Al beat Nicolau Factor

El beat valencià Nicolau Factor va ser franciscà (s. XVI). Se li fa memòria el 23 de desembre, però a la diòcesi de València se li fa el 18 d'agost.

Oh Déu,

que volguéreu que us seguira amb cor pur i abrusat

en el foc inefable de la vostra caritat el benaurat Nicolau,

concediu-nos a nosaltres, vostres servents,

que, plens del mateix esperit i reblits de caritat,

recorregam sense mai ensopegar

el camí dels vostres manaments.

Per Nostre Senyor Jesucrist.

Amén.

Font: Vicent SORRIBES i GRAMATGE: Eucologi valencià, Lletres Valencianes, València 1951, p. 414.

Jesús perdut i trobat al temple

Sant Vicent Ferrer

Este és l’últim text que dediquem a sant Vicent Ferrer, Escriptor de l’any 2019. Vos oferim uns fragments d’un sermó pronunciat el diumenge següent a l’Epifania. L’evangeli del dia és Lc 2, 42-52. Este episodi de l’Evangeli de la Infància és el 5t misteri de goig del Sant Rosari. La pèrdua de Jesús al temple també és objecte de meditació en la pràctica devocional dels Set Dolors de la Mare de Déu (Xavier Martí).

I són set edats dels hòmens. La primera és infància que dura set anys; la segona és puerícia, que dura fins a catorze anys; la tercera és adolescència que dura fins a vint-i-un anys; la quarta és joventut que dura fins a trenta-tres anys; la cinquena és virilitat que dura fins a cinquanta anys; la sisena és senectut que dura fins a setanta anys; la setena és decrepitud que dura fins a la mort. I Jesucrist solament visqué fins a l'edat que es diu virilitas, exclusive, que no volgué morir en les altres edats, car en les altres edats, després de joventut, tostemps va l’home a disminució i sofrix mals d’ací avant.

[...]

Hui Jesucrist passa a l'edat de l'adolescència que comença d'entrar en el dotzé any. Diu sant Lluc que les gents en el dia de la festa venien al temple, i així mateix Josep i la verge Maria i Jesús petit. On, com un dia vingués la Verge Maria amb Jesús i Josep, i se’n tornassen del temple, que era en Jerusalem, ells lleixaren l'infant i se l’oblidaren. Mes ¿com es pot fer que així se l’oblidassen i no el menassen amb si? Raó hi ha, car llavors, quan anaven el temple, les dones anaven i venien totes en una a una part per un camí, i els hòmens així mateix d'altra part per altre camí; mes els xics podien anar a vegades amb els pares i a vegades amb les mares, i Jesucrist, anant al temple, anà amb Josep, mes a la tornada, pensà’s Josep que tornaria amb sa mare, i la verge Maria es pensava que tornàs amb Josep, així com havia anat amb ell. Mes com la Verge Maria veu venir a Josep sense l'infant Jesús, fou molt torbada, et non sine causa, car tant era l'amor que ella li portava, que si totes les dileccions i afeccions que totes les mares del món porten envers sos fills eren o es podien ajustar, no es podrien igualar a l'amor i afecció de la verge Maria. I la verge Maria havia dos claus de dolors ficats en si. El primer era que pensava i dubtava que Herodes no l'hagués matat. L'altre era que dubtava que no se n’hagués muntat ja en el cel; però açò no ho pensava de manera ferma, per ço com, si ho hagués fet, ella ho sabria. [...]

Finaliter pensaren i deliberaren que tornassen a Jerusalem per cercar-lo, i així ho feren; i així com entraren en Jerusalem, totes les dones i qui la coneixia es meravellaven molt i li demanaren per què era tornada, i ella responia que havia perdut són fill [...] I, com vingué al temple, se n’entrà ací, i veu que l'infant Jesús els isqué a carrera.

[...]

