Testimonis d'esperança: Pilar Rico i Costa

Pilar Rico i Costa († 1936), seglar de Cullera

Pilar va nàixer a Cullera (la Ribera Baixa), al carrer de València núm. 20. Ella i el germà Francisco eren fills de Julián Rico i d'Agustina Costa; però a més tenia dos germanastres, Justo i Julián, fills de son pare. Es relacionava igual de bé amb tots, sense fer distincions. Degué cursar estudis bàsics en el col·legi de les carmelites vedrunes, establides en la fundació Bou, creada a Cullera en 1878. Es va mantindre soltera i es va dedicar a les tasques domèstiques. Físicament, era de mitjana alçada, grossa, amb el pèl canós. 

Era de missa, comunió i rosari diaris; pertanyia al Tercer Orde Franciscà, i el seu director espiritual era el pare Belenguer. En la seua parròquia dels Sants Joans feia catequesi i participava en les activitats d'unes quantes associacions: especialment les Conferències de Sant Vicent de Paül i l'Acció Catòlica, de la qual era tresorera; potser va pertànyer també a la confraria del Sagrat Cor de Jesús. Encarnación Rius guarda, entre els seus records d'infància, la imatge de Pilar Rico, en sa casa, impartint la catequesi de primera comunió a les xiquetes: els donava medalletes, els oferia berenar, els parlava de com havien de tractar bé els pobres, sense despreciar-los mai. El seu cercle d'amistats estava format per altres dones piadoses que col·laboraven en la parròquia.

Però va estar molt vinculada a la comunitat de franciscans del santuari de la Mare de Déu del Castell; de fet, va contribuir generosament a la instauració de la comunitat en 1922 i a les obres realitzades quatre anys després:

"A todas estas obras nos ayudaron varios bienhechores, contándose, junto con los miembros de la respetable Junta de Patronato, a la Sra. Pilar Rico Costa, que verdaderamente fue el mayor pilar y sostén que tuvieron los religiosos" (Benjamín Agulló, OFM: La Virgen del Castillo de Cullera y los franciscanos).

S'encarregava d'arreplegar almoines per als frares i tractava d'ajudar-los en tot el necessari. Pujava al santuari cada dia, tant si feia fred com si feia calor. Feia llacets per a les medalletes i estampetes que es venien en el santuari.

De caràcter humil i bondadós, tractava les persones amb senzillesa. Sempre fou molt caritativa i generosa amb tots. Per Nadal sempre feia algun regalet a les xiquetes de la catequesi. Va acollir en sa casa la seua cosina Juana, ja major i impedida, quan va enviudar. No feia ostentació de res, vivia pobrament, no estava enemistada amb ningú ni li devien diners. Amb els veïns es portava molt bé, com afirma la seua veïna Rosa Palero. No tenia cap vinculació política i no va manifestar mai les seues idees polítiques. El mòbil de la seua vida era la fe i l'Església. Era estimada per tot el poble i, quan la van matar, tots la van plorar. La seua mort només s'explica per motius religiosos. 

Joan Palero Palero, per edat, no la va conéixer, però afirma que son pare, Juan Palero Tormo, sempre parlava molt bé d'ella, del seu bon tracte amb el veïnat i amb ell mateix, i que havia presenciat des de casa el saqueig del domicili de Pilar; son pare la va considerar sempre una màrtir i en va tindre un alt concepte per la seua autenticitat i coherència de vida.

Martiri

Al principi de la guerra es van presentar en sa casa dos subjectes per a exigir-li que els entregara tot allò dels frares que havien amagat en el graner de sa casa —ja que ella havia guardat moltes coses del santuari que els frares li havien confiat per a evitar la seua destrucció—, però ella s'hi va negar al·legant que no els podia entregar el que no era seu. Els veïns pensaven que buscaven la imatge de la Mare de Déu del Castell. També van fer un registre en casa dels Palero, amb els quals ella tenia molta amistat.

El dia 12 d'octubre de 1936 van detindre la senyora Pilar a l'Ajuntament, i d'allí la van passar al col·legi dels Maristes, convertit en presó local. La senyora Francisca Soriano Molina, en aquell temps molt jove, li portava diàriament el dinar i el sopar. Un dia va vore que en la cistella li havia deixat les ulleres de vista, cosa que va ser interpretada pel seu germà Francisco com un mal presagi, ja que ella no s'hi veia bé sense elles. L'endemà, va tornar a portar-li el menjar i Salvadoret, un vigilant de la porta, li va dir que Pilar ja no estava, que ja no calia que li portara menjar.

Se sap qui la va arreplegar de la presó dels Maristes i qui la va matar. Esta persona ja la tenia entre celles i feia temps que la tenia sentenciada: "La tia beata esta, la portarem al Saler i mos la carregarem". Tot va vindre perquè un parell de colomins d'ell es van posar en casa d'ella, i Pilar els va retindre per a tornar-li'ls, però en lligar-los se'ls van trencar les ales. Per això, un dia que este anava cap al Saler va anar per ella. Li ho explicava amb sang freda a Bernardo Aparisi Sayol, en aquell temps un xiquet de catorze anys, mentres netejava la pistola: “És que anit la vaig gastar. Aní a fer un viatge al Saler i en passar pel carrer de València me'n recordí de Cebotes (sobrenom de Pilar Rico) i, com que portava un asiento buit, pensí: Ara l'arreglaré jo a esta!”. I va tornar a posta per ella.

Se la van emportar i la van matar a ella sola en la carretera de Sueca al Perelló, on va ser trobada el dia 16 d'octubre de 1936. Francisca Soriano, filla del jornaler del seu germà Francisco Rico, diu que li van fer una fotografia ja morta, en la carretera, però esta foto deu haver-se extraviat.

A més a més, van assaltar la casa de Pilar durant la revolució, li ho van tirar tot per les finestres i van fer una foguera a la porta. Després de la seua mort li la van requisar i allí es van instal·lar uns caps de milicians de la CNT. 

La van enterrar primer en una fossa comuna del cementeri de Sueca, però després de la guerra fou traslladada al cementeri de Cullera. Es troba en la primera tramada de la zona antiga, en el nínxol núm. 363, amb una làpida negra i una imatge de la Mare de Déu del Castell de Cullera. Al seu costat descansen els cossos de Vicent i Llorenç Grau, els altres “màrtirs de la Mare de Déu”.

Joan Víctor Pascual i Gallart

Bibliografia:

• AGULLÓ PASCUAL, Benjamín: La Virgen del Castillo de Cullera y los franciscanos, Santuario Virgen del Castillo de Cullera, Cullera 1988.
• CÁRCEL ORTÍ, Vicente i FITA REVERT, Ramón: Mártires valencianos del siglo XX, EDICEP, Valencia 1998, p. 440.
• CUEVAS GARCÍA, Manuel: Ensayo histórico de la Virgen del Castillo, Reina y Patrona de Cullera, Imprenta Costa, Cullera 1944.
• DELEGACIÓN PROVINCIAL DE EX-CAUTIVOS DE VALENCIA DEL CID: Memento, p. 151.
• GABARDA CEBELLÁN, Vicent: El cost humà de la repressió al País Valencià (1936-1956), Universitat de València, 2020, p. 367.
• GINER PEREPEREZ, Francisco: La Mare de Déu del Castell de Cullera. Estudio histórico. Ayuntamiento de Cullera 1976, p. 185.
• En las Bodas de Plata nacionales de la rama de Mujeres de Acción Católica, Unión Diocesana de Valencia 1944.

Testimonis d'esperança: Josefina Tormo i Sancho

Josefina Tormo i Sancho (Carcaixent 1894-1936), seglar

Va nàixer en la plaça de la Verdura, posteriorment de la Calçada, núm. 11, de Carcaixent, bressol de la taronja, un 26 de gener de 1894. Fou batejada en la parròquia de l'Assumpció i en 1894 va rebre el sagrament de la Confirmació, de mans del beat cardenal Ciriaco Sancha Hervás. La seua família era molt cristiana i la van educar en l'amor al Senyor. Estava soltera i la seua vida discorria entre sa casa, la parròquia i el treball en la seua perfumeria Casa Tormo, pròxima a la sagristia de l'Església. No se la veia mai en altres llocs. 

Va destacar per ser una dona molt amable, piadosa, servicial, prudentíssima, discreta, gens xafardera, de profunda vida interior, una “animeta de Déu”, simpàtica i caritativa. De missa i comunió diària; excel·lent persona, una “santa”, com destacaven els testimonis, especialment Enrique Guillem.

Segons M. Aigües Vives A. Gomis Gomis, Josefina patia atacs, tal vegada epilèptics, i a vegades en patia quan estava davant del Santíssim: es quedava rígida i havien de cridar el seu germà per a que se l'emportara.

Pertanyia a totes les associacions de la parròquia, especialment a les Maries dels Sagraris, a l'Adoració Nocturna i a l'Acció Catòlica. Portava un anell amb una custòdia amb el Santíssim gravat.

Martiri

Segons va sentir contar Enrique Guillem Chorro, un sacerdot de la parròquia de l'Assumpció, davant de la situació que es vivia, li havia deixat uns diners de l'Església per a que els guardara. Els milicians li'ls van reclamar, ella es resistia a entregar-los, però finalment ho va fer.

El croniste local, Bernat Daràs, afirma que els capellans de la parròquia li van encomanar a Josefina la guarda dels diners de la catequesi, ornaments i orfebreria de l'església, perquè sa casa es trobava enfront de la sagristia de l'església.

En el testimoni arreplegat per les dones d'Acció Catòlica després de la guerra civil, s'afirma que va ser denunciada per ocultar objectes religiosos de la parròquia en sa casa; el 27 d'agost de 1936 la van registrar i els van trobar; la van detindre i la van portar a l'Ajuntament i d'allí a la caserna de la Guàrdia Civil. Quan s'acomiadava del seu germà, li va dir: “Si vos salveu, perdoneu a tots els nostres enemics com jo els perdone”.

Com declarà el seu germà José per a la Causa General, el dia 4 de setembre de 1936, a les zero hores, la van assassinar en el cementeri de Carcaixent, i després la van soterrar allí mateix.

Tots els testimonis consideren que el motiu fonamental de la seua mort fou la seua ferma adhesió a la fe catòlica i la seua fidelitat a l'Església.

Joan Víctor Pascual i Gallart

Bibliografia:

• CÁRCEL ORTÍ, Vicente i FITA REVERT, Ramón: Mártires valencianos del siglo XX, EDICEP, Valencia 1998, p. 443.
• DELEGACIÓN PROVINCIAL DE EX-CAUTIVOS DE VALENCIA DEL CID: Memento, p. 135.
• GABARDA CEBELLÁN, Vicent: El cost humà de la repressió al País Valencià (1936-1956), Universitat de València, 2020, p. 352.
• PÉREZ DOMINGO, Luís: Mártires carlistas del Reino de Valencia 1936-1939, Madrid 2004. Ed. ACTAS. pp. 77 i 136.

Testimonis d'esperança: Agustí Gay i Lloret

Agustí Gay i Lloret (Carcaixent 1897-1936), prevere

Era natural de Carcaixent, del carrer de Sant Doménec, en el barri de Santa Bàrbara. Va nàixer el dia 1 de novembre de 1871, festivitat de Tots Sants. Els seus pares van ser Agustín, natural d'Alzira, i María Dolores, de Carcaixent. Va ser batejat l'endemà en la parròquia de l'Asssumpció de la Mare de Déu. Va ingressar en el Seminari Conciliar i va ser ordenat sacerdot a València. Va celebrar la seua primera missa a les 9.30 h del matí en la seua parròquia el dia 24 de juny de 1897, festivitat de la Nativitat de Sant Joan Baptiste.

En 1899 fou nomenat per a una capellania fundada a la Barraca d'Aigües Vices. Fou rector de Benifairó de Valldigna, on va promoure la fundació del Sindicat Agrícola, que es va constituir en 1907. Des de febrer de 1908 a maig de 1909 va ser regent de Sant Llorenç d'Alberic. Després fou ecònom

de Pedreguer; ací va dirigir espiritualment a Regina Gilabert, qui va vestir l'hàbit de religiosa canongesa de l'Orde de Sant Agustí al convent de Sant Cristòfol de València el 27 de desembre de 1914. En octubre de 1909 fou nomenat vicari de Benimassot i el mes següent vicari de Benillup. En 1910 el trobem com a capellà de l'Asil de Sant Joan de Déu de la Malva-rosa. Ja en 1913 el trobem de capellà de la Torre de Lloris, on va contribuir notablement al benestar temporal i espiritual dels feligresos:

"Nuestro estimado amigo D. Manuel Morales, de Játiva, nos dirige extensa carta, que sentimos no publicar integra, en la que nos hace merecidos elogios del celoso Vicario de la aldea de Torre de Lloris, D. Agustín Gay Lloret.

Este virtuoso Sacerdote no se ha limitado al ejercicio de sus funciones ministeriales, sino que, como amante padre que se interesa por el bienestar espiritual y temporal de sus hijos, ha procurado y alcanzado para este pueblecito varias e importantes mejoras.

Inauguró su benemérita labor con la fundación de una escuela, que él mismo dirigió por espacio de dos años y que tendrá carácter oficial desde primeros del año próximo, instalándose en local espacioso, construido por el vecindario.

Otro de los servicios públicos que Torre de Lloris debe al Sr. Gay es la creación de una Cartería, que logro del Gobierno por mediación del infatigable senador tradicionalista Sr. Polo y Peyrolón.

Y por último, desde 8 del actual funciona una expendeduría de tabacos que el ministro de Fomento concedió en 30 de Junio último, accediendo a lo solicitado por el Sr. Gay.

Aparte de ealos beneficios materiales, el Sr. Gay no ha descuidado el decoro de la Casa de Dios, cuya fachada ha reparado, restaurando además el altar mayor y completando el juego de campanas con la mayor de las tres, que es de brillante timbre.

Así llena su sagrado ministerio el digno Vicario de Torre de Lloris". 

 

(Diario de Valencia, 1914, octubre 10, p. 5)

Va prendre possessió del benefici de la Mare de Déu del Roser de l'església de Carcaixent, el 31 d'octubre de 1914, càrrec que va exercir fins a la seua mort.

Com ens informa la senyora Pilar Esplugues, mossén Agustí, al principi, vivia amb sa mare, que estava cega, la seua germana Dolores, soltera, i una nebodeta que es deia també Dolores. Era alt i de bon aspecte físic, de caràcter obert i hospitalari. En la seua casa del carrer de Sant Roc núm, 27, igual s'allotjava el senyor arquebisbe quan venia al poble, com els treballadors humils que venien de Bolbait, Rafelcofer i altres pobles a guanyar-se el jornal, i no els cobrava res ni acceptava regals. Tenia bon caràcter i sabia adaptar-se a les persones de distint nivell amb les quals tractava sense desmeréixer i fent sempre el bé a tots. Era bon predicador i el cridaven per a exercir com a orador sagrat en diferents pobles. Va escriure una novena a Sant Benet per a la parròquia de Simat de la Valldigna. Posseïa una bona biblioteca que valorava molt, i li agradava llegir. Va ser saquejada i cremada juntament amb la seua roba i estris pels revolucionaris, per la qual cosa la seua família no ha pogut conservar més que una estampa i una imatge de Sant Francesc, però ni tan sols una fotografia. Sa casa va ser regirada moltes vegades. La imatge de Sant Francesc es troba actualment a l'església parroquial de l'Assumpció de Carcaixent; i el calze de la seua primera missa, en la parròquia de Sant Antoni.

