Francesc Xavier Martí i JuanEduard Poveda i Rodríguez (Castelló de la Ribera 1920-València 1993) va ser, entre altres coses, professor de Filosofia i bisbe de Zamora. El text següent és el pròleg a una biografia escrita per Xavier Aznar i editada en 2012.
El meu avi, Josep Martí Bas, era botiguer, i el pare d'Eduard Poveda també. Els unia no solament l'ofici sinó també l'amistat. Tots dos van treballar d'aprenents a la botiga de Sentandreu, i després cadascú es va instal·lar pel seu compte. Les respectives famílies també tenien en comú una profunda religiositat i una honradesa indubtable. Eduard Poveda i mon pare van ser amics en la seua infància. Mon pare deia que era intel·ligent i bona persona, però bastant atrotinat i maldestre. Em contava que un dia van anar tots dos amb bicicleta a Algemesí; era un poc abans del 18 de juliol de 1936 i, com que els capellans de Castelló ja havien sigut expulsats, es dirigiren a aquell poble per a assistir a missa; pel camí el futur bisbe va caure un bac que de poc no es mata.
El poc temps que don Eduardo va viure a Castelló, fins al seu ingrés al Seminari, transcorre com la de molts infants i jóvens de famílies modestes: anar a escola, anar a la catequesi, ser músic, ajudar a casa, jugar al carrer, pujar a Santa Anna amb bicicleta, comprar un caputxet de torrat quan venia la fira, acudir al Septenari (per devoció i per donar ullades a les xiques), regolar la mona els dies de Pasqua... i moltes altres coses que encara hem fet les generacions posteriors. Tothom sap que els primers anys de la nostra vida ens marquen. Crec que don Eduardo, a pesar de la tonsura, a pesar de la filosofia i de la teologia, i a pesar de la mitra, mai no va deixar de ser un home de poble, un home del seu poble.
El Castelló dels anys 20 i 30 del segle passat no era l'Arcàdia feliç. D'altra banda, la vida rural i agrícola, a pesar dels tòpics jocfloralescos, no era un planter de virtuts. Gràcies a l'arròs i a la taronja (i també a la fàbrica de paper) Castelló era un poble ric en conjunt, però hi havia algunes famílies molt riques i moltes famílies pobres. Tot s'ha de dir: els castellonencs no eren –ni som ara– molt religiosos i tampoc destacaven per l'abundància de vocacions religioses o sacerdotals. L'única cosa que unia els veïns de Castelló d'aquelles dècades era la Lira Castellonera, que vivia llavors els seus anys de màxima esplendor sota la direcció del mestre Fayos. La Guerra Civil i la Postguerra –tots ho sabem– van ser terribles. En aquest context va sorgir la vocació sacerdotal d'Eduard Poveda. Coneixia les bondats dels hòmens que treballen la terra amorosidament, però també les crueltats de què són capaços quan els tenalla la fam i la injustícia, o bé el ressentiment i la venjança.
Vaig conéixer don Eduardo quan em trobava al Seminari Menor de Xàtiva. El rector em va dir que havia arribat un capellà del meu poble i que em volia conéixer. Va ser molt afable amb mi i em va donar molts records per a mon pare. Si he de ser franc, no em va semblar una persona brillant. Si en aquell moment m'hagueren dit que arribaria a ser bisbe, hauria pensat que era impossible. No tenia una presència ni una dicció elegant i, a més, fumava «caldo», com mon pare. Durant les festes de 1976 vaig aconseguir que el meu rector, Josep Vilaplana Blasco, vinguera a predicar el dia dels Sants de la Pedra. Algú ens va dir que don Eduardo era al poble. El rector, deixeble seu, va manifestar el seu interés a visitar-lo. I així ho vam fer. El cas és que al cap de mes i mig van nomenar bisbe de Zamora don Eduardo Poveda i uns anys després van nomenar bisbe auxiliar de València Josep Vilaplana.
El 28 d'octubre de 1976 se li va fer una celebració de benvinguda a Castelló; fou rebut per l'ajuntament i la parròquia al col·legi de Sant Doménec, acompanyats per la banda Lira Castellonera; des d'allí s'adreçaren a l'església parroquial on se celebrà una missa d'acció de gràcies. Jo no vaig voler perdre'm l'esdeveniment i vaig demanar permís al rector del seminari per a anar-hi. M'alegre d'haver estat present. Recorde que aquell dia feia un fred considerable. No vaig anar a la seua consagració i ho lamente.
