CARTA APOSTÒLICA
TOTUM AMORIS EST
DEL SANT PARE
FRANCESC
EN EL IV CENTENARI DE LA MORT
DE SANT FRANCESC DE SALES
Poc impressionat des de feia molt de temps per «les inestables grandeses de la cort» [3], també havia consumat els seus darrers dies tirant avant el ministeri de pastor en una successió de compromisos: confessions, conversacions, conferències, predicacions i les últimes, ineludibles, cartes d’amistat espiritual. La raó profunda d'este estil de vida ple de Déu se li havia fet cada vegada més nítida al llarg del temps, i ell l’havia formulada amb senzillesa i precisió en el seu cèlebre Tractat de l’amor de Déu: «Tan prompte com l’home fixa amb alguna atenció el seu pensament en la consideració de la divinitat, sent certa dolça emoció en el seu cor, que mostra que Déu és Déu del cor humà» [4]. És la síntesi del seu pensament. L’experiència de Déu és una evidència del cor humà. Esta no és una construcció mental, sinó que més aïna és un reconeiximent ple de sorpresa i de gratitud, que resulta de la manifestació de Déu. Al cor i per mitjà del cor és on es realitza este subtil i intens procés unitari en virtut del qual l’home reconeix a Déu i, alhora, a ell mateix, el seu origen i profunditat, la seua realització en la crida a l’amor. Descobrix que la fe no és un moviment cec, sinó sobretot una disposició del cor. A través d’ella l’home es confia en una veritat que es presenta a la consciència com una “dolça emoció”, capaç de suscitar un corresponent i irrenunciable ben-voler per cada realitat creada, com a ell li agradava dir.
A esta llum es comprén com per a sant Francesc de Sales no hi ha un lloc millor on trobar a Déu i ajudar a buscar-lo que en el cor de cada dona i home del seu temps. Ho havia aprés des de la seua joventut primerenca, observant-se a si mateix amb fina atenció i escrutant el cor humà.
En l’últim encontre d’aquells dies a Lió, i amb el sentit íntim d’una quotidianitat habitada per Déu, havia deixat a les seues Visitandines l’expressió amb què posteriorment havia volgut que fora segellada la seua memòria: «Ho he resumit tot en estes dos paraules, quan vos he dit: no desdenyar res, no demanar res. No tinc res més a dir-vos» [5]. No obstant això, no es tractava d’un exercici de mer voluntarisme, «una voluntat sense humilitat» [6], aquella subtil temptació del camí cap a la santedat, que la confon amb la justificació per mitjà de les pròpies forces, amb l’adoració de la voluntat humana i de la pròpia capacitat, «que es traduïx en una autocomplaença egocèntrica i elitista privada de l'amor verdader» [7]. Es tractava molt menys d’un mer quietisme, d’un abandonament passiu i sense afectes en una doctrina sense carn i sense història [8]. Naixia més aïna de la contemplació de la mateixa vida del Fill encarnat. Era el 26 de desembre, i el sant parlava a les germanes en el cor del misteri del Nadal: «¿Veieu el Jesuset en el pesebre? Accepta totes les inclemències del temps, el fred i tot el que son Pare permet que li passe. No està escrit que haja estés alguna volta les mans als pits de sa Mare, s’abandonava totalment a la seua cura i previsió, sense rebutjar les menudes consolacions que ella li donava. De la mateixa manera nosaltres no hem de desitjar ni rebutjar res, sinó suportar tot el que Déu ens enviarà, el fred i les inclemències del temps» [9]. És commovedora la seua atenció a reconéixer com a indispensable la cura del que és humà. A l’escola de l’encarnació havia aprés a llegir la història i a habitar-la amb confiança.
El criteri de l’amor
Per mitjà de l’experiència havia reconegut el desig com l’arrel de tota vida espiritual verdadera i, alhora, com a lloc de la seua falsificació. Per això, recollint a mans plenes la tradició espiritual que l’havia precedit, havia entés la importància de posar constantment a prova el desig, mitjançant un exercici continu de discerniment. El criteri últim per a la seua avaluació l’havia redescobert en l’amor. Sempre en esta darrera estada a Lió, en la festa de sant Esteve, dos dies abans de la seua mort, havia dit: «L’amor és el que dona perfecció a les nostres obres. Vos dic més encara: una persona que patix el martiri per Déu amb una unça d’amor, mereix molt, ja que la vida és el millor que es pot donar; però si hi ha una altra persona que només patix una vegada amb dos unces d’amor tindrà molt més mèrit, perquè la caritat i l’amor són els que donen el valor a les nostres obres» [10].
Amb una concreció sorprenent havia continuat il·lustrant la difícil relació entre contemplació i acció: «Sabeu o heu de saber que la contemplació és millor que l’acció i la vida activa; però si en esta hi ha més unió [amb Déu], aleshores és millor que aquella. Si una germana que està en la cuina manejant la paella al costat del foc té més amor i caritat que una altra, el foc material no li traurà el mèrit, al contrari, l’ajudarà i serà més grata a Déu. Molt sovint s’està tan unit a Déu en l’acció com en la soledat. En fi, torne sempre a la qüestió, on es trobe major amor» [11]. Esta és la verdadera pregunta que dissipa instantàniament tota rigidesa inútil o tot replegament sobre si mateix: interrogar-se en tot moment, en tota decisió, en tota circumstància de la vida on residix l’amor més gran. No és casualitat que sant Francesc de Sales haja sigut anomenat per sant Joan Pau II «Doctor de l’amor diví» [12], no va ser només perquè va escriure un magnífic Tractat sobre este tema, sinó sobretot perquè va ser testimoni d’este amor. D’altra banda, els seus escrits no es poden considerar com una teoria redactada en un escriptori, lluny de les preocupacions de l’home comú. El seu ensenyament, en efecte, va nàixer d’una escolta atenta de l’experiència. Ell no va fer més que transformar en doctrina el que vivia i llegia en la seua singular i innovadora acció pastoral, gràcies a una agudesa il·luminada per l’Esperit. Una síntesi d’esta manera de procedir es troba en el Pròleg del mateix Tractat de l’amor de Déu: «Tot en la santa Església pertany a l’amor, viu en l’amor, es fa per l’amor i ve de l’amor» [13].
