Vocació: gràcia i missió

MISSATGE DEL SANT PARE FRANCESC

PER A LA 60a JORNADA MUNDIAL

D'ORACIÓ PER LES VOCACIONS

Vocació: gràcia i missió

Benvolguts germans i germanes, estimadíssims jóvens:

Ja fa seixanta anys que se celebra la Jornada Mundial d'Oració per les Vocacions, instituïda per sant Pau VI en 1964, durant el Concili Ecumènic Vaticà II. Esta iniciativa providencial es proposa ajudar als membres del poble de Déu, personalment i en comunitat, a respondre a la crida i a la missió que el Senyor confia a cada u en el món de hui, amb les seues ferides i les seues esperances, els seus desafiaments i les seues conquestes.

Enguany vos propose reflexionar i resar guiats pel tema "Vocació: gràcia i missió". És una ocasió preciosa per a redescobrir amb sorpresa que la crida del Senyor és gràcia, és un do gratuït i, al mateix temps, és un compromís a posar-se en camí, a eixir, per a portar l'Evangeli. Estem cridats a una fe que es faça testimoniatge, que reforce i accentue el vincle entre la vida de la gràcia —a través dels sagraments i la comunió eclesial— i l'apostolat en el món. Animat per l'Esperit, el cristià es deixa interpel·lar per les perifèries existencials i és sensible als drames humans, tenint sempre ben present que la missió és obra de Déu i no la duem a terme sols, sinó en la comunió eclesial, juntament amb tots els germans i germanes, guiats pels pastors. Perquè este és, des de sempre i per sempre, el somni de Déu: que visquem amb Ell en comunió d'amor.

«Elegits abans de crear el món»

L'apòstol Pau obri davant de nosaltres un horitzó meravellós: en Crist, Déu Pare «ens elegí en ell, abans de crear el món, perquè fórem sants, irreprensibles als seus ulls. Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seua benèvola decisió» (Ef 1,4-5). Són paraules que ens permeten vore la vida en el seu sentit ple. Déu ens "concep" a imatge i semblança seua, i ens vol fills seus: hem sigut creats per l'Amor, per amor i amb amor, i estem fets per a estimar.

Al llarg de la nostra vida, esta crida, inscrita en el més íntim del nostre ser i portadora del secret de la felicitat, ens arriba, per l'acció de l'Esperit Sant, de manera sempre nova, il·lumina la nostra intel·ligència, infon vigor a la voluntat, ens ompli de sorpresa i encén el nostre cor. A vegades fins i tot irromp de manera inesperada. Va ser així per a mi el 21 de setembre de 1953 quan, mentres anava a la festa anual de l'estudiant, vaig sentir l'impuls d'entrar a l'església i confessar-me. Eixe dia va canviar la meua vida i va deixar una empremta que perdura fins hui. Però la crida divina al do de si s'obri pas a poc a poc, a través d'un camí: en trobar-nos amb una situació de pobresa, en un moment d'oració, gràcies a un testimoniatge límpid de l'Evangeli, a una lectura que ens obri la ment, quan escoltem la Paraula de Déu i la sentim dirigida directament a nosaltres, en el consell d'un germà o una germana que ens acompanya, en un temps de malaltia o de dol. La fantasia de Déu per a cridar-nos és infinita.

I la seua iniciativa i el seu do gratuït esperen la nostra resposta. La vocació és «l'entramat entre elecció divina i llibertat humana» [1], una relació dinàmica i estimulant que té com a interlocutors a Déu i el cor humà. Així, el do de la vocació és com una llavor divina que brolla en el terreny de la nostra vida, ens obri a Déu i ens obri als altres per a compartir amb ells el tresor trobat. Esta és l'estructura fonamental del que entenem per vocació: Déu crida estimant i nosaltres, agraïts, responem estimant. Ens descobrim fills i filles estimats pel mateix Pare i ens reconeixem germans i germanes entre nosaltres. Santa Teresa de l'Infant Jesús, quan finalment "va vore" amb claredat esta realitat, va exclamar: «¡Per fi he trobat la meua vocació! La meua vocació és l'amor...! Sí, he trobat el meu lloc a l'Església [...]. En el cor de l'Església, la meua Mare, jo seré l'amor» [2].

«Jo soc una missió en esta terra»

La crida de Déu, com déiem, inclou l'enviament. No hi ha vocació sense missió. I no hi ha felicitat i plena realització d'un mateix sense oferir als altres la vida nova que hem trobat. La crida divina a l'amor és una experiència que no es pot callar. «¡Ai de mi si no predicara l'Evangeli!» (1Co 9,16), exclamava sant Pau. I la Primera Carta de sant Joan comença així: "El que hem sentit, vist, contemplat i tocat —és a dir, el Verb fet carn— vos ho anunciem també a vosaltres per a que la vostra alegria siga plena" (cf. 1,1-4).

Fa cinc anys, en l'exhortació apostòlica Gaudete et exsultate, em dirigia a cada batejat i batejada amb estes paraules: «Tu també necessites concebre la totalitat de la teua vida com una missió» (n. 23). Sí, perquè cada u de nosaltres, sense excloure a ningú, pot dir: «Jo soc una missió en esta terra, i per a això estic en este món» (exhort. ap. Evangelii gaudium, 273).

La missió comuna de tots els cristians és testimoniar amb alegria, en tota situació, amb actituds i paraules, cosa que experimentem estant amb Jesús i en la seua comunitat que és l'Església. I es traduïx en obres de misericòrdia material i espiritual, en un estil de vida obert a tots i pacífic, capaç de proximitat, compassió i tendresa, que va contracorrent respecte a la cultura del rebuig i de la indiferència. Fer-se proïsme, com el bon samarità (cf. Lc 10,25-37), permet comprendre l'essencial de la vocació cristiana: imitar a Jesucrist, que va vindre per a servir i no per a ser servit (cf. Mc 10,45).

