Missatge per a la VIII Jornada Mundial dels Pobres (2024)

Missatge del Sant Pare Francesc

VIII Jornada Mundial dels Pobres

Diumenge XXXIII del Temps Ordinari

17 de novembre de 2024

L'oració del pobre puja fins a Déu (cf. Siràcida 21,5)

Benvolguts germans i germanes,

1. La pregària del pobre puja fins a Déu (cf. Sir 21,5). En l’any dedicat a la pregària, amb vista al Jubileu Ordinari 2025, esta expressió de la saviesa bíblica és molt apropiada per a preparar-nos a la VIII Jornada Mundial dels Pobres, que se celebrarà el pròxim 17 de novembre. L’esperança cristiana abraça també la certesa que la nostra pregària arriba fins a la presència de Déu; però no qualsevol pregària: ¡la pregària del pobre! Reflexionem sobre esta Paraula i “llegim-la” en els rostres i les històries dels pobres que trobem en les nostres jornades, per a que la pregària esdevinga camí de comunió amb ells i de compartir els seus patiments.

2. El llibre de l’Eclesiàstic o Siràcida, al qual ens referim, no és molt conegut, i mereix ser descobert per la riquesa de temes que afronta, sobretot quan es refeeix a la relació de l’home amb Déu i amb el món. El seu autor, Ben Sira, és un mestre, un escriba de Jerusalem, que escriu probablement el segle II aC. És un home savi, arrelat en la tradició d’Israel, que ensenya sobre diversos àmbits de la vida humana: de la faena a la família, de la vida en societat a l’educació de la joventut; presta atenció als temes relacionats amb la fe en Déu i a l’observança de la Llei. Afronta els problemes ardus de la llibertat, del mal i de la justícia divina, que també hui són de gran actualitat per a nosaltres. Ben Sira, inspirat per l’Esperit Sant, vol transmetre a tots el camí que cal seguir per a una vida sàvia i digna de ser viscuda davant de Déu i dels germans.

3. Un dels temes als quals este autor sagrat dedica més espai és la pregària. Ho fa amb molt d'ímpetu, perquè dona veu a la seua experiència personal. En efecte, cap escrit sobre la pregària podria ser eficaç i fecund si no partira de qui cada dia està en presència de Déu i escolta la seua Paraula. El fill de Sira declara haver buscat la saviesa des de la joventut: «Quan encara era jove, abans de viatjar per totes parts, ja buscava obertament la saviesa en la meua pregària» (Sir 51,13).

4. En el seu itinerari, descobrix una de les realitats fonamentals de la revelació, és a dir, el fet que els pobres tenen un lloc privilegiat en el cor de Déu, de tal manera que, davant del seu patiment, Déu està “impacient” fins no haver-los fet justícia: «La pregària dels pobres travessa els núvols i no descansa fins que ha arribat; no es retira fins que l'Altíssim l'atén i fa justícia a favor dels innocents. El Senyor no tardarà ni es mostrarà pacient amb els opressors del poble» (Sir 35,21-22). Déu coneix els patiments dels seus fills perquè és un Pare atent i sol·lícit amb tots. Com a Pare, cuida dels qui més el necessiten: els pobres, els marginats, els qui patixen, els oblidats… Però ningú no està exclòs del seu cor ja que, davant d’Ell, tots som pobres i necessitats. Tots som indigents, perquè sense Déu no seríem res. Tampoc no tindríem la vida si Déu no ens l’haguera donada. I, a pesar d'això, ¡quantes vegades vivim com si nosaltres fórem els amos de la vida o com si haguérem de conquistar-la! La mentalitat mundana exigix convertir-se en algú, tindre prestigi a pesar de tot i de tots, infringint regles socials per tal d’arribar a conquistar riquesa. ¡Quina il·lusió més trista! La felicitat no s’adquirix xafant el dret i la dignitat dels altres.

La violència provocada per les guerres mostra amb evidència quanta arrogància mou els qui es consideren poderosos davant dels hòmens, mentres són miserables als ulls de Déu. ¡Quants nous pobres produïx esta mala política feta amb les armes, quantes víctimes innocents! A pesar d'això, no podem recular. Els deixebles del Senyor saben que cada u d’estos “menuts” porta imprés el rostre del Fill de Déu, i a cada u els ha d’arribar la nostra solidaritat i el signe de la caritat cristiana. «Cada cristià i cada comunitat són cridats a ser instruments de Déu per a l’alliberament i la promoció dels pobres, de manera que puguen integrar-se plenament en la societat; això suposa que sigam dòcils i atents per a escoltar el clam del pobre i socórrer-lo» (exhort. ap. Evangelii gaudium, 187).

5. En este any dedicat a la pregària, necessitem fer nostra la pregària dels pobres i pregar junts amb ells. És un desafiament que hem d’acollir i una acció pastoral que necessita ser alimentada. De fet, «la pitjor discriminació que patixen els pobres és la falta d’atenció espiritual. La immensa majoria dels pobres té una especial obertura a la fe; necessiten a Déu i no podem deixar d’oferir-los la seua amistat, la seua benedicció, la seua Paraula, la celebració dels Sagraments i la proposta d’un camí de creiximent i de maduració en la fe. L’opció preferencial pels pobres ha de traduir-se principalment en una atenció religiosa privilegiada i prioritària» (ibíd., 200).

Tot això requerix un cor humil, que tinga el coratge de fer-se indigent. Un cor disposat a reconéixer-se pobre i necessitat. En efecte, hi ha una correspondència entre pobresa, humilitat i confiança. El pobre verdader és l’humil, com afirmava el sant bisbe Agustí: «El pobre no té de què enorgullir-se; el ric ha de combatre l’orgull. Escolta’m, per tant: sigues un pobre verdader, sigues virtuós, sigues humil» (Sermó 14,3.4). L’humil no té res a presumir i no pretén res, sap que no pot comptar amb ell mateix, però creu fermament que es pot apel·lar a l’amor misericordiós de Déu, davant del qual està com el fill pròdig que torna a casa penedit per a rebre l’abraç del pare (cf. Lc 15,11-24). El pobre, no tenint on recolzar-se, rep força de Déu i en Ell posa tota la seua confiança. De fet, la humilitat genera la confiança que Déu mai no ens abandonarà ni ens deixarà sense resposta.

6. Als pobres que habiten en les nostres ciutats i formen part de les nostres comunitats els dic: ¡no perdau esta certesa! Déu està atent a cada u de vosaltres i està al vostre costat. No vos oblida ni podria fer-ho mai. Tots hem tingut l’experiència d’una pregària que sembla quedar sense resposta. A vegades demanem ser alliberats d’una misèria que ens fa patir i ens humilia, i sembla que Déu no escolta la nostra invocació. Però el silenci de Déu no és una distracció dels nostres patiments; més bé, custodia una paraula que demana ser escoltada amb confiança, abandonant-nos a Ell i a la seua voluntat. És de nou el Siràcida qui ho testifica: «Déu no tardarà a fer-li justícia» (cf. Sir 21,5). De la pobresa, per tant, pot brollar el cant de l'esperança més genuïna. Recordem que «quan la vida interior es tanca en els propis interessos, ja no hi ha espai per als altres, ja no hi entren els pobres, ja no s’hi escolta la veu de Déu, ja no s’hi disfruta la dolça alegria del seu amor, ja no hi batega l’entusiasme per fer el bé. […] Esta no és la vida en l’Esperit que brolla del cor de Crist ressuscitat» (exhort. ap. Evangelii gaudium, 2).

7. La Jornada Mundial dels Pobres ja ha esdevingut una cita per a tota comunitat eclesial. És una oportunitat pastoral que no s’ha de subestimar, perquè convoca tots els creients a escoltar la pregària dels pobres, prenent consciència de la seua presència i necessitats. És una ocasió propícia per a dur a terme iniciatives que ajuden concretament els pobres, i també per a reconéixer i donar suport a tants voluntaris que es dediquen amb passió als més necessitats. Hem de donar gràcies al Senyor per les persones que es posen a disposició per a escoltar i sostindre els més pobres. Són sacerdots, persones consagrades, laics i laiques que, amb el seu testimoni, donen veu a la resposta de Déu a la pregària dels qui se li adrecen. El silenci, per tant, es trenca cada vegada que un germà amb necessitat és acollit i abraçat. Els pobres tenen encara molt a ensenyar perquè, en una cultura que ha posat la riquesa en primer lloc i que sovint sacrifica la dignitat de les persones sobre l’altar dels béns materials, ells remen a contracorrent posant de manifest que l’essencial a la vida és una altra cosa.

La pregària, per tant, troba la confirmació de la seua pròpia autenticitat en la caritat que es fa encontre i proximitat. Si la pregària no es traduïx en una actuació concreta, és vana, de fet, «la fe sense les obres és morta» (Jm 2,26). Tot i això, la caritat sense pregària corre el risc de convertir-se en filantropia que prompte s’esgota. «Sense la pregària diària viscuda amb fidelitat, la nostra activitat es buida, perd l’ànima profunda, es reduïx a un simple activisme» (Benet XVI, Catequesi, 25 d’abril de 2012). Hem d’evitar esta temptació i estar sempre alerta amb la força i la perseverança que provenen de l’Esperit Sant, que és el donador de vida.

8. En este context és bonic recordar el testimoni que ens ha deixat la Mare Teresa de Calcuta, una dona que va donar la vida pels pobres. La santa repetia contínuament que era la pregària el lloc d’on treia força i fe per a la seua missió de servici als últims. El 26 d’octubre de 1985, quan va parlar a l’Assemblea General de l’ONU, mostrant a tots el rosari que duia sempre en la mà, va dir: «Jo només soc una pobra monja que prega. Pregant, Jesús em posa en el cor el seu amor i jo ixc a donar-lo a tots els pobres que trobe en el meu camí. ¡Pregueu també vosaltres! Pregueu i vos adonareu dels pobres que teniu al vostre costat. Potser en la mateixa planta de casa vostra. Potser fins i tot en la vostra llar hi ha algú que espera el vostre amor. Pregueu, i els ulls se vos obriran, i el cor se vos omplirà d’amor».

I ací, a la ciutat de Roma, hem de recordar a sant Benet Josep Labre (1747-1783), el cos del qual reposa i és venerat a l’església parroquial de Santa Maria ai Monti. Pelegrí de França a Roma, rebutjat en molts monestirs, va transcórrer els últims anys de la seua vida pobre entre els pobres, resant hores i hores davant del Santíssim Sagrament, amb el rosari, recitant el breviari, llegint el Nou Testament i la Imitació de Crist. Com que no tenia ni tan sols una habitació menuda on allotjar-se, solia dormir en un racó de les ruïnes del Colisseu, com a “vagabund de Déu”, fent de la seua existència una pregària incessant que pujava cap a Ell.

9. En camí cap a l’Any Sant, exhorte a cada u a fer-se pelegrí d’esperança, oferint signes concrets per a un futur millor. No ens oblidem de cuidar dels «detallets de l’amor» (exhort. ap. Gaudete et exsultate, 145): saber parar, acostar-se, donar una mica d’atenció, un somriure, una carícia, una paraula de consol… Estos gestos no s’improvisen; ans requerixen una fidelitat quotidiana, quasi sempre amagada i silenciosa, però enfortida per la pregària. En este temps, en què el cant d’esperança sembla cedir el lloc a l’estrèpit de les armes, al crit de tants innocents ferits i al silenci de les innombrables víctimes de les guerres, adrecem a Déu la nostra invocació de pau. Som pobres de pau; alcem les mans per a acollir-la com un do preciós i, al mateix temps, comprometem-nos per restablir-la en el dia a dia.

10. Estem cridats en tota circumstància a ser amics dels pobres, seguint els passos de Jesús, que va ser el primer en fer-se solidari amb els últims. Que ens sostinga en este camí la Santa Mare de Déu, Maria Santíssima, que, apareixent-se a Banneux, ens va deixar un missatge que no hem d’oblidar: «Soc la Mare de Déu dels pobres». A ella, a qui Déu ha mirat per la seua humil pobresa, obrant meravelles en virtut de la seva obediència, confiem la nostra pregària, convençuts que pujarà cap al cel i serà escoltada.

