Migrants, missioners d'esperança (Lleó XIV, 2025)

MISSATGE DEL SANT PARE LLEÓ XIV

PER A LA 111a JORNADA MUNDIAL DEL MIGRANT I DEL REFUGIAT 2025

[4-5 d'octubre de 2025]

Migrants, missioners d'esperança

Benvolguts germans i germanes:

La 111a Jornada Mundial del Migrant i del Refugiat, que el meu predecessor va voler que coincidira amb el Jubileu dels migrants i del món missioner, ens oferix l'oportunitat de reflexionar sobre el vincle entre esperança, migració i missió.

El context mundial actual està tristament marcat per guerres, violència, injustícies i fenòmens meteorològics extrems, que obliguen milions de persones a abandonar la seua terra natal en busca de refugi en altres llocs. La tendència generalitzada de vetlar exclusivament pels interessos de comunitats circumscrites constituïx una greu amenaça per a l'assignació de responsabilitats, la cooperació multilateral, la consecució del bé comú i la solidaritat global en benefici de tota la família humana. La perspectiva d'una nova carrera armamentística i el desenvolupament de noves armes ―incloses les nuclears―, l'escassa consideració dels efectes nefastos de la crisi climàtica actual i les profundes desigualtats econòmiques fan que els reptes del present i del futur siguen cada vegada més difícils.

Davant les teories de devastació global i escenaris aterridors, és important que cresca en el cor de la majoria el desig d'esperar un futur de dignitat i pau per a tots els sers humans. Eixe futur és part essencial del projecte de Déu per a la humanitat i la resta de la creació. Es tracta del futur messiànic anticipat pels profetes: «Els ancians i les ancianes s'assentaran de nou en els carrers de Jerusalem, cada u amb el bastó a la mà, a causa dels molts anys. Els carrers de la ciutat s'ompliran de xiquets i xiquetes, que hi jugaran. [...] Perquè hi ha llavors de pau: la vinya donarà fruit abundós, i la terra, bona collita; serà generosa la rosada del cel» (Za 8, 4-5.12). I este futur ja ha començat, perquè va ser inaugurat per Jesucrist (cf. Mc 1, 15 i Lc 17, 21) i nosaltres creiem i esperem en la seua plena realització, ja que el Senyor sempre complix les seues promeses.

El Catecisme de l'Església Catòlica ens diu que «la virtut de l'esperança correspon a l'anhel de felicitat posat per Déu en el cor de tot home; assumix les esperances que inspiren les activitats dels hòmens» (núm. 1818). I sens dubte, la busca de la felicitat —i la perspectiva de trobar-la en un altre lloc— és una de les principals motivacions de la mobilitat humana contemporània.

Esta connexió entre migració i esperança es manifesta clarament en moltes de les experiències migratòries dels nostres dies. Nombrosos migrants, refugiats i desplaçats són testimonis privilegiats de l'esperança viscuda en la quotidianitat, a través de la seua confiança en Déu i la seua resistència a les adversitats amb vista a un futur en el qual albiren l'arribada de la felicitat i el desenvolupament humà integral. En ells es renova l'experiència itinerant del poble d'Israel: «Oh Déu, quan eixíeu guiant el poble, quan avançàveu pel desert, va tremolar la terra. va degotar el cel, davant de Déu —el del Sinaí—, davant de Déu, el d'Israel. Vas escampar una pluja generosa, Senyor, per a refer els teus camps esgotats; allí vas albergar la teua família, allí vas consolar el pobre, Déu nostre, per la teua bondat» (Sal 68, 8-11).

En un món enfosquit per guerres i injustícies, fins i tot allí on tot sembla perdut, els migrants i refugiats s'erigixen en missatgers d'esperança. La seua valentia i tenacitat són un testimoni heroic d'una fe que veu més enllà del que els nostres ulls poden vore i que els dona la força per a desafiar la mort en les diferents rutes migratòries contemporànies. També ací és possible trobar una clara analogia amb l'experiència del poble d'Israel errant pel desert, que afronta tots els perills confiant en la protecció del Senyor: «Ell et guardarà del parany del caçador, i de l'assot de la pesta; t'abrigarà amb les seues plomes, trobaràs refugi davall de les seues ales; ell, que és fidel,  et serà escut i armadura. No et farà por l'espant de la nit, ni la fletxa que vola de dia, ni la pesta que s'esmuny en la foscor, ni l'epidèmia que devasta a ple sol» (Sal 91, 3-6).

Els migrants i els refugiats recorden a l'Església la seua dimensió pelegrina, perpètuament orientada a aconseguir la pàtria definitiva, sostinguda per una esperança que és virtut teologal. Cada vegada que l'Església cedix a la temptació de la “sedentarització” i deixa de ser civitas peregrina —el poble de Déu pelegrí cap a la pàtria celestial (cf. Sant Agustí, La ciutat de Déu, Llibre XIV-XVI)—, deixa d'estar “en el món” i passa a ser “del món” (cf. Jo 15,19). Es tracta d'una temptació ja present en les primeres comunitats cristianes, fins a tal punt que l'apòstol Pau ha de recordar a l'Església de Filips que «Nosaltres tenim la nostra ciutadania en el cel; i és d'allà que esperem el Salvador, Jesucrist, el Senyor. Ell transformarà el nostre pobre cos i el configurarà al seu cos gloriós, gràcies a aquella acció poderosa amb què ell sotmetrà a si mateix tot l'univers.» (Fl 3, 20-21).

