Miracles en dones

Sor Isabel de Villena

Meravellosa elaboració literària de dos miracles fets en dones: la curació d'una dona amb hemorràgies i el retorn a la vida d'una xiqueta (Mt 9,18-26; Mc 5, 21-43; Lc 8,40-56). Segons l'abadessa, Jesús vol anar a casa de la xiqueta malalta perquè «la curació demanada havia d'ésser feta en dona, qui la sabria reconéixer i estimar i molt regraciar, en tant que la ferventíssima fe seua satisfaria a la poca i curta creença de son pare». En canvi, al final serà la mare la qui mostrarà més agraïment a Jesús: «prenia les mans del Senyor i besava aquelles molt estretament, i parlava-li de cor el que de boca exprimir no podia». En el capítol abunden els mots del camp semàntic del sentit del tacte. F. Xavier Martí.

Capítol CXV. COM EL SENYOR RESSUSCITÀ UNA DONZELLA,

FILLA DEL PRÍNCEP DE LA SINAGOGA.

Anant el Senyor per la terra predicant i obrant meravelles, la fama seua fon divulgada per tota la gent, i gran multitud de poble venia de totes aquelles partides per oir sa senyoria, car era la bellea del seu parlar tan excel·lent que donava infinit delit als oints.

I, estant sa Majestat un dia parlant i adoctrinant al poble, vingué un príncep molt cuitat, ab dolor que li travessava l'ànima, i, ficant el genoll davant sa senyoria, adorant la Majestat seua, li digué: «Domine, filia mea modo defuncta est: sed veni, impone manum tuam super eam et vivet». Volent dir: «Oh, Senyor! Jo só ací per suplicar vostra mercé vulla fer a mi una gran i assenyalada misericòrdia; ab tot no us ho haja servit, só cert, per la fama vostra, sou tan clement que no negueu pietat als tribulats i adolorats. Jo, Senyor, tinc una filla que ame carament; està en extrem de mort, no ha reparació per via humana si vostra senyoria no ve a ma casa i que la toque ab les vostres piadoses mans, i llavors jo só cert que ella cobrarà salut i vida per mitjà del vostre dolç tocament.»

I, veent el Senyor aquell príncep tan adolorat que no li pareixia res bastàs a guarir la seua filla sinó la presència seua, el volgué contentar d'anar ab ell a sa casa; car, ab tot el dit príncep mostràs poca fe en son parlar no creent que en altra manera pogués haver curació la filla tan amada sinó ab la presència corporal de sa senyoria, la devoció seua era tanta que meresqué obtenir el que demanava, especialment que la curació demanada havia d'ésser feta en dona, qui la sabria reconéixer i estimar i molt regraciar, en tant que la ferventíssima fe seua satisfaria a la poca i curta creença de son pare.

I, anant el Senyor pel camí, acompanyat dels deixebles seus, per fer la dita resurrecció, ocorregué a ell una altra dona ferventíssima, complida de molta fe, la qual per dotze anys era estada tribulada per una congoixosa malaltia. Aquesta cortesa dona, per reverència de sa divinal Majestat, no tenint-se per digna de venir-li davant, acostàs a sa clemència per la part de darrere, dient dins l'intrínsec del seu cor: «Si tetigero tantum vestimentum eius, salva ero». Volent dir: «Si jo puc tocar sols l'extrem de la seua vestidura, fe i creença tinc que tantost seré guarida.» I així fon de fet, car prestament es partí d'ella tot mal.

I el clement Senyor, volent manifestar el miracle a glòria del seu Pare, digué: «Quis est qui me tetigit?» Volent dir: «Qui és el que m'ha tocat?» I com tots s'excusassen dient que no sabien qui havia tocat sa senyoria, el principal de sos criats, qui havia nom Pere, per la gran amor i privadesa que tenia ab el Senyor gosava-li respondre en totes coses, i aquest li digué llavors: «Oh, Senyor!, ¿i no veeu quanta és la gent que us segueix, ens porten tan estrets que envides podem tocar el peu en terra? ¿I demana vostra mercé qui us ha tocat?»

I respongué el Senyor al seu amat criat, mirant-lo ab una franquesa de cara, vista la seua simplicitat, dient-li: «Oh, Pere, que no m'entens! Car no parle d'aqueix tocament que tu estimes, ans et dic veritat que algú m'ha tocat ab tant fervor de fe que ha fet eixir de mi virtut de meravellosa operació.»

