiu de tanta festa, tal vegada siga així. Vegem d’aclarir l'assumpte.

La guerra per conquerir València, la va concloure el rei Jaume I la vespra de sant Miquel. Per tant, el 28 de setembre fou subscrita la capitulació on es pactava la fi de la lluita armada. Així ho refereix el Llibre dels Fets, és a dir la crònica reial. Doncs, es pot sostindre amb trellat que el 9 d'Octubre la Comunitat Valenciana no commemora cap fet bèl·lic.

L’esmentada crònica deixa constància moltes vegades del sentit cristià del rei en la conquesta de València. Ens fa saber que el 28 d'octubre de 1236, estant en Lleida, va prometre a Déu, que si li donava València, dotaria la Seu. Més avant, quan el Rei es trobava ja en terres de València, ens donà a conéixer el vot que féu al Puig i davant de l'altar de la Mare de Déu: «Nos prometem aquí a Déu, e a aquest altar que és de la sua Mare, que nós no passarem Terol, ne el riu de Tortosa tro que València hajam presa. E enviarem per la regina, nostra muller, e per ma filla, que és ara regina de Castella, que vinguen, per so que entenats que major volentat hinc havem d'aturar e de conquerre aquest Regne, que sia a servici de Déu». La voluntat del rei apareix clara: vol conquerir el Regne de València per a servici de Déu.

El comportament del rei el dia 9 d'octubre, quan arriba a València, també queda detallat en la crònica, que diu: «E quam vim nostra Senyera sus en la torre descavalgam del cavall, e endresam-nos vers orient, ploram de nostres ulls, e besam la terra per la gran mercé que Déu nos havia feita».

El 9 d'octubre, Jaume I dóna gràcies a Déu per haver-li donat el Regne de València; i perquè la seua acció de gràcies tingués continuïtat, el rei manà consagrar la mesquita en església cristiana, i aquell dia va nàixer el Regne cristià de València. Cada 9 d'octubre els valencians tornem a la Seu per donar gràcies a Déu. Aquest és el vertader sentit de la festa del 9 d'Octubre. I amb el nostre comportament imitem al rei quan besà terra per la gran mercé rebuda de Déu Nostre Senyor.

En la celebració del 9 d'Octubre, els valencians recordem que tal dia nasquérem poble i poble cristià. Tot aquell que no reconega aquest fet, suposa eixir-se'n de la història o fer-ne una altra que sempre serà arbitrària i postissa.

I València, per recordar el seu origen cristià, acudeix a la Seu portant la Senyera Reial que, en arribar a la porta és acollida per l'arquebisbe i el capítol dels canonges com si fóra el mateix rei. No hem d'oblidar que la Senyera és un símbol tant de València com del rei, i que, a l'hora de la veritat, no poden separar-se.

Ja dins del temple, tots plegats cantem el Te Deum, i donem gràcies a Déu en la nostra llengua valenciana. Res pot ser tan significatiu com ajuntar en unitat la Senyera, la Seu i la llengua valenciana. Tan sols així se significa la voluntat del rei, que constituí a València Regne independent i cristià.

Així ho reconeix el poble valencià des de fa ja molts segles. Vejam un moment com es reflecteix en la Consueta que el 1705 va escriure Teodor Herrera, beneficiat i mestre de cerimònies de la Seu. Amb profusió de detalls ens conta com es feia en aquell temps la processó cívica i religiosa portant la Senyera. Ens diu que assistien cent arcabussers, el clero de totes les parròquies de la ciutat, la Universitat, els prohoms, presidits pel racional que portava l'espasa de Jaume I, i que un macer era portador de l'Estendard Reial, vol dir la Senyera, i tancant la processó els jurats. Dins de la Seu, un canonge pronunciava en llengua valenciana el sermó dit de la conquesta. Com a curiositat, ens recorda la Consueta per què a la Senyera la fan pujar per la finestra, i és que tan sols en temps de guerra pot eixir i entrar per la porta.

Hui fem les coses d'una altra manera, però el resultat és el mateix, doncs tant abans com ara el 9 d'Octubre donem gràcies a Déu per ser el Regne cristià que va instituir el nostre rei Jaume I.

Publicat en Cresol

Dedicació de l'Església Catedral de València

Aniversari de la conquesta de València

(9 d’octubre)
Dedicació de l’Església Catedral

En prendre possessió el rei en Jaume de la ciutat de València, l'any 1238, manà purificar la mesquita major que hi havia, tot enderrocant-la poc després per tal d'aixecar un temple gran i cristià. Este temple gran, millor diríem magnífic, fon la catedral; així ho exigia la Fe d'aquell que no podia consentir que: «L’honor de nostre Senyor Jesucrist aquí dins fos menyspreada», i tot recordant que sobre el seu bres sonà com una vocació i un auguri (el rei va nàixer el dia de la Candelera): «il·lumina tots aquells qui jauen en tenebres i en ombres de mort. Eixarmeu els camins de la fe!» Com no voleu que la nostra Església Major siga magnífica si és filla de la Fe d'un rei i d’un poble, la Fe dels quals, és capaç, encara hui, de traspassar les muntanyes d'un lloc a l'altre, i esta Fe ha estat sempre l’essència de la nostra raó d’ésser i la propulsora de tots els nostres heroismes? «Tingau-nos per ben pagats de tot açò que ens ha donat Déu nostre Senyor». Alegrem-nos, valencians, d’este aniversari com a cristians i com a patriotes, ja que «sols els pobles que honren Pare i Mare han de viure llargament sobre la terra». La catedral és, doncs, l’Ésglésia mare de totes les esglésies de la diòcesi I l'ànima de la nostra vida religiosa. Sota la seua cúpula, han estat celebrats concilis i sínodes, i també les corts del Regne; els seus murs guarden despulles de sants, tresors d'or i trofeus de guerres, i per sobre tot s’hi sent el pàlpit dels nostres gloriosos sants i beats, de sant Vicent Ferrer, de sant Tomàs de Vilanova, del beat Joan de Ribera, dels papes valencians Calixte III i Alexandre VI, i és per tot això que la nostra catedral inclou un gran símbol religiós, polític i civilitzador.

[...]

La diada del 9 d'octubre (sant Dionís), és celebrada tradicionalment, des de fa set segles, com la festa civico-religiosa de primer ordre: la Fundació del Regne de València.

(Vicent SORRIBES i GRAMATGE: Eucologi valencià, València 1951, pp. 496s.)

Sant Àngel Custodi del Regne de València

El Sant Àngel Custodi, patró de València i del Regne
(Dominica dins l’Octava de Sant Pere i Sant Pau)

Per Mn. Vicent Sorribes i Gramatge, rector de Rocafort


Estimats lectors de Sicània,

Diu Horaci: «L’autor d'una obra d'art ha de ser constant amb ell mateix». Si teniu la gentilesa de llegir-me, si com els ocellets de l'estiu preneu la volada i veniu a picar a la vinya d’estos articles meus, un poc tenyits d’enyorança i bategants d'emoció, hi voreu que jo no sé fer «obra d’art», però que sí que puc nuar una garba de recordances nostrades on crec haver «estat constant amb mi mateix». I ara vull contar-vos com celebràvem, els valencians, la Festa del Sant Àngel Custodi.

Temps era temps en què quan arribava el dissabte dins l’octava de Sant Pere i Sant Pau, la nostra ciutat encesa de llum, flamejava com un canelobre d'or. En fer-se boqueta nit, quan el sol de posta untava el paisatge amb una llum de mel, les campanes de la nostra València, amb son plor de ferro, piquelorejaven l’anunci de la Festa. El ramat d'estrelles amb sa celístia il·luminava els carrers de terra que les dones valencianes acabaven d’arruixar; les Senyeres de les quatre barres onejaven en els palaus gòtics i els balcons de les cases; la Fe dels nostres avantpassats alegrava els cors valencians i un ambient de germanor embolcallava hòmens i dones en la tendra tendror de la Terra.

A trenc d'alba del dia següent una brunzidissa produïda per la remor de veus humanes travessava carrers i places, i feia via cap a la Casa de la Ciutat. Els pobles veïns, corpresos per la mateixa Fe, resseguint els senders de l’horta perfumada, el sòl de la qual semblava una catifa d'un palau d'Orient, i s'unien als germans de la ciutat. València tota endiumenjada semblava un poble bíblic que pressentia l'alegria de viure en pau i gràcia de Déu. Arribats que eren a la Casa de la Ciutat, segons els manaments publicats pels Honorables Capítols de la Seu i del Consell, els quals «per solemnització de la festa havien convidat els honrats hòmens ciutatans, qui a honor i glòria del Sant Àngel i de la ciutat els placia de venir de bon matí a la Casa de la Ciutat». Tot seguit eixien —de la Casa Ajuntament— dos jóvens de setze anys, vestits d'àngels que portaven a la mà dreta «vergues argentades» simbolitzant els Verguers dels Jurats; amb passes solemnials venien darrere divuit xiquets òrfens de la Casa de Sant Vicent Ferrer, vestits d’àngels, amb túniques de bonics i variants colors i enlairant cada u, un Estendard de la Ciutat, els quals cantaven:

Àngel Custodi, del Déu infinit,

guardeu la ciutat de dia i de nit 

per tal que no entre el mal enemic.

Avançava el seguici de la processó devotament i piadosament, i ara seguien «sis hòmens sonadors» que binos —de dos en dos— tocaven llurs instruments tan suaument i dolça, com si els instruments estiguessen embolcallats en velluts i ses notes anaren a adormir-se en un jaç d'arena.

Darrere del sonadors venia un jove abillat d'àngel cavalcant a sobre d'un formós cavall de llarga cua, el qual anava guarnit a l'estil valencià, amb fre i estreps d'or. Este jove —de 18 anys— era el Gonfanoner i portava una pavesina amb les armes i escut de la ciutat, la qual era sostinguda per una corretja que tot devallant del coll anava a terminar al costat esquerre. Darrerament es feia palesa la figura representativa del Sant Àngel Custodi, ricament drapat amb túnica i guants vermells i una sobrevesta brodada amb rica pedreria i ajustada al cos en sèptuple tancadura, el qual era també portador d'un títol que deia: «Este és el gran Àngel de la dita Ciutat de València».

En arribar la processó a la Seu eixia a rebre-la «la Creu Major, amb els beneficiats, canonges i pabordes presidits pel bisbe amb totes les capes que en la dita església són», entrava la processó a la Seu i àngels i sonadors cantaven ses melodies. L'Àngel Custodi es col·locava amb gran reverència i amor a la cadira episcopal, situada vers el faristol —al lloc mateix on es contava l’epístola. L'Àngel de la pavesina es col·locava a la dreta de l'Àngel Custodi i tot seguit començava la Santa Missa i el divinal Ofici. «Era costum, per honor i reverència del Sant Àngel, encomanar el sermó a un noble i gran mestre de Teologia (1). La Seu era plena de sol, els llums de l'altar i de les llànties l’omplien d’una flamarada agafadissa, però un vent suau refrigera la Casa del Senyor.

(1) Esta festa es celebrava a València abans del segle XV. Tal com li havem descrit té el seu origen en l'any 1446. Tenia —la Festa— ofici i missa pròpia distint del de hui. La missa i ofici d'hores d’ara foren aprovats pel papa Sixt V (XII Kalendas mai, ço és, el 20 d’abril de 1587; cardenal Garafa). Arxiu de la Catedral, R. 37, núm. 24.

Vicent SORRIBES GRAMATGE: «El Sant Àngel Custodi, patró de València i del Regne», Sicània, 12 (1959), València, p. 4.

---

Article relacionat:

• Josep Miquel BAUSSET: «L'Àngel Custodi del Regne de València»

La Mare de Déu dels Dolors

Avel·lí Flors i Bonet

Fa uns anys, quan es reformà el Calendari Litúrgic Romà, l'Església tingué molt d'interés a preservar la puresa de la Quaresma de tota forma devocional secundària. Una de les conseqüències d'això va ser el canvi de la festa de la Mare de Déu dels Dolors. Tradicionalment se celebrava el divendres abans del Diumenge de Rams, però a partir de la reforma va passar al 15 de setembre, al dia següent que se celebra la festa de l'Exaltació de la Santa Creu (el sant de les Maria Creu i companyia). Però la veritat és que el poble continua a la marxa. Divendres de la setmana tradicional dels Dolors (l'anterior a la Setmana Santa) les Dolors i les Doloretes preparen el seu sant i el celebren com poden. Dic com poden perquè això de ser divendres posa algunes limitacions als bons observants de l'abstinència.

No caldrà insistir massa que això de 'dolor' (una experiència universal compartida per tots els mortals juntament amb les animetes del purgatori i els dimonis de l'infern) ve del llatí dolor-doloris que té el mateix significat que en la nostra llengua. Una forma paral·lela del llatí, dolus-doli, va originar una forma concreta de dolor que ara en diem 'dol' (en castellá 'duelo'). Per la seua terminació en -or el dolor va unit freqüentment amb la paraula amor, i en l'experiència de cada dia ja se sap que no hi ha amor sense dolor. Uns refranys de la llengua ho diuen així: Qui té amors té dolors, i encara pitjor, Passen els amors i queden els dolors. Això ja no és tan clar, perquè si l'amor se'n va, caldria que desaparegueren tots. Però no, l'amor se'n va i el dolor es queda. Per a amargar-nos. Hi ha també aquella dita: Guerra, cacera i amors, per un plaer cent dolors. I així va tot. No hi ha solució. Ni amb pastilles.

La Mare de Déu dels Dolors es representa en una imatge terrible en què la Mare de Déu té el cor travessat per set espases com a símbol dels principals dolors que patí en la seua vida mortal. I encara em pareixen poques (les espases), perquè una mare com cal es passa la vida dolorosament. El part només és el començament del dolor. Però, s'ha de dir tot, el part és una bona inauguració de la fira. Quan veig les mares i els seus fills penjats al coll, i més encara quan es despengen del coll i estan impossibles, pense en la Mare de Déu dels Dolors, que continua alimentant la confraria de les seues devotes. Quina paciència! I tot s'ha de dir: ara ser mare és molt més dolorós que abans. Abans les mares simplificaven el problema amb unes formes dictatorials, certament poc democràtiques, però que simplificaven molt la seua faena i la feien eficaç. Però ara els fills de la democràcia són autèntics botxins de les mares i els pares. I ells i elles autèntics màrtirs de la paciència. No sé si serà per això que en la nostra llengua 'dolor' pot ser igualment masculí i femení: el dolor i la dolor.

Dolors, Maria Dolors, és el millor nom que pot dur una filla d'Eva. És filla del dolor, com els fills de Jacob. Amb clara vocació de continuar dolorosament el mateix camí que la seua mare. El refrany diu que Fill sense dolor, mare sense amor. Supose que ho diran pel part. Però el part continuat de l'educació fa inviable el part sense dolor. Tots som fills del dolor. Uns i altres podríem dur el seu nom. Però aquell que estima i té la gràcia de casar-se amb una Dolors ha fet la millor sort de la seua vida.

Sant Agustí i Pentecosta

Avel·lí Flors i Bonet 

La memòria de Sant Agustí se celebra el 28 d'agost, al cor de les vacances d'estiu i, per això, passa una miqueta desapercebuda. Nosaltres en volem fer un record agraït perquè sant Agustí tenia especial predilecció per la Pentecosta. A Pentecosta, com sabem, l'Esperit sant va parlar a cada un dels presents a la festa en la seua pròpia llengua. Se n'han conservat uns quants sermons que n'expliquen el sentit.

Sant Agustí es pregunta com és que, en el seu temps (principis del segle V), ja no hi havia el do de llengües que es manifestà el dia de Pentecosta a Jerusalem, als inicis de la predicació apostòlica. I es respon a ell mateix: "Perquè allò que, en un principi, era un fet extraordinari, amb el pas del temps s'ha convertit en una realitat perquè l'Església Universal d'ara ja parla les llengües de tots els pobles". Pentecosta és així com la festa de la diversitat. L'Esperit fa seues totes les modalitats de les cultures humanes que ell, purificant-les, eleva i santifica.

I ell, que era un gramàtic i orador enamorat de la llengua llatina (que va sentir certa repel·lència per la poca qualitat de les versions llatines dels llibres sagrats), acaba acceptant, en els seus sermons, fins i tot les incorreccions de la llengua del seu poble. Més encara, acabà menystenint la bona gramàtica llatina perquè, solia dir, "és preferible que el poble ens entenga encara que els gramàtics ens reprenguen". 

Fonts: Missa d'Onze, 6 (2009) i 17 (2010). 

---

Article relacionat:

• Avel·lí Flors i Bonet: Pentecosta, llengua i Església (2018)

Els pobles tenen la seua història de la salvació

Josep Martínez i Rondan

Rector de Faura

Este text és un fragment de la Introducció del seu llibre L'església parroquial dels Sants Joans de Faura (Caixa Sagunt, Faura 1991, pp. 24s.).

Raó d'aquestes planes

L'amor troba moltes raons on descansar, puix ha estat l'amor a la Parròquia de Faura, als seus habitadors, que l'Església ens ha encomanat perquè la servim, que ens ha mogut i sostingut en aquesta dolça i feixuga faena d'acostar-nos a les arrels cristianes de la fe a casa nostra. Dolça, perquè la saviesa i el coneixement del passat són mel en l'ànima; pesada, puix que ser sagal del bon Pastor i trobador nodreixen i sobrepassen --feliç tibantor-- les nostres forces.

