Missatge del papa Lleó XIV per a la X Jornada Mundial d'Oració per la Cura de la Creació

LLAVORS DE PAU I ESPERANÇA

Missatge del sant pare Lleó XIV

per a la X Jornada Mundial d’Oració per la Cura de la Creació

1 de setembre de 2025

[Document en PDF]

Benvolguts germans i germanes,

El tema d'esta Jornada Mundial d'Oració per la Cura de la Creació, elegit pel nostre benvolgut papa Francesc, és «Llavors de pau i esperança». En el desé aniversari de la institució de la Jornada, que va coincidir amb la publicació de l'encíclica Laudato si’, ens trobem en ple Jubileu, com a «pelegrins d'esperança». I és precisament en este context, que el tema adquirix tot el seu significat.

Moltes vegades, Jesús, en la seua predicació, empra la imatge de la llavor per a parlar del Regne de Déu, i en la vespra de la Passió l'aplica a si mateix, comparant-se amb el gra de blat, que ha de morir per a donar fruit (cf. Jo 12, 24). La llavor s'entrega per complet a la terra i allí, amb la força impetuosa del seu do, brolla la vida, fins i tot en els llocs més insospitats, amb una capacitat sorprenent de generar futur. Pensem, per exemple, en les flors que creixen vora les carreteres: ningú les ha plantades i, no obstant això, creixen gràcies a llavors que han arribat allí quasi per casualitat i aconseguixen adornar el gris de l'asfalt i fins i tot trencar la seua dura superfície.

Per tant, en Crist som llavors. No només això, sinó «llavors de pau i esperança». Com diu el profeta Isaïes, l'Esperit de Déu és capaç de transformar el desert, àrid i ressec, en un jardí, lloc de descans i serenitat: «Fins que el senyor, des de dalt, abocarà l'esperit sobre nosaltres. I així el desert es convertirà en un jardí, i el jardí serà un gran bosc. El dret habitarà en el desert, en el jardí regnarà la justícia. El fruit de la justícia serà la pau, i el fruit de la justícia, la calma i la seguretat per sempre. El meu poble viure en un lloc de pau, en llocs segurs i de repòs tranquil» (Is 32, 15-18).

Estes paraules profètiques, que de l'1 de setembre al 4 d'octubre acompanyaran la iniciativa ecumènica del «Temps de la Creació», afirmen amb força que, juntament amb l'oració, són necessàries la voluntat i les accions concretes que fan perceptible esta «carícia de Déu» sobre el món (cf. Laudato si’, 84). La justícia i el dret, en efecte, semblen arreglar la inhòspita naturalesa del desert. Es tracta d'un anunci d'actualitat extraordinària. En diverses parts del món és ja evident que la nostra terra s'està deteriorant. A tot arreu, la injustícia, la violació del dret internacional i dels drets dels pobles, les desigualtats i la cobdícia que se’n deriven produïxen desforestació, contaminació i pèrdua de biodiversitat. Augmenten en intensitat i freqüència els fenòmens naturals extrems causats pel canvi climàtic induït per les activitats antròpiques (cf. Exhort. ap. Laudate Deum, 5), sense tindre en compte els efectes a mitjà i llarg termini de la devastació humana i ecològica provocada pels conflictes armats.

Sembla que encara no es té consciència que destruir la naturalesa no perjudica a tots de la mateixa manera: xafar la justícia i la pau significa afectar sobretot els més pobres, els marginats, els exclosos. En este context, és emblemàtic el patiment de les comunitats indígenes.

I això no és tot: la mateixa naturalesa es convertix a vegades en un instrument d'intercanvi, en un bé que es negocia per a obtindre avantatges econòmics o polítics. En estes dinàmiques, la creació es transforma en un camp de batalla pel control dels recursos vitals, com ho demostren les zones agrícoles i els boscos que s'han tornat perillosos a causa de les mines, la política de la “terra arrasada”,(1) els conflictes que esclaten entorn de les fonts d'aigua, la distribució desigual de les matèries primeres, que penalitza les poblacions més dèbils i soscava la seua estabilitat social.

Estes diverses ferides són conseqüència del pecat. Sens dubte, això no és el que Déu tenia al cap quan va confiar la Terra a l'home creat a la seua imatge (cf. Gn 1, 24-29). La Bíblia no promou «el domini despòtic del ser humà sobre les coses creades» (Laudato si’, 200). Al contrari, és «important llegir els textos bíblics en el seu context, amb una hermenèutica adequada, i recordar que ens conviden a «llaurar i cuidar» el jardí del món (cf. Gn 2, 15). Mentres «llaurar» significa cultivar, llaurar o treballar, «cuidar» significa protegir, custodiar, preservar, guardar, vigilar. Açò implica una relació de reciprocitat responsable entre el ser humà i la naturalesa» (Ibíd., 67).

La justícia ambiental —anunciada implícitament pels profetes— ja no pot considerar-se un concepte abstracte o un objectiu llunyà. Representa una necessitat urgent que va més enllà de la simple protecció del medi ambient. En realitat, es tracta d'una qüestió de justícia social, econòmica i antropològica. Per als creients, a més, és una exigència teològica que, per als cristians, té el rostre de Jesucrist, en qui tot ha sigut creat i redimit. En un món en què els més fràgils són els primers a patir els efectes devastadors del canvi climàtic, la desforestació i la contaminació, la cura de la creació es convertix en una qüestió de fe i d'humanitat.

És hora de passar de les paraules als fets. «Viure la vocació de ser protectors de l'obra de Déu és part essencial d'una existència virtuosa, no és una cosa opcional ni en un aspecte secundari de l'experiència cristiana» (Ibíd., 217). Treballant amb dedicació i tendresa es poden fer germinar moltes llavors de justícia i contribuir, d’esta manera, a la pau i a l'esperança. A vegades es necessiten anys a fi que l'arbre done els seus primers fruits, anys que involucren tot un ecosistema en la continuïtat, la fidelitat, la col·laboració i l'amor, sobretot si este amor es convertix en espill de l'Amor oblatiu de Déu.

Entre les iniciatives de l'Església, que són com llavors escampades en este camp, vullc recordar el projecte «Borgo Laudato si’», que el papa Francesc ens ha deixat com a herència a Castel Gandolfo, com una llavor que pot donar fruits de justícia i pau. Es tracta d'un projecte d'educació en ecologia integral que vol ser un exemple de com es pot viure, treballar i formar comunitat aplicant els principis de l'encíclica Laudato si’.

Demane al Totpoderós que ens envie en abundància el seu «esperit des dalt» (Is 32, 15), per tal que estes llavors i altres semblants donen fruits abundants de pau i esperança.

L'encíclica Laudato si’ ha acompanyat l'Església catòlica i moltes persones de bona voluntat durant deu anys. Que continue inspirant-nos i que l'ecologia integral siga cada vegada més elegida i compartida com a camí a seguir. Així es multiplicaran les llavors d'esperança, que hem de «cuidar i cultivar» amb la gràcia de la nostra gran i indestructible Esperança, Crist Ressuscitat. En el seu nom, vos envie la meua benedicció a tots.

Vaticà, 30 de juny de 2025, Memòria dels Sants Protomàrtirs de la santa Església Romana.

LLEÓ PP. XIV

1 Cf. Consell Pontifici Justícia i Pau, Terra e cibo, LVE 2016, 51-53.

(Versió valenciana de F. Xavier Martí)

Laudato si' (1-2.66-68)

De l'encíclica Laudato si', del papa Francesc

1. «Laudato si’, mi Signore» - «Alabat sigueu, Senyor meu», cantava sant Francesc d’Assís. En este formós càntic ens recordava que la casa de tots és també com una germana, amb la qual compartim l’existència, i com una mare bella que ens acull entre els seus braços: «Alabat sigueu, Senyor meu, per la germana terra, la qual ens sosté, i governa i produïx diversos fruits amb acolorides flors i herbes». (1)

2. Esta germana clama pel dany que li provoquem a causa de l’ús irresponsable i de l’abús dels béns que Déu hi ha posat. Hem crescut pensant que érem els seus propietaris i dominadors, autoritzats a espoliar-la. La violència que hi ha en el cor humà, ferit pel pecat, també es manifesta en els símptomes de malaltia que advertim en el sòl, en l’aigua, en l’aire i en els éssers vivents. Per això, entre els pobres més abandonats i maltractats, hi ha la nostra oprimida i devastada terra, que «gemega i sofrix dolors de part» (Rm 8,22). Oblidem que nosaltres mateixos som terra (cf. Gn 2,7). El nostre cos està constituït pels elements del planeta, el seu aire és el que ens dona l’alé i la seua aigua ens vivifica i restaura.

