Missatge del papa Francesc per a la Jornada Mundial de les Comunicacions Socials (2025)

MISSATGE DE SA SANTEDAT EL PAPA FRANCESC

PER A LA LIX JORNADA MUNDIAL DE LES COMUNICACIONS SOCIALS

Compartiu amb mansuetud l'esperança que hi ha en els vostres cors (cf. 1 P 3,15-16)

Benvolguts germans i germanes,

En el nostre temps, marcat per la desinformació i la polarització, on pocs centres de poder controlen un volum de dades i informacions sense precedents, em dirigisc a vosaltres convençut que és molt necessari —hui més que mai— el vostre treball com a periodistes i comunicadors. El vostre compromís valent és indispensable per a posar en el centre de la comunicació la responsabilitat personal i col·lectiva cap al proïsme.

Pensant en el Jubileu que celebrem enguany com un període de gràcia en un temps tan turbulent, vullc, amb este Missatge, convidar-vos a ser comunicadors d'esperança, començant per una renovació del vostre treball i missió segons l'esperit de l'Evangeli.

Desarmar la comunicació

Hui dia, amb molta freqüència la comunicació no genera esperança, sinó por i desesperació, prejudici i rancor, fanatisme i fins i tot odi. Moltes vegades se simplifica la realitat per a suscitar reaccions instintives; s'usa la paraula com un punyal; s'utilitzen fins i tot informacions falses o deformades hàbilment per a llançar missatges destinats a incitar els ànims, a provocar, a ferir. Ja he afirmat en diverses ocasions la necessitat de “desarmar” la comunicació, de purificar-la de l'agressivitat. Reduir la realitat a un eslògan mai produïx bons fruits. Tots veem com —des dels programes d'entrevistes fins a les guerres verbals en les xarxes socials— amenaça de prevaldre el paradigma de la competència, de la contraposició, de la voluntat de domini i possessió, de manipulació de l'opinió pública.

Hi ha també un altre fenomen preocupant, que podríem definir com la “dispersió programada de l'atenció” a través dels sistemes digitals, que, en perfilar-nos segons les lògiques del mercat, modifiquen la nostra percepció de la realitat. D'eixa manera assistim, sovint impotents, a una espècie d'atomització dels interessos, i això acaba minant les bases del nostre ser comunitat, la capacitat de treballar junts pel bé comú, d'escoltar-nos, de comprendre les raons de l'altre. Sembla, per tant, que identificar un “enemic” contra el qual llançar-se verbalment siga indispensable per a autoafirmar-se. I quan l'altre es convertix en “enemic”, quan el seu rostre i la seua dignitat s'enfosquixen per a humiliar-lo i burlar-se'n, també es perd la possibilitat de generar esperança. Com ens ha ensenyat don Tonino Bello, tots els conflictes “troben la seua arrel en la dissolució dels rostres” [1]. No podem rendir-nos davant d'esta lògica.

Esperar, en realitat, no és fàcil en absolut. Deia Georges Bernanos que «només esperen els que han tingut el valor de desesperar de les il·lusions i de les mentires en les quals trobaven una seguretat que prenien falsament com a esperança. […] L'esperança és un risc a córrer. Fins i tot és el risc dels riscos» [2]. L'esperança és una virtut amagada, constant i pacient. No obstant això, per als cristians l'esperança no és una elecció opcional, sinó una condició imprescindible. Com recordava Benet XVI en l'encíclica Spe salvi, l'esperança no és optimisme passiu sinó, per contra, una virtut “performativa”, és a dir, capaç de canviar la vida: «Qui té esperança viu d'una altra manera; se li ha donat una vida nova» (núm. 2).

Donar raó amb mansuetud de l'esperança que hi ha en nosaltres

En la Primera carta de Pere (cf. 3,15-16) trobem una síntesi admirable on l'esperança es posa en relació amb el testimoni i amb la comunicació cristiana: «Glorifiqueu en el vostre cor a Crist, el Senyor. Estigueu sempre disposats a donar raó de la vostra esperança a qualsevol que vos demane una explicació, però feu-ho amb delicadesa i respecte». Vullc detindre'm en tres missatges que podem deduir d'estes paraules.

«Glorifiqueu en el vostre cor a Crist, el Senyor»: l'esperança dels cristians té un rostre, el rostre del Senyor ressuscitat. La seua promesa d'estar sempre amb nosaltres gràcies al do de l'Esperit Sant ens permet esperar contra tota esperança i vore els rastres amagats del bé, fins i tot quan tot sembla perdut.

El segon missatge ens demana que estiguem preparats per a donar raó de la nostra esperança. És interessant observar que l'Apòstol convida a donar raó de l'esperança a «qualsevol que vos demane una explicació». Els cristians, abans de res, no són aquells que “parlen” de Déu, sinó aquells que reflectixen la bellesa del seu amor, una forma nova de viure totes les coses. És l'amor viscut el que suscita la pregunta i exigix la resposta: ¿per què viuen així?, ¿per què són així?

En l'expressió de sant Pere trobem, finalment, un tercer missatge: que la resposta a esta pregunta siga donada «amb delicadesa i respecte». La comunicació dels cristians —però també diria que la comunicació en general— hauria d'estar entreteixida de mansuetud, de proximitat, a l'estil dels companys de camí, seguint al Comunicador més gran de tots els temps, Jesús de Natzaret, que al llarg del trajecte dialogava amb els dos deixebles d'Emaús i els cremava els cors per dins pel mode en què interpretava els esdeveniments a la llum de les Escriptures.

Per això, somie amb una comunicació que sàpia fer-nos companys de camí de tants germans i germanes nostres, per a revivar en ells l'esperança en un temps tan atribolat. Una comunicació que siga capaç de parlar al cor, no de suscitar reaccions passionals d'aïllament i de ràbia, sinó actituds d'obertura i amistat; capaç d'apostar per la bellesa i l'esperança fins i tot en les situacions aparentment més desesperades; capaç de generar compromís, empatia, interés pels altres. Una comunicació que ens ajude a «reconéixer la dignitat de cada ser humà i [a] cuidar junts la nostra casa comuna» (Carta enc. Dilexit nos, 217).

Somie amb una comunicació que no venga il·lusions o temors, sinó que siga capaç de donar raons per a esperar. Martin Luther King va dir: «Si puc ajudar a algú quan passa, si puc alegrar a algú amb una paraula o una cançó, […] llavors la meua vida no haurà sigut en va» [3]. Per a fer això hem de sanar de les “malalties” del protagonisme i de l'autoreferencialitat, evitar el risc de discursos inútils. El que aconseguix el bon comunicador és que qui escolta, llig o mira puga participar, puga sentir-se inclòs, puga trobar la millor part de si mateix i entrar amb estes actituds en les històries narrades. Comunicar d'eixa manera ajuda a convertir-se en “pelegrins d'esperança”, com diu el lema del Jubileu.

Esperar junts

L'esperança és sempre un projecte comunitari. Pensem per un moment en la grandesa del missatge d'este any de gràcia: tots estem convidats —realment tots!— a recomençar, a permetre-li a Déu que ens alce, a deixar que ens abrace i ens inunde de misericòrdia. En tot això s'entrellacen la dimensió personal i la comunitària: emprenem un viatge junts, peregrinem juntament amb molts germans i germanes, travessem junts la Porta Santa.

El Jubileu té moltes implicacions socials. Pensem, per exemple, en el missatge de misericòrdia i esperança per als qui viuen en les presons, o en la crida a la proximitat i a la tendresa cap als qui patixen i estan marginats. El Jubileu ens recorda que tots els qui treballen per la pau «seran anomenats fills de Déu» (Mt 5,9). Així ens obri a l'esperança, ens indica l'exigència d'una comunicació atenta, tranquil·la, reflexiva, capaç d'indicar camins de diàleg. Vos anime, per tant, a descobrir i a contar les nombroses històries de bé amagades entre els plecs de la crònica; a imitar als buscadors d'or, que tamisen incansablement l'arena a la recerca de la minúscula llavor. És bell trobar estes llavors d'esperança i donar-les a conéixer. Ajuda el món a ser un poc menys sord al crit dels últims, un poc menys indiferent, un poc menys tancat. Sapiau trobar sempre els centellejos de bé que ens permeten esperar. Esta comunicació pot contribuir a entreteixir la comunió, a fer-nos sentir menys sols, a descobrir la importància de caminar junts.

No oblidem el cor

Benvolguts germans i germanes, davant de les vertiginoses conquistes de la tècnica, vos convide a cuidar els vostres cors, és a dir, la vida interior. ¿Què significa això? Vos deixe algunes pistes.

Sigau mansos i no oblideu mai el rostre de l'altre; parlar al cor de les dones i els hòmens al servici dels quals és dirigit el vostre treball.

No permeteu que les reaccions instintives guien la comunicació. Sembreu esperança sempre, encara que siga difícil, encara que coste, encara que semble no donar fruit.

Intenteu practicar una comunicació que sàpia sanar les ferides de la nostra humanitat.

Doneu espai a la confiança del cor que, com una flor fràgil, però resistent, no sucumbix davant de les inclemències de la vida sinó que florix i creix en els llocs més impensats: en l'esperança de les mares que resen cada dia per a vore els seus fills tornar de les trinxeres d'un conflicte; en l'esperança dels pares que migren entre mil riscos i peripècies a la recerca d'un futur millor; en l'esperança dels xiquets que aconseguixen jugar, somriure i creure en la vida fins i tot entre els enderrocs de les guerres i en els carrers pobres de les faveles.

Sigau testimonis i promotors d'una comunicació no hostil, que difonga una cultura de la cura, que construïsca ponts i travesse els murs visibles i invisibles del nostre temps.

