MISSATGE DEL SANT PARE LLEÓ XIV
PER A LA VI JORNADA MUNDIAL DELS AVIS I DE LES PERSONES GRANS
[Festa dels Sants Joaquim i Anna, 26 de juliol de 2026]
________________________________
Jo no t'oblidaré mai (Is 49,15)
Benvolguts germans i germanes,
Per boca del profeta Isaïes el Senyor promet que no s'oblidarà mai de ningú de nosaltres. Ens assegura que els nostres rostres els porta gravats en els palmells de les mans (cf. Is 49,16) i que el seu amor és més gran que el d'una mare pel seu fill (cf. Is 49,15). El profeta ens permet entrevore un diàleg íntim i personal en què Déu es dirigix a cada u i a tot el poble tractant-lo de “tu”. També hui podem llegir estes paraules dirigides a nosaltres, i cada u pot escoltar aquell “no t'oblidaré mai” com referit a ell mateix.
Són paraules que ens omplin de consol i de confiança. Són la resposta a un sentiment angoixant que agita el cor: «El Senyor m'ha abandonat, el meu Déu s'ha oblidat de mi» (Is 49,14). ¡Quantes vegades en la Sagrada Escriptura, en particular en els salms, l'oració naix de la desorientació de qui té la impressió que la seua vida no interessa a ningú i es desprecia ell mateix! La dolorosa sensació de ser oblidats, desafortunadament, és comuna en moltes persones, sobretot entre les persones grans.
No obstant això, l'amor de Déu, que no oblida ningú, es presenta com a acte de justícia i resposta a l'anonimat, en el qual molt sovint la vida humana acaba per perdre's. En particular, sobre la vida de moltes persones grans sembla haver-se estés un vel que difumina els trets dels rostres i els cobrix amb l'oblit. És el que passa en les cases on regna la soledat, i també en aquells llocs d'hospitalització on la singularitat de cada persona corre el risc de ser reduïda al número del seu llit o a la seua patologia.
La celebració de la Jornada Mundial dels Avis i de les Persones Grans és una oportunitat per a redescobrir que l'Església està cridada a ser mare de tots i que en qualsevol edat és possible descobrir-se sempre com fills i filles de Déu. Que esta Jornada siga, per tant, un estímul per a tots, en particular per als més jóvens, i així reprendre el bell costum de visitar els nostres avis, els ancians de la família i també aquells que no reben cap visita. Porteu-los, juntament amb este missatge i amb la vostra presència, la proximitat i l'afecte del Papa. Feu-ho de tal manera que les paraules del profeta “Jo no t'oblidaré mai” adquirixquen la forma d'un encontre tendre i afectuós. «En una època que tendix a accelerar i a fragmentar, la carn humana continua demanant ser cuidada i reconeguda per mans capaces de tendresa, per ments atentes i bones paraules. La cultura digital multiplica les connexions i oferix noves possibilitats d'encontre; no obstant això, el cor humà conserva una necessitat irrenunciable de proximitat» (Carta enc. Magnifica humanitas, 239).
L'Església coneix el patiment dels seus fills més grans, sap bé que moltes vegades se'ls mira amb prejuís i se'ls considera un pes; és sabedora que una economia concentrada sobre el benefici debilita les relacions familiars; sap que molts ancians són abandonats pels fills que es veuen obligats a migrar o, en alguns casos, a combatre en la guerra. Per cada un d'estos motius, l'Església s'alegra d'anunciar la promesa del Senyor: “Jo no t'oblidaré mai”.
És agradable descobrir a qualsevol edat, però especialment quan ja no s'és jove, com va dir el beat Joan Pau I, que som destinataris «de part de Déu d'un amor atemporal. Sabem: té sempre oberts els ulls sobre nosaltres, fins i tot quan sembla que siga de nit. És pare; més encara, és mare» (Àngelus, 10 de setembre de 1978). Encara que no siga espontani pensar així, la veritat és que ni tan sols quan som majors deixem de ser fills i filles i, per això, continua sent vàlida cada dia la invitació a tornar als braços de Déu, que ens té un amor paternal i maternal alhora.
El descobriment de la tendresa de Déu, per a molts, ocorre en el transcurs de l'existència, moltes vegades pròpiament en l'últim tram de la vida. De fet, cada vegada més sovint, a diferència del que ocorria en el passat, és possible fer-se majors sense haver tingut una experiència real de fe. L'edat avançada, en este cas, a partir de les preguntes que ens fem amb més urgència en esta etapa de la vida, pot convertir-se en el temps oportú per a iniciar o reprendre una vida espiritual. En este nou camí es pot reconéixer que Déu, com diu sant Agustí, «és mare perquè calfa, perquè nodrix, perquè alleta, perquè custodia» (Comentari al Salm 26, II, 18). És una consciència que ajuda a no sentir vergonya per la fragilitat que apareix, i també a comprendre que tots, sempre, tenim necessitat els uns dels altres i requerim atenció i cures. A Déu, que es fa proïsme i al qual aprenem a reconéixer en la seua tendresa, podem dirigir-nos ara amb filial confiança en l'oració. Mai és massa tard per a començar a dirigir-se a Ell. Pot ser un gran do per a tots.
Estimades persones grans, el papa Francesc parlava de vosaltres com d'un “nou poble” (Catequesi, 23 febrer 2022), pel fet que la quantitat de persones avançades en edat no havia sigut mai tan elevat en la història humana. És molt important, per tant, reflexionar amb vosaltres, el “nou poble”, sobre quina pot ser la nostra vocació quan la fragilitat, companya de la humanitat des del naiximent, sembla prevaldre. Vullc dir-vos: No tingueu por de la fragilitat! Pròpiament, esta debilitat comporta una nova potencialitat que il·lumina també les altres edats de la vida. De fet, quan és acceptada i reconeguda, la fragilitat «obri el cor a l'ajuda mútua i a la invocació d'Aquell que pot donar el que cap poder humà és capaç de garantir: la reconciliació profunda dels cors, i amb això la pau verdadera» (Encontre amb la comunitat algeriana, Basílica de la Mare de Déu d'Àfrica, Alger, 13 d'abril de 2026).
D'esta manera podem viure com a cristians el temps de l'ancianitat: “fràgils”, però al mateix temps “cridats”. Un home i una dona poden renàixer quan són grans (cf. Jo 3,4-6) i exclamar amb el profeta: «Vos salvareu si vos convertiu i deixeu d'inquietar-vos. Trobareu la força en la calma i en la confiança» (Is 30,15). Una força que pot convertir-se en una invitació a no recórrer als camins de l'arrogància i del poder per a garantir la convivència humana, sinó als camins de la reconciliació i de la pau verdadera. En este temps, marcat d'una manera tan forta per la violència bèl·lica i social, moltes persones s'interroguen sobre com serà el món en què creixeran els seus nets. Vos exhorte, benvolguts germans i germanes, a unir-vos a mi en la pregaria constant per a que arribe prompte la pau al món sencer.
Germanes i germans grans: vos done les gràcies perquè em sosteniu cada dia amb les vostres oracions, especialment quan reseu el Sant Rosari. Vos ho agraïxc de cor i vos deixe este desig: que el Senyor vos renove sempre en la fe, en l'esperança i en la caritat, ¡Ell no ens oblida mai!
Vaticà, 15 de juny de 2026
LLEÓ PP. XIV
[Versió valenciana de F. Xavier Martí]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada