Missatge per a la Quaresma de 2026

MISSATGE DEL SANT PARE LLEÓ XIV

PER A LA QUARESMA DE 2026

Escoltar i dejunar.

La Quaresma com a temps de conversió

[document complet en PDF]

Benvolguts germans i germanes:

La Quaresma és el temps en què l'Església, amb sol·licitud maternal, ens convida a tornar a posar el misteri de Déu en el centre de la nostra vida, a fi que la nostra fe recobre el seu impuls i el cor no es disperse entre les inquietuds i distraccions de cada dia.

Tot camí de conversió comença quan permetem que la Paraula ens arribe i l'acollim amb docilitat d'esperit. Hi ha, per tant, un vincle entre el do de la Paraula de Déu, l'espai d'hospitalitat que li oferim i la transformació que ella produïx. Per això, l'itinerari quaresmal es convertix en una ocasió propícia per a escoltar la veu del Senyor i renovar la decisió de seguir a Crist, recorrent amb Ell el camí que puja a Jerusalem, on es realitza el misteri de la seua passió, mort i resurrecció.

Escoltar

Enguany vullc cridar l'atenció, en primer lloc, sobre la importància de deixar espai a la Paraula a través de l'escolta, ja que la disposició a escoltar és el primer signe amb què es manifesta el desig d'entrar en relació amb l'altre.

Déu mateix, en revelar-se a Moisés des de l'albarzer ardent, mostra que l'escolta és un tret distintiu del seu ser: «M'ha arribat el clam dels israelites i he vist com els egipcis els oprimixen» (Ex 3,7). L'escolta del clam dels oprimits és l'inici d'una història d'alliberament, en la qual el Senyor involucra també a Moisés, enviant-lo a obrir un camí de salvació per als seus fills reduïts a l'esclavitud.

Este Déu que ens atrau ens commou hui també amb els pensaments que ressonen en el seu cor. Per això, l'escolta de la Paraula en la litúrgia ens educa per a una escolta més autèntica de la realitat: entre les moltes veus que travessen la nostra vida personal i social, les Sagrades Escriptures ens fan capaços de reconéixer la veu que clama des del patiment i la injustícia, per tal que no quede sense resposta. Entrar en esta disposició interior de receptivitat significa deixar-nos instruir hui per Déu per a escoltar com Ell, fins a reconéixer que «la condició dels pobres representa un crit que, en la història de la humanitat, interpel·la constantment la nostra vida, les nostres societats, els sistemes polítics i econòmics, i especialment l'Església». [1]

Dejunar

Si la Quaresma és temps d'escolta, el dejuni constituïx una pràctica concreta que disposa a l'acollida de la Paraula de Déu. L'abstinència d'aliment, en efecte, és un exercici ascètic antiquíssim i insubstituïble en el camí de la conversió. Precisament, perquè implica el cos, fa més evident de què tenim “fam” i què considerem essencial per a la subsistència. Servix, per tant, per a discernir i ordenar els “apetits”, per a mantindre desperta la fam i la set de justícia, arrancant-la de la resignació, educant-la per a que es faça oració i responsabilitat cap al proïsme.

Sant Agustí, amb finesa espiritual, deixa entrevore la tensió entre el temps present i la realització futura que travessa esta cura del cor, quan observa que: «és propi dels mortals tindre fam i set de justícia, però estar-ne satisfets és propi de l'altra vida. Els àngels s'assacien d'este pa, d'este aliment; en canvi, els humans en tenen fam, tots el desitgen; este desig els dilata l'ànima, n'augmenta la capacitat». [2] El dejuni, entés en este sentit, ens permet no només disciplinar el desig, purificar-lo i fer-lo més lliure, sinó també expandir-lo, de manera que es dirigixca a Déu i s'oriente cap al bé.

No obstant això, a fi que el dejuni conserve la seua veritat evangèlica i evite la temptació d'enorgullir el cor, ha de viure's sempre amb fe i humilitat. Exigix mantindre's arrelat en la comunió amb el Senyor, perquè «no dejuna de veritat qui no sap alimentar-se de la Paraula de Déu». [3] Com a signe visible del nostre compromís interior d'apartar-nos, amb l'ajuda de la gràcia, del pecat i del mal, el dejuni ha d'incloure també altres formes de privació destinades a fer-nos adquirir un estil de vida més sobri, ja que «només l'austeritat fa forta i autèntica la vida cristiana». [4]

Per això, vos convide a una forma d'abstinència molt concreta i sovint poc apreciada: la de les paraules que afecten i ferixen el proïsme. Comencem a desarmar el llenguatge, abandonant les paraules dures, els juïns precipitats, parlar malament del qui no està i no pot defendre's, i les calúmnies. Esforcem-nos, en canvi, per aprendre a mesurar les paraules i a cultivar l'amabilitat: en la família, entre els amics, en el lloc de treball, en les xarxes socials, en els debats polítics, en els mitjans de comunicació i en les comunitats cristianes. Amb això, moltes paraules d'odi donaran pas a paraules d'esperança i de pau.

Junts

Finalment, la Quaresma posa en relleu la dimensió comunitària de l'escolta de la Paraula i de la pràctica del dejuni. També l'Escriptura subratlla este aspecte de moltes maneres. Per exemple, quan narra, en el llibre de Nehemies, que el poble es va reunir per a escoltar la lectura pública del llibre de la Llei i, practicant el dejuni, es va disposar a la confessió de fe i a l'adoració, amb la finalitat de renovar l'aliança amb Déu (cf. Ne 9,1-3).

De la mateixa manera, les nostres parròquies, les famílies, els grups eclesials i les comunitats religioses estan cridades a emprendre durant la Quaresma un camí compartit, en què escoltar la Paraula de Déu, així com el clam dels pobres i de la terra, es convertixca en una forma de vida comuna, i el dejuni sostinga un penediment real. En este horitzó, la conversió no solament concernix la consciència de l'individu, sinó també l'estil de les relacions, la qualitat del diàleg, la capacitat de deixar-se interpel·lar per la realitat i de reconéixer el que realment orienta el desig, tant en les nostres comunitats eclesials com en la humanitat que té set de justícia i reconciliació.

Benvolguts i benvolgudes, demanem la gràcia de viure una Quaresma que faça més atenta la nostra oïda a Déu i als més vulnerables. Demanem la força d'un dejuni que arribe també a la llengua, per a que disminuïxquen les paraules que ferixen i crexca l'espai per a la veu de l'altre. I comprometem-nos per a que les nostres comunitats es convertixquen en llocs on el crit del que patix trobe acollida i l'escolta genere camins d'alliberament, fent-nos més disposats i diligents per a contribuir a edificar la civilització de l'amor.

Vos beneïxc de cor a totes i tots vosaltres, i al vostre camí quaresmal.

Vaticà, 5 de febrer de 2026, memòria de santa Àgueda, verge i màrtir.

LLEÓ XIV PP.

[Versió valenciana de F. Xavier Martí]

_____________________________________

[1] Exhort. ap. Dilexi te (4 octubre 2025), 9.

[2] Sant Agustí, La utilitat del dejuni, 1, 1.

[3] Benet XVI, Catequesi (9 març 2011).

[4] Sant Pau VI, Catequesi (8 febrer 1978).

Missatge per a la Quaresma de 2025

MISSATGE DEL SANT PARE

FRANCESC

PER A LA QUARESMA DE 2025

Caminem junts en l'esperança

Benvolguts germans i germanes,

Amb el signe penitencial de les cendres al cap, iniciem la peregrinació anual de la santa Quaresma, en la fe i en l'esperança. L'Església, mare i mestra, ens convida a preparar els nostres cors i a obrir-nos a la gràcia de Déu per a poder celebrar amb gran alegria el triomf pasqual de Crist, el Senyor, sobre el pecat i la mort, com exclamava sant Pau: «La victòria ha engolit la mort. Oh mort, ¿on està la teua victòria? ¿On està ara, oh mort, el teu fibló?» (1C 15, 54-55). Jesucrist, mort i ressuscitat és, en efecte, el centre de la nostra fe i el garant de la nostra esperança en la gran promesa del Pare: la vida eterna, que ja va realitzar en Ell, el seu Fill estimat (cf. Jo 10, 28; 17, 3) [1].

En esta Quaresma, enriquida per la gràcia de l'Any jubilar, vullc oferir-vos algunes reflexions sobre el que significa caminar junts en l'esperança i descobrir les crides a la conversió que la misericòrdia de Déu ens dirigix a tots, de manera personal i comunitària.

[Caminar]

Primer de tot, caminar. El lema del Jubileu, «Pelegrins d'esperança», evoca el llarg viatge del poble d'Israel cap a la terra promesa, narrat en el llibre de l'Èxode; el difícil camí des de l'esclavitud a la llibertat, volgut i guiat pel Senyor, que estima el seu poble i sempre li és fidel. No podem recordar l'èxode bíblic sense pensar en molts germans i germanes que hui fugen de situacions de misèria i de violència, buscant una vida millor per a ells i els seus sers benvolguts. Sorgix ací una primera crida a la conversió, perquè tots som pelegrins en la vida. Cada u pot preguntar-se: ¿com em deixe interpel·lar per esta condició? ¿Estic realment en camí o un poc paralitzat, estàtic, amb por i falta d'esperança; o satisfet en la meua zona de confort? ¿Busque camins d'alliberament de les situacions de pecat i falta de dignitat? Seria un bon exercici quaresmal confrontar-se amb la realitat concreta d'algun migrant o pelegrí, i deixar que ens interpel·le, per a descobrir què ens demana Déu, per a ser millors caminants cap a la casa del Pare. Este és un bon “examen” per al vianant.

[junts]

En segon lloc, fem este viatge junts. La vocació de l'Església és caminar junts, ser sinodals [2]. Els cristians són cridats a fer camí junts, mai com a viatgers solitaris. L'Esperit Sant ens impulsa a eixir de nosaltres mateixos per a anar cap a Déu i cap als germans, i mai a tancar-nos en nosaltres mateixos [3]. Caminar junts significa ser artesans d'unitat, partint de la dignitat comuna de fills de Déu (cf. Ga 3, 26-28); significa caminar braç a braç, sense xafar ni dominar l'altre, sense covar enveja o hipocresia, sense deixar que ningú es quede arrere o se senta exclòs. Anem en la mateixa direcció, cap a la mateixa meta, escoltant-nos els uns als altres amb amor i paciència.

En esta Quaresma Déu ens demana que comprovem si en la nostra vida, en les nostres famílies, en els llocs on treballem, en les comunitats parroquials o religioses, som capaços de caminar amb els altres, d'escoltar, de véncer la temptació de tancar-nos en la nostra autoreferencialitat i d’ocupar-nos solament de les nostres necessitats. Preguntem-nos davant del Senyor si som capaços de treballar junts com a bisbes, preveres, consagrats i laics, al servici del Regne de Déu; si tenim una actitud d'acollida, amb gestos concrets, cap a les persones que s'acosten a nosaltres i a tots els qui estan lluny; si fem que la gent se senta part de la comunitat o si la marginem [4]. Esta és una segona crida: la conversió a la sinodalitat.

