Jesús perdut i trobat al temple

Sant Vicent Ferrer

Este és l’últim text que dediquem a sant Vicent Ferrer, Escriptor de l’any 2019. Vos oferim uns fragments d’un sermó pronunciat el diumenge següent a l’Epifania. L’evangeli del dia és Lc 2, 42-52. Este episodi de l’Evangeli de la Infància és el 5t misteri de goig del Sant Rosari. La pèrdua de Jesús al temple també és objecte de meditació en la pràctica devocional dels Set Dolors de la Mare de Déu (Xavier Martí).

I són set edats dels hòmens. La primera és infància que dura set anys; la segona és puerícia, que dura fins a catorze anys; la tercera és adolescència que dura fins a vint-i-un anys; la quarta és joventut que dura fins a trenta-tres anys; la cinquena és virilitat que dura fins a cinquanta anys; la sisena és senectut que dura fins a setanta anys; la setena és decrepitud que dura fins a la mort. I Jesucrist solament visqué fins a l'edat que es diu virilitas, exclusive, que no volgué morir en les altres edats, car en les altres edats, després de joventut, tostemps va l’home a disminució i sofrix mals d’ací avant.

[...]

Hui Jesucrist passa a l'edat de l'adolescència que comença d'entrar en el dotzé any. Diu sant Lluc que les gents en el dia de la festa venien al temple, i així mateix Josep i la verge Maria i Jesús petit. On, com un dia vingués la Verge Maria amb Jesús i Josep, i se’n tornassen del temple, que era en Jerusalem, ells lleixaren l'infant i se l’oblidaren. Mes ¿com es pot fer que així se l’oblidassen i no el menassen amb si? Raó hi ha, car llavors, quan anaven el temple, les dones anaven i venien totes en una a una part per un camí, i els hòmens així mateix d'altra part per altre camí; mes els xics podien anar a vegades amb els pares i a vegades amb les mares, i Jesucrist, anant al temple, anà amb Josep, mes a la tornada, pensà’s Josep que tornaria amb sa mare, i la verge Maria es pensava que tornàs amb Josep, així com havia anat amb ell. Mes com la Verge Maria veu venir a Josep sense l'infant Jesús, fou molt torbada, et non sine causa, car tant era l'amor que ella li portava, que si totes les dileccions i afeccions que totes les mares del món porten envers sos fills eren o es podien ajustar, no es podrien igualar a l'amor i afecció de la verge Maria. I la verge Maria havia dos claus de dolors ficats en si. El primer era que pensava i dubtava que Herodes no l'hagués matat. L'altre era que dubtava que no se n’hagués muntat ja en el cel; però açò no ho pensava de manera ferma, per ço com, si ho hagués fet, ella ho sabria. [...]

Finaliter pensaren i deliberaren que tornassen a Jerusalem per cercar-lo, i així ho feren; i així com entraren en Jerusalem, totes les dones i qui la coneixia es meravellaven molt i li demanaren per què era tornada, i ella responia que havia perdut són fill [...] I, com vingué al temple, se n’entrà ací, i veu que l'infant Jesús els isqué a carrera.

[...]

Per què, tornant a l’evangeli, diu sant Lluc que trobaren Crist ‘assegut entre els doctors, escoltant-los i preguntant-los de tot’. I diu Beda que Jesucrist seia en terra, a manera de deixeble, ço és contra aquells que deien que Jesucrist seia en lloc alt, però és més cert que assumí la forma de deixeble. [...] vingué la Verge Maria, entrant pel temple; veu son fill Jesús, i digué: ‘Ton pare i jo et buscàvem amb ànsia’. I aquells rabins digueren: ‘Bona dona, cert vós haveu molt bon fill. L’heu fet erudit en ciència, i encara serà home molt més savi ’. I ells eren cecs, que no el coneixien.

[...]

Jesús entre els doctors, obra del xativí Josep de Ribera

Ítem, havem ací altra moralitat: que no devem dir paraules vanes ni parlar aquelles. I deveu notar que en set maneres es deien o es proferien les paraules vanes. La primera és jactància, dient: ‘Jo dejune tants dies la setmana, o vist cilici’, i semblants paraules. I a tals els passa com a la gallina, que quan haurà post els ous, crida ‘cacacà’, i no pot callar fins que li han llevat l'ou. Així és d'aquests hòmens que es jacten, que aquelles coses que fan perden, així com si no havien fet res. La segona manera és quan alguns difamen són proïsme, encara que diguen veritat, car gran pecat és imposar mala fama [...] La terça manera és jurar en va, allà on utilitat o necessitat no requereix. La quarta manera és jurar fals, comprant o venent no volent lliurar a son amic de pena. La cinquena és jurar pels membres de Déu, i és tant com si el crucificaven o l’esquarteraven. La sisena és jurar infidelment, ço és renegant, etc. La setena és blasfemant aquell, i és major pecat que matar mil hòmens.

(Fragments adaptats)

Nota. El sermó fou editat per Gret Schib: Sermons, vol. IV, Barcino, Barcelona 1977, pp. 283-290.

Adés tribulacions, adés plaers

Sant Vicent Ferrer

A partir de la regla filosòfica Omne medium inter contraria naturaliter participat naturam extremorum (Allò que està enmig de contraris per naturalesa compatix la naturalesa dels extrems), que exemplifica amb els quatre elements i amb el parlar dels habitants de la Serrania de Terol, el predicador ens fa reflexionar sobre la condició humana, que participa del cel i de l’infern. Xavier Martí.

Sobre Efesis 3: Obsecro vos ne deficiatis in tribulacionibus... [Ef 3,13: Vos pregue que no defalliu en les tribulacions...].

En esta predicació present [...] jo vull declarar els béns, utilitats i profits que nosaltres tenim per les tribulacions, afanys, dolors i adversitats en aquest món [...] Sapieu que aquesta vida del món tota està entremesclada entre béns i mals, entre goigs i desplaers, entre prosperitats i adversitats [...] Mai fon home ni dona, ni serà, que en aquest món la seua vida fos tota pura en desplaers, ni tota pura en plaers; adés tribulacions, adés plaers, adés malaltia, adés sanitat, etc.

La raó es declara per una regla de filosofia que diu així: Omne medium inter contraria naturaliter participat naturam extremorum. Primo, en els elements. Veus que l’element de l’aigua està enmig de l’aire, que està damunt; i de la terra que està davall. Ara veureu com participa ab els extrems. Quines condicions té l’altre? És cald i humit, i la terra és freda i seca, i l’aigua pren una qualitat de la terra, ço és fredor, i de l’aire, humiditat. Veus com participa en ambdós. Açò és en els elements.

Però en les coses elementades és més clar. Un home és ací i està entre un munt de neu i altre de foc. Certa cosa és que la part que tindrà envers el foc s’escalfarà, i l’altra envers el gel s’enfredarà. Semblantment en persones humanals, en vosaltres de la Serrania, qui esteu enmig de Castella i de Catalunya, i per ço preneu algun vocable castellà i altre català. Així és declarada la nostra regla Omne medium inter contraria naturaliter participat naturam extremorum.