[...]

66. Els relats de la creació en el llibre del Gènesi contenen, en el seu llenguatge simbòlic i narratiu, ensenyaments profunds sobre l’existència humana i la seua realitat històrica. Estes narracions suggerixen que l’existència humana es basa en tres relacions fonamentals estretament connectades: la relació amb Déu, amb el proïsme i amb la terra. Segons la Bíblia, estes tres relacions vitals s’han trencat, no sols externament, sinó també dins de nosaltres. Esta ruptura és el pecat. L’harmonia entre el Creador, la humanitat i totes les coses creades va ser destruïda per haver pretés ocupar el lloc de Déu, negant-nos a reconéixer-nos com a criatures limitades. Este fet desnaturalitzà també el mandat de «dominar» la terra (cf. Gn 1,28) i de «treballar-la i tenir-ne cura» (cf. Gn 2,15). Com a resultat, la relació originàriament harmoniosa entre l’ésser humà i la natura es transformà en un conflicte (cf. Gn 3,17-19). Per això és significatiu que l’harmonia que vivia sant Francesc d’Assís amb totes les criatures haja sigut interpretada com una curació d’aquella ruptura. Sant Bonaventura deia que, per la reconciliació universal amb totes les criatures, d’alguna manera Francesc retornava a l’estat d’innocència primitiva. (2) Lluny d’este model, hui el pecat es manifesta amb tota la seua força de destrucció en les guerres, les diverses formes de violència i maltractament, l’abandó dels més fràgils, els atacs a la natura.

67. No som Déu. La terra ens precedeix i ens ha sigut donada. Açò permet de respondre a una acusació llançada al pensament judeo-cristià: s’ha dit que, des del relat del Gènesi que invita a «dominar» la terra (cf. Gn 1,28), s’afavoria l’explotació salvatge de la natura presentant una imatge de l’ésser humà com a dominant i destructiu. Esta no és una correcta interpretació de la Bíblia com l’entén l’Església. Si és veritat que algunes vegades els cristians hem interpretat incorrectament les Escriptures, hui hem de rebutjar amb força que, del fet de ser creats a imatge de Déu i del mandat de dominar la terra, se’n deduïsca un domini absolut sobre les altres criatures. És important llegir els textos bíblics en el seu context, amb una hemenèutica adequada, i recordar que ens conviden a «treballar i tenir cura» del jardí del món (cf. Gn 2,15). Mentre «treballar» significa conrear, llaurar o forjar, «tenir cura» significa protegir, custodiar, preservar, guardar, vigilar. Açò implica una relació de reciprocitat responsable entre l’ésser humà i la natura. Cada comunitat pot agafar de la bondat de la terra el que necessita per a la seua supervivència, però també té el deure de protegir-la i de garantir la continuïtat de la seua fertilitat per a les generacions futures. Perquè, en definitiva, «la terra és del Senyor» (Sl 24,1), a ell pertany «la terra i tot el que conté» (Dt 10,14). Per això, Déu nega tota pretensió de propietat absoluta: «La terra no es pot vendre a perpetuïtat, perquè la terra és meua, i vosaltres sou forasters i hostes a la meua terra» (Lv 25,23).

68. Esta responsabilitat davant d'una terra que és de Déu implica que l’ésser humà, dotat d’intel·ligència, respecte les lleis de la natura i els delicats equilibris entre els éssers d’este món, perquè «ell ho ordenà i foren creats, ell els fixà per sempre, pels segles, i els donà una llei que mai no passarà» (Sl 148,5b-6). D’ací que la legislació bíblica s’ature a proposar a l’ésser humà diverses normes, no sols en relació amb els altres éssers humans, sinó també en relació amb els altres éssers vius: «Si veus l’ase o el bou del teu germà caiguts en el camí, no te’n desentengues […]. Si fent camí trobes un niu d’ocells en un arbre o per terra, amb la mare covant els ous o protegint els seus petits, no t’emportes la mare amb la cria» (Dt 22,4.6). En esta línia, el repòs del seté dia no es proposa sols per a l’ésser humà, sinó també «perquè reposen el teu bou i el teu ase» (Ex 23,12). D’esta manera advertim que la Bíblia no dona lloc a un antropocentrisme despòtic que es desentenga de les altres criatures.

(1) Càntic de les criatures: Fonti Francescane (FF) 263.

(2) Cf. Legenda maior, VIII, 1: FF 1134.