Missatge per a la XXXIII Jornada Mundial del Malalt

«L’ESPERANÇA NO DEFRAUDA» (Rm 5,5)

Missatge del sant pare Francesc

per a la XXXIII Jornada Mundial del Malalt

11 de febrer de 2025

Benvolguts germans i germanes,

Celebrem la XXXIII Jornada Mundial del Malalt en l’Any Jubilar 2025, en el qual l’Església ens convida a fer-nos “pelegrins d’esperança”. En això ens acompanya la Paraula de Déu que, gràcies a sant Pau, ens dona un gran missatge d’ànim: «L’esperança no defrauda» (Rm 5,5), encara més, ens fa forts en la tribulació.

Són expressions consoladores, però que poden suscitar alguns interrogants, especialment en els qui patixen. Per exemple: ¿com ser forts, quan patim en carn pròpia malalties greus, invalidants, que potser requerixen tractaments amb uns costos que superen les nostres possibilitats? ¿Com fer-ho quan, a més del nostre patiment, veem patir aquells que ens estimen i que, encara que estiguen al nostre costat, se senten impotents per no poder ajudar-nos? En totes estes situacions sentim la necessitat d’un suport superior a nosaltres: necessitem l’ajuda de Déu, de la seua gràcia, de la seua Providència, d’aquella força que és do del seu Esperit (cf. Catecisme de l’Església catòlica, 1808).

Parem, per tant, un moment a reflexionar sobre la presència de Déu que està prop de qui patix, en particular en tres aspectes que la caracteritzen: l’encontre, el do i la compartició.

L’encontre. Jesús, quan va enviar en missió els setanta-dos deixebles (cf. Lc 10,1-9), els va exhortar a dir als malalts: «El Regne de Déu està prop de vosaltres» (v. 9). Els va demanar concretament que els ajudaren a comprendre que també la malaltia, encara que siga dolorosa i difícil d’entendre, és una oportunitat d’encontre amb el Senyor. En el temps de la malaltia, efectivament, si per una part experimentem tota la nostra fragilitat com a criatures —física, psicològica i espiritual—, per una altra part, sentim la proximitat i la compassió de Déu, que en Jesús ha compartit els nostres sofriments. Ell no ens abandona i moltes vegades ens sorprén amb el do d’una determinació que mai no hauríem pensat tindre, i que mai no hauríem trobat per nosaltres mateixos.

La malaltia, per tant, es convertix en ocasió d’un encontre que ens transforma; en la troballa d’una roca indestructible a la qual podem aferrar-nos per a afrontar les tempestes de la vida; una experiència que, fins i tot en el sacrifici, ens torna més forts, perquè ens fa més conscients que no estem sols. Per això es diu que el dolor comporta sempre un misteri de salvació, perquè fa experimentar el consol que ve de Déu de manera pròxima i real, fins a «conéixer la plenitud de l’Evangeli amb totes les seues promeses i la seua vida» (St. Joan Pau II, Discurs als jóvens, Nova Orleans, 12 de setembre de 1987).

I això ens conduïx al segon punt de reflexió: el do. Certament, mai com en el sofriment no advertim que qualsevol esperança ve del Senyor i que per això és, per damunt de tot, un do que hem d’acollir i cultivar, continuant “fidels a la fidelitat de Déu”, segons la bonica expressió de Madeleine Delbrêl (cf. La speranza è una luce nella notte, Ciutat del Vaticà 2024, Prefaci).

Pel que fa a la resta, només en la resurrecció de Crist els nostres destins troben el seu lloc en l’horitzó infinit de l’eternitat. Només de la seua Pasqua ens ve la certesa que res, «ni els estols del cel o de les profunditats, ni res de l’univers creat podrà separar-nos de l’amor de Déu» (Rm 8, 38-39). I d’esta “gran esperança” deriva qualsevol altre raig de llum que ens permet superar les proves i els obstacles de la vida (cf. Benet XVI, carta enc. Spe salvi, 27.31). No només això, sinó que el Ressuscitat també camina amb nosaltres, fent-se el nostre company de viatge, com amb els deixebles d’Emaús (cf. Lc 24, 13-53). Com ells, també nosaltres podem compartir amb ell el nostre desconcert, les nostres preocupacions i les nostres desil·lusions, podem escoltar la seua Paraula, que ens il·lumina i fa abrasir el nostre cor, i ens permet reconéixer-lo en la fracció del Pa, descobrint en aquell ser amb nosaltres, fins i tot en els límits del present, aquell “més enllà” que en acostar-se ens retorna valentia i confiança.

I arribem així al tercer aspecte, el de la compartició. Els llocs on es patix són sovint llocs d’intercanvi, d’enriquiment mutu. ¡Quantes vegades, al peu del llit d’un malalt, s’aprén a esperar! ¡Quantes vegades, prop de qui patix, s’aprén a creure! ¡Quantes vegades, inclinant-se davant del necessitat, es descobrix l’amor! És a dir, advertim que som “àngels” d’esperança, missatgers de Déu, els uns per als altres, tots junts: malalts, metges, infermers, familiars, amics, preveres, religiosos i religioses; i allí on estigam: en la família, als dispensaris, a les residències de persones grans, als hospitals i a les clíniques.

I és important saber descobrir la bellesa i la magnitud d’estos encontres de gràcia i aprendre a escriure’ls en l’ànima per a no oblidar-los; conservar en el cor el somriure amable d’un agent sanitari, la mirada agraïda i confiada d’un pacient, el rostre comprensiu i atent d’un metge o d’un voluntari, el semblant expectant i inquiet d’un cònjuge, d’un fill, d’un net o d’un amic entranyable. Totes són llums per a atresorar, perquè, encara que siga en la foscor de la prova, no solament donen força, sinó que ensenyen el gust verdader de la vida, en l’amor i la proximitat. (cf. Lc 10, 25-37).

Benvolguts malalts, benvolguts germans i germanes que assistiu els qui patixen, en este Jubileu vosaltres teniu més que mai un paper especial. El vostre caminar junts, efectivament, és un signe per a tots, «un himne a la dignitat humana, un cant d’esperança» (butla Spes non confundit, 11), la veu del qual va molt més enllà de les habitacions i dels llits dels sanatoris on es troben, estimulant i animant en la caritat “el concert de tota la societat” (cf. ibíd.), en una harmonia a vegades difícil de realitzar, però precisament per això, molt dolç i fort, capaç de portar llum i calor allí on més es necessita.

Tota l’Església vos està agraïda. També jo ho estic i pregue per vosaltres encomanant-vos a Maria, Salut dels malalts, per mitjà de les paraules amb què tants germans i germanes s’han adreçat a ella en les dificultats:

Davall del vostre mantell ens emparem,

santa Mare de Déu;

escolteu les nostres pregàries en tota necessitat

i aparteu-nos sempre dels perills,

oh Verge gloriosa i beneïda.

Vos beneïxc, a vosaltres i a les vostres famílies i sers benvolguts, i vos demane, per favor, que no vos oblideu de resar per mi.

Francesc

Roma, Sant Joan del Laterà, 14 de gener de 2025

(Versió valenciana de F. Xavier Martí)