Maria Magdalena, dels apòstols apostolessa

Joan Roís de Corella

Joan Roís de Corella (M. Boix)

 Pel decret de la Sagrada Congregació del Culte Diví del dia 3 de juny del 2016, la celebració de santa Maria Magdalena fou elevada, per voluntat expressa del papa Francesc, al grau litúrgic de festa. «Esta decisió s’emmarca en l’actual context eclesial que vol reflexionar més profundament sobre la dignitat de la dona», escriu l’arquebisbe Roche. A fi de celebrar com cal la seua festa el 22 de juliol vos presente un fragment de la Història de Santa Magdalena, una novel·la sacra amb una prosa que, al parer dels especialistes, és potser la més perfecta del gran Joan Roís de Corella (Gandia 1435–València 1497). Vull destacar l’últim paràgraf, on es diu que Maria Magdalena va córrer a anunciar la resurrecció als apòstols i, per tant, esdevé «dels apòstols apostolessa». La idea ja apareix en Ràban Maur (De vita beatae Mariae Magdalenae, c. XXVII) i en Tomàs d’Aquino (In Ioannem Evangelistam Expositio, c. XX, L. III, 6), tal com ens va recordar el preàmbul al decret de la congregació romana. Corella parafraseja la següent cita de Gregori el Gran: «Quia in paradiso mulier viro propinavit mortem, a sepulcro mulier viris annunciat vitam» (XL Hom. In Evangelia, lib. II, Hom. 25).». F. Xavier Martí.

Edicions i bibliografia. Una edició molt assequible i recent d’este opuscle de Roís de Corella es troba en Tragèdia de Caldesa i altres proses (Edicions 62, Barcelona, MOLC 50). Vicent J. Escartí ha editat l’obra completa (Alfons el Magnànim, València 2014). Vos recomane dos estudis d’Antoni López Quiles, col·laborador de Cresol: Literatura i espiritualitat: aproximació a l’obra de Corella com a resposta davant Déu i l’home (Alfons el Magnànim, 2007) i Ensenyar, commoure i adelitar: notes de propedèutica per a rellegir Corella (Perifèric, Catarroja 2014).

Anà la gloriosa al sepulcre amb les altres Maries [...]

Adreçaren els passos al desitjat hort de la santa sepultura i, acostant-se el terme que tant desitjaven, tingueren record d'aquella gran pedra que la porta del sepulcre tancava.

[...]

Roman al sepulcre la gloriosa Magdalena

[...]

En aquesta d'amor fortuna vàlida, ab tants contraris vents combatuda, girà altra vegada els plorants ulls al reconegut sepulcre; perquè, el qui perd cosa que molt estima, no és content encara que, moltes vegades cercant, mira el lloc on creu haver-la perduda, sols per contemplar i veure on primer estava. Així cercant els ulls del cos i ànima, en forma humana dos àngels li parlaren:

—Dona, per què plores?

Un dolorós sospir fon principi de la seua prompta resposta, dient:

—Plore perquè se n'han portat el meu senyor, i no sé on l'han posat, que és causa de major dolor.

Acabava aquestes paraules quan, girant la vista a l'hort, mirà un home que, a manera d'hortolà, estimà la inflamada Maria poguera saber on era el sagrat cos d'aquell Jesús per qui tan gran dolor sostenia. Ab afable gest i paraules li parla l'hortolà, qui en la seua ànima ja sembrava:

—Dona, per què plores?

I l'extrem desig que tenia de saber noves del que cercava li mostrà en breus paraules respondre:

—Senyor, si tu l'has llevat d'ací, digues-me on l'has posat i jo me l’emportaré.

Oh, alt pensament d'amor intens! No el nomenà, que li és semblant, al qui molt ama, tots els altres no pensen sinó en aquell per qui ell sospira. Oh, estrenu esforç de vós, encesa Maria! ¿D'on collireu tan grans forces de la vostra delicada persona, per continuats plors i sospirs dèbil i aflaquida, un cos tan gran d'un lloc en altre puga portar i moure?

[...]

Aparegué el nostre Mestre i Senyor a la gloriosa Magdalena

No volgué el piadós hortolà, Déu infinit, qui havia sembrat en l'ànima devota la sement d'amor tan excelsa, que més avant passàs el dolor d'aquella qui, ab tan gran pena cercant, molt el plorava. Puix dient-li «dona» no l'havia conegut, li diu:

—Maria —quasi dient—. Coneixes aquell qui tan bé t'ha coneguda?

Ab alta i alegre veu, de cor i pensa, respongué:

—Mestre, Senyor! —Quasi dir volia—: Jo, confessant ma culpa, conec i veig que vós sou mon Déu, Senyor i Mestre—, llançant-se als seus peus segons acostumat havia.

[...]

Corregué la santa elevada, que el goig als seus peus portava ales, feta dels apòstols apostolessa, anunciant-los del qui mort estimaven la vida gloriosa. Oh, excel·lent dignitat! Oh, digna excel·lència de la femenil condició. Oh, verdadera reparació, en les dones, de la primera vergonya de nostra mare Eva. Ella en Paradís i en la casa de vida primera trobà la mort; la devota Magdalena en el sepulcre i en la casa de la mort primera ha trobat la vida. Eva al seu espòs Adam anuncià la mort; la gloriosa Magdalena a sant Pere, espòs per Jesús de l'Església, ha anunciat la vida. Havia disposta la divina Providència mudar el general orde: que així com l'oprobi començà per dona, l'honor i glòria de la resurrecció primer a dona fos anunciada. 

(Joan ROÍS DE CORELLA: Història de Santa Magdalena; fragment adaptat.)

Editat en Cresol, 139 (2017), Unió Apostòlica de València, p. 55.