Papa Francesc
Àngelus (Plaça de Sant Pere. Diumenge, 20 de gener de 2019)
Benvolguts germans i germanes, bon dia!
Diumenge passat, amb la festa del Baptisme del Senyor, vam començar el camí del temps litúrgic anomenat «ordinari»: el temps per a seguir a Jesús en la seua vida pública, en la missió per la qual el Pare el va enviar al món. En l'Evangeli de hui (cf. Joan 2, 1-11) trobem el relat del primer dels miracles de Jesús. El primer d'estos signes miraculosos té lloc al llogaret de Canà, a Galilea, durant la festa d'un casament. No és casual que al començament de la vida pública de Jesús hi haja una cerimònia nupcial, perquè en ell Déu s'ha casat amb la humanitat: esta és la bona notícia, encara que els que l'han convidat encara no saben que a la seua taula està assegut el Fill de Déu i que el verdader nóvio és ell. De fet, tot el misteri del símbol de Canà es basa en la presència d'este espòs diví, Jesús, que comença a revelar-se. Jesús es manifesta com l'espòs del poble de Déu, anunciat pels profetes, i ens revela la profunditat de la relació que ens unix a ell: és una nova Aliança d'amor.
En el context de l'Aliança, es comprén plenament el significat del símbol del vi, que està en el centre d'este miracle. Just quan la festa està en el seu apogeu, el vi s'acaba; la Mare de Déu s'adona i li diu a Jesús: «No tenen vi» (v. 3). ¡Perquè hauria sigut lleig seguir la festa amb aigua! Un paperot per a eixa gent. La Mare de Déu s'adona i com que és mare, va immediatament on Jesús. Les escriptures, especialment els Profetes, indicaven el vi com un element típic del banquet messiànic (cf. Amós 9, 13-14; Joel 2, 24; Isaïes 25, 6). L'aigua és necessària per a viure, però el vi expressa l'abundància del banquet i l'alegria de la festa. Una festa sense vi? No sé... Transformant en vi l'aigua de l'àmfora que s'usa «per a les purificacions dels jueus» (v. 6) —era el costum: abans d'entrar a la casa, purificar-se—, Jesús oferix un símbol eloqüent: transforma la Llei de Moisés en Evangeli, portador d'alegria.
I després, vegem a Maria: les paraules que Maria dirigix als servents venen a coronar el marc conjugal de Canà: «Feu el que ell vos diga» (v. 5). També hui la Mare de Déu ens diu a tots: «Feu tot allò que ell vos diga». Estes paraules són una valuosa herència que la nostra Mare ens ha deixat. I els servents obeïxen a Canà. «Els diu Jesús: "Ompliu d'aigua eixes gerres". I les van omplir fins dalt. "Ara traieu-ne i porteu-ne al majordom.". Ells en van portar» (vv. 7-8). En este matrimoni, realment s'estipula una Nova Aliança i la nova missió es confia als servents del Senyor, és a dir, a tota l'Església: «Feu tot allò que ell vos diga». Servir el Senyor significa escoltar i posar en pràctica la seua paraula. És la recomanació simple i essencial de la Mare de Jesús, és el programa de vida del cristià.
M'agradaria destacar una experiència que segurament molts de nosaltres hem tingut en la vida. Quan estem en situacions difícils, quan ocorren problemes que no sabem com resoldre, quan sovint sentim ansietat i angoixa, quan ens falta l'alegria, aneu a la Mare de Déu i digueu: «No tenim vi. El vi s'ha acabat: mira com estic, mira el meu cor, mira la meua ànima». Digueu-li-ho a la mare. I anirà a Jesús per a dir: «Mira este, mira esta: no té vi».
I després, tornarà a nosaltres i ens dirà: «Feu tot allò que ell diga». Per a cadascú de nosaltres, extraure de la gerra és equivalent a confiar en la Paraula i els Sagraments per a experimentar la gràcia de Déu en la nostra vida. Aleshores nosaltres també, com el mestre de taula que va tastar l'aigua convertida en vi, podem exclamar: «tu has guardat fins ara el vi millor» (v. 10). Jesús sempre ens sorprén. Parlem amb la Mare perquè parle amb el Fill, i Ell ens sorprendrà.