Ara bé ‒teologia‒la nostra vida és en el mig: damunt és la glòria, i davall és infern. Nosaltres estem enmig. Ara veurem com participem de l’u i de l’altre. Dalt en paraís, no hi ha sinó goigs i plaers, contínuament són en danses, en bodes [...] Veus quina és la vida dalt en el cel. I la vida d’infern és dolor [...] en tant que, així com desesperats, blasfemen contínuament Déu i cel i terra i pare i mare [...] Veus ací la nostra vida que està en aquest món: damunt, alegries [...], davall és infern ple de dolors. I, doncs, nosaltres, que estem enmig, participem en aquest món en alguns plaers, i açò ve de dalt, de paraís; i participem en malalties [...] i açò munta d’infern. Però tenim més dolors que plaers: a un plaer, deu tribulacions. Per què? Car més prop ens està infern que paraís, que paraís més de deu mil jornades ens és lluny. I d’ací a infern més poc hi ha [...] Veus el tema declarat, i soc en la matèria que us vull predicar [...]

(Sermó XCVIII del vol. IV de Sermons, a cura de Gret Schib, Barcino, Barcelona1977, pp. 63-65. Fragment adaptat).

Nota: Este sermó va ser pronunciat el 15 de setembre de 1414. Algun comentari podeu trobar en l’article de Josep E. Rubio: «Philosophia ancilla theologiae. Sant Vicent, intel·lectual i predicador popular», dins En el món de sant Vicent Ferrer, Denes, Paiporta 2008. pp. 159-168.

Imatge: Sant Vicent Ferrer, xilografia del segle XVIII (Biblioteca Valenciana).

Sant Vicent Ferrer, confessor

Patró del Regne de València

Vicent Sorribes i Gramatge
Rector de Rocafort

És sant Vicent Ferrer la major glòria de València. Va nàixer probablement el 23 de giner de l'any 1350 i rebé l'hàbit de l'ordre de Sant Domènec la diada de la Candelera de l'any 1367. La fortitud atlètica del seu esperit valencià fon un dels signes de major eurítmia espiritual que hom puga imaginar; els trets més característics del sant: els sermons i miracles. Predicava tres o quatre vegades tots els dies; dejunava tot l'any; a pa i aigua, una vegada la setmana. ¡Gran taumaturg i el més gran dels predicadors de la seua època! 

Féu tants de miracles com sermons predicà; en la seua butla de canonització se'n compten vuit-cents seixanta, perfectament comprovats. 

Convertí moros i jueus; posava pau a les lluites aferrissades entre els parlaments i els reis, en un temps de grans juristes i en esta terra famosíssima per la saviesa de les lleis. En una època de greus dificultats i de seculars conseqüències, serví a la Ciutat i el Regne amb esperit de sacrifici, havent d'intervindre en resolucions decisives. 

Predicà sempre en valencià, la nostra gloriosa llengua, per ell consagrada al servici de Déu i de la Pàtria. Dels seus llavis, encisats per l'amor de Déu, vessà el cant més solemne, el poema més sublim que aleshores fon cantat. Morí a la ciutat de Vannes (França) als 70 anys, com un cigne després d'haver cantat. Fon canonitzat pel papa Calixt III. A la Seu de València i al Col·legi del Patriarca hi ha relíquies del gran sant valencià, i quatre grossos còdexs originals en valencià dels seus sermons. 

La diada de Sant Vicent Ferrer és festa de precepte en tot el Regne de València; per bé que en el calendari està marcada per al cinc d'abril, tradicionalment se celebra el dilluns de la setmana següent de la de Pasqua. El sermó es fa sempre en valencià, com esta manat.

(Eucologi Valencià, Lletres Valencianes, València 1951, p. 431)

Oració a sant Vicent Ferrer

Mossén Vicent Sorribes i Gramatge

Rector de Rocafort

El passat 9 d’abril [de 2018] les quatre diòcesis valencianes començaren la celebració de l’Any Jubilar Vicentí, amb motiu del 6é centenari de la mort de sant Vicent Ferrer, patró principal de la Comunitat Valenciana i de la diòcesi d’Oriola-Alacant. Els nostres pastors, en un comunicat conjunt, han manifestat, entre altres coses, que és «una oportunitat perquè tot el poble de Déu conega amb major profunditat la figura de Sant Vicent Ferrer». Per això, esta secció es dedicarà durant el jubileu vicentí a la recuperació de textos de i sobre el nostre insigne patró. L’oració següent es troba en l’Eucologi Valencià, publicat a València en 1951 per mossén Vicent Sorribes i Gramatge, rector de Rocafort. No s’indica l’autor, però tot fa pensar que el text és del mateix mossén Sorribes (València 1903-Quart de Poblet 1986). F. Xavier Martí.

 Gloriosíssim sant Vicent, patró de València, lliri puríssim collit a l'hort de la nostra terra, evangelitzador de la santa paraula de Déu i perfecte deixeble del dolcíssim Jesús. Vós, que tempràreu la llengua de la nostra parla amb el foc de l'amor a Déu, la qual com espasa de dos talls la posàreu al servici de la caritat divina i arreplegàreu, arreu d'Europa, les ovelles esgarriades de la pleta del Senyor, predicant a la bona gent: «Tenim una fraternitat humana en este món, tant els fidels com els infidels poden ésser anomenats germans», digneu-vos intercedir per nosaltres davant deDéu.

Pregueu pels germans dissortats a la Mare de Déu dels Desemparats per tal que la seua mirada ens embolcalle en l'esperança de dies millors.

Mestre de l'evidència racional posada a mida de les intel·ligències populars, il·lumineu els nostres cors! Mireu elvostre poble! Compadiu-vos dels vostres germans!

Veniu, de bell nou, a València, a fi que els qui us anomenen germà major, tinguen el conhort d’heretar el vostre esperit «en el cor i en la paraula».

Veniu, amigable componedor de plets i poseu pau a les aferrissades lluites socials que trasbalsen la vostra Ciutat. Doneu-nos la pau ila caritat cristianes en esta hora mancada del sant temor de Déu.

Veniu, àngel apocalíptic del Senyor, i feu sonar la trompeta del Judici de Déu, per tal que el seu ressò desperte l'esperit d'aquells que jauen ensopits en el pecat de l’egoisme. Emmudixca Satanàs, pare de la mentida.

Veniu i ensenyeu als ministres del Senyor l'eficàcia sobrenatural del vostre apostolat realista, doneu-los el do de la predicació queVós tan meravellosament sabéreu emprar, feu-los hòmens de vida interior, i que nodrixquen son esperit en l'aliment substanciós de la Santa Bíblia.

Veniu i ensenyeu als pares valencians el goig que hi ha de fer de les seues llars «una llar vicentina», talment com fon la de la vostra família. Doneu als nostres jóvens l’amor a la virtut de la puresa i emmeneu-los pels camins de la caritat i la pràctica de les virtuts cristianes.

Veniu i allunyeu de nosaltres tota mena de vicis, mitjançant l’exemple de la vostra vida tota consagrada a Déu.

Veniu i ensenyeu-nos de dir moltes vegades amb Vós: «Senyor, Déu Jesucrist, misericòrdia».

Veniu finalment i abrandeu-nos en foc del vostre esperit, per tal que abrusats en l'amor a Déu i a la nostra Mare dels Desemparats, tots plegats pugam anomenar-vos germà i per la vostra protecció, fruir de la benaurança eterna. Amén.

(Vicent SORRIBES i GRAMATGE: Eucologi Valencià, Lletres Valencianes, València 1951, pp. 153s.)

Nota. L’Eucologi Valencià també du un «Himne Vicentí» (p. 691), uns «Goigs a Sant Vicent Ferrer» (p. 692) i els textos propis del dia precedits d’una semblança del sant (pp. 431-433).

Publicat en Cresol, 143 (2018 març-abril), p. 55.

Sant Vicent Ferrer, patró del Regne de València

Manuel Milian i Boix (1908-1989)

Prevere, arxiver i historiador

Les glòries valencianes tenen sa màxima representació amb un estol nombrós d’hòmens que engrandiren el Reialme pels segles avantpassats. En la ciència, la política, les arts, el treball, la menestralia, les armes i la religió sobreeixiren figures senyeres que hi són constant exemple per als presents i esdevenidors. Foren hòmens de màxim prestigi en tots indrets i la seua memòria no hi té fi.

Pròxima la festa religiosa de Sant Vicent Ferrer —lo dilluns primer vinent, per la seua gloriosa memòria— ¿qui no el qualificarà de gran i veritablement extraordinari valor representatiu de la nostra raça valenciana aquest exponent humà que fou astre de primera magnitud en les darreries de l’Edat Mitjana?

A València va nàixer en 1350. En València, Barcelona, Lleida i Tolús [Tolosa] afermà son enteniment en les Lletres Eclesiàstiques. València, l’Alandalus, Castella, Catalunya, Aragó i França per ell foren missionades. En els assumptes emmaranyats del Cisma d’Occident i successió de la Corona d’Aragó a la mort del rei En Martí i en els conflictes i bregues de la noblesa valenciana, és el Pare Vicent Ferrer qui atrafega, afanyós i intel·ligent, l’arbitratge definitiu i decisiu amb estes qüestions excepcionalment importants per l’Església i pel Regne, pel món i per les ànimes.

La seua vida d’acció evangèlica farcida de sacrificis, caminates, predicacions i miracles fou beneïda per papes, reis, nobles, rics, pobres, savis i ignorants.

La seua paraula encesa, dolça, tremendista, patètica, plena de llum i de foc que borbollava dels seus llavis amb accent angèlic i apocalíptic, espargint el regne de Crist en les ànimes, fustigant els vicis, enaltint la virtut, cridant a l’ovella perduda i alletant amorosament als penitents i als devots, fou per miracle del Cel la dolça parla materna: la Llengua Valenciana.

El Reialme, l’Església, la Llengua, les ànimes, els pobles, la Ciència Teològica, l’Ascètica i la Mística, la Catequesi, l’Apologètica, els catòlics i els jueus, els fidels i els eclesiàstics de tota la terra valenciana li són deutors al Pare Vicent Ferrer pels seus afanys apostòlics que esgotaren prematurament una vida acormullada de treball sobrehumà, que és un exemple permanent i una glòria eterna valenciana. 

Als xixanta-nou anys d’existència, delirant per marxar a València, finà sa preciosa vida en Vannes (França) l’any 1419. Tot ho havia conquerit en este món, ço que ell es proposà per Déu, per sa Religió i pels hòmens. Però l’afalagador propòsit de morir a València no li’l concedí el Cel.

La Santa Mare Església fent justícia als mèrits veritablement heroics del Pare Vicent Ferrer, enaltí gloriosament la seua exemplar vida llorejant sa testa amb la corona de la santedat i València, agraïda per l’honra del seu fill, el proclamà Patró Principal de la ciutat i del Regne.

Per això el dilluns del primer vinent diumenge després de Pasqua de Resurrecció celebra sa festa solemnialment, i es predica (en nostra llengua valenciana) en les esglésies, i es representen escènicament «Miracles» de la vida del Sant, i esclafixen traques de goig pels carrers, i es porta amb gran solemnitat el combregar dels malalts i impedits, i es fan festes de carrer, i «porrats», i es crida amb tot lo lleu «¡Viva el Pare Sant Vicent!»

Que de tot cor avui responem també nosatros: ¡Viva! ¡Viva! ¡Viva!

Publicat en Vinaroz, nº 211 (1961, abril 8), p. 1.

Text lleugerament adaptat a l'ortografia actual.

Carta a l'infant Martí

Carta de Vicent Ferrer a l'infant Martí

Al molt alt senyor el senyor Infant en Martí.
Jesús.

Molt alt senyor,

La vostra lletra he rebuda per mossén Pere Sanchis, i molt afectuosament suplic a la vostra Senyoria que la gràcia ja atorgada a nosaltres pel senyor Rei a requesta i intercessió vostra, que l'hajam en breu forma autèntica; per tal, senyor, que tots els nostres frares ensems ab mi sien tinguts de suplicar, nit i dia per tostemps al Rei dels Reis per vostre exalçament.

La quantitat que vós, senyor, voleu saber de l'amortització que nós havem menester és d'11 mil sous, segons la forma en la gràcia Real de mil florins; el trellat de la qual vos tramet entreclús en la present lletra. Del sobre pus, senyor, teniu per cert, del fet dels meus sermons, segons que en l'altra lletra vos fiu saber. Car puix vós, senyor, tanta mercé feu al nostre monestir, justa cosa és que jo us servesca dels fruits del meu hort abundantment. Jatsia que jamés per ninguna persona no els haja volguts comunicar, i tinc-m'ho, senyor, a gran honor, que vós siau el primer i que l'obra sia endreçada a la vostra senyoria, per lletra que he posada al començament del llibre en lloc de pròleg o proemi.

El Salvador conserve i exalce la vostra senyoria en la seua benedicció. Amén.

Escrita en València el dia de Sant Sebastià.

Plàcia-us, senyor, que gireu la cara envers sor Caterina, la qual per vós jaquí la seua cel·la de sant Miquel de Llíria en esta costa Sogorb. Car entés he que l'almoina, que vós li manàs ésser feta, és cessada del tot, i passa gran afany. Prena-us-ne pietat, Senyor.

Indigne servidor de Jesucrist.
Frare Vicent Ferrer, pecador.

Fonts: Vicente Justiniano ANTIST: La vida y historia del apostólico predicador san Vicente Ferrer..., Pedro de Huete, València 1575, pp. 111s.; Sant Vicent FERRER: Contemplació molt devota que comprén tota la vida de Jesucrist Salvador Nostre ab les propietats de la missa, Emprenta de Joseph Rius, València 1855, pp. 59s. Text adaptat.

La processó de Sant Vicent en 1647

Josep Olmos i la Granda

L'autor va faltar a València el 15 de gener del 1898. Era reconegut entre els literats i, especialment, entre els bibliòfils. Va col.laborar habitualment en el Calendari llemosí de Constantí Llombart.