La testimoni Josefina Millet conta que mossén Agustí era molt conegut i estimat per tots. Visitava sovint els malalts i destacava pel seu bon caràcter, familiar i afectuós. El consideraven un bon sacerdot. L'11 de maig de 1936, a conseqüència de la irrupció en el temple parroquial d'un grup de xavals que el van insultar i maltractar, va patir tal disgust que li va provocar un vessament cerebral. Dos dies més tard l'Església fou incendiada. El mes de juny va decidir traslladar-se a Albaida per a recuperar-se de la seua malaltia, però el campaner de la parròquia de Carcaixent, al qual ell havia ajudat moltes vegades, va descobrir el seu parador als milicians, que es van desplaçar fins a la seua residència per a retornar-lo al poble. La seua germana Dolores va anar a avisar-lo quan va tindre notícies de les intencions dels milicians, però quan va arribar ja estaven ells allí i no va poder fer res per ell. L'acompanyà en el viatge de tornada a Carcaixent en la part posterior del cotxe. Va patir molt perquè després de la guerra va arribar a ser acusada de delatora i implicada en la seua mort.

Mossén Agustí es va confeccionar un rosari de corda i li deia a la seua germana, que estava molt enfadada per la injustícia que cometien contra ell, que donara gràcies a Déu per no haver caigut tan baix com els milicians i que ell sentia llàstima per ells. No els guardava rancor, ni a ells ni a ningú, perquè era molt bona persona. El dia 2 de setembre el portaren a l'antiga caserna de la Benemèrita convertida en presó, on el van maltractar físicament i psicològicament. Dos dies més tard va ser portat al cementeri antic, al costat de la segona fossa de l'entrada, a mà esquerra. Els detalls dels seus últims moments van ser coneguts pel relat dels seus mateixos assassins. Li van dir burlant-se d'ell: “Si vosté creu en Déu i, com vosté diu, és tan poderós, que vinga i que li salve la vida”. Ell els va contestar que, si ell tinguera mil vides, les donaria totes per la seua religió. I els botxins afegiren que, si tenia tanta fe, que beneïra la seua pròpia tomba. Ja havia caigut agenollat per la seua pròpia debilitat i, trobant-se així, li van disparar, i va quedar mort en esta posició. Eren les tres de la matinada del dia 4. Estos milicians van marxar i, en tornar amb un altre grup de persones que anaven a afusellar, el van vore encara de genolls i van fer mofa d'ell dient:  “Mira, este encara no ha perdut el costum”. Li van pegar un puntelló i va rodar inert cap a la fossa on va ser enterrat.

La seua família després de la guerra va voler perdonar i no perjudicar a ningú, només volia oblidar el trauma viscut.

Passat el temps, quan va ser construït el nou cementeri, les seues nebodes van traslladar les seues restes al Cementeri Nou de Carcaixent, on reposen en el nínxol de Restes del Grup I, Caserna 2, tramada 2, prop de la placeta on està la creu.

La senyora Pilar Esplugues li resa, perquè a més de considerar-lo una persona molt bona, considera que és màrtir, perquè va morir per l'únic motiu de ser sacerdot, ja que no tenia res a vore amb qüestions polítiques.

Joan Víctor Pascual i Gallart

Il.lustracions cedides per Bernat Daràs i Mahiques

Bibliografia:

• CÁRCEL ORTÍ, Vicente i FITA REVERT, Ramón: Mártires valencianos del siglo XX, EDICEP, Valencia 1998, p. 409.
• GABARDA CEBELLÁN, Vicent: El cost humà de la repressió al País Valencià (1936-1956), Universitat de València, 2020, p. 352.
• ZAHONERO VIVÓ, José: Sacerdotes mártires, Marfil, Alcoy 1951, p. 218.

Testimonis d'esperança: Constantí Osca i Benages

Constantí Osca i Benages (1915-1937), seminariste

8 de juny de 1937

Constantí Osca i Benages va nàixer a Ontinyent en 1915, fill de José Osca Conca i de Concepción Benages Mas. Desconeixem la data exacta del naixement i del baptisme per haver-se destruït la documentació durant la guerra, però sí que sabem que la seua casa natal pertanyia a la parròquia de Sant Carles. Era fill del segon matrimoni de son pare, de l'acomodada i molt religiosa família dels Osca, amb casa pairal al carrer de Santa Rosa d'Ontinyent. U dels familiars, durant la desamortització, va comprar l'església de Sant Francesc per a evitar la seua destrucció. Son pare va tindre nou fills del seu primer matrimoni amb Teresa Torró Amorós: Carlos Ricardo, Juan Bautista, Elena (religiosa salesa), Mercedes, Francisco, José, Rafael, Josquin i Miguel, dels quals cinc van superar la infància; i del segon matrimoni, amb Conxa Benages, quatre: Pascual, Pascual, Constantino i Diego, dels quals van sobreviure els dos últims. 

La família es va mudar a la casa d'esplai d'una finca que tenien a Fontanars dels Alforins, coneguda com la Sicília. De xiquet va formar part d'un grup de deu alumnes (huit xiques i dos xics) que rebien classe a Fontanars d'una mestra anomenada Pepita Laliga Gimeno, que no tenia plaça. També va ser alumne del conegut col·legi dels franciscans d'Ontinyent. Son pare, quan van tindre l'edat de cursar batxillerat, va enviar a Diego i a Constantí al Seminari, però Diego no va perseverar, perquè des de sempre va tindre clar que no tenia vocació sacerdotal sinó militar. Diego va arribar a ser capità en la Segona República, encara que no va poder exercir. Per contra, Constantí sí que mostrava signes de voler ser sacerdot. Era piadós, educat i boníssim. Físicament, era una miqueta més alt que el seu germà Diego. Va cursar uns set o huit anys com a seminariste, per la qual cosa degué ingressar cap a l'any 1928. 

