Misssatge per a Jornada Mundial dels Avis i de les Persones Grans (Lleó XIV, 2026)

MISSATGE DEL SANT PARE LLEÓ XIV

PER A LA VI JORNADA MUNDIAL DELS AVIS I DE LES PERSONES GRANS

[Festa dels Sants Joaquim i Anna, 26 de juliol de 2026]

________________________________

Jo no t'oblidaré mai (Is 49,15)

Benvolguts germans i germanes,

Per boca del profeta Isaïes el Senyor promet que no s'oblidarà mai de ningú de nosaltres. Ens assegura que els nostres rostres els porta gravats en els palmells de les mans (cf. Is 49,16) i que el seu amor és més gran que el d'una mare pel seu fill (cf. Is 49,15). El profeta ens permet entrevore un diàleg íntim i personal en què Déu es dirigix a cada u i a tot el poble tractant-lo de “tu”. També hui podem llegir estes paraules dirigides a nosaltres, i cada u pot escoltar aquell “no t'oblidaré mai” com referit a ell mateix.

Són paraules que ens omplin de consol i de confiança. Són la resposta a un sentiment angoixant que agita el cor: «El Senyor m'ha abandonat, el meu Déu s'ha oblidat de mi» (Is 49,14). ¡Quantes vegades en la Sagrada Escriptura, en particular en els salms, l'oració naix de la desorientació de qui té la impressió que la seua vida no interessa a ningú i es desprecia ell mateix! La dolorosa sensació de ser oblidats, desafortunadament, és comuna en moltes persones, sobretot entre les persones grans.

No obstant això, l'amor de Déu, que no oblida ningú, es presenta com a acte de justícia i resposta a l'anonimat, en el qual molt sovint la vida humana acaba per perdre's. En particular, sobre la vida de moltes persones grans sembla haver-se estés un vel que difumina els trets dels rostres i els cobrix amb l'oblit. És el que passa en les cases on regna la soledat, i també en aquells llocs d'hospitalització on la singularitat de cada persona corre el risc de ser reduïda al número del seu llit o a la seua patologia.

La celebració de la Jornada Mundial dels Avis i de les Persones Grans és una oportunitat per a redescobrir que l'Església està cridada a ser mare de tots i que en qualsevol edat és possible descobrir-se sempre com fills i filles de Déu. Que esta Jornada siga, per tant, un estímul per a tots, en particular per als més jóvens, i així reprendre el bell costum de visitar els nostres avis, els ancians de la família i també aquells que no reben cap visita. Porteu-los, juntament amb este missatge i amb la vostra presència, la proximitat i l'afecte del Papa. Feu-ho de tal manera que les paraules del profeta “Jo no t'oblidaré mai” adquirixquen la forma d'un encontre tendre i afectuós. «En una època que tendix a accelerar i a fragmentar, la carn humana continua demanant ser cuidada i reconeguda per mans capaces de tendresa, per ments atentes i bones paraules. La cultura digital multiplica les connexions i oferix noves possibilitats d'encontre; no obstant això, el cor humà conserva una necessitat irrenunciable de proximitat» (Carta enc. Magnifica humanitas, 239).

L'Església coneix el patiment dels seus fills més grans, sap bé que moltes vegades se'ls mira amb prejuís i se'ls considera un pes; és sabedora que una economia concentrada sobre el benefici debilita les relacions familiars; sap que molts ancians són abandonats pels fills que es veuen obligats a migrar o, en alguns casos, a combatre en la guerra. Per cada un d'estos motius, l'Església s'alegra d'anunciar la promesa del Senyor: “Jo no t'oblidaré mai”.

És agradable descobrir a qualsevol edat, però especialment quan ja no s'és jove, com va dir el beat Joan Pau I, que som destinataris «de part de Déu d'un amor atemporal. Sabem: té sempre oberts els ulls sobre nosaltres, fins i tot quan sembla que siga de nit. És pare; més encara, és mare» (Àngelus, 10 de setembre de 1978). Encara que no siga espontani pensar així, la veritat és que ni tan sols quan som majors deixem de ser fills i filles i, per això, continua sent vàlida cada dia la invitació a tornar als braços de Déu, que ens té un amor paternal i maternal alhora.

El descobriment de la tendresa de Déu, per a molts, ocorre en el transcurs de l'existència, moltes vegades pròpiament en l'últim tram de la vida. De fet, cada vegada més sovint, a diferència del que ocorria en el passat, és possible fer-se majors sense haver tingut una experiència real de fe. L'edat avançada, en este cas, a partir de les preguntes que ens fem amb més urgència en esta etapa de la vida, pot convertir-se en el temps oportú per a iniciar o reprendre una vida espiritual. En este nou camí es pot reconéixer que Déu, com diu sant Agustí, «és mare perquè calfa, perquè nodrix, perquè alleta, perquè custodia» (Comentari al Salm 26, II, 18). És una consciència que ajuda a no sentir vergonya per la fragilitat que apareix, i també a comprendre que tots, sempre, tenim necessitat els uns dels altres i requerim atenció i cures. A Déu, que es fa proïsme i al qual aprenem a reconéixer en la seua tendresa, podem dirigir-nos ara amb filial confiança en l'oració. Mai és massa tard per a començar a dirigir-se a Ell. Pot ser un gran do per a tots.

Estimades persones grans, el papa Francesc parlava de vosaltres com d'un “nou poble” (Catequesi, 23 febrer 2022), pel fet que la quantitat de persones avançades en edat no havia sigut mai tan elevat en la història humana. És molt important, per tant, reflexionar amb vosaltres, el “nou poble”, sobre quina pot ser la nostra vocació quan la fragilitat, companya de la humanitat des del naiximent, sembla prevaldre. Vullc dir-vos: No tingueu por de la fragilitat! Pròpiament, esta debilitat comporta una nova potencialitat que il·lumina també les altres edats de la vida. De fet, quan és acceptada i reconeguda, la fragilitat «obri el cor a l'ajuda mútua i a la invocació d'Aquell que pot donar el que cap poder humà és capaç de garantir: la reconciliació profunda dels cors, i amb això la pau verdadera» (Encontre amb la comunitat algeriana, Basílica de la Mare de Déu d'Àfrica, Alger, 13 d'abril de 2026).

D'esta manera podem viure com a cristians el temps de l'ancianitat: “fràgils”, però al mateix temps “cridats”. Un home i una dona poden renàixer quan són grans (cf. Jo 3,4-6) i exclamar amb el profeta: «Vos salvareu si vos convertiu i deixeu d'inquietar-vos. Trobareu la força en la calma i en la confiança» (Is 30,15). Una força que pot convertir-se en una invitació a no recórrer als camins de l'arrogància i del poder per a garantir la convivència humana, sinó als camins de la reconciliació i de la pau verdadera. En este temps, marcat d'una manera tan forta per la violència bèl·lica i social, moltes persones s'interroguen sobre com serà el món en què creixeran els seus nets. Vos exhorte, benvolguts germans i germanes, a unir-vos a mi en la pregaria constant per a que arribe prompte la pau al món sencer.

Germanes i germans grans: vos done les gràcies perquè em sosteniu cada dia amb les vostres oracions, especialment quan reseu el Sant Rosari. Vos ho agraïxc de cor i vos deixe este desig: que el Senyor vos renove sempre en la fe, en l'esperança i en la caritat, ¡Ell no ens oblida mai!

Vaticà, 15 de juny de 2026

LLEÓ PP. XIV

[Versió valenciana de F. Xavier Martí]

Missatge per a la Jornada Mundial de les Comunicacions Socials (Lleó XVI, 2026)

MISSATGE DEL SANT PARE LLEÓ XIV

PER A LA LX JORNADA MUNDIAL DE LES COMUNICACIONS SOCIALS

Custodiar veus i rostres humans

[Versió en PDF]

Benvolguts germans i germanes,

El rostre i la veu són trets únics, distintius, de cada persona; manifesten la seua identitat irrepetible i són l’element constitutiu de qualsevol encontre. Els antics ho sabien bé. Així, per a definir la persona humana, els antics grecs empraren la paraula «rostre» (prósōpon), que etimològicament indica ‘allò que és a la vista, el lloc de la presència i de la relació’. El terme llatí persona (de per-sonare), en canvi, inclou el so; no qualsevol so, sinó la veu inconfusible d’algú.

El rostre i la veu són sagrats. Ens han estat donats per Déu, que ens ha creat a la seua imatge i semblança, i ens ha cridat a la vida amb la Paraula que Ell mateix ens ha adreçat. La Paraula va ressonar primer al llarg dels segles en les veus dels profetes, i després es va fer carn en la plenitud dels temps. Esta Paraula —esta comunicació que Déu fa d’ell mateix— l’hem poguda escoltar i vore directament (cf. 1Jo 1,1-3), perquè es va fer conéixer en la veu i en el rostre de Jesús, Fill de Déu.

Des del moment de la seua creació, Déu ha volgut el ser humà com a interlocutor seu i, com diu sant Gregori de Nissa [1], ha imprés en el seu rostre un reflex de l’amor diví, per tal que puga viure plenament la humanitat per mitjà de l’amor. Per tant, custodiar rostres i veus humanes significa conservar este segell, este reflex indeleble de l’amor de Déu. No som una espècie feta d’algoritmes bioquímics definits per anticipat. Cada u de nosaltres té una vocació insubstituïble i inimitable que sorgix de la vida i que es manifesta precisament en la comunicació amb els altres.

La tecnologia digital, quan no complim esta custòdia, corre el risc de modificar radicalment alguns dels pilars fonamentals de la civilització humana, que a vegades donem per descomptats. Simulant veus i rostres humans, saviesa i coneiximent, consciència i responsabilitat, empatia i amistat, els sistemes coneguts com intel·ligència artificial no només interferixen en els ecosistemes informatius, sinó que també assalten l’àmbit més profund de la comunicació: el de la relació entre les persones.

El repte, per tant, no és tecnològic sinó antropològic. Custodiar els rostres i les veus significa, en última instància, cuidar-nos nosaltres mateixos. Acollir amb valentia, determinació i discerniment les oportunitats que oferixen la tecnologia digital i la intel·ligència artificial no significa ocultar-nos els punts crítics, les opacitats, els riscos.

No renunciar al pensament propi

Des de fa temps hi ha múltiples proves del fet que algoritmes dissenyats per a maximitzar la implicació en les xarxes socials —rendible per a les plataformes— premien emocions ràpides i, en canvi, penalitzen expressions humanes que necessiten temps, com l’esforç per comprendre i la reflexió. En tancar grups de persones en bombolles de consens fàcil i d’indignació fàcil, estos algoritmes debiliten la capacitat d’escolta i de pensament crític i augmenten la polarització social.

A això cal sumar una confiança ingènuament acrítica en la intel·ligència artificial com a «amiga» omniscient, dispensadora de qualsevol informació, arxiu de qualsevol memòria, «oracle» de qualsevol consell. Tot això pot desgastar encara més la nostra capacitat de pensar de manera analítica i creativa, de comprendre els significats, de distingir entre sintaxi i semàntica.

Encara que la IA pot proporcionar suport i assistència en la gestió de tasques comunicatives, eludir l’esforç de pensar per nosaltres mateixos i conformar-nos amb una recopilació estadística artificial, a la llarga, corre el risc d’erosionar les nostres capacitats cognitives, emocionals i comunicatives.

En els darrers anys, els sistemes d’intel·ligència artificial estan assumint cada vegada més el control de la producció de textos, música i vídeos. Gran part de la indústria creativa humana corre així el risc de ser desmantellada i substituïda per l’etiqueta «Powered by AI», i convertirà les persones en simples consumidors passius de pensaments no pensats, de productes anònims, sense autoria, sense amor. Mentrestant les obres mestres del geni humà en el camp de la música, l’art i la literatura es reduïxen a un simple camp d’entrenament per a les màquines.

Però la qüestió que ens importa no és el que la màquina arriba o arribarà a fer, sinó què podem o podrem fer nosaltres, creixent en humanitat i coneiximent, amb un ús savi d’instruments tan poderosos al nostre servici. Des de sempre, el ser humà s’ha vist temptat d’apropiar-se del fruit del coneiximent sense l’esforç que comporten el compromís, la investigació i la responsabilitat personal. No obstant això, renunciar al procés creatiu i cedir a les màquines les nostres funcions mentals i la nostra imaginació significa enterrar els talents que hem rebut per a créixer com a persones en relació amb Déu i amb els altres. Significa ocultar el nostre rostre i silenciar la nostra veu.

Ser o fingir: simulació de les relacions i de la realitat

A mesura que ens desplacem pels nostres fluxos d’informacions (feeds), cada vegada és més difícil saber si estem interactuant amb altres sers humans o amb bots o virtual influencers. Les intervencions opaques d’estos agents automatitzats influïxen en els debats públics i en les decisions de les persones. En particular, els chatbots basats en grans models lingüístics (LLM) es mostren sorprenentment eficaços en la persuasió oculta, per mitjà una optimització contínua de la interacció personalitzada. L’estructura dialògica i adaptativa, mimètica, d’estos models lingüístics és capaç d’imitar els sentiments humans i de simular així una relació. Esta antropomorfització, que fins i tot pot resultar divertida, és alhora enganyosa, sobretot per a les persones més vulnerables. Perquè els chatbots excessivament «afectuosos», a més d’estar sempre presents i disponibles, es poden convertir en arquitectes ocults dels nostres estats emocionals i, d’esta manera, assaltar i ocupar l’esfera de la intimitat de les persones.

La tecnologia que s’aprofita de la nostra necessitat de relacionar-nos no només pot tindre conseqüències doloroses per al destí de les persones, sinó que també pot danyar el teixit social, cultural i polític de les societats. Això passa quan substituïm les relacions amb els altres per relacions amb IA entrenades per a catalogar els nostres pensaments i, per tant, per a construir al nostre voltant un món d’espills, on tot està fet «a la nostra imatge i semblança». D’esta manera, ens privem de la possibilitat de trobar l’altre, que sempre és diferent de nosaltres i amb qui podem i hem d’aprendre a relacionar-nos. Sense l’acceptació de l’alteritat no pot haver-hi ni relació ni amistat.

Un altre gran repte que plantegen estos sistemes emergents és el de la parcialitat (en anglés bias), que porta a adquirir i transmetre una percepció distorsionada de la realitat. Els models de la IA estan modelats per la visió del món dels qui els construïxen i, alhora, poden imposar formes de pensar que repliquen els estereotips i els prejudicis presents en les dades de les quals s’alimenten. La falta de transparència en el disseny dels algoritmes, juntament amb una representació social inadequada de les dades, tendixen a mantindre’ns atrapats en xarxes que manipulen els nostres pensaments i perpetuen i aprofundixen les desigualtats i les injustícies socials existents.

El risc és gran. El poder de la simulació és tan gran que la intel·ligència artificial també pot enganyar-nos amb la fabricació de «realitats» paral·leles, apropiant-se dels nostres rostres i de les nostres veus. Estem immersos en una multidimensionalitat en què cada vegada és més difícil distingir la realitat de la ficció.

A això cal afegir el problema de la falta de precisió. Els sistemes que fan passar una probabilitat estadística per coneiximent ens oferixen, en realitat, com a molt, aproximacions a la veritat, que a vegades són autèntiques «al·lucinacions». La falta de verificació de les fonts, juntament amb la crisi del periodisme de camp —que implica un treball continu de recopilació i verificació d’informació en els llocs on passen els esdeveniments—, pot afavorir un terreny encara més fèrtil per a la desinformació, i provocar una sensació creixent de desconfiança, desconcert i inseguretat.

Una possible aliança

Darrere d’esta enorme força invisible que ens involucra a tots, hi ha només un grapat d’empreses, aquelles els fundadors de les quals han estat recentment presentats com els creadors de la «persona de l’any 2025», és a dir, els arquitectes de la intel·ligència artificial. Això suscita una preocupació important pel control de l’oligopoli dels sistemes algorítmics i de la intel·ligència artificial capaços d’orientar subtilment els comportaments i fins i tot de reescriure la història de la humanitat —inclosa la història de l’Església— sovint sense que ens n’adonem realment.

El repte que ens espera no és frenar la innovació digital, sinó guiar-la, i ser conscients del seu caràcter ambivalent. Correspon a cada u de nosaltres alçar la veu en defensa de les persones humanes a fi que estos instruments puguen ser realment integrats per nosaltres com a aliats.

Esta aliança és possible, però ha de fonamentar-se en tres pilars: responsabilitat, cooperació i educació.

En primer lloc, la responsabilitat. Segons les funcions, esta es pot traduir en honestedat, transparència, valentia, capacitat de visió, deure de compartir coneiximents, dret a estar informat. Però, en general, no pot eludir ningú la seua responsabilitat davant del futur que estem construint.

Per a aquells que es troben en la cúspide de les plataformes online, això significa assegurar-se que les estratègies empresarials no estiguen guiades només pel criteri del màxim benefici, sinó també per una visió de futur que tinga en compte el bé comú, de la mateixa manera que cada u d’ells es preocupa pel benestar dels seus fills.

Als creadors i programadors de models d’IA se’ls demana transparència i responsabilitat social respecte als principis de planificació i als sistemes de moderació que hi ha a la base dels seus algoritmes i dels models dissenyats, amb la finalitat d’afavorir un consens informat per part dels usuaris.

La mateixa responsabilitat s’exigix també als legisladors nacionals i a les entitats reguladores supranacionals, a les quals correspon vetlar pel respecte de la dignitat humana. Una reglamentació adequada pot protegir les persones de crear vincles emocionals amb els chatbots i contindre la difusió de continguts falsos, manipuladors o confusos, preservant la integritat de la informació davant d’una simulació enganyosa d’ella mateixa.

Les agències de notícies i els mitjans de comunicació no poden permetre, al seu torn, que els algoritmes orientats a guanyar coste el que coste la batalla per uns segons més d’atenció, prevalguen sobre la fidelitat als seus valors professionals, orientats a la recerca de la veritat. La confiança del públic es guanya amb la precisió i la transparència, no amb la recerca de qualsevol classe d’implicació. Els continguts generats o manipulats per la IA s’han d’indicar i de distingir clarament dels continguts creats per persones. Cal protegir l’autoria i la propietat sobirana del treball dels periodistes i dels altres creadors de continguts. La informació és un bé públic. Un servici públic constructiu i significatiu no es fonamenta en l’opacitat, sinó en la transparència de les fonts, la inclusió de les parts implicades i un alt nivell de qualitat.

