Dijous i Dijous Sant

La nostra llengua: Dijous i Dijous Sant

Avel·lí Flors i Bonet

DIJOUS vol dir dia de Júpiter. O siga, que es tracta d'un dia que era especialment important per la memòria del déu dels déus en la mitologia romana. I no és debades perquè dijous cau enmig de la setmana. I també, per això, diem dijous tota a persona que sempre vol estar enmig.

Així com el castellà té allò de "Tres jueves hay en el año...", nosaltres també tenim uns dijous especials. Per exemple, tenim el dijous gras, que és immediatament anterior al Dimecres de Cendra; dijous de les comares, que és l'anterior; i dijous dels compares, que és l'anterior a este. I, és clar, el Dijous Sant dins de la Setmana Santa.

Entre les locucions més corrents sobre el dijous tenim: "estar, posar-se enmig com el dijous", que vol dir posar-se enmig d'un lloc de trànsit, on es fa nosa. Ja vam al·ludir fa poc a la setmana dels set dijous, que diuen a Vinaròs. A València com a Tortosa diuen: "Alabat sia el Corpus, que sempre cau en dijous", per a indicar estranyesa davant de coses rares o ridícules o poc probables. Finalment, entre les locucions tenim aquella que es diu a València: "fer cara de Dijous Sant i fets de carnestoltes", per a indicar que una persona és hipòcrita.

El dijous és considerat un dia mig de festa i és considerat popularment com molt favorable en sentit general. Abans els xiquets no feien escola els dijous de vesprada. En algunes cases els dijous se celebrava un bon berenar amb els criats. A Alzira diuen: ¿Quin dia porta galvana (peresa)?: el que partix la setmana". Entre els refranys que es referixen al dijous hi ha aquell que parla del dia que plou; diu així: "Si el dijous es pon amb capa, de tres dies no s'escapa"; vol dir que si es fa de nit dijous amb el cel ennuvolat, plourà abans del diumenge. Ara que s'anuncien pluges, a veure si tenim la sort de veure complida esta paraula. Finalment, dins d'aquella tirallonga de versos per a cada dia de la setmana: "el dijous, a comprar ous".

En fi, dijous fa cara de dia tranquil. Divendres, ja serà una altra cosa.

Abril

LA NOSTRA LLENGUA: ABRIL

Avel·lí Flors i Bonet

Abril és el mes que fa quatre de l'any actual. En la nostra llengua té la mateixa forma que en castellà i pràcticament igual a la de les altres llengües germanes. I és que totes són filles de l'aprilis-aprilis llatí, el segon mes de l'antic calendari romà. L'origen d'aquesta paraula té diverses explicacions. Segons els uns, ve d'una arrel indoeuropea que significa 'dos' i voldria dir el mes segon (l'any tradicionalment s'iniciava amb la primavera). Segons uns altres, 'abril', en la forma llatina aprilis, vindria del verb 'obrir', en llatí aperire. Sèneca deia «Ver aperire se coepit»: la primavera (=l'estiu) ha començat a obrir-se pas. Però sembla que l'origen s'hauria de reconéixer en una forma etrusca apru que el llatí li va amprar al grec afro, forma hipocorística (abreviació) d'Afrodita. Es tractaria, doncs, del mes dedicat a la deessa Afrodita, la deessa de l'amor. Un títol que es va guanyar a pols per les múltiples relacions sexuals que mantenia amb tota classe d'amics, els uns déus i els altres herois importants. Li pegava a tot. Els romans la van nacionalitzar i li donaren el nom de Venus, d'on deriva tota l'activitat venèria. Però la cosa tenia arrels més llunyanes. És la divinitat oriental Astarté, contra la qual cridaven els profetes de l'Antic Testament, encara que la gent continuava «a la marxa». Finalment (dins la nostra ignorància) tenim l'origen en la deessa Ixtar del panteó mesopotàmic.

I ara deixem ja la qüestió etimològica, que acabarem malament. La nostra cultura popular ha donat molta importància al mes d'abril. No cal recórrer per a això al castellà «En abril, aguas mil». Al Maestrat diuen, igual que per tot el País: A l'abril cada gota val per mil. L'aigua en abril és, doncs, especialment estimable. L'any serà bo segurament a conseqüència d'una bona ploguda per abril. A Alcoi diuen també: En abril no li toques l'arraïl; vol dir que no convé entrecavar i tocar les arrels al sembrat en abril. Uns altres refranys aconsellen de no llevar-se la roba durant aquest mes perquè igual es gira mal temps; tots acaben en 'fil', que rima amb 'abril': En abril no te lleves fil, Pel mes d'abril no et toques fil, Fins a quaranta (o setanta) d'abril no et lleves un fil. Finalment a Vinaròs diuen: Altes o baixes, per l'abril són les Pasqües (Pasqua sempre cau en aquest mes).

Hi ha la creença popular que els tres primers dies del mes d'abril solen ser dolents. I és que diuen que el mes de març li va furtar els tres primers dies i els fa roïns a posta, per amargar-lo. A Menorca hi ha el costum de convertir el primer dia d'abril en un altre dia dels Innocents, i es dediquen a enganyar-se els uns als altres. Qui es deixa enganyar sent que li diuen delicadament: Cara bèstia, cara bèstia!

Del mes d'abril tenim la forma substantiva 'abrilada', que significa temps primaveral; el verb 'abrilejar', que vol dir fer temps propi d'abril, segons aquella dita: Quan el març no marceja, l'abril abrileja; i també l'adjectiu 'abrilenc-abrilenca'.

Finalment, caldrà dir que 'Abril' és també un cognom poc corrent a la nostra terra. Recordem el pintor Salvador Abril, autor de marines i paisatges romàntics, i el defensor del Regne Abril Martorell, un altre que també va pintar molt.

Vicent Faus i Beltran

Va nàixer a València el 12 d'abril de 1937 (de família originària de Benicolet, ha considerat sempre aquesta localitat com el seu propi poble). Es va formar en el col·legi de Sant Antoni a Barcelona. A 13 anys va ingressar en el postulantat de la Congregació Escolàpia i ordenat sacerdot a Logroño l'11 de juny de 1960.

De 1965 a 1969 va ocupar la seua missió com a escolapi a Managua (Nicaragua). El Cabildo de San Rafael del Sur li concedeix la Medalla d'Or en reconeixement al seu treball en la comarca i haver deixat totalment restaurat el temple colonial dedicat a la Mare de Déu dels Desemparats, així com haver construït un parvulari-escola infantil al centre del mateix poble per a l'atenció dels xiquets.

En 1970 passa a la comunitat de Gandia. Hi va treballar fins al 1995 en l'ensenyament. Durant la seua direcció va millorar diverses instal·lacions i va restaurar el Batxillerat. Després a València és director del col·legi de Sant Joaquim i encarregat del patrimoni de la província escolàpia.

El 18 d'abril [del 2010] havia de celebrar la missa a les 9 hores a la parròquia de Sant Pasqual Bailon. Però, de bon matí, estava distribuint ajudes a diverses famílies necessitades i travessant un pas de zebra un jove l'atropellà. Va morir en ingressar a l'Hospital Clínic.

Home d'infatigable capacitat de treball, estudiós, amant de la llengua i cultura valenciana, de plena responsabilitat en totes les missions que li confiava la Congregació, preocupat sempre pels altres i amic fidel. Per a la gent senzilla, el pare Faus tenia altres renoms: el Pare de la barbeta, el Pare de Santa Anna i el Pare del valencià.

L'ajuntament de Benicolet li dedicà el seu Centre de Cultura, i el de Gandia ha reconegut la seua entrega amb l'Escut d'Or de la Ciutat i el nomenament de Fill Adoptiu.

Font: Valencia misionera, 107 (2010, juny), Secretariat de València Missionera.

---

Enllaços relacionats:

• COMUNITAT ESCOLÀPIA DE GANDIA: El pare Vicent Faus ens ha deixat (2010).
• Jesús Eduard ALONSO i LÓPEZ: El pare Vicent Faus (València 1937-2010) (2010)
• ESGLÉSIA VALENCIANA: Ha mort el P. Vicent Faus (2010)
• Agustí COLOMER: En memòria del pare Vicent Faus (2010)
• J. M. BAUSSET: Vicent Faus: El Pare del valencià (2020)

Foguera d'amor

Rescatem el següent text sobre les Falles, aparegut en la primera pàgina del diari Las Provincias, el dia 20 de març de 1914. Ens sorprén l'alt grau de correcció ortogràfica del text. Només hem corregit l'accentuació i les errades d'impremta. 

Ofrenes: Foguera d'amor 

Jo volguera cantar un himne vibrant en llaor d'aquesta festa tota alegria i color i expansió i flames i resplandors daurats...

Un himne vibrant en llaor d'aquesta bella i popular festa de Sant Josep, qual principal al·licient són les «falles», fogueres que han de cremar a la nit en holocaust a la tradició. 

Les fogueres han sigut, en totes èpoques, munífiques en símbols. 

Les fogueres són també moments de sacrifici oferts al Déu d'una religió o senyals de germanor i de guerra per l'amor a la pàtria.

Fem també, germans valencians, la nostra foguera. Llancem a ella tots els nostres vicis i els nostres pecats: el desamor a la nostra pàtria i a la seua llengua, el desconeixement de lo que fórem i lo que devem ser, les claudicacions, la por a exigir lo que de dret ens pertany, els lamentables desacerts, les fatals desorientacions, la manca de fe en l'únic redemptor ideal.