Martiri

Durant la República era molestat i assetjat eventualment a Ontinyent pel fet de ser seminariste. Durant la guerra, en rereguarda, també va patir persecució, segons l'informe del seu rector, redactat en la postguerra. El curs de 1936 va ser complicat en el Seminari a causa de la situació política. Constantí, el mes de juliol, es trobava de vacacions en la Sicília quan es va produir el colp d'estat.

Va ser mobilitzat amb els del seu reemplaçament el febrer o març de 1937. Es va incorporar a la 113 Brigada Mixta-Companyia de Sanitat, creada el març de 1937 i composta per mossos de reemplaçament de la cinquena de 1936, formada a Almenara (Castelló). En un principi la Brigada havia de cobrir el front passiu en l'àrea d'Orpesa, però l'operació prevista no va poder realitzar-se; van canviar els plans per influència del general Miaja i els seus assessors soviètics. Fou traslladat després a la guarnició de Polán (Toledo), en el front sud del Tajo, u dels fronts més estables. La Brigada va continuar adscrita a la 36a Divisió, amb caserna general a Navahermosa, i cobria el front d'Extremadura en el sector del Tajo. Van destacar els comissaris polítics, una espècie de “capellans laics” la missió dels quals era calibrar les lleialtats dels oficials dubtosos i “conscienciar i educar” els combatents. Des de l'Ajuntament de Fontanars dels Alforins els van remetre informes que alertaven de la presència d'un seminariste entre les seues files, cosa que va resultar fatal per a Constantí Osca i dos companys més.

Com declarà el seu germà Diego, l'abril de 1941, per a la Causa General, ell mateix també havia sigut mobilitzat, però va ser destinat a Andalusia i rebia amb una certa freqüència notícies de Constantí, però estes es van interrompre al final d'agost de 1937. Diego va demanar notícies al cap de la Brigada en què servia el germà i, a principis de setembre, va rebre la contestació: Constantí havia sigut afusellat a conseqüència d'informes secrets que havien rebut de l'Ajuntament de Fontanars i de les órdens que tenien del "comandament". Rafael Francés, detingut al mateix temps que el seu germà, li va fer saber que Constantí va ser afusellat el 29 d'agost de 1937 en un barranc del terme municipal de Polán, juntament amb altres dos persones. Segons va poder esbrinar posteriorment, els informes contra el seu germà els va emetre el Comité del Front Popular.

Fou soterrat a Balmaseda, municipi de Guadamur.

El seu germà Diego comentava després a la seua família que havia mort per haver vestit sotana.

Joan Víctor Pascual i Gallart

Bibliografia:

• AGULLÓ PASCUAL, Benjamín: "Martirologio de siglo XX", en SANCHIS ALVENTOSA, Joaquín, OFM: Colegio de la Concepción de Onteniente, Guerri, València 1945. p. 454.
• Diario Oficial del Ministerio de Defensa Nacional, 195, tom III (3 d'agost de 1938), Barcelona, p. 443.
• ENGEL, Carlos. Historia de las Brigadas Mixtas del ejército popular de la República, 1936-1939, Almena, 2005 (2a ed.), pp. 148-149.
• RUIZ CASERO, Luis Antonio: El Frente Sur del Tajo [PDF], p. 41.

Testimonis d'esperança: Conxa Daries i Rodríguez

Maria Concepció Daries i Rodríguez (1886-1936), catequista

 

Església de l'Assumpció de Carcaixent

Maria Concepció Daries i Rodríguez va nàixer a Carcaixent, important localitat de la Ribera de Xúquer, el 27 de setembre de 1886. Tots la coneixien per Conxa. Era d'alçada mitjana i molt morena, tenia un caràcter ferm i fort, encara que era alegre, simpàtica, agradable de tracte i molt bona persona. Va ser confirmada pel cardenal beat Sancha en 1894. Va impartir catequesi des de molt joveneta en la parròquia de l'Assumpció de Carcaixent. Era dona de missa i comunió diària, però a més es va esforçar sempre per portar l'amor a Crist i el seu ensenyament als allunyats, per a que tornaren al si de l'Església. Destacava per la seua bellesa espiritual, En això era semblant a la seua amiga la beata Oblit Noguera, també màrtir,  Les dos eren militants d'Acció Catòlica i membres de la Gran Associació de la Mare de Déu d'Aigües Vives, patrona de Carcaixent, de la qual Conxa va ser tresorera i cofundadora. També va pertànyer a la confraria de la Mare de Déu del Carme i a les Maries dels Sagraris.

L'any 1916, davant del sacerdot Agustí Gay Lloret, també martiritzat, va contraure matrimoni amb Joan Baptiste Talens Giner, administrador de l'Hospital de Carcaixent. No van tindre descendència.