De manera particular, els migrants i refugiats catòlics poden convertir-se hui en missioners d'esperança als països que els acullen, portant avant nous camins de fe allí on el missatge de Jesucrist encara no ha arribat o iniciant diàlegs interreligiosos basats en la vida quotidiana i la búsqueda de valors comuns. En efecte, amb el seu entusiasme espiritual i el seu dinamisme, poden contribuir a revitalitzar comunitats eclesials rígides i cansades, en les quals avança amenaçadorament el desert espiritual. La seua presència ha de ser reconeguda i benvolguda com una verdadera benedicció divina, una oportunitat per a obrir-se a la gràcia de Déu, que dona nova energia i esperança a la seua Església: «No oblideu practicar l'hospitalitat, ja que gràcies a ella, alguns, sense saber-ho, van allotjar àngels» (He 13, 2).

El primer element de l'evangelització, com subratllava sant Pau VI, és generalment el testimoni: «Tots els cristians estan cridats a este testimoni i, en este sentit, poden ser verdaders evangelitzadors. Se'ns ocorre pensar especialment en la responsabilitat que recau sobre els emigrants als països que els reben» (Evangelii nuntiandi, 21). Es tracta d'una verdadera missio migrantium ―missió realitzada pels migrants— per a la qual s'ha de garantir una preparació adequada i un suport continu, fruit d'una cooperació intereclesial eficaç.

D'altra banda, les comunitats que els acullen també poden ser un testimoni viu d'esperança. Esperança entesa com a promesa d'un present i un futur en el qual es reconega la dignitat de tots com a fills de Déu. D'esta manera, els migrants i refugiats són reconeguts com a germans i germanes, part d'una família en la qual poden expressar els seus talents i participar plenament en la vida comunitària.

Amb motiu d'esta jornada jubilar en què l'Església resa per tots els migrants i refugiats, desitge encomanar a tots els que estan en camí, així com als que s'esforcen per acompanyar-los, a la protecció maternal de la Mare de Déu, consol dels migrants, a fi que mantinga viva en els seus cors l'esperança i els sostinga en el seu compromís de construir un món que es parega cada vegada més al Regne de Déu, la verdadera Pàtria que ens espera al final del nostre viatge.

Vaticà, 25 de juliol de 2025, Festa de Sant Jaume Apòstol

LLEÓ PP. XIV

(Traducció al valencià de F. Xavier Martí)

Lliures d'escollir si migrar o quedar-se

LLIURES D'ESCOLLIR SI MIGRAR O QUEDAR-SE

Missatge del sant pare Francesc

per a la 109a Jornada Mundial del Migrant i el Refugiat 2023

(24 de setembre de 2023)

Benvolguts germans i germanes,

Els fluxos migratoris dels nostres dies són expressió d'un fenomen complex i articulat, la comprensió del qual exigix l'anàlisi atenta de tots els aspectes que caracteritzen les diverses etapes de l'experiència migratòria, de la partida fins a l'arribada, fins i tot un eventual retorn. Amb la intenció de contribuir a este esforç de lectura de la realitat, he decidit dedicar el Missatge per a la 109a Jornada Mundial del Migrant i el Refugiat a la llibertat que hauria de caracteritzar sempre la decisió de deixar la pròpia terra.

"Lliures de marxar, lliures de quedar-se", recitava el títol d'una iniciativa de solidaritat promoguda fa uns anys per la Conferència Episcopal Italiana com a resposta concreta als desafiaments de les migracions contemporànies. I en la meua escolta constant de les Esglésies particulars he pogut comprovar que la garantia d'esta llibertat constituïx una preocupació pastoral estesa i compartida.

«Un àngel del Senyor es va aparéixer en somnis a Josep i li digué: "Alça't en seguida, pren el xiquet amb sa mare, fuig cap a Egipte i queda-t'hi fins que jo t'ho diga, perquè Herodes buscarà el xiquet per a matar-lo"» (Mt 2,13). La fugida de la Sagrada Família a Egipte no va ser fruit d'una decisió lliure, com tampoc no ho foren moltes de les migracions que han marcat la història del poble d'Israel. Migrar hauria de ser sempre una decisió lliure; però, de fet, en molts casos, hui tampoc no ho és. Conflictes, desastres naturals o, més senzillament, la impossibilitat de viure una vida digna i pròspera a la terra d'origen obliguen milions de persones a marxar. Ja l'any 2003 sant Joan Pau II afirmava que «construir condicions concretes de pau, pel que fa als emigrants i als refugiats, significa comprometre's seriosament a defendre, en primer lloc, el dret a no emigrar, és a dir, a viure en pau i dignitat en la pròpia pàtria» (Missatge per a la 90a Jornada Mundial del Migrant i el Refugiat, 3).

