Santa Teresa de Jesús Jornet

MISSA DE CANONITZACIÓ DE SANTA TERESA DE JESÚS JORNET I IBARS 

HOMILIA DE PAU VI 

Diumenge 27 de gener de 1974

Venerables Germans i estimats Fills:

Fa uns moments, amb emoció continguda i en virtut de la nostra autoritat apostòlica, hem pronunciat una sentència solemne, i hem agregat al catàleg dels Sants a Santa Teresa de Jesús Jornet i Ibars, fundadora de les Germanetes dels Ancians Desemparats. L'hem declarada Santa, és a dir, digna de rebre el culte universal en l'Església; ens encomanarem a la seua intercessió i la podrem prendre com a orientació per a la nostra vida espiritual.

Amb mirada atònita contemplem el miracle d'arcana predilecció divina que suposa la santificació d'una ànima, que en el seu camí sorprenent per la vida terrena, imitant a Crist, passa dels sofriments al cim de la glòria. 

Ens trobem davant una d'eixes figures que deixen una empremta pròpia i profunda del seu pas pel món, llegant a l'Església i a la societat el segell de la seua personalitat sempre ufanosa i immarcescible: servir, immolar-se pels altres, serà la faceta distintiva de l'espiritualitat de Santa Teresa Jornet [...].

És consolador contemplar amb quanta profusió de formes i de colorit espirituals es van perfilant —prodigis de la gràcia— quadres nous de la santedat de l'Església. En l'obra límpida i transparent d'una ànima consagrada, com Santa Teresa Jornet, es traslluïx la mateixa ànsia que animara la seua homònima d’Àvila per a desplegar, en formes diverses, la bellesa i la riquesa inesgotables del designi de salvació. ¡Quantes pàgines d'història eclesial, bellíssimes, porten impresos eixos llançaments de l'amor diví que brollen del cor de Crist, com a font perenne de llum i de veritat!

És difícil seguir detalladament la vida i l'activitat de la Mare Teresa. La xiqueta d'Aitona i Lleida, l'estudiant i mestra de Fraga i Argensola, en busca de la seua vocació entre les Terciàries Carmelites i les Clarisses de Briviesca, deixa el pas a la religiosa gallarda i senzilla que, mentre cobrix distàncies i recorre les ciutats més diverses, sap conservar el secret del seu dinamisme: la unió amb Déu. Ànima que estimava passar desapercebuda, però que no per això deixava de marcar amb la seua empremta personal, forta i dolça al mateix temps, les bases de la seua obra incipient. Ella va saber guiar, des dels seus primers passos, el nou Institut, des de Barbastre a València i Saragossa, l’estengué després —en un incansable afany caritatiu— per bona part de la geografia espanyola, i més tard el trasplantaria a Amèrica. 

Teresa Jornet va tindre una cosa, misteriosa si es vol, que ens atrau. Al seu costat se sent eixa presència inefable de la Vida que la va sostindre i la va encoratjar en els seus afanys de consagració a Déu i al proïsme, i la va orientar cap a la senda concreta de la caritat assistencial.

El fruit de la labor ingent desplegada per esta religiosa tan humil, va quallar de manera admirable, però sense clamor externa. El quefer de la gràcia serà sempre una cosa misteriosa. L'opció feta en la intimitat de l'ànima sap de la predilecció divina, de l'acció fecundadora de l'Esperit. ¡Qui podria descriure per quines rutes i viaranys Santa Teresa ha anat descobrint el seu Espòs! En abraçar un gènere de vida abnegada, ella ha volgut realitzar el programa de santedat traçat pel Mestre Diví: descobrir la verdadera felicitat, la Benaurança que està amagada, com un preciós tresor ocult, en l'amor i servici als pobres i necessitats.

En contemplar la figura de la nova Santa i de la multitud de vèrgens que en l'Institut per ella fundat immolen la seua vida pels ancians desemparats, sentim que l'ànim se'ns inunda d'afecte indicible. ¡Servir els Ancians Desemparats! Sabem bé que són milers i milers les persones que han pogut beneficiar-se de tan esplèndid corrent de gràcia i caritat. Esta dona un matís peculiar al carisma confiat a Santa Teresa, que s’inserix amb força lògica en la missió de Crist i de tot apòstol: «M'ha enviat a portar la bona nova als pobres» (Lc 4, 18).

Hui més que mai, en esta època de progressos gegantescs, estem assistint al drama humà, a voltes desolador, de moltes persones arribades al llindar de la tercera edat que veuen aparéixer al seu voltant les denses boires de la pobresa material o de la indiferència, de l'abandó, de la solitud. Ningú millor que vosaltres, amadíssimes filles, Germanetes dels Ancians Desemparats, coneix el que oculten els plecs recòndits de tan trista realitat. Vosaltres heu sigut i sou les confidents d'eixa espècie de buit interior que no poden omplir, ni tan sols amb l'abundància de recursos materials, els qui estan desproveïts i necessitats d'afecte humà, de calor familiar. Vosaltres heu retornat al rostre angoixat de persones venerables per la seua ancianitat, la serenitat i l'alegria d'experimentar de nou els beneficis d'una llar. Vosaltres heu sigut triades per Déu per a reiterar davant del món la dimensió sagrada de la vida, per a repetir a la societat amb el vostre treball, inspirat en l'esperit de l'evangeli i no en mers càlculs d'eficiència o comoditat humanes, que el ser humà mai pot considerar-se davall del prisma exclusiu d'un instrument rendible o d'un utilitarisme àrid, sinó que és essencialment sagrat per ser Fill de Déu i mereix sempre totes les atencions per estar predestinat a un destí etern.

Oh! Si poguérem penetrar en les vostres comunitats i residències, allí sorprendríem tantes filles de la nova Santa que, com ella, estan difonent caritat: caritat continguda en un gest de bondat, en una paraula de consol, en la companyia comprensiva, en el servici incondicional, en la solidaritat que sol·licita d'uns altres una ajuda per al més necessitat. Bé sabem que la vostra entrega als ancians, les xacres dels quals requerixen de vosaltres atencions delicades i humanament no grates, tenen un ideal, una pauta, un suport: l'amor a Crist que tot ho suporta, tot ho supera, tot ho venç, fins i tot allò que per a tantes mentalitats de hui, amerades d'egoisme o presoneres del plaer, és considerat una bogeria. Eixe amor que s'alimenta en l'oració i que adquirix un dinamisme ulterior en l'Eucaristia va portar la vostra Santa Fundadora i vos impulsa a vosaltres a vore en els ancians una prolongació mística de Crist, a atenuar en ells les seues fatigues, les seues malalties, els seus sofriments, l'alleujament dels quals repercutix amb cadències d'evangeli en el mateix Crist: «a Mi m'ho vau fer». ¡Esta és la resposta de la caritat! ¡Eixe és el sentit del que humanament seria inexplicable! ¡Eixa és la resposta als qui vorien millor aprofitada, en altres camps eclesials, la vitalitat de les vostres flames vocacionals que mantenen la tènue i quasi apagada existència dels ancians! I açò és una constant interpel·lació a la consciència de l'home de hui, insensible amb freqüència davant de la realitat dels beneficis, fins i tot socials, que aporta la caritat feta en nom de Crist, caritat operativa que Santa Teresa, amb fina percepció, va intuir tan necessària en un problema del seu temps! Caritat que troba hui la mateixa necessitat i la mateixa urgència.

Les nostres paraules es concentren ara per a retre homenatge de devoció a Santa Teresa Jornet i Ibars. La seua vida queda en la nostra memòria com a exemple de virtut; i la seua obra, fidelment continuada per les Germanetes dels Ancians Desemparats, és una invitació urgent a l'acció caritativa i social. Mentres la invoquem com a Santa, donem gràcies a Déu que ens ha permés ser testimonis de les meravelles de la seua gràcia en una germana nostra, en qui es complixen admirablement les paraules profètiques: «exalça els humils» (Lc 1, 52). Tal exaltació redunda en honor de tot el Poble de Déu, però especialment d'Espanya, terra de Sants, que en tot temps ha sabut donar exemples de pietat, de generositat, d'heroisme, de santedat.

[...]

Davant de l'exemple de Santa Teresa, repetim a tots els presents i als qui en la distància es troben espiritualment units, l'exhortació de Sant Pau: «Doneu proves d'amor davant de totes les comunitats i demostreu que ens gloriem de vosaltres amb raó» (2Co 8, 24). Així siga. Amb la nostra Benedicció Apostòlica.

(Traducció de l'original en castellà, per F. X. Martí)

Sacerdots casats

El papa Francesc s'acosta als sacerdots casats

Antoni Duato i Gómez-Novella

El passat dia 11 de novembre [de 2016], el papa Francesc es va trobar en un suburbi de Roma amb les famílies de set sacerdots casats. Tots bastant joves i residents a Roma. Cinc italians, un uruguaià i un espanyol. Este, procedent del seminari de València. Després d'uns pocs anys en parròquies d'ací, va treballar en la Conferència Episcopal quan era secretari Martínez Camino i estava en l'Acadèmia Diplomàtica del Vaticà quan es va secularitzar. Ara treballa com a laic per a la Santa Seu i va ser l'únic del grup a qui Francesc coneixia des del seu viatge a Madrid per a dirigir exercicis als bisbes (2006). Li havia fet de xofer. En el vídeo de la visita el Papa el saluda amb un «a tu et conec». Segons el testimoniatge dels assistents, el Papa va estar molt afectuós amb tots ells i amb les dones i fills, i molt atent escoltant els seus relats i les seues inquietuds.

Va ser l'última de les visites sorpresa que va estar fent un divendres de cada mes de l'Any de la Misericòrdia. En la nota de premsa del Vaticà es deia que el Papa «va pretendre oferir un signe de proximitat i d'afecte a estos jóvens que han realitzat una opció amb freqüència no compartida pels seus germans sacerdots i els seus mateixos familiars». M'imagine com li ho agrairien eixos jóvens sacerdots. Encara que l'existència de sacerdots casats estiga hui més normalitzada socialment que fa anys i encara que la nova elecció els proporcione gojos i fondàries vitals insospitades, les dificultats amb què es troba qui realitza l'opció pel matrimoni i la vida laica està plena de penalitats i marginacions.

Francesc els va visitar com a bisbe de Roma, no com a Papa. És a dir, sense plantejar-se el fet de prendre en consideració la possibilitat de canviar l'estatut dels sacerdots casats, els quals, llevat que provinguen de l’anglicanisme o de les esglésies orientals, han de renunciar a l'exercici de funcions ministerials. No és poca aventura i esquinçament esta renúncia. Ja que eixes funcions teològicament se'ls van concedir amb la indeleble petjada del caràcter sacramental i antropològicament solen arribar a formar part de la seua personalitat. Està bé davant d’açò «un signe de proximitat i afecte». És el mínim que pot fer un bisbe. A tots ells, en tot el món, anava destinat sobretot este gest exemplar de Francesc.

Però crec que ni els set visitats pel Papa ni els altres molts que van fer la mateixa opció i que formen l'ampli grup estadístic de capellans casats i secularitzats, puguen quedar satisfets amb eixos signes d'afecte o altres pareguts. No es resignen a ser només objecte de misericòrdia, els «miseri», miserables, als qui cal acostar-se amb compassió i amor meritori. Per sentit de la pròpia dignitat, com qualsevol altre descartat social, aspiren a no ser només objecte de misericòrdia sinó de reconeixement i justícia. I generalment se senten molt solidaritzats amb els qui, cadascú o cadascuna en les seues circumstàncies personals, van fer algun dia eixa mateixa opció per la vida laïcal.

Perquè si és veritat que han passat dificultats, fins i tot econòmiques, en general han manifestat ser persones de gran valor humà, ja que han aconseguit traure a flotació les seues vides i les seues famílies amb treball i esforç. Des de les primeres onades de secularitzats, en els primers anys de la primavera conciliar i la següent involució, molts van saber unir-se per a crear plataformes col·lectives de reflexió i acció. A través de COSARESE, per exemple, van aconseguir que se'ls reconegueren els anys treballats sense cotització, a l'hora de fixar la jubilació. Dret reconegut per llei, corrent a càrrec seu en diferit les quotes que hauria d'haver pagat l'Església, malgrat una primera resistència d'alguns bisbes, a pesar que per a ells no representava cap càrrega econòmica. Molts així han aconseguit eixe benefici, tot i que encara hi ha persones que no tenen resolt el problema de la jubilació, sobretot les dones exclaustrades.

I han volgut caminar com a cristians i cristianes que mantenen la seua esperança en una renovació de l'Església amb un altre tipus d'associació, el MOCEOP –Moviment pel Celibat Opcional, www.moceop.net– que forma hui part d'una xarxa mundial de sacerdots casats. No volen amb açò tornar a exercir, sinó que es configure un altre tipus de servidors de la comunitat cristiana, no solament sense celibat obligatori o discriminació de gènere, sinó recreant un tipus de ministeri no clerical des de l'esperit de Jesús. La comunitat diocesana actual, en esta hora tan important, hauria de tenir en compte estos moviments i estes propostes que tant sintonitzen amb la conversió pastoral que demana a tots hui el papa Francesc.

Els sacerdots secularitzats de València tenen també un mitjà propi d'expressió, el blog Nihil Obstat, obert a tots els cristians i moviments de la diòcesi i promogut per l'associació AU! D'este mateix grup va nàixer la idea d'arreplegar en el llibre ¿Por qué nos salimos?: los secularizados, el testimoniatge d'un grup de sacerdots del nostre presbiteri. Va ser coordinat per Antonio Signes i es va sumar a una altra tesi publicada una mica abans en la Universitat Autònoma de Barcelona amb el títol de Les plegades. Aquesta tesi es basa en una sèrie d'entrevistes fetes a diversos secularizats de Barcelona i reflexionades en grups d'estudi, en els quals participaven també sacerdots en exercici. Jo mateix vaig tenir l'ocasió de reflexionar sobre este tema en la revista Concilium, «Sacerdotes casados: una experiencia a tener en cuenta» (núm. 340, 2011, pp. 275-281). Qui desitge estudiar este fet eclesial amb serietat, disposa ja de bastant material bibliogràfic.

Bé farien els bisbes i el Papa a tenir més en compte estes agrupacions de capellans casats com una part del poble de Déu i una expressió del sensus fidei. Va fer bé Francesc en eixa visita particular a un grupet de la seua diòcesi a escoltar, a més de portar proximitat i afecte. Però cal escoltar més a fons i col·lectivament. És important per a tots conéixer l'experiència dels qui, sense perdre la fe, van viure esta aventura d'eixir de la clerecia (o del convent o congregació, en el cas de dones i religiosos) i traspassar «els forts i fronteres», per a endinsar-se en el cor del laïcisme cercant l'estimat. ¿Què ha aportat al seu esperit i maduresa cristiana la vivència de l'amor conjugal (l'amor de major proximitat, projimidad) i la paternitat (l'experiència que més s’assembla a Déu creador fins i tot augmentant la consciència de la pròpia pobresa, de la manca de ser)?

Tant en el camp de vivències interiors com en el procés de forjar un caràcter apropiat per a dirigir comunitats sense necessitat de suplir amb eixe rol insatisfaccions vitals, els capellans casats tindrien molt a aportar al col·lectiu de preveres o bisbes, en estos temps de cerca de nous camins d'Església. Per açò jo crec que el que ha iniciat Francesc en esta visita hauria de continuar-se, amb contactes més institucionalitzats, entre organitzacions de capellans casats i consells presbiterals o equips episcopals en les diòcesis. I entre la xarxa mundial al·ludida i els sínodes de bisbes i organismes de la cúria vaticana.

Ja sé que per a molts clergues esta escolta i este diàleg resulta a voltes dolorós i provocatiu. Creuen que està bé acceptar en el present i sobretot en el futur que hi haja sacerdots casats, però sempre que es mantinga la primacia del celibat. Encara que no siga obligatori, serà sempre el carisma preferent per a ser un bon sacerdot, un responsable superior de la comunitat cristiana. ¿Per ventura el celibat no és el que ens permet dedicar més temps a la missió, treballar més temps i millor per l'Església, tenir un cor més centrat en Jesús i menys dividit? ¿És que no ho diu Pau? Doncs no. No hi ha en l'autèntica Església de Jesús cap estat millor que no siga el camí del verdader amor. ¿De què servix el celibat o els ordes sagrats? Si no hi ha amor, de gens servixen. I punt. Altres recomanacions de Pau van poder dependre de la seua limitada experiència o de fràgils paradigmes heretats que sempre rebaixaven, sense adonar-se, a les dones.

No hi ha cap discriminació en el «camí millor» de l'amor; açò sí que ho va dir molt bé Pau als corintis, basant-se en autèntica revelació de Déu, per a qui no hi ha jueu o grec, lliure o esclau, home o dona.

Publicat en Cresol, 136 (2017, gener-febrer), pp. 20s.

Nous començaments

Ximo Garcia i Roca

Sociòleg i teòleg

Els sers humans hem nascut per a començar; «no pinte el ser, pinte el trànsit —escrivia Montaigne— en el pòrtic de la modernitat, la meua ànima està sempre aprenent i posant-se a prova» (Assaigs, III,2) i així ho reconeix Hanna Arendt en La condició humana en afirmar que «cada persona és un inici i una nouvinguda al món, pot prendre iniciatives, convertir-se en precursora i començar alguna cosa nova». Començar de nou sembla un miracle allí on ens hem habituat simplement a perpetuar-nos en els costums i tancar-nos a la novetat. La màxima evangèlica «qui no nasca de nou no podrà entrar en el Regne del Cel» definix la condició humana.

El nostre temps ha recuperat esta consciència emergent i viu una metamorfosi en tots els escenaris socials, econòmics, culturals i polítics. Un dels motius de la seducció de Francesc és haver constatat el canvi d'època, haver recuperat un llenguatge fresc, entendre al cristià com una persona incompleta, proposar una nova espiritualitat ecològica, ecumènica i interreligiosa, amb un sorprenent i alliberador «qui sóc jo per a jutjar». Este començament requerix viure entre l'eixida d'un món caduc —«museu d'antiguitats», segons les seues paraules—, i l'entrada en una altra realitat complexa i incerta, sense límits precisos, ni agents de seguretat. Només ve precedit per una sacsejada interior i un tremolor exterior, semblant a l'alpinista, que perd peu en escalar un penya-segat. Hi ha qui considera inevitable la caiguda al precipici encara que arrastre darrere una àmplia cordada, uns altres s'agarren immòbils a la paret a l'espera que l'aigua torne al seu caixer, i un tercer grup s'acomoda i renúncia a l'escalada. Tot començament ve bloquejat i impedit per estratègies de cooptació, per la banalització del canvi i per la por al risc.

Quan la vellor devora la novetat

Hi ha els qui —no importa que siguen laics o religiosos, bisbes o cardenals— davant la sacsejada d'un nou començament, afronten la novetat amb esquemes mentals caducs; no poden deslliurar-se de categories abstractes i inamovibles per a mirar la realitat concreta i viva; interpreten la novetat des de la vellor (el que és vell), i coopten d'esta manera qualsevol significat innovador. La carta que quatre cardenals dirigixen a Francesc és un bon exemple d'esta estratègia grotesca. La misericòrdia, que Francesc proposa practicar amb els divorciats, se li exigix practicar-la amb ells, com a discrepants: «Sant Pare, estem confosos i demanem que exercisca amb nosaltres la misericòrdia» (¿des de quan l'han exercida amb els discrepants?). «El poble fidel camina escandalitzat» (¡com si els importara el sentir del poble!); fan valer una suposada autoritat del bisbe d'«origen diví» per a afirmar que «el bisbe té el dret diví a discutir lliurement» (¡com si algú no el tinguera!). D'esta manera, la misericòrdia, la col·legialitat i l'Església en camí —epicentres de la nova marxa—, queden mistificats. L'Evangeli ho denomina parany saduceu. No sorprén que Francesc no haja contestat la carta, com no ho va fer Crist amb els saduceus. Li basta afirmar que «davant dels mals i els problemes de l'Església és inútil buscar solucions en conservadorismes i fonamentalismes, en la restauració de conductes i formes superades que ni tan sols culturalment tenen capacitat de ser significatives».

Quan la novetat és declarada insignificant

Una altra actitud consistix a parapetar-se, buscar refugi o posar-se a cobert, fins que les aigües tornen al caixer; la fe es convertix en una paret monolítica, en un ciment ferm a què aferrar-se; es reivindica el «depòsit de la fe» per a immunitzar-se davant de la novetat. Intenten mostrar que el que diu Francesc no era el que deia Joan Pau II o Benet XVI. No importa si el que estos deien, ja estava dit a Trento; ara es tracta de deslegitimar l'hora actual. Fan tractats teològics o exhortacions pastorals en les quals Francesc és una guinda perfectament prescindible perquè, segons ells, fins i tot «manca de teologia». Una segona estratègia consistix a banalitzar el significat de Francesc en reduir-lo a gestos populistes; exemple d'esta estratègia és la revista Il mio Papa, sostinguda per la Universitat Catòlica de València, —una altra vegada València!— amb pretensió de competir amb Hola o amb Semana. A força de conéixer com vestix, resa, menja o calça s'instal·len en la superfície del canvi i es desactiva la seua perillositat. Enfront d'estes actituds Francesc afirma que no es tracta de fer reformes en l'Església sinó de declarar a l'Església en estat de reforma. Una de les poques lliçons de la història, que sembla tindre validesa universal, és que cap muralla protegix permanentment davant del vent de la història.

Quan el risc és viscut com una amenaça

Davant de la incertesa del començament, hi ha una actitud que dóna per inevitables els petits canvis, però no aspira a seguir endavant, ja que perillarien les conquistes aconseguides. L'estratègia consistix a limitar el canvi, ja que s'arrisca a perdre el que ja s'ha aconseguit. No s'oposen a la proposta de Francesc de des-clericalització, sempre que els seglars no vagen massa lluny i vulguen assumir un paper protagònic en la gestió de les parròquies; no els desagrada la proposta d'una Església en camí, sempre que no s'abandonen els espais propis i fitats; els sona bé que la dona assumisca més funcions en l'Església mentre no aspiren a accedir als ministeris ordenats. Per deslliurar-se d'esta actitud, Francesc convida a iniciar processos de canvi sense limitar els resultats, ja que el temps és superior a l'espai; com els recordava en la recent carta al G-20, els problemes a afrontar són molt complexos i difícils perquè estan interconnectats i no tenen solució immediata i totalment satisfactòria; així la immigració està connectada a la pobresa, a la guerra o al desastre natural. Però és possible engegar solucions progressives; per exemple, si volen reformar l'economia mundial —els suggerix, als dignataris mundials— comencen per la lliure circulació de les persones o per impedir que 30 milions muiguen de gana per falta de menjar i aigua. «Només cal que tinguen clar l'objectiu final: donar prioritat als pobres, als refugiats, als qui sofrixen, als desplaçats i exclosos».

Cap risc podrà detindre els verdaders combats del nostre segle: una nova governança de les institucions, la incorporació igualitària de la dona; els avanços científics orientats a véncer les malalties; la lluita alliberadora contra la pobresa i la mort injusta; la custòdia de la terra. Cada vegada que l'Església es detinga, entrarà en caiguda lliure, ja que es nega a sentir la veu de l'Esperit, que segons la promesa de Jesús «el temps vos dirà el que jo no vos he pogut dir». No s'és comunitat cristiana sinó que s'espera ser-ho.

Publicat en Cresol, 140 (2017, setembre-octubre), pp. 12s.

Temps d'aprenentatges

Ximo Garcia Roca

Sociòleg i teòleg

El canvi d'època, que proclama la fi de la modernitat, de les ideologies, del creiximent, de l'aigua, de l'aire net, així com l'emergència d'un món únic i interconnectat, ha trobat en la malaltia de la Covid-19 el seu drama i escenari. La representació es precipita quan un home devora una rata penada a vint mil milles de distància i s'activa un virus, que situa la humanitat en coma induït. Entra en escena no sols amb insospitats efectes socials, polítics i econòmics sinó amb la urgència d'escriure un nou guió, amb nous actors, valors i pràctiques. El coma induït suspén el temps de la cura; confina l'espai, minimitza les constants vitals i suspén la realitat quotidiana. S'espera del coma induït recuperar els cossos danyats i les vides ferides, produir condicions saludables de vida i projectar un futur amb menys riscos. Es confia que en acabar el confinament es deixen anar moltes coses, es potencien altres formes de convivència i es creen alternatives viables ¿Quina aportació pot fer el cristianisme com a memòria, comunió i profecia?

Memòria perillosa

Des dels seus orígens, el cristianisme ha desenvolupat el potencial de la memòria. Desconfià dels qui venen optimisme a força de negar el poder de la realitat. "N’eixirem" és el seu mantra; la humanitat superarà este malson per la força de les coses, la coerció i la disciplina social. Igualment desconfia dels qui postulen l'alliberament de la pandèmia mitjançant la destrucció apocalíptica de tot l'aconseguit i la transgressió del sistema. "Com més prompte emmalaltim tots, millor" és el seu mantra. Les dos propostes ignoren el sofriment i el cost en vides i morts. Ni els optimistes ni els desesperançats són portadors de sanació, sinó aquells que agermana la densitat de la tragèdia amb la responsabilitat personal, col·lectiva i institucional; la forçositat de la naturalesa amb la responsabilitat política. Els seus portadors són els ciutadans que s'apoderen dels seus riscos, les víctimes que ajuden les víctimes, els voluntaris que acompanyen persones vulnerables, els polítics que anteposen l'interés general, la societat civil solidària i els professionals de la salut, que amb rigor i coratge, actuen d'avantguarda en la lluita contra la malaltia.

Així mateix, hi ha una memòria que advertix que limitar les llibertats personals, els drets col·lectius, les conquestes socials i la sobirania dels pobles, mai va donar el resultat esperat, si no és per a reforçar-les i potenciar-les. En nom de l'emergència i de l'Estat d'alarma no han d'enquistar-se les mesures provisionals, com ha succeït amb la crisi dels refugiats que van encapsulats a les portes d'Europa; amb les crisis ecològiques, que s'han reduït a crisi climàtica; amb les crisis financeres les mesures de les quals han reforçat el capitalisme realment existent.

Comunitat confinada

La crisi actual és l'aprenentatge d'una comunitat global, que es descobrix fràgil i vulnerable davant d’una cosa real que afecta a tots; se sosté sobre tres eixos: la responsabilitat personal, que confia en el ciutadà lliure, autònom i racional, practica la solidaritat amb els dèbils i conrea els hàbits del cor; una comunió que ajorna les abraçades però no renúncia al somriure, i li basta mirar als ulls per a indicar que la teua sort m'importa. El cor no es toca només amb les mans, es creix també en distàncies curtes i llargues. La responsabilitat col·lectiva, que amplia la mirada d'un amb la mirada de l'altre i on no arriba el meu braç ho fa el teu; no perdria res l'Estat d'alarma si atenguera la crida dels qui en lloc de dirigir-se al ciutadà abstracte i sense història, el convocara amb les seues arrels, les seues tradicions, les seues identitats, els seus territoris. I la responsabilitat institucional que es desplega en lleis, obligacions i recursos públics; guanyaríem tots si arribem a considerar l'Estat com l'escut protector dels més vulnerables.

L'aprenentatge més gran d'esta crisi serà la consciència col·lectiva que només un "nosaltres" interdependent a escala planetària estarà en condicions de respondre èticament i políticament als desafiaments del món global. La immunitat no és l’autoconservació individual sinó la vinculació comunitària en un món compartit. L'espai del nosaltres se'ns oferix hui com un refugi i una trinxera. En ell no som simples espectadors sinó co-implicats. El virus no està enfront de nosaltres, sinó en nosaltres. La lògica immunitària impedix desistir de la culpa ni transferir-la a tercers, com succeïx cada vegada que els europeus culpen als xinesos, els espanyols als italians, els ajuntaments a les autonomies, estes als governs nacionals per a acabar inculpant a Europa.

Futur cautelat

Esta epidèmia valora simultàniament el poder de la intimitat i el poder de la connexió. Recordava el meu amic José Luis Villacañas, en Levante, que el poder de la intimitat, induïda per la necessitat de quedar-se a casa, podria fàcilment suggerir-nos que estem cansats de no saber on anem de veres, de no tindre un fi, d'acumular capital, accions, mèrits, poder, influència, reconeiximent, tensions. En posar-nos en quarantena i sobreviure en solitud algunes setmanes podrem descobrir que la felicitat adulta i madura no és acumular, sinó gastar la riquesa acumulada en el creiximent personal i en objectius socials.

Per part seua, el poder de la connexió ensenya que no es construïx el "nosaltres" sobre particularismes, populismes i transhumanisme. L'emergència de la COVID-19 ha sacsejat els dos majors símbols de la globalització: l'aglomeració i la mobilitat. El virus es va incubar en una megalòpolis, es trasllada preferentment per concentracions de persones i es venç aïllant-se a casa. Els desplaçaments, incessants, massius i ràpids, com a epicentre de la globalització, han estat igualment qüestionats "com si es tractara d'un cop de puny sobre la taula que afona un castell de naips". Les aglomeracions i les agitacions mostren que no sols són perilloses sinó també insostenibles. I en el seu lloc valorem l'adequada distància i la reclusió a casa. I, com que tota revolució tecnològica s'acompanya d'un canvi cultural, naix l'espai digital que no coneix l'aglomeració física ni requerix mobilitat. Hi ha proximitat sense lloc, com a mostra el teletreball, les conferències mundials sense estar a l'aula, el cirurgià que intervé amb les seues mans sense estar en el quiròfan, el Papa que impartix una benedicció sense apuntar-se a la finestra, els fidels que assistixen a l'eucaristia a través d'una pantalla.

El compromís comú incorpora agents formals i informals, religiosos i seculars, creients i ateus, comunitats i institucions. De manera que ha mostrat major qualitat cívica el president de la Conferència Episcopal Espanyola en felicitar el Govern per prendre mesures impopulars, que el president de Govern en silenciar l'Església i les confessions religioses en el seu llarg memorial d'agraïments.

Publicat en Cresol, 155 (2020), pp. 8 i 9.

Ús polític de la religió

Ximo Garcia i Roca

Sociòleg i teòleg

El nou Govern ha començat a fer camí envoltat de sorolls i rumors d'índole religiosa. Es conjuren, alhora, l'anunci de catàstrofes en vista del govern de progrés per part dels poders econòmics i ideològics, amb la invocació a Déu en vista de l'emergència nacional per part d'algun jerarca eclesiàstic, i el prejudici il·lustrat davant del sentiment religiós per part d'una certa esquerra.

Hi ha un abús de la catàstrofe que produïx por, paràlisi i impotència. En l'última dècada, les retallades socials i les limitacions de drets han anat precedits de mals auguris i pitjors presagis. «Si no renuncieu a conquistes consolidades, serà inevitable la crisi». «Si no vos apreteu el cinturó, el país acabarà al precipici». És comprensible que els canvis socials i polítics susciten alarma en vista de la pèrdua de poder, fins i tot que els fabricants apocalíptics siguen els poders econòmics amb les seues elits, que veuen soscavats els seus dominis. És exactament l'actitud contrària la que trobem en l'ús bíblic de l'apocalíptica, considerada com un crit de resistència dels qui anhelaven un canvi radical, un cant sanador de la impotència dels qui esperaven un futur alternatiu. Quan grups de catòlics s'ajunten als poders econòmics i polítics en el cultiu apocalíptic per l'arribada d'un govern de progrés i ignoren que són portadors de Bones Notícies, fan traïció al sentiment religiós i a la racionalitat social.

En sol·licitar de les comunitats i parròquies que supliquen a Déu que evite l'emergència nacional, fan de Déu un hoste conservador. ¿I si Déu estiguera allotjat als afores i fora un militant dels drets humans i un aliat de les vides danyades? La fe religiosa està més interessada a defendre la vida que a bastir tanques. Tot sembla indicar que Déu no va sentir les seues súpliques i pregàries perquè té una agenda diferent, aliada de la gestió democràtica, i creu que els assumptes humans es porten millor mitjançant decisions participatives. ¿No deu ser que camina compromés amb els processos civilitzatoris? ¿Algú amb bon criteri pot entendre que el rostre de l'Església tinga major afinitat amb els usos autoritaris i patriarcals dels Imperis i amb l'organització feudal de la convivència que amb el sistema democràtic?

En justa correspondència, caldria desitjar que la visió progressista superara els seus prejudicis seculars respecte a l'espiritualitat, atea o religiosa. És curiós que l'única referència que va haver-hi, en el debat d'investidura, per part de l'esquerra va ser per a contraposar la flexibilitat de la política a la rigidesa de la religió, «No som una religió!», «No som uns capellans!» afegia amb raó el diputat. ¿Qui li va donar motiu al diputat per a pensar que la religió és rigidesa i intolerància? Hi ha creients que no deixaren d'estar connectats als clams del temps i a les comunitats que viuen i lluiten, i d'esta manera impediren que la Fe fora un bloc monolític i inalterable que no coneix la vacil·lació, el dubte o la perplexitat. Tenia més raó Unamuno quan va dir que la fe coneix el dubte, que el diputat Rufián quan la fa inamovible. Les apel·lacions constants del papa Francesc a abandonar l'autoreferencialitat, col·locar-se en posició d'eixida i enderrocar tanques mentals i trinxeres socials o polítiques no han arribat a l'imaginari col·lectiu. En compte d'enfortir els bàndols irreconciliables, la Fe es valida hui promovent persones coimplicades i aliades en els autèntics combats del nostre segle: reduir les desigualtats i promoure la justícia, minimitzar el sofriment evitable i maximitzar el benestar de tots i de totes, erradicar la pobresa i véncer les malalties, emancipar la dona i respectar la Terra, sembrar de motius i de fraternitat els camins de la humanitat. Per a estos combats calen moviments socials i partits polítics, arguments científics i savieses mundials, alternatives comunitàries i servicis de proximitat, i també confiança en la bondat i bellesa de la fe cristiana.

Traducció de l'article "El uso político de la religión" (Levante-EMV, 2020, gener 14)

Intransigència i persistència

Ximo García Roca

Sociòleg i teòleg

Viure humanament i cristianament és moure's entre les metes ideals i l'acció concreta, entre la justícia perfecta i la injustícia evitable, entre els propòsits i els resultats. No existix decisió humana que no estiga travessada i amenaçada per estos dilemes; quan es trenca a favor dels ideals, naixen generacions d’intransigents, portadors de somnis i pensadors d'utopies; focalitzats a aconseguir institucions perfectes, obliden que els sers humans caminen a passos curts; descuiden els cansaments del cos i de l'esperit, tendixen a l'autoflagel·lació, viuen permanentment indignats, i practiquen el judici immisericorde per no aconseguir les metes ideals. Si el dilema es trenca a favor de les realitzacions concretes, naixen generacions de pragmàtics, persones mediocres que només aspiren a anar fent, sense ideals ni horitzons, possibilistes que es conformen amb el que hi ha, més gestors que entusiastes; ficats en l'acció concreta perden la visió llarga i només veuen el que els seus ulls distingixen. ¿Estarem condemnats a triar entre l'idealisme paralitzant i el pragmatisme mediocre? La crida a la conversió permet articular l'horitzó de la Pasqua amb els deserts de la vida, les ferides personals i les institucions mediocres.

Henri de Lubac

Cal afrontar esta paradoxa de manera que el compromís amb les alternatives ideals, no oblide els comportaments reals i factibles. Deia el gran teòleg Henri de Lubac que el ser humà és en si mateix un dilema vivent i que l'Evangeli està ple de paradoxes, començant per l'Encarnació, que és la Paradoxa suprema, on la idealitat i la corporalitat s'han reconciliat. Com més gran és la fe, més terreny guanyen els dilemes. I cada acció creient produïx una nova paradoxa, de manera que els creients vivim sempre d'inici en inici.

Viure la paradoxa és transformar la dicotomia en una tensió productiva que impedix traçar línies clares ni demarcacions excloents, en constant cerca de síntesi. Les antinòmies no desapareixen però ja no situen en la cruïlla d'haver de triar entre la intransigència de l'ideal i la persistència de l'acció concreta, sinó en la lògica del procés. Entre aconseguir un ideal i renunciar a ell, està sempre la baula que comença processos. La conversió quotidiana, i a primera vista insignificant, és una baula necessària per a sanar el cor i promoure alternatives factibles, i quan estes es produïxen se sanen les institucions i es transformen les estructures. Els dilemes no es resolen en una síntesi purament intel·lectual sinó en la menuda acció bona i creativa.

L'acció concreta mai es dirimix entre una visió clara del bé a realitzar i la certesa evident del mal a evitar, sinó mitjançant contradiccions, foscors, rectificacions i tantejos. No hi ha una acció bona que només siga bona ni una acció mala que només siga mala. Per l'experiència personal de sant Pau sabem que quan es creu fer el bé és el mal el que es fa. Segons la paràbola del judici final, els interessats no sabien el que feien, per a bé o per a mal. En aquell moment es van assabentar que les accions més simples d'alimentar, visitar, acollir, i cuidar afectaven a Déu mateix.

Viure el dilema és acceptar que el bé s'obri pas a través d'accions imperfectes, institucions mediocres i estructures nefastes. Hi ha un il·luminisme molt perillós que confon l'esperit amb el món ideal dels principis i de les institucions perfectes, quan realment camina amb persones imperfectes, institucions mediocres i vides danyades. Un excés d'idealisme situa a l'Esperit sense cos, sense història, sense raó. Un excés de pragmatisme ignora la crida permanent a la conversió.

Publicat en Cresol, 154, (2020, febrer-març), pp. 16-17.

Recrear la justícia

Ximo Garcia Roca

Sociòleg i teòleg

La pandèmia ha posat a prova les exigències de justícia i s'ha convertit en aprenentatge de pràctiques justes. Escrivia Júlia a son pare Joan de setanta-cinc anys mort de Covid-19: «Seguisc sense entendre com t'hem perdut, de manera injusta, complint el que se'ns demanava des dels centres sanitaris». «No et vam vore, no t'acariciàrem, no t'escoltàrem. Ens vam perdre perdre't», li diu Montserrat a l'amic de trenta-sis anys. «La teua marxa va ser com un esgarro en el pit, a traïció», diuen de Joan Antoni amb els seus cinquanta-un anys.

La justícia des de la rereguarda

En la pandèmia, les exigències de justícia han passat de ser declaracions ideals sobre la bondat i la rectitud a través de principis ètics i institucions perfectament justes, a ser exigències mínimes orientades a millorar simplement el comportament real de les institucions i les condicions en què es viu i es mor. Els partits polítics suspenen els seus programes de màxims, les organitzacions solidàries es limiten a repartir aliments, les Esglésies tanquen provisionalment els seus temples i la població s'acontenta a sobreviure al virus. La justícia deixa d'aspirar a una societat perfectament justa per a comprometre's per una societat simplement decent. El compromís amb la justícia va destronar la imaginació utòpica de les avantguardes i es va orientar a recollir les víctimes en la rereguarda.

Què es veu des de la rereguarda? S'observa que les mesures dissenyades per a sobreviure al virus, han estat dissenyades d'esquena a les persones despenjades dels dinamismes socials, als habitatges xicotets i insalubres, als habitants del carrer que no poden confinar-se, als assentaments urbans sense aigua ni llum, als camps d'internament per a refugiats, immigrants indocumentats i poblacions desplaçades. El confinament suposa que la casa és més segura que el carrer, que els estalvis arriben per a comprar màscares i gel desinfectant; que es pot garantir el futur de les famílies sense eixir a treballar cada dia.

