Sant Honorat de Lerins

Honorat de Lerins, patró de la parròquia de Vinalesa

Edició: Joan Joffre, València 1513

Sant Honorat, abat de Lerins i bisbe d'Arle, visqué del 370 ‒aproximadament‒ fins al 16 de gener de l'any 430. En complir-se el primer aniversari de la seua mort, el seu deixeble i successor, Hilari d'Arle, el recordà en un Sermo de Vita que suposa el testimoni més immediat i de primera mà pel que fa al nostre patró, i que dona detalls molt interessants sobre la seua forma de ser i la seua activitat com a abat i bisbe.

Al final del segle XIII, des del monestir de Lerins, un monjo de qui no coneixem la identitat escrigué en llatí una vida fantasiosa plena de miracles en què sant Honorat era convertit en un heroi medieval contemporani de Carlemany. I esta Vida ‒que primerament havia traduït a l'occità i havia donat forma de vers Raimon Feraut, un altre monjo també relacionat amb Lerins‒ fou traduïda a la nostra llengua i funcionà manuscrita en diversos textos dels quals tenim constància per inventaris potser des de finals del segle XIV i de la qual conservem un manuscrit complet (el 154 dels Fons Espanyols de la Biblioteca Nacional de París).

L'any 1495 s'edità a València per primera vegada la Vida de sant Honorat seguint un text que és més complet fins i tot que l'únic manuscrit conegut, el de París. L'any 1513 se'n feu una altra edició també a València i en 1590 este text es reedità a Perpinyà.

De l'edició de 1495, diu Vicent Ximeno en la seua obra Escritores del Reino de València (1747-1749), que la parròquia de Vinalesa en posseí un d'exemplar, ‒«lo conservan con estimación, por ser rarísimo, en el Lugar de Vinalesa, que dista una legua de esta ciudad, donde se tiene por patrón y especialísimo abogado a San Honorato Obispo».

Volum I, pàg. 375.

Seguint esta vida medieval els artistes que decoraren l'església de Vinalesa feren les seues pintures ‒ara tan necessitades de neteja i restauració‒i els seus relleus; però este exemplar s'acabava de perdre quan Francisco Méndez l'any 1861 publicà la seua obra Tipografia Española i es perdé perquè, segons sembla, el capellà responsable de la parròquia de Vinalesa, un tal Mitjavila, l'havia deixat a algú que ja no el va tornar.

Francisco Méndez i Dioniso Hidalgo: Tipofrafía española ó historía de la introducción, propagación y progresos del arte de la imprenta en España, Imprenta de las Escuelas Pías, Madrid 1861, p. 36.

No es pot considerar cap cosa rara ni fruit d'una circumstància misteriosa l'advocació a sant Honorat: la geografia històrica mostra que la devoció a sant Honorat fou extensa en les nostres terres. A la seu de València tenia una capella dedicada fins al moment en què es feu desaparéixer el cor tradicionalment situat en la nau central; a la seu de Mallorca en tenia una altra de fundació reial; fou secularment patró de forners i flequers de la ciutat de València, de la ciutat de Barcelona i de moltes altres ciutats; és des de fa segles el patró d'Algaida, a Mallorca, on té un santuari al puig de Randa des de fa set segles. I trobem presència de sant Honorat en reliquiaris conventuals ‒p. ex. les clarisses del convent de la Trinitat de València‒ o en reliquiaris de parròquies com el de Sant Mateu, al Maestrat.

No feia falta cap cosa rara perquè algú pensara de fer-lo patró del nostre poble: però, qui? Ho preguntava un dels festers d'enguany i no li vaig saber contestar; però estic segur que amb temps serà fàcil d'esbrinar-ho ‒en estes qüestions només es tracta d'alçar papers. L'any 1472 l'església de Vinalesa fou desmembrada de Foios i es constituí d'aleshores ençà una parròquia independent; però això, és obvi, suposa l'existència d'una capella molt abans, com era el nostre cas. La relíquia del sant fou regalada a la parròquia per en Lluís Juan l'any 1570.

[Font]