¿Per tots o per molts?

Contribució teològica a la pau

Ximo Garcia i Roca

L'odi i la violència, la discriminació i l'exclusió són virus mutants que es coven en les pràctiques socials, en els discursos culturals i en les fórmules i rituals litúrgics, que són eficaços productors de percepcions, mentalitats i imaginaris socials. Hi ha retòriques, pregàries i imatges que induïxen a l'odi i a la violència; i unes altres que són proveïdores de pau i reconciliació. Està demostrat que l'oració per «la conversió dels pèrfids jueus», que es recitava el Divendres Sant, va fer que ser jueu s'identificara com a amenaça, perillositat i traïció. La supressió de l'oració, per part de Joan XXIII, va col·laborar decididament a incorporar-los a la humanitat comuna. Per la mateixa raó, va ser decisiu que el Caudillo entrara a Madrid acompanyat del repic de campanes de les esglésies per a legitimar la guerra com una croada providencial. Diuen les cròniques que «era com l'entrada de Crist a Jerusalem». Quan la Missa de la 2 es transmet des de la catedral castrense de Madrid —una particularitat espanyola difícilment comprensible—, s'aconseguix rehabilitar com una cosa natural l'antiga aliança entre la creu i l'espasa.

Si la pau es cova també en els arsenals litúrgics, cal ser molt acurat en les cerimònies religioses o en els rituals sagrats i evitar tot el que afavorisca l'odi o promoga la violència, ja que res ni ningú pot situar-se fóra del compromís amb i per la pau. En la societat del rebuig i en la cultura del fonamentalisme, cal afrontar críticament els símbols patrioticoreligiosos i els llenguatges bèl·lics en la litúrgia, que no ajuden a la cultura de la pau. Recorde l'estupor que va viure aquella jove intel·ligent, que pocs dies després dels atemptats terroristes a Barcelona, assistia a l'eucaristia en memòria de sa mare; com que no era un consumidor habitual de la missa, va procurar entendre tot el que escoltava, inclosa la lectura ordinària de Josué 24,1-13, que deia així: «Vaig enviar a Moisés i Aaró per a castigar Egipte [...] vaig fer que el mar tornara sobre els egipcis, i el mar els va cobrir [...] els vaig exterminar i vaig sembrar el pànic entre vosaltres [...] Vos he donat un país que no havíeu cultivat, habiteu en ciutats que no havíeu construït». Amb la seua mirada mostrava que per a ella, el relat justificava la barbàrie que acabava de succeir.

Amb raó, el Concili Vaticà II va proposar adaptar la litúrgia a la cultura i idiosincràsia de cada poble, de manera que els fidels «puguen participar de manera plena, conscient i activa». No és suficient mantindre el ritual tradicional ni mantindre la literalitat d'una traducció si amb això s'adultera el sentit del text. En constatar que este propòsit conciliar no s'ha complit suficientment, el papa Francesc en el recent motu proprio «Magnum Principium» (3 de setembre de 2017) proposa que «es traduïsca al llenguatge propi d'un poble concret, allò que l'Església va voler comunicar a un altre per mitjà de la llengua llatina». Atendre a les realitats locals en diferents contextos culturals es constituïx en el gran principi que obliga a transferir a les Esglésies locals, les competències que eren pròpies de la Congregació vaticana.

En els últims anys, se sent amb insistència en alguns mitjans conservadors la necessitat de «reformar la reforma», la qual cosa significa per a ells, ignorar la reforma litúrgica conciliar i recuperar elements preconciliars, com —en paraules del mateix responsable de la Congregació per al Culte Diví— «ajuntar el polze i l'índex després de la consagració, fer la genuflexió abans de l'elevació, combregar de genolls, rebre la comunió en els llavis deixant-se nodrir com un xiquet (sic!) i tornar a celebrar la missa d'esquena al poble». I sobretot mantindre la literalitat dels textos com a expressió de fidelitat a la tradició. Es coneix l'enèrgica desautorització personal del papa Francesc i la crida a no utilitzar l'expressió «reforma de la reforma», que porta a equívocs.

En este clima de «reforma de la reforma», la fórmula de la consagració «la sang que serà escampada per vosaltres i per tots els hòmens» s'ha substituït per «vosaltres i per molts». Confesse que em sent molest i atordit cada vegada que sent la nova fórmula litúrgica; sóc incapaç de pronunciar-la i em sent objector de consciència. No hi ha raons bíbliques per a açò, ja que cap dels grans exegetes del Marc 24,14 (Lagrange (1928), Taylor (1979), Jeremias (1989) Harrington (1990) Mateos-Camacho (2008) i tants altres) posen en dubte el sentit inclusiu del «per molts», ni el seu caràcter de totalitat i universalitat, llevat que siga el «literalisme» que «és des del punt de vista tècnic inadmissible i fins i tot infantil». Qualsevol teoria de la traducció sap que les paraules no es corresponen mecànicament en les diferents llengües, com han advertit en este cas l'Església alemanya, l'anglesa i la italiana. Tampoc hi ha raons des de la fe del poble fidel; a qualsevol que se li pregunte «¿Creus que Crist va morir per alguns, per molts, o per tots els hòmens?» La resposta és inequívoca: va morir per tots.

¿Per què, doncs, la fórmula tradicional de la consagració s'ha fet restrictiva en la traducció castellana? No voldria vore en este fet la preferència d'una Església autoreferencial, que té el seu propi llenguatge i cultura enfront d'una Església en marxa que utilitza els materials culturals del seu temps. Em preocupa, abans de res, l'efecte col·lateral d'una fórmula que a força de repetir-la, enfortix els mecanismes d'exclusió i debilita la cultura de la pau que es construïx des de l'experiència d'una humanitat comuna. En establir «un nosaltres salvats, que hem merescut la sang de Crist» i els «altres —pocs o molts— que queden fora», es perd la representació d'un «nosaltres» universal, que ha sigut sempre la condició de la pau perpètua.

Si es renuncia a la universalització objectiva de la salvació, es perd l'element comú que ens constituïx com a humanitat davant de Déu. Cadascú quedarà lliure d'imaginar els qui queden exclosos ¿per raons morals, ètniques, polítiques, religioses? Conscientment o inconscientment, existiran «uns altres» que acabaran sent considerats una amenaça, un perill o un col·lectiu de segona classe. Mentre que uns tenen el privilegi per raó d'estar sentint la consagració, els altres quedaran condicionats a la seua elecció, a la manera com s'entra en un club de selectes. Estes classificacions acaben menyspreant als altres i no valorant la fe, la bondat, la solidaritat, els valors d'un món plural en les seues manifestacions, cosa que ha servit històricament per a justificar guerres, violències quotidianes i odis. És l'hora de trobar semblances —tots som estimats de Déu— allí on abans només hi havia diferències —uns són estimats i uns altres no. És el pas necessari per a deixar percebre's com a sers humans, amb idèntica dignitat, en un món on l'urgent és accentuar que no solament hi ha salvació per al 3% de la població cristiana. En el món catòlic encara hi ha un subconscient col·lectiu, segons el qual el no-salvat —els xiquets no batejats, o els indis abans de ser evangelitzats— no té l'estatut de persona humana. Qualsevol gest, paraula, formula que alimente esta creença trenca el compromís per la pau. I s'oposa al principi conciliar que establia «custodiar l'autèntica litúrgia adaptant-la amb saviesa a la idiosincràsia dels diversos pobles».

Publicat en Cresol, 142 (2018, gener-febrer), pp. 18s.

L'Eucaristia

Vicent Sorribes i Gramatge (1903-1986)

Rector de Rocafort

El sagrament de l’Eucaristia és sagrament de vius; sagraments de vius vol dir que per a rebre’ls s'ha d'estar en gràcia de Déu. Més que sagrament de vius, escauria anomenar l’Eucaristia sagrament de Vida, perquè en rebre la comunió es col·loca Jesús en el centre de l'ànima. «Jo sóc el pa viu devallat del Cel. D’este pa, si algú en menja, haurà vida eternament. I el pa que jo vos donaré, la carn meua és per la vida del món». (Joan, VI-51-52). 