En este context de naufragi col·lectiu, de la justícia s'espera que garantisca els mínims vitals a través del dret i dels béns públics. No és just anteposar els interessos econòmics, ni el dèficit pressupostari ni les exigències del mercat de treball a la garantia dels mínims requerits per una vida digna. Des de l'enfocament de la justícia, no es pregunta si hi haurà diners per a sostindre l'ingrés mínim sinó com es distribuiran els diners donada la centralitat del dret a protegir. Garantir este dret és prioritari a altres exigències legítimes. No es comprén que en lloc de celebrar estos mínims vitals com un desplegament de la caritat política, suscite en uns certs mitjans eclesiàstics retrets i reserves, fins a ser considerat una «coartada ideològica» (sic!).

Creditors i deutors

La justícia de mínims s'ocupa dels efectes immediats i posposa les causes que els produïxen, cosa que suposa un dèficit de justícia. D'esta manera, l'emergència sanitària ha emfatitzat els efectes visibles del virus i la gestió de les conseqüències mentre ignora la mercantilització i privatització dels servicis sanitaris, sotmesos a la llei del guany; la destrucció de la naturalesa i la falta de seguretat alimentària; la globalització de la producció, el consum i la mobilitat laboral induïda pel capital. L'enfocament de justícia intenta atendre els efectes sense descuidar les causes, cosa que demana temps llargs i resultats sostinguts.

Des de la rereguarda s'observa que la pandèmia ha creat grans desigualtats quant a la prevenció del contagi, a l'extensió de la malaltia, a les conseqüències individuals i familiars. Va entrar com un exèrcit vencedor en les residències de majors, en els camps de refugiats, en els centres d'internament d'immigrants, en els barris amuntegats, en les vivendes precàries, en els treballs informals, en les persones sense llar. Als qui hagen perdut l'ocupació, no hi haurà un treball esperant-los; a qui per falta d'ordinador haja perdut el ritme educatiu, l'espera la desigualtat escolar. Les desigualtats augmenten en temps de crisi: molts rics s'han fet més rics. Els pobres han augmentat només a Espanya en 700.000 persones, segons les dades d'Oxfam.

En l'enfocament de justícia tots som deutors. Mentre els creditors tendixen a buscar responsables cap a fora i davant de la mort en residències de majors, les famílies culpabilitzen els directors dels centres, estos a les administracions autonòmiques, i estes als governs centrals. L'enfocament de justícia no es conforma a ser només creditors, sinó que ens declara també deutors per haver depositat el pare en un Centre sense vigilància.

Vulnerabilitat i vulnerades

«Quedar vençut pel maleït virus. No pot ser! No te n'has pogut anar, encara no, i aixina no!» li deia un fill a son pare de seixanta-cinc anys. «Quedar vençut» és el crit de la impotència. «Aixina no!» és el crit de la injustícia. Al costat de la vulnerabilitat com un tret general i constitutiu del ser humà, fràgil i contingent, s'ha viscut l'experiència real de ser vulnerat, ferit i danyat per unes circumstàncies històriques. Si la vulnerabilitat requerix protecció i cura, el ser vulnerat -ferit i danyat- demana justícia reparativa, que interpel·la a un cert model de creiximent depredador i a un estil de vida sense vincles comunitaris. Si el primer jutja a Déu ‒per què ens va fer tan fràgils i mortals‒, el segon jutja els sers humans ‒per què hi ha persones que no mereixen ser plorades quan perden el valor per a la producció i el consum. A diferència d'altres pandèmies, Déu no ha sigut jutjat com a acusat, sinó que l'acusat ha sigut l'actual orde social, polític i econòmic que crea espais vulnerats per l'amuntegament poblacional, que mercantilitza els servicis públics, que reclou persones en centres inhòspits, que promou un cert darwinisme social desatenent persones per falta d'interés econòmic, per càrrega econòmica o per insignificança social.

Així ho ha entés Joan, que es considera en deute i li demana a son pare de huitanta anys que «perdone esta societat, per haver estat només els últims dies i no haver pogut donar-te la mà cap a eixe viatge final. També perdona els qui, d'una manera o d'una altra, van decidir no traslladar-te a la UCI de l'hospital 12 d'Octubre i haver-te deixat morir en una fosca habitació, aixina, sense més».

Publicat en Cresol, 156 (2020), pp. 10 i 11.

Érard de la Marca

Gregori Ivanyes

s. XVI

Erhard o Eberhard von der Marck (Sedan 1472, maig 31 - Lieja 1538, febrer 27), també anomenat Cardenal de Bouillon. Bisbe príncep de Lieja, arquebisbe de València i bisbe de Chartres.

"Érard de la Marca, desseté bisbe i quint arquebisbe de València

[...] papa Lleó dècim [...] elegí en arquebisbe de València [en 28 de març de 1520] a don Erardo de la Marca, de nació alemany, bisbe qui era de Lieja i de Carnoy, en Alemanya, persona molt grave i senyalada en aquella província, declarant tocar a ell dita elecció per aquella vegada, per ço que el dit don Alonso d'Aragó sols era administrador [...].

Vingué a prendre la possessió, per estar dit arquebisbe en Alemanya, en el seu bisbat de Lieja, el magnífic Simó de Tisnach [...] a XXV de juny dit any MDXX.

Fon tant el meréixer d'aquest singular prelat que fon creat cardenal tituli Sancti Grisogoni pel dit papa Lleó desé. Fon arquebisbe dèsset anys, onze mesos i un dia. Morí en la ciutat de Lieja, a XXVII de febrer any MDXXXVIII.

[...]

En aquest prelat s'acaba la viduïtat de l'església de València, la qual fins al dia de la mort del dit don Erardo de la Marca havia cent deu anys, deu mesos i vint-i-sis dies que estava privada de presència de prelat, car ningú, aprés d'Hug de Bages, havia residit. I d'ací avant, tostemps han residit i utinam residixquen per a consolació de sa Església".

Font: Emilio Callado et al. (eds.): L'episcopologi valencià de Gregori Ivanyes (segle XVI), IIFV - PAM, València - Barcelona 2018, pp. 128-130. Adaptació ortogràfica.

Sant Crist de la Fe

Mossén Frederic Moscardó i Cervera

(Imatges venerables de la ciutat de València, Sicània, València 1957, pp. 55-62).

 Era el segle XVIIé quan arribaren a València els frares agustins de la reforma recoleta,(1) i el Beat Joan de Ribera,(2) arquebisbe aleshores de la nostra diòcesi, els recollí amb gran plaer i els suggerí la idea de fundar convent en la barriada del carrer de Morvedre, habitada en aquell temps per moriscs, per la conversió dels quals treballava sens treva el sant Arquebisbe.

No anem ara a relatar les dificultats que els frares hi trobaren, l'oposició dels moriscs, l'agressió de la que fón víctima fra Jeroni de Sant Llorenç, la idea d'establir-se en el carrer de Sant Vicent, i finalment la resolució de fundar el convent en el lloc primerament elegit, donant-li el títol de Santa Mònica, la mare d'aquell gran Doctor de la Gràcia.

El Beat Joan de Ribera havia encarregat una imatge de Jesús crucificat per a la Capella del Col·legi de Corpus Christi que acabava de fundar, però havent-ne adquirit una altra, la que li havien feta la regalà al convent de Santa Mònica. L'any 1604 va tindre lloc la lliurança d'aquesta imatge als frares recolets. En lluïda processó va ser traslladada des del Col·legi de Corpus Christi (Patriarca), acompanyada de l'il·lustre donant i les autoritats, el qual la lliurà o fra Jeroni de Sant Llorenç, que la va instal·lar en un altar lateral preparat a l'efecte.

Els moriscs anaren per curiositat a veure aquesta imatge, i era tanta la devoció que inspirava, que molts d'ells es convertiren de cor a la fe catòlica. És per açò que aquest Sant Crist va ser anomenat "de la Fe".

Esgotats tots els mitjans per assolir la conversió dels restants, i descobertes moltes conspiracions i tractes que ells tenien amb els africans per lliurar-los una altra vegada la nostra Pàtria, l'any 1609 van ser expulsats.

Aquesta disposició va causar tant de contentament als cristians vells, que els nous veïns que entraren a habitar la barriada del carrer de Morvedre, que havien deixat buida els fills de nissaga mahometana, en agraïment al Senyor prengueren tant d'entusiasme i devoció al Sant Crist de la Fe, que començaren de fer-li cada any grans festes, festes que encara continuen celebrant i són les més sorolloses i lluïdes de tota València, cridant l'atenció de la Ciutat i dels pobles del voltant.

Després del canvi de veïnat, dia 19 de març de 1662, va ser beneïda la primera pedra de l'actual església de Santa Mònica, la qual fón ampliada sis anys més tard. Aleshores el canonge de la Seu, Mossén Tomàs Corbí, volgué edificar una capella al Sant Crist de la Fe, i l'actual capella fón feta mercés a la generositat de l'esmentat canonge. Dia 4 d'octubre de 1671, fra Josep de Santa Mònica, definidor dels recolets, beneí la primera pedra, i el 27 d'agost de l'any següent tingué lloc la seua inauguració. Al dematí va ser la benedicció solemne, i de vesprada en lluïda processó hi foren traslladats el Santíssim Sagrament i la imatge del Sant Crist, puix que va ser destinada també per a capella de la Comunió. Amb aquest motiu el carrer de Morvedre va fer grans festejos populars.

El devotíssim canonge Corbí regalà també al Crist de la Fe dues llànties d'argent, i per al seu culte deixà una renda perpètua, nomenant administradors al prior del convent i al subsacrista de la Seu. Les despulles de l'esmentat canonge reberen sepultura en dita capella.

Més tard, com que les obres de l'església estaven aturades per manca de diners, l'arquebisbe Rocabertí donà autorització per emprar en les obres la renda del canonge Corbí, i l'any 1691 pogué ésser inaugurada l'actual església.