«Prengueren també els ramats i tots els béns que posseïen en el país de Canaan. Jacob va arribar a Egipte amb tota la seua família» (Gn 46,6). Va ser a causa d'una gran fam que Jacob amb tota la família es va veure obligat a refugiar-se a Egipte, on el seu fill Josep els havia assegurat la supervivència. Entre les causes més visibles de les migracions forçades contemporànies hi ha les persecucions, les guerres, els fenòmens atmosfèrics i la misèria. Els migrants escapen per la pobresa, per la por, per la desesperació. Per a eliminar estes causes i acabar finalment amb les migracions forçades és necessari el treball comú de tots, cada u d'acord amb les seues responsabilitats. És un compromís que comença per preguntar-nos què podem fer, però també què hem de deixar de fer. Hem d'esforçar-nos per a parar la carrera d'armament, el colonialisme econòmic, la usurpació dels recursos aliens, la devastació de la nostra casa comuna.

«Tots els creients vivien units i tenien en comú tots els seus béns, venien les seues propietats i les altres coses que posseïen, per a distribuir entre tots els diners, segons les necessitats de cada u» (Fets 2,44-45). L'ideal de la primera comunitat cristiana sembla molt allunyat de la realitat actual! Per tal que la migració siga una decisió realment lliure, cal esforçar-se per a garantir a totes i a tots una participació equitativa en el bé comú, el respecte dels drets fonamentals i l'accés al desenvolupament humà integral. Només així es podrà oferir a cada u la possibilitat de viure dignament i realitzar-se personalment i com a família. És clar que la tasca principal correspon als països d'origen i als seus governants, cridats a exercitar la bona política, transparent, honesta, previsora i al servici de totes i tots, especialment dels més vulnerables. Això no obstant, estos han d'estar en condicions de fer-ho, sense trobar-se desposseïts dels seus recursos naturals i humans, i sense ingerències externes dirigides a afavorir els interessos d'uns pocs. I allí on les circumstàncies permeten escollir si migrar o quedar-se, també s'haurà de garantir que esta decisió siga informada i ponderada, per a evitar que molts hòmens, dones i infants siguen víctimes d'il·lusions perilloses o de traficants sense escrúpols.

«L'any jubilar cada u ha de recobrar el seu patrimoni» (Lv 25,13). La celebració del jubileu representava per al poble d'Israel un acte de justícia col·lectiu; tots podien «tornar a la situació originària, amb la cancel·lació de tots els deutes, la restitució de la terra i la possibilitat de tornar a gaudir de la llibertat pròpia dels membres del poble de Déu» (Catequesi, 10 de febrer de 2016). Mentres ens acostem al Jubileu del 2025, és bo recordar este aspecte de les celebracions jubilars. Cal un esforç conjunt de cada un dels països i de la comunitat internacional per tal que s'assegure a totes i a tots el dret a no haver d'emigrar, és a dir, la possibilitat de viure en pau i amb dignitat en la pròpia terra. Es tracta d'un dret encara no codificat, però d'importància fonamental, la garantia del qual es comprén com a corresponsabilitat de tots els Estats respecte a un bé comú que va més enllà dels límits nacionals. En efecte, pel fet que els recursos mundials no són il·limitats, el desenvolupament dels països econòmicament més pobres depén de la capacitat de compartir que s'aconseguix generar entre tots els països. Fins que este dret no estiga garantit —i es tracta d'un llarg camí— encara seran molts els qui hagen de marxar per a buscar una vida millor.

«Vosaltres, quan jo tenia fam, em donàreu menjar, quan tenia set, em donàreu a beure, quan era foraster, em vau acollir, quan em véreu despullat, em vau vestir, quan estava malalt, em vau visitar, quan era a la presó, vinguéreu a vore'm» (Mt 25,35-36). Estes paraules ressonen com una exhortació constant a reconéixer en el migrant no sols un germà o una germana en dificultat, sinó a Crist mateix que toca a la nostra porta. Per això, mentres treballem a fi que totes les migracions puguen ser fruit d'una decisió lliure, estem cridats a tindre el màxim respecte per la dignitat de cada migrant; i açò significa acompanyar i governar els fluxos de la millor manera possible, construint ponts i no murs, ampliant els canals per a una migració segura i regular. On siga que decidim construir el nostre futur, al país on hem nascut o en un altre lloc, el més important és que hi haja sempre una comunitat disposada a acollir, protegir, promoure i integrar a totes i a tots, sense distinció i sense deixar fora a ningú.

El camí sinodal que, com a Església, hem emprés, ens porta a vore en les persones més vulnerables —i entre elles molts migrants i refugiats— companys de viatge especials que hem d'estimar i cuidar com a germans i germanes. Només caminant junts podrem anar lluny i arribar a la meta comuna del nostre viatge.

Roma, Sant Joan del Laterà, 11 de maig de 2023

Francesc

Pregària

Oh Déu, Pare totpoderós,

concediu-nos la gràcia de comprometre'ns activament

en favor de la justícia, la solidaritat i la pau,

a fi que a tots els vostres fills se'ls assegure

la llibertat d'escollir si migrar o quedar-se.

