Prevere, arxiver i historiador
Les glòries valencianes tenen sa màxima representació amb un estol nombrós d’hòmens que engrandiren el Reialme pels segles avantpassats. En la ciència, la política, les arts, el treball, la menestralia, les armes i la religió sobreeixiren figures senyeres que hi són constant exemple per als presents i esdevenidors. Foren hòmens de màxim prestigi en tots indrets i la seua memòria no hi té fi.
Pròxima la festa religiosa de Sant Vicent Ferrer —lo dilluns primer vinent, per la seua gloriosa memòria— ¿qui no el qualificarà de gran i veritablement extraordinari valor representatiu de la nostra raça valenciana aquest exponent humà que fou astre de primera magnitud en les darreries de l’Edat Mitjana?
A València va nàixer en 1350. En València, Barcelona, Lleida i Tolús [Tolosa] afermà son enteniment en les Lletres Eclesiàstiques. València, l’Alandalus, Castella, Catalunya, Aragó i França per ell foren missionades. En els assumptes emmaranyats del Cisma d’Occident i successió de la Corona d’Aragó a la mort del rei En Martí i en els conflictes i bregues de la noblesa valenciana, és el Pare Vicent Ferrer qui atrafega, afanyós i intel·ligent, l’arbitratge definitiu i decisiu amb estes qüestions excepcionalment importants per l’Església i pel Regne, pel món i per les ànimes.
La seua vida d’acció evangèlica farcida de sacrificis, caminates, predicacions i miracles fou beneïda per papes, reis, nobles, rics, pobres, savis i ignorants.
La seua paraula encesa, dolça, tremendista, patètica, plena de llum i de foc que borbollava dels seus llavis amb accent angèlic i apocalíptic, espargint el regne de Crist en les ànimes, fustigant els vicis, enaltint la virtut, cridant a l’ovella perduda i alletant amorosament als penitents i als devots, fou per miracle del Cel la dolça parla materna: la Llengua Valenciana.
El Reialme, l’Església, la Llengua, les ànimes, els pobles, la Ciència Teològica, l’Ascètica i la Mística, la Catequesi, l’Apologètica, els catòlics i els jueus, els fidels i els eclesiàstics de tota la terra valenciana li són deutors al Pare Vicent Ferrer pels seus afanys apostòlics que esgotaren prematurament una vida acormullada de treball sobrehumà, que és un exemple permanent i una glòria eterna valenciana.
Als xixanta-nou anys d’existència, delirant per marxar a València, finà sa preciosa vida en Vannes (França) l’any 1419. Tot ho havia conquerit en este món, ço que ell es proposà per Déu, per sa Religió i pels hòmens. Però l’afalagador propòsit de morir a València no li’l concedí el Cel.
La Santa Mare Església fent justícia als mèrits veritablement heroics del Pare Vicent Ferrer, enaltí gloriosament la seua exemplar vida llorejant sa testa amb la corona de la santedat i València, agraïda per l’honra del seu fill, el proclamà Patró Principal de la ciutat i del Regne.
Per això el dilluns del primer vinent diumenge després de Pasqua de Resurrecció celebra sa festa solemnialment, i es predica (en nostra llengua valenciana) en les esglésies, i es representen escènicament «Miracles» de la vida del Sant, i esclafixen traques de goig pels carrers, i es porta amb gran solemnitat el combregar dels malalts i impedits, i es fan festes de carrer, i «porrats», i es crida amb tot lo lleu «¡Viva el Pare Sant Vicent!»
Que de tot cor avui responem també nosatros: ¡Viva! ¡Viva! ¡Viva!
Publicat en Vinaroz, nº 211 (1961, abril 8), p. 1.
Text lleugerament adaptat a l'ortografia actual.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada