Francesc de Pertusa, teòleg laic del segle XV

Avel·lí Flors i Bonet

Arxiu de la seu de València en 1910

Segurament Francesc de Pertusa és un nom que no ens sona de res. La data segura que en tenim és que va escriure un llibre voluminós intitulat Memorial de la fe catòlica que, com consta en els cinc manuscrits que se'n conserven, «fon acabat lo present Memorial a glòria e lahor de nostre Senyor Déu Jhesuchrist per mi, Francesch de Pertusa, en la ciutat de València, en lo dia de sent Nicholau, en ora de matines, que·s contava a sis de deembre de any de la nativitat de nostre Senyor Déu Jhesuchrist mil quatre-cents quaranta…». La intenció de l'autor és ben clara al començament del llibre:

Per ço com tem que les rahons escampades per diversos libres que Déus, per gràcia sua e mijançant mon continuat e gran trebal m'a donades a trobar sobre la declaració e probació dels articles de la sancta fe christiana e catòlica no m’isquen de memòria, e los lochs hon són posades, per tal, a lahor e glòria de nostre Senyor Déu Jhesuchrist e de la sua gloriosa mare e verge, senyora, advocada nostra, madona sancta Maria, e a consolació de mon esperit, yo, Francesch de Pertusa, jatsessia indigne servent de Jhesuchrist, les he replegades totes en lo present Memorial...

Parlem d'una obra realment voluminosa, que dona per a mil dos-cents fulls DIN-A4 i resulta de complicada lectura i interpretació. Podem deduir que l'autor hi resumix els seus coneixements teològics aportant-hi totes les citacions bíbliques, patrístiques i teològiques que li són familiars amb el propòsit, segons ell, de provar o demostrar «per raons necessàries» cada un dels articles de la fe catòlica. En això es demostra deixeble de Ramon Llull (Mallorca 1232-1316), que es proposà, en els seus escrits, demostrar la fe cristiana per raons necessàries. Després de la seua mort, la memòria de Francesc de Pertusa que es conserva entre els valencians il·lustrats del segle XV és la d'un pensador difícil de seguir. Així, per exemple, Jaume Roig (València 1478), en el seu Espill o Llibre de les dones, recorda Francesc de Pertusa com un escriptor complicat d'entendre i, per això, del gust de les dones:

           Lo disputar

grans qüestions         en los sermons,

imperçeptibles,         no aprensibles

suptilitats                 —alietats

de Trinitat,               si en pecat

ffon conçebuda,       si fon remuda,

predestinar,              la fe provar,

dits d’en Pertusa,     d’en Llull sa musa,

d’Ocham, Aschot     llur vari tot—,

coses molt primes     ab suptils rimes

plau a les gents,        profit no gens

ne sol restar 

(versos 16154-16175)

Tot i que no tenim certesa de la identitat del nostre autor, per les dades que posseïm, ens atreviríem a avançar, amb alguna probabilitat, que Francesc de Pertusa era un laic, casat probablement amb Isabel de Bellvís, i avi del cavaller valencià Jaume del Bosch, el qual autentifica el manuscrit que, segons diu, va escriure el seu avi Francesc de Pertusa. Així ho testifica el full inicial verso del manuscrit 287 de la seu valentina, amb estes paraules:

Confesse, yo, frare Jaume del Bosch, cavaller de la reverent religió de Montesa, commanador de Onda, que lo present livre és scrit de la mà del magnífich en Francesch de Pertusa, donzell, avi meu, ço és, pare de ma mare, lo qual yo li viu scriure, e axí indubitablement se pot donar plena fe al desús dit, e fent testimoni de la present veritat, scrich la present testificació de la mia mà, huy disapte que contam a deu de setembre, en la ciutat de València, dins lo capítol de la Seu de aquella, del any mil quatre-cents noranta-set...

Francesc de Pertusa partix el seu Memorial de la fe catòlica en tres tractats. Segons ell,

En lo primer serà desmostrat Déus esser de necessitat e la sua essència esser una sola e simpla e aquella esser en trinitat de persones distinctes [...] En lo segon tractat demostraré la sancta incarnació del seu reverent Fill e tots los articles toquants a la sua altíssima humanitat. En lo terç tractat demostraré la general resurrecció de morts e lo juhí final, e la perpetual retribució o punició [...] per nostre Senyor Jhesuchrist.

Un exemple i un model per a nosaltres: un laic que sap molta teologia!

La unitat de Déu

Francesc de Pertusa

El 6 de desembre de 1440 el valencià Francesc de Pertusa, teòleg laic, acabava el Memorial de la fe catòlica, una obra enciclopèdica, resum de la teologia del segle XV. Com que es tracta d’un text de difícil lectura i interpretació, per la modalitat de llengua i per la subtilitat del seu pensament, ens ha costat trobar un fragment mitjanament entenedor. Valga el que seguix com a exemple del seu esforç per a penetrar la ciència teològica del seu temps. Xavier Martí.

[Il.lustració: Lletra P miniada en el full 8 recto del manuscrit 1796 de la Biblioteca Nacional, amb el text del Memorial de Francesc de Pertusa.]

Provat és per la gràcia divinal prou bastantment e clara que Déu és etern e ell és creador universal de tot quant és. Ara resta a provar la seua unitat essencial. E per provar-la, faç esta raó. Si eren dos déus, convendria que cascú d’ells fos omnipotent. Posem que u d’ells és ·a· i l’altre ·b·. E dic així: puix ·a· e ·b· són omnipotents, cascú d’ells, pel seu simple poder, pot produir tota cosa possible o impedir que sia produïda o anihilar-la si és produïda. E si ·a· vol produir en esser alguna cosa de les dites possibles, no és necessari que ·b·, que també és omnipotent, vullga així mateix que aquella cosa sia produïda, ans pot voler que no sia, ja que la volentat de ·b·, contingentment, pot voler que aquella cosa sia o no sia, així com la volentat de ·a·, e no necessària. E, si vol que la dita cosa no sia, s’ha de seguir que no serà. E, així, pareix que si dos coses són omnipotents, cascuna d’elles pot fer que l’altra siga impotent. E, com que Déu no pot esser fet impotent, se seguix que ninguna d’elles podria esser Déu.

E, si es diu que entre elles dos hi ha pacte de no contradir-se en res, l’una a l’altra, dic que possiblement ho podrien fer i, per consegüent, idem ut prius [igual que abans]. Encara ab tot això, ninguna d’elles podria ser omnipotent. E açò perquè no és possible que hi haja dues causes totals d’un mateix efecte, e que sien entre si essencialment distintes, car seria contradicció. E, per consegüent, ninguna d’elles podria esser causa total de l’efecte de l’altra, i, per consegüent, no podria ser omnipotent. Ítem més: com que a Déu, per la preeminència, li és propi senyorejar tot quant és, cascuna d’elles hauria de ser superior e sotmesa a l’altra [en tot]. E, com que açò implicaria manifesta contradicció, igitur [per tant] etc.

Ítem més: impossible cosa és que hi haja molts béns sobirans, ja que ninguna cosa sobirana tolera igualtat en la seua espècie o naturalesa si és sobirana, ja que és contradicció ser sobirana i no sobirana alhora. E, ja que Déu és sobirà bé e sobirana perfecció, per consegüent no pot esser sinó un sol. E, per aquesta manera mateixa, pot esser arguït [de sobirana magnitud], e de tota altra perfecció. Hi ha, doncs, un Déu tantum [només] e no més.

