La plenitud de l'amor

Dels tractats de sant Agustí, bisbe, sobre l’evangeli de Sant Joan

El Senyor va definir, germans caríssims, la pleni­tud de l’amor amb la qual hem d’estimar-nos, quan va dir: Ningú té un amor més gran que el qui dona la vida pels seus amics. Conseqüent amb això, l’evan­gelista Joan diu en la seua carta: Crist ha donat la seua vida per nosaltres; per això també nosaltres hem de donar la vida pels germans. Sí, cal que ens esti­mem mútuament, com Crist ens va estimar, ell, que va donar la vida per nosaltres.

Segurament és això el que llegim en els Proverbis de Salomó: Si et poses a la taula d’un senyor ves amb compte amb el que hi ha davant de tu, i posa-hi la mà de manera que sàpies que, coses així, les hauràs de preparar tu. Perquè, ¿quina és la taula del Senyor, sinó aquella d’on prenem el Cos i la Sang del qui va entregar la seua vida per nosaltres? ¿I què significa posar-se a taula, sinó acostar-s’hi amb humilitat? ¿I què és considerar i entendre el que et posen davant, si­nó meditar dignament sobre esta gràcia tan gran? ¿I què és posar-hi la mà per saber que et caldrà pre­parar coses així, sinó que, no altrament de com Crist va entregar la seua vida per nosaltres, també nosaltres hem d’entregar les vides pels germans? Tal com ha dit l’apòstol Pere: Crist va patir per vosaltres, i així vos va deixar el seu exemple perquè seguiu les seues xafades. Això és preparar totes aquelles coses. Ho van fer els màrtirs amb un amor ardent, i si volem que la celebració de les seues memòries no siga estèril, si ens acostem a la taula del Senyor, de la qual ells van assaciar-se, cal que nosaltres ens disposem tal com ells es van disposar.

Anem a la mateixa taula, però no fem memòria d’ells com dels altres que van reposar en pau, de ma­nera que preguem per ells; són ells els qui interce­dixen per nosaltres perquè seguim les seues xafades; ells havien realitzat plenament aquella caritat de la qual el Senyor afirmà que no n’hi havia de més gran. Tot això, ells van mostrar-ho als germans intacte, tal com ho havien pres de la taula del Senyor.

Però no he dit això com si poguérem ser iguals al Senyor en el cas que arribàrem, per ell, al martiri de sang. Ell va tindre la potestat de donar la seua vida i tornar-la a prendre; nosaltres no vivim tot el temps que voldríem, i morim a despit nostre. Ell, en l’instant de morir, va matar la mort, de la qual nosaltres som allibe­rats per la d’ell. La seua carn no va vore la corrup­ció; la nostra carn, després de la corrupció, al final dels segles, serà revestida d’incorrupció pel Senyor. Ell, per a salvar-nos, no ens va necessitar; nosaltres sen­se ell no podem fer res. Ell va entregar-se com a cep a nosaltres, sarments; fora d’ell, no podem tindre vida.

Finalment, fins i tot en el cas que els germans morguen pels germans, la sang del màrtir no és escampada en remissió dels pecats dels germans, cosa que el Se­nyor va fer per nosaltres; en això ens va donar no una cosa perquè la imitàrem, sinó perquè li l'agraírem. O siga, que els màrtirs escamparen la seua sang pels germans, i en fer-ho no realitzaren res més que donar el que havien pres de la taula del Senyor. Estimem-nos, per tant, els uns als altres tal com Crist ens va estimar i va entregar-se ell mateix per nosaltres.