Roma, Sant Joan del Laterà, 13 de juny de 2024, Memòria de sant Antoni de Pàdua, patró dels pobres.

FRANCESC

[Versió valenciana de F. Xavier Martí]

Jesucrist es va fer pobre per vosaltres

«Jesucrist es va fer pobre per vosaltres» (cf. 2 Co 8,9) 

Missatge del sant pare Francesc

per a la VI Jornada Mundial dels Pobres 2022 

13 de novembre de 2022 

1. «Jesucrist es va fer pobre per vosaltres» (cf. 2Co 8,9). Amb estes paraules l’apòstol Pau s’adreça als primers cristians de Corint, per a donar fonament al seu compromís solidari amb els germans necessitats. La Jornada Mundial dels Pobres es presenta també enguany com una sana provocació per a ajudar-nos a reflexionar sobre el nostre estil de vida i sobre tantes pobreses del moment present. 

Alguns mesos arrere, el món eixia de la tempestat de la pandèmia, mostrant signes de recuperació econòmica que portarien alleujament a milions de persones empobrides per la pèrdua de treball. S’entreveu una mica de serenitat que, sense oblidar el dolor per la pèrdua dels éssers estimats, prometia finalment poder tornar a les relacions interpersonals directes, a retrobar-nos sense limitacions o restriccions. I és llavors que ha aparegut en l'horitzó una nova catàstrofe, destinada a imposar al món un escenari diferent. 

La guerra a Ucraïna va vindre a afegir-se a les guerres regionals que en estos anys estan portant mort i destruccions. Però ací el quadre es presenta més complex per la directa intervenció d’una “superpotència”, que pretén imposar la seua voluntat contra el principi d’autodeterminació dels pobles. Es repetixen escenes de tràgica memòria i una vegada més el xantatge recíproc d’alguns poderosos fa emmudir la veu de la humanitat que invoca la pau. 

2. ¡Quants pobres genera la insensatesa de la guerra! Onsevol que es mire es constata que la violència afecta els indefensos i els més dèbils. Deportació de milers de persones, especialment xiquets i xiquetes, per a desarrelar-los i imposar-los una altra identitat. Esdevenen actuals les paraules del Salmista davant de la destrucció de Jerusalem i l’exili dels jóvens hebreus: «Vora els rius de Babilònia ens assèiem i ploràvem d'enyorança de Sió; teníem penjades les lires als salzes que hi ha a la ciutat. Quan volien que cantàrem els qui ens havien deportat, quan demanaven cants alegres els qui ens havien entristit: “Canteu-nos algun càntic de Sió”, ¿com podíem cantar cants del Senyor en una terra estrangera?» (Sl 137, 1- 4). 

Són milions les dones, els infants, els ancians obligats a desafiar el perill de les bombes per tal de posar-se fora de perill buscant ajuda com a refugiats als països veïns. Els qui resten a les zones de conflicte conviuen cada dia amb la por i la falta d’aliments, aigua, atenció mèdica i sobretot estima. En estes situacions, la raó s’enfosquix i els qui patixen les conseqüències són moltes persones comunes, que se sumen al ja gran nombre d’indigents. ¿Com podem donar una resposta adequada que porte alleujament i pau a tantes persones deixades a mercé de la incertesa i de la precarietat? 

3. En este context tan contradictori s’emmarca la VI Jornada Mundial dels Pobres, amb la invitació—treta de l'apòstol Pau— a tindre la mirada fixada en Jesús, el qual «sent ric, es va fer pobre per vosaltres, perquè vos enriquíreu amb la seua pobresa» (2Co 8,9). En la seua visita a Jerusalem, Pau s’havia trobat amb Pere, Jaume i Joan, els quals li havien demanat que no s’oblidara dels pobres. La comunitat de Jerusalem, efectivament, es trobava en greus dificultats per la carestia que assolava el país, i l'Apòstols’havia preocupat immediatament d’organitzar una gran col·lecta en favor dels pobres. Els cristians de Corint es van mostrar molt sensibles i disponibles. Per indicació de Pau, cada primer dia de la setmana recollien el que havien aconseguit estalviar i tots eren molt generosos. 

Com si el temps no haguera transcorregut des d’aquell moment, també nosaltres cada diumenge, durant la celebració de la santa Eucaristia, fem el mateix gest, posant en comú les nostres ofrenes per tal que la comunitat puga proveir les exigències dels més pobres. És un signe que els cristians sempre han fet amb alegria i sentit de la responsabilitat, per tal que a cap germana o germà no li falte el que necessita. Ho testimonia ja sant Justí, el qual, en el segon segle, en explicar la celebració dominical dels cristians a l’emperador Antoni Pius, escrivia així: «En el dia anomenat “del sol” es reunixen tots junts, habitants de la ciutat o del camp, i es lligen les memòries dels Apòstols o els escrits dels profetes segons quin siga el permís del temps. [...] Després es fa la fracció i distribució dels elements consagrats a cadascú i a través dels diaques s’envia als qui són absents. Els qui tenen recursos i els qui ho volen donen lliurement, cadascú allò que vol, i allò que es recull es diposita al sacerdot, el qual socorre els òrfens, les viudes i qui és indigent per malaltia o per qualsevol altra causa, els empresonats, els estrangers que hi hagen entre nosaltres: en resum, té cura de qualsevol que estiga en necessitat» (Primera apologia, LXVII, 1-6). 

4. De retorn a la comunitat de Corint, després de l’entusiasme inicial, el seu compromís va començar a disminuir i la iniciativa proposada per l'Apòstol va perdre força. És este el motiu que estimula Pau a escriure de manera apassionada insistint en la col·lecta: «Hauríeu d’acabar-la, perquè aquella ferma decisió vaja seguida de la realització plena, en la mesura de les vostres possibilitats» (2Co 8,11). 

Pense en este moment en la disponibilitat que, en els darrers anys, ha mogut poblacions senceres a obrir les portes per a acollir milions de refugiats de les guerres a l’Orient mitjà, a l'Àfrica Central i ara a Ucraïna. Les famílies han obert de bat a bat les seues cases per a fer espai a altres famílies, i les comunitats han rebut amb generositat moltes dones i xiquets per a oferir-los la seua dignitat. Però mentres més dura el conflicte, més se n’agreugen les conseqüències. Als pobles que acullen els resulta cada vegada més difícil donar continuïtat a l’ajuda; les famílies i les comunitats comencen a sentir el pes d’una situació que va més enllà de l'emergència. Este és el moment de no cedir i de renovar la motivació inicial. Allò que hem començat necessitat ser portat a compliment amb la mateixa responsabilitat. 