E, per tal, tenim in Deuteronomio, VI^o [Dt 6,4] [...] Et c^o XXXVII^o [Dt 32,39] [...] E lo Apòstol, Ad efesios, I^o [Ef 4,5] [...] E d’aquesta unitat de Déu han parlat, així mateix, los antics filòsofs, et primo [i primer] Plató, en lo Timeo, diu que un és lo món, car segons un exemplar ha sigut format, és a dir, Déu. E Aristòtil, en la fi del XII^o capítol de la seua Metafísica, parlant del príncep de tot lo univers, conclou que un sol és lo príncep, és a dir, Déu. E Avicena, en lo cinqué de la Metafísica, diu que és impossible que aquell, al qual és necessari esser, sia comparat a altre necessari esser, apel·lant a aquell Déu. Per totes les quals raons e autoritats, se conclou, de necessitat, esser un sol Déu tantum, e no més.

(«Capítol que prova la unitat de Déu». Text molt adaptat.)

Nota. Del Memorial de la fe catòlica hi ha quatre manuscrits: dos a la seu de València, un a la de Tortosa i un a la Biblioteca Nacional. Avel·lí Flors i Bonet en feu l’edició crítica en una tesi doctoral de 1983 dirigida per Antoni Ferrando. S’ha publicat el text entre 2009 i 2010 en la revista Pentecosta (núm. 65-72), editada per l’Associació Josep Climent de Castelló de la Plana. Consulteu l’article «Un teòleg laic del segle XV: Francesc de Pertusa i el seu Memorial de la fe catòlica», d’Avel·lí Flors, en Homenatge a Germà Colón Domènech (Universitat Jaume I, Castelló de la Plana 2014), pp. 27-51.

El camí de la paciència

Desitjós

Espill de la vida religiosa —més conegut com a Desitjós— és un tractat asceticomístic en forma de novel·la al·legòrica que s’ha d’atribuir a un frare franciscà, seguramentd’origen valencià. Es va editar per primera vegada l’any 1515. Fou el primer ‘bestseller’ literari en la nostra llengua: s’han trobat 130 edicions en 13 llengües diferents. El fragment següent és de la primera part, que narra el viatge del protagonista, Desitjós, en busca del cavaller Amor-de-Déu. El millor camí és el de Paciència, li diu Simplicitat d’acord amb la Sagrada Escriptura i «los antics filòsofs». El remat de la reflexió és meravellós: «I si no voleu sentir los treballs del camí començau a cantar, i cantant no sentireu tanta de penalitat». La música i el cant estan molt presents en tota l’obra. Xavier Martí.

Capítol xvii. Que mostra la senda per la qual deu caminar qualsevulla persona qui és desitjós d'amor de Déu

I en lo principi li pareixia a Desitjós lo camí ésser molt aspre i terrible —encara que fos curt— i molt pedrós i amb moltes espines. I digué a Simplicitat aquestes paraules:

—Simplicitat, molt estic meravellat d’aquest camí car en cert és molt aspre i dur, e açò en tanta de manera que no tenia cregut mai, car en cert jo estic tot espantat.

Respongué Simplicitat (1):

—No us meravelleu del camí com és tan mal, car per això li han posat nom Paciència (2), car si no fos així treballós i ple de pedres i espines no tinguera aquest nom. Ni la casa a on va fora tan preciosa, ni tan amagada, si lo camí fos bo i pla i tothom hi pogués venir a plaer. Emperò perquè lo camí és tan mal no hi venen ací sinó persones molt experimentades i provades, i no és meravella com sia un comú vulgar en castellà: que no hay atajo sin trabajo. I ja que vós haveu volgut prendre aquesta drecera, és menester tingau bon esforç i comporteu lo camí, puix dura molt poc, i pensau en lo fi per què caminau, car lo fi de la cosa mou i acostuma de fer moure lo caminant a fer i prosseguir aquell camí que ha començat amb molta alegria i consolació. ¿Com pensau, vós, trobar tal bé com és Amor-de-Déu sens molt treball i fatiga del cos? Certa cosa és que no, car bé us tindria jo per home de poc enteniment si tal creíeu. Car, si poc vos costava, així mateix en faríeu poc cas quan lo tindríeu, Amor-de-Déu. Per ço no us tedieu ni peneu, car la paga és molt gran i major que lo treball, i per ço vos deveu esforçar a caminar, car així em pareix que ho diga la Santa Escriptura, i no solament la Santa Escriptura mes encara los antics filòsofs. I així esforçant-vos a caminar per aquest començat Camí-de-Paciència, hajau per cert que vos reposareu en gran manera amb Amor-de-Déu i amb ell vos aconsolareu, i més lo amareu i major serà vostra consolació que si no haguésseu passat tant de treball i fatiga en cercar-lo. I si per ventura lo cor vos defallia, menjau d’aqueix fruit que us donà No-m’hi-dona-res (3) quan nos partírem de Casa-d’Humilitat (4), ço és, Confiança-en-Déu (5), i no temau de desmaiar-vos per qual ni quant treball sia en lo món ni puga ésser, car los qui en ell confien no poden perir en ninguna manera. I si no voleu sentir los treballs del camí començau a cantar, i cantant no sentireu tanta de penalitat.

En gran manera s’aconsolà Desitjós del parlar de Simplicitat i del seu bon conhort que li donave en camí, caminant, [...]

(Fragment adaptat)

(1): Quarta filla d’Humiliat. Acompanya Desitjós en el camí.

(2): Camí-de-Paciència: drecera que va directament de Casa-d’Humiliat a Casa-de-Caritat.

(3): Verge que Temor-de-Déu tramet a Desitjós per tal que li done complida raó d’Amor-de-Déu.

(4): Primer dels monestirs que hi ha en el desert.

(5): U dels dos fruits de l’arbre de Casa-d’Humilitat.

Nota: Espill de la vida religiosa es va editar per Joan Rosenbach a Barcelona en 1515. Recentment s’ha publicat l’edició crítica a cura d’August Bover i Font (Barcino, Barcelona 2023). Hi havia una edició molt assequible inclosa en Novel·les amoroses i morals (Edicions 62, Barcelona 1998).

Adés tribulacions, adés plaers

Sant Vicent Ferrer

A partir de la regla filosòfica Omne medium inter contraria naturaliter participat naturam extremorum (Allò que està enmig de contraris per naturalesa compatix la naturalesa dels extrems), que exemplifica amb els quatre elements i amb el parlar dels habitants de la Serrania de Terol, el predicador ens fa reflexionar sobre la condició humana, que participa del cel i de l’infern. Xavier Martí.

Sobre Efesis 3: Obsecro vos ne deficiatis in tribulacionibus... [Ef 3,13: Vos pregue que no defalliu en les tribulacions...].

En esta predicació present [...] jo vull declarar els béns, utilitats i profits que nosaltres tenim per les tribulacions, afanys, dolors i adversitats en aquest món [...] Sapieu que aquesta vida del món tota està entremesclada entre béns i mals, entre goigs i desplaers, entre prosperitats i adversitats [...] Mai fon home ni dona, ni serà, que en aquest món la seua vida fos tota pura en desplaers, ni tota pura en plaers; adés tribulacions, adés plaers, adés malaltia, adés sanitat, etc.

La raó es declara per una regla de filosofia que diu així: Omne medium inter contraria naturaliter participat naturam extremorum. Primo, en els elements. Veus que l’element de l’aigua està enmig de l’aire, que està damunt; i de la terra que està davall. Ara veureu com participa ab els extrems. Quines condicions té l’altre? És cald i humit, i la terra és freda i seca, i l’aigua pren una qualitat de la terra, ço és fredor, i de l’aire, humiditat. Veus com participa en ambdós. Açò és en els elements.

Però en les coses elementades és més clar. Un home és ací i està entre un munt de neu i altre de foc. Certa cosa és que la part que tindrà envers el foc s’escalfarà, i l’altra envers el gel s’enfredarà. Semblantment en persones humanals, en vosaltres de la Serrania, qui esteu enmig de Castella i de Catalunya, i per ço preneu algun vocable castellà i altre català. Així és declarada la nostra regla Omne medium inter contraria naturaliter participat naturam extremorum.

