Recordant la Pacem in terris

Ramon Arnau i Garcia (†)
Degà de la Seu de València

 El passat 11 d'abril [del 2003] es compliren els quaranta anys de la publicació pel papa Joan XXIII de l'encíclica Pacem in terris. A un fet de tanta repercussió, no sols dins de l'Església sinó en el món sencer, bé que s'ho val dedicar-li una reflexió encara que siga curta.

Sens dubte, el glossador més qualificat a l'hora de recordar l'esdeveniment de la Pacem in terris ha sigut Joan Pau II, en dedicar-li enguany el missatge de la Jornada de la Pau. Però aquest comportament tan lloable no ens priva a nosaltres de procurar fer la nostra pròpia reflexió.

Qui llegix amb una certa atenció l'encíclica de Joan XXIII, arriba prest a la conclusió de trobar-se davant d'un escrit amb forta càrrega profètica, obert als diversos aspectes de la vida, ja que el seu ensenyament afecta tant el dret privat com el públic, així també com els plantejaments econòmics i les relacions internacionals. I dins d'esta problemàtica plural, la persona és la consideració fonamental que hi servix de suport. Una elemental enquesta sobre el lèxic del Papa en el seu escrit donaria com a resultat que el mot que més empra l'encíclica és persona. Data valuosa i significativa per a comprendre la intenció de l'escrit, que ens presenta totes les qüestions al voltant de la persona.

Recordar les mateixes paraules del Papa serà prou per a adonar-se del que he dit, si hi ha encara algun dubte. Amb tota claredat i precisió escriu: «En tota convivència humana ben organitzada i fecunda s'ha de col·locar com a fonament el principi que tot ser humà és persona, és a dir, una natura dotada d'intel·ligència i de voluntat lliure; i, per tant, d'eixa mateixa naturalesa directament naixen al mateix temps drets i deures que, per ser universals i inviolables, són també absolutament inalienables». Joan XXIII, partint dels conceptes més clàssics, i si es vol més tradicionals, proposa la persona des de la seua capacitat intel·lectual i lliure. L'home ha sigut creat per buscar la veritat i viure en llibertat.

Davant d'un món amenaçat pels conceptes absolutistes, fets a la vegada comportaments polítics, com eren els formulats tant pel feixisme com pel marxisme, proposar el reconeixement de l'home com a persona intel·ligent i lliure, equivalia a adoptar una actitud que bé pot ser considerada revolucionària, en quant va contra corrent; i, si ho diem amb paraules cristianes, haurem d'anomenar-la profètica, puix obri camins nous en la comprensió de l'home i, en conseqüència, també de la política.

Quan l'home, seguint l'ensenyament de Joan XXIII, s'adona de la repercussió que per a ell té ser lliure i capaç de buscar la veritat, reconeix l'estructura fonamental de la seua naturalesa, que li permet portar endavant la pròpia vida amb dimensió personal.

Si haguérem de resumir en una sola expressió la motivació de Joan XXIII en escriure la Pacem in terris, hauríem de dir que, seguint la millor tradició del pensament cristià, va mostrar creure en Déu i també en l'home. I esta és, sens dubte, la gran lliçó que hui ens dona el bon papa Joan, que creguem al mateix temps en Déu i en l'home i, en conseqüència, amb tal ensenyament haurem de procurar que Déu siga pròxim als hòmens; i els hòmens, des de tots els punts de vista (personals, socials, polítics i econòmics) ens realitzem mirant Déu. Joan XIII ens dóna el fonament d'allò que hui i sempre hem de reconéixer com humanisme cristià.

Publicat en Cresol, 37 (2003, juny), p. 18.