Concediu-nos el coratge de denunciar

tots els horrors del nostre món,

de lluitar contra tota injustícia

que desfigura la bellesa de les vostres criatures

i l'harmonia de la nostra casa comuna.

Sostingueu-nos amb la força del vostre Esperit,

per tal que pugam manifestar la vostra tendresa

a cada migrant que poseu en el nostre camí

i difondre en els cors i en cada ambient

la cultura de l'encontre i de la cura.

Construir el futur amb els migrants i els refugiats

MISSATGE DEL SANT PARE FRANCESC

PER A LA 108a JORNADA MUNDIAL DEL MIGRANT I DEL REFUGIAT

2022

(25 de setembre de 2022)

Construir el futur amb els migrants i els refugiats

«Perquè no tenim ací la ciutat que durarà per sempre, sinó que busquem la que encara ha de vindre» (He 13,14).

Benvolguts germans i germanes,

El sentit últim del nostre "viatge" en este món és la busca de la verdadera pàtria, el Regne de Déu inaugurat per Jesucrist, que trobarà la seua plena realització quan Ell torne en la seua glòria. El seu Regne encara no s'ha complit, però ja és present en aquells que han acollit la salvació. «El Regne de Déu està en nosaltres. A pesar que encara siga escatològic, siga el futur del món, de la humanitat, es troba al mateix temps en nosaltres». [1]

La ciutat futura és una «ciutat ben fonamentada que té Déu mateix com a arquitecte i constructor» (He 11,10). El seu projecte preveu una intensa obra d'edificació, en la qual tots hem de sentir-nos compromesos personalment. Es tracta d'un treball minuciós de conversió personal i de transformació de la realitat, perquè s'adapte cada vegada més al pla diví. Els drames de la història ens recorden que estem lluny encara d'aconseguir la nostra meta, la Nova Jerusalem, «estança de Déu entre els hòmens» (Ap 21,3). Però no per això hem de desanimar-nos. A la llum del que hem aprés en les tribulacions dels últims temps, estem cridats a renovar el nostre compromís per a la construcció d'un futur més d'acord amb el pla de Déu, d'un món on tots puguem viure dignament en pau.

«Nosaltres, tal com ens ha promés el Senyor, esperem un cel nou i una terra nova, on regnarà la justícia» (2Pe 3,13). La justícia és un dels elements constitutius del Regne de Déu. En la busca quotidiana de la seua voluntat, esta ha d'edificar-se amb paciència, sacrifici i determinació, perquè tots els que en tenen gana i set siguen assaciats (cf. Mt 5,6). La justícia del Regne ha d'entendre's com la realització de l'orde diví, del seu harmoniós designi, segons el qual, en Crist mort i ressuscitat, tota la creació torna a ser "bona" i la humanitat "molt bona" (cf. Gn 1,1-31). No obstant això, perquè regne esta meravellosa harmonia, cal acollir la salvació de Crist, el seu Evangeli d'amor, perquè s'eliminen les desigualtats i les discriminacions del món present.

Ningú ha de ser exclòs. El seu projecte és essencialment inclusiu i situa en el centre els habitants de les perifèries existencials. Entre ells hi ha molts migrants i refugiats, desplaçats i víctimes del tràfic de persones. És amb ells que Déu vol edificar el seu Regne, perquè sense ells no seria el Regne que Déu vol. La inclusió de les persones més vulnerables és una condició necessària per a obtindre la plena ciutadania. De fet, diu el Senyor: «Veniu, beneïts del meu Pare: preneu possessió del Regne que ell vos tenia preparat des de la creació del món. Perquè, quan jo tenia fam, em donàreu menjar; quan tenia set, em donàreu a beure; quan era foraster, em vau acollir; quan em véreu despullat, em vau vestir; quan estava malalt, em vau visitar; quan era a la presó, vinguéreu a vore’m» (Mt 25,34-36).

Construir el futur amb els migrants i els refugiats significa també reconéixer i valorar el que cadascú d'ells pot aportar al procés d'edificació. M'agrada vore este enfocament del fenomen migratori en una visió profètica d'Isaïes, en què els estrangers no figuren com a invasors i destructors, sinó com a treballadors ben dispostos que reconstruïxen les muralles de la Nova Jerusalem, la Jerusalem oberta a tots els pobles (cf. Is 60,10-11).

En la mateixa profecia, l'arribada dels estrangers es presenta com a font d'enriquiment: «Abocaran damunt de tu els tresors del mar i portaran a ta casa les riqueses de les nacions» (60,5). De fet, la història ens ensenya que l'aportació dels migrants i refugiats ha sigut fonamental per al creiximent social i econòmic de les nostres societats. I ho continua sent també hui. El seu treball, la seua capacitat de sacrifici, la seua joventut i el seu entusiasme enriquixen les comunitats que els acullen. Però esta aportació podria ser molt major si es valorara i se secundara mitjançant programes específics. Es tracta d'un enorme potencial, prompte a manifestar-se, si se li oferix l'oportunitat.

