Homilia de Lleó XIV en l'inici del seu pontificat

CELEBRACIÓ EUCARÍSTICA

PER A L'INICI DEL MINISTERI PETRÍ DEL BISBE DE ROMA LLEÓ XIV 

HOMILIA DEL SANT PARE LLEÓ XIV

Piazza San Pietro

Diumenge, 18 de maig de 2025

¡Benvolguts germans cardenals,

germans en l'episcopat i en el sacerdoci,

autoritats i membres del Cos Diplomàtic!

¡Una salutació als pelegrins vinguts en ocasió del Jubileu de les Confraries!

Germans i germanes, vos salude a tots, amb el cor ple d'agraïment, a l'inici del ministeri que m'ha estat confiat. Escrivia sant Agustí: «Ens vau fer per a vós, [Senyor], i el nostre cor està inquiet fins que repose en vós» (Les confessions, 1, 1.1).

En els últims dies, hem viscut un temps especialment intens. La mort del papa Francesc ha omplit de tristesa el nostre cor i, en aquelles hores difícils, ens hem sentit com les multituds de les quals l'Evangeli diu que eren «com ovelles sense pastor» (Mt 9,36). Precisament el dia de Pasqua vam rebre la seua última benedicció i, a la llum de la Resurrecció, hem afrontat este moment amb la certesa que el Senyor mai abandona el seu poble, el reunix quan està dispers i «el custodia com un pastor el seu ramat» (Jr 31,10).

Amb este esperit de fe, el Col·legi dels Cardenals es va reunir per al conclave; arribant d'històries i camins diferents, posàrem en mans de Déu el desig d'elegir el nou successor de Pere, el bisbe de Roma, un pastor capaç de custodiar el ric patrimoni de la fe cristiana i, alhora, de mirar lluny, per anar a l'encontre de les preguntes, de les inquietuds i dels desafiaments de hui. Acompanyats per la vostra pregària, hem advertit l'obra de l'Esperit Sant, que ha sabut acordar els diversos instruments musicals i ha fet vibrar les cordes del nostre cor en una sola melodia.

He estat escollit sense cap mèrit i, amb por i tremolor, vinc a vosaltres com un germà que vol fer-se servent de la vostra fe i de la vostra alegria, caminant amb vosaltres pel camí de l'amor de Déu, que ens vol tots units en una sola família.

Amor i unitat: estes són les dos dimensions de la missió que Jesús va confiar a Pere.

Ens ho narra el passatge de l'Evangeli que ens porta al llac de Tiberíades, el mateix on Jesús havia començat la missió rebuda del Pare: «pescar» la humanitat per a salvar-la de les aigües del mal i de la mort. Passant per la vora d'aquell llac, havia cridat a Pere i els altres primers deixebles a ser com Ell «pescadors d'hòmens»; i ara, després de la resurrecció, els toca precisament portar avant esta missió, llançar sempre i novament la xàrcia per a immergir en les aigües del món l'esperança de l'Evangeli, navegar en el mar de la vida per a que tots i totes puguen trobar-se en l'abraçada de Déu.

¿Com pot Pere dur a terme esta tasca? L'Evangeli ens diu que només és possible perquè ha experimentat en la seua vida l'amor infinit i incondicional de Déu, fins i tot en l'hora del fracàs i del rebuig. Per això, quan és Jesús qui es dirigix a Pere, l'Evangeli utilitza el verb grec agapao, que es referix a l'amor que Déu té per nosaltres, a l'oferiment sense reserves i sense càlculs, diferent de l'usat per a la resposta de Pere, que, en canvi, descriu l'amor d'amistat, que ens intercanviem entre nosaltres.

Quan Jesús pregunta a Pere: «Simó, fill de Joan, ¿m'estimes?» (Jo 21,16), es referix, per tant, a l'amor del Pare. És com si Jesús li diguera: només si has conegut i experimentat este amor de Déu, que no minva mai, podràs pasturar els meus corders; només en l'amor de Déu Pare podràs estimar els teus germans amb un “més”, és a dir, oferint la vida pels teus germans.

A Pere, per tant, se li encomana la tasca d'«estimar més» i de donar la seua vida pel ramat. El ministeri de Pere està marcat precisament per este amor oblatiu, perquè l'Església de Roma presidix en la caritat i la seua verdadera autoritat és la caritat de Crist. Mai no es tracta de capturar els altres amb l'opressió, amb la propaganda religiosa o amb els mitjans del poder, sinó que es tracta sempre i només d'amar com va fer Jesús.

Ell —afirma el mateix Apòstol Pere— «és la pedra, que ha estat descartada per vosaltres, constructors, i que s'ha convertit en la pedra cantonera» (Fets 4,11). I si la pedra és Crist, Pere ha de pasturar el ramat sense cedir mai a la temptació de ser un cap solitari o un cap situat per damunt dels altres, fent-se amo de les persones que li són confiades (cf. 1Pe 5,3); al contrari, a ell se li demana servir la fe dels germans, caminant junt amb ells: tots, en efecte, estem constituïts «pedres vives» (1Pe 2,5), cridats pel nostre baptisme a construir l'edifici de Déu en la comunió fraterna, en l'harmonia de l'Esperit, en la convivència de les diversitats. Com afirma sant Agustí: «L'Església consta de tots aquells que estan en concòrdia amb els germans i que estimen el proïsme» (Sermó 359, 9).

Açò, germans i germanes, vullc que siga el nostre primer gran desig: una Església unida, signe d'unitat i de comunió, que esdevinga ferment per a un món reconciliat.

En el nostre temps encara veem massa discòrdia, massa ferides causades per l'odi, la violència, els prejudicis, la por al diferent, per un paradigma econòmic que explota els recursos de la Terra i margina els més pobres. I nosaltres volem ser, dins d'esta massa, un poc de rent d'unitat, de comunió, de fraternitat. Nosaltres volem dir al món, amb humilitat i amb alegria: mireu a Crist! Acosteu-vos a Ell! Acolliu la seua Paraula que il·lumina i consola! Escolteu la seua proposta d'amor per a convertir-vos en la seua única família: en l'únic Crist som u. I este és el camí que hem de fer junts, entre nosaltres, però també amb les Esglésies cristianes germanes, amb aquells que recorren altres camins religiosos, amb aquells que cultiven la inquietud de la recerca de Déu, amb totes les dones i els hòmens de bona voluntat, per a construir un món nou en què regne la pau.

Este és l'esperit missioner que ens ha d'animar, sense tancar-nos en el nostre grupet ni sentir-nos superiors al món; estem cridats a oferir a tots l'amor de Déu, a fi que es realitze esta unitat que no anul·la les diferències, sinó que valora la història personal de cada u i la cultura social i religiosa de cada poble.

¡Germans, germanes, esta és l'hora de l'amor! La caritat de Déu que ens fa germans entre nosaltres és el cor de l'Evangeli i, amb el meu predecessor Lleó XIII, hui podem preguntar-nos: si este criteri «prevalguera en el món, ¿no cessaria immediatament tota discrepància i tornaria potser la pau?» (Carta enc. Rerum novarum, 21).

Amb la llum i la força de l'Esperit Sant, construïm una Església fundada en l'amor de Déu i signe d'unitat, una Església missionera, que obre els braços al món, que anuncia la Paraula, que es deixa inquietar per la història, i que es convertix en rent de concòrdia per a la humanitat.

Junts, com a únic poble, com a germans tots, caminem a l'encontre de Déu i estimem-nos mútuament entre nosaltres.

(Versió de F. X. Martí)

La plenitud de l'amor

Dels tractats de sant Agustí, bisbe, sobre l’evangeli de Sant Joan

El Senyor va definir, germans caríssims, la pleni­tud de l’amor amb la qual hem d’estimar-nos, quan va dir: "Ningú té un amor més gran que el qui dona la vida pels seus amics". Conseqüent amb això, l’evan­geliste Joan diu en la seua carta: "Crist ha donat la seua vida per nosaltres; per això també nosaltres hem de donar la vida pels germans". Sí, cal que ens esti­mem mútuament, com Crist ens va estimar, ell, que va donar la vida per nosaltres.

Segurament és això el que llegim en els Proverbis de Salomó: "Si et poses a la taula d’un senyor, ves amb compte amb el que hi ha davant de tu, i posa-hi la mà de manera que sàpies que, coses així, les hauràs de preparar tu". Perquè, ¿quina és la taula del Senyor, sinó aquella d’on prenem el Cos i la Sang del qui va entregar la seua vida per nosaltres? ¿I què significa posar-se a taula, sinó acostar-s’hi amb humilitat? ¿I què és considerar i entendre el que et posen davant, si­nó meditar dignament sobre esta gràcia tan gran? ¿I què és posar-hi la mà per a saber que et caldrà pre­parar coses així, sinó que, no altrament de com Crist va entregar la seua vida per nosaltres, també nosaltres hem d’entregar les vides pels germans? Tal com ha dit l’apòstol Pere: "Crist va patir per vosaltres, i així vos va deixar el seu exemple per a que seguiu els seus passos". Això és preparar totes aquelles coses. Ho van fer els màrtirs amb un amor ardent, i si volem que la celebració de les seues memòries no siga estèril, si ens acostem a la taula del Senyor, de la qual ells van assaciar-se, cal que nosaltres ens disposem tal com ells es van disposar.

Anem a la mateixa taula, però no fem memòria d’ells com dels altres que van reposar en pau, de ma­nera que preguem per ells; són ells els qui interce­dixen per nosaltres per a que seguim els seus passos; ells havien realitzat plenament aquella caritat de la qual el Senyor afirmà que no n’hi havia de més gran. Tot això, ells van mostrar-ho als germans intacte, tal com ho havien pres de la taula del Senyor.

Però no he dit açò com si poguérem ser iguals al Senyor en el cas que arribàrem, per ell, al martiri de sang. Ell va tindre la potestat de donar la seua vida i tornar-la a agarrar; nosaltres no vivim tot el temps que voldríem, i morim a despit nostre. Ell, en l’instant de morir, va matar la mort, de la qual nosaltres som allibe­rats per la d’ell. La seua carn no va vore la corrup­ció; la nostra carn, després de la corrupció, al final dels segles, serà revestida d’incorrupció pel Senyor. Ell, per a salvar-nos, no ens va necessitar; nosaltres sen­se ell no podem fer res. Ell va entregar-se com a cep a nosaltres, sarments; fora d’ell, no podem tindre vida.

Finalment, fins i tot en el cas que els germans morguen pels germans, la sang del màrtir no és escampada en remissió dels pecats dels germans, cosa que el Se­nyor va fer per nosaltres; en això ens va donar no una cosa per a que la imitàrem, sinó per a que li l'agraírem. O siga, que els màrtirs escamparen la seua sang pels germans, i en fer-ho no realitzaren res més que donar el que havien pres de la taula del Senyor. Estimem-nos, per tant, els uns als altres tal com Crist ens va estimar i va entregar-se ell mateix per nosaltres.