Martiri

Durant la Segona República ella va militar en l'agrupació local de la Dreta Regional Agrària, en la qual va ser vocal del secretariat de caritat. Després del 18 de juliol de 1936 el seu espòs va haver de fugir del poble i amagar-se. El dia 29 d'agost de 1936 la tragueren del seu domicili al carrer de Sant Cristòfol núm. 4 i la dugueren al convent de Maria Immaculada convertit en presó. A la una de la matinada del dia primer de setembre va ser conduïda al cementeri local a fi d'assassinar-la. Ella va demanar als seus botxins que ho feren a la porta per a no profanar el lloc sagrat amb un crim. I així ho van fer. Li van concedir uns moments per a reconciliar-se amb Déu, i tot seguit els va dir: “Jo vos perdone a vosaltres, per a que Déu em perdone a mi”. A continuació, li van disparar les seues armes de foc.

Fou enterrada posteriorment en una fossa comuna. Quan van exhumar les restes humanes d'esta fossa, el dia 8 d'abril de 1939, van trobar, entre altres cadàvers desfets,  el seu cos incorrupte. Va ser treta per la seua antiga serventa Pilar Lorente Calabuig, sense patir cap alteració. En l'actualitat, les seues restes reposen en el cementeri nou, en el nínxol 16 de la tramada 4 del panteó honorífic.

Els qui la van conéixer, quan se'ls pregunta per la raó de la seua mort, afirmen que la raó fonamental és que era molt catòlica.

Joan Víctor Pascual i Gallart

Bibliografia:

• CÁRCEL ORTÍ, Vicente i FITA REVERT, Ramón: Mártires valencianos del siglo XX, EDICEP, Valencia 1998, p. 434. [Arreplega el testimoni publicat a partir de la documentació de l'arxiu de les Dones d'Acció Catòlica].
• DELEGACIÓN PROVINCIAL DE EX-CAUTIVOS DE VALENCIA DEL CID: Memento, p. 135.
• FOGUÉS JUAN, Francisco: Historia y tradición de la Virgen de Aguas Vivas, patrona de Carcaixent. Reeditada per la confraría en 1982, pág. 279 i 281.
• GABARDA CEBELLÁN, Vicent: El cost humà de la repressió al País Valencià (1936-1956), Universitat de València, 2020, p. 352.

Testimonis d'esperança: Telesfora Barberà i Barberà

Telesfora Barberà i Barberà (1891-1936), catequista

Va nàixer en el núm. 39 del carrer Major de Guadassuar (la Ribera Alta), un 11 de desembre de 1891, en el si d'una família de classe mitjana molt cristiana. Va ser batejada l'endemà en la parròquia local, dedicada a Sant Vicent Màrtir. Els seus pares, José i Telesfora, van tindre sis fills; u d'ells, Joaquim, sacerdot des de 1925. És molt probable que estudiara en el col·legi de les Germanes de la Doctrina Cristiana de Guadassuar.

Fou catequista, membre d'Acció Catòlica, del Sindicat Agrícola Catòlic i de nombroses associacions religioses de la parròquia. Era molt devota de l'Eucaristia i de sant Josep. S'esforçava a practicar la caritat envers els més pobres i ancians, als quals visitava i ajudava amb diners i amb gestos. També cuidava i netejava malalts, atenia les xiquetes que la necessitaven, etc. Així ho declaren diversos testimonis.

En l'estiu de 1936, va tindre l'oportunitat d'anar-se'n amb el seu germà sacerdot a Bronchales, on este solia acudir per problemes respiratoris. Ell li insistia, però ella es va negar i, a pesar de la situació que es vivia, es va quedar a Guadassuar.

Segons M. Jesús Sais, en començar la guerra ella es va ocupar de tocar la campana per a la missa, perquè vivia prop de l'Església. Això fins que van confiscar el temple i van expulsar el rector.

Els qui la van conéixer la descriuen com una dona bondadosa i pacífica, de caràcter molt afable. Pertanyia, certament, a la Dreta Regional Valenciana, però el mòbil de la seua vida no era l'acció política sinó la fe.

Martiri

Tres persones li comunicaren que tant ella com Enrique Mut moririen.

Quasi cada dia rebien en casa la visita dels milicians que buscaven el senyor Juan Antonio Calabuig, auditor de la Rota de Madrid, perquè pensaven que estava allí amagat a causa de la gran amistat que es professaven. Registraven fins i tot les xiquetes.

Segons testimoni de la seua germana Adela per a la Causa General, cap a les dos de la vesprada del dia 23 de setembre de 1936, dos individus la van detindre. La testimoni Nieves Osca indica que hi havia tres edificis habilitats com a presó en la localitat: l'Església, el post de guàrdia de l'Ajuntament i la capelleta del Rosari. Joaquin Ibiza Alós diu que la nit anterior s'havien emportat la mitat dels presos a València i eixa vesprada havien deixat lliures l'altra mitat.

A Telesfora la van conduir des de casa a l'Ajuntament totalment nua dalt d'un carro, per a escarnir-la públicament. També es diu que la van exposar en el presbiteri de l'Església.

La van dur al lloc del seu martiri i, segons referències que confirmen Eroteida Mut i Josep Enric Mut, va ser violada amb el tacó d'una sabata mentres li deien: “¿No volies morir verge?". Va ser assassinada cap a la una de la matinada de l'endemà, per tirs d'arma de foc, en la partida de la Belenguera, del terme municipal de Benifaió. El seu cadàver va ser inhumat en el cementeri d'este poble. Després de la guerra va ser exhumada per orde de la superioritat i unes dones arreplegaren les bales que tenia allotjades en el cap. Fou soterrada en el cementeri de Guadassuar; allí, el seu nom i fotografia ocupen un lloc central en el panteó dels Caiguts. 

