Temps d'aprenentatges

Ximo Garcia Roca

Sociòleg i teòleg

El canvi d'època, que proclama la fi de la modernitat, de les ideologies, del creiximent, de l'aigua, de l'aire net, així com l'emergència d'un món únic i interconnectat, ha trobat en la malaltia de la Covid-19 el seu drama i escenari. La representació es precipita quan un home devora una rata penada a vint mil milles de distància i s'activa un virus, que situa la humanitat en coma induït. Entra en escena no sols amb insospitats efectes socials, polítics i econòmics sinó amb la urgència d'escriure un nou guió, amb nous actors, valors i pràctiques. El coma induït suspén el temps de la cura; confina l'espai, minimitza les constants vitals i suspén la realitat quotidiana. S'espera del coma induït recuperar els cossos danyats i les vides ferides, produir condicions saludables de vida i projectar un futur amb menys riscos. Es confia que en acabar el confinament es deixen anar moltes coses, es potencien altres formes de convivència i es creen alternatives viables ¿Quina aportació pot fer el cristianisme com a memòria, comunió i profecia?

Memòria perillosa

Des dels seus orígens, el cristianisme ha desenvolupat el potencial de la memòria. Desconfià dels qui venen optimisme a força de negar el poder de la realitat. "N’eixirem" és el seu mantra; la humanitat superarà este malson per la força de les coses, la coerció i la disciplina social. Igualment desconfia dels qui postulen l'alliberament de la pandèmia mitjançant la destrucció apocalíptica de tot l'aconseguit i la transgressió del sistema. "Com més prompte emmalaltim tots, millor" és el seu mantra. Les dos propostes ignoren el sofriment i el cost en vides i morts. Ni els optimistes ni els desesperançats són portadors de sanació, sinó aquells que agermana la densitat de la tragèdia amb la responsabilitat personal, col·lectiva i institucional; la forçositat de la naturalesa amb la responsabilitat política. Els seus portadors són els ciutadans que s'apoderen dels seus riscos, les víctimes que ajuden les víctimes, els voluntaris que acompanyen persones vulnerables, els polítics que anteposen l'interés general, la societat civil solidària i els professionals de la salut, que amb rigor i coratge, actuen d'avantguarda en la lluita contra la malaltia.

Així mateix, hi ha una memòria que advertix que limitar les llibertats personals, els drets col·lectius, les conquestes socials i la sobirania dels pobles, mai va donar el resultat esperat, si no és per a reforçar-les i potenciar-les. En nom de l'emergència i de l'Estat d'alarma no han d'enquistar-se les mesures provisionals, com ha succeït amb la crisi dels refugiats que van encapsulats a les portes d'Europa; amb les crisis ecològiques, que s'han reduït a crisi climàtica; amb les crisis financeres les mesures de les quals han reforçat el capitalisme realment existent.

Comunitat confinada

La crisi actual és l'aprenentatge d'una comunitat global, que es descobrix fràgil i vulnerable davant d’una cosa real que afecta a tots; se sosté sobre tres eixos: la responsabilitat personal, que confia en el ciutadà lliure, autònom i racional, practica la solidaritat amb els dèbils i conrea els hàbits del cor; una comunió que ajorna les abraçades però no renúncia al somriure, i li basta mirar als ulls per a indicar que la teua sort m'importa. El cor no es toca només amb les mans, es creix també en distàncies curtes i llargues. La responsabilitat col·lectiva, que amplia la mirada d'un amb la mirada de l'altre i on no arriba el meu braç ho fa el teu; no perdria res l'Estat d'alarma si atenguera la crida dels qui en lloc de dirigir-se al ciutadà abstracte i sense història, el convocara amb les seues arrels, les seues tradicions, les seues identitats, els seus territoris. I la responsabilitat institucional que es desplega en lleis, obligacions i recursos públics; guanyaríem tots si arribem a considerar l'Estat com l'escut protector dels més vulnerables.

L'aprenentatge més gran d'esta crisi serà la consciència col·lectiva que només un "nosaltres" interdependent a escala planetària estarà en condicions de respondre èticament i políticament als desafiaments del món global. La immunitat no és l’autoconservació individual sinó la vinculació comunitària en un món compartit. L'espai del nosaltres se'ns oferix hui com un refugi i una trinxera. En ell no som simples espectadors sinó co-implicats. El virus no està enfront de nosaltres, sinó en nosaltres. La lògica immunitària impedix desistir de la culpa ni transferir-la a tercers, com succeïx cada vegada que els europeus culpen als xinesos, els espanyols als italians, els ajuntaments a les autonomies, estes als governs nacionals per a acabar inculpant a Europa.

Futur cautelat

Esta epidèmia valora simultàniament el poder de la intimitat i el poder de la connexió. Recordava el meu amic José Luis Villacañas, en Levante, que el poder de la intimitat, induïda per la necessitat de quedar-se a casa, podria fàcilment suggerir-nos que estem cansats de no saber on anem de veres, de no tindre un fi, d'acumular capital, accions, mèrits, poder, influència, reconeiximent, tensions. En posar-nos en quarantena i sobreviure en solitud algunes setmanes podrem descobrir que la felicitat adulta i madura no és acumular, sinó gastar la riquesa acumulada en el creiximent personal i en objectius socials.

Per part seua, el poder de la connexió ensenya que no es construïx el "nosaltres" sobre particularismes, populismes i transhumanisme. L'emergència de la COVID-19 ha sacsejat els dos majors símbols de la globalització: l'aglomeració i la mobilitat. El virus es va incubar en una megalòpolis, es trasllada preferentment per concentracions de persones i es venç aïllant-se a casa. Els desplaçaments, incessants, massius i ràpids, com a epicentre de la globalització, han estat igualment qüestionats "com si es tractara d'un cop de puny sobre la taula que afona un castell de naips". Les aglomeracions i les agitacions mostren que no sols són perilloses sinó també insostenibles. I en el seu lloc valorem l'adequada distància i la reclusió a casa. I, com que tota revolució tecnològica s'acompanya d'un canvi cultural, naix l'espai digital que no coneix l'aglomeració física ni requerix mobilitat. Hi ha proximitat sense lloc, com a mostra el teletreball, les conferències mundials sense estar a l'aula, el cirurgià que intervé amb les seues mans sense estar en el quiròfan, el Papa que impartix una benedicció sense apuntar-se a la finestra, els fidels que assistixen a l'eucaristia a través d'una pantalla.

El compromís comú incorpora agents formals i informals, religiosos i seculars, creients i ateus, comunitats i institucions. De manera que ha mostrat major qualitat cívica el president de la Conferència Episcopal Espanyola en felicitar el Govern per prendre mesures impopulars, que el president de Govern en silenciar l'Església i les confessions religioses en el seu llarg memorial d'agraïments.

Publicat en Cresol, 155 (2020), pp. 8 i 9.