Per què, tornant a l’evangeli, diu sant Lluc que trobaren Crist ‘assegut entre els doctors, escoltant-los i preguntant-los de tot’. I diu Beda que Jesucrist seia en terra, a manera de deixeble, ço és contra aquells que deien que Jesucrist seia en lloc alt, però és més cert que assumí la forma de deixeble. [...] vingué la Verge Maria, entrant pel temple; veu son fill Jesús, i digué: ‘Ton pare i jo et buscàvem amb ànsia’. I aquells rabins digueren: ‘Bona dona, cert vós haveu molt bon fill. L’heu fet erudit en ciència, i encara serà home molt més savi ’. I ells eren cecs, que no el coneixien.

[...]

Jesús entre els doctors, obra del xativí Josep de Ribera

Ítem, havem ací altra moralitat: que no devem dir paraules vanes ni parlar aquelles. I deveu notar que en set maneres es deien o es proferien les paraules vanes. La primera és jactància, dient: ‘Jo dejune tants dies la setmana, o vist cilici’, i semblants paraules. I a tals els passa com a la gallina, que quan haurà post els ous, crida ‘cacacà’, i no pot callar fins que li han llevat l'ou. Així és d'aquests hòmens que es jacten, que aquelles coses que fan perden, així com si no havien fet res. La segona manera és quan alguns difamen són proïsme, encara que diguen veritat, car gran pecat és imposar mala fama [...] La terça manera és jurar en va, allà on utilitat o necessitat no requereix. La quarta manera és jurar fals, comprant o venent no volent lliurar a son amic de pena. La cinquena és jurar pels membres de Déu, i és tant com si el crucificaven o l’esquarteraven. La sisena és jurar infidelment, ço és renegant, etc. La setena és blasfemant aquell, i és major pecat que matar mil hòmens.

(Fragments adaptats)

Nota. El sermó fou editat per Gret Schib: Sermons, vol. IV, Barcino, Barcelona 1977, pp. 283-290.

Santa Maria Micaela

15 de juny

Santa Maria Micaela del Santíssim Sagrament: mem. ob. a la diòcesi de València.

Santa Maria Micaela del Santíssim Sagrament Desmaisières i López de Dicastillo, verge, fundadora de l'Institut d'Adoratrius del Santíssim Sagrament i de la Caritat, que a València, amb tenaç obstinació i inflamada en el desig de guanyar ànimes per a Déu, va consagrar la seua vida a fer tornar al bon camí les jóvens esgarriades i les meretrius.

L'encontre més decisiu de l'existència d'esta noble madrilenya va tindre lloc de forma clarament providencial. El pare Carasa, el seu confessor, li havia encomanat, en quedar sola a Madrid, que tractara María Ignacia Rico de Grande. Esta senyora la va portar un dia a l'hospital de Sant Joan de Déu on, segons diu Micaela: "sofrix l'olfacte, la vista, el tacte, l'oïda (...) Tot té la seua especial mortificació i és un jardí de moltes virtuts per a practicar". A l'hospital s'acollien les pobres dones del carrer, en caure malaltes. Micaela no coneixia ni la seua existència, ni molt menys el tracte que la societat culpable els donava després d'haver-les corrompudes i emmalaltides.

Aquella visita va ser per a ella una revelació. I, quan va conéixer la situació no només a l'hospital, sinó allò que els esperava quan n'eixiren, va pensar que calia fer-hi alguna cosa. Les dues amigues van estar-hi d'acord i van estar decidides a trobar-hi remei. Però feia falta una casa on poder acollir-les, on prevenir en la mesura possible les recaigudes i ajudar-les quan ja havien ocorregut.

I així ho va fer. En una caseta insignificant va iniciar Maria Micaela la seua obra de caritat. Després d'uns intents fallits amb personal civil i amb unes religioses franceses, Micaela es feia càrrec directament de les jóvens acollides. Després de meditar seriosament sobre els fets, va vore que Déu la cridava a aquella tasca. Va deixar sa casa, es va quedar a viure amb elles i va iniciar de ple el seu apostolat.

És difícil d'explicar l'heroisme de la caritat de la santa. Tenia un caràcter fort, d'altra banda, verdaderament necessari si havia de tirar endavant una fundació que era rebutjada per tota la societat, la religiosa i la que no.