Conteu històries plenes d'esperança, tenint en compte el nostre destí comú i escrivint junts la història del nostre futur.

Tot això poden i podem fer-ho amb la gràcia de Déu, que el Jubileu ens ajuda a rebre en abundància. Pregue per això i vós beneïxc a cada u de vosaltres i al vostre treball.

Roma, Sant Joan del Laterà, 24 de gener de 2025, memòria de sant Francesc de Sales.

FRANCESC

________________

[1] Cf. « La pace come ricerca del volto», en Omelie e scritti quaresimali, Molfetta 1994, 317.

[2] Georges Bernanos, La libertad, ¿para què?, Madrid 1989, 91-92.

[3] Sermó “The Drum Major Instinct” (4 de febrer de 1968).

Missatge del papa Francesc per a la Jornada Mundial d'Oració per les Vocacions (2025)

MISSATGE DEL SANT PARE FRANCESC

PER A LA 62a JORNADA MUNDIAL

D'ORACIÓ PER LES VOCACIONS

[11 de maig de 2025]

Pelegrins d'esperança: el do de la vida

Benvolguts germans i germanes,

En esta LXII Jornada Mundial d'Oració per les Vocacions, vullc dirigir-vos una invitació plena d'alegria i coratge per a ser pelegrins d'esperança, entregant la vida amb generositat.

La vocació és un do preciós que Déu sembra en el cor, una crida a eixir de nosaltres mateixos per a emprendre un camí d'amor i de servici. I cada vocació en l'Església —siga laical, al ministeri ordenat o a la vida consagrada— és un signe de l'esperança que Déu posa en el món i en cada u dels seus fills.

En el nostre temps, molts jóvens se senten perduts davant del futur. Experimenten sovint incertesa sobre el seu futur laboral i, més profundament, una crisi d'identitat, que és també una crisi de sentit i de valors, i que la confusió del món digital fa encara més difícil de travessar. Les injustícies contra els més dèbils i contra els pobres, la indiferència d'un benestar egoista i la violència de la guerra amenacen els somnis d'una vida bona que els jóvens coven en el seu cor. A pesar d'això, el Senyor, que coneix el cor humà, no ens deixa en la incertesa; al contrari, vol despertar en cada u la convicció de ser amat, cridat i enviat com a pelegrí d'esperança.

Per això, a nosaltres, els membres adults en l'Església —especialment, els pastors— se'ns demana acollir, discernir i acompanyar el camí vocacional de les noves generacions. I vosaltres, jóvens, esteu cridats a ser els protagonistes de la vostra vocació o, millor encara, coprotagonistes juntament amb l'Esperit Sant, que suscita en vosaltres el desig de fer de la vostra vida un do d'amor.

Acollir el camí vocacional propi

Estimats jóvens, «la vida vostra no és un “mentrestant”. Vosaltres sou l'ara de Déu» (exhort. ap. postsin. Christus vivit, 178). Cal prendre consciència que el do de la vida exigix una resposta generosa i fidel. Mireu els sants i beats jóvens que van respondre amb alegria a la crida del Senyor: santa Rosa de Lima, sant Doménec Savio, santa Teresa de Lisieux, sant Gabriel de la Dolorosa, els beats —que prompte seran sants— Carles Acutis i Pere Jordi Frassati, i tants altres. Cada u d'ells va viure la vocació com un camí cap a la felicitat plena, en la relació amb Jesús viu. Quan escoltem la seua Paraula, el nostre cor crema dins de nosaltres (cf. Lc 24,32) i sentim el desig de consagrar la nostra vida a Déu; ací naix la voluntat de descobrir com i en quina forma de vida podem correspondre a l'amor que Ell ens ha donat primer.

Tota vocació, quan es percep profundament en el cor, fa sorgir la resposta com un impuls interior cap a l'amor i el servici; com una font d'esperança i caritat, i no com una búsqueda d'autoafirmació. Vocació i esperança, per tant, estan entrellaçades en el projecte diví per a l'alegria de cada home i de cada dona, perquè tots estem cridats a oferir la nostra vida pels altres (cf. exhort. ap. Evangelii gaudium, 268). Molts jóvens busquen conéixer el camí que Déu els convida a recórrer: alguns descobrixen —moltes vegades amb sorpresa— la vocació al sacerdoci o a la vida consagrada; uns altres perceben la bellesa de la vocació al matrimoni i la vida familiar, així com la crida al compromís pel bé comú i al testimoni de la fe entre els seus companys i amics.

Tota vocació està animada per l'esperança, que es traduïx com a confiança en la Providència. En efecte, per al cristià, esperar és molt més que un simple optimisme humà: és per damunt de tot una certesa basada en la fe en Déu, que actua en la història de cada persona. I així, la vocació madura en la fidelitat diària a l'Evangeli, en l'oració, en el discerniment i en el servici.

Estimats jóvens, l'esperança en Déu no defrauda, perquè Ell guia cada pas de qui es confia a Ell. El món necessita jóvens que siguen pelegrins d'esperança, valents a dedicar la seua vida a Crist i plens de l'alegria pel fet mateix de ser els seus deixebles-missioners.

Discernir el camí vocacional propi

El descobriment de la vocació pròpia es produïx en un camí de discerniment. Este procés mai és solitari, sinó que es desenvolupa en el si de la comunitat cristiana i juntament amb ella.

Estimats jóvens, el món vos espenta a prendre decisions precipitades, a omplir els vostres dies de soroll, impedint-vos experimentar un silenci obert a Déu, que parla al cor. Tingueu el valor de parar, d'escoltar dins de vosaltres mateixos i de preguntar-li a Déu què somia per a vosaltres. El silenci en l'oració és indispensable per a “llegir” la crida de Déu en la història pròpia i respondre amb llibertat i de manera conscient.

El recolliment permet comprendre que tots podem ser pelegrins d'esperança si fem de la nostra vida un do, especialment al servici dels qui habiten les perifèries materials i existencials del món. Qui es posa a l'escolta de Déu no pot ignorar el clam de tants germans i germanes que se senten exclosos, ferits o abandonats. Tota vocació ens obri a la missió de ser presència de Crist allí on més es necessita llum i consol. Els fidels laics, en particular, estan cridats a ser “sal, llum i rent” del Regne de Déu per mitjà del compromís social i professional.

Acompanyar el camí vocacional

Des d'esta perspectiva, els agents de pastoral vocacional —especialment, els acompanyants espirituals— no han de tindre por d'acompanyar els jóvens amb la confiança esperançada i pacient de la pedagogia divina. Es tracta de ser per a ells persones d'escolta i acolliment respectuós en les quals puguen confiar, guies savis disposats a ajudar-los i a reconéixer els signes de Déu en el seu camí.

Per això, exhorte que es promoga la cura de la vocació cristiana en els diferents àmbits de la vida i de l'activitat humana, afavorint l'obertura espiritual de cada persona a la veu de Déu. Amb este propòsit, és important que els itineraris educatius i pastorals contemplen espais adequats per a l'acompanyament de les vocacions.

L'Església necessita pastors, religiosos, missioners i matrimonis que sàpien dir “sí” al Senyor amb confiança i esperança. La vocació no és mai un tresor que es queda tancat en el cor, sinó que creix i s'enfortix en la comunitat que creu, ama i espera. I atés que ningú pot respondre sol a la crida de Déu, tots necessitem l'oració i el suport dels germans i germanes.

Benvolguts amics, l'Església està viva i és fecunda quan genera noves vocacions. I el món, moltes vegades sense saber-ho, busca testimonis d'esperança, que anuncien amb la seua vida que seguir a Crist és font d'alegria. Per tant, no ens cansem de demanar al Senyor nous obrers per als seus sembrats, amb la certesa que Ell continua cridant amb amor. Estimats jóvens, encomane el vostre camí de seguiment del Senyor a la intercessió de Maria, Mare de l'Església i de les vocacions. ¡Camineu sempre com a pelegrins d'esperança per la via de l'Evangeli! Vos acompanye amb la meua benedicció, i vos demane, per favor, que reseu per mi.

Roma, Policlínic A. Gemelli, 19 de març de 2025.

FRANCESC

Missatge per a la Quaresma de 2025

MISSATGE DEL SANT PARE

FRANCESC

PER A LA QUARESMA DE 2025

Caminem junts en l'esperança

Benvolguts germans i germanes,

Amb el signe penitencial de les cendres al cap, iniciem la peregrinació anual de la santa Quaresma, en la fe i en l'esperança. L'Església, mare i mestra, ens convida a preparar els nostres cors i a obrir-nos a la gràcia de Déu per a poder celebrar amb gran alegria el triomf pasqual de Crist, el Senyor, sobre el pecat i la mort, com exclamava sant Pau: «La victòria ha engolit la mort. Oh mort, ¿on està la teua victòria? ¿On està ara, oh mort, el teu fibló?» (1C 15, 54-55). Jesucrist, mort i ressuscitat és, en efecte, el centre de la nostra fe i el garant de la nostra esperança en la gran promesa del Pare: la vida eterna, que ja va realitzar en Ell, el seu Fill estimat (cf. Jo 10, 28; 17, 3) [1].

En esta Quaresma, enriquida per la gràcia de l'Any jubilar, vullc oferir-vos algunes reflexions sobre el que significa caminar junts en l'esperança i descobrir les crides a la conversió que la misericòrdia de Déu ens dirigix a tots, de manera personal i comunitària.

