El mal i el pecat fan el món més bell

Francesc Eiximenis

Heus ací que Déu té unes preferències estètiques: li agrada la diversitat, el contrast, la contraposició, l’antítesi. La idea és de sant Agustí, inspirada en el Siràcida. I aquesta estètica és salvífica perquè explica per què Déu ha permés el mal i el pecat, gràcies als quals (O felix culpa!) l’ha fet més bo i més bell. El framenor Francesc Eiximenis (Girona ca. 1330-Perpinyà 1409) va viure durant 25 anys a València, ciutat on va escriure gran part de la seua obra. En este fragment del Terç del Cristià, projecte de Summa Teològica en la nostra llengua per a laics, exposa la idea agustiniana de «manera simple e grossera» (entenedora); per això, a banda de citar autoritats, adoba l’exposició amb un exemple o narració didàctica: el de la copa trencada. F. Xavier Martí.

Primer foli del Terç del Crist

El mal i el pecat fan el món més bell sense comparació, més que si cap mal ni pecat no fossen permesos per Déu; per tant, és convenient que, com a manifestació del saber i poder del Creador, Déu haja permés el mal i el pecat. Que de fet siga així, que el mal i el pecat fan el món més bell, ho posa sant Agustí en el llibre onzé de La Ciutat de Déu, on diu: «així com algun color i pintura posats en el seu lloc fan la imatge —o la cosa on s’han posat— més bella que no seria si no n’hi haguessen, així el mal i el pecat posats entre la totalitat de les criatures, en el seu lloc i amb allò que els pertany, fan el món més bell» (ll. XI, cap. XXIII). I, per això, diu sant Agustí mateix, en aquell mateix llibre, que nostre senyor Déu ha embellit tot el món, component-lo de diversos elements contraris, que, com més lluny estan en la seua natura, més bell fan el món (ll. XI, cap. XVIII).

Així ho declara l’Eclesiàstic, en el capítol XXXIII, quan parla de la bellesa de les obres de Déu: mira el contrast i la diversitat que hi ha en les obres de Déu i veuràs que «enfront del bé està el mal, enfront de la vida hi ha la mort, i enfront de l’home just hi ha el pecador» (Sir 33,14). I així és generalment en totes les obres de Déu, car a la bellesa de parlar correspon callar a vegades, i a la bellesa de la vigília correspon dormir després, i a la bellesa de la salut correspon que a vegades es patesquen malalties; car, com diu Aristòtil, dos contraris posats l’un al costat de l’altre llueixen més pel contrast. 

A més a més, Déu podria haver fet el món bo i bell sense haver permés cap mal. Diuen els sants, però, que molt major bellesa té hui el món pels grans béns que han estat fets per nostre senyor Déu a causa dels mals; que no la tindria si mai no hi hagués hagut cap mal. La raó és, segons diuen ells, que els susdits béns, que Déu trau dels mals que permet, són béns tan divins i preciosos que són, sense comparació, molt millors que la maldat d’aquells mals que Déu deixa fer.  

Tenim exemple d’açò en una copa feta per beure que s’ha trencat; car, si un mestre hàbil i agut la uneix amb preciosa lligadura de fil d’or i d’argent, val molt més trencada i reparada que si fos sencera i mai no s’hagués trencat. Així ocorre en la nostra qüestió: que val més el món amb la trencadura del mal i del pecat que sense tal trencadura; no per la trencadura en si mateixa, ans pels grans béns que Déu ha reunit per reparar la seua trencadura i pels grans béns que Déu trau a causa de la susdita trencadura. I, per raó d’açò i en aquest sentit, sant Gregori, en les paraules que posà en la benedicció del ciri pasqual, va dir: «Oh benaurada culpa, que aquest Redemptor has tingut!» És a dir, que benaurat és el pecador que a causa del seu pecat ha obtingut tan bella lligadura en la seua nafra i tan noble remei com ha estat la preciosa mort del Salvador. 