No hem sabut passar per esglésies i parròquies sense emoció. L'amor al passat, l'horitzó beatífic dels monuments cristians --aurores sense crepuscle de la fe que els construí--, i la veneració a la bona gent, germans en la vida i molt més en la joia del Redemptor, ens han fet pelegrins dels dies que el temps s'endugué, i ens han mogut a arreplegar les fulles que els anys escamparen a les senderes de la vida. Dèria inefable que tant ens ompli de goig, i ens ha fet admirar i escriure alguna troba als pobles del nostre humil ministeri.

Faura no s'hi podia quedar sense la nostra ofrena. Que som, l'Església, com un arbre de grosses branques on els ocellets s'hi ajoquen (Lc 13,19), de fruits uberosos, de fulles molt belles i arrels molt fondes. Sense arrels l'arbre cauria. I les arrels, com els temps que són passats, no s'hi veuen.

Els pobles tenen la seua història de la salvació. També Faura, i és de segles. Si la té, serà bo conéixer-la, no ens podem quedar parats, i la Sacra Pàgina ens invita a escriure, puix diu el salmista: «Que quede escrit per a les generacions que vindran, i el poble creat de nou lloarà Déu» (Salm 102,19). I també: «Conteu a les nacions la seua glòria, conteu a tots els pobles els prodigis del Senyor» (Salm 96,3). I en altre lloc: «Recorda't dels temps antics, vés pensant en cada generació, pregunta al teu pare...» (Deuteronomi 32,9a).

Si trobem, és complir la Sagrada Bíblia quan diu: «Parlaran del Senyor a les generacions que vindran, anunciaran els seus favors als qui naixeran després, i els diran: 'Déu ha fet això'» (Salm 22,31b-32), i llavors tots junts podrem cantar: «Déu nostre, evoquem el vostre amor enmig del temple. Recorreu les muralles de Sió; compteu les seues torres, mireu les seues fortificacions, resseguiu els seus merlets, i podreu dir després als vostres fills: 'Aquest és Déu, el nostre Déu per sempre més; ell és el nostre guia'» (Salm 48,10.13-15).

I davant la senzilla història de l'església de Faura, bé escaurien aquelles altres paraules: «Tot evocant el record dels temps antics, meditant les vostres proeses, considerant les obres de les vostres mans, estenc a vós els braços i us mire, Senyor...» (Salm 143,5). I Cassià encara diu: «Contar les gestes del Senyor és lloar Déu».

Si l'Església ha conservat els arxius de les seues comunitats, cal que els salvem estudiant-los i fent-los conéixer, per tal que sapiem el fonament de la nostra cristiandat i fem un poble cada dia més gojós del seu passat, tots fent camí envers el cel nou i la terra nova que ens han estat promesos. Ai, que totes les esglésies de la cristiandat tenen la seua història, els seus orígens cada dia més lluny de nosaltres, però falten lletraferits que l'escriguen, trobadors que la canten. Gran favor farien molts escrivint ni que fos només l'efemèride senzilla de la seua comunitat a manca d'arxius, o escorcollant-los a més si es conserven, a poc a poc, sense temença, que anant anant hom aprén a fer camí i és il·luminat i dolçament compensat.
[...]

Esglésies, fetes de pedra i de fe emocionada

Josep Martínez i Rondan

Rector de Faura

Este text és el començament de la Introducció del seu llibre L'església parroquial dels Sants Joans de Faura (Caixa Sagunt, Faura 1991).

Tot a l'Església és celestial. Tot vola cap a les crineres de la vida, perquè les altures han obert la seua sina i el cel ha vessat l'amor sobre les montanyes com la rosada de l'aurora. Tot a l'Església és inefable i humà, celestial i sentit, present i penúltim. És un goig que ens sobrepassa i ens transporta, és un amor que ens descansa i reanima, és una pau que el desig no alcança, és una flama, no crema i il·lumina. El goig ve al nostre encontre, el misteri envolta la nostra vida, i abraça el nostre fang, i a una altra taula ens convida. Sense crepuscles ni fosca, sense descans en l'alegria, en la joia d'aquell món que trobadors i profetes han cridat per als germans que el món desfavoria.

Quants signes d'humil victòria el cel assenyalen, d'on el batec del cor espera la redempció i pau sense fronteres. Ens emociona veure les montanyes i les valls, i els camins que hi porten buscant vida i llum, farcides de capelles i ermites, de monestirs i d'esglésies, fetes de pedra i de fe emocionada; i ens emociona veure els pobles d'Europa i tants altres del món, escampats en terres uberoses o entre les roques foscants de la serralada, a l'ombra d'esglésies i campanars, acaronats per la dolça veu de les torlanes, embolcallats per la salmòdia orant i ferventa, descansats els cors, davall les altes naus, del neguit sempre inquiet i amable de l'existència humana.

Trista condició de la consciència sense el goig present i latent, interior i intermitent del misteri que fuig i ens busca. I que bé expressen esglésies i ermites la força de l'amor que no vol morir, ans transcendir-se, i alcançar l'abraç sense espines que el mateix amor delera.

Quin bé de l'esperit, quin tresor cultural, quina escola d'art, quina herència tan gloriosa, quin casal de caritat l'Església de Jesucrist al llarg dels segles. Ha pogut més el deler encés, la força de l'amor, la compassió del Crucificat, que les ombres i pecats de la mateixa Església, de nosaltres mateixos, de vegades covards i poregosos, de vegades còmodes i ressagats. Quan l'Amor ens fereix d'amor les ombres ens il·luminen i la gràcia regna allà on triomfaren les febleses dels mortals.

Monuments escrits d'història passada, arxius fecunds, senders que es perden en temps llunyans. I la vida feta imatge, el missatge fet escultura, les icones, sagramentals de la fe, cridant a les portes de l'ànima; retaules, misteris, pintures, capelles, portalades, muralletes ornades amb sants fets de pedra i silenci. Orfebreria, ornaments, instruments músics, apoteosi cridant les promeses de la fe, el descans fecund de la caritat. Campanes, campanes estenent un dosser de místiques flors per damunt de la gràcia de viure i d'esperar, dient a tots, transcendint el bronze, que entrem dins de nosaltres, que mirem amunt, que tinguem la humilitat de deixar-nos estar perquè millor escoltem, ni que siga per uns instants, la remor que ve de l'eternitat.

I la caritat, el que no es veu, allò que els pobres han menjat, allò que l'Evangeli ha furtat, movent els cors, a tantes persones acabalades, unes creients i generoses, altres poderoses i egoistes. Hospitals, casals de pobres i desemparats, confraries de pietat i caritat, ajudant-se quan malalts o pobres els seus confrares; soterrant els nàufrags que la mar tornava a la platja, o els desconeguts pelegrins d'una sobtada mort, trobats per l'horta. Altres temps, altres barrets, altres mentalitats, provisionals com les nostres, millorables, des de la sinceritat.
[...]

Per què en valencià?

Mossén Jesús Miralles i Porcar (†)

Prevere i historiador

I

Per a una gran part de la diòcesi, la pregunta tindria una resposta clara i espontània: perquè en valencià hem aprés a parlar i en valencià parlem. En som molts que, de menuts, només sentíem parlar en castellà algun foraster. L'altre lloc on ho sentíem era l'escola. Resulta que, a l'escola, el que havíem après a casa i al carrer, no ens aprofitava. Calia oblidar-ho i aprendre el castellà. El pas al despreci del valencià era fàcil.

Si afegim les burletes que u patia quan pronunciava malament els mots castellans; si afegim que, en aquell temps, qualsevol que volia mostrar haver pujat en «l’escala social», se’n passava a parlar en castellà, el sentiment d'inferioritat del valencià augmentava. La cosa esdevenia angoixosa, i la pregunta «per què no parlem tots en castellà?» ens semblava natural.

Hem hagut de créixer, fer-nos grans, per superar tot allò. Hem llegit els llibres vells conservats a les parròquies i ajuntaments; hem llegit les recomanacions dels bisbes als rectors, en les visites pastorals, per tal que predicassen al poble en la llengua valenciana. La normalitat de la llengua del carrer, de casa, del temple, de les tavernes, de les cançons… fins que arriba un canvi.

En un punt apareix una ordre, manant oblidar el valencià. Després, les ordres es tornen amenaces. I després, el silenci. Només el poble es manté fidel i el poble, sentint-se, de vegades, analfabet, ha salvat els mots, el nom de cada cosa…

La cosa, gràcies a Déu, ha canviat un poc prou. El fet de parlar en valencià, sembla que no és de ser analfabet. A l'escola ja ensenyen a llegir-lo i escriure’l. Els grans, però, tenen dificultat de llegir-lo i, no diguem, d'escriure’l. A més, el sentiment viscut de la poca valoració social, afegit a la degradació d'una llengua no treballada; les diferències naturals fonètiques i de lèxic, fan costosa la normalitat de l’ús de la nostra llengua.

II

No és per la importància de la pregunta (que la té!), que apareix per segona vegada. És perquè l'espai del Full Parroquial és curt i no cabia tot el que volia dir, en un article.

Com que les coses viscudes tenen més força que no les llegides, permeteu-me contar, un poc per damunt, la meua experiència en l'ús del valencià en la litúrgia, cosa que faig amb tota normalitat.