Els anys de la primera formació: l’aventura de conéixer-se en Déu
Va nàixer el 21 d’agost de 1567, al castell de Sales, prop de Thorens, fill de Francesc de Nouvelles, senyor de Boisy, i de Francesca de Sionnaz. «Va viure a cavall entre dos segles, el XVI i el XVII, va recollir en si el millor dels ensenyaments i de les conquestes culturals del segle que acabava, reconciliant l’herència de l’humanisme amb l’embranzida cap a l’absolut pròpia dels corrents místics» [14].
Després de la formació cultural inicial, primer al col·legi de La Roche-sur-Foron i després al d’Annecy, va arribar a París, al col·legi jesuïta Clermont, que havia sigut fundat recentment. A la capital del Regne de França, devastada per les guerres de religió, va experimentar en poc temps dos crisis interiors consecutives, que marcaren la seua vida de manera indeleble. Esta pregària ardent feta a l’Església de Saint-Étienne-des-Grès, davant de la Mare de Déu Negra de París, enmig de la foscor, li encendrà en el cor una flama que es mantindrà viva en ell per sempre, com a clau de lectura de la seua experiència i de la d’altres. «Senyor, tu que ho tens tot en les teues mans i els camins del qual són justícia i veritat, qualsevol cosa que passe, […] jo t’estimaré, Senyor […], t’estimaré ací, oh Déu meu, i sempre esperaré en la teua misericòrdia, i sempre cantaré les teues alabances. […] Oh, Senyor Jesús, tu sempre seràs la meua esperança i la meua salvació en la terra dels vius» [15].
Havia escrit això en el seu quadern, recuperant la pau. I esta experiència, amb les seues inquietuds i els seus interrogants, per a ell sempre serà il·luminadora i li donarà un camí singular d’accés al misteri de la relació de Déu amb l’home. L’ajudarà a escoltar la vida dels altres i a reconéixer, amb un discerniment fi, l’actitud interior que unix el pensament al sentiment, la raó als afectes, i que d’esta manera és capaç de cridar pel nom al “Déu del cor humà”. Per este camí Francesc no va córrer el perill d’atribuir un valor teòric a la pròpia experiència personal, absolutitzant-la, sinó que va aprendre una cosa extraordinària, fruit de la gràcia: a llegir en Déu allò viscut per ell i pels altres.
Encara que no haja pretés mai elaborar un sistema teològic pròpiament dit, la seua reflexió sobre la vida espiritual va tindre una notable dignitat teològica. Hi apareixen els trets essencials del quefer teològic, per al qual és necessari no oblidar dos dimensions constitutives. La primera és precisament la vida espiritual, perquè és en la pregària humil i perseverant, en l’obertura a l’Esperit Sant, que es pot intentar entendre i expressar el Verb de Déu; s’esdevé teòleg en el cresol de la pregària. La segona dimensió és la vida eclesial: sentir en l’Església i amb l’Església. També la teologia s’ha vist afectada per la cultura individualista, però el teòleg cristià elabora el seu pensament immers en la comunitat, partint-hi el pa de la Paraula [16]. La reflexió de Francesc de Sales, al marge de les disputes entre les escoles de la seua època, i fins i tot respectant-les, naix precisament d’estos dos trets constitutius.
El descobriment d’un món nou
Quan va acabar els estudis humanístics, va continuar amb els de Dret a la Universitat de Pàdua. En tornar a Annecy ja havia decidit l’orientació de la seua vida, a pesar de les resistències dels pares. Va ser ordenat prevere el 18 de desembre de 1593. En els primers dies de setembre de l’any següent, per invitació del bisbe, mons. Claude de Granier, va ser cridat a la difícil missió al Chablais, territori pertanyent a la diòcesi d’Annecy, de confessió calvinista, que, en l’intricat laberint de guerres i tractats de pau, havia passat novament a estar controlat pel ducat de Savoia. Van ser anys intensos i dramàtics. Ací va descobrir, juntament amb alguna rígida intransigència que després el farà pensar, les seues aptituds de mediador i home de diàleg. A més, es va mostrar inventor de praxis pastorals originals i agosarades, com els famosos “fulls volants”, que es penjaven a tot arreu i fins i tot s'esgolaven per davall de les portes de les cases.
