Els pares de l’Oratori de Sant Felip Neri de València van tindre una relació especial amb el convent de Benigànim (Pons 1998). I entre ells va destacar un prevere natural de Castelló [la Ribera Alta] que es deia Gaspar Tahuenga, que no s’ha de confondre amb el nebot homònim. L’oncle va nàixer en 1613 i amb només huit anys va marxar a València a estudiar. A pesar que no tenia grans recursos i gràcies a la seua aplicació, va arribar a ser doctor en Teologia i catedràtic de Filosofia de la universitat valenciana. Va ingressar en l’Oratori de Sant Felip Neri de València i des d’aleshores va portar una vida dedicada a l’estudi i a la pregària, encara que era requerit a sovint per a predicar. Se li atribuïx un opuscle titulat Modo facilisimo, y breve para tener Oracion mental
, editat cap a l’any 1670. Va morir a València l’11 de desembre de 1680.
Com que els fenòmens místics extraordinaris sempre eren sospitosos, i més encara si els subjectes eren dones,la beata hagué de suportar l’examen d’esperit de diversos hòmens doctes i sants que enviaven les autoritats eclesiàstiques, com el franciscà Juan Mancebón, Jaime López i Jacinto Amaya. I també els oratorians Domingo Sarrió, Pedro Pantoix i Gaspar Tahuenga, que eren considerats «Varones esclarecidos por su elevado espiritu y sabiduria» (1).
Totes les fonts es referixen a l’encontre entre el venerable castellonenc Gaspar Tahuenga i la mare Ainés, ocorregut un dia de l’any 1675 en el convent de Benigànim. Vos presentem a continuació una narració d’aquell episodi elaborada a partir de les actes del procés i de les hagiografies disponibles. [F. Xavier Martí]
(1) Andrés, Carlos et al.: «Aprobación de los RR. PP. Presbíteros de la Congregación del Oratorio de San Felipe Neri de Valencia», en Thomas V. Tosca i Vicente Albiñana: Vida, virtudes, y milagros de la venerable madre sor Josepha María de Santa Inés, (en el siglo Josepha Albiñana) religiosa descalza de el exemplarissimo convento de la Purissima Concepcion de Nuestra Señora de la villa de Beniganim, Joseph Estevan Dolz, Valencia 1737, IV.
Jo, vanitat, pare? Enjamai he portat flocs
En aquell temps Gaspar Tahuenga, prevere de la Congregació de l’Oratori de Sant Felip Neri, home doctíssim i subjecte de gran doctrina, experiència i comprensió en matèries místiques, del qual se servien els prelats per a consultar-li els assumptes més greus, va ser enviat al convent de la Puríssima Concepció de Benigànim per l'il·lustríssim i reverendíssim senyor Lluís Alfons de los Cameros, arquebisbe llavors d’esta diòcesi, per haver-li arribat a l’oïda la gran fama de santedat i virtut de la venerable mare, per tal que el doctor Tahuenga examinara amb molta cura l’esperit d’aquella serventa de Déu. El prelat va pensar que algú nascut a Castelló de Xàtiva, com el pare Tahuenga, podria conversar perfectament amb la mare Ainés, qui en la seua vida no va parlar cap altra llengua que el valencià (1).
Era l’any 1675, en una sala del susdit convent, quan va parlar amb la venerable mare, i les primeres paraules que li va dir foren les següents: Mare Ainés, ¿com estem de vanitat? A la qual cosa va respondre la venerable mare: Jo, vanitat, pare? Enjamai he portat flocs. I amb esta resposta el pare i doctor Gaspar Tahuenga va restar tan summament meravellat de la seua innocència que va dir: Amb tanta simplicitat, que ignora què és vanitat, poc hauré d’examinar. Després d’un examen rigorós que va durar molts dies i d’haver oït una confessió general, va afirmar que la venerable mare Ainés era una ànima tan pura que tenia per cert no haver perduda jamai la gràcia baptismal, que el Dimoni no la podia enganyar, atesa la profundíssima humilitat, puritat i simplicitat en què es fonamentava l’esperit d’aquella serventa de Déu, de manera que es veia clarament ser l’Esperit de Déu qui la posseïa. En estos térmens va fer relació al senyor arquebisbe i va aprovar el seu esperit amb singulars expressions de gran virtut.
En moltes ocasions es referia el pare Tahuenga a les seues converses amb la mare Ainés i reconeixia que més haguera preferit un gram de la sapiència d’aquella santa illetrada que una tona de la seua ciència. Així ho contava el seu nebot d’igual nom, també prevere i doctor en Sagrada Teologia. Els seus germans de l’Oratori, com els doctors Fernández de Marmanillo i Vicent Tomàs Tosca, asseveraven que el susdit pare Tahuenga parlava molt a sovint de la virtut de la venerable mare Ainés, encomiant amb grans elogis el seu esperit, i que era l’ànima adornada de major virtut en aquell temps d’este Regne de València.
Sor Anna Maria de Sant Agustí, monja professa al monestir de la Puríssima Concepció, va confessar haver-ho sentit contar al pare Tahuenga en seguida que va succeir el cas. Sor Anna Maria deia també que la referida venerable Mare va creure en tot el curs de la seua vida que la vanitat consistia a no portar flocs, i de tal manera ho creia que pensava que ni ella ni cap de les altres religioses eren capaces de mostrar vanitat, perquè no podien portar flocs; i, per això, preguntant-li algunes vegades ella i altres religioses d’esta comunitat, tenint en compte el que va passar amb el pare Tahuenga, què era la vanitat, sempre responia l’esmentada venerable mare en la seua pròpia llengua: Filletes, donem gràcies al Senyor, que ens ha apartat del món, i que tenim açò: bastant Purgatori provaran aquelles que porten flocs, etc.
Molts anys després les religioses del monestir, com sor Caterina Maria de Sant Agustí i sor Anna Maria de Sant Roc, recordaven aquella conversa, per haver-ho sentit dir de les religioses ancianes d’aquell convent. De manera semblant donà testimoni Jaume Albert, sacerdot, doctor en Sagrada Teologia, beneficiat de la Seu de València i confessor de la serventa de Déu, que afig que «li va fer la mateixa pregunta a la venerable mare, qui li va donar la mateixa resposta».
(1) Vid. Casanova, Emili: «La beata Agnés de Benigànim (segle XVII) i la seua llengua», Almaig, 9, Ontinyent 1993, p. 53-55.
Fragment de l'article de F. Xavier Martí i Juan: "Castelló i la Mare Ainés de Benigànim", en El Síndic: revista d'estudis de Castelló, 2 (2023), Grup d'Intervenció Comunitària de Castelló, pp. 3-16.