[Caminar]

Primer de tot, caminar. El lema del Jubileu, «Pelegrins d'esperança», evoca el llarg viatge del poble d'Israel cap a la terra promesa, narrat en el llibre de l'Èxode; el difícil camí des de l'esclavitud a la llibertat, volgut i guiat pel Senyor, que estima el seu poble i sempre li és fidel. No podem recordar l'èxode bíblic sense pensar en molts germans i germanes que hui fugen de situacions de misèria i de violència, buscant una vida millor per a ells i els seus sers benvolguts. Sorgix ací una primera crida a la conversió, perquè tots som pelegrins en la vida. Cada u pot preguntar-se: ¿com em deixe interpel·lar per esta condició? ¿Estic realment en camí o un poc paralitzat, estàtic, amb por i falta d'esperança; o satisfet en la meua zona de confort? ¿Busque camins d'alliberament de les situacions de pecat i falta de dignitat? Seria un bon exercici quaresmal confrontar-se amb la realitat concreta d'algun migrant o pelegrí, i deixar que ens interpel·le, per a descobrir què ens demana Déu, per a ser millors caminants cap a la casa del Pare. Este és un bon “examen” per al vianant.

[junts]

En segon lloc, fem este viatge junts. La vocació de l'Església és caminar junts, ser sinodals [2]. Els cristians són cridats a fer camí junts, mai com a viatgers solitaris. L'Esperit Sant ens impulsa a eixir de nosaltres mateixos per a anar cap a Déu i cap als germans, i mai a tancar-nos en nosaltres mateixos [3]. Caminar junts significa ser artesans d'unitat, partint de la dignitat comuna de fills de Déu (cf. Ga 3, 26-28); significa caminar braç a braç, sense xafar ni dominar l'altre, sense covar enveja o hipocresia, sense deixar que ningú es quede arrere o se senta exclòs. Anem en la mateixa direcció, cap a la mateixa meta, escoltant-nos els uns als altres amb amor i paciència.

En esta Quaresma Déu ens demana que comprovem si en la nostra vida, en les nostres famílies, en els llocs on treballem, en les comunitats parroquials o religioses, som capaços de caminar amb els altres, d'escoltar, de véncer la temptació de tancar-nos en la nostra autoreferencialitat i d’ocupar-nos solament de les nostres necessitats. Preguntem-nos davant del Senyor si som capaços de treballar junts com a bisbes, preveres, consagrats i laics, al servici del Regne de Déu; si tenim una actitud d'acollida, amb gestos concrets, cap a les persones que s'acosten a nosaltres i a tots els qui estan lluny; si fem que la gent se senta part de la comunitat o si la marginem [4]. Esta és una segona crida: la conversió a la sinodalitat.

[en l’esperança]

En tercer lloc, recorreguem este camí junts en l'esperança d'una promesa. Que l'esperança que no defrauda (cf. Rm 5,5), missatge central del Jubileu [5], siga per a nosaltres l'horitzó del camí quaresmal cap a la victòria pasqual. Com ens va ensenyar el papa Benet XVI en l'encíclica Spe salvi, «el ser humà necessita un amor incondicionat. Necessita eixa certesa que li fa dir: “Ni la mort ni la vida, ni els àngels ni les potències, ni el present ni el futur, ni els poders, ni l'altura ni la profunditat, ni res de l’univers creat podrà separar-nos de l'amor de Déu manifestat en Jesucrist, el nostre Senyor” (Rm 8, 38-39)» [6]. Jesús, el nostre amor i la nostra esperança, ha ressuscitat,⁷i viu i regna gloriós. La mort ha sigut transformada en victòria i ací radica la fe i l'esperança dels cristians: en la resurrecció de Crist.

Esta és, per tant, la tercera crida a la conversió: la de l'esperança, la de la confiança en Déu i en la seua gran promesa, la vida eterna. Hem de preguntar-nos: ¿tinc la convicció que Déu perdona els meus pecats, o em comporte com si poguera salvar-me sol? ¿Anhele la salvació i invoque l'ajuda de Déu per a acollir-la? ¿Visc concretament l'esperança que m'ajuda a llegir els esdeveniments de la història i m'impulsa al compromís per la justícia, la fraternitat i la cura de la casa comuna, actuant de manera que ningú quede arrere?

Germanes i germans, gràcies a l'amor de Déu en Jesucrist estem protegits per l'esperança que no defrauda (cf. Rm 5, 5). L'esperança és “l'àncora de l'ànima”, segura i ferma [8]. En ella l'Església suplica per tal que «tots se salven» (1Tm 2, 4) i espera arribar un dia a la glòria del cel unida a Crist, el seu espòs. Així s'expressava santa Teresa de Jesús: «Espera, espera, que no sabes cuándo vendrá el día ni la hora. Vela con cuidado, que todo se pasa con brevedad, aunque tu deseo hace lo cierto dudoso, y el tiempo breve largo» (Exclamaciones del alma a Dios, 15, 3) [9].

Que la Mare de Déu, Mare de l'Esperança, intercedixca per nosaltres i ens acompanye en el camí quaresmal.

Roma, Sant Joan del Laterà, 6 de febrer de 2025, memòria dels sants Pau Miki i companys, màrtirs.

FRANCESC

(Versió valenciana de F. Xavier Martí)

1 Cf. Carta enc. Dilexit nos (24 d’octubre de 2024), 220.

2 Cf. Homilía en la Santa Misa por la canonización de los beatos Juan Bautista Scalabrini y Artémides Zatti (9 d’octubre de 2022).

3 Cf. ibíd.

4 Cf. ibíd.

5 Cf. Butla Spes non confundit, 1.

6 Carta enc. Spe salvi (30 de novembre de 2007), 26.

7 Cf. Seqüència del Diumenge de Pasqua.

8 Cf. Catecisme de l’Església Catòlica, 1820.

9 Ibíd., 1821.

Missatge per a la XXXIII Jornada Mundial del Malalt

«L’ESPERANÇA NO DEFRAUDA» (Rm 5,5)

Missatge del sant pare Francesc

per a la XXXIII Jornada Mundial del Malalt

11 de febrer de 2025

Benvolguts germans i germanes,

Celebrem la XXXIII Jornada Mundial del Malalt en l’Any Jubilar 2025, en el qual l’Església ens convida a fer-nos “pelegrins d’esperança”. En això ens acompanya la Paraula de Déu que, gràcies a sant Pau, ens dona un gran missatge d’ànim: «L’esperança no defrauda» (Rm 5,5), encara més, ens fa forts en la tribulació.

Són expressions consoladores, però que poden suscitar alguns interrogants, especialment en els qui patixen. Per exemple: ¿com ser forts, quan patim en carn pròpia malalties greus, invalidants, que potser requerixen tractaments amb uns costos que superen les nostres possibilitats? ¿Com fer-ho quan, a més del nostre patiment, veem patir aquells que ens estimen i que, encara que estiguen al nostre costat, se senten impotents per no poder ajudar-nos? En totes estes situacions sentim la necessitat d’un suport superior a nosaltres: necessitem l’ajuda de Déu, de la seua gràcia, de la seua Providència, d’aquella força que és do del seu Esperit (cf. Catecisme de l’Església catòlica, 1808).

Parem, per tant, un moment a reflexionar sobre la presència de Déu que està prop de qui patix, en particular en tres aspectes que la caracteritzen: l’encontre, el do i la compartició.

L’encontre. Jesús, quan va enviar en missió els setanta-dos deixebles (cf. Lc 10,1-9), els va exhortar a dir als malalts: «El Regne de Déu està prop de vosaltres» (v. 9). Els va demanar concretament que els ajudaren a comprendre que també la malaltia, encara que siga dolorosa i difícil d’entendre, és una oportunitat d’encontre amb el Senyor. En el temps de la malaltia, efectivament, si per una part experimentem tota la nostra fragilitat com a criatures —física, psicològica i espiritual—, per una altra part, sentim la proximitat i la compassió de Déu, que en Jesús ha compartit els nostres sofriments. Ell no ens abandona i moltes vegades ens sorprén amb el do d’una determinació que mai no hauríem pensat tindre, i que mai no hauríem trobat per nosaltres mateixos.

La malaltia, per tant, es convertix en ocasió d’un encontre que ens transforma; en la troballa d’una roca indestructible a la qual podem aferrar-nos per a afrontar les tempestes de la vida; una experiència que, fins i tot en el sacrifici, ens torna més forts, perquè ens fa més conscients que no estem sols. Per això es diu que el dolor comporta sempre un misteri de salvació, perquè fa experimentar el consol que ve de Déu de manera pròxima i real, fins a «conéixer la plenitud de l’Evangeli amb totes les seues promeses i la seua vida» (St. Joan Pau II, Discurs als jóvens, Nova Orleans, 12 de setembre de 1987).

I això ens conduïx al segon punt de reflexió: el do. Certament, mai com en el sofriment no advertim que qualsevol esperança ve del Senyor i que per això és, per damunt de tot, un do que hem d’acollir i cultivar, continuant “fidels a la fidelitat de Déu”, segons la bonica expressió de Madeleine Delbrêl (cf. La speranza è una luce nella notte, Ciutat del Vaticà 2024, Prefaci).

Pel que fa a la resta, només en la resurrecció de Crist els nostres destins troben el seu lloc en l’horitzó infinit de l’eternitat. Només de la seua Pasqua ens ve la certesa que res, «ni els estols del cel o de les profunditats, ni res de l’univers creat podrà separar-nos de l’amor de Déu» (Rm 8, 38-39). I d’esta “gran esperança” deriva qualsevol altre raig de llum que ens permet superar les proves i els obstacles de la vida (cf. Benet XVI, carta enc. Spe salvi, 27.31). No només això, sinó que el Ressuscitat també camina amb nosaltres, fent-se el nostre company de viatge, com amb els deixebles d’Emaús (cf. Lc 24, 13-53). Com ells, també nosaltres podem compartir amb ell el nostre desconcert, les nostres preocupacions i les nostres desil·lusions, podem escoltar la seua Paraula, que ens il·lumina i fa abrasir el nostre cor, i ens permet reconéixer-lo en la fracció del Pa, descobrint en aquell ser amb nosaltres, fins i tot en els límits del present, aquell “més enllà” que en acostar-se ens retorna valentia i confiança.