[en l’esperança]

En tercer lloc, recorreguem este camí junts en l'esperança d'una promesa. Que l'esperança que no defrauda (cf. Rm 5,5), missatge central del Jubileu [5], siga per a nosaltres l'horitzó del camí quaresmal cap a la victòria pasqual. Com ens va ensenyar el papa Benet XVI en l'encíclica Spe salvi, «el ser humà necessita un amor incondicionat. Necessita eixa certesa que li fa dir: “Ni la mort ni la vida, ni els àngels ni les potències, ni el present ni el futur, ni els poders, ni l'altura ni la profunditat, ni res de l’univers creat podrà separar-nos de l'amor de Déu manifestat en Jesucrist, el nostre Senyor” (Rm 8, 38-39)» [6]. Jesús, el nostre amor i la nostra esperança, ha ressuscitat,⁷i viu i regna gloriós. La mort ha sigut transformada en victòria i ací radica la fe i l'esperança dels cristians: en la resurrecció de Crist.

Esta és, per tant, la tercera crida a la conversió: la de l'esperança, la de la confiança en Déu i en la seua gran promesa, la vida eterna. Hem de preguntar-nos: ¿tinc la convicció que Déu perdona els meus pecats, o em comporte com si poguera salvar-me sol? ¿Anhele la salvació i invoque l'ajuda de Déu per a acollir-la? ¿Visc concretament l'esperança que m'ajuda a llegir els esdeveniments de la història i m'impulsa al compromís per la justícia, la fraternitat i la cura de la casa comuna, actuant de manera que ningú quede arrere?

Germanes i germans, gràcies a l'amor de Déu en Jesucrist estem protegits per l'esperança que no defrauda (cf. Rm 5, 5). L'esperança és “l'àncora de l'ànima”, segura i ferma [8]. En ella l'Església suplica per tal que «tots se salven» (1Tm 2, 4) i espera arribar un dia a la glòria del cel unida a Crist, el seu espòs. Així s'expressava santa Teresa de Jesús: «Espera, espera, que no sabes cuándo vendrá el día ni la hora. Vela con cuidado, que todo se pasa con brevedad, aunque tu deseo hace lo cierto dudoso, y el tiempo breve largo» (Exclamaciones del alma a Dios, 15, 3) [9].

Que la Mare de Déu, Mare de l'Esperança, intercedixca per nosaltres i ens acompanye en el camí quaresmal.

Roma, Sant Joan del Laterà, 6 de febrer de 2025, memòria dels sants Pau Miki i companys, màrtirs.

FRANCESC

(Versió valenciana de F. Xavier Martí)

1 Cf. Carta enc. Dilexit nos (24 d’octubre de 2024), 220.

2 Cf. Homilía en la Santa Misa por la canonización de los beatos Juan Bautista Scalabrini y Artémides Zatti (9 d’octubre de 2022).

3 Cf. ibíd.

4 Cf. ibíd.

5 Cf. Butla Spes non confundit, 1.

6 Carta enc. Spe salvi (30 de novembre de 2007), 26.

7 Cf. Seqüència del Diumenge de Pasqua.

8 Cf. Catecisme de l’Església Catòlica, 1820.

9 Ibíd., 1821.

A través del desert Déu ens guia cap a la libertat

MISSATGE DEL SANT PARE FRANCESC
PER A LA QUARESMA DE 2024

A través del desert Déu ens guia cap a la libertat

Benvolguts germans i benvolgudes germanes:

Quan el nostre Déu es revela, comunica la llibertat: «Jo soc el Senyor, el teu Déu, que t'he fet eixir de la terra d'Egipte, el lloc on eres esclau» (Ex 20,2). Així s'obri el Decàleg donat a Moisés a la muntanya del Sinaí. El poble sap bé de quin èxode parla Déu; l'experiència de l'esclavitud encara està impresa en la seua carn. Rep les deu paraules de l'aliança en el desert com un camí cap a la llibertat. Nosaltres les anomenem "manaments", subratllant la força de l'amor amb el qual Déu educa el seu poble. La crida a la llibertat és, en efecte, una crida vigorosa. No s'esgota en un esdeveniment únic, perquè madura durant el camí. De la mateixa manera que Israel en el desert porta encara Egipte dins d'ell ―en efecte, sovint troba a faltar el passat i murmura contra el cel i contra Moisés―, també hui el poble de Déu porta dins d'ell lligams opressors que ha de decidir-se a abandonar. Ens adonem d'això quan ens falta l'esperança i vaguem per la vida com per un erm desolat, sense una terra promesa cap a la qual encaminar-nos junts. La Quaresma és el temps de gràcia en què el desert torna a ser ―com ho anuncia el profeta Osees― el lloc del primer amor (cf. Os 2,16-17). Déu educa el seu poble per tal que abandone les seues esclavituds i experimente el pas de la mort a la vida. Com un espòs ens atrau novament cap a ell i murmura paraules d'amor als nostres cors.

L'èxode de l'esclavitud a la llibertat no és un camí abstracte. A fi que la nostra Quaresma siga també concreta, el primer pas és voler vore la realitat. Quan en l'albarzer que cremava el Senyor va atraure Moisés i li va parlar, es va revelar immediatament com un Déu que veu i sobretot escolta: «He vist l'opressió del meu poble a Egipte i he sentit com clama per culpa dels seus explotadors. Conec els seus patiments; per això he baixat a alliberar-lo del poder dels egipcis i a fer-lo pujar des d'Egipte cap a un país bo i espaiós, un país que regala llet i mel» (Ex 3,7-8). També hui arriba al cel el crit de molts germans i germanes oprimits. Preguntem-nos: ¿ens arriba també a nosaltres? Ens sacseja? Ens commou? Molts factors ens allunyen els uns dels altres i neguen la fraternitat que ens unix des de l'origen.

En el meu viatge a Lampedusa, davant de la globalització de la indiferència, vaig plantejar dos preguntes, que són cada vegada més actuals: «On estàs?» (Gn 3,9) i «¿On està el teu germà?» (Gn 4,9). El camí quaresmal serà concret si, en escoltar-les de nou, confessem que continuem sota el domini del Faraó. És un domini que ens deixa exhaustos i ens torna insensibles. És un model de creiximent que ens dividix i ens roba el futur; que ha contaminat la terra, l'aire i l'aigua, però també les ànimes. Perquè, si bé amb el baptisme ja ha començat el nostre alliberament, queda en nosaltres una enyorança inexplicable per l'esclavitud. És com una atracció cap a la seguretat del ja s'ha vist, en detriment de la llibertat.