Ara bé ‒teologia‒la nostra vida és en el mig: damunt és la glòria, i davall és infern. Nosaltres estem enmig. Ara veurem com participem de l’u i de l’altre. Dalt en paraís, no hi ha sinó goigs i plaers, contínuament són en danses, en bodes [...] Veus quina és la vida dalt en el cel. I la vida d’infern és dolor [...] en tant que, així com desesperats, blasfemen contínuament Déu i cel i terra i pare i mare [...] Veus ací la nostra vida que està en aquest món: damunt, alegries [...], davall és infern ple de dolors. I, doncs, nosaltres, que estem enmig, participem en aquest món en alguns plaers, i açò ve de dalt, de paraís; i participem en malalties [...] i açò munta d’infern. Però tenim més dolors que plaers: a un plaer, deu tribulacions. Per què? Car més prop ens està infern que paraís, que paraís més de deu mil jornades ens és lluny. I d’ací a infern més poc hi ha [...] Veus el tema declarat, i soc en la matèria que us vull predicar [...]

(Sermó XCVIII del vol. IV de Sermons, a cura de Gret Schib, Barcino, Barcelona1977, pp. 63-65. Fragment adaptat).

Nota: Este sermó va ser pronunciat el 15 de setembre de 1414. Algun comentari podeu trobar en l’article de Josep E. Rubio: «Philosophia ancilla theologiae. Sant Vicent, intel·lectual i predicador popular», dins En el món de sant Vicent Ferrer, Denes, Paiporta 2008. pp. 159-168.

Imatge: Sant Vicent Ferrer, xilografia del segle XVIII (Biblioteca Valenciana).

Maria Magdalena, dels apòstols apostolessa

Joan Roís de Corella

Joan Roís de Corella (M. Boix)

Pel decret de la Sagrada Congregació del Culte Diví del dia 3 de juny del 2016, la celebració de santa Maria Magdalena fou elevada, per voluntat expressa del papa Francesc, al grau litúrgic de festa. «Esta decisió s’emmarca en l’actual context eclesial que vol reflexionar més profundament sobre la dignitat de la dona», escriu l’arquebisbe Roche. A fi de celebrar com cal la seua festa el 22 de juliol vos presente un fragment de la Història de Santa Magdalena, una novel·la sacra amb una prosa que, al parer dels especialistes, és potser la més perfecta del gran Joan Roís de Corella (Gandia 1435–València 1497). Vull destacar l’últim paràgraf, on es diu que Maria Magdalena va córrer a anunciar la resurrecció als apòstols i, per tant, esdevé «dels apòstols apostolessa». La idea ja apareix en Ràban Maur (De vita beatae Mariae Magdalenae, c. XXVII) i en Tomàs d’Aquino (In Ioannem Evangelistam Expositio, c. XX, L. III, 6), tal com ens va recordar el preàmbul al decret de la congregació romana. Corella parafraseja la següent cita de Gregori el Gran: «Quia in paradiso mulier viro propinavit mortem, a sepulcro mulier viris annunciat vitam» (XL Hom. In Evangelia, lib. II, Hom. 25).». F. Xavier Martí.

Edicions i bibliografia. Una edició molt assequible i recent d’este opuscle de Roís de Corella es troba en Tragèdia de Caldesa i altres proses (Edicions 62, Barcelona, MOLC 50). Vicent J. Escartí ha editat l’obra completa (Alfons el Magnànim, València 2014). Vos recomane dos estudis d’Antoni López Quiles, col·laborador de Cresol: Literatura i espiritualitat: aproximació a l’obra de Corella com a resposta davant Déu i l’home (Alfons el Magnànim, 2007) i Ensenyar, commoure i adelitar: notes de propedèutica per a rellegir Corella (Perifèric, Catarroja 2014).

Anà la gloriosa al sepulcre amb les altres Maries [...]

Adreçaren els passos al desitjat hort de la santa sepultura i, acostant-se el terme que tant desitjaven, tingueren record d'aquella gran pedra que la porta del sepulcre tancava.

[...]

Roman al sepulcre la gloriosa Magdalena

[...]

En aquesta d'amor fortuna vàlida, ab tants contraris vents combatuda, girà altra vegada els plorants ulls al reconegut sepulcre; perquè, el qui perd cosa que molt estima, no és content encara que, moltes vegades cercant, mira el lloc on creu haver-la perduda, sols per contemplar i veure on primer estava. Així cercant els ulls del cos i ànima, en forma humana dos àngels li parlaren:

—Dona, per què plores?

Un dolorós sospir fon principi de la seua prompta resposta, dient:

—Plore perquè se n'han portat el meu senyor, i no sé on l'han posat, que és causa de major dolor.

Acabava aquestes paraules quan, girant la vista a l'hort, mirà un home que, a manera d'hortolà, estimà la inflamada Maria poguera saber on era el sagrat cos d'aquell Jesús per qui tan gran dolor sostenia. Ab afable gest i paraules li parla l'hortolà, qui en la seua ànima ja sembrava:

—Dona, per què plores?

I l'extrem desig que tenia de saber noves del que cercava li mostrà en breus paraules respondre:

—Senyor, si tu l'has llevat d'ací, digues-me on l'has posat i jo me l’emportaré.

Oh, alt pensament d'amor intens! No el nomenà, que li és semblant, al qui molt ama, tots els altres no pensen sinó en aquell per qui ell sospira. Oh, estrenu esforç de vós, encesa Maria! ¿D'on collireu tan grans forces de la vostra delicada persona, per continuats plors i sospirs dèbil i aflaquida, un cos tan gran d'un lloc en altre puga portar i moure?

[...]

Aparegué el nostre Mestre i Senyor a la gloriosa Magdalena

No volgué el piadós hortolà, Déu infinit, qui havia sembrat en l'ànima devota la sement d'amor tan excelsa, que més avant passàs el dolor d'aquella qui, ab tan gran pena cercant, molt el plorava. Puix dient-li «dona» no l'havia conegut, li diu:

—Maria —quasi dient—. Coneixes aquell qui tan bé t'ha coneguda?

Ab alta i alegre veu, de cor i pensa, respongué:

—Mestre, Senyor! —Quasi dir volia—: Jo, confessant ma culpa, conec i veig que vós sou mon Déu, Senyor i Mestre—, llançant-se als seus peus segons acostumat havia.

[...]

Corregué la santa elevada, que el goig als seus peus portava ales, feta dels apòstols apostolessa, anunciant-los del qui mort estimaven la vida gloriosa. Oh, excel·lent dignitat! Oh, digna excel·lència de la femenil condició. Oh, verdadera reparació, en les dones, de la primera vergonya de nostra mare Eva. Ella en Paradís i en la casa de vida primera trobà la mort; la devota Magdalena en el sepulcre i en la casa de la mort primera ha trobat la vida. Eva al seu espòs Adam anuncià la mort; la gloriosa Magdalena a sant Pere, espòs per Jesús de l'Església, ha anunciat la vida. Havia disposta la divina Providència mudar el general orde: que així com l'oprobi començà per dona, l'honor i glòria de la resurrecció primer a dona fos anunciada. 

(Joan ROÍS DE CORELLA: Història de Santa Magdalena; fragment adaptat.)

Editat en Cresol, 139 (2017), Unió Apostòlica de València, p. 55.

Pregària de la resurrecció

Joan Roís de Corella

Senyor Jesús,
única singular dolçor sobre totes dolça;
qui, romputs de la mort els lligams,
glorificat el teu cos,
has ressuscitat en glòria;
per la teua florida resurrecció,
humilment et suplique
que de la mort de l'ànima jo ressuscite,
i en virtuts florisca,
i en novetat de vida camine,
perquè conega i desitge les celestials alegries
i no les tristeses d’aquesta miserable vida;
i per la virtut de la teua claredat immensa,
et plaga purgar la meua ànima de les tenebres de les culpes,
i per la virtut de la teua resurrecció excelsa,
el dia de la universal resurrecció
la meua carn per a la glòria ressuscite,
perquè amb tu, en tu i per tu,
en cos i en ànima,
eternament m’alegre.
Amén.