I arribem així al tercer aspecte, el de la compartició. Els llocs on es patix són sovint llocs d’intercanvi, d’enriquiment mutu. ¡Quantes vegades, al peu del llit d’un malalt, s’aprén a esperar! ¡Quantes vegades, prop de qui patix, s’aprén a creure! ¡Quantes vegades, inclinant-se davant del necessitat, es descobrix l’amor! És a dir, advertim que som “àngels” d’esperança, missatgers de Déu, els uns per als altres, tots junts: malalts, metges, infermers, familiars, amics, preveres, religiosos i religioses; i allí on estigam: en la família, als dispensaris, a les residències de persones grans, als hospitals i a les clíniques.

I és important saber descobrir la bellesa i la magnitud d’estos encontres de gràcia i aprendre a escriure’ls en l’ànima per a no oblidar-los; conservar en el cor el somriure amable d’un agent sanitari, la mirada agraïda i confiada d’un pacient, el rostre comprensiu i atent d’un metge o d’un voluntari, el semblant expectant i inquiet d’un cònjuge, d’un fill, d’un net o d’un amic entranyable. Totes són llums per a atresorar, perquè, encara que siga en la foscor de la prova, no solament donen força, sinó que ensenyen el gust verdader de la vida, en l’amor i la proximitat. (cf. Lc 10, 25-37).

Benvolguts malalts, benvolguts germans i germanes que assistiu els qui patixen, en este Jubileu vosaltres teniu més que mai un paper especial. El vostre caminar junts, efectivament, és un signe per a tots, «un himne a la dignitat humana, un cant d’esperança» (butla Spes non confundit, 11), la veu del qual va molt més enllà de les habitacions i dels llits dels sanatoris on es troben, estimulant i animant en la caritat “el concert de tota la societat” (cf. ibíd.), en una harmonia a vegades difícil de realitzar, però precisament per això, molt dolç i fort, capaç de portar llum i calor allí on més es necessita.

Tota l’Església vos està agraïda. També jo ho estic i pregue per vosaltres encomanant-vos a Maria, Salut dels malalts, per mitjà de les paraules amb què tants germans i germanes s’han adreçat a ella en les dificultats:

Davall del vostre mantell ens emparem,

santa Mare de Déu;

escolteu les nostres pregàries en tota necessitat

i aparteu-nos sempre dels perills,

oh Verge gloriosa i beneïda.

Vos beneïxc, a vosaltres i a les vostres famílies i sers benvolguts, i vos demane, per favor, que no vos oblideu de resar per mi.

Francesc

Roma, Sant Joan del Laterà, 14 de gener de 2025

(Versió valenciana de F. Xavier Martí)

Als formadors i seminaristes de la Província Eclesiàstica de València

DISCURS DEL SANT PARE FRANCESC

ALS FORMADORS I SEMINARISTES DE LES DIÒCESIS DE VALÈNCIA,

ORIOLA-ALACANT, SOGORB-CASTELLÓ, MALLORCA, MENORCA I EIVISSA

Sala Clementina

Dijous, 30 de gener de 2025

[Multimèdia]
_________________________________


Benvolguts germans en l'episcopat,
benvolguts seminaristes i formadors
de la Província Eclesiàstica de València:

No m'és fàcil expressar-vos els meus sentiments, pensant en el Nadal segurament atípic amb eixa vivència que “Déu s'ha fet fang” en vosaltres. Un dolor i un dol que a pesar de la seua duresa ens obri a l'esperança perquè, obligant-nos a tocar fons i a deixar arrere tot el que semblava sostindre'ns, ens permet anar més enllà. No és una cosa que pugam fer sols, és una foscor immensa la que heu viscut i esteu vivint. I pense en l'ajuda desinteressada de tantes persones, els ulls plens d'entrega de la gent, que han sigut capaces d'il·luminar-nos amb la tendresa de Déu.

En este camp esteu cridats a treballar vosaltres. La DANA no és un fenomen atípic que simplement esperem que no torne a ocórrer, és l'extrapolació del que viu cada ser humà que s'enfronta a una pèrdua i se sent sol, desubicat, necessitat de suport per a poder continuar. Jesús ho diu amb tota claredat: “per a això he sigut ungit —per a això sou ungits vosaltres—, per a embenar els cors afligits, per a proclamar l'any de gràcia del Senyor” (cf. Is 61,1; Lc 4,18). Ja estem en este any de Gràcia, que vaig voler dedicar a l'esperança i que vosaltres viureu en tota la seua força meditant estes paraules.

Una vegada vaig dir que “esperança” no és “optimisme”, “optimisme” és una expressió light, l'esperança és una altra cosa. No podem prendre a la lleugera el patiment de les persones i intentar consolar-les amb frases de circumstàncies i bonisme. La nostra esperança té un nom, Jesús, eixe Déu que no ha sentit fàstic del nostre fang i que, en compte de salvar-nos del fang, s'ha fet fang per nosaltres. I ser sacerdot és ser un altre Crist, és fer-se fang en el plor del poble, i quan vegeu la gent trencada, perquè a València hi ha gent trencada, que ha perdut la vida a pedaços, repartiu-los trossos, pedaços, de vosaltres mateixos, com Crist ho fa en l'Eucaristia. Per favor, doneu-vos gratis, perquè tot el que teniu ho heu rebut gratis, no vos oblideu de la gratuïtat, i per favor vos demane que reseu per mi. Moltes gràcies.

Missatge per a la 58a Jornada Mundial de la Pau (2025)

MISSATGE

DEL SANT PARE

FRANCESC

PER A LA LVIII

JORNADA MUNDIAL DE LA PAU

1 DE GENER DE 2025

Perdoneu les nostres culpes, concediu-nos la vostra pau

I. Sentint el crit de la humanitat amenaçada

1. A l'inici d'este any nou que ens dona el Pare celestial, un temps jubilar dedicat a l'esperança, dirigixc el meu desig de pau més sincer a cada dona i a cada home, en particular a qui se sent prostrat per la seua condició existencial, condemnat pels seus errors, esclafat pel juí dels altres, i ja no pot albirar cap perspectiva per a la seua vida. A tots vosaltres, esperança i pau, perquè este és un Any de Gràcia que prové del Cor del Redemptor.

2. El 2025 l'Església catòlica celebra el Jubileu, esdeveniment que ompli els cors d'esperança. El «jubileu» es remunta a una antiga tradició jueva, quan el so d'un corn de carner —en hebreu yobel— anunciava, cada quaranta-nou anys, un any de clemència i alliberament per a tot el poble (cf. Lv 25, 10). Esta crida solemne havia de ressonar en teoria en tot el món (cf. Lv 25, 9), per a restablir la justícia de Déu en diferents àmbits de la vida: en l'ús de la terra, en la possessió dels béns, en la relació amb el proïsme, sobretot respecte als més pobres i als qui havien caigut en desgràcia. El so del corn recordava a tot el poble —a qui era ric i a qui s'havia empobrit— que cap persona ve al món per a ser oprimida; som germans i germanes, fills del mateix Pare, nascuts per a ser lliures segons la voluntat del Senyor (cf. Lv 25, 17.25.43.46.55).

3. També hui, el Jubileu és un esdeveniment que ens impulsa a buscar la justícia alliberadora de Déu sobre tota la terra. Al començament d'este Any de Gràcia, en lloc del corn nosaltres voldríem posar-nos a sentir el «crit desesperat d'auxili» [1] que, com la veu de la sang d'Abel el just, s'eleva des de moltes parts de la terra (cf. Gn 4, 10), i que Déu no deixa mai de sentir. També nosaltres ens sentim cridats a ser veu de tantes situacions d'explotació de la terra i d'opressió del proïsme [2]. Estes injustícies assumixen sovint la forma del que sant Joan Pau II va definir com «estructures de pecat» [3], perquè no es deuen només a la iniquitat d'alguns, sinó que s'han consolidat —per dir-ho d’alguna manera— i se sostenen en una complicitat estesa.

4. Cada u de nosaltres ha de sentir-se responsable en certa manera de la devastació a què està sotmesa la nostra casa comuna, començant per eixes accions que, encara que només siga indirectament, alimenten els conflictes que estan assotant la humanitat. Així es fomenten i s'entrellacen desafiaments sistèmics, distints però interconnectats, que assolen el nostre planeta [4]. Pense, especialment, en les desigualtats de tota classe, en el tracte inhumà que es dona a les persones migrants, en la degradació mediambiental, en la confusió generada culpablement per la desinformació, en el rebuig de tota forma de diàleg, en les grans inversions en la indústria militar. Són tots factors d'una amenaça real per a l'existència de la humanitat en conjunt. Per tant, al començament d'enguany volem posar-nos a sentir este crit de la humanitat a fi que tots, junts i personalment, ens sentim cridats a trencar les cadenes de la injustícia i, així, proclamar la justícia de Déu. Fer algun acte de filantropia esporàdic no és suficient. Calen, per contra, canvis culturals i estructurals, de manera que també es realitze un canvi que perdure [5].

II. Un canvi cultural: tots som deutors

5. L'esdeveniment jubilar ens convida a emprendre diversos canvis per a afrontar l'actual condició d'injustícia i desigualtat, recordant-nos que els béns de la terra no estan destinats només a alguns privilegiats, sinó a tots [6]. Pot ser útil recordar el que escrivia sant Basili de Cesarea: «¿Quines coses, dis-me, et pertanyen? ¿D'on les has preses per a posar-les en la teua vida? […] ¿Que no vas eixir totalment nu del ventre de ta mare?, ¿no tornaràs nu novament a la terra? Els béns que tens ara, ¿d'on et venen? Si dius que et venen de l'atzar, negaries a Déu , perquè no reconeixes el Creador, i no donaries gràcies a qui te'ls ha donat» [7]. Quan falta la gratitud, l'home ja no reconeix els dons de Déu. No obstant això, el Senyor, en la seua misericòrdia infinita, no abandona els hòmens que pequen contra Ell; més bé, confirma el do de la vida amb el perdó de la salvació, oferit a tots per Jesucrist. Per això, ensenyant-nos el «Pare nostre», Jesús ens convida a demanar: «Perdoneu les nostres culpes» (Mt 6,12).

6. Quan una persona ignora el seu vincle amb el Pare, comença a covar la idea que les relacions amb els altres puguen ser governades per una lògica d'explotació, on el més fort pretén tindre el dret d'abusar del més dèbil [8]. Com les elits en el temps de Jesús, que s'aprofitaven dels patiments dels més pobres, així hui en l'aldea global interconnectada [9], el sistema internacional, si no s'alimenta de lògiques de solidaritat i d'interdependència, genera injustícies, exacerbades per la corrupció, que atrapen els països més pobres. La lògica de l'explotació del deutor també descriu sintèticament l'actual “crisi del deute” que afecta diversos països, sobretot els del sud del món.

7. No em canse de repetir que el deute extern s'ha convertit en un instrument de control a través del qual alguns governs i institucions financeres privades dels països més rics no tenen escrúpols d'explotar de manera indiscriminada els recursos humans i naturals dels països més pobres, a fi de satisfer les exigències dels seus mercats [10]. A això s'afegix el fet que diverses poblacions, ja gravades pel deute internacional, també es veuen obligades a carregar amb el pes del deute ecològic dels països més desenvolupats [11]. El deute ecològic i el deute extern són les dos cares d'una mateixa moneda, d'esta lògica d'explotació que culmina en la crisi del deute [12]. Aprofitant este any jubilar, convide la comunitat internacional a emprendre accions de remissió del deute extern, i a reconéixer l'existència d'un deute ecològic entre el nord i el sud del món. És una crida a la solidaritat, però sobretot a la justícia [13].

8. El canvi cultural i estructural per a superar esta crisi es realitzarà quan finalment ens reconeixerem tots fills del Pare i, davant d'Ell, ens confessarem tots deutors, però també tots necessaris, necessitats els uns dels altres, segons una lògica de responsabilitat compartida i diversificada. Podrem descobrir «definitivament que ens necessitem i ens devem els uns als altres» [14].

III. Un camí d'esperança: tres accions possibles

9. Si ens deixem tocar el cor per estos canvis necessaris, l'Any de Gràcia del Jubileu podrà reobrir la via de l'esperança per a cada u de nosaltres. L'esperança naix de l'experiència de la misericòrdia de Déu, que és sempre il·limitada [15].

Déu, que no deu res a ningú, continua atorgant sense parar gràcia i misericòrdia a tots els hòmens. Isaac de Nínive, un Pare de l'Església oriental del segle VII, escrivia: «El teu amor és més gran que les meues culpes. Insignificants són les ones de la mar comparades amb la quantitat dels meus pecats; però, si pese els meus pecats, comparats amb el teu amor, s'esfumen com si res» [16]. Déu no calcula el mal comés per l'home, sinó que és immensament «ric en misericòrdia, pel gran amor amb què ens va estimar» (Ef 2,4). Al mateix temps, sent el crit dels pobres i de la terra. Bastaria detindre's un moment, a l'inici d'enguany, i pensar en la gràcia amb què cada vegada perdona els nostres pecats i condona tots els nostres deutes, per a que el nostre cor s'inunde d'esperança i de pau.

10. Per això Jesús, en l'oració del «Pare nostre»  diu una cosa molt exigent: «així com nosaltres perdonem els nostres deutors», després d’haver demanat al Pare la remissió de les nostres culpes (cf. Mt 6, 12). Per a perdonar un deute als altres i donar-los esperança és necessari, en efecte, que la nostra vida estiga plena d'eixa mateixa esperança que arriba de la misericòrdia de Déu. L'esperança és sobreabundant en la generositat, no calcula, no exigix comptes als deutors, no es preocupa del guany propi, sinó que té com a punt de mira una sola finalitat: alçar a qui ha caigut, embenar els cors ferits, alliberar de tota forma d'esclavitud.

11. A l'inici d'este Any de Gràcia, voldria, per tant, suggerir tres accions que puguen restaurar la dignitat en la vida de poblacions senceres i tornar a posar-les en camí sobre la via de l'esperança, per a que se supere la crisi del deute i totes puguen tornar a reconéixer-se deutors perdonats.

Sobretot, reprenc la crida llançada per sant Joan Pau II en ocasió del Jubileu de l'any 2000, de pensar «en una notable reducció, si no en una total condonació, del deute internacional que pesa sobre el destí de moltes nacions» [17]. Que, reconeixent el deute ecològic, els països més rics se senten cridats a fer el possible per a condonar els deutes d'aquells països que no estan en condicions de tornar el que deuen. Certament, a fi que no es tracte d'un acte aïllat de beneficència, que porte a córrer el risc de desencadenar novament un cercle viciós de finançament-deute, cal, alhora, desenvolupar una nova arquitectura financera que porte a la creació d'una Carta financera global, fundada en la solidaritat i en l'harmonia entre els pobles.

A més, demane un compromís ferm per a promoure el respecte de la dignitat de la vida humana, des de la concepció fins a la mort natural, per a que tota persona puga estimar la seua vida i mirar el futur amb esperança, desitjant el desenvolupament i la felicitat per a si mateixa i per als seus fills. Sense esperança en la vida, en efecte, és difícil que sorgixca en el cor dels més jóvens el desig de generar altres vides. Ací, en particular voldria convidar una vegada més a un gest concret que puga afavorir la cultura de la vida. Em referixc a l'eliminació de la pena de mort en totes les nacions. Esta mesura, en efecte, a més de comprometre la inviolabilitat de la vida, destruïx tota esperança humana de perdó i de renovació [18].

M'atrevixc també a rellançar una altra crida —i apel·le a la doctrina de sant Pau VI i de Benet XVI [19]— a les jóvens generacions, en este temps marcat per les guerres: utilitzem almenys un percentatge fix dels diners emprats en els armaments per a constituir un Fons mundial que elimine definitivament la fam i facilite als països més pobres activitats educatives dirigides a promoure el desenvolupament sostenible i lluitar, així, contra el canvi climàtic [20]. Hem de tractar d’eliminar qualsevol pretext que puga impulsar la joventut a imaginar el seu futur sense esperança, o bé com una expectativa per a venjar la sang dels seus sers estimats. El futur és un do per a superar els errors del passat, per a construir camins nous de pau.

IV. La meta de la pau

12. Aquells que emprendran, amb els gestos suggerits, el camí de l'esperança, podran vore cada vegada més pròxima la meta tan anhelada de la pau. El salmiste ens confirma en esta promesa: quan «l'Amor i la Veritat es trobaran, la Justícia i la Pau s'abraçaran» (Sal 85, 11). Quan em lleve l'arma del crèdit i restituïxc la via de l'esperança a una germana o a un germà, contribuïxc al restabliment de la justícia de Déu en esta terra i m'encamine amb esta persona cap a la pau. Com deia sant Joan XXIII, la pau verdadera només podrà nàixer d'un cor desarmat de l'angoixa i de la por de la guerra [21].

13. Que el 2025 siga un any en què cresca la pau. Eixa pau real i duradora, que no es deté en les objeccions dels contractes o en les taules de compromisos humans [22]. Busquem la pau verdadera, la que Déu dona a un cor desarmat: un cor que no s'encabota a calcular el que és meu i el que és teu; un cor que dissipa l'egoisme en la promptitud d'anar a l'encontre dels altres; un cor que no dubta a reconéixer-se deutor de Déu i, per això, està disposat a perdonar els deutes que oprimixen el proïsme; un cor que supera el desànim pel futur amb l'esperança que cada persona és un bé per a este món.

14. El desarmament del cor és un gest que involucra a tots, els primers i els últims, els xicotets i els grans, els rics i els pobres. A vegades, és suficient una cosa senzilla, com «un somriure, un gest d'amistat, una mirada fraterna, una escolta sincera, un servici gratuït» [23]. Amb estos xicotets-grans gestos, ens acostem a la pau, i l'aconseguirem més de pressa; encara més, al llarg del camí, al costat dels germans i germanes reunits, ens descobrirem ja canviats respecte a com havíem partit. En efecte, la pau no s'aconseguix només amb el final de la guerra, sinó amb l'inici d'un món nou, un món en què ens descobrim diferents, més units i més germans del que havíem imaginat.

15. ¡Concediu-nos la vostra pau, Senyor! Esta és l'oració que eleve a Déu, mentres envie els meus millors desitjos per a l'any nou als caps d'estat i de govern, als responsables de les organitzacions internacionals, als líders de les diverses religions, a totes les persones de bona voluntat.

Perdoneu les nostres culpes, Senyor,

així com nosaltres perdonem els nostres deutors,

i, en este cercle de perdó, concediu-nos la vostra pau,

eixa pau que només Vós podeu donar

a qui es deixa desarmar el cor,

a qui amb esperança vol perdonar els deutes dels seus germans,

a qui sense temor confessa que és el vostre deutor,

a qui no resta sord al crit dels més pobres.

Vaticà, 8 de desembre de 2024

FRANCESC

Traducció de F. Xavier Martí

__________________________________

[1] Spes non confundit. Butla de convocació del Jubileu Ordinari de l'Any 2025 (9 maig 2024), 8.