(Francesc EIXIMENIS: Terç del Cristià, 13; fragment adaptat)

Edicions recents de l’obra d’Eiximenis: Àngels e demonis, Quaderns Crema, Barcelona 2003; Llibres, mestres i sermons, Barcino, Barcelona 2005; Art de predicació al poble, Eumo, Vic 2009; Regiment de la cosa pública, Bromera, València 2009; Lo regiment de la cosa pública en el Dotzè del Crestià, Atenea, Madrid 2009; Contes i faules, AVL, València 2011. També hi ha edicions en castellà, anglés i francés.

[Editat en Cresol, 131 (2016), Unió Apostòlica de València, p. 59]

---

Per a saber més:

• Francesc Eiximenis (J.M. Bausset)

L'estètica pasqual

Estimar la justícia i les roses: l''estètica pasqual

Ximo Garcia i Roca

Sociòleg i teòleg

En l'interior de la primera guerra mundial, va haver-hi una veu, hereua de la tradició judeocristiana i del marxisme humanista, Ernst Bloch, que va proposar la necessitat de situar en l'interior del caminar dels pobles el que ell anomenava el potencial «cantor», una espècie d'energia que al costat de la dimensió profètica, curativa i organitzativa, permet «tirar avant». No és prou que existisca futur sinó que cal que siga bell i atractiu. Plantejava d'esta manera la necessitat de la bellesa en el caminar dels pobles. Quina aportació fa la bellesa a la humanització de la història? Per què invocar la bellesa, si amb la veritat i la justícia és suficient? Potser va ser Dostoievski qui, en la seua obra sobre L'idiota, l'enigmàtica figura del Crist, planteja la pregunta decisiva: «És veritat, príncep, que una vegada vas dir que el món serà salvat per la bellesa?... Quina bellesa salvarà el món?».

Tres traços tenen una profunda actualitat. En primer lloc, al·ludir a la bellesa és una forma d'indicar que alguna cosa apareix, es manifesta, es desvela. «Aparéixer» és la primera condició de la bellesa, que pertany al camp de l'òptica. La bellesa és el mode d'aparéixer de la bondat. Quan la bondat es fa patent, s'agermana amb la bellesa. «Si se calla el cantor, calla la vida —canta Mercedes Sosa—, porque la vida, la vida misma es todo un canto. [...] Si se calla el cantor muere la rosa. / De qué sirve la rosa sin el canto?/ Debe el canto ser luz sobre los campos / iluminando siempre a los de abajo». La bellesa té el mode de ser de la llum. Sense llum no hi ha bellesa. La bellesa conferix a la bondat i a la veritat, la seua potència i lluminositat. Quan es busca el bé el que es mostra és la bellesa. 

En segon lloc, la bellesa atrau cap a si el desig amorós. Atrau i seduïx el desig de l'ànima humana. És una experiència d'encantament. La bellesa ens guanya per a ella mateixa, es fa valdre, ens veem atrapats per la seua plenitud de sentit. Només l'home interior pot passar d'una bellesa a l'altra, de la penúltima a l'última. Ens guanya abans d'examinar la pretensió de sentit. La reflexió arriba sempre tard al reconeixement de la bellesa. Ho reconeixia sant Agustí en pronunciar aquell lament: «Tard vos vaig estimar, oh bellesa tan antiga i tan nova, tard vos vaig estimar». 

L'espiritualitat incorpora l'experiència de la bellesa en dues direccions diferents. La bellesa es pot viure com un camí que va de la bellesa de les criatures a la Bellesa del Creador, del que és penúltim al que és Últim. El cos és el guia cap a l'ànima, el que és terrenal és el trampolí cap a l'eternitat, el que és històric és el pretext cap a una altra part. La bellesa és èxode, és remissió. Desitgem sempre una miqueta més, alguna cosa que potser ni tan sols sapiam concebre.