Tots estem cridats a cooperar. Cap sector no pot afrontar tot sol el repte de guiar la innovació digital ni la manera de governar la IA. Cal, per tant, crear mecanismes de protecció. Totes les parts interessades —des de la indústria tecnològica fins als legisladors, des de les empreses creatives fins al món acadèmic, des dels artistes fins als periodistes i els educadors— han d’implicar-se en la construcció i la implementació d’una ciutadania digital conscient i responsable.

A això mira l’educació: a augmentar les nostres capacitats personals de reflexió crítica; a avaluar la credibilitat de les fonts i els possibles interessos que hi ha darrere de la selecció d’informació que ens arriba; a comprendre els mecanismes psicològics que activen; i a permetre a les nostres famílies, comunitats i associacions elaborar criteris pràctics per a una cultura de la comunicació més sana i responsable.

Precisament per això és cada vegada més urgent introduir en tots els nivells del sistema educatiu també l’alfabetització en els mitjans de comunicació, en la informació i en la IA, que algunes institucions civils ja estan promovent. Com a catòlics, podem i hem de fer la nostra contribució per a que les persones, especialment jóvens, adquirixquen la capacitat de pensar críticament i cresquen en la llibertat de l’esperit. Esta alfabetització també s’hauria d’integrar en iniciatives més àmplies d’educació permanent, i arribar també a les persones grans i als membres marginats de la societat, que sovint se senten exclosos i impotents davant dels ràpids canvis tecnològics.

L’alfabetització en els mitjans de comunicació, en la informació i en la IA ajudarà a tots a no adaptar-se a la deriva antropomorfitzant d’estos sistemes, sinó a tractar-los com a eines; a utilitzar sempre una validació externa de les fonts —que podrien ser imprecises o errònies— proporcionades pels sistemes d’IA; a protegir la seua privacitat i les seues dades coneixent els paràmetres de seguretat i les opcions d’impugnació. És important educar i educar-se per a fer servir la IA de manera intencional i, en este context, cuidar la pròpia imatge (foto i àudio), el propi rostre i la pròpia veu, per a evitar que siguen utilitzats en la creació de continguts i comportaments nocius com estafes digitals, ciberassetjaments o deepfakes que violen la privacitat i la intimitat de les persones sense el seu consentiment. Igual que la revolució industrial exigia una alfabetització bàsica per tal que les persones pogueren reaccionar davant de les novetats, la revolució digital també requerix una alfabetització digital (al costat d’una formació humanística i cultural) per a comprendre com els algoritmes modelen la nostra percepció de la realitat, com funcionen els prejudicis de la IA, quins són els mecanismes que determinen l’aparició de determinats continguts en els nostres fluxos d’informació (feeds), quins són i com poden canviar els supòsits i models econòmics de l’economia de la IA.

Necessitem que el rostre i la veu tornen a expressar la persona. Necessitem custodiar el do de la comunicació com la veritat més profunda del ser humà, cap a la qual cal orientar també tota innovació tecnològica.

En proposar estes reflexions, done les gràcies a aquells que estan treballant pels objectius ací exposats i beneïxc de tot cor a tots els qui treballen pel bé comú amb els mitjans de comunicació.

Vaticà, 24 de gener de 2026, memòria de sant Francesc de Sales.

LLEÓ XIV PP.

[Versió valenciana de F. Xavier Martí]

_________________

[1] «El fet d’haver estat creats a imatge de Déu significa que, en l’home, des del moment de la seua creació, li ha estat imprés un caràcter reial. […] Déu és amor i font d’amor; el Creador diví també ha posat este tret en el nostre rostre, a fi que, per mitjà de l’amor —reflex de l’amor diví—, el ser humà reconega i manifeste la dignitat de la seua naturalesa i la semblança amb el seu Creador» (cf. sant Gregori de Nissa, La creació de l’home: PG 44, 137).

Missatge per a la Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions (Lleó XIV, 2026)

MISSATGE DEL SANT PARE LLEÓ XIV

PER A LA LXIII JORNADA MUNDIAL DE PREGÀRIA

PER LES VOCACIONS

IV Diumenge de Pasqua - 26 d'abril de 2026

El descobriment interior del do de Déu

Benvolguts germans i germanes, benvolguts jóvens,

Guiats i custodiats per Jesús ressuscitat, en el IV Diumenge de Pasqua, anomenat Diumenge del Bon Pastor, celebrem la LXIII Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions. És un moment de gràcia per a compartir algunes reflexions sobre la dimensió interior de la vocació, entesa com a descobriment del do gratuït de Déu que florix en la profunditat del cor de cada u de nosaltres. Recorregam, per tant, junts, el camí d’una vida verdaderament bonica, que el Pastor ens mostra.

El camí de la bellesa

En l’evangeli de Joan, Jesús es definix literalment com ‘pastor bell’ (ὁ ποιμὴν ὁ καλός) (Jo 10,11). L’expressió fa referència a un pastor perfecte, autèntic, exemplar, pel fet que està disposat a donar la vida per les seues ovelles, manifestant així l’amor de Déu. És el Pastor que captiva; qui el mira descobrix que la vida és realment bonica si el seguix. Per a conéixer esta bellesa no són suficients els ulls del cos o criteris estètics; cal contemplació i interioritat. Només qui para, escolta, resa i acull la seua mirada pot dir amb confiança: «Me’n fie, amb Ell la vida pot ser bonica de veritat, vullc recórrer el camí d’esta bellesa». I el més extraordinari és que, convertint-nos en els seus deixebles, ens tornem “bells”, la seua bellesa ens transfigura. Com escriu el teòleg Pável Florenski, l’ascètica no fa l’home bo, sinó que el fa bell (1). El tret que distingix els sants, a més de la bondat, és la bellesa espiritual enlluernadora que irradia qui viu en Crist. Així, la vocació cristiana es revela en tota profunditat: participar de la seua vida, compartir la seua missió i irradiar la seua bellesa mateixa.

Esta comunicació interior de vida, de fe i de sentit va ser també l’experiència de sant Agustí, el qual, en el llibre tercer de les Confessions, mentres declara i confessa els seus pecats i errors juvenils, reconeix a Déu «més interior que el més íntim meu» (2). Més enllà de la consciència de si mateix, descobrix la bellesa de la llum divina que el guia en la foscor. Agustí entreveu la presència de Déu en el més interior de la seua ànima, i això implica haver comprés i vixcut la importància de cuidar la interioritat com a espai de relació amb Jesús, com a camí per a experimentar la bellesa i la bondat de Déu en la seua vida.

Esta relació es construïx en la pregària i en el silenci, i, si es cultiva, ens obri a la possibilitat d’acollir i viure el do de la vocació, que mai no és una imposició o un esquema prefixat al qual adherir-se, sinó un projecte d’amor i de felicitat. Cuidar la vida interior: este és el punt de partida urgent en la pastoral vocacional i en el compromís sempre nou de l’evangelització. 

En este esperit, convide a tots —famílies, parròquies, comunitats religioses, bisbes, preveres, diaques, catequistes, educadors i fidels laics— a comprometre’s cada vegada més a crear contextos favorables amb la finalitat que este do puga ser acollit, alimentat, custodiat i acompanyat per a donar fruit abundant. Només si els nostres ambients brillen per la fe viva, l’oració constant i l’acompanyament fraternal, la crida de Déu podrà sorgir i madurar, convertint-se en camí de felicitat i salvació per a cada u de nosaltres i per al món. Recorrent el camí que Jesús, el Pastor bell, ens indica, aprenem a conéixer-nos millor a nosaltres mateixos i a conéixer més de prop a Déu que ens ha cridat.

Coneixement mutu

El Senyor de la vida ens coneix i il·lumina el nostre cor amb la seua mirada d’amor (3)». Tota vocació, efectivament, sorgix de la consciència i de l’experiència d’un Déu que és Amor (cf. 1Jo 4,16). Ell ens coneix profundament, ha comptat els cabells del nostre cap (cf. Mt 10,30) i ha pensat un únic camí de santedat i de servici per a cadascú. Però este coneiximent ha de ser sempre mutu; som cridats a conéixer a Déu per mitjà de la pregària, de l’escolta de la Paraula, dels sagraments, de la vida de l’Església i de l'entrega als germans i a les germanes. Com el jove Samuel, que, durant la nit, potser de manera inesperada, va sentir la veu del Senyor i va aprendre a reconéixer-la amb l’ajuda d’Elí (cf. 1Sa 3,1-10), també nosaltres hem de crear espais de silenci interior per a intuir allò que el Senyor té en el seu cor per a la nostra felicitat. No es tracta d’un saber intel·lectual abstracte o d’un coneixíment acadèmic, sinó d’un encontre personal que transforma la vida (4). Déu habita en el nostre cor; la vocació és un diàleg íntim amb Ell, que ens crida —a pesar del soroll a vegades ensordidor del món— i ens convida a respondre amb alegria i generositat verdaderes.

«Noli foras ire, in te ipsum redi, in interiore homine habitat veritas» ‘No isques de tu mateix; torna dins de tu, perquè en l’home interior habita la veritat (5).’ Una volta més, sant Agustí ens recorda que és molt important aprendre a parar i a construir espais de silenci interior per a poder escoltar la veu de Jesucrist.

Benvolgudes i benvolguts jóvens, ¡escolteu eixa veu! Escolteu la veu del Senyor que vos convida a viure una vida plena, realitzada, fent fructificar els vostres talents (cf. Mt 25,14-30) i clavant en la creu gloriosa de Crist els vostres límits i debilitats. Per tant, dediqueu temps a l’adoració eucarística, mediteu assíduament la Paraula de Déu per a viure-la cada dia, participeu activament i plenament en la vida sacramental i eclesial. D’esta manera coneixereu el Senyor i, en la intimitat pròpia de l’amistat, descobrireu com vos heu d'entregar als altres, en el camí del matrimoni o del presbiterat, o del diaconat permanent, o en la vida consagrada, religiosa o seglar: tota vocació és un do immens per a l’Església i per a qui l’acull amb alegria. Conéixer el Senyor significa sobretot aprendre a confiar en ell i en la seua Providència, que sobreabunda en tota vocació.

Confiança

Del coneiximent naix la confiança, actitud que és filla de la fe, essencial tant per a acollir la vocació com per a perseverar-hi. La vida, en efecte, es revela com un continuat confiar i encomanar-se al Senyor, encara que els seus plans canvien els nostres.

Pensem en sant Josep, que, a pesar de l’inesperat misteri de la maternitat de la Mare de Déu, va confiar en el somni diví i va acollir Maria i l’Infant amb cor obedient (cf. Mt 1,18-25; 2,13-15). Josep de Natzaret és una icona de confiança total en el designi de Déu: va confiar-hi fins i tot quan tot al seu voltant semblava ser tenebra i negativitat, quan les coses semblaven caminar en direcció oposada al que estava previst. Ell es va fiar de Déu i va confiar, segur de la bondat i de la fidelitat del Senyor. «En cada circumstància de la vida, Josep va saber pronunciar el seu fiat, com Maria en l’Anunciació i Jesús a Getsemaní (6)».

Com ens ha ensenyat el Jubileu de l’Esperança, cal cultivar una confiança ferma i estable en les promeses de Déu, sense cedir mai a la desesperació, superant pors i incerteses, amb la certesa que el Ressuscitat és Senyor de la història del món i de la nostra història personal. Ell no ens abandona en les hores més fosques, sinó que ve a dissipar totes les nostres tenebres amb la seua llum. I precisament gràcies a la llum i a la força del seu Esperit, també travessant proves i crisis, podem vore madurar la nostra vocació, reflectir cada vegada més la bellesa d’Aquell que ens ha cridat, una bellesa feta de fidelitat i de confiança, a pesar de les ferides i les caigudes.

Maduració

La vocació, en efecte, no és una meta estàtica, sinó un procés dinàmic de maduració, afavorit per la intimitat amb el Senyor. Estar amb Jesús, deixar actuar l’Esperit Sant en els cors i en les situacions de la vida i rellegir-ho tot a la llum del do rebut significa créixer en la vocació.

Com el cep i els sarments (cf. Jo 15,1-8), tota la nostra existència ha de constituir-se com un vincle fort i essencial amb el Senyor, per a convertir-se en una resposta cada vegada més plena a la seua crida, a través de les proves i de les podes necessàries. Els “llocs” on es manifesta majoritàriament la voluntat de Déu i es fa experiència del seu amor infinit són sovint els vincles autèntics i fraternals que som capaços d’instaurar durant la nostra vida. Que valuós és tindre un bon guia espiritual que acompanye el descobriment i la maduració de la nostra vocació. Que importants són el discerniment i el seguiment a la llum de l’Esperit Sant, a fi que una vocació puga realitzar-se en tota la seua bellesa.

La vocació, per tant, no és una possessió immediata, una cosa “donada” una vegada per sempre; és més aviat un camí que creix anàlogament a la vida humana, en el qual el do rebut, a més de ser cuidat, ha d’alimentar-se d’una relació quotidiana amb Déu per a poder créixer i donar fruit. «Açò és important, perquè situa tota la nostra vida de cara al Déu que ens estima, i ens permet entendre que res no és fruit d’un caos sense sentit, sinó que tot es pot integrar en un camí de resposta al Senyor, que té un pla preciós per a nosaltres (7)». 

Estimats germans i germanes, estimats jóvens, vos anime a cultivar la vostra relació personal amb Déu per mitjà de la pregària quotidiana i la meditació de la Paraula. Detingueu-vos, escolteu, confieu; d’esta manera, el do de la vostra vocació madurarà, vos farà feliços i donarà fruits abundants per a l’Església i per al món. 

Que la Mare de Déu, model d’acollida interior del do diví i mestra de l’escolta orant, vos acompanye sempre en este camí.

Vaticà, 16 de març de 2026

LLEÓ PP. XIV

[Versió valenciana de F. Xavier Martí]

_____________________________

1 «I de fet, l’ascètica no està adreçada a formar un home “bo”, sinó bell; el tret característic dels sants ascetes no és de cap manera la “bondat”, que es troba també en hòmens carnals, fins i tot en pecadors habituals: és la bellesa espiritual, la bellesa enlluernadora d’una persona resplandent, portadora de llum. Esta bellesa és inaccessible per a la inèrcia de l’home carnal» (P. FLORENSKI: La colonna e il fondamento della verità, Roma 1974, 140-141).

2 St. AGUSTÍ: Confessions, III, 6, 11: CSEL 33, 53.

3 Carta ap. Una fidelitat que genera futur (8 desembre 2025), 5. 

4 Cf. BENET XVI: Carta enc. Deus caritas est (25 desembre 2005), 1. 

5 ST. AGUSTÍ: De vera religione, XXXIX, 72: CCSL 32, 234.

6 FRANCESC: Carta ap. Patris corde (8 desembre 2020), 3. 

7 FRANCESC: Exhort. ap. postsin. Christus vivit (25 març 2019), 248.

Missatge per a la Quaresma de 2026

MISSATGE DEL SANT PARE LLEÓ XIV

PER A LA QUARESMA DE 2026

Escoltar i dejunar.

La Quaresma com a temps de conversió

[document complet en PDF]

Benvolguts germans i germanes:

La Quaresma és el temps en què l'Església, amb sol·licitud maternal, ens convida a tornar a posar el misteri de Déu en el centre de la nostra vida, a fi que la nostra fe recobre el seu impuls i el cor no es disperse entre les inquietuds i distraccions de cada dia.

Tot camí de conversió comença quan permetem que la Paraula ens arribe i l'acollim amb docilitat d'esperit. Hi ha, per tant, un vincle entre el do de la Paraula de Déu, l'espai d'hospitalitat que li oferim i la transformació que ella produïx. Per això, l'itinerari quaresmal es convertix en una ocasió propícia per a escoltar la veu del Senyor i renovar la decisió de seguir a Crist, recorrent amb Ell el camí que puja a Jerusalem, on es realitza el misteri de la seua passió, mort i resurrecció.

Escoltar

Enguany vullc cridar l'atenció, en primer lloc, sobre la importància de deixar espai a la Paraula a través de l'escolta, ja que la disposició a escoltar és el primer signe amb què es manifesta el desig d'entrar en relació amb l'altre.

Déu mateix, en revelar-se a Moisés des de l'albarzer ardent, mostra que l'escolta és un tret distintiu del seu ser: «M'ha arribat el clam dels israelites i he vist com els egipcis els oprimixen» (Ex 3,7). L'escolta del clam dels oprimits és l'inici d'una història d'alliberament, en la qual el Senyor involucra també a Moisés, enviant-lo a obrir un camí de salvació per als seus fills reduïts a l'esclavitud.

Este Déu que ens atrau ens commou hui també amb els pensaments que ressonen en el seu cor. Per això, l'escolta de la Paraula en la litúrgia ens educa per a una escolta més autèntica de la realitat: entre les moltes veus que travessen la nostra vida personal i social, les Sagrades Escriptures ens fan capaços de reconéixer la veu que clama des del patiment i la injustícia, per tal que no quede sense resposta. Entrar en esta disposició interior de receptivitat significa deixar-nos instruir hui per Déu per a escoltar com Ell, fins a reconéixer que «la condició dels pobres representa un crit que, en la història de la humanitat, interpel·la constantment la nostra vida, les nostres societats, els sistemes polítics i econòmics, i especialment l'Església». [1]

Dejunar

Si la Quaresma és temps d'escolta, el dejuni constituïx una pràctica concreta que disposa a l'acollida de la Paraula de Déu. L'abstinència d'aliment, en efecte, és un exercici ascètic antiquíssim i insubstituïble en el camí de la conversió. Precisament, perquè implica el cos, fa més evident de què tenim “fam” i què considerem essencial per a la subsistència. Servix, per tant, per a discernir i ordenar els “apetits”, per a mantindre desperta la fam i la set de justícia, arrancant-la de la resignació, educant-la per a que es faça oració i responsabilitat cap al proïsme.

Sant Agustí, amb finesa espiritual, deixa entrevore la tensió entre el temps present i la realització futura que travessa esta cura del cor, quan observa que: «és propi dels mortals tindre fam i set de justícia, però estar-ne satisfets és propi de l'altra vida. Els àngels s'assacien d'este pa, d'este aliment; en canvi, els humans en tenen fam, tots el desitgen; este desig els dilata l'ànima, n'augmenta la capacitat». [2] El dejuni, entés en este sentit, ens permet no només disciplinar el desig, purificar-lo i fer-lo més lliure, sinó també expandir-lo, de manera que es dirigixca a Déu i s'oriente cap al bé.

No obstant això, a fi que el dejuni conserve la seua veritat evangèlica i evite la temptació d'enorgullir el cor, ha de viure's sempre amb fe i humilitat. Exigix mantindre's arrelat en la comunió amb el Senyor, perquè «no dejuna de veritat qui no sap alimentar-se de la Paraula de Déu». [3] Com a signe visible del nostre compromís interior d'apartar-nos, amb l'ajuda de la gràcia, del pecat i del mal, el dejuni ha d'incloure també altres formes de privació destinades a fer-nos adquirir un estil de vida més sobri, ja que «només l'austeritat fa forta i autèntica la vida cristiana». [4]

Per això, vos convide a una forma d'abstinència molt concreta i sovint poc apreciada: la de les paraules que afecten i ferixen el proïsme. Comencem a desarmar el llenguatge, abandonant les paraules dures, els juïns precipitats, parlar malament del qui no està i no pot defendre's, i les calúmnies. Esforcem-nos, en canvi, per aprendre a mesurar les paraules i a cultivar l'amabilitat: en la família, entre els amics, en el lloc de treball, en les xarxes socials, en els debats polítics, en els mitjans de comunicació i en les comunitats cristianes. Amb això, moltes paraules d'odi donaran pas a paraules d'esperança i de pau.

Junts

Finalment, la Quaresma posa en relleu la dimensió comunitària de l'escolta de la Paraula i de la pràctica del dejuni. També l'Escriptura subratlla este aspecte de moltes maneres. Per exemple, quan narra, en el llibre de Nehemies, que el poble es va reunir per a escoltar la lectura pública del llibre de la Llei i, practicant el dejuni, es va disposar a la confessió de fe i a l'adoració, amb la finalitat de renovar l'aliança amb Déu (cf. Ne 9,1-3).

De la mateixa manera, les nostres parròquies, les famílies, els grups eclesials i les comunitats religioses estan cridades a emprendre durant la Quaresma un camí compartit, en què escoltar la Paraula de Déu, així com el clam dels pobres i de la terra, es convertixca en una forma de vida comuna, i el dejuni sostinga un penediment real. En este horitzó, la conversió no solament concernix la consciència de l'individu, sinó també l'estil de les relacions, la qualitat del diàleg, la capacitat de deixar-se interpel·lar per la realitat i de reconéixer el que realment orienta el desig, tant en les nostres comunitats eclesials com en la humanitat que té set de justícia i reconciliació.

Benvolguts i benvolgudes, demanem la gràcia de viure una Quaresma que faça més atenta la nostra oïda a Déu i als més vulnerables. Demanem la força d'un dejuni que arribe també a la llengua, per a que disminuïxquen les paraules que ferixen i crexca l'espai per a la veu de l'altre. I comprometem-nos per a que les nostres comunitats es convertixquen en llocs on el crit del que patix trobe acollida i l'escolta genere camins d'alliberament, fent-nos més disposats i diligents per a contribuir a edificar la civilització de l'amor.

Vos beneïxc de cor a totes i tots vosaltres, i al vostre camí quaresmal.

Vaticà, 5 de febrer de 2026, memòria de santa Àgueda, verge i màrtir.

LLEÓ XIV PP.

[Versió valenciana de F. Xavier Martí]

_____________________________________

[1] Exhort. ap. Dilexi te (4 octubre 2025), 9.

[2] Sant Agustí, La utilitat del dejuni, 1, 1.

[3] Benet XVI, Catequesi (9 març 2011).

[4] Sant Pau VI, Catequesi (8 febrer 1978).

Per la pregària amb la Paraula de Déu (Lleó XIV)

Per la pregària amb la Paraula de Déu

Pregària de Lleó XIV

En el nom del Pare, i del Fill,

i de l'Esperit Sant. Amén.

Senyor Jesús, Paraula viva del Pare,

en vós trobem la llum que guia els nostres passos.

Sabem que el cor humà viu inquiet, amb fam de sentit,

i només l'Evangeli li pot donar descans i plenitud.

Ensenyeu-nos a escoltar-vos cada dia en les Escriptures,

a deixar-nos interpel·lar per la vostra veu

i a discernir les nostres decisions

des de la proximitat al vostre cor.

Que la vostra paraula siga aliment en el cansament,

esperança en la foscor

i fortalesa per a les nostres comunitats.

Senyor, que no falte mai als nostres llavis ni al nostre cor

la paraula que ens fa fills i germans,

deixebles i missioners del vostre regne.

Feu-nos una Església que prega amb la Paraula,

que s'hi edifica i la compartix amb alegria,

per a que en cada persona renasca l'esperança d'un món nou.

Que la nostra fe madure en l'encontre amb vós per mitjà de la vostra paraula,

mobilitzant-nos des del cor

a eixir a l'encontre dels altres,

a servir els més vulnerables,

a perdonar, construir ponts i anunciar la vida.

Amén.

Gener de 2026 

Missatge per a la 59a Jornada Mundial de la Pau (2026)

MISSATGE DE SA SANTEDAT LLEÓ XIV

PER A LA 

LIX JORNADA MUNDIAL DE LA PAU

1 DE GENER DE 2026

Pau a tots vosaltres:

cap a una pau «desarmada i desarmant»

«¡Que la pau siga amb tu!»

Esta salutació antiquíssima, que continua sent habitual en moltes cultures, la vesprada de Pasqua es va omplir de nou vigor en llavis de Jesús ressuscitat. «Pau a vosaltres!» (Jo 20, 19.21) és la seua paraula, que no sols desitja, sinó que provoca un canvi definitiu en aquells que l’acullen i, per tant, en tota la realitat. Per això, els successors dels apòstols donen veu cada dia i en tot el món a la revolució més silenciosa: «Pau a vosaltres!». Des de la vesprada de la meua elecció com a bisbe de Roma, he volgut incorporar la meua salutació en este anunci coral. I vullc repetirr-la: «Esta és la pau de Crist ressuscitat, una pau desarmada i una pau desarmant, humil i perseverant. Prové de Déu, que ens estima a tots de manera incondicional» [1].

[document complet en PDF: versió en valencià de F. X. Martí]

[1] Benedicció apostòlica Urbi et Orbi i primera salutació, lògia central de la Basílica de Sant Pere (8 maig 2025).

Carta apostòlica In unitate fidei, de Lleó XIV

LLEÓ XIV

CARTA APOSTÒLICA

IN UNITATE FIDEI

EN EL 1700 ANIVERSARI DEL CONCILI DE NICEA

1. En la unitat de la fe, proclamada des dels orígens de l'Església, els cristians estan cridats a caminar concordes, custodiant i transmetent amb amor i amb alegria el do rebut. Açò s'expressa en les paraules del Credo: «Creiem en Jesucrist, Fill unigènit de Déu, que per la nostra salvació davallà del cel», formulades pel Concili de Nicea, el primer esdeveniment ecumènic de la història del cristianisme, fa mil set-cents anys.

Mentres em dispose a fer el Viatge Apostòlic a Turquia, amb esta carta desitge encoratjar en tota l'Església un renovat impuls en la professió de la fe, la veritat de la qual, que des de fa segles constituïx el patrimoni compartit entre els cristians, mereix ser confessada i aprofundida de manera sempre nova i actual. Al respecte, ha sigut aprovat un ric document de la Comissió Teològica Internacional: «Jesucrist, Fill de Déu, Salvador. El 1700 aniversari del Concili Ecumènic de Nicea». A ell remet, perquè oferix perspectives útils per a aprofundir en la importància i actualitat no sols teològica i eclesial, sinó també cultural i social del Concili de Nicea.

2. «Començament de l'Evangeli de Jesucrist, Fill de Déu»: així sant Marc titula el seu Evangeli, resumint tot el seu missatge precisament en el signe de la filiació divina de Jesucrist. De la mateixa manera, l'apòstol Pau sap que està cridat a anunciar l'Evangeli de Déu sobre el seu Fill mort i ressuscitat per nosaltres (cf. Rm 1,9), que és el «sí» definitiu de Déu a les promeses dels profetes (cf. 2C 1,19-20). En Jesucrist, el Verb que era Déu abans dels temps i per mitjà del qual tot va ser fet —recita el pròleg de l'Evangeli de sant Joan—, «es va fer carn i va habitar entre nosaltres» (Jo 1,14). En Ell, Déu s'ha fet el nostre proïsme, de manera que tot el que fem a cada u dels nostres germans, a Ell li ho fem (cf. Mt 25,40).

En este Any Sant dedicat a Crist, qui és la nostra esperança, és una coincidència providencial que se celebre també el 1700 aniversari del primer Concili Ecumènic de Nicea, que en el 325 va proclamar la professió de fe en Jesucrist, Fill de Déu. Este és el cor de la fe cristiana. Encara hui, en la celebració eucarística dominical pronunciem el Símbol Nicenoconstantinopolità, professió de fe que unix tots els cristians. Ella ens dona esperança en els temps difícils que vivim, enmig de moltes preocupacions i temors, amenaces de guerra i violència, desastres naturals, greus injustícies i desequilibris, fam i misèria patida per milions de germans i germanes nostres.

3. Els temps del Concili de Nicea no eren menys turbulents. Quan va començar, en el 325, encara estaven obertes les ferides de les persecucions contra els cristians. L'Edicte de tolerància de Milà (313), promulgat pels emperadors Constantí i Licini, semblava anunciar l'alba d'una nova era de pau. No obstant això, després de les amenaces externes, prompte van sorgir disputes i conflictes en l'Església.

Arri, un prevere d'Alexandria d'Egipte, ensenyava que Jesús no és verdaderament el Fill de Déu; encara que tampoc una simple criatura, seria un ser intermedi entre el Déu inassoliblement llunyà i nosaltres. A més, hi hauria hagut un temps en què el Fill «no era». Això concordava amb la mentalitat de l'època, i per això resultava plausible.

Però Déu no abandona la seua Església i suscita sempre hòmens i dones valentes, testimonis de la fe i pastors que guien el seu poble i indiquen el camí de l'Evangeli. El bisbe Alexandre d'Alexandria va vore que les ensenyances d’Arri no eren coherents amb la Sagrada Escriptura. Com Arri no es mostrava conciliador, Alexandre va convocar els bisbes d'Egipte i Líbia a un sínode, que va condemnar l'ensenyança d’Arri; després va enviar una carta als altres bisbes d'Orient per a informar-los detalladament. A Occident es va activar el bisbe Osi de Còrdova, a Espanya, ja provat com a fervent confessor de la fe durant la persecució sota l'emperador Maximià i que gaudia de la confiança del bisbe de Roma, el papa Silvestre.

També els seguidors d’Arri es van compactar. Açò va portar a una de les pitjors crisis en la història de l'Església del primer mil·lenni. El motiu de la disputa no era un detall secundari. Es tractava del centre de la fe cristiana, és a dir, de la resposta a la pregunta decisiva que Jesús havia plantejat als deixebles a Cesarea de Filip: «I vosaltres, ¿qui dieu que soc jo?» (cf. Mt 16,15).

4. Mentres la controvèrsia s'intensificava, l'emperador Constantí va advertir que, juntament amb la unitat de l'Església, també estava amenaçada la unitat de l'Imperi. Va convocar, per això, tots els bisbes a un concili ecumènic, és a dir, universal, a Nicea, per a restablir la unitat. El sínode, anomenat dels «318 Pares», es va dur a terme sota la presidència de l'emperador: la quantitat de bisbes reunits no tenia precedents. Alguns d'ells portaven encara les marques de les tortures patides durant la persecució. La gran majoria provenia d'Orient, mentres que, pel que sembla, només cinc eren occidentals. El papa Silvestre es va recolzar en la figura, teològicament autoritzada, del bisbe Osi de Còrdova i va enviar allí dos preveres romans.

5. Els Pares del Concili van donar testimoni de la seua fidelitat a la Sagrada Escriptura i a la Tradició apostòlica, tal com es professava durant el baptisme segons el mandat de Jesús: «Aneu i feu deixebles de tots els pobles, bategeu-los en el nom del Pare, i del Fill, i de l'Esperit Sant» (Mt 28,19). A Occident existien diverses fórmules, entre elles l'anomenat Credo dels Apòstols [1]. També a Orient existien moltes professions baptismals, semblants entre si en la seua estructura. No es tractava d'un llenguatge erudit i complicat, sinó més prompte —com es va dir després— del llenguatge senzill comprés pels pescadors de la mar de Galilea.

Sobre esta base, el Credo nicé comença professant: «Creiem en un sol Déu, Pare Totpoderós, creador de totes les coses, de les visibles i de les invisibles» [2]. Amb això els Pares conciliars expressaren la fe en el Déu u i únic. En el Concili no va haver-hi controvèrsia al respecte. Es va debatre, en canvi, un segon article, que utilitza també el llenguatge de la Bíblia per a professar la fe en «un sol Senyor, Jesucrist, Fill de Déu». El debat es devia a la necessitat de respondre a la qüestió plantejada per Arri sobre com havia d'entendre's l'afirmació «Fill de Déu» i com podia conciliar-se amb el monoteisme bíblic. El Concili estava cridat, per tant, a definir el significat correcte de la fe en Jesús com al «Fill de Déu».

Els Pares confessaren que Jesús és el Fill de Déu perquè és «de la mateixa substància (ousia) del Pare [...] engendrat, no creat, de la mateixa substància (homooúsios) del Pare». Amb esta definició es rebutjava radicalment la tesi d’Arri [3]. Per a expressar la veritat de la fe, el Concili va usar dos paraules, «substància» (ousia) i «de la mateixa substància» (homooúsios), que no es troben en l'Escriptura. En fer-ho no va voler substituir les afirmacions bíbliques per la filosofia grega. Al contrari, el Concili va emprar estos termes per a afirmar amb claredat la fe bíblica, distingint-la de l'error hel·lenitzant d’Arri. L'acusació d'hel·lenització no s'aplica, per tant, als Pares de Nicea, sinó a la falsa doctrina d’Arri i els seus seguidors.

En positiu, els Pares de Nicea volgueren continuar fermament fidels al monoteisme bíblic i al realisme de l'encarnació. Volgueren reafirmar que l'únic i verdader Déu no és inassoliblement llunyà a nosaltres, sinó que, per contra, s'ha fet pròxim i ha eixit al nostre encontre en Jesucrist.

6. Per a expressar el seu missatge en el llenguatge senzill de la Bíblia i de la litúrgia familiar a tot el Poble de Déu, el Concili reprén algunes formulacions de la professió baptismal: «Déu de Déu, llum de llum, Déu verdader de Déu verdader». El Concili adopta, per tant, la metàfora bíblica de la llum: «Déu és llum» (1Jo 1,5; cf. Jo 1,4-5). Com la llum que irradia i es comunica a si mateixa sense disminuir, així el Fill és el reflex (apaugasma) de la glòria de Déu i la imatge (character) del seu ser (hipòstasi) (cf. He 1,3; 2C 4,4). El Fill encarnat, Jesús, és per això la llum del món i de la vida (cf. Jo 8,12). Pel baptisme, els ulls del nostre cor són il·luminats (cf. Ef 1,18), perquè també nosaltres pugam ser llum en el món (cf. Mt 5,14).

Finalment, el Credo afirma que el Fill és «Déu verdader de Déu verdader». En molts passatges, la Bíblia distingix els ídols morts del Déu verdader i vivent. El Déu verdader és el Déu que parla i actua en la història de la salvació: el Déu d'Abraham, Isaac i Jacob, que es va revelar a Moisés en l'albarzer ardent (cf. Ex 3,14), el Déu que veu la misèria del poble, escolta el seu clam, el guia i l'acompanya a través del desert amb la columna de foc (cf. Ex 13,21), li parla amb veu de tro (cf. Dt 5,26) i té compassió d'ell (cf. Os 11,8-9). El cristià és cridat, per tant, a convertir-se dels ídols morts al Déu viu i verdader (cf. Fets 12,25; 1Ts 1,9). En este sentit, Simó Pere confessa a Cesarea de Filip: «Tu eres el Messies, el Fill de Déu viu» (Mt 16,16).

7. El Credo de Nicea no formula una teoria filosòfica. Professa la fe en el Déu que ens ha redimit per mitjà de Jesucrist. Es tracta del Déu vivent: Ell vol que tingam vida i que la tingam en abundància (cf. Jo 10,10). Per això el Credo continua amb les paraules de la professió baptismal: el Fill de Déu «que per nosaltres, els hòmens, i per la nostra salvació, davallà del cel, i s’encarnà i es feu home; va morir i va ressuscitar al tercer dia, i va pujar al cel, i vindrà per a jutjar els vius i els morts». Açò deixa clar que les afirmacions cristològiques de fe del Concili estan inserides en la història de salvació entre Déu i les seues criatures.

Sant Atanasi, que havia participat en el Concili com a diaca del bisbe Alexandre i el va succeir en la seu d'Alexandria d'Egipte, va subratllar repetidament i amb eficàcia la dimensió soteriològica que el Credo nicé expressa. Escriu en efecte que el Fill, que va descendir del cel, «ens va fer fills per al Pare i, havent arribat Ell mateix a ser home, va divinitzar els hòmens. No es tracta que sent home posteriorment haja arribat a ser Déu, sinó que sent Déu es va fer home per a divinitzar-nos a nosaltres» [4]. Només si el Fill és verdaderament Déu això és possible: cap ser mortal, de fet, pot véncer la mort i salvar-nos; només Déu pot fer-ho. Ell ens ha alliberat en el seu Fill fet home per a que fórem lliures (cf. Ga 5,1).

Mereix ser ressaltat, en el Credo de Nicea, el verb descendit, «va descendir». Sant Pau descriu amb expressions fortes este moviment: «[Crist] es rebaixà a si mateix, prenent la condició de servidor i fent-se semblant als hòmens» (Fl 2,7), així com afirma el pròleg de l'Evangeli de sant Joan: «I la Paraula es va fer carn i va habitar entre nosaltres» (Jo 1,14). Per això —ensenya la Carta als Hebreus— «no tenim un Gran Sacerdot incapaç de compadir-se de les nostres debilitats; al contrari, ell va ser sotmés a les mateixes proves que nosaltres, a excepció del pecat» (He 4,15). La vesprada abans de la seua mort es va inclinar com un esclau per a llavar els peus als deixebles (cf. Jo 13,1-17). I l'apòstol Tomàs, només quan va poder posar els dits en la ferida del costat del Senyor ressuscitat, va confessar: «¡Senyor meu i Déu meu!» (Jo 20,28).

És precisament en virtut de la seua encarnació que trobem el Senyor en els nostres germans i germanes necessitades: «Vos ho dic de veres: cada vegada que ho féieu a u d'estos germans meus, per menut que fora, m'ho féieu a mi» (Mt 25,40). El Credo nicé no ens parla, per tant, d'un Déu llunyà, inassolible, immòbil, que descansa en si mateix, sinó d'un Déu que està prop de nosaltres, que ens acompanya en el nostre camí per les sendes del món i en els llocs més foscos de la terra. La seua immensitat es manifesta en el fet que es fa xicotet, es despulla de la seua infinita majestat fent-se el nostre proïsme en els menuts i en els pobres. Açò revoluciona les concepcions paganes i filosòfiques de Déu.

Una altra paraula del Credo nicé és per a nosaltres hui particularment reveladora. L'afirmació bíblica «es va fer carn», precisada afegint la paraula «home» després de la paraula «encarnat». Nicea pren així distància de la falsa doctrina segons la qual el Logos hauria assumit només un cos com a revestiment exterior, però no l'ànima humana, dotada d'enteniment i lliure albir. Al contrari, vol afirmar el que el Concili de Calcedònia (451) declararia explícitament: en Crist, Déu ha assumit i redimit el ser humà sencer, amb cos i ànima. El Fill de Déu es va fer home —explica sant Atanasi— per a que nosaltres, els hòmens, poguérem ser divinitzats [5]. Esta lluminosa intel·ligència de la Revelació divina havia sigut preparada per sant Ireneu de Lió i per Orígenes, i es va desplegar després amb gran riquesa en l'espiritualitat oriental.

La divinització no té res a vore amb l'autodeïficació de l'home. Per contra, la divinització ens protegix de la temptació primordial de voler ser com Déu (cf. Gn 3,5). Allò que Crist és per naturalesa, nosaltres ho arribem a ser per gràcia. Per l'obra de la redempció, Déu no sols ha restaurat la nostra dignitat humana com a imatge de Déu, sinó que Aquell que ens va crear de manera meravellosa ens ha fet partícips, de manera més admirable encara, de la seua naturalesa divina (cf. 2Pe 1,4).

La divinització és, per tant, la verdadera humanització. Heus ací per què l'existència de l'home apunta més enllà de si mateixa, busca més enllà de si mateixa, desitja més enllà de si mateixa i està inquieta fins que reposa en Déu [6]: Deus enim solus satiat, Només Déu satisfà l'home! [7] Només Déu, amb la seua condició infinita, pot assaciar el desig infinit del cor humà i, per això, el Fill de Déu ha volgut fer-se el nostre germà i redemptor.

8. Hem dit que Nicea va rebutjar clarament les ensenyances d’Arri. Però Arri i els seus seguidors no es van rendir. El mateix emperador Constantí i els seus successors es van alinear cada vegada més amb els arrians. El terme homooúsios es va convertir en la clau de la discòrdia entre nicens i antinicens, que va desencadenar així uns altres conflictes greus. Sant Basili de Cesarea descriu la confusió que es va produir amb imatges eloqüents, comparant-la amb una batalla naval nocturna enmig d'una violenta tempestat, [8] mentres que sant Hilari dona testimoni de l'ortodòxia dels laics enfront de l'arrianisme de molts bisbes, i reconeix que "les oïdes del poble són més santes que els cors dels sacerdots". [9]

La roca del Credo nicé va ser sant Atanasi, irreductible i ferm en la fe. Encara que va ser deposat i expulsat fins a cinc vegades de la seu episcopal d'Alexandria, cada vegada va tornar a ella com a bisbe. Fins i tot des de l'exili va continuar guiant el Poble de Déu amb els seus escrits i les seues cartes. Com Moisés, Atanasi no va poder entrar en la terra promesa de la pau eclesial. Esta gràcia estava reservada a una nova generació, coneguda com «els jóvens nicens»: a Orient, els tres Pares capadocis, sant Basili de Cesarea (ca. 330-379), a qui es va donar el títol de «el Gran», el seu germà sant Gregori de Nisa (335-394) i el més gran amic de Basili, sant Gregori de Nazianz (329/30-390). A Occident van ser importants sant Hilari de Poitiers (ca. 315-367) i el seu deixeble sant Martí de Tours (ca. 316-397). Després, sobretot, sant Ambròs de Milà (333-397) i sant Agustí d’Hipona (354-430).

El mèrit dels tres Capadocis, en particular, va ser portar a terme la formulació del Credo nicé, mostrant que la Unitat i la Trinitat en Déu no estan en absolut en contradicció. En este context es va formular l'article de fe sobre l'Esperit Sant en el primer Concili de Constantinoble de l'any 381. Així, el Credo, que des d’aquell moment es va dir Nicenoconstantinopolità, diu: «Creiem en l'Esperit Sant, que és Senyor i dona la vida, que procedix del Pare. Amb el Pare i el Fill és adorat i glorificat, i ha parlat per mitjà dels profetes». [10]

Des del Concili de Calcedònia, en 451, el Concili de Constantinoble va ser reconegut com a ecumènic i el Credo nicenoconstantinopolità va ser declarat universalment vinculant. [11] D'esta manera, va arribar a ser un vincle d'unitat entre Orient i Occident. En el segle XVI el van mantindre també les Comunitats eclesials nascudes de la Reforma. El Credo nicenoconstantinopolità és, per tant, la professió comuna de totes les tradicions cristianes.

9. Ha sigut llarg i lineal el camí que ha portat des de la Sagrada Escriptura a la professió de fe de Nicea, després a la seua recepció per part de Constantinoble i Calcedònia, i de nou fins al segle XVI i el nostre segle XXI. Tots nosaltres, com a deixebles de Jesucrist, «en el nom del Pare, i del Fill, i de l'Esperit Sant» som batejats, ens fem el senyal de la creu i som beneïts. Concloem l'oració dels salms en la Litúrgia de les Hores amb «Glòria al Pare, i al Fill, i a l'Esperit Sant». La litúrgia i la vida cristiana estan, per tant, fermament ancorades en el Credo de Nicea i Constantinoble: el que diem amb la boca ha de vindre del cor, de manera que siga testimoniat en la vida. Hem de preguntar-nos, per tant: ¿què ha sigut de la recepció interior del Credo hui? ¿Sentim que concernix també la nostra situació actual? ¿Comprenem i vivim el que diem cada diumenge, i el que això significa per a la nostra vida?

10. El Credo de Nicea comença professant la fe en Déu, Omnipotent, Creador del cel i de la terra. Hui, per a molts, Déu i la qüestió de Déu quasi ja no tenen significat en la vida. El Concili Vaticà II va recalcar que els cristians són, almenys en part, responsables d'esta situació, perquè no donen testimoni de la verdadera fe i oculten l'autèntic rostre de Déu amb estils de vida i accions allunyades de l'Evangeli. [12] En nom de Déu s'han lliurat guerres, s'ha matat, perseguit i discriminat. En lloc d'anunciar un Déu misericordiós, s'ha parlat d'un Déu venjador que infon terror i castiga.

El Credo de Nicea ens convida, per tant, a un examen de consciència. ¿Què significa Déu per a mi i com done testimoni de la fe en Ell? ¿És l'únic i sol Déu realment el Senyor de la vida, o hi ha ídols més importants que Déu i els seus manaments? ¿És Déu per a mi el Déu vivent, pròxim en tota situació, el Pare al qual em dirigixc amb confiança filial? ¿És el Creador a qui dec tot el que soc i el que tinc, el rastre del qual puc trobar en cada criatura? ¿Estic disposat a compartir els béns de la terra, que pertanyen a tots, de manera justa i equitativa? ¿Com tracte la creació, que és obra de les seues mans? ¿L’use amb reverència i gratitud, o l'explote, la destruïxc, en lloc de custodiar-la i cultivar-la com a casa comuna de la humanitat? [13]

11. En el centre del Credo nicenoconstantinopolità destaca la professió de fe en Jesucrist, el nostre Senyor i Déu. Este és el cor de la nostra vida cristiana. Per això ens comprometem a seguir a Jesús com a Mestre, company, germà i amic. Però el Credo nicé demana més: ens recorda de fet que no hem d'oblidar que Jesucrist és el Senyor (Kyrios), el Fill del Déu vivent, que «per la nostra salvació davallà del cel» i va morir «per nosaltres» en la creu, obrint-nos el camí de la vida nova amb la seua resurrecció i ascensió.

