Textos de literatura religiosa en prosa escrits originalment en valencià i per autors valencians.
També textos d'autors clàssics del cristianisme o del Magisteri traduïts a la nostra llengua.
Ens ha arribat la notícia de la mort de Franco Battiato (18 de maig de 2021). De la seua col·laboració amb Juri Camisasca va sorgir esta cançó dedicada a Edith Stein, religiosa d'origen jueu que va morir a Auschwitz en 1942.
Edit Stein va nàixer a Wroclaw el 12 d'octubre de 1891 i fou i educada en la religió jueva. Després d'haver ensenyat filosofia durant alguns anys entre grans dificultats, va rebre pel baptisme la nova vida en Crist. Va ingressar en l'orde de les Carmelites Descalces amb el nom de Teresa Beneta de la Creu. En temps d'un règim hostil a la dignitat de l'home i de la fe, va ser empresonada lluny de la seua pàtria, i en el camp d'extermini d'Auschwitz, pròxim a Cracòvia, a Polònia, va morir en la cambra de gas el 9 d'agost de 1942. És santa i patrona d'Europa.
Il carmelo di Echt
E per vivere in solitudine nella pace e nel silenzio
I per a viure en solitud en pau i en silenci
ai confini della realtà,
al límit de la realitat
mentre ad Auschwitz soffiava forte il vento
mentre a Auschwitz bufava fort el vent
e ventilava la pietà,
i airejava la compassió,
hai lasciato le cose del mondo,
vas deixar les coses del món,
il pensiero profondo dai voli insondabili,
el pensament profund de vols insondables,
per una luce che sentivi dentro,
per una llum que senties dins,
le verità invisibili.
les veritats invisibles.
Dove sarà Edith Stein?
On estarà Edith Stein?
Dove sarà?
On estarà?
I mattini di maggio riempivano l'aria,
Els matins de maig omplien l'aire,
i profumi nei chiostri del carmelo di Echt.
els perfums als claustres del carmel d'Echt.
Dentro la clausura qualcuno che passava
Dins de la clausura algú que passava
selezionava gli angeli.
seleccionava els àngels.
E nel tuo desiderio di cielo una voce nell'aria si udì:
I en el teu anhel de cel una veu en l'aire es va sentir:
gli ebrei non sono uomini.
els jueus no són hòmens.
E sopra un camion o una motocicletta che sia
I dalt d'un camió o una motocicleta
ti portarono ad Auschwitz.
et van portar a Auschwitz.
Dove sarà Edith Stein?
On estarà Edith Stein?
Dove sarà?
On estarà?
E per vivere in solitudine nella pace e nel silenzio
La tercera paraula és IMAGINACIÓ. Este és el moment del discerniment en l'Església i en el món. El discerniment es realitza sempre en presència del Senyor, mirant els signes, escoltant les coses que succeïxen, el sentiment de la gent que coneix el camí humil de l’obstinació diària, i especialment dels pobres. La saviesa del discerniment rescata la necessària ambigüitat de la vida. Però hem de penetrar en l'ambigüitat, hem d'entrar, tal com el Senyor Jesús va fer assumint la nostra carn. El pensament rígid no és diví perquè Jesús ha assumit la nostra carn, que no és rígida, excepte en el moment de la mort.
Per això m'agrada tant la poesia i, quan puc, continue llegint-la. La poesia està plena de metàfores. La comprensió de les metàfores ajuda a fer que el pensament siga àgil, intuïtiu, flexible, agut. Qui té imaginació no s'enfronta, té sentit de l'humor, sempre gaudix de la dolçor de la misericòrdia i de la llibertat interior. Pot obrir visions àmplies fins i tot en espais reduïts, com va fer en les seues pintures el germà Andrea Pozzo (1642-1709), obrint amb la imaginació espais oberts, cúpules i passadissos, allà on només hi havia sostres i parets. [...]