5. La solidaritat, efectivament, és precisament açò: compartir el poc que tenim amb aquells que no tenen res, per tal que ningú no patixca. Mentresmés creix el sentit de comunitat i de comunió com a estil de vida, majorment es desenvolupa la solidaritat. Per altra part, cal considerar que hi ha països on, a les últimes dècades, s’ha produït un augment important del benestar per a moltes famíliesque han aconseguit un estat de vida segur. Esteés un resultat positiu gràcies a la iniciativa privada i a lleis que han donat suport al creiximent econòmic articulat amb un incentiu concret a les polítiques familiars i a la responsabilitat social. Que el patrimoni de seguretat i estabilitat aconseguit pugaara ser compartit amb aquells que s’han vist obligats a abandonar la seua llar i el seu país per a salvar-se i sobreviure. Com a membres de la societat civil, mantinguem viva la crida als valors de llibertat, responsabilitat, fraternitat i solidaritat. I com a cristians trobem sempre en la caritat, en la fe i en l'esperança el fonament del nostre ser i el nostre actuar. 

6. És interessant observar que l'Apòstol no vol obligar els cristians forçant-los a una obra de caritat. De fet, escriu: «No parle així per a donar-vos un manament» (2Co 8,8); més aviat pretén «donar a la prova la sinceritat» del seu amor en l’atenció i sol·licitud pels pobres (cf. ibid.). Com a fonament de la petició de Pau hi ha certament la necessitat d’una ajuda concreta, però la seua intenció va més enllà. Ell convida a fer la col·lecta perquè siga un signe de l’amor, tal com ho ha testimoniat Jesús mateix. En definitiva, la generositat envers els pobres troba la seua motivació més forta en l'elecció del Fill de Déu que va voler fer-se pobre ell mateix. 

L'Apòstol, efectivament, no tem afirmar que esta elecció de Crist, este “despullament” seu, és una “gràcia”, encara més, «la generositat de nostre Senyor Jesucrist» (2Co 8,9), i només acollint-la podem donar expressió concreta i coherent a la nostra fe. L’ensenyament de tot el Nou Testament té la seua unitat entorn a este tema, que també es reflectix en les paraules de l'apòstol Jaume: «Poseu en pràctica la Paraula i no vos limiteu a escoltar-la, que vos enganyaríeu a vosaltres mateixos. Perquè el qui escolta la Paraula i no la posa en pràctica s’assembla a un home que contempla la seua pròpia cara en un espill: es mira, se’n va i a l’instant s’oblida de la cara que feia. En canvi, el qui s’emmiralla en la llei perfecta, la llei de la llibertat, i hi persevera —no escoltant-la i després oblidant-la, sinó posant-la en pràctica—, este serà feliç de practicar-la (Jm 1,22-25). 

7. Davant dels pobres no es fa retòrica, sinó que es posen mans a l’obra i es practica la fe involucrant-se directament, sense delegar en ningú. A vegades, en canvi, pot prevaldre una forma de relaxament, i això conduïx a comportaments incoherents, com la indiferència envers els pobres. Passa també que alguns cristians, per una afecció excessiva als diners, s’enfanguen en el mal ús dels béns i del patrimoni. Són situacions que manifesten una fe dèbil i una esperança feble i miop. 

Sabem que el problema no són els diners en si, perquè estos formen part de la vida quotidiana i de les relacions socials de les persones. Més aviat, hem de reflexionar sobre el valor que tenen els diners per a nosaltres: no pot convertir-se en un absolut, com si fora el fi principal. Esta afecció impedix observar amb realisme la vida de cada dia, enterbolix la mirada i impedix vore les necessitats dels altres. No hi ha res més nociu que li puga passar a un cristià i a una comunitat que ser enlluernats per l’ídol de la riquesa, que acaba encadenant a una visió de la vida efímera i fracassada. 

Per tant, no es tracta de tindre un comportament assistencialista envers els pobres, com acostuma a passar; cal, en canvi, fer un esforç perquè a ningú no li falte allò necessari. L’activisme no salva, sinó l’atenció sincera i generosa que permet acostar-se a un pobre com a un germà que m’allarga la mà per tal que jo despertede la letargia en què he caigut. Per això, «ningú no hauria de dir que es manté lluny dels pobres perquè les seues opcions de vida impliquen parar més atenció a altres assumptes. Esta és una excusa freqüenten ambients acadèmics, empresarials o professionals, i fins i tot eclesials. [...] Ningú pot sentir-se exceptuat de la preocupació pels pobres i per la justícia social» (exhor. ap. Evangelii gaudium, 201). És urgent trobar nous camins que puguen anar més enllà del marc d’aquelles polítiques socials «concebudes com una política envers els pobres, però mai amb els pobres, mai dels pobres i molt menys inserida en un projecte que reunifique els pobres» (carta enc. Fratelli tutti, 169). En canvi, cal tendir a assumir l’actitud de l'Apòstol que podia escriure als corintis: «No seria just que, per alleujar els altres, patíreu estretors: hi ha d’haver igualtat» (2Co 8,13). 

8. Hi ha una paradoxa que hui com en el passat és difícil d’acceptar, perquè contrasta amb la lògica humana: hi ha una pobresa que enriquix. Fent referència a la “gràcia” de Jesucrist, Pau vol confirmar allò que Ell mateix va predicar, és a dir, que la riquesa verdadera no consistix a acumular «tresors ací a la terra, on les arnes i els corcs els fan malbé i els lladres entren i els roben» (Mt 6,19), sinó en l’amor recíproc que ens fa portar les càrregues els uns dels altres per tal que ningú no quede abandonat o exclòs. L'experiència de debilitat i limitació que hem viscut en els darrers anys, i ara la tragèdia d’una guerra amb repercussions globals, ens ha d’ensenyar una cosa decisiva: no estem en el món per a sobreviure, sinó perquè a tots se’ls permeta tindre una vida digna i feliç. El missatge de Jesús ens mostra el camí i ens fa descobrir que hi ha una pobresa que humilia i mata, i hi ha una altra pobresa, la seua, que ens allibera i ens fa feliços. 

