MISSATGE DEL SANT PARE FRANCESC
PER A LA 58a JORNADA MUNDIAL
DE PREGÀRIA PER LES VOCACIONS
Sant Josep: el somni de la vocació
Benvolguts germans i germanes:
El passat 8 de desembre, amb motiu del 150é aniversari de la declaració de sant Josep com a Patró de l'Església universal, va començar l'Any dedicat especialment a ell (cf.
Decret de la Penitencieria Apostòlica, 8 de desembre de 2020). Per part meua, vaig escriure la Carta apostòlica
Patris corde perquè «cresca l'amor a este gran sant». Es tracta, en efecte, d'una figura extraordinària, i al mateix temps «tan pròxima a la nostra condició humana». Sant Josep no impactava, tampoc posseïa carismes particulars ni apareixia important a la vista dels altres. No era famós i tampoc es feia notar, els Evangelis no recullen ni una sola paraula seua. No obstant això, amb la seua vida ordinària, va realitzar una cosa extraordinària als ulls de Déu.
Déu veu el cor (cf. 1 Sam 16,7) i en sant Josep va reconéixer un cor de pare, capaç de donar i generar vida en el dia a dia. Les vocacions tendixen a açò: a generar i regenerar la vida cada dia. El Senyor vol forjar cors de pares, cors de mares; cors oberts, capaços de grans impulsos, generosos en l'entrega, compassius en el consol de l'angoixa i ferms en l'enfortiment de l'esperança. Açò és el que el sacerdoci i la vida consagrada necessiten, especialment hui, en temps marcats per la fragilitat i els sofriments causats també per la pandèmia, que ha suscitat incertesa i por sobre el futur i el mateix sentit de la vida. Sant Josep ve al nostre encontre amb la seua mansuetud, com a sant de la porta del costat; al mateix temps, el seu fort testimoniatge pot orientar-nos en el camí.
Sant Josep ens suggerix tres paraules clau per a la nostra vocació. La primera és
somni. Tots en la vida somien a realitzar-se. I és correcte que tinguem grans expectatives, metes altes abans que objectius efímers —com l'èxit, els diners i la diversió—, que no són capaços de satisfer-nos. De fet, si demanàrem a la gent que expressara en una sola paraula el somni de la seua vida, no deu ser difícil imaginar la resposta: "amor". És l'amor el que dona sentit a la vida, perquè revela el seu misteri. La vida, en efecte, només es té si es dona, només es posseïx verdaderament si s'entrega plenament. Sant Josep té molt a dir-nos referent a açò perquè, a través dels somnis que Déu li va inspirar, va fer de la seua existència un do.
Els Evangelis narren quatre somnis (cf. Mt 1,20; 2,13.19.22). Eren crides divines, però no van ser fàcils d'acollir. Després de cada somni, Josep va haver de canviar els seus plans i arriscar-se, sacrificant els seus projectes per a secundar els projectes misteriosos de Déu. Ell va confiar totalment. Però podem preguntar-nos: "¿Què era un somni nocturn per a depositar en ell tanta confiança?". Encara que en l'antiguitat se li prestava molta atenció, continuava sent poc davant de la realitat concreta de la vida. Malgrat tot, sant Josep es va deixar guiar pels somnis sense vacil·lar. Per què? Perquè el seu cor estava orientat cap a Déu, ja estava predisposat cap a Ell. Al seu vigilant "sentit intern" només li era suficient un xicotet senyal per a reconéixer la seua veu. Això també s'aplica a les nostres crides. A Déu no li agrada revelar-se de manera espectacular, forçant la nostra llibertat. Ell ens dona a conéixer els seus plans amb suavitat, no ens enlluerna amb visions impactants, sinó que es dirigix a la nostra interioritat delicadament, acostant-se íntimament a nosaltres i parlant-nos per mitjà dels nostres pensaments i sentiments. I així, com va fer amb sant Josep, ens proposa metes altes i sorprenents.
Els somnis van conduir Josep a aventures que mai hauria imaginat. El primer va desestabilitzar el seu festeig, però el va convertir en pare del Messies; el segon el va fer fugir a Egipte, però va salvar la vida de la seua família; el tercer anunciava el retorn a la seua pàtria i el quart li va fer canviar novament els seus plans portant-lo a Natzaret, el mateix lloc on Jesús anava a començar la proclamació del Regne de Déu. En totes estes vicissituds, la valentia de seguir la voluntat de Déu va resultar victoriosa. Així passa en la vocació: la crida divina sempre impulsa a eixir, a entregar-se, a anar més enllà. No hi ha fe sense risc. Només abandonant-se confiadament a la gràcia, deixant de costat els plans propis i comoditats es diu veritablement "sí" a Déu. I cada "sí" dona fruits, perquè s'adherix a un pla més gran, del que només albirem detalls, però que l'Artista diví coneix i porta avant, per a fer de cada vida una obra mestra. En este sentit, sant Josep representa una icona exemplar de l'acolliment dels projectes de Déu. Però el seu acolliment és actiu, mai renúncia ni es rendix, «no és un home que es resigna passivament. És un protagonista valent i fort» (Carta ap.
Patris corde, 4). Que ell ens ajude a tots, especialment els jóvens en discerniment, a realitzar els somnis que Déu té per a ells; que inspire la iniciativa valenta per a dir "sí" al Senyor, que sempre sorprén i mai decep.
La segona paraula que marca l'itinerari de sant Josep i de la seua vocació és
servici. Es desprén dels Evangelis que va viure enterament per als altres i mai per a si mateix. El sant Poble de Déu li diu espòs castíssim, i així revela la seua capacitat d'estimar sense retindre res per a ell. Alliberant l'amor del seu afany de possessió, es va obrir a un servici encara més fecund, la seua cura amorosa s'ha estés al llarg de les generacions i la seua protecció sol·lícita l'ha convertit en patró de l'Església. També és patró de la bona mort, ell que va saber encarnar el sentit oblatiu de la vida. No obstant això, el seu servici i els seus sacrificis només van ser possibles perquè estaven sostinguts per un amor més gran: «Tota vocació verdadera naix del do de si mateix, que és la maduració del simple sacrifici. També en el sacerdoci i la vida consagrada es requerix esta classe de maduresa. Quan una vocació, ja siga en la vida matrimonial, cèlibe o virginal, no aconseguix la maduresa de l'entrega de si mateixa i es deté només en la lògica del sacrifici, aleshores en lloc de convertir-se en signe de la bellesa i l'alegria de l'amor corre el risc d'expressar infelicitat, tristesa i frustració» (
ibíd., 7).
Per a sant Josep el servici, expressió concreta del do de si mateix, no va ser només un ideal elevat, sinó que es va convertir en regla de vida quotidiana. Ell es va esforçar per a trobar i adaptar un lloc perquè nasquera Jesús, va fer el possible per a defensar-lo de la fúria d'Herodes organitzant un viatge sobtat a Egipte, es va afanyar a tornar a Jerusalem per a buscar a Jesús quan s'havia perdut i va mantindre la seua família amb el fruit del seu treball, fins i tot en terra estrangera. En definitiva, es va adaptar a les diverses circumstàncies amb l'actitud de qui no es desanima si la vida no va com ell vol, amb la disponibilitat de qui viu per a servir. Amb este esperit, Josep va emprendre els nombrosos i sovint inesperats viatges de la seua vida: de Natzaret a Betlem per al cens, després a Egipte i de nou a Natzaret, i cada any a Jerusalem, amb bona disposició per a enfrontar-se en cada ocasió a situacions noves, sense queixar-se del que ocorria, disposat a tirar una mà per a arreglar les coses. Es podria dir que era la mà estesa del Pare celestial cap al seu Fill en la terra. Per això, no pot més que ser un model per a totes les vocacions, que estan cridades a ser les mans diligents del Pare per als seus fills i filles.