Va patir la persecució dels qui no creien en res, lògicament. Amb el punyal, amb la metzina, amb l'incendi, amb la calúmnia, amb el diari..., amb tots els mitjans que tenien, l'amenaçaren. Temporades senceres va dormir vestida, amb por que d'un moment a l'altre la casa seria assaltada. Però potser li va doldre més la persecució dels cristians. Un dia el propi confessor, el pare Carasa, escoltant una hipòcrita, es mostra dur amb ella i es nega a atendre-la. Un altre dia, un arquebisbe crèdul insulta i rebaixa la santa. Un altre, el seu propi ordinari, creient les xafarderies, intenta retirar el Santíssim Sagrament de la casa. En algun moment va confessar que tenia en contra pràcticament tot el clero de Madrid.

Amb vacil·lacions, amb desercions, però amb seguretat absoluta, el minúscul grup de persones que l'ajudaven va anar eixamplant-se més i més i, qui mai no havia pensat a ser fundadora, va trobar-se un bon dia al capdavant d'una congregació religiosa naixent: les Adoratrius del Santíssim Sagrament i de la Caritat.

Durant molt de temps van viure sense regla escrita ni normes, però amb una observança i un fervor tan grans que es traslluïa a l'exterior i atreia les vocacions. El 6 de gener de 1859 feien els vots simples Micaela i les seues set primeres companyes. El 15 de juny de 1860 Micaela va emetre els seus vots perpetus. A poc a poc les coses van posar-se al seu lloc i es va iniciar l'expansió de l'institut. Primer, a Saragossa. Després a moltes altres poblacions espanyoles que les cridaven amb interés: València, Barcelona, Burgos, etcètera.

Entre tantes dificultats l'institut s'havia consolidat i la mare Sagrament podia entonar el Nunc dimittis.

Per tres vegades, el 1834, 1854 i 1855, havia fet front a les epidèmies, que l'havien respectada. El 1865 el còlera havia esclatat a València. Ella sabia que l'esperava la mort, però hi va marxar serenament.

Moria el 24 d'agost de 1865. Vint-i-sis anys més tard el cos va ser portat a la casa de la congregació a València. L'heroïcitat de les seues virtuts va ser proclamada el 1922. La seua beatificació va tenir lloc el 1925 i la seua canonització va ser el 1934.

---

Enllaços externs:

• J.M. Bausset: Santa Micaela del Santíssim Sagrament (2015)

Santa Maria Rosa Molas

12 de juny

Santa Maria Rosa Molas i Vallvé, verge: mem. lliure a les diòcesis de Sogorb-Castelló, Tortosa i Tarragona.

Santa Rosa Francesca Maria dels Dolors (Maria Rosa) Molas i Vallvé, verge, va convertir un grup de piadoses dones en la Congregació de Germanes de Nostra Senyora de la Consolació, per a assistir les persones afligides.

Va nàixer a Reus el 24 de març de 1815. La profunda fe rebuda dels seus pares i la seua sensibilitat envers la pobresa humana la van portar, des de molt jove, a comprometre's en el servici voluntari als malalts, i l'any 1841 es va consagrar a Déu integrant-se en la comunitat de l'hospital de la seua ciutat natal. Sense haver-ho pensat mai, diversos esdeveniments la van empényer a fundar una congregació religiosa, l'Institut de les Germanes de la Consolació.

Déu l'havia escollida per a fer-la instrument de la seua consolació i ella va respondre-li amb fidelitat dinàmica i creativa. L'Hospital de Reus i Tortosa van ser els escenaris on es va entregar sense límits a la promoció dels més necessitats: malalts, xiquets, òrfens, prostitutes, mendicants, ancians... van ser la nineta dels seus ulls. Per ells es va gastar fins que va morir l'any 1876.

El papa Pau VI la va beatificar el 8 de maig de 1977. Aquell dia va dir d'ella que "va ser mestra d'humanitat" i que "va viure el desafiament humanitzant de la civilització de l'amor". L'any 1988 Joan Pau II la va declarar santa davant de tota l'Església. La seua figura seguix sent hui missatge per als creients i per a totes les persones de bona voluntat que treballen en la transformació del món.

