Migrants, missioners d'esperança (Lleó XIV, 2025)

MISSATGE DEL SANT PARE LLEÓ XIV

PER A LA 111a JORNADA MUNDIAL DEL MIGRANT I DEL REFUGIAT 2025

[4-5 d'octubre de 2025]

Migrants, missioners d'esperança

Benvolguts germans i germanes:

La 111a Jornada Mundial del Migrant i del Refugiat, que el meu predecessor va voler que coincidira amb el Jubileu dels migrants i del món missioner, ens oferix l'oportunitat de reflexionar sobre el vincle entre esperança, migració i missió.

El context mundial actual està tristament marcat per guerres, violència, injustícies i fenòmens meteorològics extrems, que obliguen milions de persones a abandonar la seua terra natal en busca de refugi en altres llocs. La tendència generalitzada de vetlar exclusivament pels interessos de comunitats circumscrites constituïx una greu amenaça per a l'assignació de responsabilitats, la cooperació multilateral, la consecució del bé comú i la solidaritat global en benefici de tota la família humana. La perspectiva d'una nova carrera armamentística i el desenvolupament de noves armes ―incloses les nuclears―, l'escassa consideració dels efectes nefastos de la crisi climàtica actual i les profundes desigualtats econòmiques fan que els reptes del present i del futur siguen cada vegada més difícils.

Davant les teories de devastació global i escenaris aterridors, és important que cresca en el cor de la majoria el desig d'esperar un futur de dignitat i pau per a tots els sers humans. Eixe futur és part essencial del projecte de Déu per a la humanitat i la resta de la creació. Es tracta del futur messiànic anticipat pels profetes: «Els ancians i les ancianes s'assentaran de nou en els carrers de Jerusalem, cada u amb el bastó a la mà, a causa dels molts anys. Els carrers de la ciutat s'ompliran de xiquets i xiquetes, que hi jugaran. [...] Perquè hi ha llavors de pau: la vinya donarà fruit abundós, i la terra, bona collita; serà generosa la rosada del cel» (Za 8, 4-5.12). I este futur ja ha començat, perquè va ser inaugurat per Jesucrist (cf. Mc 1, 15 i Lc 17, 21) i nosaltres creiem i esperem en la seua plena realització, ja que el Senyor sempre complix les seues promeses.

El Catecisme de l'Església Catòlica ens diu que «la virtut de l'esperança correspon a l'anhel de felicitat posat per Déu en el cor de tot home; assumix les esperances que inspiren les activitats dels hòmens» (núm. 1818). I sens dubte, la busca de la felicitat —i la perspectiva de trobar-la en un altre lloc— és una de les principals motivacions de la mobilitat humana contemporània.

Esta connexió entre migració i esperança es manifesta clarament en moltes de les experiències migratòries dels nostres dies. Nombrosos migrants, refugiats i desplaçats són testimonis privilegiats de l'esperança viscuda en la quotidianitat, a través de la seua confiança en Déu i la seua resistència a les adversitats amb vista a un futur en el qual albiren l'arribada de la felicitat i el desenvolupament humà integral. En ells es renova l'experiència itinerant del poble d'Israel: «Oh Déu, quan eixíeu guiant el poble, quan avançàveu pel desert, va tremolar la terra. va degotar el cel, davant de Déu —el del Sinaí—, davant de Déu, el d'Israel. Vas escampar una pluja generosa, Senyor, per a refer els teus camps esgotats; allí vas albergar la teua família, allí vas consolar el pobre, Déu nostre, per la teua bondat» (Sal 68, 8-11).

En un món enfosquit per guerres i injustícies, fins i tot allí on tot sembla perdut, els migrants i refugiats s'erigixen en missatgers d'esperança. La seua valentia i tenacitat són un testimoni heroic d'una fe que veu més enllà del que els nostres ulls poden vore i que els dona la força per a desafiar la mort en les diferents rutes migratòries contemporànies. També ací és possible trobar una clara analogia amb l'experiència del poble d'Israel errant pel desert, que afronta tots els perills confiant en la protecció del Senyor: «Ell et guardarà del parany del caçador, i de l'assot de la pesta; t'abrigarà amb les seues plomes, trobaràs refugi davall de les seues ales; ell, que és fidel,  et serà escut i armadura. No et farà por l'espant de la nit, ni la fletxa que vola de dia, ni la pesta que s'esmuny en la foscor, ni l'epidèmia que devasta a ple sol» (Sal 91, 3-6).

Els migrants i els refugiats recorden a l'Església la seua dimensió pelegrina, perpètuament orientada a aconseguir la pàtria definitiva, sostinguda per una esperança que és virtut teologal. Cada vegada que l'Església cedix a la temptació de la “sedentarització” i deixa de ser civitas peregrina —el poble de Déu pelegrí cap a la pàtria celestial (cf. Sant Agustí, La ciutat de Déu, Llibre XIV-XVI)—, deixa d'estar “en el món” i passa a ser “del món” (cf. Jo 15,19). Es tracta d'una temptació ja present en les primeres comunitats cristianes, fins a tal punt que l'apòstol Pau ha de recordar a l'Església de Filips que «Nosaltres tenim la nostra ciutadania en el cel; i és d'allà que esperem el Salvador, Jesucrist, el Senyor. Ell transformarà el nostre pobre cos i el configurarà al seu cos gloriós, gràcies a aquella acció poderosa amb què ell sotmetrà a si mateix tot l'univers.» (Fl 3, 20-21).

De manera particular, els migrants i refugiats catòlics poden convertir-se hui en missioners d'esperança als països que els acullen, portant avant nous camins de fe allí on el missatge de Jesucrist encara no ha arribat o iniciant diàlegs interreligiosos basats en la vida quotidiana i la búsqueda de valors comuns. En efecte, amb el seu entusiasme espiritual i el seu dinamisme, poden contribuir a revitalitzar comunitats eclesials rígides i cansades, en les quals avança amenaçadorament el desert espiritual. La seua presència ha de ser reconeguda i benvolguda com una verdadera benedicció divina, una oportunitat per a obrir-se a la gràcia de Déu, que dona nova energia i esperança a la seua Església: «No oblideu practicar l'hospitalitat, ja que gràcies a ella, alguns, sense saber-ho, van allotjar àngels» (He 13, 2).

El primer element de l'evangelització, com subratllava sant Pau VI, és generalment el testimoni: «Tots els cristians estan cridats a este testimoni i, en este sentit, poden ser verdaders evangelitzadors. Se'ns ocorre pensar especialment en la responsabilitat que recau sobre els emigrants als països que els reben» (Evangelii nuntiandi, 21). Es tracta d'una verdadera missio migrantium ―missió realitzada pels migrants— per a la qual s'ha de garantir una preparació adequada i un suport continu, fruit d'una cooperació intereclesial eficaç.

D'altra banda, les comunitats que els acullen també poden ser un testimoni viu d'esperança. Esperança entesa com a promesa d'un present i un futur en el qual es reconega la dignitat de tots com a fills de Déu. D'esta manera, els migrants i refugiats són reconeguts com a germans i germanes, part d'una família en la qual poden expressar els seus talents i participar plenament en la vida comunitària.

Amb motiu d'esta jornada jubilar en què l'Església resa per tots els migrants i refugiats, desitge encomanar a tots els que estan en camí, així com als que s'esforcen per acompanyar-los, a la protecció maternal de la Mare de Déu, consol dels migrants, a fi que mantinga viva en els seus cors l'esperança i els sostinga en el seu compromís de construir un món que es parega cada vegada més al Regne de Déu, la verdadera Pàtria que ens espera al final del nostre viatge.

Vaticà, 25 de juliol de 2025, Festa de Sant Jaume Apòstol

LLEÓ PP. XIV

(Traducció al valencià de F. Xavier Martí)