[2] Cf. S. Joan Pau II, Carta ap. Tertio millennio adveniente (10 novembre 1994), 51.

[3] Carta enc. Sollicitudo rei socialis (30 desembre 1987), 36.

[4] Cf. Discurs als participants en la Trobada promoguda per les Acadèmies Pontifícies de les Ciències i de les Ciències Socials (16 maig 2024).

[5] Cf. Exhort. ap. Laudate Deum (4 octubre 2023), 70.

[6] Cf. Spes non confundit. Butla de convocació del Jubileu Ordinari de l'Any 2025 (9 maig 2024), 16.

[7] Homilia de avaritia, 7: PG 31, 275.

[8] Cf. Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 123.

[9] Cf. Catequesi (2 setembre 2020): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (4 setembre 2020), p. 12.

[10] Cf. Discurs als participants en la Trobada «Abordant la crisi de deute al Sud Global» (5 juny 2024).

[11] Cf. Discurs a la Conferència de les Parts en la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic ― COP 28 (2 desembre 2023).

[12] Cf. Discurs als participants en la Trobada «Abordant la crisi de deute al Sud Global» (5 juny 2024).

[13] Cf. Spes non confundit. Butla de convocació del Jubileu Ordinari de l'Any 2025 (9 maig 2024), 16.

[14] Carta enc. Fratelli tutti (3 octubre 2020), 35.

[15] Cf. Spes non confundit. Butla de convocació del Jubileu Ordinari de l'Any 2025 (9 maig 2024), 23.

[16] Discurs X (Tercera col·lecció), Oració, 100-101: CSCO 638, 115. Sant Agustí fins i tot arriba a afirmar que Déu no deixa de fer-se deutor de l'home: «Perquè encara que la teua misericòrdia és infinita», tens a bé fer-te deutor amb promeses d'aquells mateixos als qui tu perdones tots els seus deutes» (cf. Confessions, 5,9,17: PL 32, 714).

[17] Carta ap. Tertio millennio adveniente (10 novembre 1994), 51.

[18] Cf. Spes non confundit. Butla de convocació del Jubileu Ordinari de l'Any 2025 (9 maig 2024), 10.

[19] Cf. S. Pau VI, Carta enc. Populorum progressio (26 març 1967), 51; Benet XVI, Discurs al Cos Diplomàtic acreditat davant la Santa Seu (9 gener 2006); Íd., Exhort. ap. postsin. Sacramentum caritatis (22 febrer 2007), 90.

[20] Cf. Carta enc. Fratelli tutti (3 octubre 2020), 262; Discurs al Cos Diplomàtic acreditat davant la Santa Seu (8 gener 2024); Discurs a la Conferència de les Parts en la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic ― COP 28 (2 desembre 2023).

[21] Cf. Carta enc. Pacem in terris (11 abril 1963), 113.

[22] Cf. Commemoració en el desé aniversari de la «Invocació a la pau en Terra Santa» (7 juny 2024).

[23] Spes non confundit. Butla de convocació del Jubileu Ordinari de l'Any 2025 (9 maig 2024), 18.

Missatge per a la VIII Jornada Mundial dels Pobres (2024)

Missatge del Sant Pare Francesc

VIII Jornada Mundial dels Pobres

Diumenge XXXIII del Temps Ordinari

17 de novembre de 2024

L'oració del pobre puja fins a Déu (cf. Siràcida 21,5)

Benvolguts germans i germanes,

1. La pregària del pobre puja fins a Déu (cf. Sir 21,5). En l’any dedicat a la pregària, amb vista al Jubileu Ordinari 2025, esta expressió de la saviesa bíblica és molt apropiada per a preparar-nos a la VIII Jornada Mundial dels Pobres, que se celebrarà el pròxim 17 de novembre. L’esperança cristiana abraça també la certesa que la nostra pregària arriba fins a la presència de Déu; però no qualsevol pregària: ¡la pregària del pobre! Reflexionem sobre esta Paraula i “llegim-la” en els rostres i les històries dels pobres que trobem en les nostres jornades, per a que la pregària esdevinga camí de comunió amb ells i de compartir els seus patiments.

2. El llibre de l’Eclesiàstic o Siràcida, al qual ens referim, no és molt conegut, i mereix ser descobert per la riquesa de temes que afronta, sobretot quan es refeeix a la relació de l’home amb Déu i amb el món. El seu autor, Ben Sira, és un mestre, un escriba de Jerusalem, que escriu probablement el segle II aC. És un home savi, arrelat en la tradició d’Israel, que ensenya sobre diversos àmbits de la vida humana: de la faena a la família, de la vida en societat a l’educació de la joventut; presta atenció als temes relacionats amb la fe en Déu i a l’observança de la Llei. Afronta els problemes ardus de la llibertat, del mal i de la justícia divina, que també hui són de gran actualitat per a nosaltres. Ben Sira, inspirat per l’Esperit Sant, vol transmetre a tots el camí que cal seguir per a una vida sàvia i digna de ser viscuda davant de Déu i dels germans.

3. Un dels temes als quals este autor sagrat dedica més espai és la pregària. Ho fa amb molt d'ímpetu, perquè dona veu a la seua experiència personal. En efecte, cap escrit sobre la pregària podria ser eficaç i fecund si no partira de qui cada dia està en presència de Déu i escolta la seua Paraula. El fill de Sira declara haver buscat la saviesa des de la joventut: «Quan encara era jove, abans de viatjar per totes parts, ja buscava obertament la saviesa en la meua pregària» (Sir 51,13).

4. En el seu itinerari, descobrix una de les realitats fonamentals de la revelació, és a dir, el fet que els pobres tenen un lloc privilegiat en el cor de Déu, de tal manera que, davant del seu patiment, Déu està “impacient” fins no haver-los fet justícia: «La pregària dels pobres travessa els núvols i no descansa fins que ha arribat; no es retira fins que l'Altíssim l'atén i fa justícia a favor dels innocents. El Senyor no tardarà ni es mostrarà pacient amb els opressors del poble» (Sir 35,21-22). Déu coneix els patiments dels seus fills perquè és un Pare atent i sol·lícit amb tots. Com a Pare, cuida dels qui més el necessiten: els pobres, els marginats, els qui patixen, els oblidats… Però ningú no està exclòs del seu cor ja que, davant d’Ell, tots som pobres i necessitats. Tots som indigents, perquè sense Déu no seríem res. Tampoc no tindríem la vida si Déu no ens l’haguera donada. I, a pesar d'això, ¡quantes vegades vivim com si nosaltres fórem els amos de la vida o com si haguérem de conquistar-la! La mentalitat mundana exigix convertir-se en algú, tindre prestigi a pesar de tot i de tots, infringint regles socials per tal d’arribar a conquistar riquesa. ¡Quina il·lusió més trista! La felicitat no s’adquirix xafant el dret i la dignitat dels altres.

La violència provocada per les guerres mostra amb evidència quanta arrogància mou els qui es consideren poderosos davant dels hòmens, mentres són miserables als ulls de Déu. ¡Quants nous pobres produïx esta mala política feta amb les armes, quantes víctimes innocents! A pesar d'això, no podem recular. Els deixebles del Senyor saben que cada u d’estos “menuts” porta imprés el rostre del Fill de Déu, i a cada u els ha d’arribar la nostra solidaritat i el signe de la caritat cristiana. «Cada cristià i cada comunitat són cridats a ser instruments de Déu per a l’alliberament i la promoció dels pobres, de manera que puguen integrar-se plenament en la societat; això suposa que sigam dòcils i atents per a escoltar el clam del pobre i socórrer-lo» (exhort. ap. Evangelii gaudium, 187).

5. En este any dedicat a la pregària, necessitem fer nostra la pregària dels pobres i pregar junts amb ells. És un desafiament que hem d’acollir i una acció pastoral que necessita ser alimentada. De fet, «la pitjor discriminació que patixen els pobres és la falta d’atenció espiritual. La immensa majoria dels pobres té una especial obertura a la fe; necessiten a Déu i no podem deixar d’oferir-los la seua amistat, la seua benedicció, la seua Paraula, la celebració dels Sagraments i la proposta d’un camí de creiximent i de maduració en la fe. L’opció preferencial pels pobres ha de traduir-se principalment en una atenció religiosa privilegiada i prioritària» (ibíd., 200).

Tot això requerix un cor humil, que tinga el coratge de fer-se indigent. Un cor disposat a reconéixer-se pobre i necessitat. En efecte, hi ha una correspondència entre pobresa, humilitat i confiança. El pobre verdader és l’humil, com afirmava el sant bisbe Agustí: «El pobre no té de què enorgullir-se; el ric ha de combatre l’orgull. Escolta’m, per tant: sigues un pobre verdader, sigues virtuós, sigues humil» (Sermó 14,3.4). L’humil no té res a presumir i no pretén res, sap que no pot comptar amb ell mateix, però creu fermament que es pot apel·lar a l’amor misericordiós de Déu, davant del qual està com el fill pròdig que torna a casa penedit per a rebre l’abraç del pare (cf. Lc 15,11-24). El pobre, no tenint on recolzar-se, rep força de Déu i en Ell posa tota la seua confiança. De fet, la humilitat genera la confiança que Déu mai no ens abandonarà ni ens deixarà sense resposta.