Una altra experiència de la bellesa, al contrari, li demana a l'ànima que ens permeta entendre la grandesa del cos, de forma que, com va veure Quevedo, arribe a ser «polvo enamorado». La bellesa va en direcció contrària al que postula la primera orientació: l'ànima és el guia cap al cos, on busca la seua residència en la terra; el ser humà desitja una satisfacció infinita, però que al mateix temps siga temporal, un ací i ara. Ja no és un procés ascendent sinó descendent. És en el descobriment de la dignitat del que és històric i mundà, on apareix la bellesa. El poeta Joan Maragall en el Cant espiritual ho deia admirablement:

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira

amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre,

què més ens podeu dâ en una altra vida?

[...]

Amb quins altres sentits me'l fareu veure

aquest cel blau damunt de les muntanyes,

i el mar immens, i el sol que pertot brilla?

Deu-me en aquests sentits l'eterna pau

i no voldré més cel que aquest cel blau.

El poeta dialoga amb el Senyor i li sol·licita per què no podria ser eterna esta vida, la vida plena d'impactes i goigs visuals. La tasca major del cristianisme és recuperar rigorosament la centralitat i la rellevància del transcendental de la bellesa: no basta testimoniar l'alteritat de Déu respecte al món; a una humanitat que ha descobert la mundanitat del món i ha situat en un horitzó terrenal l'emancipació, cal proposar-li el Déu en forma humana, l'escàndol al mateix temps atraient i inquietant de la humanitat de Déu: i açò significa redescobrir la clau estètica de tot el missatge cristià. «Només qui estima la revelació de l'infinit en forma finita és no solament un místic, sinó també un estètic», va dir Von Balthasar. Al místic li interessa només Déu, a l'estètic li interessa la forma humana de Déu, la dignitat de tot el que és històric i mundà. L'infinit en la finitud, la llunyania en la proximitat.

Des del misteri pasqual, la bellesa ja no és l'esplendor de la veritat, la manifestació del que és bo sinó l'amagar-se, just el que s'oposa al desvelament. Es tracta de l'estètica del rebutjat. Es buscava la bellesa en els núvols i s'havia domiciliat en els sense imatge, sense rostre, sense identitat. La bellesa de la pregunta és substituïda pel crit de la víctima. Allí està la paraula que ha sigut privada de la seua figura. La nit que la cobrix no és una nit d'estreles, sinó una nit de desolació profunda. Des de la creu, es mostra radicalment insuficient la construcció de la bellesa, basada en l'harmonia i en la llum de la forma. Hi ha alguna cosa tràgica en el misteri pasqual: allí la mort és mort, el desemparament és desemparament, la presència és absència i l'absència presència. Hi ha una bellesa que s'ha domiciliat en la foscor del crucificat, en el buit i en l'angoixa.

Hi ha una estètica pasqual que està més interessada en el fragment que en la totalitat, més en la parcialitat del condemnat a mort que en l'harmonia del Creador. No solament es justifica una teologia contracultural sinó una teologia feta des de la passió pels últims. Per això, el principi de l'espiritualitat no és l'admiració davant de les meravelles d'este món i d'esta història, sinó la indignació davant dels drames i la passió que pren cos en els últims, en les víctimes. Invita més al silenci i a l'acció que al discurs fàcil i a la incontinència verbal, eixa malaltia infantil de certs jerarques.

Publicat en Cresol, 45 (2004, març), pp. 6s.    

Espiritualitat, Bondat, Bellesa

Honori Pasqual i Martí

Prevere

El nou paradigma científic es manifesta en tots els àmbits de la vida, però on fa estralls és en el pensament conservador. El que era vàlid fa unes dècades, ara és caduc i anacrònic. El progrés accelerat en l'adquisició de nous coneiximents ha esdevingut una autèntica revolució científica que afecta tots els vessants de la vida, especialment en la consciència de la interrelació entre el món físic i la vida humana, entre un estil de consum i la pervivència del planeta Terra. El que abans eren compartiments estancs, ara tot està interconnectat i relacionat. 

