Carta a la mare

Sant Lluís Bertran

El dominic fra Lluís Bertran (València 1526-1581) era fill del notari Joan Lluís Bertran i de Joana Àngela Eixarc. A esta darrera li escriu una carta en 1577 quan marxa a Castella a preparar-se per a ser mestre d’estudiants. Prega insistentment que es console i tinga cura de casa i dels germans. Confia que la separació serà beneficiosa, igual que va ser la separació de sant Agustí i de sa mare. En aquell cas Déu va traure profit fins i tot d’una mentida del futur bisbe d’Hipona «perquè d'allò que els hòmens tenen per mal, d’allí trau Ell molt gran bé». L’absència va ser breu. A Villaescusa de Haro el van dissuadir del seu propòsit i va tornar a València, on va ser mestre de novicis. F. Xavier Martí.

La gràcia del Senyor sia en tots, amén.

No deixe de pensar i haver moltes voltes pensat en la fatiga gran que vostra mercé havia de prendre en ma partida per a Castella, pensat en més flaqueses i malalties, ab les quals no podria sustentar els treballs de Castella [...] i, no obstant això, tindrà moltes altres raons per a queixar-se de mi com l’haja deixada en aquest temps i d'esta manera sense dar-li’n part.

Sols li suplique per la Passió de nostre senyor Jesucrist que es console i tinga per cert que, si jo pensàs no ser profit per a mi, i descans espiritual de vostra mercé i de mos germans, jo no ho haguera fet. I, perquè més es console, li pregue que pense en allò que feu sant Agustí a sa mare, que, desitjant ella que [no] se n’anàs de sa companyia, i ab moltes llàgrimes suplicant-lo, en tant, que ell li prometé que no ho faria; i després, mentitus est matri suae, que vol dir: mentí a sa mare. Per la qual anada fon tan angoixada sa mare, pensant en la ruïna i perdició de son fill, no considerant els grans secrets de Déu, perquè d'allò que els hòmens tenen per mal, d’allí trau Ell molt gran bé; perquè, l’apartar-se ell de sa mare, la mare ab més eficàcia pregava per ell, i ell aportà en tan bona part, que, estant allí, fon convertit i fet pilar i doctor en l'Església: que poguera ser, si no haguera mentit a sa mare, mai fora el que hui és.

Encara que no hi ha proporció en ell i jo, però confie molt en Nostre Senyor que mirarà les bones pregàries de vostra mercé i la meua bona voluntat, que no deixarà, com a Pare, d’apiadar-se de mi. I així li pregue que es console, que jo confie en Déu que esta angoixa redundarà en una o moltes consolacions; perquè la refecció corporal moltes voltes causa pena, encara que altres, consolació, però l’espiritual mai, sinó molt gran profit; i així crec que serà aquesta. I així altra volta li suplique quant jo puc, que es console i procure de viure perquè mire en el recer i descans de sa casa i de mos germans; perquè d'altra manera ofendrà a Déu, i rebria pena sabent la desconsolació de vostra mercé. Jo avisaré, quan sia assentat, a on he d'estar a vostra mercé, perquè em puga escriure.

[...]

I no dic més, sinó que suplique a Nostre Senyor que console a vostra mercé i a mos germans i reste en sa guarda, i vaja en mi, i quan sia servit ens pugam veure ab alegria, perquè després anem a la glòria. Qui per vostra mercé i sa consolació i de mos germans a Nostre Senyor prega, son fill, indigne frare, i el menor, de predicadors.

(Carta de Lluís Bertran i Eixarc a Joana Àngela Bertrana, mare seua; fragment adaptat)

Nota: La carta fou copiada per Nicolau Figueres al final del manuscrit de Jaume Falcó titulat Historia de las cosas más notables pertenecientes al convento de predicadores de Valencia. També la va copiar Josep Teixidor en els seus Anales del Real Convento de Predicadores de Valencia. La va publicar Max Cahner en 1978: Epistolari del Renaixement 2, Clàssics Albatros, València, pp. 127-128.