Els habitants de la Nova Jerusalem —continua profetitzant Isaïes— mantenen sempre les portes de la ciutat obertes de bat a bat, perquè puguen entrar els estrangers amb els seus dons: «Les teues portes estaran sempre obertes, no es tancaran ni de nit ni de dia, perquè et puguen dur les riqueses de les nacions» (60,11). La presència dels migrants i els refugiats representa un enorme repte, però també una oportunitat de creiximent cultural i espiritual per a tots. Gràcies a ells tenim l'oportunitat de conéixer millor el món i la bellesa de la seua diversitat. Podem madurar en humanitat i construir junts un "nosaltres" més gran. En la disponibilitat recíproca es generen espais de confrontació fecunda entre visions i tradicions diferents, que obrin la ment a perspectives noves. Descobrim també la riquesa que inclouen religions i espiritualitats desconegudes per a nosaltres, i açò ens estimula a aprofundir les nostres pròpies conviccions.

A la Jerusalem de les gents, el temple del Senyor s'embellix cada vegada més gràcies a les ofrenes que arriben de terres estrangeres: «Aplegaran per a tu tots els ramats de Quedar, et presentaran els anyells de Nebaiot. Els acceptaré quan els immolen en el meu altar, honoraré el meu temple gloriós» (60,7). En esta perspectiva, l'arribada de migrants i refugiats catòlics oferix energia nova a la vida eclesial de les comunitats que els acullen. Ells són sovint portadors de dinàmiques revitalizants i animadors de celebracions vibrants. Compartir expressions de fe i devocions diferents representa una ocasió privilegiada per a viure amb major plenitud la catolicitat del poble de Déu.

Benvolguts germans i germanes, i especialment vosaltres, jóvens, si volem cooperar amb el nostre Pare celestial en la construcció del futur, fem-ho juntament amb els nostres germans i germanes migrants i refugiats. Construïm-lo hui! Perquè el futur comença hui, i comença per cadascú de nosaltres. No podem deixar a les pròximes generacions la responsabilitat de decisions que cal prendre ara, perquè el projecte de Déu sobre el món puga realitzar-se i vinga el seu Regne de justícia, de fraternitat i de pau.

Oració

Senyor, feu-nos portadors d'esperança,

perquè on hi haja foscor regne la vostra llum,

i on hi haja resignació renasca la confiança en el futur.

Senyor, feu-nos instruments de la vostra justícia,

perquè on hi haja exclusió, florisca la fraternitat,

i on hi haja cobdícia, florisca la comunió.

Senyor, feu-nos constructors del vostre Regne

juntament amb els migrants i els refugiats

i amb tots els habitants de les perifèries.

Senyor, feu que aprenguem que és bell

viure com a germans i germanes. Amén.

Roma, Sant Joan del Laterà, 9 de maig de 2022

FRANCESC

 

---

[1] S. Joan Pau II, Visita a la parròquia romana de Sant Francesc d'Assís i Santa Caterina de Siena, Patrons d'Itàlia (26 de novembre de 1989).

Cap a un nosaltres cada vegada més gran

MISSATGE DEL SANT PARE FRANCESC

PER A LA 107a JORNADA MUNDIAL DEL MIGRANT I DEL REFUGIAT 2021

[26 de setembre de 2021] 

«Cap a un nosaltres cada vegada més gran»

Benvolguts germans i germanes:

En la carta encíclica Fratelli tutti vaig expressar una preocupació i un desig que encara ocupen un lloc important en el meu cor: «Passada la crisi sanitària, la pitjor reacció seria la de caure encara més en una febre consumista i en noves formes d'autopreservació egoista. Tant de bo que al final ja no hi haja "els altres", sinó només un "nosaltres"» (n. 35).

Per això he pensat dedicar el missatge per a la 107a Jornada Mundial del Migrant i del Refugiat a este tema: «cap a un nosaltres cada vegada més gran», volent així indicar un horitzó clar per al nostre camí comú en este món.

La història del «nosaltres»

Este horitzó és present en el mateix projecte creador de Déu: «Déu va crear el ser humà a imatge seua, el va crear a imatge de Déu, els va crear home i dona. Déu els va beneir dient: "Sigueu fecunds i multipliqueu-vos"» (Gn 1,27-28). Déu ens va crear home i dona, sers diferents i complementaris per a formar junts un nosaltres destinat a ser cada vegada més gran, amb el multiplicar-se de les generacions. Déu ens va crear a imatge seua, a imatge del seu ser u i tri, comunió en la diversitat.

I quan, a causa de la seua desobediència, el ser humà es va allunyar de Déu, Ell, en la seua misericòrdia, va voler oferir un camí de reconciliació, no als individus, sinó a un poble, a un nosaltres destinat a incloure tota la família humana, tots els pobles: «Este és el tabernacle on Déu habitarà entre els hòmens! Ells seran el seu poble i el seu Déu serà "Déu que és amb ells"» (Ap 21,3).

La història de la salvació veu, per tant, un nosaltres a l'inici i un nosaltres al final, i en el centre, el misteri de Crist, mort i ressuscitat per tal «que tots siguen un» (Jo 17,21). El temps present, no obstant això, ens mostra que el nosaltres volgut per Déu està trencat i fragmentat, ferit i desfigurat. I açò esdevé especialment en els moments de més crisi, com ara per la pandèmia. Els nacionalismes tancats i agressius (cf. Fratelli tutti, 11) i l'individualisme radical (cf. ibíd., 105) clevillen o dividixen el nosaltres, tant en el món com dins de l'Església. I el preu més elevat el paguen els qui més fàcilment poden convertir-se en els altres: els estrangers, els migrants, els marginats, que habiten les perifèries existencials.