6. Als pobres que habiten en les nostres ciutats i formen part de les nostres comunitats els dic: ¡no perdau esta certesa! Déu està atent a cada u de vosaltres i està al vostre costat. No vos oblida ni podria fer-ho mai. Tots hem tingut l’experiència d’una pregària que sembla quedar sense resposta. A vegades demanem ser alliberats d’una misèria que ens fa patir i ens humilia, i sembla que Déu no escolta la nostra invocació. Però el silenci de Déu no és una distracció dels nostres patiments; més bé, custodia una paraula que demana ser escoltada amb confiança, abandonant-nos a Ell i a la seua voluntat. És de nou el Siràcida qui ho testifica: «Déu no tardarà a fer-li justícia» (cf. Sir 21,5). De la pobresa, per tant, pot brollar el cant de l'esperança més genuïna. Recordem que «quan la vida interior es tanca en els propis interessos, ja no hi ha espai per als altres, ja no hi entren els pobres, ja no s’hi escolta la veu de Déu, ja no s’hi disfruta la dolça alegria del seu amor, ja no hi batega l’entusiasme per fer el bé. […] Esta no és la vida en l’Esperit que brolla del cor de Crist ressuscitat» (exhort. ap. Evangelii gaudium, 2).

7. La Jornada Mundial dels Pobres ja ha esdevingut una cita per a tota comunitat eclesial. És una oportunitat pastoral que no s’ha de subestimar, perquè convoca tots els creients a escoltar la pregària dels pobres, prenent consciència de la seua presència i necessitats. És una ocasió propícia per a dur a terme iniciatives que ajuden concretament els pobres, i també per a reconéixer i donar suport a tants voluntaris que es dediquen amb passió als més necessitats. Hem de donar gràcies al Senyor per les persones que es posen a disposició per a escoltar i sostindre els més pobres. Són sacerdots, persones consagrades, laics i laiques que, amb el seu testimoni, donen veu a la resposta de Déu a la pregària dels qui se li adrecen. El silenci, per tant, es trenca cada vegada que un germà amb necessitat és acollit i abraçat. Els pobres tenen encara molt a ensenyar perquè, en una cultura que ha posat la riquesa en primer lloc i que sovint sacrifica la dignitat de les persones sobre l’altar dels béns materials, ells remen a contracorrent posant de manifest que l’essencial a la vida és una altra cosa.

La pregària, per tant, troba la confirmació de la seua pròpia autenticitat en la caritat que es fa encontre i proximitat. Si la pregària no es traduïx en una actuació concreta, és vana, de fet, «la fe sense les obres és morta» (Jm 2,26). Tot i això, la caritat sense pregària corre el risc de convertir-se en filantropia que prompte s’esgota. «Sense la pregària diària viscuda amb fidelitat, la nostra activitat es buida, perd l’ànima profunda, es reduïx a un simple activisme» (Benet XVI, Catequesi, 25 d’abril de 2012). Hem d’evitar esta temptació i estar sempre alerta amb la força i la perseverança que provenen de l’Esperit Sant, que és el donador de vida.

8. En este context és bonic recordar el testimoni que ens ha deixat la Mare Teresa de Calcuta, una dona que va donar la vida pels pobres. La santa repetia contínuament que era la pregària el lloc d’on treia força i fe per a la seua missió de servici als últims. El 26 d’octubre de 1985, quan va parlar a l’Assemblea General de l’ONU, mostrant a tots el rosari que duia sempre en la mà, va dir: «Jo només soc una pobra monja que prega. Pregant, Jesús em posa en el cor el seu amor i jo ixc a donar-lo a tots els pobres que trobe en el meu camí. ¡Pregueu també vosaltres! Pregueu i vos adonareu dels pobres que teniu al vostre costat. Potser en la mateixa planta de casa vostra. Potser fins i tot en la vostra llar hi ha algú que espera el vostre amor. Pregueu, i els ulls se vos obriran, i el cor se vos omplirà d’amor».

I ací, a la ciutat de Roma, hem de recordar a sant Benet Josep Labre (1747-1783), el cos del qual reposa i és venerat a l’església parroquial de Santa Maria ai Monti. Pelegrí de França a Roma, rebutjat en molts monestirs, va transcórrer els últims anys de la seua vida pobre entre els pobres, resant hores i hores davant del Santíssim Sagrament, amb el rosari, recitant el breviari, llegint el Nou Testament i la Imitació de Crist. Com que no tenia ni tan sols una habitació menuda on allotjar-se, solia dormir en un racó de les ruïnes del Colisseu, com a “vagabund de Déu”, fent de la seua existència una pregària incessant que pujava cap a Ell.

9. En camí cap a l’Any Sant, exhorte a cada u a fer-se pelegrí d’esperança, oferint signes concrets per a un futur millor. No ens oblidem de cuidar dels «detallets de l’amor» (exhort. ap. Gaudete et exsultate, 145): saber parar, acostar-se, donar una mica d’atenció, un somriure, una carícia, una paraula de consol… Estos gestos no s’improvisen; ans requerixen una fidelitat quotidiana, quasi sempre amagada i silenciosa, però enfortida per la pregària. En este temps, en què el cant d’esperança sembla cedir el lloc a l’estrèpit de les armes, al crit de tants innocents ferits i al silenci de les innombrables víctimes de les guerres, adrecem a Déu la nostra invocació de pau. Som pobres de pau; alcem les mans per a acollir-la com un do preciós i, al mateix temps, comprometem-nos per restablir-la en el dia a dia.

10. Estem cridats en tota circumstància a ser amics dels pobres, seguint els passos de Jesús, que va ser el primer en fer-se solidari amb els últims. Que ens sostinga en este camí la Santa Mare de Déu, Maria Santíssima, que, apareixent-se a Banneux, ens va deixar un missatge que no hem d’oblidar: «Soc la Mare de Déu dels pobres». A ella, a qui Déu ha mirat per la seua humil pobresa, obrant meravelles en virtut de la seva obediència, confiem la nostra pregària, convençuts que pujarà cap al cel i serà escoltada.

Roma, Sant Joan del Laterà, 13 de juny de 2024, Memòria de sant Antoni de Pàdua, patró dels pobres.

FRANCESC

[Versió valenciana de F. Xavier Martí]

Missatge per a la Jornada Mundial de les Missions 2024

MISSATGE DEL SANT PARE FRANCESC

PER A LA XCVIII JORNADA MUNDIAL DE LES MISSIONS 2024

20 d'octubre de 2024

Aneu i convideu a la boda tots els qui trobeu (cf. Mt 22,9)

[versió valenciana de F. Xavier Martí]

Benvolguts germans i germanes,

Per a la Jornada Mundial de les Missions d'enguany he triat el tema de la paràbola evangèlica del banquet nupcial (cf. Mt 22,1-14). Després que els convidats rebutjaren la invitació, el rei, protagonista del relat, diu als seus servents: «Aneu a les eixides dels camins i convideu a la boda tots els qui trobeu» (v. 9). Reflexionant sobre esta paraula clau, en el context de la paràbola i de la vida de Jesús, podem destacar alguns aspectes importants de l'evangelització, els quals són particularment actuals per a tots nosaltres, deixebles-missioners de Crist, en esta fase final de l'itinerari sinodal que, d'acord amb el lema "Comunió, participació, missió", haurà de rellançar l'Església cap al seu compromís prioritari, és a dir, l'anunci de l'Evangeli al món contemporani.

"Aneu i convideu!". La missió com un incansable anar i convidar a la festa del Senyor

Els dos verbs que expressen el nucli de la missió —"aneu" i "crideu" amb el sentit o significat de "convideu"— estan situats al començament del mandat del rei als seus servents.

Pel que fa al primer, cal recordar que anteriorment els servents ja havien sigut enviats a transmetre el missatge del rei als convidats (cf. v. 3-4). Açò ens diu que la missió és un incansable anar cap a tota la humanitat per a convidar-la a l'encontre i a la comunió amb Déu. Incansable! Déu, gran en l'amor i ric en misericòrdia, sempre està en eixida cap a tota persona per a cridar-la a la felicitat del seu Regne, a pesar de la indiferència o del rebuig. Així, Jesucrist, bon pastor i enviat del Pare, anava en busca de les ovelles perdudes del poble d'Israel i desitjava anar més enllà per a aconseguir també les ovelles més llunyanes (cf. Jo 10,16). Ell va dir als seus deixebles, tant abans com després de la seua resurrecció: "Aneu", involucrant-los en la seua missió (cf. Lc 10,3; Mc 16,15). Per això, l'Església continuarà anant més enllà de tota frontera, continuarà eixint una vegada i una altra sense cansar-se o desanimar-se davant de les dificultats i els obstacles, per a complir fidelment la missió rebuda del Senyor.

Aprofite l'ocasió per a agrair als missioners i les missioneres que, responent a la crida de Crist, ho han deixat tot per a anar-se'n lluny de la seua pàtria i portar la Bona Notícia a on la gent encara no l'ha rebuda o l'ha acollida recentment. Benvolguts, la vostra entrega generosa és l'expressió tangible del compromís de la missió ad gentes que Jesús va confiar als seus deixebles: «Aneu a tots els pobles» (Mt 28,19). Per això continuem pregant i donant gràcies a Déu per les noves i nombroses vocacions missioneres dedicades a l'obra d'evangelització arreu del món.

I no oblidem que tot cristià està cridat a participar en esta missió universal amb el testimoni evangèlic en tots els ambients, de manera que tota l'Església isca contínuament amb el Senyor i Mestre a les "eixides dels camins" del món de hui. Sí, «hui el drama de l'Església és que Jesús continua tocant a la porta, però des de l'interior, per tal que el deixem eixir! Moltes vegades acaba sent una Església [...] que no deixa eixir el Senyor, que el té com "una cosa pròpia", mentres que el Senyor ha vingut per a la missió i ens vol missioners» (Discurs del Sant Pare Francesc als participants en el congrés organitzat pel Dicasteri per als Laics, la Família i la Vida, 18 de febrer de 2023). Que tots nosaltres, batejats, estigam disposats a eixir de nou a la missió, cada u segons la seua condició de vida, per a iniciar un nou moviment missioner, com en les albors del cristianisme!