Cànon de la Missa, de Guillem Anglés

Ja des dels primers anys de rector d'una parròquia, vaig notar la contradicció escandalosa que patia la nostra llengua, allà pels primers anys seixanta. Resulta que, en les parròquies on jo hi era, solíem ajuntar-nos a la porta de l'església conforme anàvem acudint als tocs de missa. Allà féiem la «xarreta» i el cigarret parlant, naturalment, en valencià… Quan s'acostava l'hora de la missa, jo me n'anava a vestir-me els ornaments corresponents i tots entràvem a l'església. Érem els mateixos que, al carrer, havíem comentat sobre el temps, les collites, algun esdeveniment familiar o del poble —al poble tots ens coneixem. Però no era el mateix. Jo em trobava ridícul parlant en castellà. Què passava? Ells no eren els mateixos? Jo no era el mateix?

Com que les respostes d'aquestes preguntes totes eren positives, la contradicció era fàcil de resoldre. Un dia ho vaig explicar a missa i, endavant, mai més no he parlat en castellà. La cosa de llegir les lectures ha costat més per tot allò que explicàvem l'altre dia. Per part de la gent no hi ha hagut grans dificultats.

Si, a més, pensem que, per aquells anys, es celebrava el Concili Vaticà II, i que la primera constitució aprovada era la de la litúrgia on, clarament, es pronunciava per l'ús de la llengua vulgar, la cosa, per a mi, quedava decidida. Perquè la llengua vulgar, la llengua vernacla, no és el castellà.

Penso que hauria de ser més normal l’ús del valencià en la litúrgia. També penso que la resistència de molts a utilitzar-lo, és més cosa de sentiment que no de raó. Però el sentiment no es pot combatre amb raons. En un moment, l’Església dels nostres pobles es va resistir a introduir el castellà. Només cal llegir els llibres de les nostres parròquies. Ara, per què ens resistim a tornar-lo a usar?

Hoja parroquial, 1426 (1990, gener 21) i 1427 (1990, gener 28).

Font: Pere E. Barreda: Mossèn Jesús Miralles, historiador: recull de la seua obra, Centre d'Estudis del Maestrat - Ajuntament d'Atzeneta del Maestrat, Benicarló - Atzeneta 2011, pp. 325-326. 

Sant Crist de la Fe

Mossén Frederic Moscardó i Cervera

(Imatges venerables de la ciutat de València, Sicània, València 1957, pp. 55-62).

 Era el segle XVIIé quan arribaren a València els frares agustins de la reforma recoleta,(1) i el Beat Joan de Ribera,(2) arquebisbe aleshores de la nostra diòcesi, els recollí amb gran plaer i els suggerí la idea de fundar convent en la barriada del carrer de Morvedre, habitada en aquell temps per moriscs, per la conversió dels quals treballava sens treva el sant Arquebisbe.

No anem ara a relatar les dificultats que els frares hi trobaren, l'oposició dels moriscs, l'agressió de la que fón víctima fra Jeroni de Sant Llorenç, la idea d'establir-se en el carrer de Sant Vicent, i finalment la resolució de fundar el convent en el lloc primerament elegit, donant-li el títol de Santa Mònica, la mare d'aquell gran Doctor de la Gràcia.

El Beat Joan de Ribera havia encarregat una imatge de Jesús crucificat per a la Capella del Col·legi de Corpus Christi que acabava de fundar, però havent-ne adquirit una altra, la que li havien feta la regalà al convent de Santa Mònica. L'any 1604 va tindre lloc la lliurança d'aquesta imatge als frares recolets. En lluïda processó va ser traslladada des del Col·legi de Corpus Christi (Patriarca), acompanyada de l'il·lustre donant i les autoritats, el qual la lliurà o fra Jeroni de Sant Llorenç, que la va instal·lar en un altar lateral preparat a l'efecte.

Els moriscs anaren per curiositat a veure aquesta imatge, i era tanta la devoció que inspirava, que molts d'ells es convertiren de cor a la fe catòlica. És per açò que aquest Sant Crist va ser anomenat "de la Fe".

Esgotats tots els mitjans per assolir la conversió dels restants, i descobertes moltes conspiracions i tractes que ells tenien amb els africans per lliurar-los una altra vegada la nostra Pàtria, l'any 1609 van ser expulsats.

Aquesta disposició va causar tant de contentament als cristians vells, que els nous veïns que entraren a habitar la barriada del carrer de Morvedre, que havien deixat buida els fills de nissaga mahometana, en agraïment al Senyor prengueren tant d'entusiasme i devoció al Sant Crist de la Fe, que començaren de fer-li cada any grans festes, festes que encara continuen celebrant i són les més sorolloses i lluïdes de tota València, cridant l'atenció de la Ciutat i dels pobles del voltant.

Després del canvi de veïnat, dia 19 de març de 1662, va ser beneïda la primera pedra de l'actual església de Santa Mònica, la qual fón ampliada sis anys més tard. Aleshores el canonge de la Seu, Mossén Tomàs Corbí, volgué edificar una capella al Sant Crist de la Fe, i l'actual capella fón feta mercés a la generositat de l'esmentat canonge. Dia 4 d'octubre de 1671, fra Josep de Santa Mònica, definidor dels recolets, beneí la primera pedra, i el 27 d'agost de l'any següent tingué lloc la seua inauguració. Al dematí va ser la benedicció solemne, i de vesprada en lluïda processó hi foren traslladats el Santíssim Sagrament i la imatge del Sant Crist, puix que va ser destinada també per a capella de la Comunió. Amb aquest motiu el carrer de Morvedre va fer grans festejos populars.

El devotíssim canonge Corbí regalà també al Crist de la Fe dues llànties d'argent, i per al seu culte deixà una renda perpètua, nomenant administradors al prior del convent i al subsacrista de la Seu. Les despulles de l'esmentat canonge reberen sepultura en dita capella.

Més tard, com que les obres de l'església estaven aturades per manca de diners, l'arquebisbe Rocabertí donà autorització per emprar en les obres la renda del canonge Corbí, i l'any 1691 pogué ésser inaugurada l'actual església.

El primer centenari (1704) no es va poder celebrar, a causa de la guerra de Successió entre els Àustries i els Borbons; i el segon (1804) no fón gaire lluït, puix les circumstàncies per les quals passava Espanya no permetien altra cosa; Godoy havia signat una aliança amb Napoleó i açò ens obligava a lluitar contra Portugal i Anglaterra, per servir els interessos de qui tan mal ens ho havia de pagar després.

Del segon el tercer centenari esdevingueren canvis transcendentals: la desamortització de l'Església espanyola decretada pel govern i l'expulsió dels frares, la continuació del culte molt reduït i pobrament servit per capellans, i finalment la instal·lació de l'antiga parròquia del Salvador en aquesta església de Santa Mònica l'any 1902.

Per fi, en 1904, els veïns del carrer de Morvedre pogueren ja celebrar el tercer centenari amb tota la magnificència i esplendidesa que ells saben emprar. Els millors oradors sagrats desfilaren per la trona durant el solemne novenari, matí i tarda, puix que tots els nou dies hi hagué missa solemne amb sermó i orquestra, i de vesprada la funció religiosa. Cridaren l'atenció els balcons endomassats de tota la barriada, les garlandes, els focs artificials, la processó i tots els altres festejos populars.

El Sant Crist de la Fe va ser coronat solemnement per l'arquebisbe Dr. Melo l'any 1930, en la plaça de Santa Mònica atapeïda d'una gran gentada que amb gran fervor aclamava el Sant Crist com a Rei i Senyor. 

Per dissort aquella imatge original del Sant Crist de la Fe regalada pel Beat Joan de Ribera, va ser cremada pels comunistes en 1936; aquella és l'única imatge, de les dotze que ací relatem, que ha desaparegut; tan sols va quedar la que treuen en proceso cada any. Restablida la pau, l'escultor en Carmel Vicent n'ha fet una altra, còpia fidel de la desapareguda, i aquesta bellíssima imatge és la que ocupa el lloc de l'antiga.

La nova imatge, feta a despeses dels consorts En Salvador Guanter i Na Pura Ferrer, del carrer de Vora Séquia, va ser coronada per l'actual Sr. Arquebisbe l'any 1955;(3) i la capella fón notablement restaurada i embellida per la generositat de la família Martí Garcia, del carrer de Morvedre, sota la direcció i bon gust del rector Mossén Salvador Fons Burchés.(4)

Cada any el veïnat celebra grandioses i famoses festes cívico-religioses, les quals comencen el diumenge de Pentecostés o Pasqua Granada amb la missa de l'aurora, trons i músiques, i la cavalcada vespertina anomenada cós; durant tres dies concerts de música, castells, balls regionals, manifestacions folklòriques, dinars per als pobres, etc., i el tercer dia, o sia, el dimarts, és la festa principal, solemníssima missa amb sermó i la processó vespertina per tots els carrers de la barriada. Les festes acaben la vespra del Corpus amb esplendent funció religiosa i processó claustral, donant fi al novenari i a les Quaranta Hores.

