Laudato si' (1-2.66-68)

De l'encíclica Laudato si', del papa Francesc

1. «Laudato si’, mi Signore» - «Alabat sigueu, Senyor meu», cantava sant Francesc d’Assís. En este formós càntic ens recordava que la casa de tots és també com una germana, amb la qual compartim l’existència, i com una mare bella que ens acull entre els seus braços: «Alabat sigueu, Senyor meu, per la germana terra, la qual ens sosté, i governa i produïx diversos fruits amb acolorides flors i herbes». (1)

2. Esta germana clama pel dany que li provoquem a causa de l’ús irresponsable i de l’abús dels béns que Déu hi ha posat. Hem crescut pensant que érem els seus propietaris i dominadors, autoritzats a espoliar-la. La violència que hi ha en el cor humà, ferit pel pecat, també es manifesta en els símptomes de malaltia que advertim en el sòl, en l’aigua, en l’aire i en els éssers vivents. Per això, entre els pobres més abandonats i maltractats, hi ha la nostra oprimida i devastada terra, que «gemega i sofrix dolors de part» (Rm 8,22). Oblidem que nosaltres mateixos som terra (cf. Gn 2,7). El nostre cos està constituït pels elements del planeta, el seu aire és el que ens dona l’alé i la seua aigua ens vivifica i restaura.

[...]

66. Els relats de la creació en el llibre del Gènesi contenen, en el seu llenguatge simbòlic i narratiu, ensenyaments profunds sobre l’existència humana i la seua realitat històrica. Estes narracions suggerixen que l’existència humana es basa en tres relacions fonamentals estretament connectades: la relació amb Déu, amb el proïsme i amb la terra. Segons la Bíblia, estes tres relacions vitals s’han trencat, no sols externament, sinó també dins de nosaltres. Esta ruptura és el pecat. L’harmonia entre el Creador, la humanitat i totes les coses creades va ser destruïda per haver pretés ocupar el lloc de Déu, negant-nos a reconéixer-nos com a criatures limitades. Este fet desnaturalitzà també el mandat de «dominar» la terra (cf. Gn 1,28) i de «treballar-la i tenir-ne cura» (cf. Gn 2,15). Com a resultat, la relació originàriament harmoniosa entre l’ésser humà i la natura es transformà en un conflicte (cf. Gn 3,17-19). Per això és significatiu que l’harmonia que vivia sant Francesc d’Assís amb totes les criatures haja sigut interpretada com una curació d’aquella ruptura. Sant Bonaventura deia que, per la reconciliació universal amb totes les criatures, d’alguna manera Francesc retornava a l’estat d’innocència primitiva. (2) Lluny d’este model, hui el pecat es manifesta amb tota la seua força de destrucció en les guerres, les diverses formes de violència i maltractament, l’abandó dels més fràgils, els atacs a la natura.

67. No som Déu. La terra ens precedeix i ens ha sigut donada. Açò permet de respondre a una acusació llançada al pensament judeo-cristià: s’ha dit que, des del relat del Gènesi que invita a «dominar» la terra (cf. Gn 1,28), s’afavoria l’explotació salvatge de la natura presentant una imatge de l’ésser humà com a dominant i destructiu. Esta no és una correcta interpretació de la Bíblia com l’entén l’Església. Si és veritat que algunes vegades els cristians hem interpretat incorrectament les Escriptures, hui hem de rebutjar amb força que, del fet de ser creats a imatge de Déu i del mandat de dominar la terra, se’n deduïsca un domini absolut sobre les altres criatures. És important llegir els textos bíblics en el seu context, amb una hemenèutica adequada, i recordar que ens conviden a «treballar i tenir cura» del jardí del món (cf. Gn 2,15). Mentre «treballar» significa conrear, llaurar o forjar, «tenir cura» significa protegir, custodiar, preservar, guardar, vigilar. Açò implica una relació de reciprocitat responsable entre l’ésser humà i la natura. Cada comunitat pot agafar de la bondat de la terra el que necessita per a la seua supervivència, però també té el deure de protegir-la i de garantir la continuïtat de la seua fertilitat per a les generacions futures. Perquè, en definitiva, «la terra és del Senyor» (Sl 24,1), a ell pertany «la terra i tot el que conté» (Dt 10,14). Per això, Déu nega tota pretensió de propietat absoluta: «La terra no es pot vendre a perpetuïtat, perquè la terra és meua, i vosaltres sou forasters i hostes a la meua terra» (Lv 25,23).

68. Esta responsabilitat davant d'una terra que és de Déu implica que l’ésser humà, dotat d’intel·ligència, respecte les lleis de la natura i els delicats equilibris entre els éssers d’este món, perquè «ell ho ordenà i foren creats, ell els fixà per sempre, pels segles, i els donà una llei que mai no passarà» (Sl 148,5b-6). D’ací que la legislació bíblica s’ature a proposar a l’ésser humà diverses normes, no sols en relació amb els altres éssers humans, sinó també en relació amb els altres éssers vius: «Si veus l’ase o el bou del teu germà caiguts en el camí, no te’n desentengues […]. Si fent camí trobes un niu d’ocells en un arbre o per terra, amb la mare covant els ous o protegint els seus petits, no t’emportes la mare amb la cria» (Dt 22,4.6). En esta línia, el repòs del seté dia no es proposa sols per a l’ésser humà, sinó també «perquè reposen el teu bou i el teu ase» (Ex 23,12). D’esta manera advertim que la Bíblia no dona lloc a un antropocentrisme despòtic que es desentenga de les altres criatures.

(1) Càntic de les criatures: Fonti Francescane (FF) 263.

(2) Cf. Legenda maior, VIII, 1: FF 1134.