Reprenent el mandat del rei als servents de la paràbola, 'anar' és inseparable de 'cridar' o, més precisament, de 'convidar': «Veniu a la boda» (Mt 22,4). Això deixa entrevore un altre aspecte no menys important de la missió confiada per Déu. Com podem imaginar, aquells servents-missatgers transmetien la invitació del sobirà amb urgència, però també amb gran respecte i amabilitat. De la mateixa manera, la missió de portar l'Evangeli a tota criatura ha de tindre necessàriament el mateix estil d'Aquell a qui s'anuncia. En proclamar al món «la bellesa de l'amor salvífic de Déu manifestat en Jesucrist mort i ressuscitat» (exhort. ap. Evangelii gaudium, 36), els deixebles-missioners ho fan amb goig, magnanimitat i amabilitat, fruit de l'Esperit Sant en ells (cf. Ga 5,22); sense violència, coacció o proselitisme; sempre amb proximitat, compassió i tendresa, aspectes que reflectixen la manera de ser i d'actuar de Déu.

A la boda. La perspectiva escatològica i eucarística de la missió de Crist i de l'Església

En la paràbola, el rei demana als servents que porten la invitació per al banquet de bodes del seu fill. Este banquet és reflex d'aquell escatològic, és imatge de la salvació final en el Regne de Déu, realitzada des d'ara amb la vinguda de Jesús, el Messies i Fill de Déu, que ens va donar la vida en abundància (cf. Jo 10,10), simbolitzada per la taula plena «de plats gustosos, de vins rancis, de plats exquisits, de vins delicats», quan Déu «engolirà per sempre la mort» (Is 25,6-8).

La missió de Crist és la de la plenitud dels temps, com Ell va declarar a l'inici de la seua predicació: «Ha arribat l'hora i el Regne de Déu està prop» (Mc 1,15). Així, els deixebles de Crist estan cridats a continuar esta mateixa missió del seu Mestre i Senyor. Recordem sobre això l'ensenyament del Concili Vaticà II sobre el caràcter escatològic del compromís missioner de l'Església: «El temps de l'activitat missionera se situa entre la primera vinguda del Senyor i la segona. [...] Perquè abans que el Senyor vinga, cal que la bona nova siga proclamada a totes les nacions» (dec. Ad gentes, 9).

Sabem que el zel missioner en els primers cristians tenia una forta dimensió escatològica. Ells sentien la urgència de l'anunci de l'Evangeli. També hui és important tindre present esta perspectiva, perquè ens ajuda a evangelitzar amb l'alegria de qui sap que «el Senyor està prop» i amb l'esperança de qui està orientat a la meta, quan tots estarem amb Crist en el seu banquet nupcial en el Regne de Déu. Per això, mentres el món proposa els diversos "banquets" del consumisme, del benestar egoiste, de l'acumulació, de l'individualisme; l'Evangeli, en canvi, crida tots i totes al banquet diví on, en la comunió amb Déu i amb els altres, regnen el goig, el compartir, la justícia i la fraternitat.

Esta plenitud de vida, do de Crist, s'anticipa ja des d'ara en el banquet de l'Eucaristia que l'Església celebra per mandat del Senyor i en memòria d'Ell. I així, la invitació al banquet escatològic, que portem a totes i a tots a través de la missió evangelitzadora, està intrínsecament vinculada a la invitació a la taula eucarística, on el Senyor ens alimenta amb la seua Paraula i amb el seu Cos i la seua Sang. Com ha ensenyat Benet XVI, «en cada celebració eucarística es realitza sacramentalment la reunió escatològica del Poble de Déu. El banquet eucarístic és per a nosaltres una anticipació real del banquet final, anunciat pels profetes (cf. Is 25,6-9) i descrit en el Nou Testament com "les bodes del Corder" (Ap 19,7-9), que s'ha de celebrar en l'alegria de la comunió dels sants» (exhort. ap. postsin. Sacramentum Caritatis, 31).

Per això, tots estem cridats a viure més intensament cada Eucaristia en totes les seues dimensions, particularment en l'escatològica i missionera. A este propòsit, reitere que «no podem acostar-nos a la Taula eucarística sense deixar-nos portar per este moviment de la missió que, partint del cor mateix de Déu, tendix a arribar a totes les persones» (Ibíd. 84). La renovació eucarística, que moltes Esglésies locals han estat promovent lloablement en el període post-Covid, serà també fonamental per a despertar l'esperit missioner en cada fidel. Amb quanta més fe i impuls del cor, en cada Missa, hauríem de pronunciar l'aclamació: «¡Anunciem la vostra mort, confessem la vostra resurrecció, esperem el vostre retorn, Senyor Jesús»!

En esta perspectiva, en l'any dedicat a la pregària en preparació del Jubileu de 2025, desitge convidar tots i totes a intensificar, també i abans que res, la participació en la missa i la pregària per la missió evangelitzadora de l'Església. Ella, en efecte, obedient a la paraula del Salvador, no cessa d'elevar a Déu en cada celebració eucarística i litúrgica la pregària del Parenostre amb la invocació «vinga a nosaltres el vostre regne». I així la pregària diària i particularment l'Eucaristia fan de nosaltres pelegrins-missioners de l'esperança, en camí cap a la vida sense fi en Déu, cap al banquet nupcial preparat per Ell per a tots els seus fills.

"Tots i totes". La missió universal dels deixebles de Crist i l'Església tota sinodal-missionera

La tercera i última reflexió es referix als destinataris de la invitació del rei, «tots i totes». Com he subratllat, «això està en el cor de la missió, este "tots i totes", sense excloure ningú. Tots i totes. Per tant, tota la nostra missió brolla del Cor de Crist, per a deixar que Ell atraga tots i totes cap a ell» (Discurs del Sant Pare Francesc als participants en l'Assemblea general de les Obres Missionals Pontifícies, 3 de juny de 2023). Encara hui, en un món esgarrat per divisions i conflictes, l'Evangeli de Crist és la veu dolça i forta que crida els hòmens a trobar-se, a reconéixer-se germans i a gaudir de l'harmonia enmig de les diferències. Déu vol que «tots els hòmens se salven i arriben al coneiximent de la veritat» (1Tm 2,4). Per això, no oblidem mai, en les nostres activitats missioneres, que som enviats a anunciar l'Evangeli a tots i totes, i «no com qui imposa una nova obligació, sinó com qui compartix una alegria, assenyala un horitzó bell, oferix un banquet desitjable» (exhort. ap. Evangelii gaudium, 14).

Els deixebles-missioners de Crist porten sempre en el cor la preocupació per totes les persones de qualsevol condició social o fins i tot moral. La paràbola del banquet ens diu que, seguint la recomanació del rei, els servents van reunir «tots el qui trobaven, bons i roïns» (Mt 22,10). A més, precisament els «pobres, invàlids, cegos i coixos» (Lc 14,21), és a dir, els últims i els marginats de la societat són els convidats especials del rei. Així, el banquet nupcial que Déu ha preparat per al Fill, es manté obert a tots i per sempre, perquè el seu amor per cada u de nosaltres és gran i incondicional. «Déu estima tant el món, que ha donat el seu fill únic, perquè no es perda ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguen vida eterna» (Jn 3,16). Qualsevol, tot home i tota dona és destinatari de la invitació de Déu a participar de la seua gràcia que transforma i salva. Només cal dir "sí" a este do diví i gratuït, acollint-lo i permetent-li que ens transforme, revestint-nos d'ell com amb un "vestit de festa", (cf. Mt 22,12).

La missió universal requerix el compromís de totes i tots. Per això cal continuar el camí cap a una Església completament sinodal-missionera al servici de l'Evangeli. La sinodalitat és per si mateixa missionera i, a la inversa, la missió és sempre sinodal. Per tant, una estreta cooperació missionera és hui encara més urgent i necessària en l'Església universal, així com en les Esglésies particulars. Seguint la línia del Concili Vaticà II i dels meus predecessors, recomane a totes les diòcesis del món el servici de les Obres Missionals Pontifícies, que són els mitjans primaris per a «infondre en els catòlics, ja des de la infància, un esperit verdaderament universal i missioner i per a afavorir una arreplega eficaç dels mitjans econòmics en profit de totes les missions segons les necessitats de cada una» (dec. Ad gentes, 38). Per esta raó, les col·lectes de la Jornada Mundial de les Missions, en totes les Esglésies locals, estan enterament destinades al Fons universal de solidaritat que l'Obra Pontifícia de la Propagació de la Fe distribuïx després, en nom del Papa, per a les necessitats de totes les missions de l'Església. Demanem al Senyor que ens guie i ens ajude a ser una Església més sinodal i més missionera (cf. Homilia del Sant Pare Francesc en la Cloenda de l'Assemblea General Ordinària del Sínode dels Bisbes, 29 d'octubre de 2023).

Finalment, dirigim la nostra mirada a Maria, que va obtindre de Jesús el primer miracle, precisament en una festa de bodes, a Canà de Galilea (cf. Jo 2,1-12). El Senyor va oferir als esposos i a tots els convidats l'abundància del vi nou, signe anticipat del banquet nupcial que Déu prepara per a tots, al final dels temps. Demanem també hui la seua intercessió maternal per la missió evangelitzadora dels deixebles de Crist. Amb l'alegria i la sol·licitud de la nostra Mare, amb la força de la tendresa i de l'afecte (cf. exhort. ap. Evangelii gaudium, 288), anem i portem a tots la invitació del Rei Salvador. ¡Santa Maria, Estrella de l'evangelització, pregueu per nosaltres!

Roma, Sant Joan del Laterà, 25 de gener de 2024, festa de la conversió de sant Pau.

FRANCESC