El dia de Sant Vicent del dit any hi hagué un motí en la processó, que fou miracle del Sant no passara a ser una mar de sang; i per ser el temps de la dita solemnitat i cosa entre eclesiàstics, fou per ço més escandalosa; i perquè la cosa se sàpia de raïl s'ha de prendre nota. MM. de Fr. F. Alegre de Sant Domingo. Priorat del Mtre. Crespí. Any 1647.

Era costum de temps immemorial, que el dia de Sant Vicent Ferrer, quan venia la processó a Sant Domingo, eixia la comunitat en creu alta i son preste, i estava en la plaça aguardant fins que arribava la processó; llavors es posava la creu del convent davant de la [de la] Seu i els frares s'interpolaven entre els beneficiats de la Seu, i els religiosos més graves i Pares Mestres entre els pabordes, canonges i dignitats; i el P. Prior anava amb l'Arcediano major o última dignitat. Esta interpolació la duia molt a mal el clero de València, molt més alguns canonges; i així el dia de Sant Vicent de l'any 1647, que fou a 29 d'Abril, [hi] hagueren molts dels cleros que no volien anar a la processó, i els canonges se n'entraren en cabildo per a consultar certes coses, segons dien, però que després es va vore que no era més que en objecte que no sortís la processó, deixant ordre que no eixira fins que ells no sortiren de cabildo.

Era llavors arquebisbe de València l'il·lustre senyor don Fr. Isidor Aliaga, religiós dominic i prelat de singular santedat, i veent la cosa en l'estat [en] què es trobava, i que la processó no eixia, que era el fi dels canonges, els manà que eixira la processó, i fins foren menester censures; però aquells digueren als escolans que portaven les creus, que anaren a poc a poc i parant-se. Així es féu, i al que arribaren a la plaça de Sant Domingo era ja molt tard i quasi fosc, i els frares estaven esperant per a incorporar-se (segons costum immemorial) en la processó; però veent que el clero s'oposava, s'armà un gran motí, els escolans arrimaren les creus a les parets, i començaren a cridar molts clericals que anaven armats, uns en defensa del clero, altres dels frares, i [hi] hagué un paborde que traent de baix de la roba un arcabús, s'apuntà per a tirar-li al prior de Sant Domingo el mestre Fr. Francesc Crespí, que morí bisbe de Vic. L'arquebisbe manava que passara avant la processó, el virrei comte d'Oropesa no volia; els crits augmentaven, el tumult també, tot era confusió, finalment de tropell entraren a l'església tots ensems, clero, tropes, poble, religiosos, cridant i havent-hi un gran motí; no es féu l'estació, a pesar d'entrar la relíquia del Sant, fins que el Virrei amb un bon colp de ministres amb arcabussos féu eixir a tots de l'església, fins als frares que entraren en el convent per sa porta principal; i després d'eixir [hi] hagueren alguns atropellos i ferits, tornant a la Seu cada u com pogué, havent portat a la Confraria dels Obrers de vila l'anda de la relíquia, que estigué fins al dia 1 de maig, que tapada per la nit es tornà a la Seu. El senyor Arquebisbe féu posar presos a molts del clero i alguns canonges i pabordes, i els multa a alguns amb 200 escuts, i no volent-los pagar a son temps, se'ls tragueren prendes de ses cases, i es vengueren en públic en l'encant.

Encara seguí el verí, i el dia primer de rogacions, que en aquell any fou a 25 de maig, sent costum que venia el cabildo (a Sant Domingo) juntament ab les parròquies de València, i el convent eixia a rebre'ls i entraven al convent interpolant-se el clero i canonges i oficiaven en l'altar, i el convent els donava predicador, llavors moltes parròquies no volien anar a les rogatives. Envià a dir-los el senyor arquebisbe que anaren, però no volgueren obeir, i l'arquebisbe hagué de valdre's del virrei, que li envià ministres que per força feren eixir de les esglésies a les parròquies perquè feren la processó, i per a major seguretat anaven tants ministres quants anaven de la parròquia.

El prior de Sant Domingo per a evitar alguns ulteriors danys que es temien, manà a la comunitat que no eixira a rebre la processó, i en arribar esta a Sant Domingo no aparegué ningú, com si fos deserta, i entrant a la sagristia els que havien de dir la missa, trobaren tots els ornaments i menester, i es vestiren, i a la que fou hora del sermó, isqué a predicar el P. Lector Fr. Apolinari Ortin, el que els donà una bona lliçó. Quan fou hora de menjar, manà el prior tocar a refetor, i entraren els frares tan sols a menjar, lo que sentiren molt els canonges i demés comitiva, i acabat l'ofici se'n tornaren a l'església major, trists pel sermó i desesperats per la comunitat.

Josep Olmos (la Granda)

Constantí LLOMBART: Lo Rat-penat, calendari llemosí corresponent al any de 1876, València 1875, pp. 34-36. Text amb ortografia actualitzada.

Altar del Mercat de Sant Vicent

Nova Associació de Sant Vicent Ferrer de l'Altar del Mercat

El 29 de juny del 1917, la Nova Associació de Sant Vicent Ferrer de l'Altar del Mercat fa una crida a tots els valencians per a celebrar el pròxim cinqué centenari de la mort del sant (5 d'abril del 1919). Hem regularitzat l'accentuació, l'apostrofació i l'ortografia.

VALENCIANS: Sant Vicent Ferrer morí en terra de Bretanya el dia 5 d'abril de 1419 i son cos fon soterrat lluny de son bressol, en la ciutat de Vannes, que fins hui venera amb rendiment l'altar de son sepulcre.

D'ací a un any pròximament, el 5 d'abril de 1919, farà cinc segles de sa mort i del seu valuós patrocini sobre la pàtria en què va nàixer per a bé de la cristiandat i ufania de València.

La Nova Associació de l'Altar del Mercat, amb tot l'entusiasme de la seua constant adoració, llança esta crida a tots els valencians i a tots els confrares i devots, a fi que arribe la veu als límits de l'antic Realme i recorden sos fills la memorable fecha que s'avehina (1) i que deu celebrar amb legítim goig tot paisà i tot admirador del gran pare Vicent Ferrer, nostre Patró il·lustre, sant orgull dels enteniments esclarits i dolcíssim amor de les ànimes cristianes.

En tan feliç ocasió, hora seria que València pagara son sagrat deure de gratitud alçant-li per subscripció popular una estàtua digna de sa figura preeminent, en la millor de les seues places i posant a esta son nom insigne, admirat i respectat en tot el món com el sant mes milagrós i el del més savi i benemèrit fill de la ciutat del Túria.

Per sa banda, la Nova Associació del Mercat, canònicament establida en la Real Parròquia dels Sants Joans d'esta ciutat, es proposa oferir, unànime, a son ínclit i volgut Titular, les més brillants i sumptuoses festes centenàries, seguint la tradició dels nostres pares i donant nou exemple de la filial veneració que, de tot cor, rendix al sant frare valencià, als hòmens del pervindre, hereus de les nostres creences.