(1) Vol dir "recol·lecta".

(2) Sant des de 1960.

(3) Marcel·lí Olaechea.

(4) Salvador Fons Burchés (Carcaixent 1898-València 1964) exercí la cura pastoral a Alzira i Planes. Entre 1929 i 1939 fou regent de Castelló (Ribera Alta). Després de la guerra fou nomenat regent del Salvador i Santa Mònica, i rector en 1942. «Fue enterrado en la misma parroquia de Santa Mónica, en cripta abierta en la parte izquierda del crucero, a los pies del altar de la Inmaculada» (BOAV, 11 (1965), pp. 41-43).

Per a saber més:

• Frederic Moscardó i Cervera (memoriavalencianista.cat)
• Carles Salvador: Història de la imatge del Sant Crist de la Fe (1951).
• Carles Salvador: Santíssim Crist de la Fe! (poema de 1952).
• Carles Salvador: El Crist de la Fe i la Verge de Copacavana (1953).
• Associació Santíssim Crist de la Fe.

Espiritualitat, Bondat, Bellesa

Honori Pasqual i Martí

Prevere

El nou paradigma científic es manifesta en tots els àmbits de la vida, però on fa estralls és en el pensament conservador. El que era vàlid fa unes dècades, ara és caduc i anacrònic. El progrés accelerat en l'adquisició de nous coneiximents ha esdevingut una autèntica revolució científica que afecta tots els vessants de la vida, especialment en la consciència de la interrelació entre el món físic i la vida humana, entre un estil de consum i la pervivència del planeta Terra. El que abans eren compartiments estancs, ara tot està interconnectat i relacionat. 

Esta nova visió científica posa en entredit tot el pensament tradicional, però on es manifesta de forma devastadora és en la teologia. El coneixement teològic, ja per si deutor d'un passat i, a més a més, controlat per institucions jerarquitzades, acusa de forma irrebatible les aportacions del nou paradigma científic. Tant és així que els grans conceptes que sustenten la teologia oficial (pecat original, creació, culpa, oració de petició, imatges de Déu, encarnació, resurrecció...) es veuen sotragats per la incorporació del nou paradigma. L'esquema teista proppassat i la visió de la realitat ancorada en dos pisos (l'un per a Déu, l'altre per als humans) esdevenen reptes que els balbuceigs dels pocs teòlegs que s'hi dediquen han de traspassar per a harmonitzar les distintes aportacions. 

La crisi generalitzada en la praxi religiosa, on s'han incorporat els nous coneiximents, en són una prova evident de tot plegat. Es tracta d'un persistent exercici de desconstruir i reconstituir el nou llenguatge. Tot i això, tota crisi duu embrionàriament una nova oportunitat. Com freqüentment insistix el teòleg José Antonio Pagola, la crisi és la crida a fer nàixer una església menys poderosa però més evangèlica, menys nombrosa però més entregada a fer un món més humà, tal com ho vol Déu i Jesús de Natzaret ens ho ensenyà. 

Una conseqüència positiva de tot plegat és el despertar de l'espiritualitat en totes les seues manifestacions. El buit de la religió institucionalitzada i els canvis sobtats es veuen reemplaçats pel conreu d'una qualitat humana profunda i per la sensibilitat d'allò que és essencial, per la dimensió profunda de la realitat diària. Açò, i no altres conceptes evasius, definix l'espiritualitat. 

L'espiritualitat va agafada de la mà de la bondat, perquè aquella afecta la forma de pensar i actuar, el comportament basat en l'ètica universal que defensa els drets i valors humans. L'espiritualitat de tradició cristiana —com afirma el bisbe Spong— desvela que la realitat divina no rau en un déu que castiga a uns i premia a uns altres, sinó en la profunditat del nostre ser que ens impulsa a viure plenament, compartir l'amor i obrir la vida a la transcendència. 

És possible que estes reflexions semblen allunyades del comportament estàndard de la gent i que són pròpies de persones ocioses i elitistes. Tot depén de la nostra mirada. És innegable l'estil competitiu, individualista i hedonista que propugna la societat de mercat. Però igualment és innegable el desvetlament d'una consciència humanista, ecologista i inclusiva de tots els pobles de la terra. L'evident interrelació de tot el que succeïx i la globalització del futur humà, ens dóna una corresponsabilitat universal que mai no hem tingut. Com a conseqüència es desperta la necessitat d'una ètica universal i d'una educació que esperone la sensibilitat envers la bellesa d'allò que és humanitari, sostenidor de la vida, guaridor de les relacions humanes i admirador de l'univers. 

Sant Pau en la carta que escrigué a les cristianes i cristians de Filipos els amonesta perquè s'interessen per tot allò que és veritable, respectable, just, pur, amable, lloable, tot allò que siga virtuós i digne d'elogi. Educar la sensibilitat en tot allò que ens transporte a saber capir i assaborir la dimensió profunda i bella de la vida és una tasca noble i contrastable amb una visió merament materialista. És l'hora, doncs, de superar reduccionismes confessionals i acollir, compartir i col·laborar en totes les ofertes que afinen els sentits i eleven l'esperit. 

Cal agermanar-nos en tots els programes i iniciatives de les institucions públiques que fomenten sensibilitat envers la bellesa i fan acréixer una espiritualitat laica que sense renegar de cap religió, les transcendix totes: exposicions d'art en les seues variades vessants, concerts de música, recitals de poesia, treballs manuals, belles arts, firetes, tallers de dansa, dibuix, convivència, rutes culturals, cultura als barris, coneixença de barris emblemàtics (marítim, del Carme, Ciutat Fallera...), celebració del Dia Mundial de la Pau, excursions per a conéixer el nostre entorn paisatgístic, treball en equip, etc. 

El que ens agermana i ens fa més feliços és la Bellesa de la creació, la Bondat del ser humà i l'Espiritualitat de compartir la vida, l'amor i els valors humans.

Publicat en Cresol, 141 (2017, novembre-desembre), pp. 26s.

El que Ell vos diga

Josep Martí Ferrando

L’atzar és una de les temàtiques del món contemporani que ha resultat més fecunda per a les arts. Així, d’entrada, em venen dos noms a la memòria: Paul Auster i Javier Marías. Fer algun comentari sobre ells en este context resulta, a més d’ociós, totalment impertinent. No puc evitar, però, una xicoteta cavil·lació: l’atzar no és cap problema per als pobres del Llibre, on l’existència humana està fiada a la voluntat de Déu qui, per als cristians, té comptats cada un dels cabells dels humans. Tot i que es referia a la mecànica quàntica, Einstein va proferir en una missiva al seu amic Max Born, la frase que ell mateix s’encarregaria després de repetir: «Déu no juga als daus». 

Ara bé, tres fets aparentment dispars, tots coincidint en les primeries d’agost, m’han impel·lit a escriure. D’una banda, la lectura de Twice-Told Tales de Nathaniel Hawthorne; d’una altra la Memòria d’activitats de l’Església catòlica corresponent a l’exercici de 2014 que un bon amic va enviar-me i, per últim, la lectura —grata— de sengles entrevistes en la premsa al nou prior de la Basílica de la Mare de Déu. Repetisc, són tres lectures totalment dispars però que, a manera de punts que definixen un plànol, m’han fet reflexionar.

He parlat de Nathaniel Hawthorne. Reconec que és la primera vegada que he llegit el llibre citat. De la categoria de l’escriptor ja en va parlar Borges, així que jo no tinc res a dir al respecte. Ara bé, el que m’interessa remarcar ací és la manera tan espontània i, alhora, tan encertada, amb què tracta, no sols el fet religiós, sinó la seua experiència de fe. Hawtorne era descendent directe d’un dels jutges dels Judicis de Salem. És cert que va viure l’ambient purità de l’època i, com he apuntat, va saber anar més enllà del pintoresquisme descriptiu per a remarcar l’experiència religiosa.

La pregunta que em faig, tot i que retòrica perquè ja sabem el resultat, és: ¿en el context del romanticisme espanyol hi va haver alguna cosa semblant? Podríem continuar amb els interrogants retòrics: i després del romanticisme?; vull dir si en la literatura, les arts o el pensament contemporani hispànic, des de la perspectiva catòlica, podem trobar aportacions culturals remarcables.

Ara bé, si canviem de país, la resposta també canvia: a Anglaterra, a més de John H. Newman, tenim Gilbert K. Chesterton o Graham Greene, per posar dos figures més que senyeres. El mateix podem dir de França on crec que podem obviar els exemples de Bernanos, Maritain o Mounier.

Encara que deixem la literatura, les mostres de relació entre religió i cultura són fructíferes fora del nostre entorn. L’estimat José Luis Barrera podria escriure llargament sobre cinema i religió a Europa. D’Alemanya em venen, de sobte, dos exemples. Volker Schlöndorff, representant oscaritzat del denominat nou cine alemany, va filmar el 2004 Der Neunte Tag: els nazis alliberen de Dachau un rector luxemburgués, que té nou dies per a convéncer el bisbe de canviar la política d’oposició envers els nazis.

El segon exemple ens el proporciona, cinc anys més tard, l’exdona de Schlöndorff, la també exímia representant del nou cine alemany Margarette von Trotta, amb el seu film Vision - Aus dem Leben der Hildegard von Bingen. Si el dilema del rector luxemburgués estava tractat amb un gran respecte pel context històric, alhora que reflectix el dilema psicològic del pare Kremer, de manera que el film esdevé un homenatge a l’Església catòlica luxemburguesa, en Vision, l’acostament a la monja Hildegarda de Bingen —en 2009 encara no era santa—, no pot ser més respectuós amb la figura històrica.

Siguem sincers, ¿algú creu possible que en este país es facen films amb este respecte per la història i per l’Església catòlica? La cinematografia europea no sols aborda la religió des d’una perspectiva històrica. Klaus Härö va filmar, també el 2009, Cartes al pare Jacob, on un clergue cec, contesta, des d’una església vetusta i quasi abandonada, les múltiples cartes de consulta que li arriben de tot Finlàndia; hi ha un problema, però: el pare Jacob és major i cec, cosa per la qual arriba per a ajudar-lo Leila, una convicta d’assassinat. Els exemples podrien multiplicar-se.

Un últim i extrem exemple. Barrera va consignar en la seua columna de Paraula la crítica de Se Dio vuole d’Edoardo Maria Falcone: un cirurgià, tan competent com dèspota, ha d’encarar la notícia del seu fill: vol fer-se rector. ¿S’imaginen el tema de la vocació tractat en este país? Doncs això, em remet a l’esmentada crítica i a la pel·lícula mateixa, de fàcil accés en els videoclubs. 

Sé perfectament que l’esterilitat cultural en l’àmbit catòlic espanyol no és absoluta. Per dos motius, perquè sempre hi ha excepcions —pense en Delibes— i perquè sí que hi ha una certa producció de caràcter marcadament laudatori, però incapaç d’entaular diàleg amb el món de hui. És així com l’esterilitat cultural del catolicisme hispànic ni és, ni històricament ha sigut, una preocupació de la institució catòlica, però sí una xacra que perdura i lastra el nervi del catolicisme espanyol. 

I ací és on entra el segon dels factors que els comentava. Pels mateixos dies en què acabava el llibre de Hawthorne, i pensava en tot el desús escrit, un amic em feia arribar l’esmentada Memòria de l’Església. El període ressenyat corresponia, en bona part, a l’etapa d’Antonio María Rouco com a president de la Conferència Episcopal. Vaig llegir-la. La primera sensació que vaig tindre va ser la d’estupor. No entenia res. Matise, és clar que comprenia les dades, però ignorava el perquè d’un format de memòria que semblava el balanç d’una gran empresa. Hauré d’explicar-me. Per descomptat que cal fer esment de les dades econòmiques, donar raó dels diners rebuts i de la seua destinació. Però cal dir dos coses: el to triomfalista emprat no contribuïx, sinó tot el contrari, a la necessària tasca d’evangelització que és tan prioritària. L’autobombo pot ajudar, cosa que dubte, a animar als que estan, però de cap manera pot resultar atractiu als qui estan fora. No sé, francament m’agradaria endevinar el sentit que té ressenyar, i en el preàmbul:

Durante 2014 la Iglesia celebró 240.282 bautizos, 244.252 primeras comuniones, 116.787 confirmaciones, 52.495 bodas y 23.624 unciones de enfermos. Más de 10 millones de personas asisten regularmente a Misa, y se celebran al año 9,5 millones de eucaristías. 

Dubte que, per una banda, este siga el camí per fer del nostre país una terra de missió. Però és que, per una altra part, les dades sociològiques, objectives, no inviten precisament a l’optimisme. En efecte, en l'Estudio nº 3173 del CIS corresponent al baròmetre d’abril de 2017, les qüestions 30 i 30 a, i sobretot, considerant les variables de classe social i sociodemogràfiques, són francament demolidores. Si a l’estadística del CIS afegírem un inexistent, almenys per al públic, anàlisi demogràfic del clergat i religioses, comprovaríem que tenim un problema, un problema greu, i que és qüestió de tots encarar-lo.

Ara bé, una altra notícia apareguda en els mitjans de comunicació escrits valencians, van aportar-me, però, signes d’esperança en una Església més oberta i dialogant amb el món contemporani. En els últims anys Juan Antón ha dut a terme una tasca més que encomiable al front de la basílica de la Mare de Déu. La preocupació pel temple —les obres de restauració— i per l’acció social i caritativa —Maides i ajuda a tants organismes solidaris— han estat els dos vectors mestres de la seua etapa. L’edat, però, li ha exigit un més que esperat i necessari retir de la dita responsabilitat. Parlar del seu successor, Jaime Sancho Andreu, en resulta ociós. Després del nomenament de prior de l’esmentada basílica, va donar sengles entrevistes als diaris escrits a València: Levante-EMV i Las Provincias. (1)

Eren, són, dos entrevistes que, d’alguna manera hom podria qualificar de complementàries. En Las Provincias fa una declaració òbvia: «soy muy de Iglesia», amb dos substantius tan complementaris com definitoris: fidelitat i disponibilitat; i, ja en relació amb la seua nova responsabilitat evoca l’obra de l’arquebisbe Olaechea, perquè «quiso hacer un esfuerzo de obra social, como construcción de viviendas y fundó muchas entidades sociales bajo el nombre de la Virgen de los Desamparados y quería también aquí celebrar bodas de obreros». Sancho, obertament, declara que cal i vol continuar pel camí de la responsabilitat social. L’altra entrevista, la propiciada pel Levante-EMV, pot resultar més interessant per allò que té, no sé si d’incisiva, però en qualsevol cas, afecta temes potser més interessants. En efecte, a més de repassar la seua carrera sacerdotal, amb anècdotes terribles que mouen a la reflexió sobre la condició humana, incidix en la «línea de priorizar lo social»; analitza temes atractius com ara el de la difícil separació entre els àmbits folklòric i religiós, Ara bé, a més d’estes qüestions, diguem-ne relatives a la seua nova dignitat, el prior entra en altres camps més profunds: un, assumir que l’Església en estos moments té el vent en contra i, dos, analitzar el perquè d’esta adversitat en els temps que vivim. Tant el diagnòstic de la situació, com les causes (excessiva col·laboració amb l’Estat en la postguerra) i les aportacions de possibles solucions (aprofitar, precisament, el vent en contra com una oportunitat), són un excel·lent punt de partida per a arribar a les persones alienes a l’Església, bé perquè s’han separat d’ella, bé perquè la desconeixen.

La metàfora de l’Església en Mateu 14,22-23, ens mostra una Església en mig de la tempesta. Jaime Sancho al·ludix, precisament, a una etapa de perniciosa calma, de la qual ha derivat l’actual sotsobre. Les dades són importants, però tancar-se en nosaltres mateixos no crec que siga la via de salvació. Els himnes proclamen que el poble de Déu és un «poble en marxa», «l’Església que camina», «que pelegrina». Els exemples són múltiples. La barca de Tiberíades no tenia solució des de la perspectiva humana, però els deixebles saberen vore Jesús que arribava a socórrer-los. La qüestió de fons és: ¿sabem distingir el Jesús que ve a salvar-nos? ¿Eixirem de la barca amb fe? 

Després de les cites de Sancho Andreu no puc sinó evocar Maria. Tanta advocació, tant de sermó, tanta festa al seu voltant i, al remat, que poc de cas li fem alguns! I és que ella ja ens va mostrar a Canà la resposta, que d’altra banda és ben senzilla: «Feu el que Ell vos diga».

 (1) «Jaime Sancho: "La basílica tiene una falsa imagen elitista; quiero allí bodas de gente humilde"» (Levante-EMV); «Jaime Sancho: "Hay que lograr visitas al Museo para transmitir el aspecto social de la Virgen"» (Las Provincias).

Publicat en Cresol, 140 (2017, setembre-octubre), pp. 18-20.

El valencià en la litúrgia

Antoni Ferrando

Universitat de València - Acadèmia Valenciana de la Llengua

L’aprovació de l’estatut d’autonomia de la Comunitat Valenciana (1982) implicà el reconeixement de la cooficialitat del valencià i del castellà. El valencià, marginat i discriminat des que van ser suprimides les institucions pròpies arran de l’ocupació borbònica del regne de València (1707), podia encetar així el camí de la seua dignificació social. Un procés que és inseparable de la recuperació dels seus usos formals. Des del 1982, l’educació, la formació cultural i l’exemplaritat institucional es convertien en instruments imprescindibles per a convertir la lletra de l’estatut d’autonomia en una realitat viva. No era, no és, fàcil superar quasi tres segles de prejudicis i de complexos d’inferioritat induïts.El 1983 s’encetava la incorporació del valencià al sistema escolar amb tres modalitats: ensenyament en castellà amb l’assignatura de valencià, ensenyament en les dos llengües i ensenyament en valencià amb l’assignatura de castellà. Milers i milers de valencians podíem conéixer l’expressió culta de la nostra llengua.