(De Lo Quart del Cartoixà, text adaptat).

Pregària de la Passió

Joan Roís de Corella

DE LO QUART DEL CARTOIXÀ
(De la Passió)

Jesús, Senyor,
qui per la redempció del món
has volgut sofrir misèries,
angoixes, oprobis, menyspreus,
vituperis, calúmnies, injúries,
afliccions, dolors i penes,
i, finalment, molt entre totes les morts dolorosa:
et suplique, Senyor,
que per totes aquestes acerbíssimes doloroses penes
que per nostres pecats has sofert,
de tots els meus pecats, iniquitats i vicis,
i dels perills d'aquesta miserable vida,
i de mort sobtada, i de l'eterna,
tu, piadós Jesús, me deslliures;
i fes-me gràcia de sofrir tots aquests dolors
que tu per mi has sofert, jo no m'aparte,
i que dins la meua pensa tostemps present els mire,
i ardentment els abrace,
perquè participe ab tu en els teus dolors, angoixes i penes;
en el repòs i consolació teua ensems ab tu participe.
Amén.

Joan Roís de Corella: Lo Quart del Cartoixà, text lleugerament adaptat.

Contemplació de la Passió de Jesucrist

Sant Vicent Ferrer

CONTEMPLACIÓ

DE

LA PASSIÓ DE JESUCRIST

Aquesta pràctica pot tenir la persona religiosa contemplativa i ordenada al servici de Déu, a glòria de la creu i passió i gloriosa vida de Jesús. Les gràcies que n'aconsegueix la persona que en açò practica, són tantes, que impossible és poder-les dir. Ho deixe a la pràctica i consolació que s'hi troba.

[DILLUNS]

El dilluns primerament pensarà en la virtut i glòria de la creu, la qual és clau del Paradís. I en la part sobirana al cap veurà i contemplarà la paciència de nostre Senyor Déu sobre tantes ofenses que li són fetes així pels dimonis com pels infidels i mals cristians, i mals eclesiàstics, i mals religiosos; que els poguera en un punt llançar en infern, i el beneït Senyor nos suporta ab tanta paciència. Ací la persona el deu suplicar en esperit que li done coneixença de sos pecats i paciència en les congoixes, suplicant-lo pels proïsmes. En açò es deu ocupar tot el dia, encara que faça faena, i açò sien pensaments generals per regir la pensa.

DIMARTS

El dimarts deu pensar la persona devota en la pregonesa o pregona part de la creu, perquè és baix al peu, pensant en la justícia i rigor divinal, que es mostra en els damnats. I que en aquest mateix perill estan mentre sien en la present vida; i la nostra vida més va en infern que a paradís, i que ara és temps d'esmenar allò fallit. I deuen pensar en les penes d'infern i de la companyia, i en les altres coses que s'hi deuen pensar.

DIMECRES

El dimecres deu tenir davant els ulls l'ànima contemplativa la sinistra part de la creu, pensant ab molta compassió en les misèries dels proïsmes, i primerament les passen en l'ànima; aprés els afanys, dolors, i perills, presons, penes, turments i captivitats, que oferireu als quals vos visitarien, si poguésseu. I suplicareu el beneït Déu, que per nosaltres és estat afligit, que els vulla ajudar en totes llurs necessitats.

DIJOUS

El dijous deu pensar en la dreta part de la creu, ço és en el regne de Déu, com ha costat car als qui hi són: han treballat per haver-lo, i quantes torbacions prenem per nostra culpa; que ens n'allunyem, i quina dolor serà si el perdem per nostra culpa i negligència; i què és paradís; per què es perd per pecat, i a qui es dona; i així de les altres coses segons la disposició i la gràcia del Sant Esperit.

DIVENDRES

El divendres pensarà en mig de la creu en les penes i dolors de Jesucrist, les quals ha passades per amor nostra en XXXIII anys i mig, i en les que passà en la creu, i la seua gloriosa Mare acompanyant-vos ab ells en esperit, faent degudes suplicacions, segons requereix la matèria.

DISSABTE

El dissabte pensareu dins la creu. La gloriosa Mare de Déu, així com emperadriu en son imperi, i reina en sa cadira, i tresorera de gràcia, qui del tresor de la creu ella enriqueix els pobres; pensant en les seues dignitats, i privilegis, excel·lències, fareu-li degudes suplicacions.

DIUMENGE

El diumenge pensareu davant la creu el juí general, i aprés el particular, com vos serà demanat de tota la vida i de les gràcies i dons, que de Déu haveu rebuts, i de tota paraula ociosa, del temps, i de les ocasions; i suplicareu el Senyor que us faça així viure, que segur pugau venir al seu juí.

El diumenge a vespres oferireu al Senyor l'exercici devotament; i tornareu a començar pràctica de pensar o meditar en la vida de Jesucrist Salvador i Redemptor nostre. Deo gràcies.

FRARE VICENT FERRER, PECCATOR.

Fonts: Sant Vicent FERRER: Contemplació molt devota que comprén tota la vida de Jesucrist Salvador Nostre ab les propietats de la missa, Emprenta de Joseph Rius, València 1855, pp. 53-57; Constantí LLOMBART: Lo Rat-penat: calendari llemosí corresponent al present any 1878..., València 1877, pp. 67-69; José M. GARGANTA i Vicente FORCADA: Biografia i escritos de San Vicente Ferrer, BAC, Madrid 1961, pp. 595-598. Text adaptat.

La crossa del pastor

Bartomeu Cucala

Edició recent del Baculus clericalis

 La crossa és el bastó del pastor de la diòcesi, símbol de la seua autoritat. La denominació tradicional en valencià ‘crossa’ es va substituir a poc a poc pel cultisme ‘bàcul’. Una crossa (suport i no signe d’autoritat) per al clero baix volgué ser el Baculus clericalis de Bartomeu Cucala, editat a València per primera vegada en 1524. A pesar del gran èxit de l’obra, de l’autor només sabem que fou un prevere nascut a Sant Mateu i mestre en Teologia en la diòcesi de Tortosa. És un tractat de confessió que s'adreça, en primer lloc, als capellans de baixa formació, però també «a qualsevol fidel cristià, de qualsevol estament i condició que sia». He triat un fragment que tracta precisament de la dignitat dels pastors d’ànimes, comparable a la de Moisés, Elies i, especialment, la Verge gloriosa. F. Xavier Martí.

Edicions. La Diputació de Castelló ha reeditat recentment (2016) el Baculus clericalis a cura de Tomàs Martínez i Manel Sifre, amb el qual enceta la col·lecció CS32, l'objectiu de la qual és recuperar textos d'autors castellonencs de tots els temps. Només cinc anys després de la primera edició de 1524 (Joan Vinyau, València) es va traduir al castellà. A Barcelona es van fer tres edicions més en la llengua original (1548, 1552-1553 i 1561). En castellà trobem un total de 12 edicions.