La seua família sempre ha perdonat els assassins. Els germans Ismael, Luis, Joaquín, Pedro, Eustaquio, Adela i Maria van costejar en 1939 una campana nova dedicada a la seua memòria, que és coneguda com la Grossa. Esta campana es va badar en 1986, per la qual cosa hagué de ser refosa. Per últim, ha sigut restaurada en 2008.

Es pensa que va morir perdonant i tots la consideren màrtir de la fe.

Joan Víctor Pascual i Gallart

Bibliografia:

• CONFEDERACIÓN NACIONAL CATÓLICO-AGRARIA: Mártires (Guadasuar).
• GABARDA CEBELLÁN, Vicent: El cost humà de la repressió al País Valencià (1936-1956), Universitat de València, 2020, p. 359.
• DELEGACIÓN PROVINCIAL DE EX-CAUTIVOS DE VALENCIA DEL CID: Memento, p. 136.

Testimonis d'esperança: Joan Barberà i Navarro

Manuel Joan Barberà i Navarro (1882-1936), prevere i organiste

Mossén Manuel Joan va vore la llum a Benifairó de la Valldigna, el dia 27 de desembre de 1882. Els seus pares, José i Rosario, originaris d'Agres, eren els masers del Pator, casa rústica senyorial propietat dels comtes de Trénor, i allí es va criar. Van ser dèsset germans, dels quals només quatre van arribar a l'edat adulta: José María, Joan, Rosario i Juan Miguel. Sabem que fou batejat en la parròquia de Benifairó, encara que la seua partida baptismal va desaparéixer durant la contesa. El seu nebot José María pensa que va pertànyer a la confraria dels Lluïsos i a la dels Tarsicis del seu poble. Va ingressar en el Col·legi de Vocacions de Sant Josep i d'allí va passar a estudiar en el Seminari Conciliar de València. Va ser ordenat prevere el 31 de març de 1906 i va cantar missa en la parròquia de Sant Pere de Tavernes de la Valldigna. Va obtindre el títol de doctor en Teologia a València.

Va destacar com a excel·lent organiste i professor de música. Amb el que guanyava fent classes va comprar un hort de tres o quatre fanecades a on hui està la plaça d'Espanya de Tavernes; este camp era cultivat pel pare de José María Barberà Talens i, de tant en tant, el sacerdot màrtir l'ajudava. Encara es conserva el seu piano, amb les seues inicials gravades, en una casa de Tavernes. 

Físicament, era alt, moreno i molt planer, amb molta vitalitat i inquietud per l'estudi. El mes d’octubre de 1906 fou nomenat vicari de Castelló (la Ribera Alta). També fou beneficiat organiste de la Col.legiata de Gandia des de 1911, vicari de Tavernes de la Valldigna (1918), rector de Senija des de 1921, organiste de la seu de Terol des de 1922 i, finalment, beneficiat organiste a Carcaixent des del 5 d’abril de 1926. En este vila de la Ribera vivia prop de l'Església juntament amb una germana soltera.

Les seues úniques preocupacions eren les pròpies del ministeri i la música. Mai s'havia ficat en qüestions polítiques ni havia discutit amb ningú. Era un sacerdot piadós. 

El maig de 1936 van ser incendiades les esglésies de Carcaixent i van prohibir el culte, per la qual cosa el reverend Joan es desplaçava cada dia a l'Alcúdia amb el pretext d'ajudar com a organiste, però la seua intenció última era poder celebrar la santa missa diàriament. Com que el 18 de juliol van ser suprimits els autobusos de línia i va tindre dificultats per a tornar a casa, va decidir quedar-se en el seu domicili i no eixir de Carcaixent. Allí va patir diversos registres domiciliaris i vexacions personals. El 28 d'agost, tres individus desconeguts anaren a buscar-lo per a dur-lo al local del Comité; amb formes educades, li feren creure que només li farien unes preguntes, que solament era un moment; per això li va demanar les claus de casa a la seua germana Rosario, per a no molestar-la si tardava. A les nou del matí va eixir de casa cap al Comité local, però una hora més tard passava per davant de sa casa un cotxe, dins del qual anava Joan i un escamot de milicians, que el conduïa cap a l´Alcúdia. Segons testimonis indirectes, en el seu diàleg amb els milicians un li va dir que no tenien cap motiu personal per a matar-lo, perquè ni tan sols el coneixien, però que complien un encàrrec, que si arrancava a córrer, no li farien res, però que si el tornaven a vore per Carcaixent, no el deixarien viu. Fou assassinat a l'Alcúdia i, segons un autor del crim,  li van disparar per l'esquena. Mai s'ha trobat les seues despulles. Es va dir que va ser soterrat prop de l'Alcúdia. En canvi, en la Causa General consta que va ser assassinat a la Torre d'Espioca (Picassent).

Joan Víctor Pascual i Gallart

Bibliografia:

• CÁRCEL ORTÍ, Vicente i FITA REVERT, Ramón: Mártires valencianos del siglo XX, EDICEP, Valencia 1998, p. 401.
• GABARDA CEBELLÁN, Vicent: El cost humà de la repressió al País Valencià (1936-1956), Universitat de València, 2020, p. 352.
• MARTÍ JUAN, Francesc Xavier: "Les del piano: música i distinció social a Castelló (1872-1922), en Carlos Benetó Grau (ed.): Els anells ingràvids, Societat Musical Lira Castellonera, Castelló 2019, p. 128-137.
• ORIOLA VELLÓ, Frederic: Temps de músics i capellans: l'influx del motu proprio Tra le sollicitudini a la diòcesi de València (1903-1936), FSMCV, València 2011, p. 113.
• ZAHONERO VIVÓ, José: Sacerdotes mártires, Marfil, Alcoy 1951, p. 218-219.

Notícies relacionades:

El 18 de març de 1905 fou ordenat subdiaca a l'església del Salvador pel bisbe de Loryma.

Va opositar a organista de l'església de Sant Martí, a València, en 1924.

Testimonis d'esperança: Vicent Ballester i Gil

Vicent Ballester i Gil (1871-1936), prevere

Va nàixer a Pedreguer, poble de la Marina Alta, a les huit del matí del dia 26 de març de 1871. Era fill de Josep i Maria, una família molt piadosa que vivia al carrer de Sant Blai, ara carrer Nou, coneguts amb el sobrenom d'"els Cuixots”. Va tindre almenys sis germans: Antonio, Francisca, Josefa, Salvadora i Antònia, i fou batejat el mateix dia del naiximent a l'església de la Santa Creu del seu poble. Es va formar en el Seminari Conciliar Central de València. Va obtindre el grau de Batxiller en Arts i va ser ordenat prevere l'any 1897. El seu ministeri sacerdotal, el va exercir en les següents parròquies de la diòcesi de València: a Castelló, a la Ribera de Xúquer (1897-1900), i a Gata de Gorgos (1900-1901), com a vicari parroquial; a Sagra (1901-1904) va ser rector; a Pedreguer, vicari parroquial (1904-1906); a Senija (1906-1915), rector; i, retirat ja al seu poble, per malaltia, va exercir com a vicari de Llosa de Camacho de 1916 a 1936. Vivia a Pedreguer en una casa menuda i es desplaçava cada dia a peu per a celebrar l'eucaristia a la Llosa.

Arribat el mes de juliol de 1936, després del colp d'estat, es va traslladar a la casa de Pedreguer on vivia amb dos de les germanes, possiblement Salvadora i Antònia, i una neboda, que el cuidaven perquè ja estava cego. Tenia molt mala salut i passava molt de temps assentat. Més tard es va amagar en una caseta de camp fins al dia 6 de novembre, en què quatre individus del poble, armats, van registrar la caseta. Estava gitat al llit, mig moribund. Van obligar un jove taxista, a punta de pistola, a arreplegar-lo amb el taxi i portar-lo a la Retoria, en la carretera de Sagra a Pego, on va ser assassinat. Va voler morir de cara als assassins i al crit de ¡Visca Crist Rei! i visques al Cor de Jesús. El seu cadàver va ser soterrat primer a Sagra i d'allí, en acabar la contesa, va ser traslladat al cementeri de Pedreguer. Des de l'estiu de 2023 les seues restes reposen a l'església parroquial, per reformes en aquell cementeri i per a preservar-los de la seua desaparició.

Va ser un sacerdot tranquil, bona persona, gens polèmic, perquè mai es va ficar en qüestions polítiques ni va tindre problemes amb ningú en particular, ni tampoc amb l'Ajuntament. Era bon conversador, dialogant i estimat per tots. Freqüentava molt la casa d'un notari amic seu que es deia Augusto, contrari als excessos que es produïren eixos anys, sobretot a la crema de l'església. Era un intel·lectual que donava conferències en l'Ateneu Mercantil de València; estava casat amb una senyora molt devota, com també ho era la seua cunyada, i va ser assassinat al Portet de Xàbia.

El motiu de la mort de mossén Vicent va ser únicament el fet de ser sacerdot, perquè no hi havia raons personals ni econòmiques ni polítiques, només la seua condició sacerdotal.

Joan Víctor Pascual Gallart

Bibliografia:

• CÁRCEL ORTÍ, Vicente i FITA REVERT, Ramón: Mártires valencianos del siglo XX, EDICEP, Valencia 1998, p. 401.
• GABARDA CEBELLÁN, Vicent: El cost humà de la repressió al País Valencià (1936-1956), Universitat de València, 2020, p. 493.
• ZAHONERO VIVÓ, José: Sacerdotes mártires, Marfil, Alcoy 1951, p. 304-305.

Notícies relacionades:

"El alumno del Colegio de segunda enseñanza de Pedreguer D. Francisco Vicente Ballester y Gil que, como dimos cuenta en uno de nuestros números anteriores ha merecido la calificación de Sobresaliente en ambos ejercicios del grado de Bachiller, ha hecho todos los estudios de la 2a enseñanza siendo criado de aquel colegio.

Dios premiará al Sr. Suesta, dignísimo director de aquel establecimiento, la gran obra de caridad realizada con el joven Ballester. Reciba nuestra felicitación más entusiasta".

El alicantino: diario católico, 150 (1888, juliol 5), p. 3

Fou nomenat rector de Senija en juliol de 1903.

Va predicar la Quaresma a Pedreguer en 1913.