El 1998, el Consell Valencià de Cultura (CVC), a petició de les Corts, emetia un informe sobre el valencià, en què definia la seua naturalesa filològica i recomanava la creació d’una institució normativa pròpia: la que serà batejada Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL). En l’informe es feia una “crida al món eclesiàstic perquè se sume en el seu àmbit a este impuls de valencianització”. La crida, ara incorporada al preàmbul de la Llei de Creació de l’AVL, era ben explicable, perquè després de 16 anys de cooficialitat estatutària del valencià i castellà, i després de 23 de l’acabament del Concili Vaticà II, el món eclesiàstic valencià continuava en general desatenent els valencianoparlants que començàvem a formar-nos en la nostra llengua pròpia. I això que el papa Joan Pau II havia insistit en la seua encíclica Slavorum Apostoli (1984) en la necessitat de respectar i protegir la diversitat cultural dels estats i havia proclamat com a patrons d’Europa sant Ciril i Metodi, que van evangelitzar l’Europa eslava en cada una de les seues llengües. Conscient d’esta injusta situació, de la qual es va fer eco el sínode valencià de 1987, convocat per l’arquebisbe Roca Cabanellas, la “crida” del CVC obtingué una resposta clara de l’arquebisbat de València: “si este organismo finalmente llega a una solución en el debate de la lengua, la Iglesia aceptará su dictamen y sumará su actuación” (1998). L’AVL, ara incorporada com a institució normativa valenciana a l’Estatut d’Autonomia (2006), ha tancat el debat sobre la normativa oficial del valencià: l’AVL és la que fixa la normativa legal del valencià. 

Constituïda l’AVL (2001), la primera decisió que adoptà el seu Ple, a petició de l’acadèmic de l’AVL don Ramon Arnau, aleshores degà de la catedral de València, va ser crear la Comissió de Textos Religiosos (2001). Aquell mateix any, s’havia promulgat la Liturgiam authenticam, quinta instrucció (28-III-2001), per a aplicar degudament tant la Constitució Sacrosantum Concilium del Concili Vaticà II, com les de l’Ordenament general que precedix l’editio tertia del Missale Romanum. A finals del 2002 i principis del 2003, l’AVL ja va entregar als tres bisbes titulars de les diòcesis valencianes les parts més bàsiques de la traducció de l’editio tertia del Missale Romanum, feta per consens general i d’acord amb les instruccions de la Liturgiam authenticam i les orientacions papals, com són les que va donar Pau VI, el 1965, en el seu discurs al Congrés de traductors de la litúrgia a les llengües vernacles, celebrat a Roma: la llengua de la traducció –va dir– “ha de ser planera, per tal de ser entesa per tots”, però alhora “cal que siga digna de les realitats tan exceleses que per ella s’expressen; cal que siga diversa de la manera quotidiana de parlar en carrers i places”.

L’article 120 de la Liturgiam authenticam diu (cite per la traducció castellana): “Los libros que se utilizan para proclamar los textos litúrgicos, con el pueblo o en beneficio del mismo, en lengua vernácula, deben tener una dignidad tal que su aspecto exterior mueva a los fieles a una mayor reverencia a la Palabra de Dios y a las cosas sagradas. Por ello, es necesario que se supere cuanto antes la fase provisional de las hojas y folletos, allá donde esto se dé”. En canvi, si repassem el panorama actual de la presència de valencià en la litúrgia, s’observa que no solament persistix la “fase provisional de las hojas y folletos”, sinó que es troba en situació poc més que testimonial.

Segons un estudi de Vicent Garcia Perales, professor de valencià de la Universitat Cardenal Herrera CEU San Pablo, la missa en valencià se celebra regularment cada diumenge en només 50 parròquies, encara que més el 83% dels capellans de les diòcesis valencianes tenen el valencià com a llengua materna. A part, el valencià s’aplica en casaments, batejos i defuncions en funció de peticions particulars. Generalment se seguix el Llibre del Poble de Déu, d’aprovació episcopal ad experimentum, però amb adaptacions orals improvisades o amb adaptacions impreses fetes ad hoc, que sol realitzar el prevere que els celebra. Molts capellans adopten el valencià només en la predicació i els avisos. En este cas, es constata un doble llenguatge, el del mer ritual i el del que vol incidir en l’atenció dels feligresos, que em recorda una experiència personal: en un poble valencià, un dia de festes patronals, on quasi tots els actes (presentació dels festers, llibre de festes, etc.) es fan en valencià, el prevere oficiant, vists els ostensibles signes de desatenció al sermó del predicador en castellà invitat, va fer, excepcionalment, un segon sermó en valencià per cridar l’atenció dels assistents. Anècdota real, que revela el divorci entre la llengua de la litúrgia i la llengua dels fidels. Certament, una tal situació sols és possible en una societat valencianoparlant que encara viu condicionada per la inèrcia de segles de menysteniment de valencià, compartida per una gran part del clero.

Ara bé, han transcorregut quasi trenta anys des que el valencià ha tornat a recuperar la seua oficialitat. A pesar dels moderats progressos a fer real la doble oficialitat de valencià i castellà, el fet evident és que la majoria de les generacions més jóvens ja s’ha format en valencià en qualsevol de les tres modalitats més amunt explicitades. Així, podem observar que, segons dades de la Conselleria d’Educació de la Generalitat Valenciana, durant el curs 2008-2009, reberen ensenyament de o en valencià 394.000 alumnes d’Infantil i Primària (exactament 138.223 en valencià), en 748 centres, i 219.000 d’ESO i Batxillerat (concretament 58.626 en valencià), en 301 centres. Si sumem les quantitats corresponents al 2008-2009 a les de cada curs des del 1982-1983, és a dir, a les dels 26 cursos anteriors, podem fer-nos una idea aproximada de com les generacions més jóvens no sols coneixen el valencià, sinó que molts d’ells han recuperat l’estima per la pròpia llengua i cultura, una estima que no sols no està renyida amb la formació en castellà, sinó que és una font d’enriquiment cultural.

En l’àmbit universitari, podem adduir la situació en la Universitat de València. Segons el seu Servei de Normalització Lingüística, el percentage d’alumnes que ha sol·licitat enguany rebre la docència en valencià (a part n’hi ha els que cursen l’assignatura de valencià), és el 23’18% (10.903 alumnes), al qual s’ha de sumar el corresponent als que opten indistintament pel valencià o pel castellà, que és el 12’4% (5.664 alumnes), és a dir, un total de 16.567 alumnes. Xifra que prou que posa de manifest una creixent confiança en la llengua pròpia, a pesar de l’absoluta situació d’inferioritat en què es troba. A pesar dels pocs anys d’existència de la Universitat Catòlica “Sant Vicent Màrtir”, de València, hui és un fet, segons dades d’esta Universitat, que, durant el curs 2008-2009, hi estan rebent classes de valencià 3.700 alumnes (el 60% de total), impartit per 19 professors. És un fet ben positiu, que contrasta amb l’escassa atenció al valencià en altres centres educatius pertanyents a l’Església.

Si comparem la situació del món educatiu amb la praxi de la litúrgia, és evident que s’observa un divorci massa gran entre la feligresia i el món eclesiàstic valencià. Un divorci que el magisteri del Concili Vaticà II, dels papes, del sínode valencià de 1987 i del sínode de bisbes de Roma de 2008 han recomanat vivament de corregir. En concret, este últim sínode ha insistit en la necessitat de revisar la manera de conduir la predicació i de traduir la Bíblia i els textos litúrgics a totes les llengües. I una manera de conduir més adequadament la predicació és fer realitat el consell de l’apòstol: “fer- se a tots per a guayar-los a tots a Crist”. També insisteix en la mateixa línia monsenyor Gianfranco Ravasi, l’actual president del Pontifici Consell de la Cultura, precisament una institució que vetla pel diàleg entre l’Església i les diverses manifestacions de la cultura. El divorci és particularment greu quan, a més a més, és un divorci entre el món eclesiàstic i les generacions més jóvens.