Vullc assenyalar-vos un detall de no poca importància en el relat de l'Èxode: és Déu qui els veu, qui es commou i qui els allibera, no és Israel qui ho demana. El Faraó, en efecte, destruïx fins i tot els somnis, roba el cel, fa que semble immodificable un món on la dignitat és xafada i es neguen els vincles autèntics. És a dir, aconseguix mantindre-ho tot sotmés a ell. Preguntem-nos: ¿desitge un món nou? ¿Estic disposat a trencar els compromisos amb el món vell? El testimoni de molts germans bisbes i d'una gran quantitat de persones que treballen per la pau i la justícia em convenç cada vegada més que el que cal denunciar és un dèficit d'esperança. És un impediment per a somiar, un crit mut que arriba fins al cel i commou el cor de Déu. S'assembla a aquella enyorança per l'esclavitud que paralitza Israel en el desert i l'impedix avançar. L'èxode pot interrompre's. D'una altra manera no s'explicaria que una humanitat que ha arribat al llindar de la fraternitat universal i nivells de desenvolupament científic, tècnic, cultural i jurídic, capaços de garantir la dignitat de tots, camine en la foscor de les desigualtats i els conflictes.

Déu no es cansa de nosaltres. Acollim la Quaresma com el temps fort en què la seua Paraula es dirigix de nou a nosaltres: «Jo soc el Senyor, el teu Déu, que t'he fet eixir de la terra d'Egipte, el lloc on eres esclau» (Ex 20,2). És temps de conversió, temps de llibertat. Jesús mateix, com recordem cada any el primer diumenge de Quaresma, va ser conduït per l'Esperit al desert per a ser provat en la llibertat. Durant quaranta dies anirà davant de nosaltres i amb nosaltres: és el Fill encarnat. A diferència del Faraó, Déu no vol súbdits, sinó fills. El desert és l'espai on la nostra llibertat pot madurar en una decisió personal de no tornar a caure en l'esclavitud. En Quaresma, trobem nous criteris de judici i una comunitat amb la qual podem emprendre un camí que mai havíem recorregut.

Açò implica una lluita, que el llibre de l'Èxode i les temptacions de Jesús en el desert ens narren clarament. A la veu de Déu, que diu: «Tu eres el meu Fill, el meu amat» (Mc 1,11) i «No tingues altres déus fora de mi» (Ex 20,3), s'oposen de fet les mentides de l'enemic. Més temibles que el Faraó són els ídols; podríem considerar-los com la seua veu en nosaltres. Sentir-se omnipotents, reconeguts per tots, prendre avantatge sobre els altres: tot ser humà sent en el seu interior la seducció d'esta mentida. És un camí gastat. Per això, podem aferrar-nos als diners, a certs projectes, idees, objectius, a la nostra posició, a una tradició i també a algunes persones. Eixes coses en lloc d'impulsar-nos, ens paralitzaran. En lloc d'unir-nos, ens enfrontaran. Hi ha, no obstant això, una nova humanitat, la dels xicotets i humils que no han sucumbit a l'encant de la mentida. Mentres que els ídols tornen muts, cecs, sords, immòbils els qui els servixen (cf. Sal 115,8), els pobres d'esperit estan immediatament oberts i ben disposats; són una força silenciosa del bé que sana i sosté el món.

És temps d'actuar, i en Quaresma actuar és també detindre's. Detindre's en oració, per a acollir la Paraula de Déu, i detindre's com el samarità, davant del germà ferit. L'amor a Déu i al proïsme és un únic amor. No tindre altres déus és detindre's davant de la presència de Déu, en la carn del proïsme. Per això l'oració, l'almoina i el dejuni no són tres exercicis independents, sinó un únic moviment d'obertura, de buidament: fora els ídols que ens atabalen, fora les inclinacions que ens empresonen. Aleshores el cor atrofiat i aïllat es despertarà. Per tant, desaccelerar i detindre's. La dimensió contemplativa de la vida, que la Quaresma ens farà redescobrir, mobilitzarà noves energies. Davant de la presència de Déu ens convertim en germanes i germans, percebem els altres amb una nova intensitat; en lloc d'amenaces i enemics trobem companyes i companys de viatge. Este és el somni de Déu, la terra promesa cap a la qual anem quan eixim de l'esclavitud.

La forma sinodal de l'Església, que en estos últims anys estem redescobrint i cultivant, suggerix que la Quaresma siga també un temps de decisions comunitàries, de menudes i grans decisions a contracorrent, capaces de canviar la quotidianitat de les persones i la vida d'un barri: els hàbits de compra, la cura de la creació, la inclusió dels invisibles o els menyspreats. Convide a totes les comunitats cristianes a fer açò: oferir als seus fidels moments per a reflexionar sobre els estils de vida; donar-se temps per a verificar la seua presència en el barri i la seua contribució per a millorar-lo. Ai de nosaltres si la penitència cristiana fora com la que entristia a Jesús. També a nosaltres Ell ens diu: «No poseu cara trista, com fan els hipòcrites, que desfiguren el seu rostre per tal que es note que dejunen» (Mt 6,16). Més aviat, que es veja l'alegria en els rostres, que se senta la fragància de la llibertat, que s'allibere eixe amor que fa noves totes les coses, començant per les més menudes i pròximes. Açò pot passar en cada comunitat cristiana.

