Mare de Déu

Ramon Arnau i Garcia (†)
Degà de la Seu de València

Quan parle en castellà, en referir-me a Maria, dic sempre "la Virgen María" o "la Santísima Virgen María", inclús “nuestra Madre”, però no dic mai "la Madre de Dios”. Sona fins i tot un poc dur. Esta expressió, en llengua castellana, tan sols té cabuda en el llenguatge tècnic, quan teològicament ens referim a la maternitat divinal de Maria, però mai en el llenguatge familiar i col·loquial. En canvi, si parle en valencià, jo no diria "la Verge Maria" o "la Regina "; esta manera de parlar amb unes expressions com eixes queda reservada per als poetes. En el llenguatge col·loquial valencià, en referir-nos a la Santíssima Verge Maria, diem senzillament la “Mare de Déu". I abans de fer referència a qualsevol invocació de la Santíssima Verge, hi afegim el títol de “Mare de Déu”, I així diem: la Mare de Déu del Carme, la Mare de Déu d’Agost, la Mare de Déu dels Desemparats. Parlant en valencià, Maria és sempre i abans de res la “Mare de Déu". I què vol dir això? Doncs senzillament que el nostre idioma s'ha ordit en contacte directe amb la més pura i noble tradició mariana forjada a Grècia. Per la mar, a través de la Mediterrània, ha arribat fins a nosaltres la influència teològica de Grècia i la seua perfecta manera de parlar sobre Maria. Perquè els pares reunits el concili d’Efes van definir que la Santíssima Verge és la Mare de Déu, la “Theotokos”, i eixa expressió, l'hem rebuda directament de Grècia i l'hem traduïda literalment. Des de la forma grega “Theotokos” diem en valencià “Mare de Déu". 

El valencià és una preciosa llengua per a parlar de Maria. I comprovarem immediatament que açò és així en la mesura que recordem la precisió, l'elegància i la devoció amb què els autors més clàssics de la nostra llengua han escrit sobre la Santíssima Verge Maria, sobre la Mare de Déu. 

M'imagine que els hòmens i les dones creients se sentiran plens de goig en poder comprovar fins a quin punt la millor part de la nostra cultura valenciana arranca i es nodrix de la devoció a la Mare de Déu.

«Maria en la devoció i en la cultura valenciana», en Recull d'humanisme cristià, Saó, València 1999, pp. 81s.

Les lliçons de Natzaret

Sant Pau VI, papa

El papa Pau VI deixa la basílica de l'Anunciació
a Natzaret, després de celebrar una missa
el 5 de gener de 1964

Tots recordem aquell viatge memorable de sant Pau VI a Terra Santa en 1964. Va ser el primer Papa que va viatjar al país de Jesús. Les paraules que va pronunciar en ocasió de la seua visita a la basílica de l’Anunciació a Natzaret, el diumenge 5 de gener del 1964, ens podem servir de meditació durant els dies del cicle de Nadal.

La casa de Natzaret és l'escola on comencem a comprendre la vida de Jesús: l'escola de l’Evangeli. Ací aprenem a mirar, a escoltar, a meditar i a penetrar el significat, tan profund i tan misteriós, d'aquella manifestació del Fill de Déu, tan simple, tan humil i tan bella. Potser hi aprenem fins i tot, sense adonar-nos-en, a imitar-lo. 

Ací aprenem el mètode que ens permetrà de comprendre qui és el Crist. Ací descobrim la necessitat d'observar el quadre de vida de quan va ser entre nosaltres: els llocs, els temps, els costums, la llengua, les pràctiques religioses, tot allò de què es va servir Jesús per a revelar-se al món. 

Ací tot parla, tot té un sentit. Tot revestix un doble significat: d’entrada, un significat exterior, el que els sentits i les facultats de percepció immediata poden extraure de l'escenari evangèlic, el de la gent que mira des de fora, que es limita a estudiar i a criticar el vestit filològic i històric dels llibres sants, allò que en el llenguatge bíblic s’anomena «la lletra».

Este estudi és important i necessari, però qui s'hi para, resta en la foscor; pot fins i tot suscitar la il·lusió orgullosa de sapiència en els qui observen els aspectes exteriors de l’Evangeli sense tindre la mirada neta, el cor humil, la intenció bona i l'ànima en oració. 

L’Evangeli no regala el seu significat interior, és a dir, la revelació de la veritat, de la realitat que manifesta i alhora amaga a les mirades, sinó a aquell que es posa d’acord amb la llum, acord que ve de la rectitud de l’esperit, és a dir, del pensament i del cor, —condició subjectiva i humana que cadascú hauria de procurar-se a si mateix—, però acord que ve al mateix temps de la imponderable, lliure i gratuïta il·luminació de la gràcia. Esta, gràcies al misteri de misericòrdia que regix el destí de la humanitat, no falla mai; almenys en certes hores i sota certes formes, no falla mai als hòmens de bona voluntat. Açò es «l’esperit». 

Ací, en esta escola, comprenem la necessitat de tindre una disciplina espiritual, si volem seguir l'ensenyament de l’Evangeli i ser deixebles del Crist. ¡Oh, com voldria tornar a ser infant i retornar a esta humil i sublim escola de Natzaret! ¡Com voldria aprendre de nou, al costat de Maria, la verdadera ciència de la vida i la saviesa superior de les veritats divines! 

Però només estic de pas. Em cal abandonar este desig de prosseguir ací l'educació, mai no acabada, per a comprendre l’Evangeli. No marxaré, però, sense haver-me endut, enmig de les presses, i com d’amagat, algunes lliçons breus d’esta casa de Natzaret. 

Primer de tot, una lliçó de silenci. Que renasca en nosaltres l'estima del silenci, esta admirable i imprescindible condició de l’esperit; en nosaltres que ens veiem assaltats per tants clamors, preocupacions i crits enmig de la nostra vida moderna agitada i hipersensibilitzada. Silenci de Natzaret, ensenya'ns el recolliment, la interioritat, la disposició a escoltar les bones inspiracions i les paraules dels mestres verdaders; ensenya'ns la necessitat i el valor de la preparació, de l'estudi, de la meditació, de la vida personal i interior, de la pregària que només Déu coneix en el secret. 

Una lliçó de vida familiar. Que Natzaret ens ensenye què és la família, la seua comunió d'amor, la seua bellesa austera i simple, el seu caràcter sagrat i inviolable. Aprenguem de Natzaret com la formació que s'hi rep és suau i irreemplaçable. Aprenguem quin és el seu paper primordial en l’àmbit social. 