Fem, companys valencianistes, una gran, immensa foguera de tots els nostres vicis i tots els nostres pecats; que les llengües de foc siguen ben vives, que la columna de fum puge ben alta, que'l resplandor arribe fins als límits de la nostra terra i les espumes d'or s'escampen per l'espai.

I quan la gran foguera, foguera d'amor en holocaust a la pàtria, siga apagada, ventarem les cendres per a que res quede del nostre present dolorós.

Purifiquem amb el foc el nostre ambient i que ixca, d'entre les simbòliques flames, la CIUTAT NOVA. 

            EUGÉNIC

Enllaç a l'original en format digital.

El Parenostre (Guillem Anglés, segle XIV)

Guillem Anglés

   Vos presentem la glossa al Parenostre de la versió de la missa de Guillem Anglés, composta cap a mitjan segle XIV, probablement entre 1345 i 1368. Esta traducció i glossa és el primer testimoni històric del cànon de la missa propi de la Seu valentina, vigent fins al 1570. Guillem Anglés (València ca. 1300-1368) fou un dominic que estudià a Barcelona i fou el primer titular de la càtedra de Teologia instituïda per Ramon Gastó, bisbe de València, i va exercir-hi durant vint-i-tres anys. Teòleg de gran prestigi, va arribar a ser predicador general de l’orde i inquisidor de València. Els destinataris de la seua versió són els preveres del seu temps, que amb prou dificultat entenien el llatí. Xavier Martí.

Fem oració a Déu per tal com Ell ens ha amonestat pels seus manaments de salvació. I així, informats per la divinal institució, gosem dir a Ell l’oració del «Pater noster qui es in celis, etc.»: 

Constructio: 

Nós, amonestats i instruïts pels manaments de salutació (els quals ens porten a salut eternal) i, encara, nós som informats o instruïts per la divinal institució o ordenació, preguem Déu per nós mateix i pel poble i nós gosem dir (ardidament i amb gran fiança a Ell aquesta oració que es segueix):

Pare nostre, ço és, Tu, Senyor, ets Pare nostre per creació i per governació i per adopció.

El qual ets en els cels, ço és, en la celestial glòria o en els sants hòmens o en els cels corporals. 

El teu nom sia sanctificat, ço és, que així ens faces viure santament, que totes coses donen honor i glòria al teu nom.

El teu regne vinga, ço és, que el teu regne i la teua senyoria sia manifestada i declarada en els hòmens i que faces que jo, pecador, sia parçoner (1) de la celestial glòria i del regne de paradís, i que Déu regne en el meu cor i posseesca aquell, amén.

La teua voluntat sia feta així en el cel com en la terra, ço és, que la teua voluntat sia feta i complida en nós, qui som en la terra així com és feta i complida pels sants qui són i habiten en els cels. 

Tu dona hui a nosaltres el pa nostre quotidià, ço és, de tots dies, car Tu ets Pare nostre qui tot sols dones les coses a nós profitoses, ço és a saber, el pa corporal de la vida necessària i el pa espiritual, ço és, de la Paraula de Déu, i el Pa sacramental, ço és, el Cos preciós de Jesucrist. 

I tu deixa a nosaltres els nostres deutes així com nós els perdonem als nostres deutors, ço és, que tot greuge i tota ofensa que ens sia feta per nostres proïsmes que els ho perdonem, i açò no de boca tan solament sinó de cor, car en altra manera els nostres pecats no ens serien perdonats, sinó així com nós els perdonem a nostres proïsmes.

I no ens menes en temptació ço és, que no ens deixes esser vençuts ni sobrats per ninguna temptació.

Ans Tu deslliura nosaltres de mal, ço és, que ací en aquesta petició demanem en general que nostre senyor Déu ens deslliure de tot mal espiritual i temporal. Amén.

Aquesta dicció «Amén» és fi i conclusió afirmativa d’aquesta oració dominical.

(Exposició breu gramaticalment en romanç del Cànon, fragment adaptat)

(1) Partícip.

Nota. L’Expositio de Ordine Misse de Guillem Anglés és un còdex del segle XV, el Ms. 169, de l’Arxiu Capitular de la Seu de València, que inclou una traducció i una explicació glossada en valencià del Cànon de la missa: l’Exposició breu gramaticalment en romanç del Cànon. Antoni Ferrando i Xavier Serra ens van oferir en 2003 una edició filològica del text bilingüe de la missa, precedida d’un estudi sobre l’obra del dominicà (La traducció valenciana de la missa del segle XIV, Universitat de València - Arquebisbat de València, 2003). La Facultat de Teologia el va reeditar en 2007: Un cànon de la missa del segle XIV en romanç, estudi i edició de la versió de Guillem Anglés (ACV, Ms. 169). 

Vid. Ramon ARNAU: El Missal del segle XIV (Publicat en Paraula (2004, juny 20), pp. 26-27).

Sant Agustí i Pentecosta

Avel·lí Flors i Bonet 

La memòria de Sant Agustí se celebra el 28 d'agost, al cor de les vacances d'estiu i, per això, passa una miqueta desapercebuda. Nosaltres en volem fer un record agraït perquè sant Agustí tenia especial predilecció per la Pentecosta. A Pentecosta, com sabem, l'Esperit sant va parlar a cada un dels presents a la festa en la seua pròpia llengua. Se n'han conservat uns quants sermons que n'expliquen el sentit.

Sant Agustí es pregunta com és que, en el seu temps (principis del segle V), ja no hi havia el do de llengües que es manifestà el dia de Pentecosta a Jerusalem, als inicis de la predicació apostòlica. I es respon a ell mateix: "Perquè allò que, en un principi, era un fet extraordinari, amb el pas del temps s'ha convertit en una realitat perquè l'Església Universal d'ara ja parla les llengües de tots els pobles". Pentecosta és així com la festa de la diversitat. L'Esperit fa seues totes les modalitats de les cultures humanes que ell, purificant-les, eleva i santifica.

I ell, que era un gramàtic i orador enamorat de la llengua llatina (que va sentir certa repel·lència per la poca qualitat de les versions llatines dels llibres sagrats), acaba acceptant, en els seus sermons, fins i tot les incorreccions de la llengua del seu poble. Més encara, acabà menystenint la bona gramàtica llatina perquè, solia dir, "és preferible que el poble ens entenga encara que els gramàtics ens reprenguen". 

Fonts: Missa d'Onze, 6 (2009) i 17 (2010). 

---

Article relacionat:

• Avel·lí Flors i Bonet: Pentecosta, llengua i Església (2018)

Per què en valencià?

Mossén Jesús Miralles i Porcar (†)

Prevere i historiador

I

Per a una gran part de la diòcesi, la pregunta tindria una resposta clara i espontània: perquè en valencià hem aprés a parlar i en valencià parlem. En som molts que, de menuts, només sentíem parlar en castellà algun foraster. L'altre lloc on ho sentíem era l'escola. Resulta que, a l'escola, el que havíem après a casa i al carrer, no ens aprofitava. Calia oblidar-ho i aprendre el castellà. El pas al despreci del valencià era fàcil.

Si afegim les burletes que u patia quan pronunciava malament els mots castellans; si afegim que, en aquell temps, qualsevol que volia mostrar haver pujat en «l’escala social», se’n passava a parlar en castellà, el sentiment d'inferioritat del valencià augmentava. La cosa esdevenia angoixosa, i la pregunta «per què no parlem tots en castellà?» ens semblava natural.

Hem hagut de créixer, fer-nos grans, per superar tot allò. Hem llegit els llibres vells conservats a les parròquies i ajuntaments; hem llegit les recomanacions dels bisbes als rectors, en les visites pastorals, per tal que predicassen al poble en la llengua valenciana. La normalitat de la llengua del carrer, de casa, del temple, de les tavernes, de les cançons… fins que arriba un canvi.

En un punt apareix una ordre, manant oblidar el valencià. Després, les ordres es tornen amenaces. I després, el silenci. Només el poble es manté fidel i el poble, sentint-se, de vegades, analfabet, ha salvat els mots, el nom de cada cosa…

La cosa, gràcies a Déu, ha canviat un poc prou. El fet de parlar en valencià, sembla que no és de ser analfabet. A l'escola ja ensenyen a llegir-lo i escriure’l. Els grans, però, tenen dificultat de llegir-lo i, no diguem, d'escriure’l. A més, el sentiment viscut de la poca valoració social, afegit a la degradació d'una llengua no treballada; les diferències naturals fonètiques i de lèxic, fan costosa la normalitat de l’ús de la nostra llengua.

II

No és per la importància de la pregunta (que la té!), que apareix per segona vegada. És perquè l'espai del Full Parroquial és curt i no cabia tot el que volia dir, en un article.

Com que les coses viscudes tenen més força que no les llegides, permeteu-me contar, un poc per damunt, la meua experiència en l'ús del valencià en la litúrgia, cosa que faig amb tota normalitat.

Cànon de la Missa, de Guillem Anglés

Ja des dels primers anys de rector d'una parròquia, vaig notar la contradicció escandalosa que patia la nostra llengua, allà pels primers anys seixanta. Resulta que, en les parròquies on jo hi era, solíem ajuntar-nos a la porta de l'església conforme anàvem acudint als tocs de missa. Allà féiem la «xarreta» i el cigarret parlant, naturalment, en valencià… Quan s'acostava l'hora de la missa, jo me n'anava a vestir-me els ornaments corresponents i tots entràvem a l'església. Érem els mateixos que, al carrer, havíem comentat sobre el temps, les collites, algun esdeveniment familiar o del poble —al poble tots ens coneixem. Però no era el mateix. Jo em trobava ridícul parlant en castellà. Què passava? Ells no eren els mateixos? Jo no era el mateix?