En realitat, tots estem en la mateixa barca i estem cridats a comprometre'ns perquè no hi haja més murs que ens separen, que no hi haja més altres, sinó només un nosaltres, gran com tota la humanitat. Per això, aprofite l'ocasió d'esta Jornada per a fer una doble crida a caminar junts cap a un nosaltres cada vegada més gran, dirigint-me sobretot als fidels catòlics i després a tots els hòmens i dones del món.

Una Església cada vegada més catòlica

Per als membres de l'Església catòlica esta crida es traduïx en un compromís per ser cada vegada més fidels al seu ser catòlics, realitzant el que sant Pau recomanava a la comunitat d'Efes: «Un sol cos i un sol Esperit, com és també una de sola l'esperança que vos dona la vocació que heu rebut. Un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme» (Ef 4,4-5).

En efecte, la catolicitat de l'Església, la seua universalitat, és una realitat que demana ser acollida i viscuda en cada època, segons la voluntat i la gràcia del Senyor que ens va prometre estar sempre amb nosaltres, fins al final dels temps (cf. Mt 28,20). El seu Esperit ens fa capaços d'abraçar a tots per a crear comunió en la diversitat, harmonitzant les diferències sense mai imposar una uniformitat que despersonalitza. En l'encontre amb la diversitat dels estrangers, dels migrants, dels refugiats i en el diàleg intercultural que pot sorgir-ne, se'ns dona l'oportunitat de créixer com a Església, d'enriquir-nos mútuament. Per això, tot batejat, onsevulla que es trobe, és membre de ple dret de la comunitat eclesial local, membre de l'única Església, resident en l'única casa, component de l'única família.

Els fidels catòlics estan cridats a comprometre's, cadascú a partir de la comunitat en què viu, perquè l'Església siga sempre més inclusiva, seguint la missió que Jesucrist va encomanar als Apòstols: «Pel camí prediqueu dient: "El Regne del cel està prop." Cureu malalts, ressusciteu morts, purifiqueu leprosos, traieu dimonis. Gratisho heu rebut, doneu-ho també gratis» (Mt 10,7-8).

Hui l'Església està cridada a eixir als carrers de les perifèries existencials per a curar qui està ferit i buscar qui està perdut, sense prejudicis o pors, sense proselitisme, però disposada a eixamplar l'espai de la seua tenda per a acollir a tots. Entre els habitants de les perifèries trobarem molts migrants i refugiats, desplaçats i víctimes del tràfic, als qui el Senyor vol que se'ls manifeste el seu amor i que se'ls anuncie la seua salvació. «Els fluxos migratoris contemporanis constituïxen una nova «frontera» missionera, una ocasió privilegiada per a anunciar Jesucrist i el seu Evangeli sense moure's del propi ambient, de donar un testimoniatge concret de la fe cristiana en la caritat i en el respecte profund per altres expressions religioses. L'encontre amb els migrants i refugiats d'altres confessions i religions és un terreny fèrtil per al desenvolupament d'un diàleg ecumènic i interreligiós sincer i enriquidor» (Discurs als Responsables Nacionals de la Pastoral de Migracions, 22 de setembre de 2017).

Un món cada vegada més inclusiu

A tots els hòmens i dones del món dirigisc la meua crida a caminar junts cap a un nosaltres cada vegada més gran, a recompondre la família humana, per a construir junts el nostre futur de justícia i de pau, assegurant que ningú quede exclòs.

El futur de les nostres societats és un futur «ple de color», enriquit per la diversitat i les relacions interculturals. Per això hem d'aprendre hui a viure junts, en harmonia i pau. M'és particularment estimada la imatge dels habitants de Jerusalem que escolten l'anunci de la salvació el dia del «baptisme» de l'Església, en Pentecosta, immediatament després del descens de l'Esperit Sant: «Parts, medes i elamites, habitants de Mesopotàmia, de Judea i de Capadòcia, del Pont i de l'Àsia, de Frígia i de Pamfília, d'Egipte i de les regions de Líbia tocant a Cirene, i els qui han vingut de Roma, tots, tant jueus com prosèlits, cretencs i àrabs, els sentim proclamar en les nostres pròpies llengües les grandeses de Déu» (Fets 2,9-11).

És l'ideal de la nova Jerusalem (cf. Is 60; Ap 21,3), on tots els pobles es troben units, en pau i concòrdia, celebrant la bondat de Déu i les meravelles de la creació. Però per a aconseguir este ideal, hem d'esforçar-nos tots per a enderrocar els murs que ens separen i construir ponts que afavorisquen la cultura de l'encontre, conscients de l'íntima interconnexió que hi ha entre nosaltres. En esta perspectiva, les migracions contemporànies ens brinden l'oportunitat de superar les nostres pors per a deixar-nos enriquir per la diversitat del do de cadascú. Llavors, si ho volem, podem transformar les fronteres en llocs privilegiats d'encontre, on pot florir el miracle d'un nosaltres cada vegada més gran.