El 1602 va tornar a París, ocupat en tirar avant una delicada missió diplomàtica, en nom del mateix Granier i amb instruccions precises de la Seu Apostòlica, després de l’enèsim canvi del marc politicoreligiós del territori de la diòcesi de Ginebra. A pesar de la bona disposició per part del rei de França, la missió va fracassar. Ell mateix va escriure al papa Climent VIII: «Després de nou mesos, em vaig vore obligat a fer marxa arrere sense haver conclòs quasi res» [17]. A pesar de tot, aquella missió es va revelar per a ell i per a l’Església d’una riquesa inesperada en els àmbits humà, cultural i religiós. En el temps lliure que els negociats diplomàtics li concedien, Francesc va predicar davant del rei i de la cort de França, va establir relacions importants i, sobretot, es va submergir totalment en la prodigiosa primavera espiritual i cultural de la moderna capital del Regne.
Allí tot havia canviat i estava canviant. Ell mateix es va deixar tocar i interrogar tant pels grans problemes que es presentaven al món i la nova manera d’observar-los, com per la sorprenent demanda d’espiritualitat que havia nascut i les qüestions inèdites que esta plantejava. En poques paraules, va percebre un verdader “canvi d’època”, al qual calia respondre amb llenguatges antics i nous. Certament, no era la primera vegada que trobava cristians fervorosos, però es tractava d'una cosa diferent. No era el París devastat per les guerres de religió, que havia vist en els seus anys de formació, ni la lluita acarnissada lliurada als territoris del Chablais. Era una realitat inesperada: una multitud «de sants, de verdaders sants, nombrosos i que estaven a tot arreu» [18]. Eren hòmens i dones de cultura, professors de la Sorbona, representants de les institucions, prínceps i princeses, servents i serventes, religiosos i religioses. Un món que tenia set de Déu.
Conéixer estes persones i prendre consciència dels seus interrogants va ser una de les circumstàncies providencials més importants de la seua vida. Així, dies aparentment inútils i infructuosos es van transformar en una escola incomparable per a llegir els estats d’ànim d’esta època, sense elogiar-los mai. En ell, l’hàbil i infatigable controversista s’estava transformant, per la gràcia, en un intèrpret fi del temps i extraordinari director d’ànimes. La seua acció pastoral, les grans obres (Introducció a la vida devota i Tractat de l’amor de Déu), la infinitat de cartes d’amistat espiritual que van ser enviades, dins i fora dels murs dels convents i els monestirs, a religiosos i monges, a hòmens i dones de la cort com a la gent comuna, la trobada amb Joana Francesca de Chantal i la mateixa fundació de la Visitació el 1610, serien incomprensibles sense este canvi interior. Evangeli i cultura trobaven d’esta manera una síntesi fecunda, de la qual derivava la intuïció d’un mètode autèntic, madur i a punt per a una collita duradora i prometedora.
En una de les primeríssimes cartes de direcció i amistat espiritual que Francesc de Sales va enviar a una de les comunitats que va visitar a París, parla, amb humilitat, d’un “mètode seu”, que es diferenciava dels altres, amb vista a una verdadera reforma. Un mètode que renunciava a la severitat i confiava plenament en la dignitat i la capacitat d’una ànima devota, a pesar de les seues debilitats: «Em ve el dubte que a la vostra reforma també es puga oposar un altre impediment: potser aquells que vos l’han imposada han curat la ferida amb massa duresa. […] Jo alabe el seu mètode, encara que no siga el que acostume a emprar, especialment pel que fa a esperits nobles i ben educats com els vostres. Crec que seria millor limitar-se a mostrar-los el mal i posar el bisturí en les seues mans per a que ells mateixos practiquen la incisió necessària. Però no descuideu per això la reforma que necessiteu» [19]. En estes paraules es traslluïx esta mirada que ha fet cèlebre l’optimisme salesià i que ha deixat la seua marca permanent en la història de l’espiritualitat, per a florides successives, com en el cas de don Bosco dos segles després.
Quan va tornar a Annecy, va ser ordenat bisbe el 8 de desembre del mateix any 1602. L’influx del seu ministeri episcopal en l’Europa d’esta època i dels segles posteriors resulta immens. «Va ser apòstol, predicador, escriptor, home d’acció i de pregària; compromés en fer realitat els ideals del Concili de Trento; implicat en la controvèrsia i en el diàleg amb els protestants, experimentant cada vegada més l’eficàcia de la relació personal i de la caritat, més enllà del necessari enfrontament teològic; encarregat de missions diplomàtiques en l'àmbit europeu, i de tasques socials de mediació i reconciliació» [20]. Sobretot, fou intèrpret del canvi d’època i guia de les ànimes en un temps que tenia set de Déu d’una manera nova.
La caritat ho fa tot pels seus fills
Entre 1620 i 1621, és a dir, ja al final de la seua vida, Francesc va adreçar a un prevere de la seua diòcesi unes paraules capaces d’il·luminar la seua visió de l’època. L’encoratjava a secundar el seu desig de dedicar-se a l’escriptura de textos originals, que aconseguiren interceptar els nous interrogants, intuint-hi la necessitat. «Vos he de dir que el coneiximent que vaig adquirint cada dia dels estats d’ànim del món em porta a desitjar apassionadament que la divina Bondat inspire a algun dels seus servents a escriure segons el gust d’este pobre món» [21]. La raó d’este encoratjament la trobava en la pròpia visió del temps: «El món s’està tornant tan delicat, que d’ací a poc ningú s’atrevirà més a tocar-lo, sinó amb guants de vellut, ni a medicar les seues ferides, sinó amb cataplasmes de ceba; però, ¿què importa, si els hòmens són curats i, en definitiva, són salvats? La nostra reina, la caritat, ho fa tot pels seus fills» [22]. No era una cosa que es donara per sabuda, ni molt menys una rendició final davant d’una derrota. Es tractava, més aviat, de la intuïció d’un canvi que estava en curs i de l’exigència, totalment evangèlica, de comprendre com poder habitar-lo.
La mateixa consciència, a més, l’havia madurada i expressada en el Pròleg, en introduir el Tractat de l’amor de Déu: «He tingut en compte la condició de les ànimes en estos temps, i a més havia de tindre-la, perquè és molt important mirar la condició dels temps en què s’escriu» [23]. Demanant, després, la benvolença del lector, afirmava: «I si trobares que l’estil és una mica diferent del que he usat escrivint la Filotea, i ambdós molt diversos del que vaig fer servir en la Defensa de la creu, has de saber que en dèneu anys s’aprenen i s’obliden moltes coses; que el llenguatge de la guerra no és igual que el de la pau, i que als jòvens principiants se’ls parla d’una manera, i als vells companys d’una altra» [24]. Però, davant d’este canvi, per on començar? No molt lluny de la mateixa història de Déu amb l’home. D’ací l’objectiu final del seu Tractat: «En realitat, el meu propòsit ha sigut només exposar senzillament i planament, sense artificis ni, amb major raó, amaniments d’estil, la història del naiximent, el creiximent, la decadència, les operacions, les propietats, els beneficis i les excel·lències de l’amor diví» [25].
Les preguntes d’un canvi d’època
En la memòria del quart centenari de la mort de sant Francesc de Sales, m’he preguntat sobre el seu llegat per a la nostra època, i he trobat il·luminadores la seua flexibilitat i la seua capacitat de visió. Una mica per do de Déu, una mica per caràcter personal, i també per l’aprofundiment constant de les seues vivències, havia tingut la nítida percepció del canvi dels temps. Ni ell mateix no hauria arribat a imaginar que en això hi reconeixeria una gran oportunitat per a l’anunci de l’Evangeli. La Paraula que havia estimat des de la seua joventut era capaç de fer-se camí, obrint horitzons nous i impredictibles, en un món en ràpida transició.
És el que també ens espera com a tasca essencial per este canvi d’època nostre: una Església no autorreferencial, lliure de tota mundanitat però capaç d’habitar el món, de compartir la vida de la gent, de caminar junts, d’escoltar i d’acollir [26]. És el que va realitzar Francesc de Sales, llegint la seua època amb ajuda de la gràcia. Per això, ell ens convida a eixir d’una preocupació excessiva per nosaltres mateixos, per les estructures, per la imatge social, i a preguntar-nos més aviat quines són les necessitats concretes i les esperances espirituals del nostre poble [27]. Per tant, és important rellegir algunes de les seues opcions crucials també hui, per a viure el canvi amb saviesa evangèlica.
La brisa i les ales
La primera d’estes opcions va ser la de rellegir i tornar a proposar a cada u, en la seua condició específica, la feliç relació entre Déu i l’ésser humà. En definitiva, la raó última i l’objectiu concret del Tractat era precisament il·lustrar als contemporanis la fascinació de l’amor de Déu. «¿Quins són —es preguntava— els llaços habituals pels quals la Providència divina acostuma a atraure els nostres cors al seu amor?» [28]. Partint suggestivament del text d’Osees 11,4 [29], definia estos mitjans ordinaris com a «lligams d’humanitat o de caritat i amistat». «No hi ha dubte —escrivia— que Déu no ens atrau amb cadenes de ferro, com als bous i als búfals, sinó mitjançant invitacions, atraccions encantadores i santes inspiracions, que després són els lligams d’Adam i de la humanitat, és a dir, els adaptats i convenients al cor humà, per al qual la llibertat és natural» [30]. És a través d’estos lligams que Déu ha tret el seu poble de l’esclavatge, ensenyant-lo a caminar, portant-lo de la mà, com fa un pare o una mare amb el seu fill. Per tant, cap imposició externa, cap força despòtica i arbitrària, cap violència. Més aviat, la forma persuasiva d’una invitació que deixa intacta la llibertat de l’home. «La gràcia —prosseguia, pensant certament en tantes històries de vida que havia conegut— té força, no per a obligar, sinó per a atraure el cor; exercix una santa violència, no per a vulnerar, sinó per a fer amorosa la nostra llibertat; actua amb força, però amb tanta suavitat que la nostra voluntat no queda xafada amb una acció tan poderosa; ens empeny, però no sufoca la nostra llibertat. Per això ens és possible, davant de tota la seua potència, consentir o resistir als seus impulsos, segons ens plaga» [31].
Esta és, per tant, la “forma” a través de la qual la gràcia de Déu es concedix als hòmens: la dels preciosos i molt humans lligams d’Adam. La força de Déu no deixa de ser absolutament capaç de restituir el vol i, a pesar d'això, la seua dolçor fa que la llibertat de consentiment no siga violada o inútil. Correspon a l’home alçar-se o no alçar-se. Encara que la gràcia l’haja tocat per a despertar-lo, sense ell, esta no vol que l’home s’alce sense el seu consentiment. D’esta manera extrau la seua reflexió conclusiva: «Les inspiracions, oh Teòtim, ens prevenen, i abans que hi hàgem pensat, experimentem la seua presència, però després d’haver-les sentit, a nosaltres ens toca consentir-hi, secundant-les i seguint els seus impulsos, o dissentir i rebutjar-les: elles es fan sentir en nosaltres sense nosaltres, però no obtenen el consentiment sense nosaltres» [33]. Per tant, en la relació amb Déu es tracta sempre d’una experiència de gratuïtat, que manifesta la profunditat de l’amor del Pare.
Ara bé, esta gràcia no fa mai l’home passiu, sinó que porta a comprendre que estem precedits radicalment per l’amor de Déu, i que el seu primer do consistix precisament en haver rebut el seu mateix amor. Però cada u té el deure de cooperar en la pròpia realització, desplegant amb confiança les pròpies ales a la brisa de Déu. Ací veem un aspecte important de la nostra vocació humana: «La tasca que Déu confia a Adam i Eva en el relat del Gènesi és ser fecunds. La humanitat ha rebut l’encàrrec de canviar, construir i dominar la creació, una tasca positiva que significa crear des de i amb ella. Aleshores, el futur no depén d’un mecanisme invisible en el qual els éssers humans són espectadors passius. No, som protagonistes, som —forçant la paraula— cocreadors» [34]. Francesc de Sales ho va comprendre bé i va tractar de transmetre-ho en el seu ministeri de guia espiritual.
La verdadera devoció
Una segona i gran opció crucial va ser la d’haver-se centrat en la qüestió de la devoció. També en este cas, el nou canvi d’època havia formulat molts interrogants, tal com passa hui dia. Dos aspectes en particular requerixen que siguen compresos i revitalitzats també hui. El primer es referix a la idea mateixa de devoció, el segon, al seu caràcter universal i popular. Indicar, abans que res, què s’entén per devoció és la primera consideració que trobem al començament de Filotea: «Cal que conegues, en primer lloc, que sàpies en què consistix la virtut de la devoció, ja que són nombroses les devocions falses i inútils i només n’hi ha una verdadera, que, si no la saps distingir, podries caure en error i perdre el temps corrent darrere d’alguna devoció absurda i supersticiosa» [35].
La descripció de Francesc de Sales sobre la falsa devoció, en la qual no ens és difícil reconéixer-nos, és amena i sempre actual, sense deixar fora alguna cosa eficaç d’un sentit de l’humor sa: «El que es consagra al dejuni pensarà que és devot perquè no menja, encara que el seu cor estiga ple de rancor; i mentres per sobrietat no s’atrevix a mullar la seua llengua en el vi ni tan sols en aigua, per amor a la sobrietat, no tindrà cap escrúpol de tenyir-la en la sang del proïsme mitjançant la maledicència i la calúmnia. Un altre es creurà devot perquè resa tot el dia un enfilall interminable de pregàries, encara que després la seua llengua es deslligue contínuament en paraules insolents, arrogants i injurioses, la resta de la jornada, contra els seus familiars i veïns. Algú altre obrirà la seua bossa de bona gana per a distribuir almoines entre els pobres, però no és capaç de traure dolçor del seu cor per a perdonar els seus enemics. Hi haurà després l’altre que perdonarà els enemics, però no passarà pel seu cap pagar els seus deutes si no és obligat per la justícia» [36]. Evidentment, són els vicis i les dificultats de sempre, també de hui, per la qual cosa el sant conclou: «Tots estos són tinguts vulgarment per devots; nom que de cap manera mereixen» [37].
En canvi, la novetat i la veritat de la devoció es troben en una altra banda, en una arrel profundament unida a la vida divina en nosaltres. D’esta manera «la devoció viva i verdadera […] pressuposa l’amor de Déu; millor dit, no és cap altra cosa que el verdader amor de Déu, i no un amor genèricament entés» [38]. En la seua fervent imaginació la devoció no és més que, «en resum, una mena d’agilitat i vivesa espiritual per mitjà de la qual la caritat actua en nosaltres o, si volem, nosaltres actuem per mitjà d’ella, amb promptitud i afecte» [39]. Per això no es col·loca al costat de la caritat, sinó que és una de les seues manifestacions i, alhora, hi conduïx. És com una flama respecte del foc: n'aviva la seua intensitat, sense canviar-ne la naturalesa. «En conclusió, es pot dir que la caritat i la devoció diferixen entre elles com el foc de la flama; la caritat és un foc espiritual, que quan crema amb flama forta s’anomena devoció; la devoció afegix al foc de la caritat només la flama que la fa caritat prompta, activa i diligent, no només en l’observança dels manaments de Déu, sinó també en l’exercici dels consells i de les inspiracions celestials» [40]. Una devoció entesa així no té res d’abstracte. És, més aviat, un estil de vida, una manera de ser en allò concret de l’existència quotidiana. Esta recull i interpreta les coses menudes de cada dia, el menjar i la roba, la faena i el descans, l’amor i la descendència, l’atenció a les obligacions professionals; en síntesi, il·lumina la vocació de cada u.
Ací s’intueix l’arrel popular de la devoció, afirmada des de les primeres línies de Filotea: «Quasi tots els que fins ara han tractat de la devoció, s’han interessat d’instruir persones separades del món o, almenys, han ensenyat una classe de devoció que porta a este aïllament. La meua intenció és oferir els meus ensenyaments als que viuen en les ciutats, amb les seues famílies, en la cort, i que, per la seua condició, estan obligats, per les conveniències socials, a viure enmig dels altres» [41]. És per això que està molt equivocat qui pensa en relegar la devoció a algun àmbit protegit o reservat. Esta és, més aïna, de tots i per a tots, on siga que estiguem, i cada u la pot practicar segons la pròpia vocació. Com escrivia sant Pau VI en el quart centenari del naiximent de Francesc de Sales, «la santedat no és prerrogativa d’una classe o d’una altra; sinó que a tots els cristians se’ls dirigix esta invitació urgent: “Amic, puja més amunt!” (Lc 14,10); tots estan vinculats pel deure de pujar a la muntanya de Déu, encara que no tots pel mateix camí. “La devoció s’ha d’exercitar de diverses maneres, segons que es tracte d’una persona noble o d’un obrer, d’un criat o d’un príncep, d’una viuda o d’una jove soltera, o bé d’una dona casada. Més encara, la devoció s’ha de practicar d’una manera adaptada a les forces, els negocis i les ocupacions particulars de cada u”» [42]. Recórrer la ciutat secular, mantenint la interioritat, i conjugar el desig de perfecció amb cada estat de vida, tornant a trobar un centre que no se separa del món, sinó que ensenya a habitar-lo, a apreciar-lo, aprenent també a prendre’n una distància justa; este era el propòsit del sant, i continua sent una lliçó valuosa per a cada dona i home del nostre temps.
Este és el tema conciliar de la vocació universal a la santedat: «Emparats amb tants i tan grans mitjans de salvació, tots els fidels, de qualsevol estat i condició, són cridats pel Senyor, cada u en el seu propi camí, a aquella perfecció de santedat amb què el mateix Pare és perfecte» [43]. “Cada u en el seu propi camí”. «Aleshores no es tracta de desanimar-se quan un contempla models de santedat que li semblen inassequibles» [44]. La mare Església no ens els proposa perquè intentem copiar-los, sinó perquè ens animen a caminar pel camí únic i particular que el Senyor ha pensat per a nosaltres. «El que interessa és que cada creient discernixca el propi camí i faça emergir el millor de si mateix, allò tan personal que Déu ha posat en ell (cf. 1Co 12,7)» [45].
L’èxtasi de la vida
Tot això va conduir el sant bisbe a considerar la vida cristiana en la seua totalitat com «l’èxtasi de l’acció i de la vida» [46]. Però no se l'ha de confondre amb una fuga fàcil o una retirada intimista, encara menys amb una obediència trista i gris. Sabem que este perill sempre està present en la vida de fe. En efecte, «hi ha cristians que semblen tindre un estil de Quaresma sense Pasqua. […] Comprenc les persones que tendixen a la tristesa per les greus dificultats que han de patir, però a poc a poc cal permetre que l’alegria de la fe comence a despertar-se, com una secreta però ferma confiança, fins i tot enmig de les pitjors angoixes» [47].
Permetre que es desperte l’alegria és precisament el que expressa Francesc de Sales en descriure l’“èxtasi de l’acció i de la vida”. Gràcies a ella «no només portem una vida civil, honesta i cristiana, sinó també una vida sobrehumana, espiritual, devota i extàtica, és a dir, una vida, baix tots els conceptes, fora i per damunt de la nostra condició natural» [48]. Ens trobem ací en les pàgines centrals i més lluminoses del Tractat. L’èxtasi és el desbordament feliç de la vida cristiana, llançada més enllà de la mediocritat de la mera observança: «No robar, no mentir, no cometre actes luxuriosos, pregar a Déu, no jurar en va, estimar i honrar els pares, no matar; tot això és viure segons la raó natural de l’home. Però deixar tots els nostres béns, estimar la pobresa, buscar-la i estimar-la com la més deliciosa senyora, tindre els oprobis, els menyspreus, les humiliacions, les persecucions i els martiris com a felicitat i benaurança, contindre's en els térmens d’una absoluta castedat, i, en fi, viure enmig del món i en esta vida mortal en oposició a totes les opinions i màximes mundanes i contra el corrent del riu d’esta vida, amb habitual resignació, renúncies i abnegacions de nosaltres mateixos, tot això no és viure segons la naturalesa humana, sinó sobrehumanament; no és viure en nosaltres, sinó fora de nosaltres i sobre nosaltres. I perquè ningú no pot eixir d’esta manera sobre si mateix si el Pare Etern no l’atrau, per això este gènere de vida ha de ser un rapte continu i un èxtasi perpetu d’acció i d’operació» [49].
És una vida que, davant de tota aridesa i contra la temptació de replegar-se sobre si, ha trobat novament la font de l’alegria. En efecte, «el gran risc del món actual, amb la seua múltiple i aclaparadora oferta de consum, és una tristesa individualista que brolla del cor còmode i avar, de la recerca malaltissa de plaers superficials, de la consciència aïllada. Quan la vida interior es tanca en els propis interessos, ja no hi ha espai per als altres, ja no hi entren els pobres, ja no s’hi escolta la veu de Déu, ja no s’hi gaudix la dolça alegria del seu amor, ja no hi batega l’entusiasme per fer el bé. Els creients també corren este risc, cert i permanent. Molts hi cauen i es transformen en éssers ressentits, insatisfets, sense vida» [50].
A la descripció de l’“èxtasi de l’acció i de la vida”, sant Francesc afegix, finalment, dos observacions importants, vàlides també per al nostre temps. La primera es referix a un criteri eficaç per al discerniment de la veritat d’este mateix estil de vida i la segona sobre la seua font profunda. Pel que fa al criteri de discerniment, ell afirma que, si per una banda este èxtasi comporta un autèntic eixir de si mateix, per altra banda, no significa un abandonament de la vida. És important no oblidar-ho mai, per tal d’evitar desviacions perilloses. En altres paraules, qui presumix d’elevar-se cap a Déu, però no viu la caritat en relació amb el proïsme, s’enganya a si mateix i als altres.
Tornem a trobar ací el mateix criteri que ell aplicava a la qualitat de la devoció verdadera. «Quan es veu una persona que en la pregària té raptes pels quals ix i puja sobre si mateixa cap a Déu, però no té èxtasi en sa vida, això és, no porta una vida elevada i unida a Déu, […] sobretot, per mitjà d’una contínua caritat, creieu-me Teòtim, que tots estos raptes són granment dubtosos i perillosos». La seua conclusió és molt eficaç: «Estar damunt de si mateix en la pregària i davall de si mateix en la vida i en les accions, ser angèlics en la meditació i animals en la conversa […] és un senyal cert que estos raptes i estos èxtasis no són més que trucs i enganys de l’esperit maligne» [51]. Es tracta, en definitiva, del que ja recordava Pau als Corintis en l’himne a la caritat: «Si tinguera tanta fe que fora capaç de moure les muntanyes, però no amara, no seria res. Si repartira tots els meus béns als pobres, fins i tot si em venguera a mi mateix per esclau, però no amara, només per a ser ben vist, no em serviria de res» (1Co 13, 2-3).
Per tant, per a sant Francesc de Sales la vida cristiana mai està exempta d’èxtasi, però l’èxtasi no és autèntic sense la vida. En efecte, la vida sense èxtasi corre el risc de reduir-se a una obediència opaca, a un Evangeli que ha oblidat la seua alegria. D’altra banda, l’èxtasi sense la vida s’exposa fàcilment a la il·lusió i a l’engany del Maligne. Les grans polaritats de la vida cristiana no es poden resoldre l’una en l’altra. En tot cas, una manté l’altra en la seua autenticitat. D’esta manera, la veritat no és així sense justícia; la satisfacció, sense responsabilitat; l’espontaneïtat, sense llei; i viceversa.
D’altra banda, pel que fa a la font profunda d’este èxtasi, ell la vincula sàviament a l’amor manifestat pel Fill encarnat. Si, d’una banda, és veritat que «l’amor és el primer acte i el principi de la nostra vida devota o espiritual pel qual vivim, sentim i ens movem» i, de l’altra, que «la nostra vida espiritual consistix tota en els nostres moviments afectius», és clar que «un cor que no té afecte, no té amor», com també que «un cor que té amor, no pot estar sense moviment afectiu» [52]. Però la font d’este amor que atrau el cor és la vida de Jesucrist: «Res no urgix i pressiona tant el cor del home com l’amor», i el cim d’esta urgència és que «Jesucrist va morir per nosaltres, ens ha donat la vida amb la seua mort. Nosaltres només vivim perquè Ell va morir; va morir per nosaltres, per a nosaltres i en nosaltres» [53].
És commovedora esta indicació que, més enllà d’una visió il·luminada i no evident de la relació entre Déu i l’home, manifesta l’estret vincle afectiu que unia el sant bisbe amb el Senyor Jesús. La veritat de l’èxtasi de la vida i de l’acció no és genèrica, sinó que es manifesta segons la forma de la caritat de Crist, que culmina en la creu. Este amor no anul·la l’existència, sinó que la fa brillar d’una manera extraordinària.
És per això que, amb una imatge molt bella, sant Francesc de Sales descrivia el Calvari com «la muntanya dels enamorats» [54]. Allí, i només allí, es comprèn que «no es possible tindre la vida sense l’amor, ni l’amor sense la mort del Redemptor; però, fora d’allà, tot és o mort eterna o amor etern, i tota la saviesa cristiana consistix en elegir bé» [55]. D’esta manera pot tancar el seu Tractat remetent a la conclusió d’un discurs de sant Agustí sobre la caritat: «¿Què hi ha més fidel que l’amor? Fidel no a l’efímer sinó a l’etern. En efecte, ho suporta tot en la vida present, perquè creu tot el que fa referència a la vida futura, i suporta tot el que ací li pertoca, perquè espera tot el que allà se li promet; amb raó mai falla. Així, per tant, practiqueu l’amor i, meditant-lo santament, aporteu fruits de justícia. I qualsevol alabança que vosaltres hàgeu trobat més exuberant del que jo haja pogut dir, que es mostre en els vostres costums» [56].
Això és el que ens deixa vore la vida del sant bisbe d’Annecy, i que se’ns entrega novament a cada u. Que la celebració del quart centenari del seu naiximent al cel ens ajude a fer-ne devota memòria; i que, per la seua intercessió, el Senyor infonga amb abundància els dons de l’Esperit en el camí del sant Poble fidel de Déu.
Roma, Sant Joan del Laterà, 28 de desembre de 2022.
Francesc
(Versió valenciana de F. Xavier Martí)
______________________________________________________________________________
[1] S. Francesc de Sales, Traité de l’amour de Dieu, Préface, ed. Ravier – Devos, París 1969, 336.
[2] Íd., Lett. 2103: A Monsieur Sylvestre de Saluces de la Mente, Abbé d’Hautecombe (3 de novembre de 1622), en Œuvres de Saint François de Sales, XXVI, Annecy 1932, 490-491.
[3] Íd., Lett. 1961: À une dame (19 de desembre de 1622), en Œuvres de Saint François de Sales, XX (Lettres, X: 1621-1622), Annecy 1918, 395.
[4] Íd., Traité de l’amour de Dieu, I, 15, ed. Ravier – Devos, París 1969, 395.
[5] Íd., Entretiens spirituels, Dernier entretien [21], ed. Ravier – Devos, París 1969, 1319.
[6] Exhort. ap. Gaudete et exsultate (19 de març de 2018), 49: AAS 110 (2018), 1124.
[7] Ibíd., 57: AAS 110 (2018), 1127.
[8] Cf. ibíd., 37-39: AAS 110 (2018), 1121-1122.
[9] S. Francesc de Sales, Entretiens spirituels, Dernier entretien [21], ed. Ravier – Devos, París 1969, 1319.
[10] Ibíd., 1308.
[11] Ibíd.
[12] Carta a Mons. Yves Boivineau, bisbe d’Annecy, amb motiu del IV centenari de la consagració episcopal de sant Francesc de Sales (23 de novembre de 2002), 3: L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (20 de desembre de 2002), p. 10.
[13] S. Francesc de Sales, Traité de l’amour de Dieu, Préface, ed. Ravier – Devos, París 1969, 336.
[14] Benet XVI, Catequesi (2 de març de 2011): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (6 de març de 2011), p. 11.
[15] S. Francesc de Sales, Fragments d’écrits intimes, 3: Acte d’abandon héroïque, en Œuvres de Saint François de Sales, XXII (Opuscules, I), Annecy 1925, 41.
[16] Cf. Discurs a la Comissió Teològica Internacional (29 de novembre de 2019): L’Osservatore Romano (30 de novembre de 2019), p. 8.
[17] S. Francesc de Sales, Lett. 165: À Sa Sainteté Clément VIII (finals d’octubre de 1602), en Œuvres de Saint François de Sales, XII (Lettres, II: 1599-1604), Annecy 1902, 128.
[18] H. Bremond, L’humanisme dévôt: 1580-1660, en Histoire littéraire du sentiment religieux en France: depuis la fin des guerres de religion jusqu’à nos jours, I, Jérôme Millon, Grenoble 2006, 131.
[19] S. Francesc de Sales, Lett. 168: Aux religieuses du monastère des «Filles-Dieu» (22 de novembre de 1602), en Œuvres de Saint François de Sales, XII (Lettres, II: 1599-1604), Annecy 1902, 105.
[20] Benet XVI, Catequesi (2 de març de 2011): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (6 de març de 2011), p. 12.
[21] S. Francesc de Sales, Lett. 1869: À M. Pierre Jay (1620 o 1621), en Œuvres de Saint François de Sales, XX (Lettres, X: 1621-1622), Annecy 1918, 219.
[22] Ibíd.
[23] Íd., Traité de l’amour de Dieu, Préface, ed. Ravier – Devos, París 1969, 339.
[24] Ibíd., 347.
[25] Ibíd., 338-339.
[26] Cf. Discurs als bisbes, preveres, religiosos, seminaristes i catequistes, Bratislava (13 de setembre de 2021): L’Osservatore Romano (13 de setembre de 2021), pp. 11-12.
[28] S. Francesc de Sales, Traité de l’amour de Dieu, II, 12, ed. Ravier – Devos, París 1969, 444.
[29] «Amb afecte humà [Vulg: in funiculis Adam], amb llaços d’amor els atreia. Vaig ser per a ells com qui alça un xiquet fins a les seues galtes i s’inclina cap a ell per donar-li de menjar».
[30] S. Francesc de Sales, Traité de l’amour de Dieu, II, 12, ed. Ravier – Devos, París 1969, 444.
[31] Ibíd., II, 12, 444-445.
[32] Ibíd., II, 9, 434.
[33] Ibíd., II, 12, 446.
[34] Somniem junts. El camí a un futur millor, Converses amb Austen Ivereigh, Simon & Schuster, Nova York 2020, 4.
[35] S. Francesc de Sales, Introduction à la vie dévote, I, 1, ed. Ravier – Devos, París 1969, 31.
[36] Ibíd., 31-32.
[37] Ibíd., 32.
[38] Ibíd.
[39] Ibíd.
[40] Ibíd., 33.
[41] Ibíd., Préface, ed. Ravier – Devos, París 1969, 23.
[42] Epíst. ap. Sabaudiae gemma, en el IV centenari del naiximent de sant Francesc de Sales, doctor de l’Església (29 de gener de 1967): AAS 59 (1967), 119.
[43] Conc. Ecum. Vat. II, Const. dogm. Lumen gentium, 11.
[44] Exhort. ap. Gaudete et exsultate, 11: AAS 110 (2018), 1114.
[46] S. Francesc de Sales, Traité de l’amour de Dieu, VII, 6, ed. Ravier – Devos, París 1969, 682.
[47] Exhort. ap. Evangelii gaudium (24 de novembre de 2013), 6: AAS 105 (2013), 1021-1022.
[48] S. Francesc de Sales, Traité de l’amour de Dieu, VII, 6, ed. Ravier – Devos, París 1969, 682-683.
[49] Ibíd., 683.
[50] Exhort. ap. Evangelii gaudium, 2: AAS 105 (2013), 1019-1020.
[51] S. Francesc de Sales, Traité de l’amour de Dieu, VII, 7, ed. Ravier – Devos, París 1969, 685.
[52] Ibíd., 684.
[53] Ibíd., VII, 8, 687.688.
[54] Ibíd., XII, 13, 971.