De la dignitat que Nostre Senyor Déu ha comunicat al reverend sacerdot

Reverend sacerdot, vós i el penitent considereu quant és gran la dignitat al reverend sacerdot donada. D'ella parla sant Bernat: [...] «Oh reverend sacerdot, si contempleu l'altura del cel, més alt sou vós; si la discreció dels àngels, més discret sou; si la gentilea del sol i de la lluna, més gentil; si la potència dels senyors temporals, més poderós sou vós; sols a una persona sou inferior, que és Déu, eternal senyor vostre». (1)

Recordeu-vos que si Moisés feu baixar el mannà del cel, amb el qual sacià el poble judaic, vós, reverend sacerdot, feu baixar el mannà divinal Jesucrist en vostres mans davall els accidents en el sagrament de l'altar. I si Elies feu baixar el foc del cel, vós, reverend sacerdot, feu baixar Déu del cel en el sagrament de l'altar. I per ço diu sant Gregori: [...] «Oh gran dignitat al reverend sacerdot donada, que aquell mateix Déu que estigué en el ventre virginal de la Mare té cada dia en ses mans gloriós i immortal».(2) [...] Vol dir el mateix sant Gregori: «Oh misteri tot divinal, oh misteri sagrat i celestial, per vós, el Pare, el Fill, l’Esperit Sant obren que, en un instant, aquell mateix Déu que en el cel regna és en les vostres mans davall els accidents en el sant sagrament de l’altar. D’açò s'espanta el cel, es meravella la terra, l’home tremola, l'infern tem i tremola el diable, els àngels en el cel el veneren». I també diu sant Bernat [...] —estes paraules de sant Bernat, si bé les noteu, reverend sacerdot, són divines: «Oh venerable santedat de mans del reverend sacerdot. Oh exercici benaventurat, oh goig verdader, el sacerdot tracta el fill de Déu. ¿Qui mai ha vist tal dignitat a un pecador donada? ¿Qui mai semblant gràcia ha oït a ningú ésser comunicada? Que aquell que ha creat al sacerdot, si és permés dir-ho, ha donat a ell que cree a ell (ço és, que per ell sia i estiga en el sant sagrament de l'altar)». (3)

D’on deien els doctors teòlegs que no hi hagué dona, ni hi haurà, que tanta dignitat haja tingut com la Verge gloriosa, perquè ha pogut tenir i ha tingut Jesucrist en son ventre virginal. Per on canta sant Bernat: Virgo Maria virginitate placuit humilitate concepit. (4) Ella, dites huit paraules (Ecce ancilla Domini. Fiat mihi secundum verbum tuum [Lc 1,38]), concebé sols una vegada Jesucrist en son ventre virginal. Vós, reverend sacerdot, dites cinc paraules (Hoc est enim corpus meum), tenint intenció deguda de consagrar i l’hòstia —o hòsties— present, cada dia teniu Déu en vostres mans. La Verge, nostra senyora, estant verge, el Verb divinal creador del cel i de la terra donà al món per salvador. Vós, reverend sacerdot, per la consagració divina, el mateix Verb divinal creador del cel i de la terra, immortal i impassible el tracteu.

La Verge, nostra senyora, les llaors de la qual llengua humana no pot explicar, nat el Fill, amb la llet virginal l'alletava, amb les mans el tractava, amb els braços virginals el portava i, finalment, la glòria dels benaventurats criava. Vós, reverend sacerdot, el menjar celestial en el forn de l'arbre de la creu cuit amb foc d'amor (Quia maiorem charitatem nemo habet [Jo 15,13]) amb la boca el preneu i sumiu; i no sols açò, emperò a vós és donat el poder de donar-lo als altres.

I per ço, de vós puc dir el que està prima Petri, secundo: Vos estis genus electum, regale sacerdotium, gens sancta [Vosaltres sou llinatge escollit, casa reial, comunitat sacerdotal, nació santa, 1P 2,9]. Et Basílicus diu en favor vostre: O miraculum, o mira Dei benevolentia, qui sursum sedet ad Dei Patris dexteram, in manibus hominis continetur in sacramento altaris [Oh meravella, oh admirable benevolència de Déu: qui seu dalt a la dreta de Déu Pare, també cap en les mans d’un home en el sagrament de l’altar]. (5) I per ço és mester que, mirant vostra dignitat, vos dispongueu per a tan alt sagrament.

Bartomeu CUCALA: Baculus clericalis, 2016, pp. 75-77; fragment adaptat.

(1) No és de sant Bernat, sinó del Pseudo-Agustí: Sermo 384.1 (PL 39.1689) o Casiodor: Comment. in Epist. B. Pauli Ap. ad Hebr. 7, 26

(2) També s’atribuïx a sant Agustí (in PS. 77).

(3) Atribució dubtosa.

(4) La cita exacta és «Et si placuit ex virginitate, tamen ex humilitate concepit» [Encara que agradà a Déu per la virginitat, concebé per la seua humilitat] (Sant Bernat de Claravall: De laudibus Virginis Matris, super verba Evangelii: “Missus est Angelus Gabriel, etc.”, Homilia I. PL 183, 59).

(5) També s’atribuïx a sant Joan Crisòstom: De dignitate sacerdotii, liber III, cap. 3.

El Parenostre (Guillem Anglés, segle XIV)

Guillem Anglés

   Vos presentem la glossa al Parenostre de la versió de la missa de Guillem Anglés, composta cap a mitjan segle XIV, probablement entre 1345 i 1368. Esta traducció i glossa és el primer testimoni històric del cànon de la missa propi de la Seu valentina, vigent fins al 1570. Guillem Anglés (València ca. 1300-1368) fou un dominic que estudià a Barcelona i fou el primer titular de la càtedra de Teologia instituïda per Ramon Gastó, bisbe de València, i va exercir-hi durant vint-i-tres anys. Teòleg de gran prestigi, va arribar a ser predicador general de l’orde i inquisidor de València. Els destinataris de la seua versió són els preveres del seu temps, que amb prou dificultat entenien el llatí. Xavier Martí.

Fem oració a Déu per tal com Ell ens ha amonestat pels seus manaments de salvació. I així, informats per la divinal institució, gosem dir a Ell l’oració del «Pater noster qui es in celis, etc.»: 

Constructio: 

Nós, amonestats i instruïts pels manaments de salutació (els quals ens porten a salut eternal) i, encara, nós som informats o instruïts per la divinal institució o ordenació, preguem Déu per nós mateix i pel poble i nós gosem dir (ardidament i amb gran fiança a Ell aquesta oració que es segueix):

Pare nostre, ço és, Tu, Senyor, ets Pare nostre per creació i per governació i per adopció.

El qual ets en els cels, ço és, en la celestial glòria o en els sants hòmens o en els cels corporals. 

El teu nom sia sanctificat, ço és, que així ens faces viure santament, que totes coses donen honor i glòria al teu nom.

El teu regne vinga, ço és, que el teu regne i la teua senyoria sia manifestada i declarada en els hòmens i que faces que jo, pecador, sia parçoner (1) de la celestial glòria i del regne de paradís, i que Déu regne en el meu cor i posseesca aquell, amén.

La teua voluntat sia feta així en el cel com en la terra, ço és, que la teua voluntat sia feta i complida en nós, qui som en la terra així com és feta i complida pels sants qui són i habiten en els cels. 

Tu dona hui a nosaltres el pa nostre quotidià, ço és, de tots dies, car Tu ets Pare nostre qui tot sols dones les coses a nós profitoses, ço és a saber, el pa corporal de la vida necessària i el pa espiritual, ço és, de la Paraula de Déu, i el Pa sacramental, ço és, el Cos preciós de Jesucrist. 

I tu deixa a nosaltres els nostres deutes així com nós els perdonem als nostres deutors, ço és, que tot greuge i tota ofensa que ens sia feta per nostres proïsmes que els ho perdonem, i açò no de boca tan solament sinó de cor, car en altra manera els nostres pecats no ens serien perdonats, sinó així com nós els perdonem a nostres proïsmes.

I no ens menes en temptació ço és, que no ens deixes esser vençuts ni sobrats per ninguna temptació.

Ans Tu deslliura nosaltres de mal, ço és, que ací en aquesta petició demanem en general que nostre senyor Déu ens deslliure de tot mal espiritual i temporal. Amén.

Aquesta dicció «Amén» és fi i conclusió afirmativa d’aquesta oració dominical.

