Mossén Hilari Bou i Arnandis

Francesc Gil i Gandia (†)

Canonge

El passat 15 de desembre [de 2009], diumenge, a les huit del matí moria a la clínica Quirón de la nostra ciutat este sacrificat company [, a 76 anys]. Gran sacerdot perquè mai va voler ser gran, sinó senzill i humil, com escrivia un gran d'Espanya, duc de Gandia i també sacerdot: "Que bé sé que no són grans sinó els que es coneixen per xicotets; ni són rics els que tenen, sinó els que desitgen no tindre; ni són honrats, sinó els que treballen perquè Déu siga honrat".

Estes paraules que llegim en l'ofici de lectura de Sant Francesc de Borja poden servir-nos per a contemplar l'itinerari d'este germà nostre que, a pesar de les seues humanes limitacions, va intentar portar una vida molt plena sacerdotalment, evangèlicament.

La vespra de la seua mort, vaig estar acompanyant-lo un cert temps i, com sempre, transmetia pau interior i naturalitat llevant importància als aguts patiments que sense queixar-se suportava ja diversos anys. Si li preguntaves com estava, responia indefectiblement: "Ja veus, veges". Ens vam dir adeu donant-li la benedicció i acollint-nos a la Mare de Déu de Loreto de la seua Alcúdia natal: "A qui hem d'acudir?", va mussitar.

Un autèntic treballador de l'Evangeli. Primer, amb la il·lusió de la primera parròquia a Losa del Obispo, on vaig predicar dos anys en Quaresma: a la vesprada a les dones, i als hòmens a la nit. Vaig disfrutar també de llargues conversacions quan jo estava a Higueruelas i la moto vespa ens traslladava freqüentment a través dels pocs quilòmetres que separaven estos dos pobles.

Després, Hilario va obrir solc en terra més dura, en la parròquia de nova creació de Jesús Obrer a València; i sempre optimista. Més tard en la de la Mare de Deú dels Àngels del Cabanyal, on ràpidament es va compenetrar amb la gent marinera i va donar suport a les processons de Setmana Santa.

I va arribar a Picassent, parròquia de solera i plena d'activitats pastorals. Allí va estar bastants anys [1988-2008], desplegant tot el seu gran entusiasme sacerdotal a l'ombra de la Mare de Déu de Vallivana, esforçant-se amb tenacitat. En el col·legi parroquial, com ja ho havia fet en el camp de l'ensenyança en altres parròquies. Sempre buscant estar al dia rebent amb il·lusió el Vaticà II, i estar en una línia fronterera amb la JOC i també l'HOAC.

Un sacerdot pobre que va viure austerament tota la seua vida. Quan en els seus últims temps de Picassent es quedava desmaiat en el sòl alguna nit, sense poder-se alçar, algú li va dir: "busque una persona que el cuide", i ell responia senzillament: "no puc pagar-la". I ja retirat, a la Residència Betània, l'arquebisbat va haver d'aportar un complement per a poder pagar la pensió mensual.

Hilario, vertaderament has sigut gran, perquè mai has volgut ser-ho! Que el Bon Pastor, l'autèntic de les nostres vides sacerdotals, et corone -segons la primera carta de Pere- amb el llorer que mai es marcix.

Publicat en Cresol, 93 (2010, febrer), p. 51.