En la mesura en què esta Quaresma siga de conversió, aleshores, la humanitat extraviada sentirà un impuls de creativitat; el centelleig d'una nova esperança. Vullc dir-vos, com als jóvens que vaig trobar a Lisboa l'estiu passat: «Busqueu i arrisqueu, busqueu i arrisqueu. En este moment històric els desafiaments són enormes, els gemecs dolorosos —estem vivint una tercera guerra mundial a trossos—, però abracem el risc de pensar que no estem en una agonia, sinó en un part; no en el final, sinó al començament d'un gran espectacle. I fa falta coratge per a pensar açò» (Discurs als universitaris, 3 d'agost de 2023). És la valentia de la conversió, d'eixir de l'esclavitud. La fe i la caritat conduïxen a esta xicoteta esperança. L'ensenyen a caminar i, al mateix temps, és ella la que les mou cap avant. [1]

Vos beneïsc a tots i al vostre camí quaresmal.

Roma, Sant Joan del Laterà, 3 de desembre de 2023, I Diumenge d'Advent.

FRANCESC

---

[1] Cf. Ch. Péguy, El pórtico del misterio de la segunda virtud, Madrid 1991, 21-23.

(Versió valenciana de F. Xavier Martí)

Meditació quaresmal amb sant Vicent Ferrer

Dels sermons de Quaresma que sant Vicent Ferrer va predicar a València l’any 1413 hem seleccionat uns fragments que ens poden servir per a meditar durant este temps sagrat.

• 

  Vida de Sant Vicent Ferrer (Miquel Pérez,
  gravat, València 1566,)

  «Conversió és, doncs, quan el que va pel mal camí, ve Jesucrist guiador, i et ve davant, amb remordiments de consciència; ell mateix, Jesucrist, ho fa, que et dona sentiment i et mostra la drecera de penitència. [...] I així, Jesucrist et mena per la mà, i va amb tu, i per via de salvació. ¿No el lloaràs? Certes, sí».
• «[…] i així, el cristià, bé que sia fora de camí, emperò està prop del camí, perquè és cristià».
• «Així és la conversió especial del pecador. Quan algú s’ha de convertir a bona vida, nostre senyor Déu Jesucrist hi ha de devallar presencialment per gràcia».
• «Tres coses són necessàries a nosaltres, pecadors, si ens volem salvar: primer, aflicció corporal; segon, oració espiritual; i tercer, confessió sagramental. En estes tres obres nos devem ocupar en temps de quaresma».
• «I així, dejunar i abstenir-se de coses temporals, açò és dejuni davant dels hòmens; però el dejuni davant de Déu és quan s’absté el cor que dejuna d’odis i rancors i males voluntats i desigs de venjances. Aquest és dejuni davant de Déu, que no ho veu sinó Déu».
• «Desert devem elegir, i és aquest: no us cal fugir fora de la ciutat, ans que cascú, dins de la ciutat, faça un desert per a si mateix, ço és, deseixir-se de negocis tant com podrà; per aquells dic “tant com podrà” que han de viure amb els seus treballs, però els que poden viure [sense treballs], deuen deixar tots els negocis».
• «Vullam-nos tornar a Jesucrist, i confessar-nos bé, per manament penal una vegada l’any, i, després, confessar a Pasqua; però, així com llaveu les escudelles amb espart aspre, així confesseu ara, i, després, a Pasqua, rentar i metre-hi la vianda, el cos preciós de Jesucrist».
• «Per fort i aspre que ens sia Jesucrist per nostres pecats, així el podem untar amb ungüent d’oració, i tornarà bla i suau».

Missatge per a la Quaresma de 2019

MISSATGE DEL SANT PARE FRANCESC

PER A LA QUARESMA DE 2019

«La creació espera amb impaciència

la manifestació dels fills de Déu» (Rm 8,19)

Benvolguts germans i germanes:

Cada any, a través de la Mare Església, Déu «concedix als seus fills anhelar, amb el goig d'haver-nos purificat, la solemnitat de la Pasqua, perquè [...] per la celebració dels misteris que ens van donar nova vida, arribem a ser amb plenitud fills de Déu» (Prefaci I de Quaresma). D'esta manera podem caminar, cada Pasqua, cap al compliment d'aquella salvació que ja hem rebut gràcies al misteri pasqual de Crist: «Perquè hem sigut salvats en esperança» (Rm 8,24). Este misteri de salvació, que ja obra en nosaltres durant la vida terrestre, és un procés dinàmic que inclou també la història i tota la creació. Sant Pau arriba a dir: «La creació espera amb impaciència la manifestació dels fills de Déu» (Rm 8,19). Des d'esta perspectiva vullc suggerir alguns punts de reflexió, que acompanyen el nostre camí de conversió en esta Quaresma.

1. La redempció de la creació

La celebració del Tridu Pasqual de la passió, mort i resurrecció de Crist, culminació de l'any litúrgic, ens crida una vegada i una altra a viure un itinerari de preparació, conscients que ser conformes a Crist (cf. Rm 8,29) és un do inestimable de la misericòrdia de Déu.

Si l'home viu com a fill de Déu, si viu com a persona redimida, que es deixa portar per l'Esperit Sant (cf. Rm 8,14), i sap reconéixer i posar en pràctica la llei de Déu, començant per la que està inscrita en el seu cor i en la naturalesa, beneficia també la creació i coopera en la seua redempció. Per això, la creació —diu sant Pau— desitja ardentment que es manifesten els fills de Déu, és a dir, que aquells que gaudixen de la gràcia del misteri pasqual de Jesús gaudisquen plenament dels seus fruits, destinats a aconseguir la seua maduració completa en la redempció del mateix cos humà. Quan la caritat de Crist transfigura la vida dels sants —esperit, ànima i cos—, estos alaben a Déu i, amb l'oració, la contemplació i l'art en fan partícips també a les criatures, com demostra de forma admirable el "Càntic del germà sol" de sant Francesc d'Assís (cf. enc. Laudato si', 87). No obstant això, en este món l'harmonia generada per la redempció està amenaçada, hui i sempre, per la força negativa del pecat i de la mort.