(Exposició breu gramaticalment en romanç del Cànon, fragment adaptat)

(1) Partícip.

Nota. L’Expositio de Ordine Misse de Guillem Anglés és un còdex del segle XV, el Ms. 169, de l’Arxiu Capitular de la Seu de València, que inclou una traducció i una explicació glossada en valencià del Cànon de la missa: l’Exposició breu gramaticalment en romanç del Cànon. Antoni Ferrando i Xavier Serra ens van oferir en 2003 una edició filològica del text bilingüe de la missa, precedida d’un estudi sobre l’obra del dominicà (La traducció valenciana de la missa del segle XIV, Universitat de València - Arquebisbat de València, 2003). La Facultat de Teologia el va reeditar en 2007: Un cànon de la missa del segle XIV en romanç, estudi i edició de la versió de Guillem Anglés (ACV, Ms. 169). 

Vid. Ramon ARNAU: El Missal del segle XIV (Publicat en Paraula (2004, juny 20), pp. 26-27).

El mal i el pecat fan el món més bell

Francesc Eiximenis

Heus ací que Déu té unes preferències estètiques: li agrada la diversitat, el contrast, la contraposició, l’antítesi. La idea és de sant Agustí, inspirada en el Siràcida. I aquesta estètica és salvífica perquè explica per què Déu ha permés el mal i el pecat, gràcies als quals (O felix culpa!) l’ha fet més bo i més bell. El framenor Francesc Eiximenis (Girona ca. 1330-Perpinyà 1409) va viure durant 25 anys a València, ciutat on va escriure gran part de la seua obra. En este fragment del Terç del Cristià, projecte de Summa Teològica en la nostra llengua per a laics, exposa la idea agustiniana de «manera simple e grossera» (entenedora); per això, a banda de citar autoritats, adoba l’exposició amb un exemple o narració didàctica: el de la copa trencada. F. Xavier Martí.

Primer foli del Terç del Crist

El mal i el pecat fan el món més bell sense comparació, més que si cap mal ni pecat no fossen permesos per Déu; per tant, és convenient que, com a manifestació del saber i poder del Creador, Déu haja permés el mal i el pecat. Que de fet siga així, que el mal i el pecat fan el món més bell, ho posa sant Agustí en el llibre onzé de La Ciutat de Déu, on diu: «així com algun color i pintura posats en el seu lloc fan la imatge —o la cosa on s’han posat— més bella que no seria si no n’hi haguessen, així el mal i el pecat posats entre la totalitat de les criatures, en el seu lloc i amb allò que els pertany, fan el món més bell» (ll. XI, cap. XXIII). I, per això, diu sant Agustí mateix, en aquell mateix llibre, que nostre senyor Déu ha embellit tot el món, component-lo de diversos elements contraris, que, com més lluny estan en la seua natura, més bell fan el món (ll. XI, cap. XVIII).

Així ho declara l’Eclesiàstic, en el capítol XXXIII, quan parla de la bellesa de les obres de Déu: mira el contrast i la diversitat que hi ha en les obres de Déu i veuràs que «enfront del bé està el mal, enfront de la vida hi ha la mort, i enfront de l’home just hi ha el pecador» (Sir 33,14). I així és generalment en totes les obres de Déu, car a la bellesa de parlar correspon callar a vegades, i a la bellesa de la vigília correspon dormir després, i a la bellesa de la salut correspon que a vegades es patesquen malalties; car, com diu Aristòtil, dos contraris posats l’un al costat de l’altre llueixen més pel contrast. 

A més a més, Déu podria haver fet el món bo i bell sense haver permés cap mal. Diuen els sants, però, que molt major bellesa té hui el món pels grans béns que han estat fets per nostre senyor Déu a causa dels mals; que no la tindria si mai no hi hagués hagut cap mal. La raó és, segons diuen ells, que els susdits béns, que Déu trau dels mals que permet, són béns tan divins i preciosos que són, sense comparació, molt millors que la maldat d’aquells mals que Déu deixa fer.  

Tenim exemple d’açò en una copa feta per beure que s’ha trencat; car, si un mestre hàbil i agut la uneix amb preciosa lligadura de fil d’or i d’argent, val molt més trencada i reparada que si fos sencera i mai no s’hagués trencat. Així ocorre en la nostra qüestió: que val més el món amb la trencadura del mal i del pecat que sense tal trencadura; no per la trencadura en si mateixa, ans pels grans béns que Déu ha reunit per reparar la seua trencadura i pels grans béns que Déu trau a causa de la susdita trencadura. I, per raó d’açò i en aquest sentit, sant Gregori, en les paraules que posà en la benedicció del ciri pasqual, va dir: «Oh benaurada culpa, que aquest Redemptor has tingut!» És a dir, que benaurat és el pecador que a causa del seu pecat ha obtingut tan bella lligadura en la seua nafra i tan noble remei com ha estat la preciosa mort del Salvador. 

(Francesc EIXIMENIS: Terç del Cristià, 13; fragment adaptat)

Edicions recents de l’obra d’Eiximenis: Àngels e demonis, Quaderns Crema, Barcelona 2003; Llibres, mestres i sermons, Barcino, Barcelona 2005; Art de predicació al poble, Eumo, Vic 2009; Regiment de la cosa pública, Bromera, València 2009; Lo regiment de la cosa pública en el Dotzè del Crestià, Atenea, Madrid 2009; Contes i faules, AVL, València 2011. També hi ha edicions en castellà, anglés i francés.

[Editat en Cresol, 131 (2016), Unió Apostòlica de València, p. 59]

---

Per a saber més:

• Francesc Eiximenis (J.M. Bausset)

Paràboles del pare Pere de Dénia

El franciscà Pere Esteve i Puig (Dénia 1582 - València 1658) va recórrer l'antic regne de València predicant en valencià i arreplegant almoines per tal d'alliberar els Sants Llocs. Renuncià a un bisbat perquè preferia ser «predicador dels brivons». A Dénia va fundar l'ermitori de Jesús Pobre. Va participar en la Guerra de Catalunya. Se li atribuïxen diversos miracles. Ens ha llegat versos, sermons i diversos papers «literaris», en castellà i en valencià. De la prosa en valencià hem triat les següents paràboles i símils morals, de clara inspiració evangèlica en els temes i en l'estil. F. Xavier Martí.

Sobre la paràbola dels talents

Mireu, fillets: este món és com una venta, en què entren pobres i rics. Arriba el pobret, demana posada: demana per a sopar una qüerna i dos diners de formatge, i es gita a dormir damunt d'un banc. Arriba a la venta un ricàs amb molts criats, demana per al seu sopar pollastres i perdius; demana llits, palla i civada per a les mules, i també es gita. I al sendemà vénen els comptes. Arriba el pobret i, com prengué poc, prest li fa el compte l'hoste, de sis diners que deu, i passa avant. Veu el ricàs que el pobret se n'ha eixit tan barat; es pensa que ell també se n'eixirà barat. Li fa el compte l'hoste, molt gran. S'espanta i diu a l'hoste: «Senyor: com ha eixit aquell pobret tan barat i a mi em demaneu tan gran compte?» Li respon l'hoste: «Senyor: si vosté haguera pres poquet de la venta, com el pobret, poc compte haguera de donar; però vosté, com ha pres molt de la venta, molt compte ha de donar».

Sobre la paràbola del sembrador

Mireu, fillets: hi ha tres maneres de morters. Uns són de terra, que a penes els sentiu quan piquen; uns altres són de pedra, que ja els sentiu més; i uns altres són de coure, que fan molta remor. Els pobres piquen en el morter de terra; els ciutadans en el de pedra; els cavallers en el de coure. Puix, mireu: quan el pobre posa les salses en l'olla, ningú ho sent. Un poquet de remor més fan els ciutadans. Però, quan en casa del cavaller es posen les salses en l'olla, tot el veïnat ho sap, perquè senten el repiquet. Però, per al profit, són unes mateixes les espècies.