Esta acció missionera no naix simplement de les nostres capacitats, intencions o projectes, ni de la nostra voluntat, ni tampoc del nostre esforç per a practicar les virtuts, sinó d'una profunda experiència amb Jesús. Només d'esta forma podem convertir-nos en testimonis d'Algú, d'una Vida, i això ens fa "apòstols". En eixe moment ens reconeixem com a marcats «a foc per eixa missió d'il·luminar, beneir, vivificar, alçar, sanar, alliberar» (exhort. ap. Evangelii gaudium, 273).

Icona evangèlica d'esta experiència són els dos deixebles d'Emaús. Després de l'encontre amb Jesús ressuscitat es confien recíprocament: «¿No és veritat que els nostres cors s'abrasien dins de nosaltres mentres ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?» ( Lc 24,32). En ells podem vore el significat de tindre "cors fervents i peus en camí" [3]. És el que desitge també per a la pròxima Jornada Mundial de la Joventut a Lisboa, que espere amb alegria i que té per lema: «Maria es va alçar i va partir sense demora» ( Lc 1,39). ¡Que cada u i cada una se senta cridat i cridada a alçar-se i partir sense demora, amb cor fervent!

Cridats junts: convocats

L'evangelista Marc narra el moment en què Jesús va cridar dotze deixebles, cada u amb el seu propi nom. Els va instituir per a que estigueren amb Ell i per a enviar-los a predicar, curar les malalties i expulsar els dimonis (cf. Mc 3,13-15). El Senyor posa així les bases de la seua nova Comunitat. Els Dotze eren persones d'ambients socials i oficis diferents, i no pertanyien a les categories més importants. Els Evangelis narren també altres crides, com la dels setanta-dos deixebles que Jesús envia de dos en dos (cf. Lc 10,1).

L'Església és precisament Ekklesía, terme grec que significa: assemblea de persones cridades, convocades, per a formar la comunitat dels deixebles missioners de Jesucrist, compromesos a viure el seu amor entre ells (cf. Jo 13,34; 15,12) i a difondre'l entre tots, per a que vinga el Regne de Déu.

En l'Església, tots som servidors i servidores, segons diverses vocacions, carismes i ministeris. La vocació al do de si en l'amor, comú a tots, es desplega i es concreta en la vida dels cristians laics i laiques, compromesos a construir la família com a xicoteta església domèstica i a renovar els diversos ambients de la societat amb el rent de l'Evangeli; en el testimoniatge de les consagrades i dels consagrats, entregats totalment a Déu pels germans i germanes com a profecia del Regne de Déu; en els ministres ordenats (diaques, preveres, bisbes) posats al servici de la Paraula, de l'oració i de la comunió del poble sant de Déu. Només en la relació amb totes les altres, cada vocació específica en l'Església es mostra plenament amb la seua veritat i riquesa. En este sentit, l'Església és una simfonia vocacional, amb totes les vocacions unides i diverses, en harmonia i alhora "en eixida" per a irradiar en el món la vida nova del Regne de Déu.

Gràcia i missió: do i deure

Benvolguts germans i germanes, la vocació és do i deure, font de vida nova i d'alegria vertadera. Que les iniciatives d'oració i animació vinculades a esta Jornada puguen reforçar la sensibilitat vocacional en les nostres famílies, en les comunitats parroquials i en les de vida consagrada, en les associacions i en els moviments eclesials. Que l'Esperit del Senyor ressuscitat ens lleve l'apatia i ens concedixca simpatia i empatia, per a viure cada dia regenerats com a fills del Déu Amor (cf. 1Jo 4,16) i ser també nosaltres fecunds en l'amor; capaços de portar vida en tot lloc, especialment on hi ha exclusió i explotació, indigència i mort. Perquè es dilaten els espais de l'amor [4] i Déu regne cada vegada més en este món.

Que en este camí ens acompanye l'oració composta per sant Pau VI per a la primera Jornada Mundial de les Vocacions, l'11 d'abril de 1964:

«Jesús, Pastor diví de les ànimes, que vas cridar els Apòstols per a fer-los pescadors d'hòmens, atrau a Tu també les ànimes ardents i generoses dels jóvens, per a fer-los els teus seguidors i els teus ministres; fes-los partícips de la teua set de redempció universal [...], descobrix-los els horitzons del món sencer [...]; per a que, responent a la teua crida, prolonguen ací en la terra la teua missió, edifiquen el teu Cos místic, l'Església, i siguen "sal de la terra i llum del món" (Mt 5,13)».

Que la Mare de Déu vos acompanye i vos protegixca. Amb la meua benedicció.

Roma, Sant Joan del Laterà, 30 d'abril de 2023, IV Diumenge de Pasqua.

Francesc

---

[1]  Documento final de la XV Asamblea General Ordinaria del Sínodo de los Obispos (3 al 28 de octubre de 2018), Los jóvenes, la fe y el discernimiento vocacional, 78.

[2] Manuscrit B, Carta a María del Sagrado Corazón (8 de setembre de 1896): Obras Completas, Burgos 2006, 261.

[3] Cf. Mensaje para la 97 Jornada Mundial de las Misiones (6 gener 2023).

[4] « Dilatentur spatia caritatis»: Sant Agustí, Sermo 69: PL 5, 440.441.