Que ella, la Verge Santa ens ajude a seguir la seua invitació: «Feu tot allò que ell vos diga», perquè puguem obrir-nos plenament a Jesús, reconeixent en la vida de cada dia els senyals de la seua presència vivificant.
Àngelus (Diumenge, 17 de gener de 2016)
Benvolguts germans i germanes, bon dia!
L'Evangeli d'este diumenge presenta l'esdeveniment prodigiós succeït a Canà, un poble de Galilea, durant la festa d'unes noces en què també van participar Maria i Jesús, amb els seus primers deixebles (cf. Jo 2, 1-11). La Mare diu al Fill que falta vi i Jesús, després de respondre que encara no ha arribat la seua hora, no obstant això, acull la seua petició i dona als nóvios el millor vi de tota la festa. L'evangelista subratlla que «Així començà Jesús els seus senyals a Canà de Galilea. Així manifestà la seua glòria, i els seus deixebles cregueren en ell» (Jo 2, 11).
Els miracles, per tant, són signes extraordinaris que acompanyen la predicació de la Bona Notícia i tenen la finalitat de suscitar o reforçar la fe en Jesús. En el miracle dut a terme a Canà, podem veure un acte de benevolència per part de Jesús cap als nóvios, un signe de la benedicció de Déu sobre el matrimoni. L'amor entre l'home i la dona és, per tant, una bona manera per a viure l'Evangeli, és a dir, per a dirigir-se amb alegria pel camí de la santedat.
Però el miracle de Canà no té a veure només amb els esposos. Cada persona humana està cridada a trobar al Senyor en la seua vida. La fe cristiana és un do que rebem amb el Baptisme i que ens permet trobar a Déu. La fe travessa temps d'alegria i de dolor, de llum i de foscor, com en tota autèntica experiència d'amor. El relat de la boda de Canà ens convida a redescobrir que Jesús no es presenta a nosaltres com un jutge preparat per a condemnar les nostres culpes, ni com un comandant que ens imposa seguir cegament les seues ordes; es manifesta com a Salvador de la humanitat, com a germà, com el nostre germà major, Fill del Pare: es presenta com Aquell que respon a les esperances i a les promeses d'alegria que habiten en el cor de cadascú de nosaltres.
Aleshores podem preguntar-nos: ¿verdaderament conec d'esta manera el Senyor? ¿El sent pròxim a mi, en la meua vida? Li estic responent en l'amplitud d'eixe amor esponsal que Ell em manifesta cada dia, a tots, a cada ser humà? Es tracta d'adonar-se que Jesús ens busca i ens convida a fer-li espai en l'íntim del nostre cor. I en este camí de fe amb Ell no estem sols: hem rebut el do de la Sang de Crist. Les grans àmfores de pedra que Jesús fa emplenar d'aigua per a convertir-les en vi (Jo 2, 7) són signe del pas de l'antiga a la nova aliança: en comptes de l'aigua usada per a la purificació ritual, hem rebut la Sang de Jesús, escampada de manera sacramental en l'Eucaristia i de manera cruenta en la Passió i en la Creu. Els Sagraments, que deriven del Misteri pasqual, infonen en nosaltres la força sobrenatural i ens permeten assaborir la misericòrdia infinita de Déu.
Que la Mare de Déu, model de meditació de les paraules i dels gestos del Senyor, ens ajude a redescobrir amb fe la bellesa i la riquesa de l'Eucaristia i dels altres Sagraments, que fan present l'amor fidel de Déu per nosaltres. Així podrem enamorar-nos cada vegada més del Senyor Jesús, el nostre Espòs, i anar al seu encontre amb els llums encesos de la nostra fe alegre, convertint-nos així en els seus testimonis en el món.