La pobresa que mata és la misèria, filla de la injustícia, l'explotació, la violència i la injusta distribució dels recursos. És una pobresa desesperada, sense futur, perquè la imposa la cultura del rebuig que no oferix perspectives ni eixides. És la misèria que, mentres constreny la condició d’extrema pobresa, també afecta la dimensió espiritual que, encara que sovint siga descuidada, no per això no existix o no compta. Quan l’única llei és la del càlcul dels guanys al final del dia, llavors no hi ha fre per a passar a la lògica de l'explotació de les persones: els altres no són només mitjans. No hi ha més sous justos, hores de treball justes, i es creen noves formes d’esclavitud, sofertes per persones que no tenen altra alternativa i han d’acceptar aquesta injustícia verinosa per tal d’obtindre el mínim per al seu manteniment. 

La pobresa que allibera, en canvi, és la que se’ns presenta com una elecció responsable per a alleugerir el llast i centrar-nos en l’essencial. De fet, es pot trobar fàcilment aquella sensació d'insatisfacció que molts experimenten, perquè senten que els falta alguna cosa important i la busquen com errants sense meta. Desitjosos de trobar allò que puga satisfer-los, tenen necessitat d’orientar-se envers els menuts, els dèbils, els pobres, per a comprendre finalment de què tenien necessitat verdaderament. L’encontre amb els pobres permet posar fi a moltes angoixes i pors inconsistents, per arribar a allò que realment importa en la vida i que ningú ens pot robar: l’amor verdader i gratuït. Els pobres, en realitat, abans que ser objecte de la nostra almoina, són subjectes que ens ajuden a alliberar-nos dels lligams de la inquietud i la superficialitat. 

Un pare i doctor de l’Església, sant Joan Crisòstom, en els escrits del qual es troben fortes denúncies contra el comportament dels cristians envers els més pobres, va escriure: «Si no pots creure que la pobresa t’enriquix, pensa en el teu Senyor i deixa de dubtar-ho. Si Ell no haguera sigut pobre, tu no series ric; açò és extraordinari, que de la pobresa en sorgira riquesa abundant. Pau vol dir ací amb “riqueses” el coneiximent de la pietat, la purificació dels pecats, la justícia, la santificació i altres mil coses bones que ens han estat donades ara i sempre. Tot açò ho tenim gràcies a la pobresa» (Homilies sobre la II Carta als Corintis 17,1). 

9. El text de l'Apòstol al qual es referix esta VI Jornada Mundial dels Pobres presenta la gran paradoxa de la vida de fe: la pobresa de Crist ens fa rics. Si Pau va poder donar este ensenyament —i l’Església difondre’l i testimoniar-lo al llarg dels segles— és perquè Déu, en el seu Fill Jesús, va elegir i seguir este camí. Si ell es va fer pobre per nosaltres, llavors la nostra vida mateixa s’il·lumina i es transforma, i adquirix un valor que el món no coneix ni pot donar. La riquesa de Jesús és el seu amor, que no es tanca a ningú i va a l’encontre de tots, especialment dels qui són marginats i privats del necessari. Per amor es va despullar a ell mateix i va assumir la condició humana. Per amor es va fer servent obedient, fins a morir i morir en creu (cf. Fl 2,6-8). Per amor es va fer «pa de vida» (Jn 6,35), per tal que a ningú li falte el necessari i puga trobar l’aliment que nodrix per a la vida eterna. També en els nostres dies sembla difícil, com ho va ser llavors per als deixebles del Senyor, acceptar este ensenyament (cf. Jn 6,60); però la paraula de Jesús és clara. Si volem que la vida vença la mort i la dignitat siga rescatada de la injustícia, el camí és el seu: és seguir la pobresa de Jesucrist, compartint la vida per amor, partint el pa de la pròpia existència amb els germans i germanes, començant pels més menuts, els qui estan mancats del necessari, per tal que es creela igualtat, s’allibere els pobres de la misèria i els rics de la vanitat, ambdós sense esperança. 

10. El 15 de maig passat vaig canonitzar el germà Carles de Foucauld, un home que, havent nascut ric, va renunciar a tot per a seguir a Jesús i fer-se amb Ell pobre i germà de tots. La seua vida eremítica, primer a Natzaret i després al desert del Sàhara, feta de silenci, pregària i compartició, és un testimoniatge exemplar de la pobresa cristiana. Ens farà bé meditar en estes paraules seues: «No menyspreem els pobres, els menuts, els treballadors; ells no sols són els nostres germans en Déu, sinó que són també aquells que de la manera més perfecta imiten a Jesús en la seua vida exterior. Ells ens representen perfectament a Jesús, l’Obrer de Natzaret. Són els primogènits entre els escollits, els primers cridats al bressol del Salvador. Van ser la companyia habitual de Jesús, des del seu naiximent fins a la mort [...]. Honrem-los, honrem en ells les imàtgens de Jesús i dels seus sants pares [...]. Prenem per a nosaltres [la condició] que Ell va prendre per a ell mateix [...]. No deixem mai de ser pobres en tot, germans dels pobres, companys dels pobres, siguem els més pobres dels pobres com Jesús, i com Ell estimem els pobres i envoltem-nos d’ells» (Comentari a l’Evangeli de Lluc, Meditació (1)

Per al germà Carles estes no van ser només paraules, sinó un estil de vida concret, que el va portar a compartir amb Jesús el do de la vida mateixa. 

Que esta VI Jornada Mundial dels Pobres es convertixca en una oportunitat de gràcia, per a fer un examen de consciència personal i comunitari, i preguntar-nos si la pobresa de Jesucrist és la nostra companya fidel de vida. 

Francesc

Roma, Sant Joan del Laterà, 13 de juny de 2022

Memòria de sant Antoni de Pàdua 

(1) Meditació n. 263 sobre Lc 2,8-20: C. DE FOUCAULD, La Bonté de Dieu. Méditations sur les saints Evangiles (1), Nouvelle Cité, Montrouge 1996, pp. 214-216.