I la dita dona, coneixent la faena seua ésser manifesta, ab fervor d'amor rompé tota la gent i, passant davant, es llançà als peus del Senyor ab moltíssim temor i vergonya, i recontà la causa de la seua vinguda i la gran malaltia que soferta havia per llong temps, i com havia despés tot ço del seu en metges i medicines, i ningun remei no havia trobat fins a la present jornada; i digué i afermà davant tota la gent com sols en tocar la falda de sa senyoria s'era sentida sanada i guarida, i que d'açò feia infinites gràcies a sa clemència.

I el Senyor, mirant ab gran plaer la seua ferventíssima devoció, li digué: «Confide, filia, fides tua te salvam fecit: vade in pace.» Volent dir: «Hages gran confiança, i sies certa, filla, que la teua ferma fe ha meritat obtinguesses allò per tu demanat. Vés-te'n en pau; i, així com la persona teua és guarida de tot mal, així l'ànima teua sia quítia i apartada de tot pecat, perquè pugues sentir aquella pau divina que llargament es comunica a l'ànima pura i neta de tota culpa.»

I, aturant-se la gent per veure i oir aquesta gran i singular obra del miraculós guariment de la dita dona, aplegà un missatge molt cuitat, dient al príncep de la sinagoga: «Oh, senyor! No us cal cuitar ni fatigar aqueix Senyor que feu venir per guarir vostra filla, car certament és del tot morta.»

I el dit príncep, perdent l'esperança de la vida de la filla que tant amava, començà a sentir nou dolor, qui li féu llançar abundància de llàgrimes. I el piadós Senyor, veent-lo així plorar, li digué: «Noli timere, crede tantum, et salva erit.» Volent dir: «Oh, príncep! No temeu, car, si vós haveu ferma fe, la filla vostra serà salva i guarida de tot mal.» I l'adolorat pare, sense poder tornar resposta, cuitava el pas per aplegar prest a la posada seua; i el clementíssim Senyor el seguia ab tota l'altra gent.

I, com entrassen per la casa, sentiren aquí el gran crit i plor, i les endetxadores que excitaven tot el món a piadós i dolorós plor. I, veent el Senyor la confusió de la diversitat de veus i de crits, els digué: «Nolite flere, non enim est mortua puella, sed dormit. Oh, gent de poca fe! Deixeu el plorar demesiat, car no és morta la donzella, ans dorm». I aquells qui eren estats a la fi de la dita donzella i sabien que realment era morta, el començaren a escarnir, traent-se joc del parlar de sa senyoria. I sa mercé, que els véu així mal devots i poc creients, no permeté que ningú entràs en la cambra on jaïa la morta, sinó sols el pare i la mare i tres deixebles de sa senyoria els més amats, ço és Pere, Jaume i Joan.

I, essent el Senyor dins la cambra, manà que fos tancada la porta, i, acostant-se al llit, prengué la mà de la donzella, dient-li: «Puella, surge», la qual es llevà molt prest, obeint a sa senyoria.

I el pare i la mare, meravellats i fora si mateixos per goig inestimable, es llançaren als peus del Senyor, regraciant a la clemència seua del tan singular benefici, dient el pare de la donzella: «Ara, Senyor, conec que totes coses vos són possibles, i só cert que vós sou aquell de qui David ha parlat, dient: ˝Ipse dixit, et facta sunt; ipse mandavit, et creata sunt˝, car a la voluntat vostra obeeixen totes les creatures per vós creades, i d'ací avant, Senyor, les gents que veuran i oiran les meravelloses obres vostres, admirats de tanta potència, diran: ˝Qualis est hic, quia venti et mare obediunt ei?˝ Volent dir: ˝Oh, quant és gran i omnipotent aquest Senyor, car el vent i la mar i totes coses l'obeeixen!˝»

I el Senyor, veent-los així confirmats en la vera creença i tan afectats i devots a sa senyoria, els manà que donassen a menjar a sa filleta i que s'alegren ab ella, i que no curen dir res d'esta faena a ningú. I la donzella, tota inflamada en l'amor del Senyor, es llançà als peus de sa clemència, regraciant a aquella infinitament el benefici que rebut havia, oferint a sa Majestat la vida que donat li havia, suplicant-lo tota fos despesa en el servir seu, car altre desig ella no tenia.

I la mare de la dita donzella, per sobres de goig, parlar no podia: prenia les mans del Senyor i besava aquelles molt estretament, i parlava-li de cor el que de boca exprimir no podia, regraciant-li de tot son poder la vida que a sa filla donada havia, la qual ella estimava més que la pròpia seua.

I, veent el Senyor que tant eren aconsolats i contents i tenien el que demanat havien, els donà la benedicció seua i partí d'aquí, lleixant-los molt alegres i aconsolats.

I la fama d'aquest miracle fon prestament divulgada per tota aquella terra, a gran glòria del Senyor, que fet l'havia.

Vita Christi. Capítol adaptat.

Unes bodes a Canà de Galilea

Papa Francesc

Àngelus (Plaça de Sant Pere. Diumenge, 20 de gener de 2019)

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Diumenge passat, amb la festa del Baptisme del Senyor, vam començar el camí del temps litúrgic anomenat «ordinari»: el temps per a seguir a Jesús en la seua vida pública, en la missió per la qual el Pare el va enviar al món. En l'Evangeli de hui (cf. Jo 2, 1-11) trobem el relat del primer dels miracles de Jesús. El primer d'estos signes miraculosos té lloc al llogaret de Canà, a Galilea, durant la festa d'un casament. No és casual que al començament de la vida pública de Jesús hi haja una cerimònia nupcial, perquè en ell Déu s'ha casat amb la humanitat: esta és la bona notícia, encara que els que l'han convidat encara no saben que a la seua taula està assentat el Fill de Déu i que el verdader nóvio és ell. De fet, tot el misteri del símbol de Canà es basa en la presència d'este espòs diví, Jesús, que comença a revelar-se. Jesús es manifesta com l'espòs del poble de Déu, anunciat pels profetes, i ens revela la profunditat de la relació que ens unix a ell: és una nova Aliança d'amor.

En el context de l'Aliança, es comprén plenament el significat del símbol del vi, que està en el centre d'este miracle. Just quan la festa està en el seu apogeu, el vi s'acaba; la Mare de Déu s'adona i li diu a Jesús: «No tenen vi» (v. 3). ¡Perquè hauria sigut lleig seguir la festa amb aigua! Un paperot per a eixa gent. La Mare de Déu s'adona i com que és mare, va immediatament a on Jesús. Les escriptures, especialment els Profetes, indicaven el vi com un element típic del banquet messiànic (cf. Amós 9, 13-14; Joel 2, 24; Isaïes 25, 6). L'aigua és necessària per a viure, però el vi expressa l'abundància del banquet i l'alegria de la festa. Una festa sense vi? No sé... Transformant en vi l'aigua de l'àmfora que s'usa «per a les purificacions dels jueus» (v. 6) —era el costum: abans d'entrar a la casa, purificar-se—, Jesús oferix un símbol eloqüent: transforma la Llei de Moisés en Evangeli, portador d'alegria.

I després, vegem a Maria: les paraules que Maria dirigix als servents venen a coronar el marc conjugal de Canà: «Feu tot allò que ell vos diga» (v. 5). També hui la Mare de Déu ens diu a tots: «Feu tot allò que ell vos diga». Estes paraules són una valuosa herència que la nostra Mare ens ha deixat. I els servidors obeïxen a Canà. «Els diu Jesús: "Ompliu d'aigua eixes gerres". I les van omplir fins a dalt. "Ara traeu-ne i porteu-ne al majordom.". Ells li'n van portar» (vv. 7-8). En este matrimoni, realment s'estipula una Nova Aliança i la nova missió es confia als servents del Senyor, és a dir, a tota l'Església: «Feu tot allò que ell vos diga». Servir el Senyor significa escoltar i posar en pràctica la seua paraula. És la recomanació simple i essencial de la Mare de Jesús, és el programa de vida del cristià.

M'agradaria destacar una experiència que segurament molts de nosaltres hem tingut en la vida. Quan estem en situacions difícils, quan ocorren problemes que no sabem com resoldre, quan sovint sentim ansietat i angoixa, quan ens falta l'alegria, aneu a la Mare de Déu i digueu: «No tenim vi. El vi s'ha acabat: mira com estic, mira el meu cor, mira la meua ànima». Digueu-li-ho a la mare. I anirà a Jesús per a dir: «Mira este, mira esta: no té vi».

I després, tornarà a nosaltres i ens dirà: «Feu tot allò que ell diga». Per a cada u de nosaltres, extraure de la gerra és equivalent a confiar en la Paraula i els Sagraments per a experimentar la gràcia de Déu en la nostra vida. Aleshores nosaltres també, com el mestre de taula que va tastar l'aigua convertida en vi, podem exclamar: «tu has guardat fins ara el vi millor» (v. 10). Jesús sempre ens sorprén. Parlem amb la Mare per a que parle amb el Fill, i Ell ens sorprendrà.

Que ella, la Verge Santa ens ajude a seguir la seua invitació: «Feu tot allò que ell vos diga», per a que pugam obrir-nos plenament a Jesús, reconeixent en la vida de cada dia els senyals de la seua presència vivificant.

Àngelus (Diumenge, 17 de gener de 2016)

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

L'Evangeli d'este diumenge presenta l'esdeveniment prodigiós succeït a Canà, un poble de Galilea, durant la festa d'unes bodes en què també van participar Maria i Jesús, amb els seus primers deixebles (cf. Jo 2, 1-11). La Mare diu al Fill que falta vi i Jesús, després de respondre que encara no ha arribat la seua hora, no obstant això, acull la seua petició i dona als nóvios el millor vi de tota la festa. L'evangelista subratlla que «D'esta manera començà Jesús els seus signes a Canà de Galilea. Així manifestà la seua glòria, i els seus deixebles cregueren en ell» (Jo 2, 11).

Els miracles, per tant, són signes extraordinaris que acompanyen la predicació de la Bona Notícia i tenen la finalitat de suscitar o reforçar la fe en Jesús. En el miracle dut a terme a Canà, podem vore un acte de benevolència per part de Jesús cap als nóvios, un signe de la benedicció de Déu sobre el matrimoni. L'amor entre l'home i la dona és, per tant, una bona manera per a viure l'Evangeli, és a dir, per a dirigir-se amb alegria pel camí de la santedat.

Però el miracle de Canà no té a vore només amb els esposos. Cada persona humana està cridada a trobar al Senyor en la seua vida. La fe cristiana és un do que rebem amb el Baptisme i que ens permet trobar a Déu. La fe travessa temps d'alegria i de dolor, de llum i de foscor, com en tota autèntica experiència d'amor. El relat de la boda de Canà ens convida a redescobrir que Jesús no es presenta a nosaltres com un jutge preparat per a condemnar les nostres culpes, ni com un comandant que ens imposa seguir cegament les seues ordes; es manifesta com a Salvador de la humanitat, com a germà, com el nostre germà major, Fill del Pare: es presenta com Aquell que respon a les esperances i a les promeses d'alegria que habiten en el cor de cada u de nosaltres.

Aleshores podem preguntar-nos: ¿verdaderament conec d'esta manera el Senyor? ¿El sent pròxim a mi, en la meua vida? Li estic responent en l'amplitud d'eixe amor esponsal que Ell em manifesta cada dia, a tots, a cada ser humà? Es tracta d'adonar-se que Jesús ens busca i ens convida a fer-li espai en l'íntim del nostre cor. I en este camí de fe amb Ell no estem sols: hem rebut el do de la Sang de Crist. Les grans àmfores de pedra que Jesús fa emplenar d'aigua per a convertir-les en vi (Jo 2, 7) són signe del pas de l'antiga a la nova aliança: en compte de l'aigua usada per a la purificació ritual, hem rebut la Sang de Jesús, escampada de manera sacramental en l'Eucaristia i de manera cruenta en la Passió i en la Creu. Els Sagraments, que deriven del Misteri pasqual, infonen en nosaltres la força sobrenatural i ens permeten assaborir la misericòrdia infinita de Déu.

Que la Mare de Déu, model de meditació de les paraules i dels gestos del Senyor, ens ajude a redescobrir amb fe la bellesa i la riquesa de l'Eucaristia i dels altres Sagraments, que fan present l'amor fidel de Déu per nosaltres. Així podrem enamorar-nos cada vegada més del Senyor Jesús, el nostre Espòs, i anar al seu encontre amb els llums encesos de la nostra fe alegre, convertint-nos així en els seus testimonis en el món.