Ciutats, pobles i viles de l'antic Realme, a l'eco d'esta crida deuen aprestar-se a organitzar extraordinaris solemníssims festejos commemoratius del Centenari, i els valencians de tota mena i tots aquells devots del que en vida fon amic dels reis i pare dels pobres, voldran contribuir, segurament, al nostre coral esforç, cooperant a la nostra patriòtica mampresa.

A tots convidem, com a germans, a inscriure's en la llista de la Nova Associació de l'Altar del Mercat, que és el cor i el rovellet de València, com a feliç testimoni dels gloriosos fets que omplin d'honor la història valenciana; i de tots esperem la noble ajuda de sa zelosa i arraïlada caritat, en just obsequi i digne homenatge a l'amadíssim Patró a qui tant devem, per l'amorosa protecció que des del cel nos presta fa cinc segles, avisant-nos a tota hora del perill de l'eterna desgràcia, al repetir-nos amb sa dolça veu, des de la glòria: «Germans, temau a Déu i doneu-li l'honor que li és degut, perquè ve i s'acosta l'hora de la mort i del judici».

Valencians: ¡Visca Sant Vicent Ferrer! ¡Honrem-lo en son centenari!

En la ciutat de València, entre les torres de Sant Joan i de la Llonja, jorn dels gloriosos apòstols Sant Pere i Sant Pau, en què fon canonitzat pel Sant Pare Calixt 111, fill d'Eixàtiva, a vint-i-nou de juny de mil nou-cents dèsset.

La Junta de Govern: Dr. Vicent Lliso Machí, rector de la Parròquia i president nat; Salvador Monton Cubells, vicepresident; Miquel Esteve Cubells, tresorer; Francesc Sanchis Ambròs, comptador; Ramon Valls Falcó, vicecomptador; Josep Mas Alcañiz, vicesecretari; Gervasi Roglà, Vicent Valls Falcó, Vicent Ruiz Cubells, Manuel Blasco i Antoni Sanchis Ambròs, vocals; Francesc Martínez, pvre., capeller; Eliseu Llisiona, síndic; Salvador Dolz Vila, secretari.

(1) «Data que s'acosta».

Publicat en Oro de ley, 67 (1917, desembre 8), p. 433.

Sant Vicent Ferrer i el Compromís de Casp

Josep Maria Giménez i Fayos

L'autor considera que l'elecció de Ferran d'Antequera en el compromís de Casp és obra de la Providència divina. L'article es va publicar en dues parts. Hem regularitzat l'accentuació, l'apostrofació i l'ortografia.

I

Mort en 1410 el rei Martí d'Aragó sense successió legítima directa i sense consignar en son testament qui havia d'heretar la Corona, es trobaren les terres del seu domini en un temible conflicte, puix no existint tampoc ninguna disposició legislativa que expressament determinara a qui li corresponia ocupar el tron, es formaren distintes parcialitats a favor d'u o altre dels diversos aspirants a la Corona. D'entre estos, els que més drets tenien i, per tant, els que amb més partidaris comptaven, eren l'infant castellà D. Fernando, i D. Jaume, comte d'Urgell. El primer era fill de D.ª Leonor, germana del difunt Martí, i de don Joan I de Castella; el segon era besnét per línia masculina directa del rei Alfons IV d'Aragó.

Después d'haver ocurrit forts disturbis, conseqüència natural de la divisió d'opinions en un punt tan capital, s'acordà, per iniciativa dels catalans, deixar a un costat les armes i resoldre pacíficament qui dels diversos aspirants tenia més dret a cenyir la Corona. A l'efecte, foren designats tres representants de Catalunya, tres d'Aragó i tres de València, els quals, reunint-se en Caspe, havien de dictaminar qui havia de ser el preferit amb tota justícia.

Catalunya estigué representada per Pere de Sagarriga, arquebisbe de Tarragona, i els doctors Guillem de Vallseca i Bernat de Gualbes. Aragó, per Domingo Ram, bisbe de Huesca, fra Francesc d'Aranda i Berenguer de Bardají. València, per sant Vicent Ferrer, son germà fra Bonifaci Ferrer, prior de Portaceli, i Gener Rabassa, si bé este últim, per trobar-se mal de salut, fon substituït pel jurisconsult Pere Bertran.

La qüestió que tenien que resoldre els compromissaris, atenent les condicions dels principals aspirants, era: ¿quin dret devia ser considerat preferible: el d'un descendent de reis anteriors per línia varonil legítima directa, o el d'un infant que, sent més pròxim parent del rei difunt, ho era per línia femenina?

Deixant per a altre dia estendre'ns en consideracions respecte a la justícia de l'un o de l'altre dret, hui sols direm que después d'haver estudiat l'assumpte llargament els nou compromissaris, pregaren a sant Vicent que fóra ell el primer a emetre la seua opinió, i entonces digué en llatí nostre gloriós compatrici: «Jo, fra Vicent Ferrer, de l'Orde de Predicadors, mestre en Sagrada Teologia i un dels nomenats diputats, dic segons el que alcance i puc: que a l'ínclit i magnífic senyor Fernando, infant de Castella, nét del rei Pere d'Aragó, de feliç record; pare del rei Martí, d'excelsa memòria, darrerament difunt; parent consanguini d'u i altre, nascut de legítim matrimoni, i més pròxim parent baró del dit senyor rei Martí, deuen i estan obligats a tindre per son verdader rei i senyor de justícia, i prestar-li homenatge de fidelitat els Parlaments, els súbdits i vassalls de la Corona d'Aragó, segons Déu i ma consciència. I en testimoni de lo dit, firme de ma pròpia mà i ho confirme pel meu segell». Firmà, pues, Sant Vicent, i a continuació firmaren, fent constar que en tot i per tot s'adherien a la intenció del sant, el bisbe de Huesca, fra Bonifaci Ferrer, Bernat de Gualbes, Berenguer de Bardají i fra Francesc d'Aranda.

Dels altres tres compromissaris, l'arquebisbe de Tarragona deixà son vot indecís entre el comte d'Urgell i el duc de Gandia (I); Guillem de Vallseca votà decididament a favor del comte d'Urgell; i Pere Bertran manifestà que, havent entrat a formar part del Parlament quan ja estaven molt avançats els treballs, no havia pogut formar-se un concepte clar de l'assumpte.

Queda, pues, nomenat rei d'Aragó l'infant D. Fernando, puix havia obtingut sis vots, entre els quals n'hi havia un per lo manco de cada regne, segons estava prevengut: tres d'Aragó, dos de València i u de Catalunya.

J. M.ª Giménez

(1) El duc de Gandia era descendent per línia varonil del rei Jaume II.

Publicat en Oro de ley, 84 (1918, abril 7), p. 202.

II

És molt corrent entre certs elements catalanistes exaltats, combatre rudement a Sant Vicent per sa actuació en el Compromís de Casp. El motiu d'esta inquina és considerar que la instauració de la dinastia castellana en el tron real d'Aragó en la persona de l'infant D. Fernando, és el principi de la influència castellana, a la que s'atribuïx el crim d'haver destrossat l'antic i lliure esperit català; i com Sant Vicent, per sos mèrits indiscutibles, fon el mes influent dels compromissaris, d'ahí que sobre ell vinga a caure tota una sèrie d'injúries i calumnies que apenen el cor.

A l'efecte, afirmen, entre altres coses, els que combaten a Sant Vicent, que el Compromís devia haver proclamat rei al comte d'Urgell, qui, a més de ser català, tenia millor dret que D. Fernando, puix este era descendent de reis anteriors per línia femenina, mentres el d'Urgell ho era per línia varonil directa, i afegixen que en Aragó no es reconeixia dret a regnar a les filles dels reis, adduint en son favor el testament del rei D. Jaume I.

Res millor per a combatre eixes raons d'exaltat catalanisme, que aportar arguments d'una eminent personalitat catalanista, l'Im. Sr. Torras i Bages, bisbe que fon de Vic, qui parlant d'este assumpte s'expressa textualment aixina:

«Qu'el dret era dubtós en concepte del rey Martí i de totes les justícies i parlaments de la terra, apar evident a cualsevol qu'estudi la cuestió. ¿Per què tantes instàncies pel segon matrimoni del rey, per què tantes súpliques, cuant estigué pròxim a la mort, de que declarés succesor, sinó perquè aquest era dubtós? No existia Iley de successió, ni consuetut legal; fins en un país tan avançat políticament com el nostre, la regla general era el testament del rey, per lo cual, en defecte d'aquest, el nombrament de jutges àrbitres fou l'òptima solució de la dificultat. Qu'els nombrats foren hòmens eminents és indubtable, i sobre tots sortia l'incomparable Vicens Ferrer, el nomenament del cual alegrà en gran manera i fou considerat penyora certa de rectitut i bon seny per a sortir la nació del mal pas en que's trovava. Ell fou qui resolgué la cuestió; presenta son vot tal com encara avui el coneixem, i els cinc àrbitres que's declararen per Ferran de Castella, afegiren: In omnibus et per omnia adhaerere volo intentioni praedicti Domini Magistri Vincentii. Doncs bé, ¿fou just el vot de San Vicens Ferrer? Per nosaltres és indubtable. No podia trencar una Iley de successió al trono, perquè aquesta no existia, no hi havia consuetut legal tampoc, puix perquè aquesta existeixi ha d'ésser reconeguda, i el rey En Martí, no obstant l'indubtable amor que portava a Catalunya, i els Parlaments de la corona i els homes influyents del país, demostraren tots estar en verdaders dubtes; y així es comprén qu'els jutges de Casp, homes se pot dir tots ells eminents en la ciència jurídica, trobant-se en defecte de lley que determines la successió al trono s'emparessin de la lley de successió intestada romana, i diguessin per boca de San Vicent Ferrer, convinguts avans tots unànimement en qu'el regnar devia considerar-se ofici viril, qu'el trono es devia propinquiori masculo ex legitimo matrimonio procreato».

Hasta ací el Sr. Torras.

Per lo que toca al testament del rei D. Jaume, podem afirmar, que si bé en ell no es reconeix a ses filles el dret a la corona, sí que se'ls reconeix, en canvi, als fills, barons legítims d'elles; per tot lo qual resulta que el dret a regnar que poguera tindre el comte d'Urgell era molt discutible, existint l'infant D. Fernando, fill d'una germana del difunt rei D. Martí.

Per altra part, si tan clar era el dret del comte d'Urgell, com alguns escriptors moderns sostenen, ¿com s'explica que els hòmens d'entonces, no ho comprengueren aixina i estiguera tan dividida l'opinió pública? ¿Com s'explica també que dels nou compromissaris, tan sols u votara decididament a favor de D. Jaume d'Urgell?

I mirant ara les coses des del punt de vista en què devem posar-nos sempre els catòlics, per a comprendre l'explicació de molts fets: nosaltres, que veem com, a través dels segles, una mà totpoderosa, instrument d'una sabiduría infinita, guia als hòmens i als pobles pels camins que els té traçats; nosaltres, que aixina pensem i que veem que en aquell greu conflicte va tindre intervenció eficacíssima un home tan insigne i excepcional com nostre gloriós compatrici sant Vicent, no tenim més remei que reconéixer que la Providència divina es va valdre del Parlament de Casp per a donar als territoris de la corona d'Aragó el monarca que millors condicions reunia per a regir-los en aquelles crítiques circumstàncies; hi ha, pues, que donar a Déu rendides gràcies perquè en aquella ocasió deparara un home com sant Vicent, que va lliurar la pàtria d'un paorós conflicte.

J. M.ª GIMÉNEZ FAYOS

Publicat en Oro de ley, 87 (1918, abril 28), p. 252.

Contemplació de la Passió de Jesucrist

Sant Vicent Ferrer

CONTEMPLACIÓ

DE

LA PASSIÓ DE JESUCRIST

Aquesta pràctica pot tenir la persona religiosa contemplativa i ordenada al servici de Déu, a glòria de la creu i passió i gloriosa vida de Jesús. Les gràcies que n'aconsegueix la persona que en açò practica, són tantes, que impossible és poder-les dir. Ho deixe a la pràctica i consolació que s'hi troba.

[DILLUNS]

El dilluns primerament pensarà en la virtut i glòria de la creu, la qual és clau del Paradís. I en la part sobirana al cap veurà i contemplarà la paciència de nostre Senyor Déu sobre tantes ofenses que li són fetes així pels dimonis com pels infidels i mals cristians, i mals eclesiàstics, i mals religiosos; que els poguera en un punt llançar en infern, i el beneït Senyor nos suporta ab tanta paciència. Ací la persona el deu suplicar en esperit que li done coneixença de sos pecats i paciència en les congoixes, suplicant-lo pels proïsmes. En açò es deu ocupar tot el dia, encara que faça faena, i açò sien pensaments generals per regir la pensa.

DIMARTS

El dimarts deu pensar la persona devota en la pregonesa o pregona part de la creu, perquè és baix al peu, pensant en la justícia i rigor divinal, que es mostra en els damnats. I que en aquest mateix perill estan mentre sien en la present vida; i la nostra vida més va en infern que a paradís, i que ara és temps d'esmenar allò fallit. I deuen pensar en les penes d'infern i de la companyia, i en les altres coses que s'hi deuen pensar.

DIMECRES

El dimecres deu tenir davant els ulls l'ànima contemplativa la sinistra part de la creu, pensant ab molta compassió en les misèries dels proïsmes, i primerament les passen en l'ànima; aprés els afanys, dolors, i perills, presons, penes, turments i captivitats, que oferireu als quals vos visitarien, si poguésseu. I suplicareu el beneït Déu, que per nosaltres és estat afligit, que els vulla ajudar en totes llurs necessitats.

DIJOUS

El dijous deu pensar en la dreta part de la creu, ço és en el regne de Déu, com ha costat car als qui hi són: han treballat per haver-lo, i quantes torbacions prenem per nostra culpa; que ens n'allunyem, i quina dolor serà si el perdem per nostra culpa i negligència; i què és paradís; per què es perd per pecat, i a qui es dona; i així de les altres coses segons la disposició i la gràcia del Sant Esperit.