Durant la meua estada al Seminari i a la Facultat de Teologia sempre em parlaren bé de don Eduardo. Tots els superiors i professors havien sigut deixebles seus i es notava que el recordaven amb molt d'afecte. Quan jo deia d'on era, sempre em responien: «Mira, el poble de don Eduardo». Pel que sembla el seu antic professor es referia moltes vegades al seu poble. De vegades em contaven algunes anècdotes relacionades amb el seu mestratge. Malauradament no les recorde en detall. El que se m'ha quedat és que don Eduardo tenia una forma poc ortodoxa d'impartir classe. Explicava de manera rigorosa els autors o els temes filosòfics –en castellà– però de tant en tant es permetia fer algun breu comentari molt plàstic del filòsof o del tema en qüestió en valencià. Se servia aleshores de refranys, frases fetes o d'anècdotes estretes del món rural i agrícola. A propòsit d'un filòsof, per exemple, que no li feia molta gràcia deia que «havia fet més mal que un porc en un regat». Potser per això les qüestions més abstruses de la filosofia resultaven entenedores i fàcilment comprensibles per als seus alumnes.
Però don Eduardo no solament va ser un gran professor, crec que va ser un gran mestre d'espiritualitat i un bon formador de futurs capellans. Hi havia i hi ha una certa manera d'orientar i de viure l'espiritualitat cristiana que em resulta insuportable. Com que no trobe una expressió valenciana adient jo la qualifique com a «pura noñería». Frases suposadament sapiencials, estampetes de paisatges acolorits, cançonetes mel·líflues, efusions devocionals, abús del lèxic sentimentaloide, discursos insubstancials... Que Déu em perdone, però qualsevol manifestació d'aquesta mena em rebolica la panxa. Crec que don Eduardo tampoc s'hi trobava còmode, ans n'era absolutament contrari.
Una persona que durant la Guerra Civil anava a València per trobar-se clandestinament amb un capellà i que tornava a Castelló amb el Cos de Crist en un portaviàtic, necessàriament ha de viure l'espiritualitat d'una altra manera. Deia als futurs capellans que ser sacerdot no era un comboiet, i l'espiritualitat cristiana tampoc és un comboiet. La vida espiritual ha de partir d'un coneixement profund de la persona, de cada persona i, alhora, tenir uns fonaments teològics sòlids. Jo crec que els seus deixebles van veure un home espiritual i l'espiritualitat d'un home i, per això, tenia credibilitat el seu mestratge.
Xavier Aznar tracta en aquest opuscle molts altres aspectes de la seua biografia de forma honesta i rigorosa. Jo només voldria subratllar l'actitud dialogant i conciliadora de don Eduardo. Aquella generació de capellans sorgida de la Postguerra va viure el triomfalisme i la parafernàlia del nacionalcatolicisme, però també va viure el concili Vaticà II. Bé, alguns preveres i seglars mai no s'ho van acabar de creure, però d'altres, sí. Don Eduardo és un digníssim representant d'aquells capellans i bisbes que assumiren plenament l'esperit conciliar, l'actitud d'obertura del papa Joan XXIII i el tarannà dialogant del seu successor, Pau VI. Enyorem aquells rectors i vicaris de la dècada dels 60 i dels 70 que es comprometeren activament i amb entusiasme en la renovació de l'Església i per una resituació dels catòlics en la vida pública. Don Eduardo estava per la renovació, per l'aggiornamento i pel pluralisme. I, com a prova i mostra, alguns botons. Va fer un paper important en la fase diocesana de l'Assemblea Conjunta Bisbes-Sacerdots (1971), un fet eclesial de gran transcendència en aquella època i mai no repetit. El 2 d'octubre de 1972 va exposar una ponència en el Consell del Presbiteri sobre «El pluralismo en la Iglesia», on deia que era exigit per la situació real del món i la presència de l'Església en ell. I el 27 d'octubre de 1975 presenta en el mateix consell el treball «La vida espiritual del sacerdote hoy», realitzat per una comissió presidida per ell; allí es criticava la preocupació narcisista per la santedat personal i l'individualisme i es postulava la necessitat de renovació en la línia del Concili Vaticà II.
Per circumstàncies tampoc no vaig poder assistir a les exèquies celebrades a Zamora, però uns anys després vaig visitar aquella ciutat amb uns amics; em vaig separar dels meus companys de viatge i vaig anar a l'església del Corpus Christi, on està soterrat, i allí, davant del seu sepulcre, vaig pregar per l'Església, perquè fora més oberta i més dialogant.
"Pròleg", en F. Xavier AZNAR I SALA: Eduardo Poveda: historia d'una vida entregada per amor a l'Evangeli, l'autor, Villanueva de Castellón 2012. També hi ha una edició en castellà.
Podeu llegir també:
-
Bisbe Poveda: en el centenari del seu naiximent (F. Xavier Martí, 2020)