Com que les respostes d'aquestes preguntes totes eren positives, la contradicció era fàcil de resoldre. Un dia ho vaig explicar a missa i, endavant, mai més no he parlat en castellà. La cosa de llegir les lectures ha costat més per tot allò que explicàvem l'altre dia. Per part de la gent no hi ha hagut grans dificultats.

Si, a més, pensem que, per aquells anys, es celebrava el Concili Vaticà II, i que la primera constitució aprovada era la de la litúrgia on, clarament, es pronunciava per l'ús de la llengua vulgar, la cosa, per a mi, quedava decidida. Perquè la llengua vulgar, la llengua vernacla, no és el castellà.

Penso que hauria de ser més normal l’ús del valencià en la litúrgia. També penso que la resistència de molts a utilitzar-lo, és més cosa de sentiment que no de raó. Però el sentiment no es pot combatre amb raons. En un moment, l’Església dels nostres pobles es va resistir a introduir el castellà. Només cal llegir els llibres de les nostres parròquies. Ara, per què ens resistim a tornar-lo a usar?

Hoja parroquial, 1426 (1990, gener 21) i 1427 (1990, gener 28).

Font: Pere E. Barreda: Mossèn Jesús Miralles, historiador: recull de la seua obra, Centre d'Estudis del Maestrat - Ajuntament d'Atzeneta del Maestrat, Benicarló - Atzeneta 2011, pp. 325-326. 

Eficàcia de la predicació en valencià

Bonaventura Guerau

Antoni Bonaventura Guerau i Montllor (Alcoi s. XVI-València 1666), prevere, doctor en Teologia per la Universitat de València i catedràtic de la mateixa universitat, va ser membre de la congregació de Sant Felip Neri i predicador de la ciutat de València. El text següent és testimoni de la seua gran activitat sermonadora, que exercí tant en castellà com en valencià. Es tracta d’un sermó barroc típic, sense massa excessos, predicat amb motiu del segon centenari de la canonització de sant Vicent Ferrer, el dia de Sant Pere de 1655 a la seu de València. El fil de l’homilia teixix un paral·lelisme entre sant Pere i sant Vicent. Per a Guerau la raó per què el pare Vicent sermonejava sempre en valencià era perquè així centrava la seua energia en la reprensió del pecat. F. X. Martí.

«Serà superior entre els grans, anirà a terres forasteres, llançarà de veure qui és cada u, l’Església l’alabarà, tots temps es recordarà d’ell, i del seu nom se’n farà una gran commemoració d’una generació a una altra» (Cardenal Hug de Saint-Cher). Este lloc ve com anell en dit a la festa, és de motle per a sant Pere i sant Vicent.

[...]

L’Església predicarà les alabances d’este Vicent, així com hui predica les alabances de sant Pere i sant Pau, perquè en el mateix dia de Sant Pere i Sant Pau fon canonitzat. Per què sant Vicent fon canonitzat el dia de Sant Pere? Perquè en tota l’Església no es troba sant més semblant a sant Vicent.

[...]

Com sant Pere volgué enfosquir la seua festa? Com li donà el millor lloc a Vicent? Perquè a sant Pere el tindrien per descortés si no ho fera d’esta manera. [...] perquè Vicent era apòstol com sant Pere, com ell mateix ho va dir (sobre l’Evangeli Ego sum pastor bonus): els apòstols són com jo. Fon Vicent doctor de les gents, i estava sant Pere molt obligat a la seua predicació; perquè predicà sant Vicent en tota l’Església [...]

Multum ecclesiae profuit, fon de molt profit en l’Església i encara pareix, en cert modo, més que sant Pau, perquè este predicant en València, predicaria en valencià, i si hi havia algun castellà, que perdonàs; mes la predicació de Vicent era tan portentosa, que tots l’entenien, puix únicament li convé ser trompeta de l’Evangeli: Quasi tuba exalta vocem tuam [Fes sentir com una trompeta la teua veu (Is 58, 1)]. La trompeta té esta propietat, que una mateixa manera de tocar causa en la imaginació dels hòmens diferents idiomes. Toca a retirar, el valencià diu «l’enemic ve»; el castellà diu «el enemigo viene», el llatí diu «hostis venit»; tocada la trompeta de Vicent: Timete Deum, el llatí entenia Deum; el valencià Déu; el castellà Dios; el francés, Dieu, el grec, Theós; l’hebreu, Jehovà; i l’agaré i moro, Al·là. I per predicar solament en la seua llengua es llança de veure que és el major predicador del món.

Diu el Filòsof: pluribus intentus minor est ad singula sensus; u que té compte en moltes coses no pot tenir intenció ferma respecte d’una, i esta és la causa per què u no pot tenir molta energia en reprendre la gravetat del pecat, perquè tant quant l’ànima està atenta a la manera del parlar artificiós en idioma foraster i sobreposat ha de faltar en la força de la reprensió; i així, si ab vehemència gran reprén, és força que sols use del seu llenguatge. ¿No haveu vist un papagall, que ab artifici parla en castellà i en valencià?; pegueu-li ab un verduc i veureu que no es queixa en valencià ni en castellà, sinó com a papagall, perquè la força del dolor i la imaginació ferma del que patix, no el deixa usar de llenguatge artificiós.

[...]

Ningú dels qui ouen el sermó estarà viu en el centenari que ve, tots estarem ja en la eternitat. Plàcia a Déu que la nostra vida finixca en gràcia, i coronats de glòria ab sant Vicent en el cel, vejam la tercera festa centenària. Amén.

---

Nota. El Sermó per a la festa del Segon Centenar de la canonizació del pare sanct Vicent Ferrer es va editar dins de l’obra de Marc Antoni Ortí: Segundo centenario de los años de la canonización del valenciano apóstol San Vicente Ferrer (Jeroni Vilagrassa, València 1656). Sobre el paborde Guerau i altres predicadors valencians barrocs és imprescindible el llibre de Vicent Pitarch: Llengua i Església durant el Barroc valencià (IIFV-Abadia de Montserrat, València-Barcelona 2001).

Publicat en Cresol, 148 (2019, gener-febrer), p. 55.

Per a saber més

• Vicent Josep ESCARTÍ: Marc Antoni Ortí i les festes a sant Vicent (1655), Saó.

Informe que presenta al ple de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua

Ramon Arnau Garcia (†)

President de la Comissió de Textos Religiosos de l'AVL

Degà de la Seu de València

Al ser elegit membre de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, l'arquebisbe de València, D. Agustín García-Gasco i Vicente, em va suggerir la conveniència de preparar una traducció dels textos litúrgics al valencià, amb la finalitat de demanar de Roma la pertinent autorització per al seu ús en la tres diòcesis de València, Oriola-Alacant i Sogorb-Castelló, ja que les diòcesis de les Illes ja tenen adaptat el missal català.

La proposta em va paréixer bé, ja que podria servir per a superar la diversitat d'opcions que s'havien donat fins ara entre els valencians. A més a més, la meua presència en l'AVL adquiria un sentit ple a partir del preàmbul de la Llei de Creació de l'AVL, que reproduïx el dictamen del Consell Valencià de Cultura, on hi ha una crida a l'Església perquè adopte el valencià.

Vaig presentar la proposta al Ple de l'Acadèmia, que ho va acceptar i va constituir la Comissió de Textos Religiosos, que presidisc. La Comissió va aprovar tots els textos per consens en un model de valencià fidel a la tradició litúrgica valenciana, digne lingüísticament, integrador de diverses sensibilitats i acostat a la llengua viva, seguint així fidelment els criteris de la instrucció papal Liturgiam Authenticam.

Acabada la primera part del treball, consistent en els formularis de tots els diumenges de l'any més les solemnitats, va ser presentada al Ple de l'Acadèmia, i vaig tindre l'alegria de constatar que tot el Ple va aprovar el treball, amb una sola abstenció.

Des que vam començar a traduir, l'arquebisbe, sempre que hem parlat d'este assumpte, i això ha sigut amb relativa freqüència, m'ha estimulat a continuar treballant. Per això m'ha sorprés que en l'última reunió dels Bisbes de la Província Eclesiàstica, el passat dia 28 de juny a Alacant, es posposara el nomenament de la comissió que, segons les normes de l'Església, havia d'assumir o revisar el text preparat per l'Acadèmia.

Reunida la Comissió de Texts Religiosos de l'AVL en sessió ordinària el passat dia 5 de juliol, va acordar per unanimitat sol·licitar a la Presidenta de l'AVL que encarregara als servicis jurídics de l'AVL un dictamen en defensa de les competències exclusives de l'AVL en matèria de normativa del valencià i de reiteració dels criteris a partir dels quals ha treballat la Comissió de Texts Religiosos (criteris procedents de la instrucció papal Liturgiam Authenticam) a fi que remetera el citat dictamen als bisbes de la Província Eclesiàstica Valentina.

La notícia de la decisió dels bisbes de posposar l'estudi de la nostra proposta de versió, em va dur a escriure a l'arquebisbe una carta sol·licitant-li una entrevista. Em va rebre el dimarts dia 6 del present mes de juliol. En l'entrevista li vaig manifestar la meua decepció per aquella decisió i li vaig expressar el meu pessimisme davant la possibilitat que algun dia València tinguera un missal propi. L'arquebisbe em contestà amb les precisions següents:

a) reconeixia i agraïa el treball que s'havia fet;

b) em demanava que l'Acadèmia continuara traduint els textos litúrgics;

c) em precisava que, si no s'havien iniciat els tràmits per a la definitiva aprovació del text, havia sigut per una mera raó conjuntural que aconsellava retardar l'aprovació inicial dels bisbes;

d) més encara, em va insinuar la possibilitat que l'Acadèmia preparara la traducció al valencià del text del catecisme.