DIVENDRES

El divendres pensarà en mig de la creu en les penes i dolors de Jesucrist, les quals ha passades per amor nostra en XXXIII anys i mig, i en les que passà en la creu, i la seua gloriosa Mare acompanyant-vos ab ells en esperit, faent degudes suplicacions, segons requereix la matèria.

DISSABTE

El dissabte pensareu dins la creu. La gloriosa Mare de Déu, així com emperadriu en son imperi, i reina en sa cadira, i tresorera de gràcia, qui del tresor de la creu ella enriqueix els pobres; pensant en les seues dignitats, i privilegis, excel·lències, fareu-li degudes suplicacions.

DIUMENGE

El diumenge pensareu davant la creu el juí general, i aprés el particular, com vos serà demanat de tota la vida i de les gràcies i dons, que de Déu haveu rebuts, i de tota paraula ociosa, del temps, i de les ocasions; i suplicareu el Senyor que us faça així viure, que segur pugau venir al seu juí.

El diumenge a vespres oferireu al Senyor l'exercici devotament; i tornareu a començar pràctica de pensar o meditar en la vida de Jesucrist Salvador i Redemptor nostre. Deo gràcies.

FRARE VICENT FERRER, PECCATOR.

Fonts: Sant Vicent FERRER: Contemplació molt devota que comprén tota la vida de Jesucrist Salvador Nostre ab les propietats de la missa, Emprenta de Joseph Rius, València 1855, pp. 53-57; Constantí LLOMBART: Lo Rat-penat: calendari llemosí corresponent al present any 1878..., València 1877, pp. 67-69; José M. GARGANTA i Vicente FORCADA: Biografia i escritos de San Vicente Ferrer, BAC, Madrid 1961, pp. 595-598. Text adaptat.

Meditació quaresmal amb sant Vicent Ferrer

Dels sermons de Quaresma que sant Vicent Ferrer va predicar a València l’any 1413 hem seleccionat uns fragments que ens poden servir per a meditar durant este temps sagrat.

• 

  Vida de Sant Vicent Ferrer (Miquel Pérez,
  gravat, València 1566,)

  «Conversió és, doncs, quan el que va pel mal camí, ve Jesucrist guiador, i et ve davant, amb remordiments de consciència; ell mateix, Jesucrist, ho fa, que et dona sentiment i et mostra la drecera de penitència. [...] I així, Jesucrist et mena per la mà, i va amb tu, i per via de salvació. ¿No el lloaràs? Certes, sí».
• «[…] i així, el cristià, bé que sia fora de camí, emperò està prop del camí, perquè és cristià».
• «Així és la conversió especial del pecador. Quan algú s’ha de convertir a bona vida, nostre senyor Déu Jesucrist hi ha de devallar presencialment per gràcia».
• «Tres coses són necessàries a nosaltres, pecadors, si ens volem salvar: primer, aflicció corporal; segon, oració espiritual; i tercer, confessió sagramental. En estes tres obres nos devem ocupar en temps de quaresma».
• «I així, dejunar i abstenir-se de coses temporals, açò és dejuni davant dels hòmens; però el dejuni davant de Déu és quan s’absté el cor que dejuna d’odis i rancors i males voluntats i desigs de venjances. Aquest és dejuni davant de Déu, que no ho veu sinó Déu».
• «Desert devem elegir, i és aquest: no us cal fugir fora de la ciutat, ans que cascú, dins de la ciutat, faça un desert per a si mateix, ço és, deseixir-se de negocis tant com podrà; per aquells dic “tant com podrà” que han de viure amb els seus treballs, però els que poden viure [sense treballs], deuen deixar tots els negocis».
• «Vullam-nos tornar a Jesucrist, i confessar-nos bé, per manament penal una vegada l’any, i, després, confessar a Pasqua; però, així com llaveu les escudelles amb espart aspre, així confesseu ara, i, després, a Pasqua, rentar i metre-hi la vianda, el cos preciós de Jesucrist».
• «Per fort i aspre que ens sia Jesucrist per nostres pecats, així el podem untar amb ungüent d’oració, i tornarà bla i suau».

Eficàcia de la predicació en valencià

Bonaventura Guerau

Antoni Bonaventura Guerau i Montllor (Alcoi s. XVI-València 1666), prevere, doctor en Teologia per la Universitat de València i catedràtic de la mateixa universitat, va ser membre de la congregació de Sant Felip Neri i predicador de la ciutat de València. El text següent és testimoni de la seua gran activitat sermonadora, que exercí tant en castellà com en valencià. Es tracta d’un sermó barroc típic, sense massa excessos, predicat amb motiu del segon centenari de la canonització de sant Vicent Ferrer, el dia de Sant Pere de 1655 a la seu de València. El fil de l’homilia teixix un paral·lelisme entre sant Pere i sant Vicent. Per a Guerau la raó per què el pare Vicent sermonejava sempre en valencià era perquè així centrava la seua energia en la reprensió del pecat. F. X. Martí.

«Serà superior entre els grans, anirà a terres forasteres, llançarà de veure qui és cada u, l’Església l’alabarà, tots temps es recordarà d’ell, i del seu nom se’n farà una gran commemoració d’una generació a una altra» (Cardenal Hug de Saint-Cher). Este lloc ve com anell en dit a la festa, és de motle per a sant Pere i sant Vicent.

[...]

L’Església predicarà les alabances d’este Vicent, així com hui predica les alabances de sant Pere i sant Pau, perquè en el mateix dia de Sant Pere i Sant Pau fon canonitzat. Per què sant Vicent fon canonitzat el dia de Sant Pere? Perquè en tota l’Església no es troba sant més semblant a sant Vicent.

[...]

Com sant Pere volgué enfosquir la seua festa? Com li donà el millor lloc a Vicent? Perquè a sant Pere el tindrien per descortés si no ho fera d’esta manera. [...] perquè Vicent era apòstol com sant Pere, com ell mateix ho va dir (sobre l’Evangeli Ego sum pastor bonus): els apòstols són com jo. Fon Vicent doctor de les gents, i estava sant Pere molt obligat a la seua predicació; perquè predicà sant Vicent en tota l’Església [...]

Multum ecclesiae profuit, fon de molt profit en l’Església i encara pareix, en cert modo, més que sant Pau, perquè este predicant en València, predicaria en valencià, i si hi havia algun castellà, que perdonàs; mes la predicació de Vicent era tan portentosa, que tots l’entenien, puix únicament li convé ser trompeta de l’Evangeli: Quasi tuba exalta vocem tuam [Fes sentir com una trompeta la teua veu (Is 58, 1)]. La trompeta té esta propietat, que una mateixa manera de tocar causa en la imaginació dels hòmens diferents idiomes. Toca a retirar, el valencià diu «l’enemic ve»; el castellà diu «el enemigo viene», el llatí diu «hostis venit»; tocada la trompeta de Vicent: Timete Deum, el llatí entenia Deum; el valencià Déu; el castellà Dios; el francés, Dieu, el grec, Theós; l’hebreu, Jehovà; i l’agaré i moro, Al·là. I per predicar solament en la seua llengua es llança de veure que és el major predicador del món.

Diu el Filòsof: pluribus intentus minor est ad singula sensus; u que té compte en moltes coses no pot tenir intenció ferma respecte d’una, i esta és la causa per què u no pot tenir molta energia en reprendre la gravetat del pecat, perquè tant quant l’ànima està atenta a la manera del parlar artificiós en idioma foraster i sobreposat ha de faltar en la força de la reprensió; i així, si ab vehemència gran reprén, és força que sols use del seu llenguatge. ¿No haveu vist un papagall, que ab artifici parla en castellà i en valencià?; pegueu-li ab un verduc i veureu que no es queixa en valencià ni en castellà, sinó com a papagall, perquè la força del dolor i la imaginació ferma del que patix, no el deixa usar de llenguatge artificiós.

[...]

Ningú dels qui ouen el sermó estarà viu en el centenari que ve, tots estarem ja en la eternitat. Plàcia a Déu que la nostra vida finixca en gràcia, i coronats de glòria ab sant Vicent en el cel, vejam la tercera festa centenària. Amén.

---

Nota. El Sermó per a la festa del Segon Centenar de la canonizació del pare sanct Vicent Ferrer es va editar dins de l’obra de Marc Antoni Ortí: Segundo centenario de los años de la canonización del valenciano apóstol San Vicente Ferrer (Jeroni Vilagrassa, València 1656). Sobre el paborde Guerau i altres predicadors valencians barrocs és imprescindible el llibre de Vicent Pitarch: Llengua i Església durant el Barroc valencià (IIFV-Abadia de Montserrat, València-Barcelona 2001).

Publicat en Cresol, 148 (2019, gener-febrer), p. 55.

Per a saber més

• Vicent Josep ESCARTÍ: Marc Antoni Ortí i les festes a sant Vicent (1655), Saó.

De la ciència a la sapiència

Sant Vicent Ferrer

Vicent Ferrer, del qual m’estalvie la presentació per raons òbvies, catequitza en este fragment de sermó sobre la verdadera saviesa o sapiència. El predicador cita sant Agustí, però el tema apareix també en Bernat de Claravall (Sermons sobre el Càntic dels Càntics, 36) i en sant Bonaventura (Col·lacions sobre l’Hexaemeron). En parla igualment Francesc Eiximenis en el Primer del Crestià (cap. 334). Sant Vicent, igual que Eiximenis, manifesta certa animadversió als filòsofs clàssics i, en general, als nous corrents humanistes. Si tenim en compte el context social, el sermó censura aquells que adquirien saber per vanitat o per a promocionar-se i aconseguir poder. Ací ens quedem amb la bonica idea que la sapiència és «saber amb sabor» i el sabor el dóna la devoció, l’elevació de l’esperit i l’alta contemplació. I no s’ha d’oblidar que és un do de l’Esperit Sant. F. Xavier Martí.

Retaule de Sant Vicent Ferrer,
primera meitat del segle XVI.
Museu de Belles Arts de València.

Què vol dir, bona gent, sapiència? Tant com saborosa ciència, que vol dir tant com tenir devoció en la cosa que hom llig i entén. Per exemple, posem que algú tingués ciència per a entendre el Pater noster a la lletra, i que aquest tal dient: «Pare nostre, que esteu en el cel, siga santificat el vostre nom», s’escalfàs en si mateix i amb devoció pensàs i digués: «Oh, infeliç! Senyor, i ¿qui sóc jo, vermitxol,(1) pols i podrimer i home sotmés a misèria, que gose anomenar-vos pare? No sóc digne d’ésser servent ni esclau, ni mosso vostre, i vos dic pare. Oh, beneit sigueu vós, Senyor, qui no pels meus mèrits, mes per la vostra gran gràcia, m’haveu fet digne que sia vostre fill. Plaga a vós, Senyor, que em feu gràcia per tal que sia bon fill, agraït i plaent a vós». Açò, bona gent, s’anomena sapiència, quan la cosa que algú entén la convertix, per ardent i escalfada devoció i alta contemplació, en saborosa ciència.

Així mateix, jo tinc ferma fe i creença que hi ha un sol Déu, Pare totpoderós, creador del cel i de la terra. Aquesta coneixença que jo tinc d’aquest article és dita ciència. Mes quan jo, creient i confessant, m’inflame en devoció, pensant amb sabor d’esperit: «Oh, Senyor eternal i universal creador, beneït sigueu vós que a servei, ús i profit meu haveu creat cel i terra i tot el que hi ha, i a mi, inútil i miserable, haveu format entre aquestes coses i major que aquestes coses després dels àngels», llavors [aquesta ciència] és dita sapiència, ço és, saborosa ciència.

[...]

I aquesta sapiència és dita do i gràcia de l’Esperit Sant.

Mes diu l'autoritat al·legada [sant Agustí], que aquesta sapiència no és manifestada a molts, car molt pocs la tenen, i aquells que la tenen no la perden mai, ans diu, la fi de l'autoritat, que els acompanya la sapiència, i va i està amb ells fins a l’esguard de la majestat de Déu. Car la sapiència dura en aquest món i en l’altre, mes no ho fa la ciència, segons diu sant Pau: «Les profecies s’esvaniran, les llengües cessaran i la ciència desapareixerà», etc. (1Co 13,8) [...] El mateix premi tindran tant el pagés com el doctor, etc. Mes la sapiència, que està en la sobirana devoció i elevació d’esperit i alta contemplació, tostemps durarà i romandrà ací i allà.

I veus, bona gent, quina diferència hi ha entre ciència filosòfica i mundanal i sapiència. Car, de sapiència, no en tingueren els filòsofs; només tingueren ciència. Saberen i conegueren que hi ha una causa primera, ço és, Déu; mes no l’adoraren, ni el serviren ni li feren oració, ni tingueren en Ell devoció; així que tingueren ciència, mes no sapiència i, per açò, s’ha escrit d’ells [...] que, encara que els filòsofs conegueren Déu, no el glorificaren com a Déu, ni li feren gràcies, mes s’embolicaren en les seues vanes cogitacions, i el seu foll cor fon obscurit i enfosquit. I dient-se i reputant-se savis, foren fets bèsties i folls, car no tingueren devoció a Déu, a qui per ciència conegueren [Rm 1,21s]. I, per açò, molts d'ells, amb tota la seua ciència, tingueren mala, infamant i vergonyosa fi.

(«Sermó de Pentecosta», Arxiu de Textos Catalans Antics, IV (1985), pp. 306-308. Fragment adaptat).

(1) Cuc xicotet.

Nota. El text forma part d’un conjunt de 59 sermons predicats la majoria a Morvedre, la Plana, el Maestrat, Tortosa, Tarragona, Barcelona, etc., en la primavera del 1413. És el manuscrit 477 de la Biblioteca de Catalunya. Mossén Josep Perarnau va editar 10 sermons del susdit ms. Sobre el tema: en Internet trobareu un article interessant de Xavier Renedo: «Ciència, sapiència i curiositat (de sant Bernat a Eiximenis)» dins Mot so razo, 8 (2009), pp. 43-53. 

(Publicat en Cresol, 140 (2017, setembre-octubre), p. 59).