Demane a tots els hòmens i dones del món que facen un bon ús dels dons que el Senyor ens ha confiat per a conservar i fer encara més bella la seua creació. «Un home de família noble havia d'anar-se'n a un país llunyà per a rebre-hi la dignitat reial i després tornar. Llavors va cridar deu dels seus servents i els confià la quantitat de deu mines, una per a cada un. I els va dir: "Negocieu-hi mentre no torne"» (Lc 19,12-13). ¡El Senyor ens demanarà comptes de les nostres accions! Però per tal que a la nostra casa comuna se li garantisca la cura adequada, hem de constituir-nos en un nosaltres cada vegada més gran, cada vegada més corresponsable, amb la ferma convicció que el bé que fem al món el fem a les generacions presents i futures. Es tracta d'un compromís personal i col·lectiu, que es fa càrrec de tots els germans i germanes que continuaran patint mentre tractem d'aconseguir un desenvolupament més sostenible, equilibrat i inclusiu. Un compromís que no fa distinció entre autòctons i estrangers, entre residents i hostes, perquè es tracta d'un tresor comú, de la cura del qual, així com dels beneficis del qual, ningú ha de quedar exclòs.

El somni comença

El profeta Joel va preanunciarel futur messiànic com un temps de somnis i de visions inspirades per l'Esperit: «Escamparé el meu esperit sobre tots: els vostres fills i les vostres filles profetitzaran, els vostres vells tindran somnis, i els vostres jóvens, visions» (3,1). Estem cridats a somiar junts. No hem de tindre por de somiar i de fer-ho junts com una sola humanitat, com a companys del mateix viatge, com a fills i filles d'esta mateixa terra que és la nostra casa comuna, tots germans i germanes (cf. Fratelli tutti, 8).

Oració

Pare sant i estimat,

el teu Fill Jesús ens va ensenyar

que hi ha una gran alegria en el cel

quan algú que estava perdut

és trobat,

quan algú que havia sigut exclòs, rebutjat o descartat

és acollit de nou en el nostre nosaltres,

que es torna així cada vegada més gran. 

 

Et preguem que concedisques a tots els deixebles de Jesús

i a totes les persones de bona voluntat

la gràcia de complir la teua voluntat en el món.

Beneïx cada gest d'acolliment i d'assistència

que situa novament qui està en l'exili

en el nosaltres de la comunitat i de l'Església,

perquè la nostra terra puga ser,

tal com Tu la vas crear,

la casa comuna de tots els germans i germanes. Amén.

Roma, Sant Joan del Laterà, 3 de maig de 2021,
Festa dels sants apòstols Felip i Jaume.

Francesc

[traducció al valencià de F. Xavier Martí]

Ajuda humanitària i acció política

Ximo Garcia Roca

Sociòleg i teòleg

La cultura cientificotècnica va ser el repte més gran del catolicisme en la segona meitat del segle XX; en l'actualitat, els reptes no procedixen primàriament de l'àmbit de la cultura, sinó que estan amagats en l'escenari de l'acció. Preocupa menys el conflicte entre civilitzacions que la construcció d'un món comú i comunicat; no preocupa tant el diàleg entre religions com les seues aportacions a una vida feliç, a una societat justa i a una terra saludable. L'eliminació del sofriment evitable canalitza les millors energies de la ciència, de la tècnica i de les savieses mundials, inclòs el catolicisme.

Les transformacions actuals de la política, que dissolen els actors únics, reconeixen la complexitat de la realitat i reclamen major participació social, desafien de nou la dimensió política de l'Evangeli, que gira entorn de la justícia, la pau i alliberament. Requerix, en primer lloc, desprendre's decididament de l'espiritualisme, que reduïx la salvació a un afer interior, i del dualisme, que es preocupa per un avenir únicament espiritual. Suposa, així mateix, que l'acció política no se situa fora, a dalt o darrere del catolicisme, sinó que recrea la relació fe i justícia, amor i dret, justícia i misericòrdia i en l'actualitat ajuda humanitària i racionalitat política; el samarità de l'evangeli no solament va tindre sentiments humanitaris sinó que va procurar portar el ferit a institucions sanitàries. Però sobretot traure les conseqüències derivades de «la política és l'expressió suprema de la caritat»; amb molta freqüència l'acció humanitària davant de drames humans i la gestió política de processos estructurals caminen per raïls contraris i infranquejables, com ha evidenciat la recent crisi dels migrants nàufrags al Mediterrani. A la política sense humanisme, li falta cor, i l'humanisme sense política no té raó. ¿Què de cor i quant de raó?

No ajuden a articular l'acció humanitària amb la política, aquells actors socials que des d'una suposada superioritat moral es pronuncien sobre el bo i el mal sense albergar cap mena de dubte. Mentre l'acció política és, per a ells, erràtica, ineficaç i lenta, l'acció altruista és sempre innocent, ajustada i immune a tota crítica. Tampoc ajuden els actors polítics quan creuen que per a afrontar el desafiament migratori «amb l'Estat n'hi ha prou» i ignoren que no hi ha obligació pública que no siga també social. Té més raó el papa Francesc en suggerir que cada parròquia, convent o comunitat religiosa a Europa aculla una família de refugiats, que qui rebutja la iniciativa social en la governació de les migracions.

No afavorixen la relació sinèrgica els qui desconeixen la racionalitat pròpia i autònoma de cada àmbit. Mentre l'acció humanitària requerix temps curts i intervenció ràpida, la política necessita temps mesurats i intervencions sotmeses a llei. No ha de sorprendre que ONG intenten salvar els nàufrags migrants, sense condicions ni reserves, però tampoc hauria d'escandalitzar que les Administracions públiques atenguen els efectes col·laterals. Per ventura, en rescatar els nàufrags, ¿no és raonable enviar el missatge que el mar no és Xauxa i no sempre hi haurà algú que t'espera? ¡Quantes persones hauran mort convençudes que algú les esperaria en alta mar! La presència de punts morts anònims al Mediterrani confirma esta presumpció. Ni una ni cent barques ni mil flotes de salvament són capaces de custodiar l'ample mar. Esta pràctica perversa és un efecte probable quan un salvament es convertix en espectacle televisat.

Cada vegada que el sector social desacredita arbitràriament el sector polític, o viceversa, es destruïxen les bases d'una societat decent. Sembla que alguns sectors necessiten l'afonament del sector públic perquè florisca el catolicisme. Esta dialèctica de suma zero –a més drets menys caritat, a més estat menys iniciativa social– és un repte al catolicisme realment existent, que no presagia cap futur per a ningú. ¿No seria més raonable i humà que la solidaritat fora incumbència alhora dels subjectes polítics que exercixen drets –solidaritat política–, i dels actors socials que creen relacions de proximitat –solidaritat social? ¡Tan difícil és imaginar que el rescat en alta mar corresponga a les flotes dels Estats com a exercici del dret de ciutadania mundial, i en arribar a la costa, associacions cíviques, organitzacions solidàries i confessions religioses responguen a les seues fams de comunicació i d'amistat, que no poden ser administrades en els Centres d'internament (CIES)!

Esta relació cooperant, no implica renunciar al debat cultural i a la lluita ideològica. Darrere de tota pràctica, hi ha una representació cultural; en este cas s'enfronten dos relats migratoris irracionals i injustos; la visió conservadora considera que les immigracions són un problema de seguretat que només exigix mesures de control i defensa de les fronteres, i que els immigrants són sers perillosos que venen a destruir el benestar i a pertorbar la Pau social. Qualsevol connivència del catolicisme amb este discurs, li farà perdre la qualitat evangèlica. Més subtil, però igualment denigrant, és certa visió progressista que reduïx els immigrants a la condició de víctimes, que no decidixen emigrar sinó que la patixen a causa de la pobresa, la violència o el canvi climàtic. En identificar-los com a víctimes se'ls expropia la seua decisió i subjectivitat i només requerixen generositat i assistència. En la meua llarga experiència he pogut confirmar que les persones immigrants ni són perilloses ni són víctimes; en la major part són persones amb coratge i creativitat, portadores de grans capacitats individuals i socials; a més d'immigrants són treballadors, llauradors, amants, pares, empresaris o socis del club del seu poble.

Quan s'ignora que la política es desplega en mediacions històriques i concretes que sempre són ambigües, complexes, provisionals i progressives, es nega que la política siga l'expressió suprema de la caritat. Tot el que no siga políticament possible, va en contra de la solidaritat real. Quan es proposa l'obertura indiscriminada de fronteres, es neutralitza l'acció, ja que mai serà real. Ho denuncien els bisbes africans quan advertixen que els grans perdedors en la migració africana és Àfrica en robar-los als seus països un potencial humà transformador. Si perden les comunitats d'origen, ¿qui guanya? Guanya la indústria migratòria que ha convertit l'acte de migrar en un mercat, en mans de comerciants i mercaders de sers humans; guanyen els països receptors que augmenten el capital humà sense costos previs; guanyen els països envellits que ni tan sols poden garantir el reemplaçament generacional. Guanyen els que cobriran les seues necessitats peremptòries com el treball agrícola, la construcció, l'assistència domèstica, o l'acompanyament a majors. La immigració és així el salconduit més gran del capitalisme més salvatge i l'últim pillatge al Sud. ¿A qui pot sorprendre que humanistes i polítics coincidisquen que «val més ajudar les persones a créixer en la seua cultura que provocar vindre a una Europa en plena decadència»?

¿És que haurem de patir perquè s'han salvat els nàufrags, s'ha aconseguit alhora el compromís de diversos estats europeus i, fins i tot, s'ha provocat la caiguda d'un ministre sens dubte xenòfob i despietat? Quan s'asserenen els politiquejos, potser no sorprén que un cristià li escriga alguna vegada a un polític reconeixent-li algun èxit en la seua gestió, sense ser acusat de col·laboracionista o de perdre la qualitat evangèlica.

Publicat en Cresol (2019) 152, Unió Apostòlica de València, pp. 14-15.