Els allunyats de la fe cristiana

Josep Millo

Escriptor

Comence aquest article conscient, si més no, de dues limitacions. Per una banda, potser un enunciat tan vague obrirà unes expectatives que segurament el lector no veurà acomplides en finalitzar la lectura. Per altra, tal vegada la persona que el signa no té la ciència ni la competència necessària per a analitzar un tema tan complex. O, dit d’una altra manera, desconeix una casuística tan ampla que puga permetre passar de les anècdotes individuals a la formulació d’una categoria universal.

En els moments inicials, vaig sospesar la possibilitat de configurar aquesta col·laboració només a base de preguntes sobre qüestions realment transcendents. D’aquesta manera, els lectors i les lectores s’hi implicarien i dirien la seua a partir d’experiències conegudes, bé de gent propera o d’altres més allunyades del seu entorn. Aquest procediment podria generar respostes interessants per a esbrinar les causes que porten certes persones a allunyar-se progressivament de la fe i, per tant, d’unes creences que abans consideraven no solament assumibles, sinó indiscutibles.

Un altre punt a considerar —crec que essencial—, seria el de saber a qui ens referim quan parlem dels «allunyats de la fe cristiana». Estem parlant de la població que mai no ha adoptat una actitud de fe davant dels interrogants transcendents que planteja la vida? O tal vegada ens referim a aquells que després d’un temps de pràctica efectiva —dins d’allò que en déiem «església militant»—, han entrat en una rutina que ha derivat, conscientment o no, en un distanciament o en un trencament?

Clar que, dins d’una casuística tan diversa com persones hi ha al món, no hauríem d’oblidar-nos d’aquells «fidels? practicants?», que han trobat la seua zona de confort en les manifestacions externes de la fe, tal com els ritus, les celebracions, i les devocions més diverses, sense adoptar més compromisos que els merament estètics.

Haurien de ser preocupants aquells casos en els quals als dubtes i preguntes essencials sobre la vida, la mort, la injustícia o el més enllà se’ls ha contestat amb frases fetes, raonaments tòpics i comuns de l’estil «Déu treballa de forma misteriosa», o «Els designis de Déu són inescrutables», o «Déu està provant-te, no claudiques». En casos com aquest, la deriva a un agnosticisme exculpatori sembla bastant habitual i probable.

Considerant-ho des d’un vessant diferent, cal acceptar que per a una persona reflexiva, que observa el món i es fa preguntes, es fa complicat no separar les qüestions religioses de les socials. Hi ha qui opina que les elits dins de la comunitat de creients són, moltes vegades, grups tancats, amb una vinculació política sovint conservadora i que tal vegada seria més fàcil intentar una aproximació des d’un autèntic estat civil laic, ja que no suposaria, d’entrada, una certa vinculació a una opció política.

Per acabar, diria que són molts els que consideren que, en una societat tan precària com la nostra, l’únic (re)armament possible en qüestions de fe, de fe cristiana, podria venir des de l’aproximació real a exemples de comunitats, plataformes o grups on el missatge de solidaritat, acolliment, implicació, empatia, etc., és l’autèntic eix vertebrador d’una societat amb valors.

Editat en Cresol, 139 (2017, juliol-agost), p. 7.

Molt més pròxims com més allunyats de l'Església

François Mauriac (1885-1970)

Premi Nobel de Literatura

[Depòsit i missatge]

Esta oposició ha existit sempre en l'Església entre dos famílies d'esperits, amb exigències oposades que, no obstant això, no són contradictòries. Estes dos exigències recolzen sobre dos paraules que les resumixen: existix el depòsit i existix el missatge. Existix eixa veritat revelada definida en les paraules del credo i fixada en els dogmes la guarda dels quals correspon a l'Església, i existix la bona nova a estendre entre les nacions.