Una lliçó, també, de treball. Natzaret, casa del «fill del fuster», és ací on voldríem comprendre i celebrar la llei severa i redemptora del treball humà; ací voldríem restablir la consciència de la noblesa del treball; recordar, ací, que el treball no pot ser un fi en si mateix, sinó que la seua llibertat i la seua noblesa li vénen, més que del seu valor econòmic, dels valors que té com a finalitat; ací volem, finalment, saludar a tots els treballadors del món sencer i mostrar-los el seu gran model, el seu germà diví, el profeta de totes les causes justes que els afecten: ens referim a Crist, el nostre Senyor.

---

Enllaços relacionats:

• J.M. Bausset: El papa Pau VI a Terra Santa (2013).

Festa de la Sagrada Família

DIRECTORI SOBRE LA PIETAT POPULAR I LA LITÚRGIA

(Congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments, 2002)

La festa de la Sagrada Família

112. La festa de la Sagrada Família, Jesús, Maria i Josep (diumenge en l'octava de Nadal) oferix un àmbit celebratiu apropiat per al desenvolupament d'alguns ritus o moments d'oració, propis de la família cristiana.

El record de Josep, de Maria i de Jesús, que es dirigixen a Jerusalem, com tota família hebrea observant, per a fer els ritus de la Pasqua (cf. Lc 2,41-42), animarà que tota la família accepte la invitació a participar unida, eixe dia, en l'Eucaristia. I resultaria molt significatiu que la família s'encomanara novament al patrocini de la Sagrada Família de Natzaret, la benedicció dels fills, prevista en el Ritual, i on siga oportú, la renovació de les promeses matrimonials assumides pels esposos, convertits ja en pares, en el dia del seu matrimoni, així com les promeses dels desposoris amb les quals els nóvios formalitzen el seu projecte de fundar en el futur una família nova.

Però més enllà del dia de la festa, als fidels els agrada recórrer a la Sagrada Família de Natzaret en moltes circumstàncies de la vida: s'inscriuen amb gust en les Associacions de la Sagrada Família, per a configurar el seu propi nucli familiar segons el model de la Família de Natzaret, i li dirigixen jaculatòries freqüents, mitjançant les quals s'encomanen al seu patrocini i demanen l'assistència per al moment de la mort.

Litúrgia i art

Joan Benlloch i Vivó
Bisbe d'Urgell

En 1914 el valencià Joan Benlloch i Vivó era bisbe d'Urgell i copríncep d'Andorra. Amb motiu de la convocatòria d'un Congrés de Litúrgia que s'havia de celebrar a Montserrat pel juliol de 1915, el futur cardenal envia esta carta al president i junta permanent dels Congressos d'Art Cristià a Catalunya.

[...]

Així com l'art religiós, suprema expressió de l'art pròpiament cristià, té la seua única raó de ser en la Sagrada Litúrgia, així també han de tenir-la per nord els Congressos d'Art Cristià, si volen fer tasca profitosa; de manera que creiem fermament que aquesta que ara començareu és l'obra fonamental i de més transcendència. L'art religiós no es pot comprendre ni estimar en cap de les seues manifestacions, si no es comprén i s'estima degudament la sagrada Litúrgia; ni serà art ni serà res, si no va informat d'esperit genuïnament litúrgic.

Ab íntima satisfacció veiem que ho haveu comprés així i, per això, no trobem paraules prou expressives per encoratjar-vos i lloar-vos.

¿Què més voldríem els prelats, sinó que els fidels entren de ple en el coneixement i estima dels sagrats ritus, i vinguen a participar activament dels divins misteris i a prendre part en l'oració pública, solemne i oficial de l'Església? L'aurèola d'art que fulgura en la Litúrgia Catòlica no és altra cosa sinó despertador i vehicle dels sentiments religiosos; sensibilització, encara que molt imperfecta, de misteris altíssims i incomprensibles que són objecte del culte extern que hem de donar a Déu Nostre Senyor.

A més, la vida religiosa, per ser vida, ha de ser quelcom més que la presència passiva i inconscient dels cristians en les funcions sagrades, en les quals tenen acció senyalada i pròpia no solament los clergues, sinó també els fidels. Si aquests, per ignorància o pel que sia, no s'hi associen sinó mecànicament, a més de resultar que els sagrats ritus, desconeguts en llur naturalesa i significació, són mirats com espectacle de valor purament extern, que ni enlaira l'esperit ni produeix altre efecte sinó delectació estètica o ensopiment, segons la forma més o menys artística que els acompanya: succeeix que fins aquells que a l'assistir a les funcions religioses eleven el cor a Déu, ho fan per compte propi, a la desbandada i quasibé divorciats dels ministres del culte; de manera que dintre el sagrat temple hi vibra un gran devessall de notes dissonants, que encara que llunyanament concorden en donar culte a la Divinitat, ho fan de manera molt imperfecta i poc intensa, puix essent forces aïllades, ni l'una ajuda a l'altra, com ho farien si hi hagués unitat, ni són animades tan plenament de la gràcia inherent als actes propis de l'Església com a cos orgànic.

El culte sagrat es dona ab gran esplendor en les nostres catedrals i a proporció de llur importància en totes les parròquies; però tots lamentem que el poble no se'n sap aprofitar com seria degut. Els prelats hem anat fent el possible per augmentar-lo i aconseguir que tant de bé sia eficaç per santificar les ànimes; però topem i hem de lluitar ab arrelats prejudicis i greus dificultats. Per això, ara ens alegrem en el més íntim de la nostra ànima al veure que les excitacions pontifícies i els nostres esforços troben ressò valuosíssim en la important entitat i força que aqueixa meritíssima Junta representa.

[...]

La Seu d'Urgell 28 de juny de 1914.

† Joan, Bisbe d'Urgell.

Editat en Revista montserratina, 11, (1914, novembre), pp. 496-498. Text adaptat.