M'agrada pensar llavors en sant Josep, el custodi de Jesús i de l'Església, com a custodi de les vocacions. La seua atenció en la vigilància procedix, en efecte, de la seua disponibilitat per a servir. «Es va alçar, va prendre de nit el xiquet i sa mare» (Mt 2,14), diu l'Evangeli, assenyalant la seua urgència i dedicació a la família. No va perdre temps a analitzar el que no funcionava bé, per a no llevar-li'l a qui tenia a càrrec seu. Esta cura atenta i sol·lícita és el signe d'una vocació realitzada, és el testimoniatge d'una vida tocada per l'amor de Déu. ¡Quin bell exemple de vida cristiana donem quan no perseguim obstinadament les nostres ambicions i no ens deixem paralitzar per les nostres nostàlgies, sinó que ens ocupem del que el Senyor ens confia per mitjà de l'Església! Així, Déu escampa sobre nosaltres el seu Esperit, la seua creativitat; i fa meravelles, com en Josep.
A més de la crida de Déu —que complix els nostres somnis més grans— i de la nostra resposta —que es concreta en el servici disponible i la cura atenta—, hi ha un tercer aspecte que travessa la vida de sant Josep i la vocació cristiana, marcant el ritme de la quotidianitat: la
fidelitat. Josep és l'«home just» (Mt 1,19), que en el silenci laboriós de cada dia persevera en la seua adhesió a Déu i als seus plans. En un moment especialment difícil es posa a "considerar totes les coses" (cf. v. 20). Medita, reflexiona, no es deixa dominar per la pressa, no cedix a la temptació de prendre decisions precipitades, no seguix els seus instints i no viu sense perspectives. Ho cultiva tot amb paciència. Sap que l'existència es construïx només amb la contínua adhesió a les grans opcions. Això correspon a la laboriositat serena i constant amb què va exercir l'ofici humil de fuster (cf. Mt 13,55), pel qual no va inspirar les cròniques de l'època, sinó la vida quotidiana de tot pare, de tot treballador i de tot cristià al llarg dels segles. Perquè la vocació, com la vida, només madura per mitjà de la fidelitat de cada dia.
Com s'alimenta esta fidelitat? A la llum de la fidelitat de Déu. Les primeres paraules que sant Josep va escoltar en somni van ser una invitació a no tindre por, perquè Déu és fidel a les seues promeses: «Josep, fill de David, no temes» (Mt 1,20). No temes: són les paraules que el Senyor et dirigix també a tu, benvolguda germana, i a tu, estimat germà, quan, fins i tot enmig d'incerteses i vacil·lacions, sents que ja no pots postergar el desig d'entregar-li la teua vida. Són les paraules que et repetix quan, allí on et trobes, potser enmig de proves i incomprensions, lluites cada dia per complir la seua voluntat. Són les paraules que redescobrixes quan, al llarg del camí de la crida, tornes al teu primer amor. Són les paraules que, com una tornada, acompanyen a qui diu sí a Déu amb la vida com sant Josep, en la fidelitat de cada dia.
Esta fidelitat és el secret de l'alegria. A la casa de Natzaret, diu un himne litúrgic, hi havia «una alegria límpida». Era l'alegria quotidiana i transparent de la senzillesa, l'alegria que sent qui custodia el que és important: la proximitat fidel a Déu i al proïsme. ¡Que bell seria si la mateixa atmosfera senzilla i radiant, sòbria i esperançadora, impregnara els nostres seminaris, els nostres instituts religiosos, les nostres cases parroquials! És l'alegria que desitge per a vosaltres, germans i germanes que generosament heu fet de Déu el somni de les vostres vides, per a servir-lo en els germans i en les germanes que vos han sigut confiats, mitjançant una fidelitat que és ja en si mateixa un testimoniatge, en una època marcada per opcions passatgeres i emocions que s'esvaïxen sense deixar alegria. Que sant Josep, custodi de les vocacions, vos acompanye amb cor de pare.
Roma, Sant Joan del Laterà, 19 de març de 2021, Solemnitat de Sant Josep
Francesc
(Traducció de F. Xavier Martí)