Ho sabem bé: tots i cadascú, si som de Crist i si pertanyem a l'Església catòlica apostòlica romana, ens inclinem en un sentit o un altre: en l'extrema Dreta, uns teòlegs de celles arquejades posseïxen l'ortodòxia agressiva, posseïxen el depòsit de la Revelació en un vas segellat i no aspiren sinó a transmetre'l tal com l’han rebut i a preservar-lo, per tant, de totes les contaminacions. I és molt cert que eixos esperits són desconfiats per naturalesa i hostils a tot el que intenten els esperits de l’altre costat, els que estan orientats menys per la idea de depòsit que per la idea de missatge, que no carreguen l'accent sobre les definicions, ni sobre les tradicions, ni sobre els usos que el temps ha fet venerables, sinó que creuen que tota època, i la nostra potser més que cap altra, espera el missatge, aspira al missatge.

Així, en el si de l'Església, els posseïdors del depòsit s'oposen als posseïdors del missatge. No obstant això, no crec que esta oposició constituïsca el verdader problema. Les dos tendències són legítimes i totes dos corresponen a la vocació de l'Església visible. On està, doncs, l'escàndol? Perquè l'escàndol existix. I no intente negar-lo.

Sí, hem d'afrontar l'oposició, i més que l'oposició, l'hostilitat insuperable que alça als uns contra els altres, no dic als cristians de confessions diferents, sinó a l'interior mateix de l'Església, als catòlics contra els catòlics. No pense en les querelles de teòlegs; o almenys, és només el seu aspecte polític el que m'interessa. Perquè és cert que tot prejudici teològic comporta una actitud política.

[Molt més pròxim com més allunyat de l'Església]

I heus ací una primera evidència: ocorre que em sent molt més pròxim a un creient, a un home piadós, com més allunyat es troba de la meua Església. Això no és una paradoxa més que en aparença. Davant d’un musulmà o un jueu, si són fervorosos, sé per endavant, abans que hagen començat a parlar, què em separa d'ells. L'abisme entre nosaltres m'és, en certa manera, familiar. No podria haver-hi sorpresa. Però el que no m'és familiar, i que m'encanta quan ho descobrisc, és eixa sobtada paraula d'adoració que reconec, eixa pregària que podria brollar del meu propi cor, eixe amor pel Pare que està en el cel, i a vegades, i fins i tot en certs jueus, eixa atracció per Crist.

En les massa escasses ocasions que em són donades per a trobar un verdader israelita, un musulmà místic, pense en totes les cambres que hi ha a la Casa del Pare. I el que sent respecte a un fill d'Israel o un fill del Profeta, ho sent més encara, no cal dir-ho, dels cristians de confessions diferents, però que viuen de Crist; d'aquells dels meus germans separats que tenen una fe viva, o de certes ànimes que no pertanyen a cap confessió determinada, que viuen, com ha viscut Simone Weil, en les fronteres de l'Església, i la llum que les travessa, que elles refracten, potser perquè no s'expressa en les fórmules tradicionals, molt millor m'il·lumina. La gràcia apareix ací en brut, fora de tots els mitjans que per a nosaltres són els vehicles habituals. És una mica com quan descobrim que uns estranys coneixen i estimen igual que nosaltres un lloc secret del bosc que era l'objectiu de les nostres passejades solitàries. Ens admirem que hagen arribat allí per altres camins dels quals no teníem idea.

El punt final on s'ajunten tots els qui tendixen a la contemplació, a través de la mateixa nit fosca que un sant Joan de la Creu, per allunyats que estiguen els uns dels altres els seus punts de partida, reté menys la meua atenció que eixes trobades a mitjana altura, amb germans separats de totes les races i de totes les confessions, i algunes vegades fins i tot amb ateus declarats i militants, però que busquen fora de tot interés temporal el Regne de Déu i la seua justícia, i en els quals reconec tots els signes de la caritat d'eixe Crist que ells no coneixen.

Font: François MAURIAC: Ce que je crois, B. Grasset, Paris 1962, cap V. 

Traducció de F. Xavier Martí.