---

Enllaç relacionat:

- Josep Miquel BAUSSET: Centenari del I Congrés Litúrgic de Montserrat,

La Nit de Nadal

DIRECTORI SOBRE LA PIETAT POPULAR I LA LITÚRGIA

(Congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments, 2002)

La Nit de Nadal

109. En el temps que discorre entre les primeres Vespres de Nadal i la celebració eucarística de mitjanit, juntament amb la tradició de les nadales, que són instruments molt poderosos per a transmetre el missatge d'alegria i pau de Nadal, la pietat popular proposa algunes de les seues expressions d'oració, diferents segons els països, que és oportú valorar i, si cal, harmonitzar amb les celebracions de la Litúrgia. Es poden presentar, per exemple:

• els «betlems vivents», la inauguració del betlem domèstic, que pot donar lloc a un moment d'oració de tota la família: oració que incloga la lectura de la narració del naiximent de Jesús segons Sant Lluc, en la qual ressonen els cants típics del Nadal i s'eleven les súpliques i les alabances, sobretot les dels xiquets, protagonistes d'esta trobada familiar;
• la inauguració de l'arbre de Nadal. També es presta a un acte d'oració familiar semblant a l'anterior. Independentment del seu origen històric, l'arbre de Nadal és hui un signe fortament evocador, bastant estés en els ambients cristians; evoca tant l'arbre de la vida, plantat al jardí de l'Edén (cf. Gn 2,9), com l'arbre de la creu, i adquirix així un significat cristològic: Crist és el verdader arbre de la vida, nascut del nostre llinatge, de la terra verge Santa Maria, arbre sempre verd, fecund en fruits. L'adorn cristià de l'arbre, segons els evangelitzadors dels països nòrdics, consta de pomes i dolços que pengen de les seues rames. Es poden afegir altres «dons»; no obstant això, entre els regals col·locats sota l'arbre de Nadal no haurien de faltar els regals per als pobres: ells formen part de tota família cristiana;
• el sopar de Nadal. La família cristiana que cada dia, segons la tradició, beneïx la taula i dona gràcies al Senyor pel do dels aliments, realitzarà este gest amb major intensitat i atenció en el sopar de Nadal, en el qual es manifesten amb tota la seua força la fermesa i l'alegria dels vincles familiars.

110. L'Església desitja que tots els fidels participen en la nit del 24 de desembre, si pot ser, en l'Ofici de Lectura, com a preparació immediata a la celebració de l'Eucaristia de mitjanit. On açò no es faça, pot ser oportú preparar una vigília amb cants, lectures i elements de la pietat popular, inspirant-se en este ofici. 

111. En la Missa de mitjanit, que té un gran sentit litúrgic i gaudix de l'estima popular, es podran destacar: 

• al començament de la Missa, el cant de l'anunci del naiximent del Senyor, amb la fórmula del Martirologi Romà;
• l'oració dels fidels haurà d'assumir un caràcter verdaderament universal, fins i tot, on siga oportú, amb l'ús de diversos idiomes com un signe; i en la presentació dels dons per a l'ofertori sempre hi haurà un record concret dels pobres;
• al final de la celebració podrà tindre lloc el bes de la imatge del Jesuset per part dels fidels, i la seua col·locació en el naiximent que s'haja posat a l'església o en algun lloc pròxim.

Nadala

Miquel Peris i Segarra (1917-1987)

Poeta

Pastorets, veniu!

Voreu un Estel

que dorm al caliu

de l’Ama del cel.

La nit tremolava

gelada de fred.

Damunt de la palla,

jeu nu Jesuset.

Colles d’angelets

pels camins del cel,

porten al Xiquet

llesquetes amb mel.

Pastorets, veniu!

I al que és nat voreu.

Mirant-lo, somriu

la Marededéu.

És ros com l’albada,

tan blanc com la neu,

més dolç que la veu

que té l’estimada.

La Verge filava;

son fillet dormia;

sant Josep vetlava

i la neu caïa.

Veniu tots, veniu!

Vorem un Xiquet

que, dormint, somriu,

gelant-se de fred.

22 de novembre de 1965

Miquel Peris i Segarra: Aiguamoll i senill, Diputació de Castelló, 1967, p. 44.

El naiximent de Jesús

Sor Isabel de Villena

Com que s’acosta Nadal, acabarem l’Any de sor Isabel de Villena amb el capítol del naixement virginal de Jesús. És una escena coral. Allí es presenta sant Miquel i tota la cort celestial; els arcàngels inviten a Josep a cantar; i amb el cant arriba Jesús al món. Maria mira l’infant, l’adora, l’abraça, el besa; Jesús també la mira amb tendresa. És el primer diàleg, «sens mitjà de llengua». Però «al punt que hom naix comença de morir» (Pere March) i este pensament adolorix momentàniament a Maria. Però el plor del Jesuset, que té fred, reclama atenció immediata. Amb l’ajuda de les virtuts el bolcarà i li calfarà els peus amb les seues mans. És un fragment on apareixen les principals característiques de l’estil de l’abadessa. F. Xavier Martí.

Capítol lxv. Com el Senyor isqué del ventre virginal de sa mare i fon adorat i bolcat per aquella.

Venint la nit del diumenge en el qual el Fill de Déu s’havia de presentar al món, la Senyora s’agenollà [...]

I, venint sant Miquel, s’agenollà davant sa altesa, i cridà el gran secretari de sa senyoria, Gabriel nomenat, i el príncep Rafel, perquè els tres cantassen alegrant sa senyoria. I ans de començar demanaren de gràcia a sant Josep volgués fer la tenor; el qual es llevà molt prest i s’acostà a ells ab gran alegria, dient que era molt content d'ajudar-los a cantar, car tant era el goig que tenia en la seua ànima, que volguera rompre els lligams del cos i que el seu esperit cantàs i ballàs contínuament, festejant la Senyora i el prenyat. I així, ells quatre començaren el seu cant ab solemnitat [...].

I ab aquesta melodia, venint l’hora i temps pel Pare eternal ordenada, isqué el Senyor del ventre virginal de sa Mare sense donar-li ningun dolor, lleixant-la Verge i pura, segons David havia profetat [...]

I sant Miquel i els altres prínceps prengueren el Senyor prestament perquè no caigués en terra, i adoraren sa Majestat ab profunda reverència i el presentaren a la senyora Mare seua, qui ab goig infinit el mirava; la qual l’adorà ans de tocar-lo, reconeixent-lo ésser el seu Déu i Senyor, recordant-se primer de la reverència divina que de l’amor de mare, ab tot que sense terme l’amava. I, prenent-lo sa mercé de les mans dels àngels, ab sobirana prudència i reverència el posà en la seua falda, i l’abraçà i el besà estretament ab tendrea d’amor, com a Fill seu verdader i natural; i el Senyor fermà els seus amables ulls en la faç de la seua santíssima Mare, mostrant adelitar-se en aquella com a cosa a ell més cara que tota la resta del món. I, sense mitjà de llengua, l’ànima del Fill i de la Mare es parlaren de tan alts i secrets parlaments que no bastava enteniment angèlic a comprendre’ls; de què la Senyora fon recomplida d’alegria tanta que estimar ni recomptar no es pot.

I mirant i contemplant aquell petit cos, i veent la seua excel·lent bellea, conegué ésser aquell del qual David havia dit [...] [que] era el més bell de tots els fills dels hòmens. I mirant aquella divinal persona tan tendra i tan delicada, i recordant-se que era passible i mortal, sentí en si la senyora Mare tan excessiu dolor que tot el cor li travessà, i especialment com el sentí plorar de fred; i, acompanyant-lo en el seu plor ab sobirana pietat, l’embolcà ab summa diligència, ajudant-la les seues donzelles; car Diligència li donava els bolquers, Caritat els escalfava, Pobretat els estirava tant com podia perquè bastassen a cobrir els peuets del Senyor, i Pietat portava un drap que li fos posat damunt el cap. I, tenint-lo la Senyora així bolcadet, el Senyor lleixà el plorar, mostrant que havia pres plaer ab aquella robeta que l'estalviava del fred; i la Senyora, prenent gran plaer del seu repòs, li digué ab dolçor d’amor: [...] «Oh, meravellós Fill de Déu! Vós, qui per la vostra gran potència i magnificència cloeu tota la terra dins la vostra mà, ara, vida meua, sou calfat i recreat ab aquests pobrellets drapellets».

I prenia la Senyora els peuets del seu Fill, i els calfava ab les pròpies mans no havent altra manera de foc, i li deia: «Oh, amor meu! La gran caritat i amor que teniu a natura humana vos fa sentir tant de fred i pobrea de roba! Oh, Senyor meu! I coneguen açò els hòmens, i ho estimen, i vos amen de cor, puix tant els haveu amat».

Publicat en Cresol, 135 (2016), p. 59.

Enllaç relacionat:

• Verònica ZARAGOZA GÓMEZ: «L'escriptura al recer conventual: sobre l'autoritat avalada d'Isabel de Villena», Saó, 414 (2016 abril), pp. 20-22.

La paraula habita en nosaltres

Sant Bernat

La Paraula s'ha fet carn i ja habita en nosaltres. Habita per la fe en els nostres cors, en la nostra memòria, habita en el nostre pensament, i devalla fins a la mateixa imaginació. Abans, ¿què podia pensar l'home sobre Déu, sense fabricar tal vegada un ídol en el seu cor? 

Era inabastable i inaccessible, invisible i impensable totalment. Ara, en canvi ha volgut ser agafat, vist, pensat. De quina manera, ¿em pregunteu? Estant allitat al pesebre, assegut a la falda de la Verge, predicant a la muntanya, passant la nit en oració, suspés en la Creu, consumint-se en la mort, lliure entre els difunts i regnant al país dels morts, o també, ressuscitant el tercer dia i mostrant als apòstols el lloc dels claus, els senyals de la victòria i, finalment, pujant a vista d'ells, dalt del cel.

¿Quina d'estes coses no és pensada verdaderament, devotament i santament? En qualsevol que pense, pense en Déu i en totes elles ell és el meu Déu. He dit que meditar estes coses és saviesa i he tingut per prudència de recordar constantment la suavitat dels dolços fruits que va produir amb abundància l'espiga sacerdotal que Maria va recollir al cel i va escampar generosament sobre nosaltres. La va rebre sens dubte en el cel i per damunt dels àngels, ja que rebé la Paraula del mateix cor del Pare, tal com està escrit: els dies l’un a l'altre es transmeten la Paraula. 

Sant Bernat: In nativitate B. Mariae, Sermó, 10-11, Sancti Bernardi Opera, V,

Roma 1966-1968, pp. 282s.

En el temps de Nadal

DIRECTORI SOBRE LA PIETAT POPULAR I LA LITÚRGIA

(Congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments, 2002)

En el temps de Nadal

106. En el temps de Nadal, l'Església celebra el misteri de la manifestació del Senyor: el seu humil naiximent a Betlem, anunciat als pastors, primícia d'Israel que acull el Salvador; la manifestació als Reis, «vinguts d'Orient» (Mt 2,1), primícia dels gentils, que en Jesús nounat reconeixen i adoren el Crist Messies; la teofania al riu Jordà, on Jesús va ser proclamat pel Pare «fill predilecte» (Mt 3,17) i comença públicament el seu ministeri messiànic; el signe realitzat a Canà, amb el qual Jesús «va manifestar la seua glòria i els seus deixebles van creure en ell» (Jo 2,11).

107. Durant el temps nadalenc, a més d'estes celebracions, que mostren el seu sentit essencial, tenen lloc unes altres que estan íntimament relacionades amb el misteri de la manifestació del Senyor: el martiri dels Sants Innocents (28 de desembre), la sang del qual va ser escampada a causa de l'odi a Jesús i del rebuig del seu regne per part d'Herodes; la memòria del Nom de Jesús, el 3 de gener; la festa de la Sagrada Família (diumenge dins de l'octava), en la qual se celebra el sant nucli familiar en el qual «Jesús creixia en saviesa, edat i gràcia davant de Déu i davant dels hòmens» (Lc 2, 52); la solemnitat de l'1 de gener, memòria important de la maternitat divina, virginal i salvífica de Maria; i, encara que fora ja dels límits del temps nadalenc, la festa de la Presentació del Senyor (2 de febrer), celebració de la trobada del Messies amb el seu poble, representat en Simeó i Anna, i ocasió de la profecia messiànica de Simeó.

108. Gran part del ric i complex misteri de la manifestació del Senyor troba ampli ressò i expressions pròpies en la pietat popular. Esta mostra una atenció particular als esdeveniments de la infància del Salvador, en els quals s'ha manifestat el seu amor per nosaltres. La pietat popular capta d'una manera intuïtiva:

• el valor de l’«espiritualitat del do», pròpia del Nadal: «un xiquet ens ha nascut, un fill se'ns ha donat» (Is 9,5), do que és expressió de l'amor infinit de Déu que «tant va estimar al món que ens ha donat el seu Fill únic» (Jo 3,16);
• el missatge de solidaritat que comporta l'esdeveniment de Nadal: solidaritat amb l'home pecador, pel qual, en Jesús, Déu s'ha fet home «per nosaltres els hòmens i per la nostra salvació»; solidaritat amb els pobres, perquè el Fill de Déu «sent ric s'ha fet pobre» per a enriquir-nos «per mitjà de la seua pobresa» (2 Co 8,9);
• el valor sagrat de la vida i l'esdeveniment meravellós que es realitza en el part de tota dona, perquè mitjançant el part de Maria, el Verb de la vida ha vingut als hòmens i s'ha fet visible (cf. 1 Jn 1,2);
• el valor de l'alegria i de la pau messiàniques, aspiracions profundes dels hòmens de tots els temps: els Àngels anuncien als pastors que ha nascut el Salvador del món, el «Príncep de la pau» (Is 9,5) i expressen el desig de «pau en la terra als hòmens que estima Déu» (Lc 2,14);
• el clima de senzillesa, i de pobresa, d'humilitat i de confiança en Déu, que envolta els esdeveniments del naiximent del Jesuset.