Sobre els famolencs del govern

Haveu vist un pobret ple de plagues, que està en un cara-sol, a on se'l mengen les mosques, i si arribeu en caritat a aüixar-les vos pega un crit, dient-vos que les deixeu. Demaneu-li per què. Vos dirà: «Perquè més val que estes que estan ja fartes s'estiguen, que no que vinguen altres famolenques».

Sobre la fugacitat de la vida

Haveu vist, quan plou, en un xarco, es fan unes bambolletes: unes duren menys i altres més; però a la fi totes acaben en breu.

Sobre els estudiants dolents

Estos són com les fotges de l'Albufera, que tot el dia estan en l'aigua i, quan se n'ixen, no trauen gota.

Sobre els virtuosos

Estos són com l'ametla: per fora aspra i dura i per dins dolça i profitosa.

Sobre els hipòcrites

Estos són com el préssec: de fora de bon color i bona cara, però per dins durs i amargs.

Contra els devots de monges

Estos són com els matxos d'almodí, que tot el dia estan lligats a les reixes, mirant la civada i no la poden menjar.

Contra els que volen representar més en els vestits

Estos són com l'ase, que es volgué vestir la pell del lleó, que en venir l'ocasió bramen i es donen a conéixer qui són.

Contra els administradors que beuen sang dels pobres

Estos són com els porcs de Vallivana, que arriba el ramat davall d'una carrasca i els grans es mengen les bellotes i no deixen menjar als xiquets, i així es moren de fam.

[Escrits valencians, selecció de textos lleugerament adaptats]

Bibliografia. Els Escrits valencians del pare Pere han estat editats recentment per Vicent Josep Escartí (València 2005). Fra Cristòfor Mercader va editar tots els escrits per primera vegada en 1677 amb una hagiografia i el sermó fúnebre de Bonaventura Guerau. Roc Chabàs també va editar una biografia en 1880. E. Oltra Perales escriu la biografia més recent, en 1997. Escartí edità en 2006 la vida que va escriure en valencià Leopold Ignasi Planells en 1760.

[Publicat en Cresol, 136 (2017), Unió Apostòlica de València, p. 63].

Més bibliografia: 

• «Recuerdos del P. Pedro Esteve», El archivo, 26 (Dénia 1886, octubre 28), pp. 202s.
• José VIVES CÍSCAR: «Retratos de alicantinos ilustres», El archivo, cuaderno XII (Dénia 1889, setembre), pp. 272-281.

Articles relacionats:

• Vicent Josep ESCARTÍ: «La traducción valenciana del siglo XVIII de la Vida de fray Pedro Esteve: una estrategia "franciscana" de difusión devota»
• Vicent Josep ESCARTÍ: «Pere Esteve (1582-1658): predicador i poeta», Fontanellana. Estudis sobre l'època i l'obra de Francesc Fontanella (1622-1638/85), a cura de Gabriel SANSANO i Pep VALSALOBRE, Girona, Documenta Universitaria, 2009, pp. 35-68.
• Vicent BAYDAL: «Fra Pere Esteve i els predicadors de Madrid», Vent d Cabylia, 2011.

Roís de Corella, més que un traductor

F. Xavier Martí

Joan Maria FURIÓ VAYÀ: Introducció al Cartoixà de Joan Roís de Corella, Institució Alfons el Magnànim, València 2018, 290 pp.

En els últims anys els estudis sobre la figura i l’obra de Roís de Corella (1435-1497) ens oferixen una imatge més rica i completa de l’home, cristià, cavaller, clergue, predicador, bibliste, poeta i prosiste valencià. Ho devem, en part, al prevere diocesà Antoni López Quiles, qui ja en 1985, juntament amb l’inoblidable Vicent Ribes Palmero, va editar una transcripció i actualització del Psalteri, al qual han seguit diversos llibres i articles. En menor quantitat però en igual interés també hi han contribuït els teòlegs valencians Enric Benavent i Josep Vidal, i l’historiador Miquel Navarro.

Resta pendent de publicació l’edició crítica de Lo Cartoixà, versió valenciana de la Vita Christi de Ludolf de Saxònia. Joan Maria Furió, professor de la Universitat Catòlica de València, fou un dels encarregats de la transcripció i edició, cosa que el va encoratjar a fer la tesi doctoral sobre El Terç del Cartoixà de Joan Roís de Corella. Edició i estudi. El llibre que ressenyem recull en gran part l’estudi de la tesi, defesa en gener de 2016.

Recomane al lector comú i no aveat a les arideses tècniques de les tesis doctorals que llija, si més no, la primera part, «El Corella conegut i el revelat», unes 34 pàgines que compendien molt bé tot el que hem arribat a saber sobre la vida i la producció literària de Roís de Corella. Crec que als lectors d’esta revista vos sorprendria la cristiana honestedat, la religiositat sincera, la saviesa teològica i la vocació franciscana d’este home. Ja que no podem considerar-lo sant –per raons que molts ja sabeu–, hauríem de considerar-lo una de les primeres figures religioses de la història valenciana.

Si el lector és curiós, llegirà la segona part, dedicada a Ludolf de Saxònia i la Vita Christi. Sabreu qui era este cartoixà i què va escriure; i especialment sobre el contingut, fonts, context i difusió de la Vita Christi, un manual de meditació que va nodrir la vida espiritual de molts fidels de l’edat mitjana europea.

La tercera part, apta per a més atrevits, se centra en la versió i edició l’obra ludolfina a compte de Roís de Corella. El professor Furió ens informa sobre les diverses edicions, contextualitza l’obra i ens indica quina és la seua distribució temàtica i capitular. Podrem observar-hi com el clergue valencià mostra gran interés a oferir un producte editorial digne i acurat, per la qual cosa s’implica directament en la revisió i correcció dels textos.

En l’última part, també per a valents, se’ns presenten les conclusions de l’acarament entre el text llatí i valencià del Terç del Cartoixà, conclusions que es poden extrapolar a les altres parts. El Cartoixà no és una simple traducció de la Vita Christi sinó una adaptació o versió d’autor. Roís de Corella elimina part de l’original, afig textos propis; de vegades resumix, de vegades amplia; empra recursos homilètics i en les cites bíbliques oferix traduccions pròpies i les acompanya d’interpretacions ortodoxes. El mestre en teologia reformula el que creu adient per tal d’arribar al cristià valencià de la segona meitat del segle XV. En els comentaris agregats s´hi percep la influència del bisbe Jaume Peres de València. El cristocentrisme pràctic de la Vita Christi ludolfina pren un caràcter franciscà en el Cartoixà, tal com podem comprovar en els afegits sobre la pobresa i la humilitat de Crist i dels deixebles.

Si teniu molt d’interés però molta pressa, vos recomane que llegiu les 11 pàgines de «Conclusions».

Segons el doctor Furió, «Roís de Corella escruta amb el Cartoixà els problemes fonamentals de l'existència humana i de la seua societat a la llum de la vida de Jesús, amb la finalitat de mostrar i escampar un esperit de compromís ètic i evangèlic que responga als desafiaments de la societat en què va viure». ¿Vos sembla actual o no? ¿No creieu que paga la pena llegir tot el llibre?

Publicat en Cresol (2019), 150, Unió Apostòlica de València, p. 56.