Crec que tenia el deure moral d'informar al Ple de l'AVL sobre tot este procés, a fi de deixar constància de l'encàrrec de la versió i de justificar la continuació del treball de la Comissió de Texts Religiosos. Després del comunicat de premsa de la Junta de Govern a propòsit de la decisió dels bisbes valencians, vaig expressar la meua enhorabona a la Presidenta per la iniciativa i pel to constructiu adoptat. Ara vull aprofitar este informe per a agrair a tots els acadèmics el suport que he tingut de tots ells i per deixar constància de la determinació unànime de la Comissió de Texts Religiosos, si eixa és també la voluntat de Ple, de fer tot el possible per acabar la tasca iniciada. La història no ens perdonaria que no haguérem fet tot el que estava en les nostres mans. Perquè una de les competències de l'AVL és precisament fomentar l'ús normal del valencià.

València, 23 de juliol de 2004

Ramon Arnau,

president de la CTR de l'AVL

Presentació de l'Oracional Valencià

Antoni Ferrando

Universitat de València - Acadèmia Valenciana de la Llengua

Sr. President de l'AVL, Sr. President de l'Associació Ecumènica de Cristians pel Valencià, companys, amigues i amics,

M'agradaria que les primeres paraules de presentació de l'Oracional Valencià foren de record i d'agraïment a Pere Maria Orts i Bosch, president de la Comissió de Textos Religiosos de l'AVL, que hui fa quatre mesos que ens ha deixat. Crec que la millor manera de recordar-lo és llegint les seues paraules preliminars al llibre entranyable que hui presentem. Heus-les ací:

El dictamen sobre la llengua dels valencians del Consell Valencià de Cultura, de 13 de juliol de 1998, feia una «crida al món eclesiàstic perquè se sume en el seu àmbit a este impuls de valencianització» que la institució encoratjava. Este mateix dictamen era recollit literalment com a preàmbul en la Llei de Creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, de 16 de setembre del 1998. Conscient de la funció de "vetlar per l'ús normal del valencià" que esta Llei encomana a l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), la nostra institució normativa, des d'un primer moment, va voler contribuir a facilitar la versió en llengua valenciana dels textos litúrgics i per això va crear la Comissió de Textos Religiosos. Així s'ha fet amb la immensa majoria dels textos litúrgics, i sempre des del consens i des de la integració de les diverses sensibilitats lingüístiques presents al si de l'AVL. Ha estat una tasca llarga i costosa, feta a partir de la preceptiva versió llatina del Missale Romanum i tenint en compte no solament totes les principals aportacions valencianes anteriors, sinó també les solucions adoptades en la resta del nostre àmbit lingüístic catalano-valenciano-balear, així com també les opcions de les llengües veïnes, especialment del castellà i de l'italià. En el cas dels textos litúrgics, l'AVL, des de 2002, els ha posat reiteradament a disposició dels bisbes de les diòcesis valencianes, que són els responsables de validar-ne el contingut i d'oferir-los a les comunitats cristianes. Mentretant, l'AVL ha decidit incorporar les lectures dominicals a la seua pàgina web.

No satisfeta amb esta iniciativa, l'AVL també ha volgut contribuir a oferir en llengua valenciana altres manifestacions de caràcter paralitúrgic, com és l'Oracional valencià, que ara presentem. Per a realitzar esta tasca, hem comptat amb la col·laboració de l'Associació Ecumèmica de Cristians pel Valencià, i singularment amb un dels seus membres, August Monzón, que ens ha oferit els materials dels quals hem partit i s'ha encarregat d'emmarcar-los en els seus àmbits d'ús, tal com es pot llegir en la Introducció que seguix. 

Ara no ens queda sinó agrair a l'Associació Ecumènica de Cristians pel Valencià la seua ajuda perquè la Comissió de Textos Religiosos poguera realitzar la seua tasca de traducció o d'adaptació lingüística del present Oracional valencià i pel seu conpromís de difondre'l entre els col·lectius valencians que volen fer un "ús normal" del valencià també en este àmbit. 

He qualificat l'Oracional d'entranyable no sols perquè arreplega moltes de les pregàries més estimades pels seus destinataris naturals, els cristians valencians de diferents denominacions, sinó perquè el llibre compensa d'alguna manera el desamor d'alguns pastors envers els valencians que ens estimem la llengua dels nostres pares i amics, com és el cas de Francesc Aracil, president de l'Associació Ecumènica de Cristians pel Valencià, o dels valencians que l'han adoptat lliurement, com és el cas de la castellana Carmen Sarmiento Cabañes, presidenta de la secció espanyola de la Internacional Ecumenical Fellowship i vicepresidenta de l'Associació Ecumènica de Cristians pel Valencià, o el cas d'August Monzón Arazo, membre de l'Oratori, que tant ens ha ajudat a fer possible esta meravalla de llibre. A ells, pilars bàsics de l'associació, i als membres de l'AVL, acadèmics i tècnics, que han sabut comprendre les raons profundes de la iniciativa i del treball de la Comissió de Textos Religiosos, van adreçades, en nom de la Comissió, les meues paraules d'agraïment.

A més de complir amb la seua missió bàsica de determinar la normativa lingüística del valencià, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua –l'única l'única institució oficial valenciana encarregada d'esta comesa– ha prestat molta atenció a col·lectius molt diversos, que van des dels professionals dels mitjans de comunicació als aficionats a la pilota valenciana. Entre estos col·lectius no podia faltar un dels més importants, el dels cristians valencians, de la mateixa manera que algun dia s'haurà d'ocupar també de col·lectius no cristians, com els musulmans, els jueus, els agnòstics i els ateus. Una institució com l'AVL no podia deixar de prestar atenció a este col·lectiu, que tant ha contribuït a la cultura valenciana. Ara bé, l'Academia Valenciana de la Llengua és una institució aconfessional i laica, però no laicista, perquè entén que els seus treballs i els seus serveis han d'anar dirigits a tots aquells valencians i valencianes que estimem o ens interessem per la nostra llengua, a tots aquells valencians que exigim el dret a viure plenament com a valencians i a deixar de ser discriminats per raons de la nostra opció lingüística.

Afortunadament, l'AVL ha comptat i compta amb membres capacitats per a realitzar, en col·laboració amb experts externs, una tasca com la versió al valencià d'un conjunt de textos com els reunits a l'Oracional. De fet, de la mateixa manera que la Real Academia Española ha comptat com a membre el cardenal Tarancón, o que la Real Academia Gallega s'ha vist honorada per la presència de Miguel Angel Araújo, bisbe de Mondoñedo, i ara per la del teòleg Andrés Torres Queiruga, o que la Euskaltzaindia ha tingut com a president el franciscà Luis Villasante, o que l'IEC compta entre els seus membres amb el canonge Josep Perarnau, així també l'AVL ha comptat des dels seus inicis amb distingits eclesiàstics, com són els teòlegs Ramon Arnau i Miquel Navarro. Per tant, en assegurar la seua presència en l'AVL, s'ha actuat amb la voluntat de reconéixer de la contribució dels cristians a la llengua i la cultura valencianes, d'homologar l'AVL amb moltes altres institucions acadèmiques i de facilitar la presència del valencià en les comunitats cristianes.

Quan l'AVL estava en procés de creació, l'arquebisbe que llavors tenia València, Agustín García Gasco, va declarar que els textos litúrgics en valencià serien una realitat a partir del moment en què es comptara amb un referent lingüístic oficial. És per això que l'arquebisbe i futur cardenal va veure amb bons ulls l'elecció de don Ramon Arnau, llavors degà de la catedral de València, com a membre de l'AVL, de determinar la normativa del valencià. I és per això que, el 19 de desembre del 2001, mossén Arnau s'adreçava a la presidenta de l'AVL, Sra. Ascensió Figueres, sol·licitant la creació de la Comissió de Textos Religiosos de l'AVL, "atenent el desig reiteradament expressat pels bisbes de les diòcesis valencianes i considerant la decisiva importància de la literatura religiosa en la conformació de l'idioma valencià, així com el pes sociològic que el fet religiós exercix en la nostra Comunitat".

Tot seguit, la CTR va traduir el Missale Romanum, d'acord amb els criteris de la Liturgiam Authenticam, i en va presentar els primers treballs als bisbes de totes les diòcesis valencianes, sempre deixant clar que la traducció era una proposta que integrava les diferents sensibilitats presents a l'AVL i que s'oferia com a versió de treball consensuada perquè els bisbes la revisaren des del punt de vista teològic. Totes les peticions realitzades fins ara per l'AVL als bisbes de les diòcesis valencianes han sigut ignorades sistemàticament.