2. La força destructiva del pecat

Efectivament, quan no vivim com a fills de Déu, sovint tenim comportaments destructius cap al proïsme i les altres criatures —i també cap a nosaltres mateixos—, en considerar, més o menys conscientment, que podem usar-los com ens plaga. Llavors, domina la intemperància i això porta a un estil de vida que viola els límits que la nostra condició humana i la naturalesa ens demanen respectar, i se seguixen els desitjos incontrolats que en el llibre de la Saviesa s'atribuïxen als impius, o siga, als qui no tenen a Déu com a punt de referència de les seues accions, ni una esperança per al futur (cf. 2,1-11). Si no anhelem contínuament la Pasqua, si no vivim en l'horitzó de la Resurrecció, és clar que la lògica del tot i ja, del tindre cada vegada més acaba per imposar-se.

Ja sabem que la causa de tot mal és el pecat, que des de la seua aparició entre els hòmens va interrompre la comunió amb Déu, amb els altres i amb la creació, a la qual estem vinculats abans de res mitjançant el nostre cos. El fet que s'haja trencat la comunió amb Déu, també ha danyat la relació harmoniosa dels sers humans amb l'ambient en què estan cridats a viure, de manera que el jardí s'ha transformat en un desert (cf. Gn 3,17-18). Es tracta del pecat que porta l'home a considerar-se el déu de la creació, a sentir-se el seu amo absolut i a no usar-la per a la finalitat desitjada pel Creador, sinó per al seu propi interés, en detriment de les criatures i dels altres.

Quan s'abandona la llei de Déu, la llei de l'amor, acaba triomfant la llei del més fort sobre el més dèbil. El pecat que cova en el cor de l'home (cf. Mc 7,20-23) —i es manifesta com a avidesa, afany per un benestar desmesurat, desinterés pel bé dels altres i sovint també pel propi— porta a l'explotació de la creació, de les persones i del medi ambient, segons la cobdícia insaciable que considera tot desig com un dret i que abans o després acabarà per destruir fins i tot a qui viu davall del seu domini.

3. La força regeneradora del penediment i del perdó

Per això, la creació té la irrefrenable necessitat que es manifesten els fills de Déu, aquells que s'han convertit en una "nova creació": «Els qui viuen en Crist són una creació nova. Allò que era antic ha passat; ha començat un món nou» (2Co 5,17). En efecte, manifestant-se, també la creació pot "celebrar la Pasqua": obrir-se als cels nous i a la terra nova (cf. Ap 21,1). I el camí cap a la Pasqua ens crida precisament a restaurar el nostre rostre i el nostre cor de cristians, amb el penediment, la conversió i el perdó, per a poder viure tota la riquesa de la gràcia del misteri pasqual.

Esta "impaciència", esta expectació de la creació trobarà compliment quan es manifesten els fills de Déu, és a dir, quan els cristians i tots els hòmens emprenguen amb decisió el "treball" que suposa la conversió. Tota la creació està cridada a eixir, juntament amb nosaltres, «de l'esclavitud de la corrupció per a entrar en la gloriosa llibertat dels fills de Déu» (Rm 8,21). La Quaresma és signe sacramental d'esta conversió, és una crida als cristians a encarnar de manera més intensa i concreta el misteri pasqual en la seua vida personal, familiar i social, en particular, amb el dejuni, l'oració i l'almoina.

Dejunar, o siga, aprendre a canviar la nostra actitud amb els altres i amb les criatures: de la temptació de "devorar-ho" tot, per a assaciar la nostra avidesa, a la capacitat de patir per amor, que pot satisfer el buit del nostre cor. Orar per a saber renunciar a la idolatria i a l'autosuficiència del nostre jo, i declarar-nos necessitats del Senyor i de la seua misericòrdia. Donar almoina per a eixir de l’estupidesa de viure i acumular-ho tot per a nosaltres mateixos, creient que així ens assegurem un futur que no ens pertany. I tornar a trobar així l'alegria del projecte que Déu ha posat en la creació i en el nostre cor, és a dir, estimar-lo, estimar els nostres germans i el món sencer, i trobar en este amor la verdadera felicitat.

Benvolguts germans i germanes, la "Quaresma" del Fill de Déu va ser una entrada en el desert de la creació per a fer que tornara a ser aquell jardí de la comunió amb Déu que era abans del pecat original (cf. Mc 1,12-13; Is 51,3). Que la nostra Quaresma supose recórrer eixe mateix camí, per a portar també l'esperança de Crist a la creació, que «serà alliberada de l'esclavitud de la corrupció per a entrar en la gloriosa llibertat dels fills de Déu» (Rm 8,21). No deixem transcórrer en va este temps favorable. Demanem a Déu que ens ajude a emprendre un camí de verdadera conversió. Abandonem l'egoisme, la mirada fixa en nosaltres mateixos, i dirigim-nos a la Pasqua de Jesús; fem-nos proïsmes dels nostres germans i germanes que passen dificultats, compartint amb ells els nostres béns espirituals i materials. Així, acollint en la nostra vida concreta la victòria de Crist sobre el pecat i la mort, atraurem la seua força transformadora també sobre la creació.

Vaticà, 4 d'octubre de 2018
Festa de sant Francesc d'Assís

Francesc

En el temps de Quaresma

DIRECTORI SOBRE LA PIETAT POPULAR I LA LITÚRGIA

(Congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments, 2002)

124. La Quaresma és el temps que precedix i disposa a la celebració de la Pasqua. Temps d'escolta de la Paraula de Déu i de conversió, de preparació i de memòria del Baptisme, de reconciliació amb Déu i amb els germans, de recurs més freqüent a les "armes de la penitència cristiana": l'oració, el dejuni i l'almoina (cf. Mt 6,1-6.16-18). 