El primer centenari (1704) no es va poder celebrar, a causa de la guerra de Successió entre els Àustries i els Borbons; i el segon (1804) no fón gaire lluït, puix les circumstàncies per les quals passava Espanya no permetien altra cosa; Godoy havia signat una aliança amb Napoleó i açò ens obligava a lluitar contra Portugal i Anglaterra, per servir els interessos de qui tan mal ens ho havia de pagar després.

Del segon el tercer centenari esdevingueren canvis transcendentals: la desamortització de l'Església espanyola decretada pel govern i l'expulsió dels frares, la continuació del culte molt reduït i pobrament servit per capellans, i finalment la instal·lació de l'antiga parròquia del Salvador en aquesta església de Santa Mònica l'any 1902.

Per fi, en 1904, els veïns del carrer de Morvedre pogueren ja celebrar el tercer centenari amb tota la magnificència i esplendidesa que ells saben emprar. Els millors oradors sagrats desfilaren per la trona durant el solemne novenari, matí i tarda, puix que tots els nou dies hi hagué missa solemne amb sermó i orquestra, i de vesprada la funció religiosa. Cridaren l'atenció els balcons endomassats de tota la barriada, les garlandes, els focs artificials, la processó i tots els altres festejos populars.

El Sant Crist de la Fe va ser coronat solemnement per l'arquebisbe Dr. Melo l'any 1930, en la plaça de Santa Mònica atapeïda d'una gran gentada que amb gran fervor aclamava el Sant Crist com a Rei i Senyor. 

Per dissort aquella imatge original del Sant Crist de la Fe regalada pel Beat Joan de Ribera, va ser cremada pels comunistes en 1936; aquella és l'única imatge, de les dotze que ací relatem, que ha desaparegut; tan sols va quedar la que treuen en proceso cada any. Restablida la pau, l'escultor en Carmel Vicent n'ha fet una altra, còpia fidel de la desapareguda, i aquesta bellíssima imatge és la que ocupa el lloc de l'antiga.

La nova imatge, feta a despeses dels consorts En Salvador Guanter i Na Pura Ferrer, del carrer de Vora Séquia, va ser coronada per l'actual Sr. Arquebisbe l'any 1955;(3) i la capella fón notablement restaurada i embellida per la generositat de la família Martí Garcia, del carrer de Morvedre, sota la direcció i bon gust del rector Mossén Salvador Fons Burchés.(4)

Cada any el veïnat celebra grandioses i famoses festes cívico-religioses, les quals comencen el diumenge de Pentecostés o Pasqua Granada amb la missa de l'aurora, trons i músiques, i la cavalcada vespertina anomenada cós; durant tres dies concerts de música, castells, balls regionals, manifestacions folklòriques, dinars per als pobres, etc., i el tercer dia, o sia, el dimarts, és la festa principal, solemníssima missa amb sermó i la processó vespertina per tots els carrers de la barriada. Les festes acaben la vespra del Corpus amb esplendent funció religiosa i processó claustral, donant fi al novenari i a les Quaranta Hores.

(1) Vol dir "recol·lecta".

(2) Sant des de 1960.

(3) Marcel·lí Olaechea.

(4) Salvador Fons Burchés (Carcaixent 1898-València 1964) exercí la cura pastoral a Alzira i Planes. Entre 1929 i 1939 fou regent de Castelló (Ribera Alta). Després de la guerra fou nomenat regent del Salvador i Santa Mònica, i rector en 1942. «Fue enterrado en la misma parroquia de Santa Mónica, en cripta abierta en la parte izquierda del crucero, a los pies del altar de la Inmaculada» (BOAV, 11 (1965), pp. 41-43).

Per a saber més:

• Frederic Moscardó i Cervera (memoriavalencianista.cat)
• Carles Salvador: Història de la imatge del Sant Crist de la Fe (1951).
• Carles Salvador: Santíssim Crist de la Fe! (poema de 1952).
• Carles Salvador: El Crist de la Fe i la Verge de Copacavana (1953).
• Associació Santíssim Crist de la Fe.

Fèlix Senent i Belenguer

F. Xavier Martí i Juan

Fèlix Senent (Ismael Blat)

El prevere i doctor Fèlix Senent i Belenguer (València 1867, febrer 3-1936, agost 14) va ser sobretot un «elocuente orador sagrado». Va ser col·legial perpetu del Col.legi Reial de Corpus Christi des de 1914, d'on fou rector en diverses ocasions. Abans havia sigut vicari de Chella i tresorer del Montepío del Clero Valentino. També va ser patró fundador del Patronato Álvarez.

És l’autor de la lletra d’algunes composicions religioses a què posaren música Peñarroja, Traver, Ripollés i Giner, entre altres. En 1925 es va imprimir un himne a la beata Ainés de Benigànim amb lletra seua i amb música del mestre Ripollés. També va escriure la lletra dels Gozos al beato Juan de Ribera.

Ismael Blat li va fer un retrat a la biblioteca del Patriarca, llegint un llibre vell:

«El colegial perpetuo de Corpus Christi es persona muy leída, que gusta de estudiar los libros antiguos. La actitud en que le ha colocado Blat no puede ser más natural. Aquel rostro bondadoso que refleja la satisfacción de la lectura, es de una expresión maravillosa»

MATEO: «Notas de arte: Ismael Blat», Las Provincias, 18.326 (València 1924, novembre 14), p. 1.

És autor d'una Memoria sobre la derogación de las melodías de Toledo presentada en el II Congreso Nacional de Música Sagrada de Sevilla (Sevilla, Librería e Imp. de Izquierdo y Cía, 1909, 22 pp.). S'edità el sermó que va predicar el 9 de setembre de 1917 amb motiu de la consagració de l’església del Sant Sepulcre a Alcoi (Consagración de la Iglesia del Santo Sepulcro de la ciudad de Alcoy : el día 8 de sept. de 1917 por el Ilmo. Sr. Dr. D. Rigoberto Domenech Valls Obispo de Mallorca. Sermón predicado por ... al día siguiente …, Alcoi, Tip. La Buena Prensa, 1917).

Al poc temps de començar la Guerra Civil fou detingut i assassinat al Saler.

__________________________________

• Ave, Maris Stella (versió de Fèlix Senent)

Roís de Corella, més que un traductor

F. Xavier Martí

Joan Maria FURIÓ VAYÀ: Introducció al Cartoixà de Joan Roís de Corella, Institució Alfons el Magnànim, València 2018, 290 pp.

En els últims anys els estudis sobre la figura i l’obra de Roís de Corella (1435-1497) ens oferixen una imatge més rica i completa de l’home, cristià, cavaller, clergue, predicador, bibliste, poeta i prosiste valencià. Ho devem, en part, al prevere diocesà Antoni López Quiles, qui ja en 1985, juntament amb l’inoblidable Vicent Ribes Palmero, va editar una transcripció i actualització del Psalteri, al qual han seguit diversos llibres i articles. En menor quantitat però en igual interés també hi han contribuït els teòlegs valencians Enric Benavent i Josep Vidal, i l’historiador Miquel Navarro.

Resta pendent de publicació l’edició crítica de Lo Cartoixà, versió valenciana de la Vita Christi de Ludolf de Saxònia. Joan Maria Furió, professor de la Universitat Catòlica de València, fou un dels encarregats de la transcripció i edició, cosa que el va encoratjar a fer la tesi doctoral sobre El Terç del Cartoixà de Joan Roís de Corella. Edició i estudi. El llibre que ressenyem recull en gran part l’estudi de la tesi, defesa en gener de 2016.

Recomane al lector comú i no aveat a les arideses tècniques de les tesis doctorals que llija, si més no, la primera part, «El Corella conegut i el revelat», unes 34 pàgines que compendien molt bé tot el que hem arribat a saber sobre la vida i la producció literària de Roís de Corella. Crec que als lectors d’esta revista vos sorprendria la cristiana honestedat, la religiositat sincera, la saviesa teològica i la vocació franciscana d’este home. Ja que no podem considerar-lo sant –per raons que molts ja sabeu–, hauríem de considerar-lo una de les primeres figures religioses de la història valenciana.

Si el lector és curiós, llegirà la segona part, dedicada a Ludolf de Saxònia i la Vita Christi. Sabreu qui era este cartoixà i què va escriure; i especialment sobre el contingut, fonts, context i difusió de la Vita Christi, un manual de meditació que va nodrir la vida espiritual de molts fidels de l’edat mitjana europea.

La tercera part, apta per a més atrevits, se centra en la versió i edició l’obra ludolfina a compte de Roís de Corella. El professor Furió ens informa sobre les diverses edicions, contextualitza l’obra i ens indica quina és la seua distribució temàtica i capitular. Podrem observar-hi com el clergue valencià mostra gran interés a oferir un producte editorial digne i acurat, per la qual cosa s’implica directament en la revisió i correcció dels textos.

En l’última part, també per a valents, se’ns presenten les conclusions de l’acarament entre el text llatí i valencià del Terç del Cartoixà, conclusions que es poden extrapolar a les altres parts. El Cartoixà no és una simple traducció de la Vita Christi sinó una adaptació o versió d’autor. Roís de Corella elimina part de l’original, afig textos propis; de vegades resumix, de vegades amplia; empra recursos homilètics i en les cites bíbliques oferix traduccions pròpies i les acompanya d’interpretacions ortodoxes. El mestre en teologia reformula el que creu adient per tal d’arribar al cristià valencià de la segona meitat del segle XV. En els comentaris agregats s´hi percep la influència del bisbe Jaume Peres de València. El cristocentrisme pràctic de la Vita Christi ludolfina pren un caràcter franciscà en el Cartoixà, tal com podem comprovar en els afegits sobre la pobresa i la humilitat de Crist i dels deixebles.

Si teniu molt d’interés però molta pressa, vos recomane que llegiu les 11 pàgines de «Conclusions».

Segons el doctor Furió, «Roís de Corella escruta amb el Cartoixà els problemes fonamentals de l'existència humana i de la seua societat a la llum de la vida de Jesús, amb la finalitat de mostrar i escampar un esperit de compromís ètic i evangèlic que responga als desafiaments de la societat en què va viure». ¿Vos sembla actual o no? ¿No creieu que paga la pena llegir tot el llibre?

Publicat en Cresol (2019), 150, Unió Apostòlica de València, p. 56.

Per a saber més:

• L’Acadèmia Valenciana de la Llengua edita els quatre volums de Lo Cartoxà de Joan Roís de Corella.
• Joan el Baptista en el Segon del Cartoixà de Joan Roís de Corella (Jordi Oviedo Seguer, Mirabilia, 2017)

El fet de creure

No es pot viure sense fe (I)

Rafael Sanus Abad (†)

Bisbe titular de Germaniciana i auxiliar de València

[El fet de creure]

Parlarem en principi de la fe humana; sense entrar de moment a considerar què és això de la fe en un ser diví. Per començar a entendre'ns, la nostra vida en bona part es basa en la fe: tots creem que som fills dels nostres pares; tots hem de creure que ens han batejat de menuts, etc. El creure és una cosa quotidiana en la nostra vida. Els científics també creuen en un resultat possible, mentre les seues hipòtesis no siguen falsades; i els matemàtics també, al recolzar-se en certes opcions, etc. No es pot viure sense fe. L'amistat està basada en el creure, en el fiar-se. L'amor matrimonial està basat en confiar en l'altre. El creure, el fiar-se, és una dimensió del ser humà, de la persona humana; i els creients la posem en pràctica, al confiar totalment en Déu.

[Les actituds del creient]

Confiança, honradesa, franquesa, lleialtat... Hi ha una benaurança que —jo crec— es mereix l'home creient: és una persona que en principi creu en la bondat dels altres per damunt de tot.

[El dubte]

La persona que creu està exposada al dubte, però no poden coexistir al mateix temps la fe i el dubte. La fe expulsa el dubte, i el dubte pot ser una crisi de fe, però no és la fe.

[Fe i crítica]

Ser crítics sí, perquè la fe no ha de ser arbitrària, però pot hi haver una actitud crítica exagerada que cau en la desconfiança sistemàtica; i això no és raonable. Tu et bases en unes raons per a tindre confiança en un metge. Fe i raó no es barallen, sinó que es recolzen com a dos instàncies diferents, però no necessàriament oposades.

[Consagrats cegament a una missió?]

Sí, consagrats, sí; però això de cegament jo ho canviaria per plenament. La nostra fe és plena i total en Jesucrist: imitació, fascinació, entusiasme; enamorament per Ell, per dedicar-nos totalment per Ell. I per a adoptar les actituds fonamentals que va adoptar Ell, el més lògic és descobrir-ho en un procés.

[Utopia]

La primera actitud de Jesucrist va ser l'acolliment i l'estima pels qui són víctimes de violències i injustícies. Necessitem la utopia per a viure els seus valors. Les tasques que duem entre mans estan plenes de dificultats aparentment irrealitzables. Necessitem de fe, de confiança, de sentit, d'utopia, etc. Tot açò està en l'orde del creure.

[Llibertat, igualtat, fraternitat]

Eixos valors en el fons són valors evangèlics. Jesucrist va alliberar de la Llei; va alliberar del menyspreu religiós que mereixen els pobres i els malalts; va alliberar del pecat; va alliberar de la submissió al Temple, al sabbat; i va alliberar l'home de tota càrrega que no era necessària i que l'oprimia.

[...]

La Declaració Universal dels Drets Humans és hui la versió secular, objecte de consens, de molts valors de l'Evangeli. És veritat que desgraciadament i en molts casos només en versió teòrica: segueixen existint moltes incoherències socials i públiques. La missió de l'Església hui no és solament parlar de grans principis, sinó de com organitzar la vida segons ells.

[Revolucionaris, com Jesús en el Temple]

Efectivament, tan revolucionaris com Jesús en el Temple. Jo note que la nostra predicació és moltes vegades buida, perquè no té en compte eixos valors i eixe llenguatge: a favor dels drets humans i posant de manifest profundament el seu sentit profètic, més enllà de les reduccions menyspreables. Però jo trobe que és important que la mirada sobre el món actual siga fonamentalment positiva: «Tant va estimar Déu al món que li va entregar el seu Fill».

Rafael SANUS ABAD: extracte d'una entrevista publicada en Cresol, 44 (2004), pp. 22-24.

Espiritualitat, Bondat, Bellesa

Honori Pasqual i Martí

Prevere

El nou paradigma científic es manifesta en tots els àmbits de la vida, però on fa estralls és en el pensament conservador. El que era vàlid fa unes dècades, ara és caduc i anacrònic. El progrés accelerat en l'adquisició de nous coneiximents ha esdevingut una autèntica revolució científica que afecta tots els vessants de la vida, especialment en la consciència de la interrelació entre el món físic i la vida humana, entre un estil de consum i la pervivència del planeta Terra. El que abans eren compartiments estancs, ara tot està interconnectat i relacionat. 

Esta nova visió científica posa en entredit tot el pensament tradicional, però on es manifesta de forma devastadora és en la teologia. El coneixement teològic, ja per si deutor d'un passat i, a més a més, controlat per institucions jerarquitzades, acusa de forma irrebatible les aportacions del nou paradigma científic. Tant és així que els grans conceptes que sustenten la teologia oficial (pecat original, creació, culpa, oració de petició, imatges de Déu, encarnació, resurrecció...) es veuen sotragats per la incorporació del nou paradigma. L'esquema teista proppassat i la visió de la realitat ancorada en dos pisos (l'un per a Déu, l'altre per als humans) esdevenen reptes que els balbuceigs dels pocs teòlegs que s'hi dediquen han de traspassar per a harmonitzar les distintes aportacions. 

La crisi generalitzada en la praxi religiosa, on s'han incorporat els nous coneiximents, en són una prova evident de tot plegat. Es tracta d'un persistent exercici de desconstruir i reconstituir el nou llenguatge. Tot i això, tota crisi duu embrionàriament una nova oportunitat. Com freqüentment insistix el teòleg José Antonio Pagola, la crisi és la crida a fer nàixer una església menys poderosa però més evangèlica, menys nombrosa però més entregada a fer un món més humà, tal com ho vol Déu i Jesús de Natzaret ens ho ensenyà. 

Una conseqüència positiva de tot plegat és el despertar de l'espiritualitat en totes les seues manifestacions. El buit de la religió institucionalitzada i els canvis sobtats es veuen reemplaçats pel conreu d'una qualitat humana profunda i per la sensibilitat d'allò que és essencial, per la dimensió profunda de la realitat diària. Açò, i no altres conceptes evasius, definix l'espiritualitat. 

L'espiritualitat va agafada de la mà de la bondat, perquè aquella afecta la forma de pensar i actuar, el comportament basat en l'ètica universal que defensa els drets i valors humans. L'espiritualitat de tradició cristiana —com afirma el bisbe Spong— desvela que la realitat divina no rau en un déu que castiga a uns i premia a uns altres, sinó en la profunditat del nostre ser que ens impulsa a viure plenament, compartir l'amor i obrir la vida a la transcendència. 

És possible que estes reflexions semblen allunyades del comportament estàndard de la gent i que són pròpies de persones ocioses i elitistes. Tot depén de la nostra mirada. És innegable l'estil competitiu, individualista i hedonista que propugna la societat de mercat. Però igualment és innegable el desvetlament d'una consciència humanista, ecologista i inclusiva de tots els pobles de la terra. L'evident interrelació de tot el que succeïx i la globalització del futur humà, ens dóna una corresponsabilitat universal que mai no hem tingut. Com a conseqüència es desperta la necessitat d'una ètica universal i d'una educació que esperone la sensibilitat envers la bellesa d'allò que és humanitari, sostenidor de la vida, guaridor de les relacions humanes i admirador de l'univers. 

Sant Pau en la carta que escrigué a les cristianes i cristians de Filipos els amonesta perquè s'interessen per tot allò que és veritable, respectable, just, pur, amable, lloable, tot allò que siga virtuós i digne d'elogi. Educar la sensibilitat en tot allò que ens transporte a saber capir i assaborir la dimensió profunda i bella de la vida és una tasca noble i contrastable amb una visió merament materialista. És l'hora, doncs, de superar reduccionismes confessionals i acollir, compartir i col·laborar en totes les ofertes que afinen els sentits i eleven l'esperit. 

Cal agermanar-nos en tots els programes i iniciatives de les institucions públiques que fomenten sensibilitat envers la bellesa i fan acréixer una espiritualitat laica que sense renegar de cap religió, les transcendix totes: exposicions d'art en les seues variades vessants, concerts de música, recitals de poesia, treballs manuals, belles arts, firetes, tallers de dansa, dibuix, convivència, rutes culturals, cultura als barris, coneixença de barris emblemàtics (marítim, del Carme, Ciutat Fallera...), celebració del Dia Mundial de la Pau, excursions per a conéixer el nostre entorn paisatgístic, treball en equip, etc. 

El que ens agermana i ens fa més feliços és la Bellesa de la creació, la Bondat del ser humà i l'Espiritualitat de compartir la vida, l'amor i els valors humans.

Publicat en Cresol, 141 (2017, novembre-desembre), pp. 26s.

El que Ell vos diga

Josep Martí Ferrando

L’atzar és una de les temàtiques del món contemporani que ha resultat més fecunda per a les arts. Així, d’entrada, em venen dos noms a la memòria: Paul Auster i Javier Marías. Fer algun comentari sobre ells en este context resulta, a més d’ociós, totalment impertinent. No puc evitar, però, una xicoteta cavil·lació: l’atzar no és cap problema per als pobres del Llibre, on l’existència humana està fiada a la voluntat de Déu qui, per als cristians, té comptats cada un dels cabells dels humans. Tot i que es referia a la mecànica quàntica, Einstein va proferir en una missiva al seu amic Max Born, la frase que ell mateix s’encarregaria després de repetir: «Déu no juga als daus». 

Ara bé, tres fets aparentment dispars, tots coincidint en les primeries d’agost, m’han impel·lit a escriure. D’una banda, la lectura de Twice-Told Tales de Nathaniel Hawthorne; d’una altra la Memòria d’activitats de l’Església catòlica corresponent a l’exercici de 2014 que un bon amic va enviar-me i, per últim, la lectura —grata— de sengles entrevistes en la premsa al nou prior de la Basílica de la Mare de Déu. Repetisc, són tres lectures totalment dispars però que, a manera de punts que definixen un plànol, m’han fet reflexionar.

He parlat de Nathaniel Hawthorne. Reconec que és la primera vegada que he llegit el llibre citat. De la categoria de l’escriptor ja en va parlar Borges, així que jo no tinc res a dir al respecte. Ara bé, el que m’interessa remarcar ací és la manera tan espontània i, alhora, tan encertada, amb què tracta, no sols el fet religiós, sinó la seua experiència de fe. Hawtorne era descendent directe d’un dels jutges dels Judicis de Salem. És cert que va viure l’ambient purità de l’època i, com he apuntat, va saber anar més enllà del pintoresquisme descriptiu per a remarcar l’experiència religiosa.

La pregunta que em faig, tot i que retòrica perquè ja sabem el resultat, és: ¿en el context del romanticisme espanyol hi va haver alguna cosa semblant? Podríem continuar amb els interrogants retòrics: i després del romanticisme?; vull dir si en la literatura, les arts o el pensament contemporani hispànic, des de la perspectiva catòlica, podem trobar aportacions culturals remarcables.

Ara bé, si canviem de país, la resposta també canvia: a Anglaterra, a més de John H. Newman, tenim Gilbert K. Chesterton o Graham Greene, per posar dos figures més que senyeres. El mateix podem dir de França on crec que podem obviar els exemples de Bernanos, Maritain o Mounier.

Encara que deixem la literatura, les mostres de relació entre religió i cultura són fructíferes fora del nostre entorn. L’estimat José Luis Barrera podria escriure llargament sobre cinema i religió a Europa. D’Alemanya em venen, de sobte, dos exemples. Volker Schlöndorff, representant oscaritzat del denominat nou cine alemany, va filmar el 2004 Der Neunte Tag: els nazis alliberen de Dachau un rector luxemburgués, que té nou dies per a convéncer el bisbe de canviar la política d’oposició envers els nazis.

El segon exemple ens el proporciona, cinc anys més tard, l’exdona de Schlöndorff, la també exímia representant del nou cine alemany Margarette von Trotta, amb el seu film Vision - Aus dem Leben der Hildegard von Bingen. Si el dilema del rector luxemburgués estava tractat amb un gran respecte pel context històric, alhora que reflectix el dilema psicològic del pare Kremer, de manera que el film esdevé un homenatge a l’Església catòlica luxemburguesa, en Vision, l’acostament a la monja Hildegarda de Bingen —en 2009 encara no era santa—, no pot ser més respectuós amb la figura històrica.

Siguem sincers, ¿algú creu possible que en este país es facen films amb este respecte per la història i per l’Església catòlica? La cinematografia europea no sols aborda la religió des d’una perspectiva històrica. Klaus Härö va filmar, també el 2009, Cartes al pare Jacob, on un clergue cec, contesta, des d’una església vetusta i quasi abandonada, les múltiples cartes de consulta que li arriben de tot Finlàndia; hi ha un problema, però: el pare Jacob és major i cec, cosa per la qual arriba per a ajudar-lo Leila, una convicta d’assassinat. Els exemples podrien multiplicar-se.

Un últim i extrem exemple. Barrera va consignar en la seua columna de Paraula la crítica de Se Dio vuole d’Edoardo Maria Falcone: un cirurgià, tan competent com dèspota, ha d’encarar la notícia del seu fill: vol fer-se rector. ¿S’imaginen el tema de la vocació tractat en este país? Doncs això, em remet a l’esmentada crítica i a la pel·lícula mateixa, de fàcil accés en els videoclubs. 

Sé perfectament que l’esterilitat cultural en l’àmbit catòlic espanyol no és absoluta. Per dos motius, perquè sempre hi ha excepcions —pense en Delibes— i perquè sí que hi ha una certa producció de caràcter marcadament laudatori, però incapaç d’entaular diàleg amb el món de hui. És així com l’esterilitat cultural del catolicisme hispànic ni és, ni històricament ha sigut, una preocupació de la institució catòlica, però sí una xacra que perdura i lastra el nervi del catolicisme espanyol. 

I ací és on entra el segon dels factors que els comentava. Pels mateixos dies en què acabava el llibre de Hawthorne, i pensava en tot el desús escrit, un amic em feia arribar l’esmentada Memòria de l’Església. El període ressenyat corresponia, en bona part, a l’etapa d’Antonio María Rouco com a president de la Conferència Episcopal. Vaig llegir-la. La primera sensació que vaig tindre va ser la d’estupor. No entenia res. Matise, és clar que comprenia les dades, però ignorava el perquè d’un format de memòria que semblava el balanç d’una gran empresa. Hauré d’explicar-me. Per descomptat que cal fer esment de les dades econòmiques, donar raó dels diners rebuts i de la seua destinació. Però cal dir dos coses: el to triomfalista emprat no contribuïx, sinó tot el contrari, a la necessària tasca d’evangelització que és tan prioritària. L’autobombo pot ajudar, cosa que dubte, a animar als que estan, però de cap manera pot resultar atractiu als qui estan fora. No sé, francament m’agradaria endevinar el sentit que té ressenyar, i en el preàmbul:

Durante 2014 la Iglesia celebró 240.282 bautizos, 244.252 primeras comuniones, 116.787 confirmaciones, 52.495 bodas y 23.624 unciones de enfermos. Más de 10 millones de personas asisten regularmente a Misa, y se celebran al año 9,5 millones de eucaristías. 

Dubte que, per una banda, este siga el camí per fer del nostre país una terra de missió. Però és que, per una altra part, les dades sociològiques, objectives, no inviten precisament a l’optimisme. En efecte, en l'Estudio nº 3173 del CIS corresponent al baròmetre d’abril de 2017, les qüestions 30 i 30 a, i sobretot, considerant les variables de classe social i sociodemogràfiques, són francament demolidores. Si a l’estadística del CIS afegírem un inexistent, almenys per al públic, anàlisi demogràfic del clergat i religioses, comprovaríem que tenim un problema, un problema greu, i que és qüestió de tots encarar-lo.

Ara bé, una altra notícia apareguda en els mitjans de comunicació escrits valencians, van aportar-me, però, signes d’esperança en una Església més oberta i dialogant amb el món contemporani. En els últims anys Juan Antón ha dut a terme una tasca més que encomiable al front de la basílica de la Mare de Déu. La preocupació pel temple —les obres de restauració— i per l’acció social i caritativa —Maides i ajuda a tants organismes solidaris— han estat els dos vectors mestres de la seua etapa. L’edat, però, li ha exigit un més que esperat i necessari retir de la dita responsabilitat. Parlar del seu successor, Jaime Sancho Andreu, en resulta ociós. Després del nomenament de prior de l’esmentada basílica, va donar sengles entrevistes als diaris escrits a València: Levante-EMV i Las Provincias. (1)

Eren, són, dos entrevistes que, d’alguna manera hom podria qualificar de complementàries. En Las Provincias fa una declaració òbvia: «soy muy de Iglesia», amb dos substantius tan complementaris com definitoris: fidelitat i disponibilitat; i, ja en relació amb la seua nova responsabilitat evoca l’obra de l’arquebisbe Olaechea, perquè «quiso hacer un esfuerzo de obra social, como construcción de viviendas y fundó muchas entidades sociales bajo el nombre de la Virgen de los Desamparados y quería también aquí celebrar bodas de obreros». Sancho, obertament, declara que cal i vol continuar pel camí de la responsabilitat social. L’altra entrevista, la propiciada pel Levante-EMV, pot resultar més interessant per allò que té, no sé si d’incisiva, però en qualsevol cas, afecta temes potser més interessants. En efecte, a més de repassar la seua carrera sacerdotal, amb anècdotes terribles que mouen a la reflexió sobre la condició humana, incidix en la «línea de priorizar lo social»; analitza temes atractius com ara el de la difícil separació entre els àmbits folklòric i religiós, Ara bé, a més d’estes qüestions, diguem-ne relatives a la seua nova dignitat, el prior entra en altres camps més profunds: un, assumir que l’Església en estos moments té el vent en contra i, dos, analitzar el perquè d’esta adversitat en els temps que vivim. Tant el diagnòstic de la situació, com les causes (excessiva col·laboració amb l’Estat en la postguerra) i les aportacions de possibles solucions (aprofitar, precisament, el vent en contra com una oportunitat), són un excel·lent punt de partida per a arribar a les persones alienes a l’Església, bé perquè s’han separat d’ella, bé perquè la desconeixen.

La metàfora de l’Església en Mateu 14,22-23, ens mostra una Església en mig de la tempesta. Jaime Sancho al·ludix, precisament, a una etapa de perniciosa calma, de la qual ha derivat l’actual sotsobre. Les dades són importants, però tancar-se en nosaltres mateixos no crec que siga la via de salvació. Els himnes proclamen que el poble de Déu és un «poble en marxa», «l’Església que camina», «que pelegrina». Els exemples són múltiples. La barca de Tiberíades no tenia solució des de la perspectiva humana, però els deixebles saberen vore Jesús que arribava a socórrer-los. La qüestió de fons és: ¿sabem distingir el Jesús que ve a salvar-nos? ¿Eixirem de la barca amb fe? 

Després de les cites de Sancho Andreu no puc sinó evocar Maria. Tanta advocació, tant de sermó, tanta festa al seu voltant i, al remat, que poc de cas li fem alguns! I és que ella ja ens va mostrar a Canà la resposta, que d’altra banda és ben senzilla: «Feu el que Ell vos diga».

 (1) «Jaime Sancho: "La basílica tiene una falsa imagen elitista; quiero allí bodas de gente humilde"» (Levante-EMV); «Jaime Sancho: "Hay que lograr visitas al Museo para transmitir el aspecto social de la Virgen"» (Las Provincias).

Publicat en Cresol, 140 (2017, setembre-octubre), pp. 18-20.