MISSATGE DEL SANT PARE FRANCESC
PER A LA QUARESMA DE 2019
«La creació espera amb impaciència
la manifestació dels fills de Déu» (Rm 8,19)
Benvolguts germans i germanes:
Cada any, a través de la Mare Església, Déu «concedix als seus fills anhelar, amb el goig d'haver-nos purificat, la solemnitat de la Pasqua, perquè [...] per la celebració dels misteris que ens van donar nova vida, arribem a ser amb plenitud fills de Déu» (Prefaci I de Quaresma). D'esta manera podem caminar, cada Pasqua, cap al compliment d'aquella salvació que ja hem rebut gràcies al misteri pasqual de Crist: «Perquè hem sigut salvats en esperança» (Rm 8,24). Este misteri de salvació, que ja obra en nosaltres durant la vida terrestre, és un procés dinàmic que inclou també la història i tota la creació. Sant Pau arriba a dir: «La creació espera amb impaciència la manifestació dels fills de Déu» (Rm 8,19). Des d'esta perspectiva vullc suggerir alguns punts de reflexió, que acompanyen el nostre camí de conversió en esta Quaresma.
1. La redempció de la creació
La celebració del Tridu Pasqual de la passió, mort i resurrecció de Crist, culminació de l'any litúrgic, ens crida una vegada i una altra a viure un itinerari de preparació, conscients que ser conformes a Crist (cf. Rm 8,29) és un do inestimable de la misericòrdia de Déu.
Si l'home viu com a fill de Déu, si viu com a persona redimida, que es deixa portar per l'Esperit Sant (cf. Rm 8,14), i sap reconéixer i posar en pràctica la llei de Déu, començant per la que està inscrita en el seu cor i en la naturalesa, beneficia també la creació i coopera en la seua redempció. Per això, la creació —diu sant Pau— desitja ardentment que es manifesten els fills de Déu, és a dir, que aquells que gaudixen de la gràcia del misteri pasqual de Jesús gaudisquen plenament dels seus fruits, destinats a aconseguir la seua maduració completa en la redempció del mateix cos humà. Quan la caritat de Crist transfigura la vida dels sants —esperit, ànima i cos—, estos alaben a Déu i, amb l'oració, la contemplació i l'art en fan partícips també a les criatures, com demostra de forma admirable el "Càntic del germà sol" de sant Francesc d'Assís (cf. enc. Laudato si', 87). No obstant això, en este món l'harmonia generada per la redempció està amenaçada, hui i sempre, per la força negativa del pecat i de la mort.
2. La força destructiva del pecat
Efectivament, quan no vivim com a fills de Déu, sovint tenim comportaments destructius cap al proïsme i les altres criatures —i també cap a nosaltres mateixos—, en considerar, més o menys conscientment, que podem usar-los com ens plaga. Llavors, domina la intemperància i això porta a un estil de vida que viola els límits que la nostra condició humana i la naturalesa ens demanen respectar, i se seguixen els desitjos incontrolats que en el llibre de la Saviesa s'atribuïxen als impius, o siga, als qui no tenen a Déu com a punt de referència de les seues accions, ni una esperança per al futur (cf. 2,1-11). Si no anhelem contínuament la Pasqua, si no vivim en l'horitzó de la Resurrecció, és clar que la lògica del tot i ja, del tindre cada vegada més acaba per imposar-se.
Ja sabem que la causa de tot mal és el pecat, que des de la seua aparició entre els hòmens va interrompre la comunió amb Déu, amb els altres i amb la creació, a la qual estem vinculats abans de res mitjançant el nostre cos. El fet que s'haja trencat la comunió amb Déu, també ha danyat la relació harmoniosa dels sers humans amb l'ambient en què estan cridats a viure, de manera que el jardí s'ha transformat en un desert (cf. Gn 3,17-18). Es tracta del pecat que porta l'home a considerar-se el déu de la creació, a sentir-se el seu amo absolut i a no usar-la per a la finalitat desitjada pel Creador, sinó per al seu propi interés, en detriment de les criatures i dels altres.