L’absència d’uns textos litúrgics en valencià no és sinó la manifestació d’una anormalitat pastoral. Ja no es tracta només d’una situació de divorci amb importants sectors de la societat valenciana, sinó d’injustícia objectiva per als valencianoparlants per acció i per omissió (la paraula del Confiteor tan oblidada), que posa de manifest un problema de pastoral: ¿com podrem transmetre la fe als fills i als alumnes que s’han educat en valencià quan estos veuen que els administradors de la fe ignoren o menystenen el valencià?, ¿quina credibilitat pot tindre una gran part d’eixe món eclesiàstic per a molts dels cristians que s’estimen el valencià? ¿com podran incidir pastoralment els capellans i catequistes en estos sectors, si no ho fan en la seua llengua? Preferisc pensar que no és una aposta eclesiàstica per l’abandonament dels seus potencials feligresos (i, en dir això, no puc estar-me de recordar la “paraula de la ovella perduda”, i ja n’hi ha massa ovelles perdudes pel camí), sinó una actitud generalment inconscient. Una actitud reveladora d’un estat de l’Església, que mereix una profunda reflexió. Una actitud que, tanmateix, no exclou de greus responsabilitats pastorals. No es tracta de substituir el castellà pel valencià, sinó d’adequar-se a una realitat bilingüe, que mereix ser reconeguda i tractada per igual amb dignitat.

Publicat en Cresol, 93 (2010, febrer), pp. 60-62.

Mossén Jesús Boira Sidro

Antoni López Quiles

El nostre capellà-poeta aspirava a viure molts anys i després, amb fort sentit de transcendència, prega a la Mare de Déu que se’n recorde d’ell. L’estrofa fa així:

Quant la mort, acotant mon llit, congele

la força del meu cor, ja defallit,

allavors vos demane que, com mai,

¡vos recordeu de mi!

Mossén Jesús nasqué en Cabanes (comarca del Pla de l’Arc) l’any 1909; ingressà al Seminari de Tortosa i és ordenat prevere l’any 1932, quan encara tenia vint-i-tres anys. El seu primer i únic destí va ser la parròquia de Culla, on va exercir de vicari i on es trobava encara en el mes de juliol del 1936. Home estimat pel poble, va ser nomenat funcionari municipal i posteriorment traslladat al mas del Forat Negre, però quan és convocat el reclutament, se’n va a Castelló, en contra del parer de les autoritats. En la capital de la Plana Baixa prompte serà denunciat i morirà assassinat el 21 de setembre de 1937, a l’edat de vint-i-huit anys. El jove prevere Jesús Boira es suma a la gran quantitat de capellans poetes que escrivien les seues obres en valencià i que foren assassinats durant la guerra.

No sabem si durant l’estada en el seminari s’aficionà al conreu de la poesia. És l’època en què mossén Garcia Girona està col·laborant amb mossén Griera, mossén Alcover i amb Joan Coromines, però recordem que l’ambient del seminari –tot i les dificultats del moment– era ben procliu per a fomentar l’adhesió a les creacions líriques en vernacle, en especial a través del Bolletí de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de la Cinta, d’inspiració verdagueriana, i també és el moment en què naix la Societat Castellonenca de Cultura; recordem, finalment, que les Normes Ortogràfiques es subscriuen en Castelló precisament l’any de la seua ordenació, el 1932.

La primera obra de què he obtingut notícia data del 15 d’octubre del 1934, data en què comença la seua col·laboració amb la revista El vers valencià, de Josep Maria Bayarri. El poema, publicat en el núm. 5-9 de la citada revista, es titula “S’ha secat la fonteta…” i, seguint les petjades de Garcia Girona, té un plantejament bucòlic, amb un fort regust ecologista (La vall no és lo que era! / Hui tot plora a sa vera / i ara és plor d’anyorança el que s’ou); a peu de pàgina, però, apareix la datació: Culla, 10-X-34, per la qual advertim la immediatesa de l’edició.

Després vindrà el seguit de col·laboracions amb la revista que la seua curta vida li permeté. En primer lloc, en el núm. 2-14 del dia 1 de gener del 1935 trau a la llum el poema “Dos estrelles”, composició de caràcter “familiar” entre una mare i un nadó; una reivindicació de l’amor matern:

Ja no és somni voler trobar estrelles

creuaes sobre els pits,

en tant veja en el braç de les doncelles

bells infantets dormits.

En aquesta creació, el nostre poeta opta pel llenguatge propi de la comarca, i així escriu “prepare” (en lloc del general “prepara”), “bolquinets” per “bolquers” i també tria la caiguda de la de intervocàlica en “creuaes”.

Posteriorment, en el núm 2-15 del 15 de gener del mateix any (amb una dilació de només mig mes) apareix el seu poema citat més amunt: “Recorda-te’n de mi”, dedicat a la Mare de Déu, en el qual li demana auxili en els moments de la nit fosca (“la nit son mantell negrit devalle”), en el dubte de la fe (“i la fe se resenca a dins del pit”), en moments de temptació (“Quan virinosa seducció me volte / i mon cor debatege a rans del cim”) o el ja esmentat sobre la mort. Quatre estrofes de quatre versos cada una, els tres primers endecasíl·labs i el darrer només de sis síl·labes per a expressar la ferma devoció que un jove capellà professa a la Mare de Déu, a la qual s’aclama per als moments de màxima debilitat.

No sabem si el nostre prevere poeta (ell sempre firmava Jesus Boira, Pvre.) tenia algunes composicions fetes abans de llançar-se al món editorial, però en el núm. 2-19, corresponent a març d’aquell mateix any, publica “Anyorança” els sentiments d’un pastor de la seua comarca (“de este aprec”) per la mort de la seua amada, Isabel

que avui obrí les ales

–ales d’amor i fe– i remontà el seu vol

en busca de l’etern

Per a ell, el paisatge mor si moren les persones:

inclina el cel sa testa,

fugen els ausellets,

el camp anyora els besos

del farigós riuet

El poeta es manifesta solidari del pastor que es queda sol:

¡la mort, que trista és

si un cor sangnant se queda!

I el cor del pastoret,

¡sangnant, plora la mort

del seu amor primer!

Passem ara al núm. 2-2, tret el 15 de gener del 1936, en el qual publica la seua creació “Borrador”, poema de caràcter marítim (“dessota el mar blau i pur”) en què recrea una tempesta (“per això el mar ses onades / una i deu i cent vegades / va espenyent vers l’infinit”) que genera una situació d’angoixa (“mes quan sembla un fet l’ardent / somni del mar imponent"), però que, al final, es veurà resolta (“aguaita el sol de migdia / i ab sa llum potent destria / els núvols del firmament”), de manera que tot torna a la normalitat (“I tornen les naus al port / desfetes i avergonyides”) i de la tempesta només en queda el record (“portant per únic record / d’aquell somni les humides / abraçades de la mort”). El poema esta compost per quatre estrofes de cinc versos cada una però amb una rima diversa: abbbc – aabab – aabba – ababa, amb la qual el poeta pareix buscar la diversitat en la unitat. En definitiva, el poema també és una paràfrasi de la vida, sovint tempestuosa, però amb garanties de retorn i pau.

L’última creació que publica naix en el núm. 2-6 del 15 de març de 1936 i s’intitula ¡Atura’t, jove!, amb deu estrofes de quatre versos. És un missatge a un “jove, que vius encegat / per la lluerna del vici”. El poeta li demana que l’escolte amb calma i l’exhorta a obrir un taüt per a contemplar en què ha quedat la bellesa per la qual tant malda el jove. És un poema parenètic, que denuncia la consumpció ràpida dels delers:

  ¿Què resta de sa grandea

lluerna de màgics raigs

on moriren abrasats

la fe, l’honor, la purea?

  Tanta beutat vingué a ser

–ab los encants de la vida–

com una rosa marcida –

al verd brancal del roser.

I demana al jove que medite perquè “per breus instants de goçar / hi ha un patir eternament”.

Encara en el vol 2, núm. 9 del primer de maig del 1936 tornarà a publicar “Enyorança”, possiblement perquè no estava satisfet de l’edició anterior pels erros que contenia, i també perquè hi opera una actualització. Així, canvia “becos” (llegiu “beços) per “besos”; “farigès” per “farigós” “per què” per “perquè”; “avuí” per “avui”; “ab” per “amb”; “ahont” per “aon”. Dos mesos més tard esclata la guerra i, com he dit, en setembre de 1937 es talla una altra vida.

La seua producció, lògicament, és ben curta, però una lectura atenta dels seus poemes permet albirar una interessant evolució de formes i de continguts; fins i tot de progrés en l’adhesió a la normativa gramatical de Castelló. Li podrem aplicar també els seus versos, a tall d’epitafi-homenatge agraït:

Obrí les ales

–ales d’amor i fe–

i remontà el seu vol en busca de l’etern

repòs per a les ànimes

sobre eixe cel blavenc.

Publicat en Cresol.

Font: Mossén Jesús Boira Sidro, capellà-poeta de Cabanes (2008).

---

Bibliografia i vídeo (per F. Xavier Martí)

• Antoni López i Quiles: Trama i ordit: sobre l'aportació de la fe a la literatura valenciana, Denes, Paiporta 2007.
• "Mosén Jesús Boira Sidro", Hoja parroquial de la diócesis de Segorbe-Castellón, 2591 (2011, octubre 23).
• Carles Mulet Garcia: Jesús Boira Sidro, poeta silenciat (1909-1937), Onada Edicions, Benicarló 2017.
• Òscar Pérez Silvestre: Jesús Boira Sidro, memoriavalencianista.cat