Punt prodigiós d'intercessió és este sagrament, on assolix màxima plenitud l'atansament de Déu a l’home; plagué, doncs, a la bondat divina per tal de comunicar-se amb l'home i com si volgués donar més relleu a les paraules del salm CXLIV: «Les misericòrdies d’Ell (Déu) sobrepassen tota altra manifestació del seu poder», instituir este sagrament, meravella de l’amor de tot un Déu fet home. «Baldament els hagués estimat tantíssim durant la vida a la fi d'ella els estimà molt més.» (Joan, XIII-1). «Dilecció major ningú no té que la d'aquell que oferix sa vida pels propis amics». (Joan, XV-13). 

La missió del Crist, germà, era finida en la terra, però calia abastar l’home per tal que no es perdés, no deixar-lo orfe. «No vos deixaré orfes», havia dit la nit de la Cena; però amb tot i això, havia de morir, perquè era l'autor del Nou Testament, i l'eficàcia d'un testament «mai no és definitiva mentre viu el testador». (Hebr. IX-17). 

Com podia abandonar-nos? Si no ho consentia el seu amor sens límits? La Saviesa divina trobà un mitjà d’ésser entre nosaltres per segles de segles: «Qui —Jesús— la vigília de la passió prengué el pa en ses santes i venerables mans i els ulls aixecats el cel, a Vós, oh Déu Pare Omnipotent, donant-vos gràcies, el beneí, partí i el donà els seus deixebles dient: «Teniu i mengeu-ne tots. Car este és el meu Cos». I com es vullga que la paraula de Déu, com bé diuen els teòlegs, és abans que tot «operativa» i fa allò que diu, sota el vel de les espècies eucarístiques resta Jesucrist vivent, amb cos i ànima. «Poderós com és en el Cel». Misteri de fe s'anomena este Sagrament Santíssim de la Fe, la qual segons sant Pau és «Substància de les coses que s'esperen i motivació raonable de les que no es veuen». (Hebr. XI-1). La litúrgia popular amb un profund instint teològic, l’anomena Santíssim Sagrament. Què més? Reflexiona ¡oh cristià!, diu el Crisòstom amb eloqüència sobirana, el present que se't fa en la institució de l’Eucaristia. «Aquell qui, sols de contemplar-lo, als Àngels produïx esgarrifances, que ells no gosen fitar a plaer per la fulguració de la seua resplendor, és el qui esdevé aliment nostre, i amb Ell ens unim i ens tornem un mateix cos, una mateixa carn… Quin pastor hi ha que pasture les ovelles amb la seua pròpia sang? I què dic pastor? No reparen moltes mares en nodrir a pits mercenaris els seus fills tantost passades les angúnies del deslliurar? Això és el que Jesús no consentí, sinó que, abrandat d'amor, ens pastura amb la seua sang pròpia i en tot ens fa una mateixa cosa amb Ell». (Homl. 60. pobl. Antioch. (Del Breviari Romà.)) 

Si espigolem el perquè de la institució d’este Sagrament hi veurem que, abans de tot, i potser, sols per això, que resta Jesús en el Sagrament de l'amor no sols per a ésser adorat sinó principalíssimament per ésser la Vida de l'ànima cristiana. «Qui menja de la meua carn i beu de la meua sang, resta en Mi i Jo en ell». (Joan, VI-48-49). O més: «Com m'ha enviat el Pare vivent i jo vixc del Pare, també així el que em menja, ell viurà per mi». El sentit d’estes paraules és el següent: «Així com jo per ésser enviat del Pare, qui és font de la vida, vixc del Pare, participe de la mateixa vida, així el creient qui em rep; per menjar la meua carn viurà amb la meua pròpia vida». (Comt. de S. Joan, L. Murillo, pàg. 287). (1) Germà, no devalla, doncs, Jesús a les nostres ànimes com a un sepulcre on són reduïdes a impotència ses eficàcies divinals, ni tampoc perquè les espècies eucarístiques hagen de confondre's amb les grolleries de la carn de l’home; és l'espiritualitat tota de Jesús la que ha de regnar, amb plenitud sobirana, dins dels qui s'alimenten amb el Cos diví, per tal que s’esdevinga a nosaltres aquella intimació adreçada pel propi Sant Pau als Colossencs, (III-3). «Vostra vida és reclosa amb Crist en Déu». Cal, en resum, tindré com a objectiu pels qui reben la comunió: Viure'n del Crist, fent seues aquelles altres paraules de l'esmentat apòstol. «Més que jo en mi mateix, és el Crist qui viu en mi». (Gal. XI-20). Però això la litúrgia, en ser-nos presentat el Crist abans de rebre'l com aliment sacratíssim, posa, en llavis del sacerdot aquelles santes paraules, la lluïssor de les quals sobrepassa la mesura de la humana intel·ligència. «El Cos del Nostre Senyor Jesucrist, siga custòdia de la teua ànima en ordre a la vida eterna». (Ex Miss.) L’Eucaristia és doncs, la més gran de les obres divines, «el prodigi de l’Eterna bondat».

Malgrat constar expressis verbis tot ço que dic, car jo altra cosa no faç que traduir els texts sagrats, caldrà repetir a l'home emmalaltit per la concupiscència allò, si fa no fa, que la Comunió és per a nodrir la vida cristiana? «Tinc jo per menjar uns altres aliments desconeguts per vosaltres». (Joan, IV-32). Sí, germà, l’Eucaristia és d'antuvi el sagrament de l'operació del Crist. Ell no hi resta present més que per treballar. Tots els sagraments fan invisiblement allò que signifiquen sensiblement i Ella és, repetixc, no un símbol de presència, com ho és una flor, una relíquia, una imatge, sinó un signe de nodriment, un aliment espiritual. Panis vivus. «Pa vivent». L’aliment exigix ésser rebut per ésser transformat en aquell qui el rep, mes ací l'aliment es diví i és ell qui ha de transformar, en la seua substància, el fidel que combrega. (S. Agustí). Finalment, com has vist, Ell és l'amor, l’amor fet aliment teu, deixa, doncs, entrar dins de tu este amor dominador, gelós, fort com la mort, i després que hages combregat, amb el Crist treballa com indòmit obrer, per tal de fer-te millor, ben bo, cristià de veres. Ultra açò que dic, cal donar gràcies; però no oblides que allò que interessa per sobre tot és donar-te a Crist; els compliments poden ser breus, no és l’hora més escaient de presentar el full de peticions com ho fan molts, atesa llur ideologia, estos sempre aprofiten els moments sublims i decisius de la comunió per obtenir mercés; t’ho torne a dir, els compliments poden ésser breus, recorda el que feia sant Francesc de Sales; allò que interessa és que la teua docilitat aleshores siga total i la pregària més escaient és ben bé la súplica de sant Tomàs d’Aquino: «Atorgueu al meu esperit viure de Vós». Praesta meae menti de Te vivere. 

Formar ànimes eucarístiques és el que vol el Crist, i tu deus dir-li sincerament: «Senyor, què voleu que faça?». Domine, quid vis me facere?, i et dirà: col·laborar amb Mi. Sigues meu més plenament. Este és el fruit que Jo cobege; vull fer créixer en tu la fam i set de justícia, donar-te apetit de les coses divines. In invisibilium amorem rapiamur. Sols açò és combregar bé i profitosament. Germà: obra lenta, com totes les d'educació és l’Eucaristia, però no oblides que el Crist vivent és amb tu i que tu pots cavar dins la teua ànima el buit saludable que la plenitud del Crist vindrà a omplir. ¡Senyor, el meu cor es lliura totalment a Vós! Tibi cor meum totum subjicit. 

(1) Lino Murillo SJ: San Juan, Barcelona, Gustavo Gili, 1908.