Certament, el seguiment de Jesucrist no és un camí ample i còmode, però esta senda, sovint exigent o fins i tot dolorosa, conduïx sempre a la vida i a la salvació (cf. Mt 7,13-14). Els Fets dels Apòstols parlen del camí nou (cf. Fets 19,9.23; 22,4.14-15.22), que és Jesucrist (cf. Jo 14,6): seguir el Senyor compromet els nostres passos en el camí de la creu, que per mitjà de la conversió ens conduïx a la santificació i a la divinització. [14]

Si Déu ens estima amb tot el seu ser, nosaltres també hem d'estimar-nos els uns als altres. No podem amar a Déu, a qui no veem, sense amar també el germà i la germana que veem (cf. 1Jo 4,20). L'amor a Déu sense l'amor als altres és hipocresia; l'amor radical als altres, sobretot l'amor als enemics, sense l'amor a Déu, és un heroisme que ens supera i oprimix. En el seguiment de Jesús, la pujada a Déu passa per l’abaixament i l’entrega als germans i germanes, sobretot als últims, als més pobres, als abandonats i marginats. El que hàgem fet al més menut d'estos, li ho hem fet a Crist (cf. Mt 25,31-46). Davant les catàstrofes, les guerres i la misèria, podem testimoniar la misericòrdia de Déu a les persones que dubten d'Ell només quan elles experimenten la seua misericòrdia a través de nosaltres. [15]

12. Finalment, el Concili de Nicea és actual pel seu altíssim valor ecumènic. A este propòsit, la consecució de la unitat de tots els cristians va ser un dels objectius principals de l'últim Concili, el Vaticà II. [16] Trenta anys arrere exactament, sant Joan Pau II va prosseguir i va promoure el missatge conciliar en l'encíclica Ut unum sint (25 de maig de 1995). Així, amb la gran commemoració del primer Concili de Nicea, celebrem també l'aniversari de la primera encíclica ecumènica. Ella pot considerar-se com un manifest que ha actualitzat aquelles mateixes bases ecumèniques posades pel Concili de Nicea.

Gràcies a Déu el moviment ecumènic ha aconseguit bastants resultats en els últims seixanta anys. Encara que la plena unitat visible amb les Esglésies ortodoxes i ortodoxes orientals i amb les Comunitats eclesials nascudes de la Reforma encara no ens ha sigut donada, el diàleg ecumènic ens ha portat, sobre la base de l'únic baptisme i del Credo nicenoconstantinopolità, a reconéixer els nostres germans i germanes en Jesucrist en els germans i germanes de les altres Esglésies i Comunitats eclesials i a redescobrir l'única i universal Comunitat dels deixebles de Crist en tot el món. Compartim de fet la fe en l'únic i sol Déu, Pare de tots els hòmens, confessem junts l'únic Senyor i verdader Fill de Déu Jesucrist i l'únic Esperit Sant, que ens inspira i ens impulsa a la plena unitat i al testimoni comú de l'Evangeli. ¡Realment el que ens unix és molt més del que ens dividix! [17] D'esta manera, en un món dividit i esgarrat per molts conflictes, l'única Comunitat cristiana universal pot ser signe de pau i instrument de reconciliació, i contribuir de manera decisiva a un compromís mundial per la pau. Sant Joan Pau II ens ha recordat, en particular, el testimoni dels nombrosos màrtirs cristians procedents de totes les Esglésies i Comunitats eclesials: la seua memòria ens unix i ens impulsa a ser testimonis i artífexs de pau en el món.

Per a poder exercir este ministeri de manera creïble, hem de caminar junts per a aconseguir la unitat i la reconciliació entre tots els cristians. El Credo de Nicea pot ser la base i el criteri de referència d'este camí. Ens proposa, de fet, un model de verdadera unitat en la legítima diversitat. Unitat en la Trinitat, Trinitat en la Unitat, perquè la unitat sense multiplicitat és tirania, la multiplicitat sense unitat és desintegració. La dinàmica trinitària no és dualista, com un excloent aut-aut, sinó un vincle que implica, un et-et: l'Esperit Sant és el vincle d'unitat que adorem juntament amb el Pare i el Fill. Per tant, hem de deixar arrere controvèrsies teològiques que han perdut la seua raó de ser per a adquirir un pensament comú i, més encara, una oració comuna a l'Esperit Sant, per a que ens reunisca a tots en una sola fe i un sol amor.

Açò no significa un ecumenisme de retorn a l'estat anterior a les divisions, ni un reconeiximent recíproc de l'actual statu quo de la diversitat de les Esglésies i Comunitats eclesials, sinó més bé un ecumenisme orientat al futur, de reconciliació en el camí del diàleg, d'intercanvi dels nostres dons i patrimonis espirituals. El restabliment de la unitat entre els cristians no ens empobrix, al contrari, ens enriquix. Com a Nicea, este propòsit només serà possible mitjançant un camí pacient, llarg i a vegades difícil d'escolta i acolliment recíproc. Es tracta d'un desafiament teològic i, encara més, d'un desafiament espiritual, que requerix penediment i conversió per part de tots. Per això necessitem un ecumenisme espiritual d'oració, lloança i culte, com va succeir en el Credo de Nicea i Constantinoble.

Invoquem, per tant, l'Esperit Sant, a fi que ens acompanye i ens guie en esta obra:

Sant Esperit de Déu, vós guieu els creients en el camí de la història.

Vos donem gràcies perquè heu inspirat els Símbols de la fe i perquè susciteu en el cor l'alegria de professar la nostra salvació en Jesucrist, Fill de Déu, consubstancial al Pare. Sense Ell no podem res.

Vós, Esperit etern de Déu, d'època en època rejoveniu la fe de l'Església. Ajudeu-nos a aprofundir-la i a tornar sempre a l'essencial per a anunciar-la.

Per tal que el nostre testimoni en el món no siga inert, vingueu, Esperit Sant, amb el vostre foc de gràcia, a revivar la nostra fe, a encendre'ns d'esperança, a inflamar-nos de caritat.

Vingueu, diví Consolador, vós que sou l'harmonia, a unir els cors i les ments dels creients. Vingueu i feu-nos assaborir la bellesa de la comunió.

Vingueu, Amor del Pare i del Fill, a reunir-nos en l'únic ramat de Crist.

Indiqueu-nos els camins que cal recórrer, a fi que amb la vostra saviesa tornem a ser el que som en Crist: una sola cosa, per a que el món crega. 

 

Amén.

Vaticà, 23 de novembre de 2025, solemnitat de Nostre Senyor Jesucrist, Rei de Tot el Món.

[Versió valenciana de F. Xavier Martí]

________________________ Notes

[1] L. H. Westra, The Apostles' Creed. Origin, History and Some Early Commentaries, Turnhout 2002 (= Instrumenta patristica et mediaevalia, 43).

[2] Primer Concili de Nicea, Expositio fidei: CC COGD 1, Turnhout 2006, 19 6-8.

[3] Per les afirmacions de sant Atanasi en Contra Arianos, I, 9, 2 (ed. Metzler, Athanasius Werke, I/1,2, Berlín - Nova York 1998, 117-118), queda clar que homooúsios no significa “d'igual substància”, sinó “de la mateixa substància” que el Pare; per tant, no es tracta d'una igualdat de substància, sinó d'una identitat de substància entre el Pare i el Fill. La traducció latina de homooúsios parla, amb raó, d'unius substantiae cum Patre.

[4] S. Atanasi, Contra arianos, I, 38, 7 - 39, 1: ed. Metzler, Athanasius Werke, I/1,2, 148-149.

[5] Cf. Id., De incarnatione Verbi, 54, 3: SCh 199, París 2000, 458; Contra arianos, I, 39; 42; 45; II, 59ss.: ed. Metzler, Athanasius Werke, I/1,2, 149; 152, 154-155 i 235ss.

[6] Cf. S. Agustí, Confessions, I, 1: CCSL 27, Turnhout 1981, 1.

[7] S. Tomàs d'Aquino, In Symbolum Apostolorum, art. 12: ed. Spiazzi, Thomae Aquinatis, Opuscula theologica, II, Torí - Roma 1954, 217.

[8] Cf. S. Basili, De Spiritu Sancto, 30, 76: SCh 17bis, París 2002 2, 520-522.

[9] S. Hilari, Contra arianos seu contra Auxentium, 6: PL 10, 613. Recordant les veus dels Pares, l'erudit teòleg —després cardenal i hui un sant doctor de l'Església— Joan Enric Newman (1801-1890) investigà sobre esta disputa i arribà a la conclusió que el Credo de Nicea fou custodiat sobretot pel sensus fidei del Poble de Déu. Cf. On Consulting the Faithful in Matters of Doctrine (1859).

[10] Primer Concili Constantinopolità, Expositio fidei: CC, COGD 1, 57 20-24. L'afirmació “i procedix del Pare i del Fill (Filioque)” no es troba en el texte de Constantinoble; fou incorporada al Credo llatí pel papa Benet VIII en 1014 i és objecte del diàleg ortodoxocatòlic.

[11] Concili de Calcedònia, Definitio fidei: CC, COGD 1, 137 393-138 411.

[12] Cf. Conc. Ecum. Vat. II, const. past. Gaudium et spes, 19: AAS 58 (1966), 1039.

[13] Cf. Francesc, carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 67; 78; 124: AAS 107 (2015), 873-874; 878; 897.

[14] Cf. Id., exhort. ap. Gaudete et exsultate (19 març 2018), 92: AAS 110 (2018), 1136.

[15] Cf. Id., carta enc. Fratelli tutti (3 octubre 2020), 67; 254: AAS 112 (2020), 992-993; 1059.

[16] Cf. Conc. Ecum. Vat. II, decr. Unitatis redintegratio, 1: AAS 57 (1965), 90-91.

[17] Cf. S. Joan Pau II, carta enc. Ut unum sint (25 maig 1995), 20: AAS 87 (1995), 933.