El 29 de novembre de 2010, l'AVL organitzà una Jornada sobre Llengua i Església, sol·licitada per un grup nombrós de preveres, religiosos i laics, amb l'objectiu d'escoltar les seues propostes a l'AVL al voltant de la presència del valencià en l'àmbit religiós. El resultat d'aquella trobada fou la proposta de constitució d'una associació de cristians compromesos amb la inculturació de la fe entre els valencians, hui ja una realitat amb el reconeixement legal de l'Associació que suggerira a l'AVL la versió en llengua valenciana de textos de caire religiós. El primer text que es proposà va ser precisament l'Oracional que hui presentem, inspirat en el Concili Vaticà II i de caràcter ecumènic. Per raons d'estricta justícia, hem de reconéixer que la iniciativa té com a il·lustre precedent i font d'inspiració l'Eucologi valencià –obra personal de mossén Vicent Sorribes i Gramatge, assessorada lingüísticament per Josep Giner–, que va ser prologat per Marcelino Olaechea, aleshores arquebisbe de València.

No cal dir que l'AVL està oberta a totes les iniciatives de l'Associació Ecumènica de Cristians pel Valencià o d'altres institucions, incloent-hi òbviament la jerarquia eclesiàstica, que contribuïsquen a assegurar el dret de tots els valencians a expressar-se, també en l'àmbit religiós, en la nostra llengua, en el benentés que no correspon a l'AVL de determinar-ne els continguts, sinó als col·lectius que ho sol·liciten. L'AVL es limitarà només a avaluar l'interés de les iniciatives i a considerar si contribuïxen a "l'ús normal del valencià".

Tant de bo que l'Oracional servisca per a la finalitat que han buscat els seus impulsors i per a contribuir que un bon nombre de valencians, creients o no creients, que ens estimem la llengua el puguem gaudir per la bellesa i l'encert de la traducció i per la riquesa espiritual o cultural del seu contingut.

Moltes gràcies.

(València, Sant Miquel dels Reis, 26 de juny de 2015)

Apèndix

• Informe que presenta al ple de l'AVL Ramon Arnau, president de la Comissió de Textos Religiosos.

Articles relacionats:

• J.M. Bausset: L'Oracional Valencià (2015)

El valencià en la litúrgia

Antoni Ferrando

Universitat de València - Acadèmia Valenciana de la Llengua

L’aprovació de l’estatut d’autonomia de la Comunitat Valenciana (1982) implicà el reconeixement de la cooficialitat del valencià i del castellà. El valencià, marginat i discriminat des que van ser suprimides les institucions pròpies arran de l’ocupació borbònica del regne de València (1707), podia encetar així el camí de la seua dignificació social. Un procés que és inseparable de la recuperació dels seus usos formals. Des del 1982, l’educació, la formació cultural i l’exemplaritat institucional es convertien en instruments imprescindibles per a convertir la lletra de l’estatut d’autonomia en una realitat viva. No era, no és, fàcil superar quasi tres segles de prejudicis i de complexos d’inferioritat induïts.El 1983 s’encetava la incorporació del valencià al sistema escolar amb tres modalitats: ensenyament en castellà amb l’assignatura de valencià, ensenyament en les dos llengües i ensenyament en valencià amb l’assignatura de castellà. Milers i milers de valencians podíem conéixer l’expressió culta de la nostra llengua.

El 1998, el Consell Valencià de Cultura (CVC), a petició de les Corts, emetia un informe sobre el valencià, en què definia la seua naturalesa filològica i recomanava la creació d’una institució normativa pròpia: la que serà batejada Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL). En l’informe es feia una “crida al món eclesiàstic perquè se sume en el seu àmbit a este impuls de valencianització”. La crida, ara incorporada al preàmbul de la Llei de Creació de l’AVL, era ben explicable, perquè després de 16 anys de cooficialitat estatutària del valencià i castellà, i després de 23 de l’acabament del Concili Vaticà II, el món eclesiàstic valencià continuava en general desatenent els valencianoparlants que començàvem a formar-nos en la nostra llengua pròpia. I això que el papa Joan Pau II havia insistit en la seua encíclica Slavorum Apostoli (1984) en la necessitat de respectar i protegir la diversitat cultural dels estats i havia proclamat com a patrons d’Europa sant Ciril i Metodi, que van evangelitzar l’Europa eslava en cada una de les seues llengües. Conscient d’esta injusta situació, de la qual es va fer eco el sínode valencià de 1987, convocat per l’arquebisbe Roca Cabanellas, la “crida” del CVC obtingué una resposta clara de l’arquebisbat de València: “si este organismo finalmente llega a una solución en el debate de la lengua, la Iglesia aceptará su dictamen y sumará su actuación” (1998). L’AVL, ara incorporada com a institució normativa valenciana a l’Estatut d’Autonomia (2006), ha tancat el debat sobre la normativa oficial del valencià: l’AVL és la que fixa la normativa legal del valencià. 

Constituïda l’AVL (2001), la primera decisió que adoptà el seu Ple, a petició de l’acadèmic de l’AVL don Ramon Arnau, aleshores degà de la catedral de València, va ser crear la Comissió de Textos Religiosos (2001). Aquell mateix any, s’havia promulgat la Liturgiam authenticam, quinta instrucció (28-III-2001), per a aplicar degudament tant la Constitució Sacrosantum Concilium del Concili Vaticà II, com les de l’Ordenament general que precedix l’editio tertia del Missale Romanum. A finals del 2002 i principis del 2003, l’AVL ja va entregar als tres bisbes titulars de les diòcesis valencianes les parts més bàsiques de la traducció de l’editio tertia del Missale Romanum, feta per consens general i d’acord amb les instruccions de la Liturgiam authenticam i les orientacions papals, com són les que va donar Pau VI, el 1965, en el seu discurs al Congrés de traductors de la litúrgia a les llengües vernacles, celebrat a Roma: la llengua de la traducció –va dir– “ha de ser planera, per tal de ser entesa per tots”, però alhora “cal que siga digna de les realitats tan exceleses que per ella s’expressen; cal que siga diversa de la manera quotidiana de parlar en carrers i places”.

L’article 120 de la Liturgiam authenticam diu (cite per la traducció castellana): “Los libros que se utilizan para proclamar los textos litúrgicos, con el pueblo o en beneficio del mismo, en lengua vernácula, deben tener una dignidad tal que su aspecto exterior mueva a los fieles a una mayor reverencia a la Palabra de Dios y a las cosas sagradas. Por ello, es necesario que se supere cuanto antes la fase provisional de las hojas y folletos, allá donde esto se dé”. En canvi, si repassem el panorama actual de la presència de valencià en la litúrgia, s’observa que no solament persistix la “fase provisional de las hojas y folletos”, sinó que es troba en situació poc més que testimonial.

Segons un estudi de Vicent Garcia Perales, professor de valencià de la Universitat Cardenal Herrera CEU San Pablo, la missa en valencià se celebra regularment cada diumenge en només 50 parròquies, encara que més el 83% dels capellans de les diòcesis valencianes tenen el valencià com a llengua materna. A part, el valencià s’aplica en casaments, batejos i defuncions en funció de peticions particulars. Generalment se seguix el Llibre del Poble de Déu, d’aprovació episcopal ad experimentum, però amb adaptacions orals improvisades o amb adaptacions impreses fetes ad hoc, que sol realitzar el prevere que els celebra. Molts capellans adopten el valencià només en la predicació i els avisos. En este cas, es constata un doble llenguatge, el del mer ritual i el del que vol incidir en l’atenció dels feligresos, que em recorda una experiència personal: en un poble valencià, un dia de festes patronals, on quasi tots els actes (presentació dels festers, llibre de festes, etc.) es fan en valencià, el prevere oficiant, vists els ostensibles signes de desatenció al sermó del predicador en castellà invitat, va fer, excepcionalment, un segon sermó en valencià per cridar l’atenció dels assistents. Anècdota real, que revela el divorci entre la llengua de la litúrgia i la llengua dels fidels. Certament, una tal situació sols és possible en una societat valencianoparlant que encara viu condicionada per la inèrcia de segles de menysteniment de valencià, compartida per una gran part del clero.

Ara bé, han transcorregut quasi trenta anys des que el valencià ha tornat a recuperar la seua oficialitat. A pesar dels moderats progressos a fer real la doble oficialitat de valencià i castellà, el fet evident és que la majoria de les generacions més jóvens ja s’ha format en valencià en qualsevol de les tres modalitats més amunt explicitades. Així, podem observar que, segons dades de la Conselleria d’Educació de la Generalitat Valenciana, durant el curs 2008-2009, reberen ensenyament de o en valencià 394.000 alumnes d’Infantil i Primària (exactament 138.223 en valencià), en 748 centres, i 219.000 d’ESO i Batxillerat (concretament 58.626 en valencià), en 301 centres. Si sumem les quantitats corresponents al 2008-2009 a les de cada curs des del 1982-1983, és a dir, a les dels 26 cursos anteriors, podem fer-nos una idea aproximada de com les generacions més jóvens no sols coneixen el valencià, sinó que molts d’ells han recuperat l’estima per la pròpia llengua i cultura, una estima que no sols no està renyida amb la formació en castellà, sinó que és una font d’enriquiment cultural.

En l’àmbit universitari, podem adduir la situació en la Universitat de València. Segons el seu Servei de Normalització Lingüística, el percentage d’alumnes que ha sol·licitat enguany rebre la docència en valencià (a part n’hi ha els que cursen l’assignatura de valencià), és el 23’18% (10.903 alumnes), al qual s’ha de sumar el corresponent als que opten indistintament pel valencià o pel castellà, que és el 12’4% (5.664 alumnes), és a dir, un total de 16.567 alumnes. Xifra que prou que posa de manifest una creixent confiança en la llengua pròpia, a pesar de l’absoluta situació d’inferioritat en què es troba. A pesar dels pocs anys d’existència de la Universitat Catòlica “Sant Vicent Màrtir”, de València, hui és un fet, segons dades d’esta Universitat, que, durant el curs 2008-2009, hi estan rebent classes de valencià 3.700 alumnes (el 60% de total), impartit per 19 professors. És un fet ben positiu, que contrasta amb l’escassa atenció al valencià en altres centres educatius pertanyents a l’Església.

Si comparem la situació del món educatiu amb la praxi de la litúrgia, és evident que s’observa un divorci massa gran entre la feligresia i el món eclesiàstic valencià. Un divorci que el magisteri del Concili Vaticà II, dels papes, del sínode valencià de 1987 i del sínode de bisbes de Roma de 2008 han recomanat vivament de corregir. En concret, este últim sínode ha insistit en la necessitat de revisar la manera de conduir la predicació i de traduir la Bíblia i els textos litúrgics a totes les llengües. I una manera de conduir més adequadament la predicació és fer realitat el consell de l’apòstol: “fer- se a tots per a guayar-los a tots a Crist”. També insisteix en la mateixa línia monsenyor Gianfranco Ravasi, l’actual president del Pontifici Consell de la Cultura, precisament una institució que vetla pel diàleg entre l’Església i les diverses manifestacions de la cultura. El divorci és particularment greu quan, a més a més, és un divorci entre el món eclesiàstic i les generacions més jóvens.

L’absència d’uns textos litúrgics en valencià no és sinó la manifestació d’una anormalitat pastoral. Ja no es tracta només d’una situació de divorci amb importants sectors de la societat valenciana, sinó d’injustícia objectiva per als valencianoparlants per acció i per omissió (la paraula del Confiteor tan oblidada), que posa de manifest un problema de pastoral: ¿com podrem transmetre la fe als fills i als alumnes que s’han educat en valencià quan estos veuen que els administradors de la fe ignoren o menystenen el valencià?, ¿quina credibilitat pot tindre una gran part d’eixe món eclesiàstic per a molts dels cristians que s’estimen el valencià? ¿com podran incidir pastoralment els capellans i catequistes en estos sectors, si no ho fan en la seua llengua? Preferisc pensar que no és una aposta eclesiàstica per l’abandonament dels seus potencials feligresos (i, en dir això, no puc estar-me de recordar la “paraula de la ovella perduda”, i ja n’hi ha massa ovelles perdudes pel camí), sinó una actitud generalment inconscient. Una actitud reveladora d’un estat de l’Església, que mereix una profunda reflexió. Una actitud que, tanmateix, no exclou de greus responsabilitats pastorals. No es tracta de substituir el castellà pel valencià, sinó d’adequar-se a una realitat bilingüe, que mereix ser reconeguda i tractada per igual amb dignitat.

Publicat en Cresol, 93 (2010, febrer), pp. 60-62.

Programació religiosa en À Punt: entre la pandèmia i la normalitat

Francesc Aracil

President de l'Associació Ecumènica de Cristians pel Valencià

La realitat de la pandèmia ha donat lloc a situacions inèdites entre nosaltres. Una d'elles ha estat la retransmissió de la missa dominical en la programació d'À Punt, la televisió pública valenciana. Només declarar-se la situació de confinament general, la direcció de l'ens televisiu es va posar en contacte amb l'Arquebisbat de València per a dur a terme les retransmissions de la celebració eucarística, que s'han fet sempre, excepte un diumenge, des de la parròquia de l'Assumpció de Torrent.

Al poc de començar les emissions les esglésies evangèliques es van posar en contacte amb À Punt per tal de fer possible també una emissió de continguts propis d'estes confessions. Així doncs, el tercer diumenge de confinament s'emetia també, no ja un altre acte de culte, sinó un programa de continguts religiosos, «Déu en la de tots», que combinava entrevistes, comentaris bíblics i interpretacions musicals. La producció del programa ha anat sempre a càrrec de les esglésies evangèliques que el varen proposar. Cal dir que les emissions de contingut religiós en el matí del diumenge («La Santa Missa» i «Déu en la de tots») han obtingut generalment una audiència superior a la mitjana d'À Punt (unes 50.000 persones alguns diumenges). En la darrera sessió de la Comissió parlamentària de Radiotelevisió Valenciana i de l'Espai Audiovisual es va informar que les emissions es mantindrien mentre dure la situació d'anormalitat de la pandèmia; si bé «Déu en la de tots» s'ha deixat d'emetre pel fet que les esglésies evangèliques que el produïen no podien assumir el seu cost.

L'aparició de programes de contingut explícitament religiós en la graella d'À Punt ha donat lloc a la manifestació d'opinions favorables, però no n'han faltat de contràries. La invocació de la laïcitat de l'estat i dels mitjans públics ha servit per a justificar les posicions crítiques, ja que esta mena d'oferta televisiva religiosa, diuen, ja disposa de canals propis, privats, per la qual cosa no s'han de dedicar mitjans i recursos públics (la religió que se la pague cadascú, és un dels arguments). Altres veus s'hi han manifestat tolerants, però admeten esta mena de programes només mentre dure l'actual situació excepcional, i pensant a respondre a la recomanable reclusió dels espectadors de més edat, que sembla que són el grup seguidor majoritari d'esta programació.

És cert que ara mateix hi ha un buit legal sobre l'emissió de continguts religiosos confessionals en À Punt. En temps de l'extinta Canal 9 no s'havia plantejat una situació semblant pel fet que els únics espais religiosos que es transmetien eren els relacionats directament amb esdeveniments festius singulars. De fet l'única celebració que es retransmetia era la Missa d'Infants, des de València (en la festa de la Mare de Déu dels Desemparats). Però la situació d'ara és una altra cosa, el model televisiu valencià actual és diferent del seu antecessor i de fet s'ha de resoldre pròximament l'adopció d'un «marc de criteris» sobre el dret d'accés i pluralisme en els mitjans de comunicació públics per part del Consell Rector de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació.

Això permetrà definir les coordenades de la presència que el fet religiós valencià tindrà en els mitjans de comunicació públics. En el debat que s'originarà s'exposaran, sens dubte, els diferents discursos possibles. Per un costat, el que veu la religió com un fenomen sospitós, responsable de tots o gran part dels mals de la humanitat, i que considera que és una realitat que cal, com a molt, tolerar si bé reclosa en l'àmbit de la privacitat. Per l'altre, el discurs que considera el fet religiós, en totes les seues variades expressions, com a formes de la vida espiritual, sapiencial i social de la humanitat, amb tota l'ambigüitat que acompanya tota realitat humana i que, per tant, no pot ser reduïda a la privacitat, ans reclama el seu espai en l'àmbit públic i en els mitjans de comunicació. Si es vol una televisió realment inclusiva, atenta a la diversitat social valenciana, que és també una diversitat religiosa i confessional, no s'hauria de deixar fora de l'àmbit comunicatiu televisiu el fet religiós, i especialment el fet religiós que s'expressa en valencià.

Per tant, seria bo per a la salut democràtica de la societat valenciana en la seua pluralitat que en la graella d'À Punt hi haguera lloc per a programes de contingut religiós. Una presència, això sí, dimensionada i proporcional en el conjunt de la programació televisiva, i corresponent a aquelles confessions arrelades al nostre territori i que s'expressen en valencià, inclosa la retransmissió de l'acte de culte catòlic de la missa. Això no atemptaria els drets reconeguts de llibertat d'expressió i llibertat religiosa, ni el caràcter aconfessional i laic de l'Estat i dels mitjans de comunicació públics. De fet, cadenes de televisió públiques espanyoles, estatals i autonòmiques, emeten programes de contingut religiós que inclouen la celebració eucarística, però també això passa a Europa, inclosa França, la gran campiona de la laïcitat.

I seria bo també per a la salut del valencià que, com tots sabem, no és òptima. Un dels espais socials on la normalització del valencià ha patit més entrebancs és l'àmbit eclesial, especialment la celebració de les misses i dels sagraments. Un dels primers àmbits on es va plantejar la introducció del valencià en els anys de la transició política va ser precisament l'eclesial. Cal fer saber a aquells que no la varen conéixer que, durant la tristament anomenada Batalla de València, un dels objectius dels bel·ligerants contra l'ús del valencià normatiu varen ser les misses en valencià que es feien en diverses esglésies de la ciutat de València. Esta primerenca efervescència litúrgica del valencià va ser possible arran de la publicació i difusió del Llibre del Poble de Déu, missal dominical i festiu, que duia els textos oficials de la missa, aprovats pels bisbes de totes les diòcesis valencianes.

La campanya en contra de qualsevol manifestació de valencià normatiu va fixar-se en les celebracions dominicals que es feien en valencià al Cap i Casal a mitjan anys 70 del segle passat. La campanya tingué èxit: els insults i agressions verbals, mai contestades per les autoritats eclesiàstiques del moment, varen crear una situació de por entre fidels i celebrants que provocà l'estroncament d'aquell inici de valencianització litúrgica. La politització de la qüestió lingüística durant dècades va tenir un efecte molt negatiu cap a l'ús del valencià en celebracions religioses, on ha persistit fins al dia de hui una actitud d'indiferència quan no d'obstaculització a qualsevol intent de canviar la situació, per part dels primers responsables: els bisbes. Així doncs, l'aplicació del valencià en la litúrgia i en tots els àmbits de la vida eclesial (que és un dels trets més evidents de l'aplicació del Concili Vaticà II en les diòcesis valencianes) és, a hores d'ara, una assignatura pendent.

Malgrat això, en algunes esglésies s'ha mantingut el culte catòlic fet en la nostra llengua. El fet que ara la televisió pública valenciana emeta misses en un valencià digne i normatiu és un fet positiu per a la salut del valencià. Molts valencians i valencianes hauran assistit per primera vegada en la seua vida (encara que fora per mitjans audiovisuals) a una missa celebrada en valencià, per la senzilla raó que en el seu poble o ciutat no se n'han celebrat mai o són un fet purament excepcional (el dia de sant Vicent Ferrer o d'alguna ocasió festiva especial). A més, la litúrgia demana l'ús d'un estàndard de la llengua elevat, però no elitista. Una celebració digna inclou també els cants, que si estan ben elegits, a banda de l'exigible qualitat musical, tenen un nivell literari i poètic indubtable. Tot això representa un accés popular a una forma dignificada i superior del valencià que té una indubtable capacitat empàtica i participativa, allunyada dels registres folkloritzants que han monopolitzat la presència pública del valencià durant tant de temps. Una forma de la llengua de la qual la immensa majoria del nostre poble ha estat exclòs.

Tots sabem que la televisió, com a mitjà, ha perdut presència social davant l'emergència i diversitat actual de plataformes mediàtiques, però encara és un mitjà potent i transversal i no podem menysvalorar la seua capacitat de penetració. L'existència d'À Punt es justifica des del dret democràtic dels valencians i valencianes a poder gaudir de mitjans públics en valencià. Però sobretot per ser un instrument a favor de l'ús i la dignificació de la nostra llengua. Les emissions de contingut religiós poden contribuir molt a una normalització del valencià més efectiva i sòlida en tota mena d'àmbits socials.

Publicat en Cresol, 157 (2020).

Articles relacionats:

• La Santa Missa en À Punt (Agustí Colomer, 2020)
• La Santa Missa en À Punt (Jordi Pardo, 2000)
• Laïcitat o laïcisme? (Jordi Bort, 2000)
• Déu també parla en valencià (Grup del Dissabte, 2000)
• La missa com a servici públic (Agustí Colomer i Ferràndiz, 2020)
• Déu també parla en valencià (Sergi Núñez de Arenas, 2020)
• La missa en valencià per À Punt (J. M. Bausset, 2020)
• À Punt i les misses en valencià (Lluís Mesa, 2020)

La Santa Missa en À Punt

Agustí Colomer Ferrándiz

Secretari de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua

El divendres, 20 de març [de 2020], els mitjans de comunicació publicaven la notícia que À Punt, la nostra televisió pública, retransmetria la missa en valencià durant la pandèmia. Dos dies després es va celebrar la primera eucaristia des de la parròquia de l’Assumpció de Torrent. Era el diumenge quart de Quaresma. Molts cristians valencians ens n’alegràrem. El goig fou encara més gran quan s’anuncià que la missa havia tingut una quota de pantalla («share») de 5,5% duplicant l’audiència de la cadena d’eixe diumenge (2,6%). L’estimació d’espectadors que havien vist l’eucaristia es xifrava en 36.000 persones. Hi havia més d’un motiu per a donar gràcies: per la sensibilitat d’À Punt a l’hora de proposar esta iniciativa; per la receptivitat de l’arquebisbat davant de la proposta i per la resposta excel·lent d’audiència que havia obtingut eixa primera missa.

Però l’acollida de la missa no fou un fet aïllat producte de la curiositat dels espectadors, sinó que, amb el pas de les setmanes, l’audiència anà consolidant-se. A la quinta setmana d’emissió de l’eucaristia la programació religiosa s’amplià amb el programa Déu en la de tots, del Consell de les Esglésies Evangèliques de la Comunitat Valenciana, que fou també ben rebut pel públic amb una quota de pantalla del 3,1% i una estimació de prop de 27.000 espectadors.

Allò que en principi semblava que tenia un caràcter temporal, amb la finalitat de donar servici als creients que no podien assistir a les celebracions comunitàries degut al confinament, s’anà ampliant temporalment. I el diumenge 21 de juny, el rector de l’Assumpció de Torrent anunciava la continuïtat de les emissions. Un motiu més per donar gràcies.

La justificació de la presència del fet religiós en la televisió pública

L’anunci inicial de la retransmissió de la missa suscità algunes protestes per part de sectors laïcistes, però la resposta positiva de l’audiència i el nombre de correus electrònics de felicitació remesos a la televisió (segons fonts fiables, n’arribaren un miler a favor per uns dos-cents en contra) mostraren l’encert de la decisió dels responsables televisius. La irrupció de la programació religiosa en el canal públic valencià ha tingut la virtut de suscitar reflexions públiques que justifiquen la presència del fet religiós en l’espai públic. En la recopilació que he pogut fer he trobat les següents per orde cronològic: Agustí Colomer («La Missa com a servici públic», Levante-EMV, 22 de març), Sergi Núñez («Déu també parla en valencià», Levante-EMV, 28 de març), Jordi Pardo («La Santa Missa en À Punt», Nosaltres La Veu, 22 de maig), Jordi Bort («Laïcitat i laïcisme», Mediterráneo, 26 de maig), Lluís Mesa («A Punt i les misses en valencià», Levante-EMV, 2 de juny), Andreu Yakubuv, («La cuestión religiosa en À Punt», Valencia Plaza, 10 de juny) i Josep Miquel Bausset («La missa en valencià per À Punt», Vilaweb, 10 de juny). També hi va haver un pronunciament públic en la web del Grup cristià del dissabte i un reportatge de Fernando Miñana sobre «El cura de la tele» (Valencia Plaza, 5 d’abril).

Al meu parer, un dels encerts més grans d’esta reflexió col·lectiva a favor de la programació religiosa en la televisió pública ‒i que, potser, haja influït en la decisió de perllongar-la en el temps‒ha sigut centrar la qüestió no en l’aspecte quantitatiu (l’audiència), sinó en altra mena de consideracions de caràcter qualitatiu. És evident que les bones dades d’audiència ajuden, però el punt principal que hem volgut subratllar és que l’actuació d’À Punt s’ajusta a una sèrie de criteris que responen a la vocació de servici d’una televisió pública.

Criteri jurídic. La Constitució Espanyola aposta per una laïcitat oberta. Quan s’invoca l’article 16.3 de la Constitució Espanyola, sovint es fa menció només de la primera frase («cap confessió tindrà caràcter estatal») per a extraure la conclusió que els poders públics s’han d’abstindre de qualsevol relació amb les religions. Tanmateix, si es continua llegint l’article, s’advertix que eixa afirmació ha d’entendre’s en correlació amb la resta del precepte on s’afirma que «els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les consegüents relacions de cooperació amb l’Església Catòlica i les altres confessions». La Constitució, per tant, anima els responsables polítics a considerar els diferents credos i a mantindre relacions de cooperació. És a dir, la Constitució espanyola, des de l’aconfessionalitat de l’Estat, té una percepció positiva del fet religiós, ja que convida els responsables públics a cooperar-hi. Eixe model ‒anomenat “de laïcitat oberta”‒, en el qual les creences religioses dels ciutadans poden ser tingudes en compte per les institucions públiques, és el que empara també la doctrina del Tribunal Constitucional.

Criteri social. La programació religiosa facilita la labor inclusiva a la qual està cridada la nostra televisió pública. Perquè els espectadors d’esta mena de programes són, en la majoria dels casos, gent amb dificultats per a participar en les celebracions religioses comunitàries. En alguns casos, per ser ancians, en altres per patir diversitats funcionals o bé per trobar-se en situació de malaltia. Que À Punt facilite a estos col·lectius l’accés a estos continguts és una labor de servici públic impagable. Eixa labor inclusiva es produïx també respecte a confessions minoritàries com és el cas de les esglésies evangèliques, que visibilitzen així la seua presència pública.

Criteri sociolingüístic. La presència del valencià en la vida religiosa és desgraciadament molt minoritària. À Punt fa una extraordinària labor de difusió de la llengua en un àmbit en el qual la presència del valencià és escassa. La retransmissió de la missa fa que molts catòlics i moltes parròquies vegen normal l’ús del valencià en les celebracions religioses. El model de llengua de les retransmissions (que seguix els criteris de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua) combina perfectament la dignitat de la litúrgia i l’ús d’un valencià molt genuí i natural, amb el qual s’identifiquen els espectadors.

Criteri comparatiu. El que està fent ara la televisió publica valenciana no és altra cosa que fer el mateix que fan la resta de canals públics autonòmics oferint l’eucaristia dominical en gallec, basc o català. À Punt s’orienta en el mateix sentit que la programació de RTVE o de la mateixa Televisió Pública Francesa que, a més de retransmetre la missa (des del 9 d’octubre de l’any 1949), té a hores d’ara una ampla oferta de programació religiosa pluriconfessional.

Les xifres d’audiència

Pel que fa a l’audiència, la resposta de públic ha sigut positiva. En el moment en què escric este article (30 de juny) s’han retransmés quinze misses. La mitjana d’audiència d’estes quinze eucaristies se situa en un 3,8% (mentre que la mitjana de la cadena eixos diumenges ha sigut d’un 3,0%). Al principi, durant el període de confinament, les xifres eren més altes i després, com és natural, han baixat. No obstant això, des del diumenge de l’Ascensió, en què es començà a poder assistir a missa, en tres dels sis diumenges es continua superant la mitjana de la cadena. L’últim diumenge de què tenim dades (28 de juny) la missa assolí el 3,8% (0,6 punts per damunt de la mitjana de la cadena).