Bibliografia:

• Mª Esperanza CASAUS: «Santa María Rosa Molas», en J. DOMÉNECH: Tiempo y tierra de santos: santoral y martirologio castellonense, Diputació de Castelló, 1997, pp. 69-79.
• Mª Teresa ROSILLO SENOSIAIN: Una pequeña revolución: santa María Rosa Molas, Casals, Barcelona 2004.

Adoro te devote

 Un dels cinc himnes que sant Tomàs d'Aquino (1225-1274) va compondre al Santíssim Sagrament, per encàrrec del papa Urbà IV (1261-1264), quan el Papa va establir la solemnitat del Corpus Christi en 1264. L'atribució és dubtosa perquè la primera notícia que en tenim és de 50 anys després de la mort del Doctor Angèlic.

L'himne es va incorporar al Missal Romà de 1570, per voluntat del papa Pius V. En l'actual es troba com a oració d'acció de gràcies després de missa.

S'esmenta en el Catecisme de l'Església Catòlica (núm. 1381).

El 13 de desembre de 1849, el papa Pius IX va concedir indulgència parcial al fidel que devotament recita este himne.

Vos presentem la versió en llatí i la versió en valencià de mossén Sorribes.

VERSIÓ ORIGINAL

Adóro te devóte, latens Déitas,
Quae sub his figúris vere látitas:
Tibi se cor meum totum súbiicit,
Quia te contémplans totum déficit. 

 

Visus, tactus, gustus in te fállitur,
Sed audítu solo tuto créditur.
Credo quidquid dixit Dei Fílius:
Nil hoc verbo Veritátis vérius. 

 

In cruce latebat sola Déitas,
At hic latet simul et humánitas;
Ambo tamen credens atque cónfitens,
Peto quod petivit latro paenitens.

Plagas, sicut Thomas, non intúeor;
Deum tamen meum te confíteor.
Fac me tibi semper magis crédere,
In te spem habére, te dilígere. 

 

O memoriále mortis Dómini!
Panis vivus, vitam praestans hómini!
Praesta meae menti de te vívere
Et te illi semper dulce sápere. 

 

Pie pellicáne, Iesu Dómine,
Me immúndum munda tuo sánguine.
Cuius una stilla salvum fácere
Totum mundum quit ab omni scélere. 

 

Iesu, quem velátum nunc aspício,
Oro fiat illud quod tam sítio;
Ut te reveláta cernens fácie,
Visu sim beátus tuae glóriae.

Amen

EN VALENCIÀ

Devot a Vós adore, Deïtat latent,
sota d'estos signes verament present.
El meu cor, per vostre, tot ell s'oferix
perquè, contemplant-vos, tot ell defallix. 

 

A gust, vista i tacte amagats resteu,
però, amb sòls l'oïda, segur l'home creu,
crec tot ço que el vostre Verb ens ha parlat,
cap paraula d'altri no és més veritat. 

 

En Creu que era oculta sols la Deïtat,
ara ací és oculta fins la humanitat;
però ambdues coses confesse creient,
i us pregue allò que el lladre pregà penitent.

No us veig les ferides, tal com Sant Tomàs,
Déu, però, us confesse, no veent-les pas;
feu que jo en Vós sempre tinga fe major,
més ferma esperança, més ardent amor. 

 

Oh do! que ens recorda la mort del Senyor!
Pa vivent que vida dóna al viador,
feu que sempre visca de Vós el meu cor,
feu que taste sempre la vostra dolçor. 

 

Pelicà benigne, oh Jesús, del fang
dels pecats renteu-me amb la vostra sang;
que una gota sola d'ella pot salvar
tot el món de quanta culpa mala hi ha. 

 

Jesús, a quí esguarde ara sota un vel
pregue complir puga mon fervent anhel;
que, a faç nua, un dia, veent-vos a Vós,
benaurat em faça veure-us gloriós.

Amén

(Vicent SORRIBES: Eucologi valencià, Lletres Valencianes, València 1951, p. 657).

Adoro te devote, cant gregorià:

Una versió interessant: