Tot estem cridats a la santedat

PAPA FRANCESC: Àngelus. Plaça de Sant Pere, divendres, 1 de novembre de 2019.

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

La solemnitat de hui de Tots Sants ens recorda que tots estem cridats a la santedat. Els Sants i les Santes de tots els temps, que hui celebrem tots junts, no són simplement símbols, sers humans llunyans, inassolibles. Al contrari, són persones que han viscut amb els peus en terra; que han experimentat la fatiga quotidiana de l'existència amb els seus èxits i els seus fracassos, trobant en el Senyor la força de tornar a alçar-se sempre i continuar el camí. D'ací podem comprendre que la santedat és una meta que no es pot aconseguir només amb les nostres forces, sinó que és fruit de la gràcia de Déu i de la nostra lliure resposta a ella. Per tant, la santedat és un do i una crida. Com a gràcia de Déu, és a dir, do seu, és una cosa que no podem comprar ni canviar, sinó acollir, participant així en la mateixa vida divina per mitjà de l'Esperit Sant que habita en nosaltres des del dia del nostre Baptisme. La llavor de la santedat és precisament el Baptisme. Es tracta de madurar cada vegada més la consciència que estem empeltats en Crist, ja que el sarment està unit a la vinya i, per això, podem i hem de viure amb Ell i en Ell com a fills de Déu. Així que la santedat és viure en plena comunió amb Déu, ja ara, durant esta peregrinació terrenal.

Però la santedat, a més d'un do, és també una crida, és una vocació comuna de tots nosaltres cristians, dels deixebles de Crist; és el camí de plenitud que tot cristià està cridat a recórrer en la fe, procedint cap a la meta final: la comunió definitiva amb Déu en la vida eterna. La santedat es convertix així en resposta al do de Déu, perquè es manifesta com una assumpció de responsabilitat. Des d'este punt de vista, és important assumir un compromís quotidià de santificació en les condicions, en els deures i en les circumstàncies de la nostra vida, tractant de viure cada cosa amb amor, amb caritat.

Els sants que hui celebrem en la litúrgia són germans i germanes que van admetre en la seua vida la necessitat d'esta llum divina, i se li van abandonar amb confiança. I ara, enfront del tron de Déu (cf. Apocalipsi 7, 15), canten la seua glòria en l'eternitat. Estos constituïxen la "Ciutat santa", a la qual mirem amb esperança, com la nostra meta definitiva, mentre som pelegrins en esta "ciutat terrenal". Caminem cap a eixa "ciutat santa", on ens esperen eixos germans i germanes sants. És cert, nosaltres estem fatigats per la duresa del camí, però l'esperança ens dona la força per a continuar cap avant. Mirant la seua vida, estem incitats a imitar-los. Entre ells hi ha molts testimoniatges d'una santedat «de la porta del costat, d'aquells que viuen prop de nosaltres i són un reflex de la presència de Déu» (Exhort. ap. Gaudete et exsultate, 7).

Germans i germanes, el record dels Sants ens induïx a elevar els ulls cap al Cel: no per a oblidar les realitats de la terra, sinó per a afrontar-les amb més valor, amb més esperança. Que ens acompanye, amb la seua intercessió maternal, Maria, la nostra Mare santíssima, senyal de consolació i d'esperança segura.

Solemnitat de Tots Sants

 Des del segle IV les esglésies d'Orient fan una solemne memòria de tots els sants màrtirs en el temps pasqual (Síria), o immediatament després de Pentecosta (Bizanci). La festa ve a ser com un esclat del triomf pasqual de Crist en els seus sants. A Roma era també una festa de tots els sants màrtirs, i se celebrava -a causa de la influència bizantina- el diumenge després de Pentecosta. Més tard fou traslladada al 13 de maig a causa de les Témpores. En aquest dia de l'any 609, Bonifaci IV va transformar el Panteó, o temple dedicat a tots els déus, en església cristiana, dedicant-la a Santa Maria i a tots els sants màrtirs. Els països celtes i francs celebraven el primer de novembre una festa dedicada a tots els sants. El 835, Lluís el Piadós la introduí a Roma, i en poc temps la festa es va estendre per tot l'Occident.

La litúrgia de hui respira pau i amor, serenitat i confiança. "Oh, que n'és, de gloriós, el reialme on els sants gaudixen amb Crist", canta una antífona de l'ofici diví. És una festa plena d'esperança, d'una esperança que, en la fe, ens unix a tots els sants del cel i ens fa endevinar el que serem en la consumació dels segles. 

"La ciutat de Déu s'obri maternalment a tots els seus fills que, victoriosos, arriben del llarg pelegrinatge... Allí serem rebuts no com estrangers, sinó com a conciutadans del sants i membres de la família de Déu, hereus de Déu i cohereus de Crist. No oblidem la benaurança que ens espera a la gloriosa ciutat de Déu. Allí hi ha tots els qui estimem. Impacients en el seu amor, ens esperen". 

[font: MCL, p. 1599]

Per a ampliar:

• Papa Francesc: Tots estem cridats a la santedat (2019)
• J.M. Bausset: La festa de Tots Sants (2014)

• La paraula del dia: Tots Sants (AVL)