Per a saber més:

• L’Acadèmia Valenciana de la Llengua edita els quatre volums de Lo Cartoxà de Joan Roís de Corella.
• Joan el Baptista en el Segon del Cartoixà de Joan Roís de Corella (Jordi Oviedo Seguer, Mirabilia, 2017)

Sant Honorat de Lerins

Honorat de Lerins, patró de la parròquia de Vinalesa

Edició: Joan Joffre, València 1513

Sant Honorat, abat de Lerins i bisbe d'Arle, visqué del 370 ‒aproximadament‒ fins al 16 de gener de l'any 430. En complir-se el primer aniversari de la seua mort, el seu deixeble i successor, Hilari d'Arle, el recordà en un Sermo de Vita que suposa el testimoni més immediat i de primera mà pel que fa al nostre patró, i que dona detalls molt interessants sobre la seua forma de ser i la seua activitat com a abat i bisbe.

Al final del segle XIII, des del monestir de Lerins, un monjo de qui no coneixem la identitat escrigué en llatí una vida fantasiosa plena de miracles en què sant Honorat era convertit en un heroi medieval contemporani de Carlemany. I esta Vida ‒que primerament havia traduït a l'occità i havia donat forma de vers Raimon Feraut, un altre monjo també relacionat amb Lerins‒ fou traduïda a la nostra llengua i funcionà manuscrita en diversos textos dels quals tenim constància per inventaris potser des de finals del segle XIV i de la qual conservem un manuscrit complet (el 154 dels Fons Espanyols de la Biblioteca Nacional de París).

L'any 1495 s'edità a València per primera vegada la Vida de sant Honorat seguint un text que és més complet fins i tot que l'únic manuscrit conegut, el de París. L'any 1513 se'n feu una altra edició també a València i en 1590 este text es reedità a Perpinyà.

De l'edició de 1495, diu Vicent Ximeno en la seua obra Escritores del Reino de València (1747-1749), que la parròquia de Vinalesa en posseí un d'exemplar, ‒«lo conservan con estimación, por ser rarísimo, en el Lugar de Vinalesa, que dista una legua de esta ciudad, donde se tiene por patrón y especialísimo abogado a San Honorato Obispo».

Volum I, pàg. 375.

Seguint esta vida medieval els artistes que decoraren l'església de Vinalesa feren les seues pintures ‒ara tan necessitades de neteja i restauració‒i els seus relleus; però este exemplar s'acabava de perdre quan Francisco Méndez l'any 1861 publicà la seua obra Tipografia Española i es perdé perquè, segons sembla, el capellà responsable de la parròquia de Vinalesa, un tal Mitjavila, l'havia deixat a algú que ja no el va tornar.

Francisco Méndez i Dioniso Hidalgo: Tipofrafía española ó historía de la introducción, propagación y progresos del arte de la imprenta en España, Imprenta de las Escuelas Pías, Madrid 1861, p. 36.

No es pot considerar cap cosa rara ni fruit d'una circumstància misteriosa l'advocació a sant Honorat: la geografia històrica mostra que la devoció a sant Honorat fou extensa en les nostres terres. A la seu de València tenia una capella dedicada fins al moment en què es feu desaparéixer el cor tradicionalment situat en la nau central; a la seu de Mallorca en tenia una altra de fundació reial; fou secularment patró de forners i flequers de la ciutat de València, de la ciutat de Barcelona i de moltes altres ciutats; és des de fa segles el patró d'Algaida, a Mallorca, on té un santuari al puig de Randa des de fa set segles. I trobem presència de sant Honorat en reliquiaris conventuals ‒p. ex. les clarisses del convent de la Trinitat de València‒ o en reliquiaris de parròquies com el de Sant Mateu, al Maestrat.

No feia falta cap cosa rara perquè algú pensara de fer-lo patró del nostre poble: però, qui? Ho preguntava un dels festers d'enguany i no li vaig saber contestar; però estic segur que amb temps serà fàcil d'esbrinar-ho ‒en estes qüestions només es tracta d'alçar papers. L'any 1472 l'església de Vinalesa fou desmembrada de Foios i es constituí d'aleshores ençà una parròquia independent; però això, és obvi, suposa l'existència d'una capella molt abans, com era el nostre cas. La relíquia del sant fou regalada a la parròquia per en Lluís Juan l'any 1570.

[Font]

Carta a la mare

Sant Lluís Bertran

El dominic fra Lluís Bertran (València 1526-1581) era fill del notari Joan Lluís Bertran i de Joana Àngela Eixarc. A esta darrera li escriu una carta en 1577 quan marxa a Castella a preparar-se per a ser mestre d’estudiants. Prega insistentment que es console i tinga cura de casa i dels germans. Confia que la separació serà beneficiosa, igual que va ser la separació de sant Agustí i de sa mare. En aquell cas Déu va traure profit fins i tot d’una mentida del futur bisbe d’Hipona «perquè d'allò que els hòmens tenen per mal, d’allí trau Ell molt gran bé». L’absència va ser breu. A Villaescusa de Haro el van dissuadir del seu propòsit i va tornar a València, on va ser mestre de novicis. F. Xavier Martí.

La gràcia del Senyor sia en tots, amén.

No deixe de pensar i haver moltes voltes pensat en la fatiga gran que vostra mercé havia de prendre en ma partida per a Castella, pensat en més flaqueses i malalties, ab les quals no podria sustentar els treballs de Castella [...] i, no obstant això, tindrà moltes altres raons per a queixar-se de mi com l’haja deixada en aquest temps i d'esta manera sense dar-li’n part.

Sols li suplique per la Passió de nostre senyor Jesucrist que es console i tinga per cert que, si jo pensàs no ser profit per a mi, i descans espiritual de vostra mercé i de mos germans, jo no ho haguera fet. I, perquè més es console, li pregue que pense en allò que feu sant Agustí a sa mare, que, desitjant ella que [no] se n’anàs de sa companyia, i ab moltes llàgrimes suplicant-lo, en tant, que ell li prometé que no ho faria; i després, mentitus est matri suae, que vol dir: mentí a sa mare. Per la qual anada fon tan angoixada sa mare, pensant en la ruïna i perdició de son fill, no considerant els grans secrets de Déu, perquè d'allò que els hòmens tenen per mal, d’allí trau Ell molt gran bé; perquè, l’apartar-se ell de sa mare, la mare ab més eficàcia pregava per ell, i ell aportà en tan bona part, que, estant allí, fon convertit i fet pilar i doctor en l'Església: que poguera ser, si no haguera mentit a sa mare, mai fora el que hui és.

Encara que no hi ha proporció en ell i jo, però confie molt en Nostre Senyor que mirarà les bones pregàries de vostra mercé i la meua bona voluntat, que no deixarà, com a Pare, d’apiadar-se de mi. I així li pregue que es console, que jo confie en Déu que esta angoixa redundarà en una o moltes consolacions; perquè la refecció corporal moltes voltes causa pena, encara que altres, consolació, però l’espiritual mai, sinó molt gran profit; i així crec que serà aquesta. I així altra volta li suplique quant jo puc, que es console i procure de viure perquè mire en el recer i descans de sa casa i de mos germans; perquè d'altra manera ofendrà a Déu, i rebria pena sabent la desconsolació de vostra mercé. Jo avisaré, quan sia assentat, a on he d'estar a vostra mercé, perquè em puga escriure.

[...]

I no dic més, sinó que suplique a Nostre Senyor que console a vostra mercé i a mos germans i reste en sa guarda, i vaja en mi, i quan sia servit ens pugam veure ab alegria, perquè després anem a la glòria. Qui per vostra mercé i sa consolació i de mos germans a Nostre Senyor prega, son fill, indigne frare, i el menor, de predicadors.

(Carta de Lluís Bertran i Eixarc a Joana Àngela Bertrana, mare seua; fragment adaptat)

Nota: La carta fou copiada per Nicolau Figueres al final del manuscrit de Jaume Falcó titulat Historia de las cosas más notables pertenecientes al convento de predicadores de Valencia. També la va copiar Josep Teixidor en els seus Anales del Real Convento de Predicadores de Valencia. La va publicar Max Cahner en 1978: Epistolari del Renaixement 2, Clàssics Albatros, València, pp. 127-128.