(Versió valenciana de F. Xavier Martí)

De pobres, en teniu sempre amb vosaltres

«De pobres, en teniu sempre amb vosaltres» (Mc 14,7)

Missatge del papa Francesc

per a la V Jornada Mundial dels Pobres 2021

14 de novembre de 2021

1. «De pobres, en teniu sempre amb vosaltres» (Mc 14,7). Jesús va pronunciar estes paraules en el context d’un àpat a Betània, a casa d’un tal Simó, anomenat «el leprós», uns dies abans de la Pasqua. Segons narra l’evangelista, una dona va entrar amb una ampolleta d’alabastre plena d’un perfum molt valuós i la va buidar sobre el cap de Jesús. Este gest va suscitar una gran sorpresa i va provocar dos interpretacions diferents.

La primera va ser la indignació d’alguns dels presents, inclosos els deixebles, que, considerant el valor del perfum —uns 300 denaris, equivalents al salari anual d’un obrer— van pensar que hauria estat millor vendre’l i donar als pobres el que s’haguera recaptat. Segons l’Evangeli de Joan, va ser Judes qui es va fer intèrpret d’esta opinió: «¿Per què no venen este perfum per tres-cents denaris i donen els diners als pobres?» I l’evangelista assenyala: «Açò ho va dir no perquè s’interessara pels pobres, sinó perquè era un lladre i, com que tenia la bossa dels diners, robava el que hi tiraven» (12,5-6). No és casualitat que esta dura crítica isca de la boca del traïdor, és la prova que els qui no reconeixen els pobres traïxen l’ensenyament de Jesús i no poden ser els seus deixebles. Referent a això, recordem les paraules contundents d’Orígenes: «Judes semblava que es preocupava pels pobres […]. Si ara encara hi haguera algú que tinguera la bossa de l’Església i parlara a favor dels pobres com Judes, però després prenguera el que hi posaren a dins, aleshores que tinga la seua part com Judes» (Comentari a l’Evangeli de Mateu, XI, 9).

La segona interpretació la va donar Jesús i permet captar el sentit profund del gest realitzat per la dona. Ell va dir: «Deixeu-la! Per què la molesteu? Ha fet amb mi una bona acció» (Mc 14,6). Jesús sabia que la seua mort estava prop i va vore en este gest l’anticipació de la unció del seu cos sense vida abans de ser dipositat en el sepulcre. Esta visió va més enllà de qualsevol expectativa dels comensals. Jesús els recorda que el primer pobre és ell, el més pobre entre els pobres, perquè els representa a tots. I és també en nom dels pobres, de les persones soles, marginades i discriminades, que el Fill de Déu va acceptar el gest d’aquella dona. Ella, amb la seua sensibilitat femenina, va demostrar ser l’única que va comprendre l’estat d’ànim del Senyor. Esta dona anònima, destinada potser per això a representar tot l’univers femení que al llarg dels segles no tindrà veu i patirà violència, va inaugurar la significativa presència de les dones que participen en el moment culminant de la vida de Crist: la seua crucifixió, mort i sepultura, i la seua aparició com a Ressuscitat. Les dones, sovint discriminades i mantingudes al marge dels llocs de responsabilitat, en les pàgines dels Evangelis són, en canvi, protagonistes en la història de la revelació. I és eloqüent l’expressió final de Jesús, que va associar esta dona a la gran missió evangelitzadora: «En veritat vos dic que, quan l’evangeli serà anunciat per tot el món, també recordaran esta dona i explicaran açò que ha fet» (Mc 14,9).

2. Esta forta «empatia» entre Jesús i la dona, i la manera com ell va interpretar la seua unció, en contrast amb la visió escandalitzada de Judes i altres, obri un camí fecund de reflexió sobre el vincle inseparable que hi ha entre Jesús, els pobres i l’anunci de l’Evangeli.

El rostre de Déu que ell revela, de fet, és el d’un Pare per als pobres i pròxim als pobres. Tota l’obra de Jesús afirma que la pobresa no és fruit de la fatalitat, sinó un signe concret de la seua presència entre nosaltres. No el trobem quan i on voldríem, sinó que el reconeixem en la vida dels pobres, en el seu sofriment i indigència, en les condicions a vegades inhumanes en què es veuen obligats a viure. No em canse de repetir que els pobres són verdaders evangelitzadors perquè van ser els primers a ser evangelitzats i cridats a compartir la benaurança del Senyor i el seu Regne (cf. Mt 5,3).

Els pobres de qualsevol condició i de qualsevol latitud ens evangelitzen, perquè ens permeten redescobrir de manera sempre nova els trets més genuïns del rostre del Pare. «Ells tenen molt per a ensenyar-nos. A més de participar del sensus fidei, en els seus dolors coneixen el Crist sofrent. És necessari que tots ens deixem evangelitzar per ells. La nova evangelització és una invitació a reconéixer la força salvadora de les seues vides i a posar-los al bell mig del camí de l’Església. Som cridats a descobrir Crist en ells, a prestar-los la nostra veu en les seues causes, però també a ser els seus amics, a escoltar-los, a interpretar-los i a recollir la misteriosa saviesa que Déu vol comunicar-nos a través d’ells. El nostre compromís no consistix exclusivament en accions o en programes de promoció i assistència; allò que l’Esperit mobilitza no és un excés d’activisme, sinó abans que res una atenció posada en l’altre "considerant-lo com un amb si mateix”. Esta atenció amant és l’inici d’una verdadera preocupació per la seua persona, a partir de la qual vullc buscar efectivament el seu bé» (Exhort. ap. Evangelii gaudium, 198-199).