Esta nova visió científica posa en entredit tot el pensament tradicional, però on es manifesta de forma devastadora és en la teologia. El coneixement teològic, ja per si deutor d'un passat i, a més a més, controlat per institucions jerarquitzades, acusa de forma irrebatible les aportacions del nou paradigma científic. Tant és així que els grans conceptes que sustenten la teologia oficial (pecat original, creació, culpa, oració de petició, imatges de Déu, encarnació, resurrecció...) es veuen sotragats per la incorporació del nou paradigma. L'esquema teista proppassat i la visió de la realitat ancorada en dos pisos (l'un per a Déu, l'altre per als humans) esdevenen reptes que els balbuceigs dels pocs teòlegs que s'hi dediquen han de traspassar per a harmonitzar les distintes aportacions. 

La crisi generalitzada en la praxi religiosa, on s'han incorporat els nous coneiximents, en són una prova evident de tot plegat. Es tracta d'un persistent exercici de desconstruir i reconstituir el nou llenguatge. Tot i això, tota crisi duu embrionàriament una nova oportunitat. Com freqüentment insistix el teòleg José Antonio Pagola, la crisi és la crida a fer nàixer una església menys poderosa però més evangèlica, menys nombrosa però més entregada a fer un món més humà, tal com ho vol Déu i Jesús de Natzaret ens ho ensenyà. 

Una conseqüència positiva de tot plegat és el despertar de l'espiritualitat en totes les seues manifestacions. El buit de la religió institucionalitzada i els canvis sobtats es veuen reemplaçats pel conreu d'una qualitat humana profunda i per la sensibilitat d'allò que és essencial, per la dimensió profunda de la realitat diària. Açò, i no altres conceptes evasius, definix l'espiritualitat. 

L'espiritualitat va agafada de la mà de la bondat, perquè aquella afecta la forma de pensar i actuar, el comportament basat en l'ètica universal que defensa els drets i valors humans. L'espiritualitat de tradició cristiana —com afirma el bisbe Spong— desvela que la realitat divina no rau en un déu que castiga a uns i premia a uns altres, sinó en la profunditat del nostre ser que ens impulsa a viure plenament, compartir l'amor i obrir la vida a la transcendència. 

És possible que estes reflexions semblen allunyades del comportament estàndard de la gent i que són pròpies de persones ocioses i elitistes. Tot depén de la nostra mirada. És innegable l'estil competitiu, individualista i hedonista que propugna la societat de mercat. Però igualment és innegable el desvetlament d'una consciència humanista, ecologista i inclusiva de tots els pobles de la terra. L'evident interrelació de tot el que succeïx i la globalització del futur humà, ens dóna una corresponsabilitat universal que mai no hem tingut. Com a conseqüència es desperta la necessitat d'una ètica universal i d'una educació que esperone la sensibilitat envers la bellesa d'allò que és humanitari, sostenidor de la vida, guaridor de les relacions humanes i admirador de l'univers. 

Sant Pau en la carta que escrigué a les cristianes i cristians de Filipos els amonesta perquè s'interessen per tot allò que és veritable, respectable, just, pur, amable, lloable, tot allò que siga virtuós i digne d'elogi. Educar la sensibilitat en tot allò que ens transporte a saber capir i assaborir la dimensió profunda i bella de la vida és una tasca noble i contrastable amb una visió merament materialista. És l'hora, doncs, de superar reduccionismes confessionals i acollir, compartir i col·laborar en totes les ofertes que afinen els sentits i eleven l'esperit. 

Cal agermanar-nos en tots els programes i iniciatives de les institucions públiques que fomenten sensibilitat envers la bellesa i fan acréixer una espiritualitat laica que sense renegar de cap religió, les transcendix totes: exposicions d'art en les seues variades vessants, concerts de música, recitals de poesia, treballs manuals, belles arts, firetes, tallers de dansa, dibuix, convivència, rutes culturals, cultura als barris, coneixença de barris emblemàtics (marítim, del Carme, Ciutat Fallera...), celebració del Dia Mundial de la Pau, excursions per a conéixer el nostre entorn paisatgístic, treball en equip, etc. 

El que ens agermana i ens fa més feliços és la Bellesa de la creació, la Bondat del ser humà i l'Espiritualitat de compartir la vida, l'amor i els valors humans.

Publicat en Cresol, 141 (2017, novembre-desembre), pp. 26s.