En l'àmbit de la pietat popular no es percep fàcilment el sentit mistèric de la Quaresma i no s'han assimilat alguns dels grans valors i temes, com la relació entre el "sagrament dels quaranta dies" i els sagraments de la iniciació cristiana, o el misteri de l'"èxode", present al llarg de tot l'itinerari quaresmal. Segons una constant de la pietat popular, que tendix a centrar-se en els misteris de la humanitat de Crist, en la Quaresma els fidels concentren la seua atenció en la Passió i Mort del Senyor. 

125. El començament dels quaranta dies de penitència, en el Ritu romà, es caracteritza pel símbol auster de les Cendres, que distingix la Litúrgia del Dimecres de Cendra. Propi dels antics ritus amb els quals els pecadors convertits se sotmetien a la penitència canònica, el gest de cobrir-se amb cendra té el sentit de reconéixer la pròpia fragilitat i mortalitat, que necessita ser redimida per la misericòrdia de Déu. Lluny de ser un gest purament exterior, l'Església l'ha conservat com a signe de l'actitud del cor penitent que cada batejat està cridat a assumir en l'itinerari quaresmal. S'ha d'ajudar els fidels, que acudixen en gran quantitat a rebre la Cendra, a captar el significat interior que té este gest, que obri a la conversió i a l'esforç de la renovació pasqual. 

Malgrat la secularització de la societat contemporània, el poble cristià advertix clarament que durant la Quaresma cal dirigir l'esperit cap a les realitats que són verdaderament importants; que fa falta un esforç evangèlic i una coherència de vida, traduïda en bones obres, en forma de renúncia a les coses supèrflues i sumptuoses, en expressions de solidaritat amb els qui patixen i amb els necessitats. 

També els fidels que freqüenten poc els sagraments de la Penitència i de l'Eucaristia saben, per una llarga tradició eclesial, que el temps de Quaresma-Pasqua està en relació amb el precepte de l'Església de confessar els pecats greus, almenys una vegada a l'any, preferentment en el temps pasqual. 

126. La divergència que hi ha entre la concepció litúrgica i la visió popular de la Quaresma, no impedix que el temps dels "Quaranta dies" siga un espai propici per a una interacció fecunda entre Litúrgia i pietat popular. 

Un exemple d'esta interacció el tenim en el fet que la pietat popular afavorix, alguns dies, alguns exercicis de pietat i algunes activitats apostòliques i caritatives, que la mateixa Litúrgia quaresmal preveu i recomana. La pràctica del dejuni, tan característica des de l'antiguitat en este temps litúrgic, és un "exercici" que allibera voluntàriament de les necessitats de la vida terrestre per a redescobrir la necessitat de la vida que ve del cel: "No sols de pa viu l'home, sinó de tota paraula que ix de la boca de Déu" (Mt 4,4; cf. Dt 8,3; Lc 4,4; antífona de comunió de l'I Diumenge de Quaresma).

Missatge per a la Quaresma de 2023

MISSATGE DEL SANT PARE FRANCESC

PER A LA QUARESMA DE 2023

Ascesi quaresmal, un camí sinodal

Benvolguts germans i germanes:

Els evangelis de Mateu, Marc i Lluc concorden en relatar l'episodi de la Transfiguració de Jesús. En este esdeveniment veem la resposta que el Senyor va donar als seus deixebles quan li van manifestar incomprensió cap a Ell. De fet, poc abans s'havia produït un autèntic enfrontament entre el Mestre i Simó Pere, qui, després de professar la seua fe en Jesús com el Crist, el Fill de Déu, va rebutjar el seu anunci de la passió i de la creu. Jesús el va reprendre enèrgicament: «Fuig d'ací, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no penses com Déu, sinó com els hòmens» (Mt 16,23). I «sis dies després, Jesús va prendre a Pere, a Jaume i a Joan, el germà de Jaume, i els va dur dalt d'una muntanya alta» (Mt 17,1).

L'evangeli de la Transfiguració es proclama cada any el segon diumenge de Quaresma. En efecte, en este temps litúrgic el Senyor ens pren amb ell i ens du a un lloc apartat. Encara que els nostres compromisos diaris ens obliguen a estar allí on ens trobem habitualment, vivint una quotidianitat sovint repetitiva i a vegades avorrida, en Quaresma se'ns convida a "pujar dalt d'una muntanya alta" juntament amb Jesús, per a viure amb el Poble sant de Déu una experiència particular d'ascesi.

L'ascesi quaresmal és un compromís, animat sempre per la gràcia, per a superar la nostra falta de fe i la nostra resistència a seguir a Jesús en el camí de la creu. Era precisament el que necessitaven Pere i els altres deixebles. Per a aprofundir en el nostre coneiximent del Mestre, per a comprendre i acollir plenament el misteri de la salvació divina, realitzada en el do total d'ell mateix per amor, hem de deixar-nos conduir per Ell a un lloc desert i elevat, distanciant-nos de les mediocritats i de les vanitats. Cal posar-se en camí, un camí costa amunt, que requerix esforç, sacrifici i concentració, com una excursió per la muntanya. Estos requisits també són importants per al camí sinodal que, com a Església, ens hem compromés a realitzar. Ens farà bé reflexionar sobre esta relació que hi ha entre l'ascesi quaresmal i l'experiència sinodal.

En el "retir" al mont Tabor, Jesús va dur amb ell tres deixebles, elegits per a ser testimonis d'un esdeveniment únic. Va voler que eixa experiència de gràcia no fora solitària, sinó compartida, com ho és, en essència, tota la nostra vida de fe. A Jesús hem de seguir-lo junts. I junts, com a Església pelegrina en el temps, vivim l'any litúrgic i, en ell, la Quaresma, caminant amb els que el Senyor ha posat al nostre costat com a companys de viatge. Anàlogament a l'ascens de Jesús i els seus deixebles al mont Tabor, podem afirmar que el nostre camí quaresmal és "sinodal", perquè el fem junts per la mateixa senda, deixebles de l'únic Mestre. Sabem, de fet, que Ell mateix és el Camí i, per això, tant en l'itinerari litúrgic com en el del Sínode, l'Església no fa més que entrar cada volta més plenament i profundament en el misteri de Crist Salvador.