Quan s'abandona la llei de Déu, la llei de l'amor, acaba triomfant la llei del més fort sobre el més dèbil. El pecat que cova en el cor de l'home (cf. Mc 7,20-23) —i es manifesta com a avidesa, afany per un benestar desmesurat, desinterés pel bé dels altres i sovint també pel propi— porta a l'explotació de la creació, de les persones i del medi ambient, segons la cobdícia insaciable que considera tot desig com un dret i que abans o després acabarà per destruir fins i tot a qui viu davall del seu domini.
3. La força regeneradora del penediment i del perdó
Per això, la creació té la irrefrenable necessitat que es manifesten els fills de Déu, aquells que s'han convertit en una "nova creació": «Els qui viuen en Crist són una creació nova. Allò que era antic ha passat; ha començat un món nou» (2Co 5,17). En efecte, manifestant-se, també la creació pot "celebrar la Pasqua": obrir-se als cels nous i a la terra nova (cf. Ap 21,1). I el camí cap a la Pasqua ens crida precisament a restaurar el nostre rostre i el nostre cor de cristians, amb el penediment, la conversió i el perdó, per a poder viure tota la riquesa de la gràcia del misteri pasqual.
Esta "impaciència", esta expectació de la creació trobarà compliment quan es manifesten els fills de Déu, és a dir, quan els cristians i tots els hòmens emprenguen amb decisió el "treball" que suposa la conversió. Tota la creació està cridada a eixir, juntament amb nosaltres, «de l'esclavitud de la corrupció per a entrar en la gloriosa llibertat dels fills de Déu» (Rm 8,21). La Quaresma és signe sacramental d'esta conversió, és una crida als cristians a encarnar de manera més intensa i concreta el misteri pasqual en la seua vida personal, familiar i social, en particular, amb el dejuni, l'oració i l'almoina.
Dejunar, o siga, aprendre a canviar la nostra actitud amb els altres i amb les criatures: de la temptació de "devorar-ho" tot, per a assaciar la nostra avidesa, a la capacitat de patir per amor, que pot satisfer el buit del nostre cor. Orar per a saber renunciar a la idolatria i a l'autosuficiència del nostre jo, i declarar-nos necessitats del Senyor i de la seua misericòrdia. Donar almoina per a eixir de l’estupidesa de viure i acumular-ho tot per a nosaltres mateixos, creient que així ens assegurem un futur que no ens pertany. I tornar a trobar així l'alegria del projecte que Déu ha posat en la creació i en el nostre cor, és a dir, estimar-lo, estimar els nostres germans i el món sencer, i trobar en este amor la verdadera felicitat.
Benvolguts germans i germanes, la "Quaresma" del Fill de Déu va ser una entrada en el desert de la creació per a fer que tornara a ser aquell jardí de la comunió amb Déu que era abans del pecat original (cf. Mc 1,12-13; Is 51,3). Que la nostra Quaresma supose recórrer eixe mateix camí, per a portar també l'esperança de Crist a la creació, que «serà alliberada de l'esclavitud de la corrupció per a entrar en la gloriosa llibertat dels fills de Déu» (Rm 8,21). No deixem transcórrer en va este temps favorable. Demanem a Déu que ens ajude a emprendre un camí de verdadera conversió. Abandonem l'egoisme, la mirada fixa en nosaltres mateixos, i dirigim-nos a la Pasqua de Jesús; fem-nos proïsmes dels nostres germans i germanes que passen dificultats, compartint amb ells els nostres béns espirituals i materials. Així, acollint en la nostra vida concreta la victòria de Crist sobre el pecat i la mort, atraurem la seua força transformadora també sobre la creació.
Vaticà, 4 d'octubre de 2018
Festa de sant Francesc d'Assís
Francesc
