Ramon Arnau Garcia (†)
Degà de la Seu de ValènciaEl 30 de juny de l'any 1951 s'acabà d'imprimir l'
Eucologi-Missal valencià de mossén Vicent Sorribes, rector de Rocafort. Amb gran criteri pastoral el va subtitular
El llibre del bon cristià. Enguany es complixen, per tant, els cinquanta anys de l'edició, i pareix oportú i més que just dedicar-li un record.
L'obra, com el seu mateix nom indica, comprén diverses parts. En la primera, després d'una introducció en què recull les oracions fonamentals del cristià, presenta les que ell anomena «Oracions litúrgiques» que van des de l'ofici dit llavors 'hora de prima', equivalent a l'oració del matí, a la d'acció de gràcies per a després de la confessió. La segona part, que mossén Sorribes titula «Sant Rosari i devocions diverses», és tan ampla que comença amb el sant Rosari i acaba parlant de la butla per als difunts. En la tercera part, sens dubte la més important, ens oferix el Missal Romà, amb les misses dels diumenges, les de les festes del santoral i, per últim, les de difunts; finix esta tercera part amb el ritual dels sagraments que apareix a la lletra tant en valencià com en llatí. La quarta i última part conté un himnari musical.
Hui, quan som molts els valencians que estem preocupats per oferir al poble fidel de les diòcesis valentines un missal en la nostra llengua, hem de reconéixer que la tasca que va emprendre en solitari mossén Sorribes és mereixedora de tot encomi, i, en just homenatge, hem d'admetre que haurem de partir del seu
Eucologi-Missal per a establir de manera definitiva el missal i el ritual que tots desitgem.
L'obra de mossén Sorribes, tan discutida en aquell temps difícil, té sense dubte un valor objectiu, però també està necessitada de revisió, per poder ser adaptada de manera eficient a la vida litúrgica i pastoral de les actuals comunitats cristianes. I açò per dos motius. El primer, perquè el missal de mossén Sorribes està construït sobre l'antic del Concili de Trento, que, com tots sabem, va estar vigent fins al Concili Vaticà II (1962-1965). En conseqüència, el missal de mossén Sorribes haurà de ser adaptat al nou missal i a les noves rúbriques.
La segona raó és d'un altre estil. Es tracta de reconsiderar certes preferències lèxiques que va utilitzar mossén Sorribes, que potser no són les més convenients. Tot seguit en posaré un exemple. En la consagració del vi, mossén Sorribes usa la forma següent: «la qual [la sang] per a vosaltres i per a molts serà vessada en remissió dels pecats». Davant d'esta redacció, cal preguntar-se: la paraula 'vessada' ¿és la més apropiada en un missal valencià? Hem de reconéixer que vessar és una paraula genuïnament valenciana, encara usada a l'Horta de València en frases com «l'aigua de la séquia ve a vessar». Però este verb i, en concret, el participi 'vessat' ha caigut en desús en la major part de les terres valencianes. Ara bé, ¿era vessar el verb usat pels nostres clàssics i pels llibres rituals valencians més antics per a descriure el concepte teològic que conté el terme neotestamentari? Això últim és una qüestió discutible, que caldria aclarir amb l'ajuda de la crítica textual i la filologia.
Però, en tot cas, el fet evident és que els nostres clàssics i els nostres rituals antics i moderns han usat sistemàticament, en este context, la frase «sang escampada». Vegem-ne alguns exemples. La nostra sor Isabel de Villena posa en boca d'Adam, al capítol CCXXXIX del seu
Vita Christi (1497), estes expressives paraules: «Servents e catius vostres som, comprats per aquell inestimable preu de la sanch de aquest Senyor, Fill vostre, exit de les pròpies entràmenes vostres, la qual sanch a instància e pregàries vostres se és escampada». Abans, al capítol LVIII, ens havia dit: «O senyora Maria, vos sóu aquella que aveu trobada gràcia davant lo Senyor e per lo mijà vostre la dita gràcia és stada per lo món escampada sobre los fills de Adan». Per a Isabel de Villena tant la sang com la gràcia són escampades amb efecte de santificació per a l'home.
El ritual de l'Església Metropolitana de València de l'any 1514 diu literalment: «Scampant tota la sua preciosa sanch en preu de nostra redempció». El text ja no pot ser més clar. El 1531, Andreu Martí Pineda va publicar una composició poètica titulada:
Contemplació en honor y reverèntia de les set vegades que.l nostre redemptor Jesús escampà la sua preciosíssima sanch ab les propietats de cascuna feta. Els exemples, sempre en el mateix sentit, es podrien multiplicar. Bastaria consultar la
Bibliografía de la Lengua Valenciana, de Josep Ribelles Comín, per poder arreplegar-ne una bona quantitat.
Es tracta, per tant, d'una constant teològica litúrgica i literària valenciana. Pense que tots els textos fins ací aportats parlen amb claredat i, si la nostra intenció és fer un missal valencià, des de les entràmenes del valencià (com diria la gran Isabel de Villena), és deure nostre, esforçar-nos per buscar i trobar les paraules més adequades i, si és possible, les més clàssiques. És també una manera de demostrar la preocupació i la sensibilitat de l'Església per inculturar la litúrgia, per fer una litúrgia arrelada al nostre poble i a la nostra cultura.
Acabe esta reflexió reiterant el meu homenatge de gratitud a mossén Sorribes. Estic convençut que el seu compromís amb la fe i amb la cultura valenciana haurà trobat davant Déu Nostre Senyor la gràcia accidental de què ens parla sant Tomàs d'Aquino.
Publicat en Cresol, 22 (2001, desembre), p. 18.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada