Heus ací que Déu té unes preferències estètiques: li agrada la diversitat, el contrast, la contraposició, l’antítesi. La idea és de sant Agustí, inspirada en el Siràcida. I aquesta estètica és salvífica perquè explica per què Déu ha permés el mal i el pecat, gràcies als quals (O felix culpa!) l’ha fet més bo i més bell. El framenor Francesc Eiximenis (Girona ca. 1330-Perpinyà 1409) va viure durant 25 anys a València, ciutat on va escriure gran part de la seua obra. En este fragment del Terç del Cristià, projecte de Summa Teològica en la nostra llengua per a laics, exposa la idea agustiniana de «manera simple e grossera» (entenedora); per això, a banda de citar autoritats, adoba l’exposició amb un exemple o narració didàctica: el de la copa trencada. F. Xavier Martí.
Primer foli del Terç del Crist
El mal i el pecat fan el món més bell sense comparació, més que si cap mal ni pecat no fossen permesos per Déu; per tant, és convenient que, com a manifestació del saber i poder del Creador, Déu haja permés el mal i el pecat. Que de fet siga així, que el mal i el pecat fan el món més bell, ho posa sant Agustí en el llibre onzé de La Ciutat de Déu, on diu: «així com algun color i pintura posats en el seu lloc fan la imatge —o la cosa on s’han posat— més bella que no seria si no n’hi haguessen, així el mal i el pecat posats entre la totalitat de les criatures, en el seu lloc i amb allò que els pertany, fan el món més bell» (ll. XI, cap. XXIII). I, per això, diu sant Agustí mateix, en aquell mateix llibre, que nostre senyor Déu ha embellit tot el món, component-lo de diversos elements contraris, que, com més lluny estan en la seua natura, més bell fan el món (ll. XI, cap. XVIII).
Així ho declara l’Eclesiàstic, en el capítol XXXIII, quan parla de la bellesa de les obres de Déu: mira el contrast i la diversitat que hi ha en les obres de Déu i veuràs que «enfront del bé està el mal, enfront de la vida hi ha la mort, i enfront de l’home just hi ha el pecador» (Sir 33,14). I així és generalment en totes les obres de Déu, car a la bellesa de parlar correspon callar a vegades, i a la bellesa de la vigília correspon dormir després, i a la bellesa de la salut correspon que a vegades es patesquen malalties; car, com diu Aristòtil, dos contraris posats l’un al costat de l’altre llueixen més pel contrast.
Tenim exemple d’açò en una copa feta per beure que s’ha trencat; car, si un mestre hàbil i agut la uneix amb preciosa lligadura de fil d’or i d’argent, val molt més trencada i reparada que si fos sencera i mai no s’hagués trencat. Així ocorre en la nostra qüestió: que val més el món amb la trencadura del mal i del pecat que sense tal trencadura; no per la trencadura en si mateixa, ans pels grans béns que Déu ha reunit per reparar la seua trencadura i pels grans béns que Déu trau a causa de la susdita trencadura. I, per raó d’açò i en aquest sentit, sant Gregori, en les paraules que posà en la benedicció del ciri pasqual, va dir: «Oh benaurada culpa, que aquest Redemptor has tingut!» És a dir, que benaurat és el pecador que a causa del seu pecat ha obtingut tan bella lligadura en la seua nafra i tan noble remei com ha estat la preciosa mort del Salvador.
(Francesc EIXIMENIS: Terç del Cristià, 13; fragment adaptat)
Edicions recents de l’obra d’Eiximenis: Àngels e demonis, Quaderns Crema, Barcelona 2003; Llibres, mestres i sermons, Barcino, Barcelona 2005; Art de predicació al poble, Eumo, Vic 2009; Regiment de la cosa pública, Bromera, València 2009; Lo regiment de la cosa pública en el Dotzè del Crestià, Atenea, Madrid 2009; Contes i faules, AVL, València 2011. També hi ha edicions en castellà, anglés i francés.
[Editat en Cresol, 131 (2016), Unió Apostòlica de València, p. 59]
Per a saber més:
- Francesc Eiximenis (J.M. Bausset)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada