13 de novembre de 2022
1. «Jesucrist es va fer pobre per vosaltres» (cf. 2Co 8,9). Amb estes paraules l’apòstol Pau s’adreça als primers cristians de Corint, per a donar fonament al seu compromís solidari amb els germans necessitats. La Jornada Mundial dels Pobres es presenta també enguany com una sana provocació per a ajudar-nos a reflexionar sobre el nostre estil de vida i sobre tantes pobreses del moment present.
Alguns mesos arrere, el món eixia de la tempestat de la pandèmia, mostrant signes de recuperació econòmica que portarien alleujament a milions de persones empobrides per la pèrdua de treball. S’entreveu una mica de serenitat que, sense oblidar el dolor per la pèrdua dels éssers estimats, prometia finalment poder tornar a les relacions interpersonals directes, a retrobar-nos sense limitacions o restriccions. I és llavors que ha aparegut en l'horitzó una nova catàstrofe, destinada a imposar al món un escenari diferent.
La guerra a Ucraïna va vindre a afegir-se a les guerres regionals que en estos anys estan portant mort i destruccions. Però ací el quadre es presenta més complex per la directa intervenció d’una “superpotència”, que pretén imposar la seua voluntat contra el principi d’autodeterminació dels pobles. Es repetixen escenes de tràgica memòria i una vegada més el xantatge recíproc d’alguns poderosos fa emmudir la veu de la humanitat que invoca la pau.
2. ¡Quants pobres genera la insensatesa de la guerra! Onsevol que es mire es constata que la violència afecta els indefensos i els més dèbils. Deportació de milers de persones, especialment xiquets i xiquetes, per a desarrelar-los i imposar-los una altra identitat. Esdevenen actuals les paraules del Salmista davant de la destrucció de Jerusalem i l’exili dels jóvens hebreus: «Vora els rius de Babilònia ens assèiem i ploràvem d'enyorança de Sió; teníem penjades les lires als salzes que hi ha a la ciutat. Quan volien que cantàrem els qui ens havien deportat, quan demanaven cants alegres els qui ens havien entristit: “Canteu-nos algun càntic de Sió”, ¿com podíem cantar cants del Senyor en una terra estrangera?» (Sl 137, 1- 4).
Són milions les dones, els infants, els ancians obligats a desafiar el perill de les bombes per tal de posar-se fora de perill buscant ajuda com a refugiats als països veïns. Els qui resten a les zones de conflicte conviuen cada dia amb la por i la falta d’aliments, aigua, atenció mèdica i sobretot estima. En estes situacions, la raó s’enfosquix i els qui patixen les conseqüències són moltes persones comunes, que se sumen al ja gran nombre d’indigents. ¿Com podem donar una resposta adequada que porte alleujament i pau a tantes persones deixades a mercé de la incertesa i de la precarietat?
3. En este context tan contradictori s’emmarca la VI Jornada Mundial dels Pobres, amb la invitació—treta de l'apòstol Pau— a tindre la mirada fixada en Jesús, el qual «sent ric, es va fer pobre per vosaltres, perquè vos enriquíreu amb la seua pobresa» (2Co 8,9). En la seua visita a Jerusalem, Pau s’havia trobat amb Pere, Jaume i Joan, els quals li havien demanat que no s’oblidara dels pobres. La comunitat de Jerusalem, efectivament, es trobava en greus dificultats per la carestia que assolava el país, i l'Apòstols’havia preocupat immediatament d’organitzar una gran col·lecta en favor dels pobres. Els cristians de Corint es van mostrar molt sensibles i disponibles. Per indicació de Pau, cada primer dia de la setmana recollien el que havien aconseguit estalviar i tots eren molt generosos.
Com si el temps no haguera transcorregut des d’aquell moment, també nosaltres cada diumenge, durant la celebració de la santa Eucaristia, fem el mateix gest, posant en comú les nostres ofrenes per tal que la comunitat puga proveir les exigències dels més pobres. És un signe que els cristians sempre han fet amb alegria i sentit de la responsabilitat, per tal que a cap germana o germà no li falte el que necessita. Ho testimonia ja sant Justí, el qual, en el segon segle, en explicar la celebració dominical dels cristians a l’emperador Antoni Pius, escrivia així: «En el dia anomenat “del sol” es reunixen tots junts, habitants de la ciutat o del camp, i es lligen les memòries dels Apòstols o els escrits dels profetes segons quin siga el permís del temps. [...] Després es fa la fracció i distribució dels elements consagrats a cadascú i a través dels diaques s’envia als qui són absents. Els qui tenen recursos i els qui ho volen donen lliurement, cadascú allò que vol, i allò que es recull es diposita al sacerdot, el qual socorre els òrfens, les viudes i qui és indigent per malaltia o per qualsevol altra causa, els empresonats, els estrangers que hi hagen entre nosaltres: en resum, té cura de qualsevol que estiga en necessitat» (Primera apologia, LXVII, 1-6).
4. De retorn a la comunitat de Corint, després de l’entusiasme inicial, el seu compromís va començar a disminuir i la iniciativa proposada per l'Apòstol va perdre força. És este el motiu que estimula Pau a escriure de manera apassionada insistint en la col·lecta: «Hauríeu d’acabar-la, perquè aquella ferma decisió vaja seguida de la realització plena, en la mesura de les vostres possibilitats» (2Co 8,11).
Pense en este moment en la disponibilitat que, en els darrers anys, ha mogut poblacions senceres a obrir les portes per a acollir milions de refugiats de les guerres a l’Orient mitjà, a l'Àfrica Central i ara a Ucraïna. Les famílies han obert de bat a bat les seues cases per a fer espai a altres famílies, i les comunitats han rebut amb generositat moltes dones i xiquets per a oferir-los la seua dignitat. Però mentres més dura el conflicte, més se n’agreugen les conseqüències. Als pobles que acullen els resulta cada vegada més difícil donar continuïtat a l’ajuda; les famílies i les comunitats comencen a sentir el pes d’una situació que va més enllà de l'emergència. Este és el moment de no cedir i de renovar la motivació inicial. Allò que hem començat necessitat ser portat a compliment amb la mateixa responsabilitat.
5. La solidaritat, efectivament, és precisament açò: compartir el poc que tenim amb aquells que no tenen res, per tal que ningú no patixca. Mentresmés creix el sentit de comunitat i de comunió com a estil de vida, majorment es desenvolupa la solidaritat. Per altra part, cal considerar que hi ha països on, a les últimes dècades, s’ha produït un augment important del benestar per a moltes famíliesque han aconseguit un estat de vida segur. Esteés un resultat positiu gràcies a la iniciativa privada i a lleis que han donat suport al creiximent econòmic articulat amb un incentiu concret a les polítiques familiars i a la responsabilitat social. Que el patrimoni de seguretat i estabilitat aconseguit pugaara ser compartit amb aquells que s’han vist obligats a abandonar la seua llar i el seu país per a salvar-se i sobreviure. Com a membres de la societat civil, mantinguem viva la crida als valors de llibertat, responsabilitat, fraternitat i solidaritat. I com a cristians trobem sempre en la caritat, en la fe i en l'esperança el fonament del nostre ser i el nostre actuar.
6. És interessant observar que l'Apòstol no vol obligar els cristians forçant-los a una obra de caritat. De fet, escriu: «No parle així per a donar-vos un manament» (2Co 8,8); més aviat pretén «donar a la prova la sinceritat» del seu amor en l’atenció i sol·licitud pels pobres (cf. ibid.). Com a fonament de la petició de Pau hi ha certament la necessitat d’una ajuda concreta, però la seua intenció va més enllà. Ell convida a fer la col·lecta perquè siga un signe de l’amor, tal com ho ha testimoniat Jesús mateix. En definitiva, la generositat envers els pobres troba la seua motivació més forta en l'elecció del Fill de Déu que va voler fer-se pobre ell mateix.
L'Apòstol, efectivament, no tem afirmar que esta elecció de Crist, este “despullament” seu, és una “gràcia”, encara més, «la generositat de nostre Senyor Jesucrist» (2Co 8,9), i només acollint-la podem donar expressió concreta i coherent a la nostra fe. L’ensenyament de tot el Nou Testament té la seua unitat entorn a este tema, que també es reflectix en les paraules de l'apòstol Jaume: «Poseu en pràctica la Paraula i no vos limiteu a escoltar-la, que vos enganyaríeu a vosaltres mateixos. Perquè el qui escolta la Paraula i no la posa en pràctica s’assembla a un home que contempla la seua pròpia cara en un espill: es mira, se’n va i a l’instant s’oblida de la cara que feia. En canvi, el qui s’emmiralla en la llei perfecta, la llei de la llibertat, i hi persevera —no escoltant-la i després oblidant-la, sinó posant-la en pràctica—, este serà feliç de practicar-la (Jm 1,22-25).
7. Davant dels pobres no es fa retòrica, sinó que es posen mans a l’obra i es practica la fe involucrant-se directament, sense delegar en ningú. A vegades, en canvi, pot prevaldre una forma de relaxament, i això conduïx a comportaments incoherents, com la indiferència envers els pobres. Passa també que alguns cristians, per una afecció excessiva als diners, s’enfanguen en el mal ús dels béns i del patrimoni. Són situacions que manifesten una fe dèbil i una esperança feble i miop.
Sabem que el problema no són els diners en si, perquè estos formen part de la vida quotidiana i de les relacions socials de les persones. Més aviat, hem de reflexionar sobre el valor que tenen els diners per a nosaltres: no pot convertir-se en un absolut, com si fora el fi principal. Esta afecció impedix observar amb realisme la vida de cada dia, enterbolix la mirada i impedix vore les necessitats dels altres. No hi ha res més nociu que li puga passar a un cristià i a una comunitat que ser enlluernats per l’ídol de la riquesa, que acaba encadenant a una visió de la vida efímera i fracassada.
Per tant, no es tracta de tindre un comportament assistencialista envers els pobres, com acostuma a passar; cal, en canvi, fer un esforç perquè a ningú no li falte allò necessari. L’activisme no salva, sinó l’atenció sincera i generosa que permet acostar-se a un pobre com a un germà que m’allarga la mà per tal que jo despertede la letargia en què he caigut. Per això, «ningú no hauria de dir que es manté lluny dels pobres perquè les seues opcions de vida impliquen parar més atenció a altres assumptes. Esta és una excusa freqüenten ambients acadèmics, empresarials o professionals, i fins i tot eclesials. [...] Ningú pot sentir-se exceptuat de la preocupació pels pobres i per la justícia social» (exhor. ap. Evangelii gaudium, 201). És urgent trobar nous camins que puguen anar més enllà del marc d’aquelles polítiques socials «concebudes com una política envers els pobres, però mai amb els pobres, mai dels pobres i molt menys inserida en un projecte que reunifique els pobres» (carta enc. Fratelli tutti, 169). En canvi, cal tendir a assumir l’actitud de l'Apòstol que podia escriure als corintis: «No seria just que, per alleujar els altres, patíreu estretors: hi ha d’haver igualtat» (2Co 8,13).
8. Hi ha una paradoxa que hui com en el passat és difícil d’acceptar, perquè contrasta amb la lògica humana: hi ha una pobresa que enriquix. Fent referència a la “gràcia” de Jesucrist, Pau vol confirmar allò que Ell mateix va predicar, és a dir, que la riquesa verdadera no consistix a acumular «tresors ací a la terra, on les arnes i els corcs els fan malbé i els lladres entren i els roben» (Mt 6,19), sinó en l’amor recíproc que ens fa portar les càrregues els uns dels altres per tal que ningú no quede abandonat o exclòs. L'experiència de debilitat i limitació que hem viscut en els darrers anys, i ara la tragèdia d’una guerra amb repercussions globals, ens ha d’ensenyar una cosa decisiva: no estem en el món per a sobreviure, sinó perquè a tots se’ls permeta tindre una vida digna i feliç. El missatge de Jesús ens mostra el camí i ens fa descobrir que hi ha una pobresa que humilia i mata, i hi ha una altra pobresa, la seua, que ens allibera i ens fa feliços.
La pobresa que mata és la misèria, filla de la injustícia, l'explotació, la violència i la injusta distribució dels recursos. És una pobresa desesperada, sense futur, perquè la imposa la cultura del rebuig que no oferix perspectives ni eixides. És la misèria que, mentres constreny la condició d’extrema pobresa, també afecta la dimensió espiritual que, encara que sovint siga descuidada, no per això no existix o no compta. Quan l’única llei és la del càlcul dels guanys al final del dia, llavors no hi ha fre per a passar a la lògica de l'explotació de les persones: els altres no són només mitjans. No hi ha més sous justos, hores de treball justes, i es creen noves formes d’esclavitud, sofertes per persones que no tenen altra alternativa i han d’acceptar aquesta injustícia verinosa per tal d’obtindre el mínim per al seu manteniment.
La pobresa que allibera, en canvi, és la que se’ns presenta com una elecció responsable per a alleugerir el llast i centrar-nos en l’essencial. De fet, es pot trobar fàcilment aquella sensació d'insatisfacció que molts experimenten, perquè senten que els falta alguna cosa important i la busquen com errants sense meta. Desitjosos de trobar allò que puga satisfer-los, tenen necessitat d’orientar-se envers els menuts, els dèbils, els pobres, per a comprendre finalment de què tenien necessitat verdaderament. L’encontre amb els pobres permet posar fi a moltes angoixes i pors inconsistents, per arribar a allò que realment importa en la vida i que ningú ens pot robar: l’amor verdader i gratuït. Els pobres, en realitat, abans que ser objecte de la nostra almoina, són subjectes que ens ajuden a alliberar-nos dels lligams de la inquietud i la superficialitat.
Un pare i doctor de l’Església, sant Joan Crisòstom, en els escrits del qual es troben fortes denúncies contra el comportament dels cristians envers els més pobres, va escriure: «Si no pots creure que la pobresa t’enriquix, pensa en el teu Senyor i deixa de dubtar-ho. Si Ell no haguera sigut pobre, tu no series ric; açò és extraordinari, que de la pobresa en sorgira riquesa abundant. Pau vol dir ací amb “riqueses” el coneiximent de la pietat, la purificació dels pecats, la justícia, la santificació i altres mil coses bones que ens han estat donades ara i sempre. Tot açò ho tenim gràcies a la pobresa» (Homilies sobre la II Carta als Corintis 17,1).
9. El text de l'Apòstol al qual es referix esta VI Jornada Mundial dels Pobres presenta la gran paradoxa de la vida de fe: la pobresa de Crist ens fa rics. Si Pau va poder donar este ensenyament —i l’Església difondre’l i testimoniar-lo al llarg dels segles— és perquè Déu, en el seu Fill Jesús, va elegir i seguir este camí. Si ell es va fer pobre per nosaltres, llavors la nostra vida mateixa s’il·lumina i es transforma, i adquirix un valor que el món no coneix ni pot donar. La riquesa de Jesús és el seu amor, que no es tanca a ningú i va a l’encontre de tots, especialment dels qui són marginats i privats del necessari. Per amor es va despullar a ell mateix i va assumir la condició humana. Per amor es va fer servent obedient, fins a morir i morir en creu (cf. Fl 2,6-8). Per amor es va fer «pa de vida» (Jn 6,35), per tal que a ningú li falte el necessari i puga trobar l’aliment que nodrix per a la vida eterna. També en els nostres dies sembla difícil, com ho va ser llavors per als deixebles del Senyor, acceptar este ensenyament (cf. Jn 6,60); però la paraula de Jesús és clara. Si volem que la vida vença la mort i la dignitat siga rescatada de la injustícia, el camí és el seu: és seguir la pobresa de Jesucrist, compartint la vida per amor, partint el pa de la pròpia existència amb els germans i germanes, començant pels més menuts, els qui estan mancats del necessari, per tal que es creela igualtat, s’allibere els pobres de la misèria i els rics de la vanitat, ambdós sense esperança.
10. El 15 de maig passat vaig canonitzar el germà Carles de Foucauld, un home que, havent nascut ric, va renunciar a tot per a seguir a Jesús i fer-se amb Ell pobre i germà de tots. La seua vida eremítica, primer a Natzaret i després al desert del Sàhara, feta de silenci, pregària i compartició, és un testimoniatge exemplar de la pobresa cristiana. Ens farà bé meditar en estes paraules seues: «No menyspreem els pobres, els menuts, els treballadors; ells no sols són els nostres germans en Déu, sinó que són també aquells que de la manera més perfecta imiten a Jesús en la seua vida exterior. Ells ens representen perfectament a Jesús, l’Obrer de Natzaret. Són els primogènits entre els escollits, els primers cridats al bressol del Salvador. Van ser la companyia habitual de Jesús, des del seu naiximent fins a la mort [...]. Honrem-los, honrem en ells les imàtgens de Jesús i dels seus sants pares [...]. Prenem per a nosaltres [la condició] que Ell va prendre per a ell mateix [...]. No deixem mai de ser pobres en tot, germans dels pobres, companys dels pobres, siguem els més pobres dels pobres com Jesús, i com Ell estimem els pobres i envoltem-nos d’ells» (Comentari a l’Evangeli de Lluc, Meditació (1)
Per al germà Carles estes no van ser només paraules, sinó un estil de vida concret, que el va portar a compartir amb Jesús el do de la vida mateixa.
Que esta VI Jornada Mundial dels Pobres es convertixca en una oportunitat de gràcia, per a fer un examen de consciència personal i comunitari, i preguntar-nos si la pobresa de Jesucrist és la nostra companya fidel de vida.
Francesc
Roma, Sant Joan del Laterà, 13 de juny de 2022
Memòria de sant Antoni de Pàdua
(1) Meditació n. 263 sobre Lc 2,8-20: C. DE FOUCAULD, La Bonté de Dieu. Méditations sur les saints Evangiles (1), Nouvelle Cité, Montrouge 1996, pp. 214-216.