3. Jesús no sols està de part dels pobres, sinó que compartix amb ells la mateixa sort. Esta és una lliçó important també per als seus deixebles de tots els temps. Les seues paraules «de pobres, en teniu sempre amb vosaltres» també indiquen que la seua presència enmig nostre és constant, però que no ha de conduir-nos a una habitud que es convertisca en indiferència, sinó a involucrar-nos en una compartició de vida que no admet delegacions. Els pobres no són persones «externes» a la comunitat, sinó germans i germanes amb els quals compartir el sofriment per a alleujar el seu malestar i marginació, per a retornar-los la dignitat perduda i assegurar-los la necessària inclusió social. Per altra banda, és conegut que una obra de beneficència pressuposa un benefactor i un beneficiat, mentre que la compartició genera fraternitat. L’almoina és ocasional, mentre que la compartició és duradora. La primera corre el risc de gratificar qui la realitza i humiliar qui la rep; la segona reforça la solidaritat i fixa les bases necessàries per tal d’assolir la justícia. En definitiva, els creients, quan volen veure i palpar Jesús en persona, saben on dirigir-se, els pobres són sagrament de Crist, representen la seua persona i remeten a ell.

Tenim molts exemples de sants i santes que han fet de la compartició amb els pobres el seu projecte de vida. Pense, entre altres, en el pare Damià de Veuster, sant apòstol dels leprosos. Amb gran generositat va respondre a la crida d’anar a l’illa de Molokai, convertida en un gueto accessible només per als leprosos, per a viure i morir amb ells. Es va posar mans a l’obra i va fer tot el possible perquè la vida d’aquells pobres, malalts i marginats, reduïts a l’extrema degradació, fos digna de ser viscuda. Es va fer metge i infermer, sense prendre en consideració els riscos que corria, i en aquella «colònia de mort», com era anomenada l’illa, va portar-hi la llum de l’amor. La lepra el va afectar també a ell, signe d’una compartició total amb els germans i germanes pels quals havia donat la vida. El seu testimoni és molt actual en els nostres dies, marcats per la pandèmia de coronavirus. La gràcia de Déu actua certament en el cor de molts que, sense destacar, es desgasten pels més pobres en una concreta compartició.

4. Necessitem, per tant, adherir-nos amb plena convicció a la invitació del Senyor: «Convertiu-vos i creieu en la bona nova» (Mc 1,15). Esta conversió consistix, en primer lloc, a obrir el nostre cor per a reconéixer les múltiples expressions de la pobresa i manifestar el Regne de Déu mitjançant un estil de vida coherent amb la fe que professem. Sovint els pobres són considerats com persones separades, com una categoria que requerix un particular servici caritatiu. Seguir Jesús implica, en este sentit, un canvi de mentalitat, és a dir, acollir el repte de compartir i participar. Convertir-nos en els seus deixebles implica l’opció de no acumular tresors a la terra, que donen la il·lusió d’una seguretat en realitat fràgil i efímera. Per contra, requerix la disponibilitat per a alliberar-se de qualsevol vincle que impedisca assolir la verdadera felicitat i benaurança, per a reconéixer el que és durador i que no pot ser destruït per res ni per ningú (cf. Mt 6,19-20).

L’ensenyament de Jesús també en este cas va a contracorrent, perquè promet el que només els ulls de la fe poden vore i experimentar amb absoluta certesa: «I tot aquell qui pel meu nom haja deixat cases, germans, germanes, pare, mare, fills o camps, en rebrà cent vegades més i posseirà la vida eterna» (Mt 19,29). Si no s’escull convertir-se en pobres de les riqueses efímeres, del poder mundà i de la vanaglòria, mai no es podrà donar la vida per amor; es viurà una existència fragmentària, plena de bons propòsits, però ineficaç per a transformar el món. Es tracta, per tant, d’obrir-se amb decisió a la gràcia de Crist, que pot fer-nos testimonis de la seua caritat sense límits i retornar credibilitat a la nostra presència en el món.

5. L’Evangeli de Crist impulsa a estar especialment atents als pobres i demana reconéixer les múltiples formes de desorde moral i social que generen sempre noves formes de pobresa. Sembla que s’està imposant la idea que els pobres no sols són responsables de la seua condició, sinó que constituïxen una càrrega intolerable per a un sistema econòmic que posa en el centre els interessos d’algunes categories privilegiades. Un mercat que ignora o selecciona els principis ètics crea condicions inhumanes que s’abaten sobre les persones que ja viuen en condicions precàries. S’assistix així a la creació de trampes sempre noves d’indigència i exclusió, produïdes per actors econòmics i financers sense escrúpols, mancats de sentit humanitari i de responsabilitat social.

L’any passat, a més, es va afegir una altra plaga que va produir ulteriorment més pobres: la pandèmia, la qual continua tocant a les portes de milions de persones i, quan no porta amb ella mateixa el sofriment i la mort, és de totes maneres portadora de pobresa. Els pobres han augmentat desproporcionadament i, per desgràcia, continuaran augmentant en els pròxims mesos. Alguns països, a causa de la pandèmia, estan patint gravíssimes conseqüències, de manera que les persones més vulnerables estan privades dels béns de primera necessitat. Les llargues files enfront dels menjadors per als pobres són el signe tangible d’este deteriorament. Una mirada atenta exigix que es troben les solucions més adequades per a combatre el virus a escala mundial, sense apuntar a interessos partidistes. En particular, és urgent donar respostes concretes als qui patixen la desocupació, que colpeja dramàticament molts pares de família, dones i jóvens. La solidaritat social i la generositat de la qual moltes persones són capaces, gràcies a Déu, unides a projectes de promoció humana a llarg termini, estan aportant i aportaran una contribució molt important en esta conjuntura.

6. Això no obstant, resta obert l’interrogant, que no és obvi en absolut: ¿com és possible donar una solució tangible als milions de pobres que sovint només troben indiferència, o fins i tot enuig, com a resposta? ¿Quin camí de justícia s’ha de recórrer perquè se superen les desigualtats socials i es restablisca la dignitat humana, moltes vegades xafada? Un estil de vida individualista és còmplice en la generació de pobresa, i sovint descarrega damunt dels pobres tota la responsabilitat de la seua condició. Això no obstant, la pobresa no és fruit del destí sinó conseqüència de l’egoisme. Per tant, és decisiu donar vida a processos de desenvolupament en els quals es valoren les capacitats de tots, perquè la complementarietat de les competències i la diversitat de les funcions donen lloc a un recurs comú de participació. Hi ha moltes pobreses dels «rics» que podrien ser guarides per la riquesa dels «pobres», si només es trobaren i es conegueren! Ningú no és tan pobre que no puga donar un poc de si mateix en la reciprocitat. Els pobres no poden ser només els que reben; cal posar-los en condicions de poder donar, perquè saben bé com poden correspondre. ¡Quants exemples de compartició hi ha davant dels nostres ulls! Els pobres ens ensenyen sovint la solidaritat i la compartició. És cert, són persones a les quals els falta alguna cosa, sovint els falten moltes coses i fins i tot el més necessari, però no els falta tot, perquè conserven la dignitat de fills de Déu que res ni ningú els pot prendre.

