Sant Josep, mestre de silencis

F. Xavier Martí i Juan

En una llibreria de vell trobe un títol seductor: El arte de callar. L’autor, l’abbé Dinouart, és un capellà francés peculiar, perquè, d’una banda, declara la igualtat de dones i hòmens i, d’una altra, es manifesta contra la llibertat d’expressió. L’opuscle, publicat en 1771 a París, es pot considerar com una retòrica del silenci, tant l’oral com l’escrit. El primer principi necessari per a callar diu així: «Només s’ha de deixar de callar quan hom té alguna cosa a dir més valuosa que el silenci».

Sempre he pensat que ser callat era una virtut i sempre he desconfiat dels xarraires. Gràcies, però, a la llista d’espècies de silenci de Dinouart m’adone que no sempre és així, perquè hi ha un silenci intel·ligent, sí, però també hi ha un silenci estúpid. A més, cada espècie de silenci s’adiu amb un temperament humà. Així, per exemple, el silenci estúpid «és patrimoni dels esperits dèbils i imbècils».

Com que un llibre sempre porta cap a un altre, en trobe un més recent de l’editorial Fragmenta. Es tracta de la Història del silenci, d’Alain Corbin, un recorregut pels significats del silenci des del Renaixement fins als nostres dies. L’historiador francés invita també a recordar els silencis de l’Evangeli, començant pels de sant Josep. No sé si este autor és creient o no, però em sembla que la seua investigació pot ser més útil per als cristians que no la de l’abbé Dinouart, perquè a pesar de ser prevere no reflexiona sobre el silenci que es meravella davant del misteri; com, per exemple, quan Josep i Maria presenten Jesús al temple i resten «meravellats del que es deia d’ell» (Lc 2,33).

Fou Josep, certament, un mestre de silencis i cal que hi meditem en este any que se li dedica. Escrigué en 1907 Eugeni d’Ors sobre ell: «No hi ha en tota la història sagrada, ni en tota la història profana, ànima més callada que aquesta ànima senzilla». Per això, diu, «ens és misteriós». Segons Xènius este misteri és el mateix que el del poble: «Sant Josep, Poble... ¿Com sou, què penseu? Ningú de nosaltres ho sabria dir». Potser per això, diu el papa Francesc en la carta apostòlica Patris corde, «sant Josep és un pare que sempre ha sigut estimat pel poble cristià».

Callem més, llegim més i contemplem els misteris de la nostra fe a l’estil de Josep.

Referències bibliogràfiques:

• Abate Dinouart: El arte de callar, Siruela, Madrid 1999; Abbé Dinouart: L’art de callar, Edicions de la Ela Geminada, Girona 2016.
• Alain Corbin: Història del silenci, Fragmenta, Barcelona 2019; Historia del silencio, Acantilado, Barcelona 2019.

(Publicat en Cresol, núm. 158 (València 2021), p. 54).

---

Continguts relacionats:

• Sant Pau VI: Necessitat del silenci interior (1973)
• Ximo Garcia Roca: El silenci sensat (2010)

Necessitat del silenci interior

Sant Pau VI, papa

Audiència General

Dimecres, 5 de desembre de 1973

Necessitat del silenci interior per a escoltar la veu de Déu

[...]

En la pràctica de la nostra vida espiritual ací caldria posar la doctrina de l'oració, com a condició fonamental de la nostra religiositat salvadora. Ens referim a la pregària que obri l'ànima a l'acció benèfica de la misericòrdia de Déu i que és, més o menys, coneguda per tots, ja siga en la seua definició essencial d’acte racional de l'esperit que s’adreça a Déu voluntàriament, ja siga com acte de tensió amorosa cap a Ell (Bossuet, Serm. 1, 374, «il n'y a que la seule charité qui prie»), ja siga com absorció contemplativa i mística en la presència de l'interlocutor diví.

[Oració i «orientació»]

Però l'oració, així concebuda, pressuposa el coneixement i la fe en Déu, i de fet sovint es tracta de la veu interior d'una paraula que no sabríem formular, i que l'Esperit pronuncia en nosaltres amb accents inefables (Rom 8,26). I suposa una vida espiritual regular, que malauradament, molts, moltíssims no tenen: són muts, no són capaços d'emetre amb un sentiment de pietat el simple nom paternal, dolcíssim, santíssim, de Déu. 

¿Des de quin punt es pot presentar la «conversió» a estes persones, que són legió? 

Mireu: cal tenir en compte l'«estat d'ànim» d'estes persones, millor dit, d’este poble, d'estos germans que, per incúria espiritual o per excés crític, no estan de moment en condicions de balbucejar aquella oració mínima que establiria immediatament una relació amb Déu. Com hem de procedir? 

Certament ací no podem resoldre un problema espiritual d'esta magnitud, però recomanarem només dues paraules que ens poden ajudar. És a dir, fins i tot abans de parlar de «conversió» en el sentit ple i saludable d'este terme, parlarem d’’orientació'; demanem als que estan encara al llindar del món religiós, que adrecen, al problema que ens interessa i que ha d'interessar a tots, una simple mirada, una simple orientació de la seua atenció. Este és un acte humà superlativament honest, el de dedicar al problema de Déu una reflexió, ja nasca de la necessitat interior de lògica i de veritat, o que sorgisca d'una observació externa que suggerix i exigix una crida a un Principi Suprem. Orientar-se cap a l'inextingible far del Déu amagat, del Déu vivent. El problema religiós sempre val la pena. 

[Oració i silenci]

L'altra paraula, que suggerim per la similar condició espiritual, sembla una contradicció, però és una paradoxa simple i raonable; i és la paraula silenci. Per a entendre alguna cosa sobre el problema religiós, necessitem el silenci; del silenci interior, que també reclama una mica de silenci exterior. Silenci: ens referim a la suspensió de totes les remors, de totes les impressions dels sentits, de totes les veus que l’ambient imposa a les nostres oïdes, i que ens fa extravertits, ens fa sords, mentre ens ompli d'ecos, d'imatges, d'estímuls que, ens agrade o no, paralitzen la nostra llibertat interior per a pensar, per a pregar. El silenci ací no vol dir son: vol dir, en el nostre cas, un diàleg amb nosaltres mateixos, una reflexió tranquil·la, un acte de consciència, un moment de solitud personal, un intent de recuperació de nosaltres mateixos. Més encara: donarem al silenci la capacitat d'escoltar. Escoltar, què?, a qui? No podem dir-ho; però sabem que l’escolta espiritual ens permet percebre, si Déu ens concedix la gràcia, la seua veu, esta veu que immediatament es distingix per la dolcesa i la força, per la seua paraula, de Déu; el Déu que, de seguida, quasi per impuls instintiu, comencem a cridar des de dins, amb avidesa de conéixer i comprendre, amb temor i amb confiança, amb emoció inusual i invasora bondat: el Déu-Paraula, fet mestre interior. 

El temps litúrgic de l’Advent ens ha conduit per esta via: silenci per a escoltar; i també el motiu apressant de l’Any Sant, que imposa el silenci i l'oració i que proposa per a moltes de les nostres preocupacions modernes la resposta de Déu, la del seu Amor i la de la nostra salvació. 

Amb la nostra Benedicció Apostòlica.

Font:  http://w2.vatican.va/content/paul-vi/it/audiences/1973/documents/hf_p-vi_aud_19731205.html.

Traduït de l'italià per X. Martí.

El silenci sensat

Ximo Garcia Roca

Teòleg i sociòleg

Sent una profunda tristesa davant dels destrellats verbals en l'espai públic, que es despleguen en retòriques sense sentit sobre la crisi de la societat actual, en crits desconcertants sobre les pèrdues dels jóvens, en desqualificacions inquietants sobre el govern socialista. Necessitem urgentment recrear l'ús públic de la raó i donar valor al silenci sensat.

No col·laborem en la construcció col·lectiva del discurs seré i decent quan s'equipara la protecció del linx ibèric amb la del xiquet no nascut, o es diu que el preservatiu només multiplica els problemes, o es parla de la dictadura dels innocents, o se sosté que la nostra pobra situació espiritual és un mal major que la tragèdia d'Haití, o es diu que l'Església està perseguida actualment a Espanya. Tot, paraules buides que comprometen hui la transmissió de la fe i la pertinença a la comunitat eclesial! Només s'aconseguix trivialitzar la paraula, banalitzar el patiment i perdre la finor del que és raonable.

L'espiritualitat de la quotidianitat necessita donar valor al silenci, unes vegades provocant-lo, altres vegades exigint-lo i sempre gaudint-lo com la condició mateixa de la paraula.