(Vicent SORRIBES i GRAMATGE: Eucologi Valencià, Lletres Valencianes, València 1951, pp. 17-20)

---

Articles relacionats:

• Ramon ARNAU GARCIA: «En el 50é aniversari de l'Eucologi-Missal de mossén Sorribes», Cresol, 22 (2001, desembre), p. 18.
• Josep Miquel BAUSSET: «L'Eucologi de mossèn Vicent Sorribes» (2016)

Necessitat del silenci interior

Sant Pau VI, papa

Audiència General

Dimecres, 5 de desembre de 1973

Necessitat del silenci interior per a escoltar la veu de Déu

[...]

En la pràctica de la nostra vida espiritual ací caldria posar la doctrina de l'oració, com a condició fonamental de la nostra religiositat salvadora. Ens referim a la pregària que obri l'ànima a l'acció benèfica de la misericòrdia de Déu i que és, més o menys, coneguda per tots, ja siga en la seua definició essencial d’acte racional de l'esperit que s’adreça a Déu voluntàriament, ja siga com acte de tensió amorosa cap a Ell (Bossuet, Serm. 1, 374, «il n'y a que la seule charité qui prie»), ja siga com absorció contemplativa i mística en la presència de l'interlocutor diví.

[Oració i «orientació»]

Però l'oració, així concebuda, pressuposa el coneixement i la fe en Déu, i de fet sovint es tracta de la veu interior d'una paraula que no sabríem formular, i que l'Esperit pronuncia en nosaltres amb accents inefables (Rom 8,26). I suposa una vida espiritual regular, que malauradament, molts, moltíssims no tenen: són muts, no són capaços d'emetre amb un sentiment de pietat el simple nom paternal, dolcíssim, santíssim, de Déu. 

¿Des de quin punt es pot presentar la «conversió» a estes persones, que són legió? 

Mireu: cal tenir en compte l'«estat d'ànim» d'estes persones, millor dit, d’este poble, d'estos germans que, per incúria espiritual o per excés crític, no estan de moment en condicions de balbucejar aquella oració mínima que establiria immediatament una relació amb Déu. Com hem de procedir? 

Certament ací no podem resoldre un problema espiritual d'esta magnitud, però recomanarem només dues paraules que ens poden ajudar. És a dir, fins i tot abans de parlar de «conversió» en el sentit ple i saludable d'este terme, parlarem d’’orientació'; demanem als que estan encara al llindar del món religiós, que adrecen, al problema que ens interessa i que ha d'interessar a tots, una simple mirada, una simple orientació de la seua atenció. Este és un acte humà superlativament honest, el de dedicar al problema de Déu una reflexió, ja nasca de la necessitat interior de lògica i de veritat, o que sorgisca d'una observació externa que suggerix i exigix una crida a un Principi Suprem. Orientar-se cap a l'inextingible far del Déu amagat, del Déu vivent. El problema religiós sempre val la pena. 

[Oració i silenci]

L'altra paraula, que suggerim per la similar condició espiritual, sembla una contradicció, però és una paradoxa simple i raonable; i és la paraula silenci. Per a entendre alguna cosa sobre el problema religiós, necessitem el silenci; del silenci interior, que també reclama una mica de silenci exterior. Silenci: ens referim a la suspensió de totes les remors, de totes les impressions dels sentits, de totes les veus que l’ambient imposa a les nostres oïdes, i que ens fa extravertits, ens fa sords, mentre ens ompli d'ecos, d'imatges, d'estímuls que, ens agrade o no, paralitzen la nostra llibertat interior per a pensar, per a pregar. El silenci ací no vol dir son: vol dir, en el nostre cas, un diàleg amb nosaltres mateixos, una reflexió tranquil·la, un acte de consciència, un moment de solitud personal, un intent de recuperació de nosaltres mateixos. Més encara: donarem al silenci la capacitat d'escoltar. Escoltar, què?, a qui? No podem dir-ho; però sabem que l’escolta espiritual ens permet percebre, si Déu ens concedix la gràcia, la seua veu, esta veu que immediatament es distingix per la dolcesa i la força, per la seua paraula, de Déu; el Déu que, de seguida, quasi per impuls instintiu, comencem a cridar des de dins, amb avidesa de conéixer i comprendre, amb temor i amb confiança, amb emoció inusual i invasora bondat: el Déu-Paraula, fet mestre interior. 

El temps litúrgic de l’Advent ens ha conduit per esta via: silenci per a escoltar; i també el motiu apressant de l’Any Sant, que imposa el silenci i l'oració i que proposa per a moltes de les nostres preocupacions modernes la resposta de Déu, la del seu Amor i la de la nostra salvació. 

Amb la nostra Benedicció Apostòlica.

Font:  http://w2.vatican.va/content/paul-vi/it/audiences/1973/documents/hf_p-vi_aud_19731205.html.

Traduït de l'italià per X. Martí.

Ajuda humanitària i acció política

Ximo Garcia Roca

Sociòleg i teòleg

La cultura cientificotècnica va ser el repte més gran del catolicisme en la segona meitat del segle XX; en l'actualitat, els reptes no procedixen primàriament de l'àmbit de la cultura, sinó que estan amagats en l'escenari de l'acció. Preocupa menys el conflicte entre civilitzacions que la construcció d'un món comú i comunicat; no preocupa tant el diàleg entre religions com les seues aportacions a una vida feliç, a una societat justa i a una terra saludable. L'eliminació del sofriment evitable canalitza les millors energies de la ciència, de la tècnica i de les savieses mundials, inclòs el catolicisme.

Les transformacions actuals de la política, que dissolen els actors únics, reconeixen la complexitat de la realitat i reclamen major participació social, desafien de nou la dimensió política de l'Evangeli, que gira entorn de la justícia, la pau i alliberament. Requerix, en primer lloc, desprendre's decididament de l'espiritualisme, que reduïx la salvació a un afer interior, i del dualisme, que es preocupa per un avenir únicament espiritual. Suposa, així mateix, que l'acció política no se situa fora, a dalt o darrere del catolicisme, sinó que recrea la relació fe i justícia, amor i dret, justícia i misericòrdia i en l'actualitat ajuda humanitària i racionalitat política; el samarità de l'evangeli no solament va tindre sentiments humanitaris sinó que va procurar portar el ferit a institucions sanitàries. Però sobretot traure les conseqüències derivades de «la política és l'expressió suprema de la caritat»; amb molta freqüència l'acció humanitària davant de drames humans i la gestió política de processos estructurals caminen per raïls contraris i infranquejables, com ha evidenciat la recent crisi dels migrants nàufrags al Mediterrani. A la política sense humanisme, li falta cor, i l'humanisme sense política no té raó. ¿Què de cor i quant de raó?

No ajuden a articular l'acció humanitària amb la política, aquells actors socials que des d'una suposada superioritat moral es pronuncien sobre el bo i el mal sense albergar cap mena de dubte. Mentre l'acció política és, per a ells, erràtica, ineficaç i lenta, l'acció altruista és sempre innocent, ajustada i immune a tota crítica. Tampoc ajuden els actors polítics quan creuen que per a afrontar el desafiament migratori «amb l'Estat n'hi ha prou» i ignoren que no hi ha obligació pública que no siga també social. Té més raó el papa Francesc en suggerir que cada parròquia, convent o comunitat religiosa a Europa aculla una família de refugiats, que qui rebutja la iniciativa social en la governació de les migracions.

No afavorixen la relació sinèrgica els qui desconeixen la racionalitat pròpia i autònoma de cada àmbit. Mentre l'acció humanitària requerix temps curts i intervenció ràpida, la política necessita temps mesurats i intervencions sotmeses a llei. No ha de sorprendre que ONG intenten salvar els nàufrags migrants, sense condicions ni reserves, però tampoc hauria d'escandalitzar que les Administracions públiques atenguen els efectes col·laterals. Per ventura, en rescatar els nàufrags, ¿no és raonable enviar el missatge que el mar no és Xauxa i no sempre hi haurà algú que t'espera? ¡Quantes persones hauran mort convençudes que algú les esperaria en alta mar! La presència de punts morts anònims al Mediterrani confirma esta presumpció. Ni una ni cent barques ni mil flotes de salvament són capaces de custodiar l'ample mar. Esta pràctica perversa és un efecte probable quan un salvament es convertix en espectacle televisat.

Cada vegada que el sector social desacredita arbitràriament el sector polític, o viceversa, es destruïxen les bases d'una societat decent. Sembla que alguns sectors necessiten l'afonament del sector públic perquè florisca el catolicisme. Esta dialèctica de suma zero –a més drets menys caritat, a més estat menys iniciativa social– és un repte al catolicisme realment existent, que no presagia cap futur per a ningú. ¿No seria més raonable i humà que la solidaritat fora incumbència alhora dels subjectes polítics que exercixen drets –solidaritat política–, i dels actors socials que creen relacions de proximitat –solidaritat social? ¡Tan difícil és imaginar que el rescat en alta mar corresponga a les flotes dels Estats com a exercici del dret de ciutadania mundial, i en arribar a la costa, associacions cíviques, organitzacions solidàries i confessions religioses responguen a les seues fams de comunicació i d'amistat, que no poden ser administrades en els Centres d'internament (CIES)!

Esta relació cooperant, no implica renunciar al debat cultural i a la lluita ideològica. Darrere de tota pràctica, hi ha una representació cultural; en este cas s'enfronten dos relats migratoris irracionals i injustos; la visió conservadora considera que les immigracions són un problema de seguretat que només exigix mesures de control i defensa de les fronteres, i que els immigrants són sers perillosos que venen a destruir el benestar i a pertorbar la Pau social. Qualsevol connivència del catolicisme amb este discurs, li farà perdre la qualitat evangèlica. Més subtil, però igualment denigrant, és certa visió progressista que reduïx els immigrants a la condició de víctimes, que no decidixen emigrar sinó que la patixen a causa de la pobresa, la violència o el canvi climàtic. En identificar-los com a víctimes se'ls expropia la seua decisió i subjectivitat i només requerixen generositat i assistència. En la meua llarga experiència he pogut confirmar que les persones immigrants ni són perilloses ni són víctimes; en la major part són persones amb coratge i creativitat, portadores de grans capacitats individuals i socials; a més d'immigrants són treballadors, llauradors, amants, pares, empresaris o socis del club del seu poble.

Quan s'ignora que la política es desplega en mediacions històriques i concretes que sempre són ambigües, complexes, provisionals i progressives, es nega que la política siga l'expressió suprema de la caritat. Tot el que no siga políticament possible, va en contra de la solidaritat real. Quan es proposa l'obertura indiscriminada de fronteres, es neutralitza l'acció, ja que mai serà real. Ho denuncien els bisbes africans quan advertixen que els grans perdedors en la migració africana és Àfrica en robar-los als seus països un potencial humà transformador. Si perden les comunitats d'origen, ¿qui guanya? Guanya la indústria migratòria que ha convertit l'acte de migrar en un mercat, en mans de comerciants i mercaders de sers humans; guanyen els països receptors que augmenten el capital humà sense costos previs; guanyen els països envellits que ni tan sols poden garantir el reemplaçament generacional. Guanyen els que cobriran les seues necessitats peremptòries com el treball agrícola, la construcció, l'assistència domèstica, o l'acompanyament a majors. La immigració és així el salconduit més gran del capitalisme més salvatge i l'últim pillatge al Sud. ¿A qui pot sorprendre que humanistes i polítics coincidisquen que «val més ajudar les persones a créixer en la seua cultura que provocar vindre a una Europa en plena decadència»?

¿És que haurem de patir perquè s'han salvat els nàufrags, s'ha aconseguit alhora el compromís de diversos estats europeus i, fins i tot, s'ha provocat la caiguda d'un ministre sens dubte xenòfob i despietat? Quan s'asserenen els politiquejos, potser no sorprén que un cristià li escriga alguna vegada a un polític reconeixent-li algun èxit en la seua gestió, sense ser acusat de col·laboracionista o de perdre la qualitat evangèlica.

Publicat en Cresol (2019) 152, Unió Apostòlica de València, pp. 14-15.