L’encert de l’elecció de la parròquia de l’Assumpció de Torrent

Crec que ha sigut un encert escollir esta parròquia per a retransmetre la missa. Per un conjunt de raons. La principal és, al meu parer, la qualitat de les homilies del mossén Jesús Corbí. En efecte, el rector de la parròquia té una capacitat d’empatia ben gran. Sap arribar al cor de la gent. Comenta la Paraula de Déu i l’acosta a la realitat quotidiana. I sovint fa servir exemples il·lustratius a partir d’anècdotes, contes o fets històrics. Però seria injust personalitzar només en ell els mèrits, perquè està al cap d’una parròquia ben viva que celebra la litúrgia amb una dignitat més que notable. El vicari, Jordi Cerdà, el diaca, Enric Roig, la dicció dels lectors, l’harmonia dels cants dirigits per Marcos Miquel, la bellesa de les casulles, l’ornament de les flors, la riquesa artística del temple... Tot això ens ajuda a viure l’eucaristia a tots els qui no podem participar directament en el banquet de l’Anyell.

Confiem que es consolide definitivament la retransmissió de la missa i la programació religiosa d’À Punt. Des de les planes de Cresol, revista que sempre ha estat sensible al diàleg fe-cultura, felicitem de nou els responsables de la nostra televisió pública per fer present en la nostra llengua una dimensió antropològica tan important per a la persona com ho és la religió.

Publicat en Cresol, 156 (2020), pp. 52-53.

Articles relacionats:

• Programació religiosa en À Punt: entre la pandèmia i la normalitat (Francesc Aracil, 2020)
• La Santa Missa en À Punt (Jordi Pardo, 2000)
• Laïcitat o laïcisme? (Jordi Bort, 2000)
• Déu també parla en valencià (Grup del Dissabte, 2000)
• La missa com a servici públic (Agustí Colomer i Ferràndiz, 2020)
• Déu també parla en valencià (Sergi Núñez de Arenas, 2020)
• La missa en valencià per À Punt (J. M. Bausset, 2020)
• À Punt i les misses en valencià (Lluís Mesa, 2020)

L’humanisme lingüístic d’Abelard Saragossà

Francesc Xavier Martí i Juan

Abelard Saragossà Alba: El valencianisme lingüístic: una contribució per a conéixer-lo, Àrbena, València 2018, 276 pp.

Abelard Saragossa, professor de Valencià de la Universitat de València, vocal de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) i col·laborador d’esta revista, analitza els Criteris lingüístics de l’Administració de la Generalitat (2016) publicats per la Direcció General de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme (DGPLGM). Encara que els criteris només són aplicables al Consell i a les conselleries, el cas greu és que obvien l’esperit i els criteris de l’AVL, màxima autoritat normativa sobre el valencià a la Comunitat Valenciana. Amb tot, això no és la cosa més greu. Tant el procés d’elaboració, com l’objectiu i el resultat presenta mancances, arbitrarietats i errades considerables. L’autor dissecciona amb rigor cada “criteri” —esta és la part més tècnica— amb el seu gran bagatge científic, avalat per nombrosos estudis i llibres. ¿Per què, per exemple, els Criteris preferixen la forma ‘homes’ a la forma ‘hòmens’, si esta última és la forma valenciana històrica i viva i, a més, és regular amb la família lèxica i adequada al sistema fonètic? Este és un dels casos que són analitzats minuciosament i amb raonaments sòlids.

El problema dels Criteris és que s’han fet sense criteri, estan mal argumentats, abusen de les excepcions, de llistes que cal memoritzar, etc., de manera que en compte d’animar a usar el valencià en la comunicació pública anima a la deserció; en compte de crear seguretat i confiança, genera por i desafecció; en compte de partir del valencià viu i actual, genera normes només comprensibles per a unes elits sacrificades; en compte de centrar l’estudi i l’ensenyament de la llengua en els parlants, imposa normes com si foren dogmes.

Alguns lingüistes, com els anònims redactors dels Criteris de la DGPLGM, des d’una concepció fonamentalista i essencialista, s’obstinen a fer-nos sentir inútils. Un lingüiste humaniste, des d’una concepció racional i democràtica, ens alliberarà de l’engany, perquè valorarà l’actuació dels parlants, proposarà millores amb poques normes i estes seran raonades i argumentades, i amb això generarà autoconfiança i autoestima. Açò és fugir d’un cercle viciós i entrar en un cercle virtuós. Açò és l’humanisme lingüístic d’Abelard Saragossà, un humanisme en consonància absoluta amb l’humanisme cristià, aquell que proclama que no s’ha fet l’home per al dissabte sinó el dissabte per a l’home. Així, la lingüística humanista proclama: no s’ha fet l’home per a la llengua, sinó la llengua per a l’home.

Anime a tots els col·laboradors de la revista Cresol (també als que escriuen en castellà) a amerar-se d’esta concepció de la llengua i de la lingüística que implica una revisió en la manera d’ensenyar el valencià, en la manera d’emprar-lo, i una altra forma de concebre la “normalització lingüística”. A tots vos demane, per favor, que prengueu en consideració esta afirmació del professor Saragossà: “qui és humaniste i solidari procura parlar [o escriure] bé sense que es note”. Els lectors ens ho agrairan, segur.

Publicat en Cresol, 148 (2019, gener-febrer), p. 54.

[pdf]

---

Per a saber més

- Sifre, Manel: Llengua i dialecte, Bromera, Alzira 2005.

- Mas, Josep-Àngel: El morfema ideològic: una anàlisi crítica dels models de llengua valencians, Onada, Benicarló 2008.

- Saborit Vilar, Josep: Millorem la pronúncia, AVL, València 2009.

- Reig, Eugeni S.: El valencià de sempre, Bromera, Alzira 2015.

- Giménez, Leo: El valencià és fàcil, Reclam, Alzira 2016.

- Jordà, Juli: Paraules en xarxa, U i Dos Serveis Lingüístics, València 2016.

- Martínez Amorós, Juli: La societat valenciana en l’espill lingüístic, Universitat d’Alacant 2016.

- Lacreu, Josep: Pren la paraula, Àrbena, València 2017.

- Lacreu, Josep: Més que paraules, Àrbena, València 2018.

Pentecosta, llengua i Església

Avel·lí Flors i Bonet

Tots coneixem la narració que el llibre dels Fets dels Apòstols fa del dia de Pentecosta posterior a la passió i resurrecció del Senyor; com els diversos pobles que assistiren a la predicació apostòlica, l'entenien com si l'estiguessen pronunciant en la seua pròpia llengua; i això que hi havia gent de trenta nacionalitats. Per això, Pentecosta és la festa de la llengua a l'Església, una església que sant Agustí, per a distingir-la de tota altra comunitat humana, solia descriure com «aquella que parla totes les llengües».

Lamentablement l'Església, en això com en tantes altres coses s'ha anat fent mundana; sense anar més lluny, al nostre Regne de València quan es doblegà a la voluntat política adoptant la llengua del rei, deixant de costat la llengua del poble, com exigia el mateix concili de Trento. En el canvi de llengua, hi col·laboraren especialment els jesuïtes i l'alta jerarquia, sobretot de València, amb l'arquebisbe Joan de Ribera al cap. Ells feren seu aquell adagi del dret «cuius regio, eius et religio» (qui té el govern d'una regió té també el dret a imposar-hi la seua religió), que aplicaren al dret lingüístic: «cuius regio, eius et lingua» (qui té el govern d'una regió té també el dret a imposar-hi la seua pròpia llengua).

Quant de mal feren a la nostra personalitat històrica! Com a conseqüència d'això la consciència dels valencians quedaria secularment marcada per una innata indignitat que ha acabat convertint-se en autoodi. No és estrany que la nostra església valenciana actual senta al·lèrgia a la seua pròpia llengua. Quina pena! Tot per un crim de lesa pentecosta!

Font: Missa d'Onze, núm. 97, 2018 maig.

---

Articles relacionats:

• Sant Agustí i Pentecosta (Avel·lí Flors i Bonet, 2009-2010)
• L'autonomia del País Valencià (Diòcesi de Sogorb-Castelló, 1978)
• El valencià a la diòcesi de Sogorb-Castelló (Josep Maria Cases Deordal, bisbe, 1978)
• L'Església de Castelló i la llengua pròpia (Avel·lí Flors i Bonet, en Filar, menar i fer llata: Castelló als segles XVII i XVIII, Colla Rebombori, Castelló 2018, pp. 51-57).
• El fet lingüístic en l'època de sant Pasqual, (Enric Dobón, San Pascual, 273 (1989, juliol-agost), Clarisas de San Pascual, Vila-real, pp. 5-11).
• El fet lingüístic en l'època de sant Pasqual (II) (Enric Dobón, San Pascual, 274 (1989, setembre-octubre), Clarisas de San Pascual, Vila-real, pp. 5-11).
• El valencià en l'església: 1707-2007 (Vicent Canet i Llidó, Anuari de l’Agrupació Borrianenca de Cultura: revista de recerca humanística i científica, 2007, núm. 18, p. 93-110).
• Normes de Castelló i Església valenciana (Òscar Pérez Silvestre, Saó, 323 (2007,desembre), pp. 32-33).
• El procés de la llengua pels volts de la Nova Planta: la funció de l'Església (Vicent Pitarch i Almela, en Filar, menar i fer llata: Castelló als segles XVII i XVIII, Colla Rebombori, Castelló 2018, pp. 43-50).
• El valencià en el Seminari de Montcada (Joan Llopis, 2021)
• El Sínode Diocesà d'una Església que margina el valencià (J.M. Bausset, 2021)