El silenci provocat

Un cronista, des de l'interior de la tragèdia d'Haití, relata que, rodejat de cadàvers sense soterrar, d'hospitals i col·legis desplomats, ha quedat impressionat pel silenci de les víctimes que han deixat d'esperar i ja no confien que ningú els atenga. En eixe context, un home encabotat a arrancar les bigues d'un edifici per a rescatar als que van quedar atrapats, es gira cap a la multitud que l'observa i es posa un dit a la boca demanant i ordenant silenci. L'home ha cregut escoltar una veu que li demana ajuda. Una veu que encara clama en el desert. El silenci provocat el connecta a la vida i d'esta manera rep motius per a continuar en la busca.

Amb esta imatge s'expressa l'actualitat d'un silenci que ens connecta amb una altra realitat; hi ha rumors de vida que caminen encapsulats i que només es perceben si es produïx silenci per a sintonitzar amb una altra ona. Hi ha sorolls que impedixen captar els signes de transcendència; són els sorolls que produïx el benestar com a valor suprem, la competitivitat com a mètode, la seguretat com a obsessió, el desig individual com a motor, el cultiu al cos com a distracció.

El valor d'este silenci convertix el sacerdot secular en tutor de silencis, algú que ajuda la comunitat a construir tallafocs per a insonoritzar-se davant de tant de soroll.

El silenci exigit

L'espiritualitat de la quotidianitat exigix també un tipus de silenci que produïxen l'absurditat i la pena; hi ha hecatombes, devastacions i abismes, com els viscuts estos dies a Haití, que et deixen sense paraules. En la vida diària, el sacerdot practica el silenci, quan acompanya calladament els pares davant de la mort prematura dels seus fills, o davant de la deterioració irreversible del cos. És el silenci davant d'allò que ferix i ofén.

L'existència del sacerdot està rodejada de paisatges de clamors i esgarros existencials com el desemparament, l'abandó, la marginalitat, la dominació, la pobresa, la soledat. Són silencis que ens evangelitzen.

Defendre el silenci consistix a no sucumbir davant dels mites i les ideologies. Valga com a exemple les paraules buides que davant del terratrémol d'Haití desvien l'atenció cap a la brutalitat de la naturalesa, davant de la qual res es pot fer, o recorren a una espècie de maledicció bíblica que desvia cap al cel la responsabilitat de la humanitat. Davant d'esta mitologia, el sacerdot exigix silenci perquè es puga percebre que la responsabilitat del mal i del patiment són exclusivament de la humanitat i de la seua història.

És el silenci, humitejat per les llàgrimes, que exigia Job en fer callar els seus amics; mentres Job es mantenia en silenci davant del femer per a parlar amb Déu, els seus amics el distreien amb falsos discursos, que invocaven Déu inútilment.

El silenci necessari


Hi ha un silenci que precedix la paraula i és la condició de la parla, la possibilitat de la conversa; si no hi ha silenci, no s'escolta l'altre. Sense el silenci acabem sent simples tertulians, parlem però no ens sentim.

És un silenci que assenyala cap a una altra realitat possible, com la veu d'un silenci tènue. És una modalitat de silenci que obri a la reciprocitat i a l'experiència espiritual d'una realitat que pot donar més de si. I esta esperança que bull en la realitat no ens porta a buscar situacions humanes extremes, com si es tractara d'un esport de risc, sinó a veure en la vida quotidiana la inquietud essencial de les coses i de les persones. Darrere de tot l'inanimat, hi ha una vida secreta; darrere de tota inquietud humana hi ha una aventura de l'absolut.

Este silenci ens situa tan lluny de la retòrica del que és elevat com de la ideologia del que és profund. Llavors, tot és comú però no trivial, com la vida mateixa. Hi ha una espiritualitat secular que s'alimenta simultàniament de silenci i paraula, de sorolls i recessos, de crits i invocacions. Esta connexió caracteritza l'espiritualitat del clero secular. Viu simultàniament en el carrer i en el temple, en la voràgine dels esdeveniments i en la soledat de sa casa. Parla de Déu callant i resa actuant. Inclús quan es veu obligat per raons vitals i psicològiques a retirar-se, ho fa per a tornar. És un silenci que connecta la realitat amb la "fonte que mana y corre aunque es de noche!" No necessitem abandonar el poble, ni el carrer, ni la comunitat, ni la universitat ni l'acadèmia, ja que en el lloc del perill està la salvació.

Editat com "El silenci en l'espiritualitat secular" en Cresol, 93 (2010, febrer), pp. 12-13.

---

Continguts relacionats:

• Sant Pau VI: Necessitat del silenci interior (1973)
• F. Xavier Martí: Sant Josep, mestre de silencis (2021)