7. Per això es requerix un enfocament diferent de la pobresa. És un repte que els governs i les institucions mundials han d’afrontar amb un model social previsor, capaç de respondre a les noves formes de pobresa que afecten el món i que marcaran les pròximes dècades de manera decisiva. Si es margina els pobres com si foren els culpables de la seua condició, aleshores el concepte mateix de democràcia es posa en crisi i tota política social es convertix en fracàs. Amb gran humilitat hauríem de confessar que pel que fa als pobres som sovint incompetents. Es parla d’ells en abstracte, ens parem en les estadístiques i es pensa a provocar commoció amb algun documental. La pobresa, per contra, hauria de suscitar una planificació creativa, que permeta augmentar la llibertat efectiva per a poder realitzar l’existència amb les capacitats pròpies de cada persona. Pensar que la llibertat es concedix i incrementa per la possessió de diners és una il·lusió de la qual cal allunyar-se. Servir eficaçment els pobres impulsa a l’acció i permet trobar els mitjans més adequats per a alçar i promoure esta part de la humanitat, massa vegades anònima i sense veu, però que té impresa en ella mateixa el rostre del Salvador que demana ajuda.

8. «De pobres, en tindreu sempre amb vosaltres» (Mc 14,7). És una invitació a no perdre mai de vista l’oportunitat que se’ns oferix de fer el bé. En el fons es pot entrevore l’antic manament bíblic: «Quan en una de les ciutats del país que el Senyor, el teu Déu, et dona, hi haja un pobre entre els teus germans, no endurisques el cor, no tanques la mà al teu germà pobre. Obri-li la mà i presta-li generosament tot el que li faça falta. […] Dona-li generosament i no a contracor. Així el Senyor, el teu Déu, et beneirà en tots els teus treballs i en tot el que emprengues. Mai no faltaran pobres en el país» (Dt 15.7-8.10-11). L’apòstol Pau se situa en la mateixa línia quan exhorta els cristians de les seues comunitats a socórrer els pobres de la primera comunitat de Jerusalem i a fer-ho «no de mala gana ni per força, perquè Déu estima el qui dona amb alegria» (2Co 9,7). No es tracta d’alleugerir la nostra consciència donant alguna almoina, sinó més aviat de contrastar la cultura de la indiferència i la injustícia amb què tractem els pobres.

En este context també és bo recordar les paraules de sant Joan Crisòstom: «El qui és generós no ha de demanar comptes de la conducta, sinó només millorar la condició de pobresa i satisfer la necessitat. El pobre només té una defensa: la seua pobresa i la condició de necessitat en què es troba. No li demanes res més; però encara que fora l’home més malvat del món, si li falta l’aliment necessari, alliberem-lo de la fam. […] L’home misericordiós és un port per a qui està en necessitat: el port acull i allibera del perill a tots els nàufrags; siguen malvats, bons, o siguen com siguen aquells que es troben en perill, el port els protegix dins de la seua cala. Per tant, també tu, quan veges en terra un home que ha patit el naufragi de la pobresa, no jutges, no demanes comptes de la seua conducta, sinó allibera’l de la desgràcia» (Discursos sobre el pobre Llàtzer, II, 5).

9. És important que s’augmente la sensibilitat per a comprendre les necessitats dels pobres, sempre en moviment com ho són les condicions de vida. De fet, hui, a les zones econòmicament més desenvolupades del món, s’està menys disposat que en el passat a enfrontar-se a la pobresa. L’estat de relatiu benestar al qual s’està acostumat fa més difícil acceptar sacrificis i privacions. S’és capaç de tot, per tal de no perdre el que ha estat fruit d’una conquesta fàcil. Així, es cau en formes de rancúnia, de nerviosisme espasmòdic, de reivindicacions que porten a la por, a l’angoixa i, en alguns casos, a la violència. No és este el criteri sobre el qual construir el futur; amb tot, però, estes també són formes de pobresa de les quals no es pot apartar la mirada. Hem d’estar oberts a llegir els signes dels temps que expressen noves modalitats per a ser evangelitzadors en el món contemporani. L’ajuda immediata per a satisfer les necessitats dels pobres no ha d’impedir-nos ser previsors a l’hora de posar en pràctica nous signes de l’amor i de la caritat cristiana com a resposta a les noves formes de pobresa que experimenta la humanitat de hui.

Desitge que la Jornada Mundial dels Pobres, que arriba a la cinquena edició, arrele cada vegada més en les nostres Esglésies locals i s'òbriga a un moviment d’evangelització que en primera instància isca a l’encontre dels pobres, allí on estiguen. No podem esperar que toquen a la nostra porta, és urgent que anem nosaltres a trobar-los a sa casa, als hospitals i a les residències assistencials, als carrers i als racons foscos on a vegades s’amaguen, als centres de refugi i acolliment… És important entendre com se senten, què senten i quins desitjos tenen en el cor. Fem nostres les urgents paraules de Primo Mazzolari: «Voldria demanar-los que no em pregunten si hi ha pobres, qui són i quants són, perquè em fa por que estes preguntes no siguen una distracció o el pretext per apartar-se d’una indicació precisa de la consciència i del cor. […] Mai no he comptat els pobres, perquè no es poden comptar: als pobres se’ls abraça, no se’ls compta» (Adesso, n. 7, 15 d’abril de 1949). Els pobres estan enmig de nosaltres. Com en seria, d’evangèlic, que poguérem dir amb tota certesa: també nosaltres som pobres, perquè només així aconseguirem reconéixer-los realment i fer-los part de la nostra vida i instruments de salvació.

Francesc

Roma, Sant Joan del Laterà, 13 de juny de 2021, memòria litúrgica de sant Antoni de Pàdua.

[Versió valenciana de F. Xavier Martí]