La pietat popular, precisament perquè intuïx els valors que s'amaguen en el misteri del Nadal, està cridada a cooperar per a salvaguardar la memòria de la manifestació del Senyor, de manera que la forta tradició religiosa vinculada al Nadal no es convertisca en terreny adobat per al consumisme ni per a la infiltració del neopaganisme.

Translació del cos del beat Nicolau Factor

1.456. 

Traslatió del cos del beat Nicolau Factor 

Dilluns, a 25 de setembre 1617, a la vesprada traslladaren lo cos del señor fray Nicolau Factor de una caxa en l’altra. Trobaran-se los tres síndichs dels staments y de València. Tancaren-lo en una famosa caxa amb sinch claus, y cada síndich una. Y lo señor virey, duch de Feria, ab la duquesa, que s’i trobaren ab alguns de la guarda, y eren pochs. Y lo hu dels de la guarda, que·s dia N. Prats, que u veu, m’o contà, y·m donà una poca terra de la del cos de dit benaventurat, que estava en la taula que dit cos yasia, y un troset de vellut negre ab què dit cos estava embolicat. Ipse intercedat pro nobis.

(Pere Joan PORCAR: Coses evengudes en la ciutat y regne de València, Dietari (1585-1629))

Beat Nicolau Factor

Pere Nicolau Factor i Estanya va nàixer a València el 29 de juny de 1520, en una casa que es trobava a l'actual carrer de Lluís Vives, 1, i on es conserva una placa en memòria seua. Va ser batejat en la "Pila de Sant Vicent", a la parròquia de Sant Esteve. Va professar com a religiós franciscà el 3 de desembre de 1538, al convent franciscà observant de Santa Maria de Jesús, hui parròquia amb la mateixa advocació al barri valencià de Patraix.

Va cursar els estudis eclesiàstics al convent de la Mare de Déu del Pi, d'Oliva, on va rebre l'ordenació sacerdotal en 1544, a 24 anys.

A partir d'ací va ser successivament superior als convents de Sant Esperit (Gilet 1548-1551); Xelva (1557-1559); Vall de Jesús, hui el Picaio (Puçol 1568), i va fundar el convent de Bocairent. Va ser confessor de diversos monestirs de religioses clarisses, a Gandia (1561-1565), la Trinitat, de València (1565) i molts més. També de les Descalces Reials, de Madrid (1571-1575).

En el seu orde fou definidor provincial, mestre de novicis, guardià, etc.

Benjamín Agulló recorda que el beat Nicolau Factor, "format sota els cànons de la reforma de Trento, és contemporani de Teresa de Jesús, Ignasi de Loiola, Pere d'Alcántara, Joan d'Àvila, Francesc de Borja, Juan de los Ángeles, Pasqual Bailón, Andreu Hibernón, Gaspar Bono, Lluís Bertran, Joan de Ribera, i un llarg etcètera". Amb tots mantingué una estreta i santa amistat, especialment amb el valencià Lluís Bertran.

A banda de savi i místic, fou pintor, músic, aritmètic i escriptor.

A 63 anys, Nicolau Factor moria el 23 de desembre de 1583, al convent de Santa Maria de Jesús de València, i el seu cos va romandre incorrupte en una urna que va ser destruïda en 1936.

El papa Pius VI el va declarar beat, el 18 d'agost de 1786, i València ho va celebrar l'any següent amb grans festes. De fet, la Reial Acadèmia de Belles arts de Sant Carles de València va encunyar una medalla commemorativa, en ocasió de la seua beatificació.

A València, en el lloc on s'alçava la casa on va nàixer fa ara cinc-cents anys, a l'actual carrer de Lluís Vives, 1, es pot vore encara la làpida commemorativa instal·lada en el segle XIX per l'ajuntament de València en la qual es llig la següent inscripció: "Al insigne patricio valenciano, prelado virtuoso de la Orden franciscana, sabio teólogo, humanista, poeta y pintor experto, Beato Pedro Nicolás Factor, nacido en este recinto en 29 de junio de 1520".

L'Església universal en fa memòria litúrgica el 23 de desembre, pero la diòcesi de València la celebra el 18 d'agost. És cotitular d'una església parroquial a València.

Pregària al beat Nicolau Factor

Bibliografia:

• Pere J. Porcar: Translació del cos del beat Nicolau Factor (1617)
• Opúsculos del beato Nicolás Factor, franciscano observante, Miguel Estevan, Valencia 1796.
• Moreno, Cristóual. Libro de la vida, y obras maravillosas del sieruo de Dios el bienauenturado Padre Fray Pedro Nicolas Factor, de la Orden de nuestro Padre S. Francisco de la Regular Obseruancia de la prouincia de Valencia (eBook gratuït) (en castellà). Barcelona: Sebastian de Cormellas, 1618, 372 pp.
• J.M. Bausset: El beat Nicolau Factor (2014)

Benediccions de parelles en situacions irregulars i de parelles del mateix sexe

Declaració

Fiducia supplicans

sobre el sentit pastoral de les benediccions

Presentació

La present Declaració ha pres en consideració diverses qüestions que han arribat a este Dicasteri tant en anys passats com més recentment. Per a la seua redacció, com és pràctica habitual, s'han consultat experts, s'ha dut a terme un ampli procés d'elaboració i l'esborrany s'ha debatut en el Congrés de la Secció Doctrinal del Dicasteri. Durant este temps d'elaboració del document, no han faltat les converses amb el Sant Pare. Finalment, la Declaració va ser presentada al Sant Pare, que la va aprovar amb la seua signatura.

Durant l'estudi de la matèria objecte d'este document, es va donar a conéixer la resposta del Sant Pare als Dubia d'alguns cardenals, que va aportar precisions importants per a la reflexió que ara s'oferix ací, i que representa un element decisiu per al treball del Dicasteri. Atés que «la Cúria Romana és, en primer lloc, un instrument de servici per al successor de Pedro» (Const. Ap. Praedicate Evangelium, II, 1), el nostre treball ha d'afavorir, al costat de la comprensió de la doctrina perenne de l'Església, la recepció de l'ensenyament del Sant Pare.

Com en la ja citada resposta del Sant Pare als Dubia de dos cardenals, la present Declaració es manté ferma en la doctrina tradicional de l'Església sobre el matrimoni, i no permet cap classe de ritu litúrgic o benedicció similar a un ritu litúrgic que puga causar confusió. No obstant això, el valor d'este document és oferir una contribució específica i innovadora al significat pastoral de les benediccions, que permet ampliar i enriquir la comprensió clàssica de les benediccions estretament vinculada a una perspectiva litúrgica. Tal reflexió teològica, basada en la visió pastoral del papa Francesc, implica un desenvolupament verdader del que s'ha dit sobre les benediccions en el Magisteri i en els textos oficials de l'Església. Açò explica que el text haja adoptat la forma d'una "Declaració".

I és precisament en este context on es pot entendre la possibilitat de beneir les parelles en situacions irregulars i les parelles del mateix sexe, sense convalidar oficialment el seu estatus ni alterar de cap manera l'ensenyament perenne de l'Església sobre el Matrimoni.

La present Declaració vol ser també un homenatge al Poble fidel de Déu, que adora al Senyor amb tants gestos de profunda confiança en la seua misericòrdia i que, amb esta actitud, ve constantment a demanar a la mare Església una benedicció.

Víctor Manuel Card. FERNÁNDEZ

Prefecte

Introducció

1. La confiança suplicant del Poble fidel de Déu rep el do de la benedicció que brolla del cor de Crist a través de la seua Església. Com recorda puntualment el papa Francesc, «la gran benedicció de Déu és Jesucrist, és el gran do de Déu, el seu Fill. És una benedicció per a tota la humanitat, és una benedicció que ens ha salvat a tots. Ell és la Paraula eterna amb la qual el Pare ens ha beneït "sent nosaltres encara pecadors" (Rm 5, 8) diu sant Pau: Paraula feta carn i oferida per nosaltres en la creu». [1]

2. Sostingut per una veritat tan gran i consoladora, este Dicasteri ha pres en consideració algunes preguntes, tant formals com informals, sobre la possibilitat de beneir parelles del mateix sexe i sobre la possibilitat d'oferir noves precisions, a la llum de l'actitud paterna i pastoral del papa Francesc, sobre el Responsum ad dubium [2] formulat per la llavors Congregació per a la Doctrina de la Fe i publicat el 22 de febrer de 2021.

3. Dit Responsum ha suscitat no poques i diverses reaccions: alguns han acollit amb beneplàcit la claredat d'este document i la seua coherència amb l'ensenyament constant de l'Església; uns altres no han compartit la resposta negativa a la pregunta o no l'han considerada prou clara en la seua formulació o en les motivacions exposades en la Nota explicativa adjunta. Per a eixir a l'encontre, amb caritat fraterna, d'estos últims, sembla oportú reprendre el tema i oferir una visió que sume amb coherència els aspectes doctrinals amb els pastorals, perquè «tot adoctrinament ha de situar-se en l'actitud evangelitzadora que desperte l'adhesió del cor amb la proximitat, l'amor i el testimoni». [3]

[...]

III. Les benediccions de parelles en situacions irregulars i de parelles del mateix sexe

31. En l'horitzó ací delineat es col·loca la possibilitat de benediccions de parelles en situacions irregulars i de parelles del mateix sexe, la forma de les quals no ha de trobar cap fixació ritual per part de les autoritats eclesiàstiques, per a no produir confusió amb la benedicció pròpia del sagrament del matrimoni. En estos casos, s'impartix una benedicció que no només té un valor ascendent, sinó que és també la invocació d'una benedicció descendent del mateix Déu sobre aquells que, reconeixent-se desemparats i necessitats de la seua ajuda, no pretenen la legitimitat del seu propi estatus, sinó que preguen que tot el que hi ha de verdader, bo i humanament vàlid en les seues vides i relacions, siga investit, santificat i elevat per la presència de l'Esperit Sant. Estes formes de benedicció expressen una súplica a Déu a fi que concedisca aquelles ajudes que provenen dels impulsos del seu Esperit – que la teologia clàssica diu "gràcies actuals" – per tal que les relacions humanes puguen madurar i créixer en la fidelitat al missatge de l'Evangeli, alliberar-se de les seues imperfeccions i fragilitats i expressar-se en la dimensió sempre més gran de l'amor diví.

32. La gràcia de Déu, de fet, actua en la vida d'aquells que no es consideren justos, sinó que es reconeixen humilment pecadors com tots. És capaç de dirigir-ho tot segons els designis misteriosos i imprevisibles de Déu. Per això, amb incansable saviesa i maternitat, l'Església acull a tots els que s'acosten a Déu amb cor humil, acompanyant-los amb aquells auxilis espirituals que permeten a tots comprendre i realitzar plenament la voluntat de Déu en la seua existència. [22]

33. És esta una benedicció que, encara que no s'incloga en un ritu litúrgic, [23] unix l'oració d'intercessió a la invocació d'ajuda de Déu d'aquells que es dirigixen humilment a Ell. ¡Déu no aparta mai a qui s'acosta a Ell! Al cap i a la fi, la benedicció oferix a les persones un mitjà per a acréixer la seua confiança en Déu. La petició d'una benedicció expressa i alimenta l'obertura a la transcendència, la pietat i la proximitat a Déu en mil circumstàncies concretes de la vida, i açò no és poca cosa en el món en què vivim. És una llavor de l'Esperit Sant que cal cuidar, no obstaculitzar.

34. La mateixa litúrgia de l'Església ens convida a esta actitud confiada, també enmig dels nostres pecats, falta de mèrits, debilitats i confusions, com dona testimoni esta bellíssima oració col·lecta presa del Missal Romà: «Déu totpoderós i etern, que amb amor generós desbordes els mèrits i desitjos dels qui et supliquen, escampa sobre nosaltres la teua misericòrdia, a fi que alliberes la nostra consciència de tota inquietud i ens concedisques fins i tot allò que no ens atrevim a demanar» (XXVII Diumenge del Temps Ordinari). Quantes vegades, de fet, a través d'una simple benedicció del pastor, que en este gest no pretén sancionar ni legitimar res, les persones poden experimentar la proximitat del Pare que desborda "els mèrits i desitjos".

35. Per tant, la sensibilitat pastoral dels ministres ordenats hauria d'educar-se, també, per a realitzar espontàniament benediccions que no es troben en el Benediccional.

36. En este sentit, és essencial acollir la preocupació del Papa, per tal que estes benediccions no ritualitzades no deixen de ser un simple gest que proporciona un mitjà eficaç per a fer créixer la confiança en Déu en les persones que la demanen, i evitar que es convertisquen en un acte litúrgic o semilitúrgic, semblant a un sagrament. Açò constituiria un greu empobriment, perquè sotmetria un gest de gran valor en la pietat popular a un control excessiu, que privaria als ministres de llibertat i espontaneïtat en l'acompanyament de la vida de les persones.

37. Referent a açò, venen al cap les següents paraules, en part ja citades, del Sant Pare: «Les decisions que, en determinades circumstàncies, poden formar part de la prudència pastoral, no necessàriament han de convertir-se en una norma. És a dir, no és convenient que una diòcesi, una conferència episcopal o qualsevol altra estructura eclesial habiliten constantment i de manera oficial procediments o ritus per a tota classe d'assumptes [...] El Dret Canònic no ha d'abastar-ho tot ni pot, i tampoc ho han de pretendre les conferències episcopals amb els seus documents i protocols variats, perquè la vida de l'Església corre per moltes vies a més de les normatives». [24] Així el Papa Francesc ha recordat que «tot allò que forma part d'un discerniment pràctic davant d'una situació particular no pot ser elevat a la categoria d'una norma», perquè açò «portaria a una casuística insuportable». [25]

38. Per esta raó, no s'ha de promoure ni preveure un ritual per a les benediccions de parelles en una situació irregular, però tampoc s'ha d'impedir o prohibir la proximitat de l'Església a cada situació en què es demane l'ajuda de Déu a través d'una simple benedicció. En l'oració breu que pot precedir esta benedicció espontània, el ministre ordenat podria demanar per a ells la pau, la salut, un esperit de paciència, diàleg i ajuda mutus, però també la llum i la força de Déu per a poder complir plenament la seua voluntat.

39. De totes maneres, precisament per a evitar qualsevol forma de confusió o d'escàndol, quan l'oració de benedicció la sol·licite una parella en situació irregular, encara que es conferisca al marge dels ritus previstos pels llibres litúrgics, esta benedicció mai es realitzarà al mateix temps que els ritus civils d'unió, ni tampoc en connexió amb ells. Ni tan sols amb les vestimentes, gestos o paraules pròpies d'un matrimoni. Açò mateix s'aplica quan la benedicció és sol·licitada per una parella del mateix sexe.

40. En canvi, esta benedicció pot trobar el seu lloc en altres contextos, com la visita a un santuari, l'encontre amb un sacerdot, l'oració recitada en un grup o durant una peregrinació. De fet, mitjançant estes benediccions, que s'impartixen no a través de les formes rituals pròpies de la litúrgia, sinó com a expressió del cor matern de l'Església, anàlogues a les que emanen del fons de les entranyes de la pietat popular, no es pretén legitimar res, sinó només obrir la pròpia vida a Déu, demanar la seua ajuda per a viure millor i invocar també l'Esperit Sant per a viure amb major fidelitat els valors de l'Evangeli.

41. El que s'ha dit en la present Declaració sobre les benediccions de parelles del mateix sexe, és suficient per a orientar el discerniment prudent i patern dels ministres ordenats referent a açò. Per tant, a més de les indicacions anteriors, no cal esperar altres respostes sobre com regular els detalls o els aspectes pràctics relatius a esta classe de benediccions. [26]

[...]

Víctor Manuel Card. FERNÁNDEZ

Prefecte

Mons. Armando MATTEO

Secretari per a la Secció Doctrinal

Ex Audientia Die 18 desembre 2023

Francesc

-------------------

^[1] Francesc, Catequesi sobre l'oració: la benedicció (2 desembre 2020), L’Osservatore Romano, 2 desembre 2020, p. 8.

^[2] Cfr. Congregació per a la Doctrina de la Fe, «Responsum» ad «dubium» de benedictione unionem personarum eiusdem sexus et Nota esplicativa, AAS 113 (2021), 431-434.

^[3] Francesc, Exhort. Ap. Evangelii gaudium (24 novembre 2013), n. 42, AAS 105 (2013), 1037-1038.

[...]

^[22] Cfr. Francesc, Exhort. Ap. Postsinodal Amoris laetitia (19 març 2016), n. 250, AAS 108 (2016), 412-413.

^[23] Cfr. Congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagramentos, Directori sobre la pietat popular i la litúrgia, n. 13: «La diferència objectiva entre els exercicis de pietat i les pràctiques de devoció respecte a la Litúrgia s'ha de fer visible en les expressions cultuals […] els actes de pietat i de devoció troben el seu lloc propi fora de la celebració de l'Eucaristia i dels altres sagraments».

^[24] Francesc, Respostes del Sant Pare als Dubia propostos per dos cardenals, ad dubium 2, g.

^[25] Francesc, Exhort. Ap. Postsinodal Amoris laetitia (19 març 2016), n. 304, AAS 108 (2016), 436.

^[26] Cfr. ibidem.

O gloriosa domina

O Gloriosa Domina és la segona meitat de l'himne Quem terra, pontus, aethera, que va ser compost per Venanci Fortunat (530-609), bisbe de Peiteu [Poitiers]. Ambdós són himnes marians populars que s'empren en la Litúrgia. Este es canta en les Laudes del Comú de la Mare de Déu. L'himne era el favorit de sant Antoni de Pàdua. La tradició diu que sa mare li'l cantava quan era un infant. Sant Antoni el tenia constantment als llavis mentres vivia, i també el va cantar en l'hora de la seua mort.

Vos presentem l'original en llatí, l'altra versió llatina del Breviari Romà d'Urbà VIII, la versió valenciana del Llibre d'hores de Morella i, per últim, una versió en valencià actual.

Versió llatina original

O GLORIÓSA dómina,
excélsa super sídera,
qui te creávit próvide,
lactas sacráto úbere. 

 

Quod Eva tristis ábstulit,
tu reddis almo gérmine;
intrent ut astra flébiles,
sternis benígna sémitam. 

 

Tu regis alti iánua
et porta lucis fúlgida;
vitam datam per Vírginem,
gentes redémptae, pláudite. 

 

Patri sit Paráclito
tuóque Nato glória,
qui veste te mirábili
circumdedérunt grátiae. Amen.

Versió llatina del Breviari Romà d'Urbà VIII

O GLORIÓSA vírginum,
sublímis inter sídera;
qui te creávit, párvulum
lacténte nutris úbere. 

 

Quod Heva tristis ábstulit,
tu reddis almo gérmine;
intrent ut astra flébiles,
coeli reclúdis cárdines. 

 

Tu Regis alti iánua,
et aula lucis fúlgida:
vitam datam per Vírginem,
gentes redémptae, pláudite. 

 

Iesu, tibi sit glória,
qui natus es de Vírgine,
cum Patre, et almo Spíritu
in sempitérna sáecula. Amen.

Versió valenciana del s. XIV

O dona molt gloriosa,
tu est exalçada sobre tots los cels,
car aquell qui t'à creada
molt sàviament ab ta mamella l'as aletat. 

 

Ço que Eva trista nos tolch,
tu nos donest ab sant infantament.
E est feyta finestra del cel per on nós,
qui som fem, puscam entrar apertament.
.
Tu est porta del sobiran rey,
e porta de lum molt resplendent.
Alegrats-vos, gents qui és reemuda,
car per la Verge la vida avem aüda. 

 

Glòria sia a tu, Senyor,
qui est nat de la Verge,
ab lo Pare e ab lo Sant Esperit,
ara e per tots temps.

Llibre d'hores, Barcino, Barcelona 1960, p. 80.

Versió valenciana actual

Oh dona molt gloriosa,
exalçada sobre el cel estrellat,
a qui vos ha creat amb previsió,
heu alletat amb el vostre pit sagrat. 

 

Allò que la trista Eva ens llevà
Vós ho torneu amb sant infantament.
I sou feta finestra del cel per on nós,
que som fem, pugam entrar obertament. 

 

Vós sou porta del sobirà rei
i porta de llum molt resplendent.
Alegreu-vos, pobles redimits,
car per la Verge la vida hem rebut. 

 

Glòria sia a Vós, Senyor,
qui sou nat de la Verge,
amb el Pare i el Sant Esperit,
ara i en tot temps.

 

Quem terra, pontus

Este himne, que s'atribuïx a sant Venanci Fortunat (530-609), bisbe de Peiteu [Poitiers], ha estat una part important de les devocions a la Santíssima Mare de Déu des del començament de l'Edat Mitjana. Hui s'empra diàriament en l'Ofici Parve de la Mare de Déu com a himne de l'Ofici de Lectura i també com a himne de laudes del divendres. En la Litúrgia de les Hores es troba en el comú de la Santíssima Mare de Déu com a himne de l'Ofici de Lectura.

Hi ha una segona part de l'himne, "O gloriosa domina", que s'empra en les laudes, mentre que esta primera part es resa en les matines. En total, són trenta-sis versos. Les dues parts conclouen amb la doxologia dels himnes marians: "Iesu, tibi sit gloria...".

Vos presentem l'original en llatí, la versió valenciana del Llibre d'hores de Morella i, per últim, una versió en valencià actual.

Quem terra, puntus

QUEM terra, pontus, áethera (1)
colunt, adórant, práedicant,
trinam regéntem máchinam
claustrum Maríae báiulat. 

 

Cui Luna, Sol, et ómnia
desérviunt per témpora,
perfúsa caeli grátia,
gestant puéllae víscera. 

 

Beáta Mater, múnere,
cuius supérnus ártifex,
mundum pugíllo cóntinens,
ventris sub arca clausus est 

 

Beáta caeli núntio,
fecúnda Sancto Spíritu,
desiderátus géntibus,
cuius per alvum fusus est. 

 

Iesu, tibi sit glória,
qui natus es de Vírgine,
cum Patre, et almo Spíritu,
in sempitérna sáecula. Amen.

(1) En el Breviari Romà modificat pel papa Urbà VIII, "aethera" és substituït per "sidera".

Venantius Fortunatus, attr.: In laudem sanctae Mariae, Patrologia Latina 88, 281.

Esta és la forma estàndard de l'himne, tal com és emprat en la litúrgia. Hi ha, però, una altra estrofa que cau entre la segona i la tercera estrofa. I és de la manera següent: Mirántur ergo sáecula,/ quod ángelus fert sémina,/ quod aure virgo cóncipit/ et corde credens párturit.

Morella, darreria del segle XIV

AQUELL lo qual la terra e l'aer
e tots los cels adoren e preÿquen,
e aquell qui governa aquestes tres coses,
en la claustra de Maria és entrat. 

 

Aquell qui la luna e lo sol e totes coses 

servexen per temps,
tramés la gràcia del cel, (10)
comprén les entràmenes d'una infanta.

Beneyta és mare, per aytal,
dejús l'archa del ventre de la qual,
lo sobiran mestre, qui té tot lo món
en son poder, és enserrat e clos. 

 

Beneyta és, que aquell qui era tant desitjat
de totes les gents per lo missatge dels cels
és preÿcada del Sant Esperit, (11)
per lo seu ventre és tramés.

Glòria sia a tu, Senyor,
qui és nat de la Verge,
ab lo Pare e ab lo Sant Esperit,
ara e tots temps.

(10) Incomprensió del llatí "Perfusa coeli gratia", 'per gràcia del cel'. [nota de Germà Colon, curador]

(11) "Foecunda Sancto Spiritu" és traduït per preÿcada del Sant Esperit. [nota de Germà Colon, curador]

Llibre d'hores, Barcino, Barcelona 1960, pp. 64s.

Versió en valencià actual

A QUI terra. mar i cel
veneren, adoren i alaben,
i governa estes tres coses,
en la claustra de Maria és entrat. 

 

A qui la Lluna i el Sol i tota cosa
servixen en el seu temps,
per gràcia del cel és portat
en les entràmenes d'una infanta.

Beneïda sou, Mare, per aital;
davall l'arca del vostre ventre
és clos el sobirà mestre,
que té tot el món en poder seu. 

 

Beneïda sou; pel missatge del cel,
fecunda del Sant Esperit,
el desitjat de tots els pobles
pel vostre ventre és tramés.

Glòria sia a Vós, Senyor,
qui sou nat de la Verge,
amb el Pare i el Sant Esperit,

ara i en tot temps.