I arribem al moment culminant. Diu l'Evangeli que Jesús «es va transfigurar davant d'ells: la seua cara es tornà resplandent com el sol, i els seus vestits, blancs com la llum» (Mt 17,2). Ací està la "punta", la meta del camí. Al final de la pujada, mentres estaven en el punt més alt de la muntanya amb Jesús, es va concedir als tres deixebles la gràcia de vore'l en la seua glòria, resplandent de llum sobrenatural. Una llum que no procedia de l'exterior, sinó que irradiava d'Ell mateix. La bellesa divina d'esta visió va ser incomparablement més gran que qualsevol esforç que els deixebles hagueren pogut fer per a pujar al Tabor. Com en qualsevol excursió exigent de muntanya, a mesura que es puja cal mantindre la mirada fixa en la senda; però el panorama meravellós que es revela al final, sorprén i fa que valga la pena. També el procés sinodal sembla sovint un camí difícil, cosa que a vegades ens pot desanimar. Però el que ens espera al final és, sens dubte, una cosa meravellosa i sorprenent, que ens ajudarà a comprendre millor la voluntat de Déu i la nostra missió al servici del seu Regne.

L'experiència dels deixebles al mont Tabor es va enriquir encara més quan, al costat de Jesús transfigurat, van aparéixer Moisés i Elies, que personifiquen respectivament la Llei i els Profetes (cf. Mt 17,3). La novetat de Crist és el compliment de l'antiga Aliança i de les promeses; és inseparable de la història de Déu amb el seu poble i revela el seu sentit profund. De manera similar, el camí sinodal està arrelat en la tradició de l'Església i, al mateix temps, obert a la novetat. La tradició és font d'inspiració per a buscar nous camins i evita les temptacions oposades de l'immobilisme i de l'experimentació improvisada.

El camí ascètic quaresmal, igual que el sinodal, té com a meta una transfiguració personal i eclesial. Una transformació que, en els dos casos, troba el seu model en la de Jesús i es realitza mitjançant la gràcia del seu misteri pasqual. Per tal que esta transfiguració puga realitzar-se en nosaltres enguany, vullc proposar dos "camins" a seguir per a pujar al costat de Jesús i arribar amb Ell a la meta.

[Primer camí]

El primer fa referència a l'imperatiu que Déu Pare va dirigir als deixebles al Tabor, mentres contemplaven a Jesús transfigurat. La veu que es va sentir des del núvol va dir: «Escolteu-lo» (Mt 17,5). Per tant, la primera indicació és molt clara: escoltar a Jesús. La Quaresma és un temps de gràcia en la mesura que escoltem Aquell que ens parla. ¿I com ens parla? Primer que res, en la Paraula de Déu, que l'Església ens oferix en la litúrgia. No deixem que caiga en sac foradat. Si no podem participar sempre en la Missa, meditem les lectures bíbliques de cada dia, fins i tot amb l'ajuda d'internet. A més de parlar-nos en les Escriptures, el Senyor ho fa a través dels nostres germans i germanes, especialment en els rostres i en les històries dels qui necessiten ajuda. Però vullc afegir també un altre aspecte, molt important en el procés sinodal: escoltar a Crist passa també per escoltar els nostres germans i germanes en l'Església; eixa escolta recíproca que en algunes fases és l'objectiu principal, i que, de totes maneres, sempre és indispensable en el mètode i en l'estil d'una Església sinodal.

[Segon camí]

Després de sentir la veu del Pare, «els deixebles, espantats, es prosternaren de front a terra. Jesús es va acostar, els va tocar i els va dir: "Alceu-vos, no tingueu por". Ells alçaren els ulls i no veren a ningú més, sinó a Jesús tot sol» (Mt 17,6-8). Heus ací la segona indicació per a esta Quaresma: no refugiar-se en una religiositat feta d'esdeveniments extraordinaris, d'experiències suggestives, per por d'afrontar la realitat amb les fatigues, les dificultats i les contradiccions quotidianes. La llum que Jesús mostra als deixebles és un avanç de la glòria pasqual i cap a ella hem d'anar, seguint-lo "només a Ell". La Quaresma està orientada a la Pasqua. El "retir" no és un fi en si mateix, sinó que ens prepara per a viure la passió i la creu amb fe, esperança i amor, per a arribar a la resurrecció. D'igual manera, el camí sinodal no ha de fer-nos creure en la il·lusió que hem arribat quan Déu ens concedix la gràcia d'algunes experiències fortes de comunió. També allí el Senyor ens repetix: «Alceu-vos, no tingueu por». Baixem a la plana i que la gràcia que hem experimentat ens sostinga per a ser artesans de la sinodalitat en la vida ordinària de les nostres comunitats.

Benvolguts germans i germanes, que l'Esperit Sant ens anime durant esta Quaresma en la nostra escalada amb Jesús, per a que experimentem la seua resplandor divina i així, enfortits en la fe, prosseguim junts el camí amb Ell, glòria del seu poble i llum de les nacions.

Roma, Sant Joan del Laterà, 25 de gener de 2023, Festa de la Conversió de sant Pau

Francesc

(Traducció al valencià de F. Xavier Martí i Juan)

Llegiu també:

• Enric Benavent, arquebisbe de València: La meta de la Quaresma (2023, febrer 22)
• Enric Benavent, arquebisbe de València: Un temps favorable per a la conversió (2023, febrer 15)