Martín Gelabert Ballester, OPL'Església catòlica, al llarg de la seua història, ha hagut de fer front a dificultats i problemes que semblaven qüestionar el seu mateix ser. Davant d'eixos desafiaments els fidels en particular, i l'Església com a institució, s'han vist obligats a prendre postura, i a trobar respostes per a aclarir la confusió que podien plantejar els qüestionaments, o per a situar-se més adequadament, de manera que, en la mesura que siga possible, s'evitaren els malentesos que semblaven derivar-se d'una mala comprensió del missatge cristià.
La Reforma protestant va suposar un desafiament seriós per a l'Església catòlicoromana perquè, d'una banda, la protesta de Luter plantejava una pregunta decisiva a les institucions eclesials, la de si elles transmetien i vivien fidelment el missatge cristià. D'altra banda, una vegada consolidada la Reforma, a uns i a altres, catòlics i reformats, se'ls plantejava la pregunta de si eixa ruptura no era el principal obstacle perquè el món creguera, perquè la ruptura és un signe evident que no es complixen les paraules de Crist, al qual totes les Esglésies apel·len per a mantindre la seua separació: «que tots siguen u» Evidentment, els cristians no som u. Som molts, estem dividits, i la unió sembla complexa i difícil. Si prenem de deveres les paraules que el quart Evangeli posa en boca de Jesús en forma d'oració al Pare: «que tots siguen u, perquè el món crega» (Jo 17,21-22), la conclusió que sembla imposar-se és que la condició perquè el món crega no es complix, i com no es complix, la transmissió de la fe es troba dificultada.
Hui el desafiament que la separació entre cristians suposa de cara a la transmissió de la fe, s'ha radicalitzat més, si cap, perquè la separació ja no es dona només entre uns grups i uns altres, suposadament cohesionats dins del mateix grup, sinó que afecta l'interior mateix d'algun grup, com sembla ser el cas dins de l'Església catòlica. Algunes persones, apel·lant a la fidelitat a «la catolicitat», qüestionen la persona, la doctrina i l'autoritat del garant de la unitat catòlica, el Pontífex Romà. Això suposa un escàndol seriós per a molts catòlics de bona voluntat, i és un dels majors desafiaments a què s'ha d'enfrontar hui l'Església catòlica romana. La gravetat de l'assumpte es multiplica quan són aquells que haurien d'estar més units al Papa, els que més obertament el critiquen.
Una manera de desactivar, almenys en part, este possible escàndol, seria recordar que les tensions són una cosa tan antiga com l'Església mateixa. El Nou Testament conta que Pau «es va enfrontar» a Pere (Ga 2,11). La qüestió objecte de divisió era si els no jueus convertits al cristianisme havien d'observar les lleis jueves. És possible que també hi haguera discrepàncies entre altres dos grans líders del cristianisme primitiu, Pere (més liberal) i Jaume (més aferrat al judaisme).
Les ruptures que posteriorment s'han donat van començar sent enfrontaments o tensions que no van saber o van poder resoldre. Com que no es van resoldre, es van formar «Esglésies» separades, i cadascuna es considerava la «verdadera» i acusava les altres de desviació de la veritat. Els períodes postconciliars han sigut moments propicis per a les ruptures perquè, d'alguna manera, tot Concili introduïx maneres de comprensió que molesten els qui s'aferren a comprensions literals i arcaiques. Després del Vaticà I, alguns bisbes van considerar que la proclamació de la infal·libilitat pontifícia era contrària a la tradició catòlica. Després del Vaticà II, un bisbe va considerar que els pronunciaments ecumènics i litúrgics del concili eren una clara desqualificació de la tradició. Ací, a Espanya, les crítiques al cardenal Tarancón eren moneda freqüent entre molts catòlics.
El que està passant ara amb Francesc és quasi una repetició del que va passar amb Joan XXIII quan va convocar el Concili. Amb una diferència: llavors no hi havia les que hui es coneixen com a «xarxes socials», i les desqualificacions no es propagaven amb la facilitat amb què ara ho fan. Però les crítiques a Joan XXIII van ser de bon calibre, també per part d'aquells que més obediència havien de manifestar-li, fins al punt que el famós cardenal Ottaviani, en l'escut episcopal del qual es podia llegir «Semper ídem», va encapçalar l'oposició eclesial a moltes de les reformes del Vaticà II.
Són possibles respostes diferents sense trencar la comunió. U sol jutjar a partir de les dades que té i de les experiències viscudes. Els diferents llocs de missió i les necessitats diverses dels fidels i comunitats cristianes, provoquen respostes divergents, però la divergència no està en l'Evangeli, sinó en la situació a què l'Evangeli ha de respondre. Hi ha diferències que són manifestació de la riquesa de l'Evangeli i de la seua capacitat d'adaptació a situacions diverses.
La comunió es trenca no pels desacords, sinó quan del desacord es passa a l'insult i a la desqualificació personal, quan en compte de buscar algun element de bondat en la postura de l'altre, es considera que, fins i tot les coses bones que puga dir o fer, amaguen les pitjors intencions. La comunió es trenca quan no hi ha un esforç seriós per a comprendre el que l'altre diu, quan ens quedem en la superfície o en una paraula o frase separada del seu context, i ací veem recapitulats tots els mals.
Hi ha altres desafiaments que hui se li plantegen a l'Església. En cite només un, que ha afectat seriosament la seua credibilitat: l'escàndol dels abusos i agressions sexuals. També en este escàndol convindria guardar les formes i no engrandir-lo innecessàriament. Sens dubte les víctimes són les primeres perjudicades. Però també han resultat perjudicats molts sacerdots entregats i innocents, avergonyits pels fets, i dolguts (com reconeix el Papa) per «la sospita» que la maldat d'uns pocs és la punta de l'iceberg de la maldat de tots. Este és un tema sobre el qual hi hauria molt a dir i moltes consideracions a fer. Esperem que les mesures que s'han pres eviten que tornen a donar-se tals delictes, i confiem que ningú aprofite que les aigües venen tèrboles per a pescar el que no hi ha.
Publicat en Cresol (2019) 152, Unió Apostòlica de València, pp. 12-13.