He pensat en els versos de Baudelaire sobre Rubens allà on escriu que "la vie afflue et s'agite sans cesse, / comme l'air dans le ciel et la mer dans la mer". Sí, la vida és fluida i s'agita sense parar com l'aire s'agita en el cel i la mar en la mar. El pensament de l'Església ha de recuperar el geni i entendre millor com l'home s'entén hui per a desenvolupar i aprofundir en el seu ensenyament. I este geni ajuda a comprendre que la vida no és una imatge en blanc i negre. És una imatge en color. Alguns clars i uns altres foscos, uns tènues i altres brillants. No obstant això, els matisos prevalen. I este és l'espai del discerniment, l'espai en què l'Esperit mou el cel com l'aire i la mar com l'aigua. La vostra tasca —tal com va demanar el beat Pau VI— és viure la confrontació "entre els desitjos més profunds de l'home i el missatge perenne de l'Evangeli" (Discurs en ocasió de la XXXII Congregació General de la Companyia de Jesús, 3 de desembre de 1974).
Papa Francesc: Audiència a la Comunitat de la revista La Civiltà Cattolica, 2017, febrer 9.
El nostre capellà-poeta aspirava a viure molts anys i després, amb fort sentit de transcendència, prega a la Mare de Déu que se’n recorde d’ell. L’estrofa fa així:
Quant la mort, acotant mon llit, congele
la força del meu cor, ja defallit,
allavors vos demane que, com mai,
¡vos recordeu de mi!
Mossén Jesús nasqué en Cabanes (comarca del Pla de l’Arc) l’any 1909; ingressà al Seminari de Tortosa i és ordenat prevere l’any 1932, quan encara tenia vint-i-tres anys. El seu primer i únic destí va ser la parròquia de Culla, on va exercir de vicari i on es trobava encara en el mes de juliol del 1936. Home estimat pel poble, va ser nomenat funcionari municipal i posteriorment traslladat al mas del Forat Negre, però quan és convocat el reclutament, se’n va a Castelló, en contra del parer de les autoritats. En la capital de la Plana Baixa prompte serà denunciat i morirà assassinat el 21 de setembre de 1937, a l’edat de vint-i-huit anys. El jove prevere Jesús Boira es suma a la gran quantitat de capellans poetes que escrivien les seues obres en valencià i que foren assassinats durant la guerra.
No sabem si durant l’estada en el seminari s’aficionà al conreu de la poesia. És l’època en què mossén Garcia Girona està col·laborant amb mossén Griera, mossén Alcover i amb Joan Coromines, però recordem que l’ambient del seminari –tot i les dificultats del moment– era ben procliu per a fomentar l’adhesió a les creacions líriques en vernacle, en especial a través del Bolletí de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de la Cinta, d’inspiració verdagueriana, i també és el moment en què naix la Societat Castellonenca de Cultura; recordem, finalment, que les Normes Ortogràfiques es subscriuen en Castelló precisament l’any de la seua ordenació, el 1932.
La primera obra de què he obtingut notícia data del 15 d’octubre del 1934, data en què comença la seua col·laboració amb la revista El vers valencià, de Josep Maria Bayarri. El poema, publicat en el núm. 5-9 de la citada revista, es titula “S’ha secat la fonteta…” i, seguint les petjades de Garcia Girona, té un plantejament bucòlic, amb un fort regust ecologista (La vall no és lo que era! / Hui tot plora a sa vera / i ara és plor d’anyorança el que s’ou); a peu de pàgina, però, apareix la datació: Culla, 10-X-34, per la qual advertim la immediatesa de l’edició.
Després vindrà el seguit de col·laboracions amb la revista que la seua curta vida li permeté. En primer lloc, en el núm. 2-14 del dia 1 de gener del 1935 trau a la llum el poema “Dos estrelles”, composició de caràcter “familiar” entre una mare i un nadó; una reivindicació de l’amor matern:
Ja no és somni voler trobar estrelles
creuaes sobre els pits,
en tant veja en el braç de les doncelles
bells infantets dormits.
En aquesta creació, el nostre poeta opta pel llenguatge propi de la comarca, i així escriu “prepare” (en lloc del general “prepara”), “bolquinets” per “bolquers” i també tria la caiguda de la de intervocàlica en “creuaes”.
Posteriorment, en el núm 2-15 del 15 de gener del mateix any (amb una dilació de només mig mes) apareix el seu poema citat més amunt: “Recorda-te’n de mi”, dedicat a la Mare de Déu, en el qual li demana auxili en els moments de la nit fosca (“la nit son mantell negrit devalle”), en el dubte de la fe (“i la fe se resenca a dins del pit”), en moments de temptació (“Quan virinosa seducció me volte / i mon cor debatege a rans del cim”) o el ja esmentat sobre la mort. Quatre estrofes de quatre versos cada una, els tres primers endecasíl·labs i el darrer només de sis síl·labes per a expressar la ferma devoció que un jove capellà professa a la Mare de Déu, a la qual s’aclama per als moments de màxima debilitat.
No sabem si el nostre prevere poeta (ell sempre firmava Jesus Boira, Pvre.) tenia algunes composicions fetes abans de llançar-se al món editorial, però en el núm. 2-19, corresponent a març d’aquell mateix any, publica “Anyorança” els sentiments d’un pastor de la seua comarca (“de este aprec”) per la mort de la seua amada, Isabel
que avui obrí les ales
–ales d’amor i fe– i remontà el seu vol
en busca de l’etern
Per a ell, el paisatge mor si moren les persones:
inclina el cel sa testa,
fugen els ausellets,
el camp anyora els besos
del farigós riuet
El poeta es manifesta solidari del pastor que es queda sol:
¡la mort, que trista és
si un cor sangnant se queda!
I el cor del pastoret,
¡sangnant, plora la mort
del seu amor primer!
Passem ara al núm. 2-2, tret el 15 de gener del 1936, en el qual publica la seua creació “Borrador”, poema de caràcter marítim (“dessota el mar blau i pur”) en què recrea una tempesta (“per això el mar ses onades / una i deu i cent vegades / va espenyent vers l’infinit”) que genera una situació d’angoixa (“mes quan sembla un fet l’ardent / somni del mar imponent"), però que, al final, es veurà resolta (“aguaita el sol de migdia / i ab sa llum potent destria / els núvols del firmament”), de manera que tot torna a la normalitat (“I tornen les naus al port / desfetes i avergonyides”) i de la tempesta només en queda el record (“portant per únic record / d’aquell somni les humides / abraçades de la mort”). El poema esta compost per quatre estrofes de cinc versos cada una però amb una rima diversa: abbbc – aabab – aabba – ababa, amb la qual el poeta pareix buscar la diversitat en la unitat. En definitiva, el poema també és una paràfrasi de la vida, sovint tempestuosa, però amb garanties de retorn i pau.
L’última creació que publica naix en el núm. 2-6 del 15 de març de 1936 i s’intitula ¡Atura’t, jove!, amb deu estrofes de quatre versos. És un missatge a un “jove, que vius encegat / per la lluerna del vici”. El poeta li demana que l’escolte amb calma i l’exhorta a obrir un taüt per a contemplar en què ha quedat la bellesa per la qual tant malda el jove. És un poema parenètic, que denuncia la consumpció ràpida dels delers:
¿Què resta de sa grandea
lluerna de màgics raigs
on moriren abrasats
la fe, l’honor, la purea?
Tanta beutat vingué a ser
–ab los encants de la vida–
com una rosa marcida –
al verd brancal del roser.
I demana al jove que medite perquè “per breus instants de goçar / hi ha un patir eternament”.
Encara en el vol 2, núm. 9 del primer de maig del 1936 tornarà a publicar “Enyorança”, possiblement perquè no estava satisfet de l’edició anterior pels erros que contenia, i també perquè hi opera una actualització. Així, canvia “becos” (llegiu “beços) per “besos”; “farigès” per “farigós” “per què” per “perquè”; “avuí” per “avui”; “ab” per “amb”; “ahont” per “aon”. Dos mesos més tard esclata la guerra i, com he dit, en setembre de 1937 es talla una altra vida.
La seua producció, lògicament, és ben curta, però una lectura atenta dels seus poemes permet albirar una interessant evolució de formes i de continguts; fins i tot de progrés en l’adhesió a la normativa gramatical de Castelló. Li podrem aplicar també els seus versos, a tall d’epitafi-homenatge agraït:
