Avel·lí Flors i Bonet
Els pobles d'Europa, durant aquests anys, formen com una gran comunitat sobre el fonament de la fe cristiana. Església i Imperi són les dos cares d'una mateixa realitat, ensems espiritual i temporal, talment l'ànima i el cos. Esta és la visió ideal que proposen els millors pensadors del moment, a l'edat mitjana. Al capdavant d'esta cristiandat, hi trobem, destacat, el Papa (amb els bisbes), a vegades en lluita amb el poder temporal d'emperadors, reis i comtes.
[El papat]
Parlem una miqueta del Papa. El 1059 el papa Nicolau II, amb el propòsit d'evitar la intromissió dels poders temporals en l'Església, precisa les regles d'elecció del Papa, que, des d'ara, hauran de designar els cardenals.
El papa Gregori VII (1073-1085) emprén un pla de reforma de l'Església, i comença lluitant aferrissadament contra la investidura dels bisbes per part del poder civil. Vol un poder eclesiàstic independent dels poders temporals, però s'extralimita afirmant una autoritat excessiva sobre la societat mitjançant els dictatus papae.
[La reforma de l'Església]
Durant el segle XIII, la situació sembla insostenible, i n'hi ha molts que en demanen la reforma. El II concili de Lió (1274) es proposa buscar-ne la solució. La reforma que proposava, però, no aconseguí millorar la situació, i els cardenals buscaren remei en un ermità de vuitanta anys, el papa (sant) Celestí V, que no tardaria a abdicar.
En esta situació, els monjos representen un paper determinant en la reforma. L'abadia de Cluny (Borgonya, França), com a braç dret del papat, encapçala un ample moviment de reforma eclesial juntament amb les abadies benedictines, arrelades en molts llocs. A començament del segle XI es desplega un fort moviment eremític, d'hòmens (amb sant Pere l'Ermità) i de dones. Sant Bru, en el mateix sentit, funda la Cartoixa (1084). I els canonges regulars de sant Agustí integren la majoria de capítols catedralicis. Sant Bernat, per millorar la vida monàstica dels benedictins, funda l'orde del Cister (1115).
[Fe i costums del poble]
Mentrestant el poble malvivia, abandonat a la seua sort. La litúrgia (missa i sagraments) en llatí i la manca de predicació i de catequesi, deixava un laïcat ignorant i desmotivat. S'arriba, en les esglésies particulars, a una barreja de rituals religiosos i costums populars: els ciris i l'antorxa de Nadal que encendran també els dies de tronada; el dia dels Innocents, quan els infants prenen el poder a l'església; el primer dia de l'any amb la festa dels orats, jocs de cartes, elecció del papa dels orats i, fart de botifarres a l'altar, festa dels animals amb discurs de la burra de Balaam; processó de quaresma on cada canonge du una sardina penjada d'una corda a l'esquena; i el costum del risus paschalis... Apareix també la representació dels misteris de Nadal i de la Passió, de la Mare de Déu (Dormició o Assumpció) o de la vida dels sants...
En els costums, hi ha molta diferència entre la norma eclesiàstica i l'experiència real de la gent. Els preveres prediquen una moral sexual intransigent, però en la pràctica tot era molt més lax, també per a ells. De fet el poble jutjava més severament l'avarícia que la fornicació. La gent es preocupa molt dels seus funerals i, als testaments, prescrivien nombroses misses de sufragi i almoines per als pobres, transeünts, pelegrins i institucions benèfiques.
[La funció d'ensenyar]
L'Església, però, no es desentén completament de la formació dels laics. I així és com s'institueixen escoles de teologia als monestirs, i, a les ciutats, es funden escoles episcopals. Estes institucions demanen autonomia de funcionament, al marge de l'autoritat de bisbes i papes. Contra la mentalitat anterior, dominada pel pensament neoplatònic i agustinià, gràcies a les descobertes de savis àrabs al segle XII, es posa de moda el pensament aristotèlic que fa possible, per exemple, una personalitat com la de Pere Abelard (1079-1142) que, centrat en les fonts revelades, intenta harmonitzar fe i raó. Així naixen les universitats, al capdavant de les quals hi ha la Sorbona de París (1231), d'on eixirà el geni de Tomàs d'Aquino (1225-1274) que sintetitza el seu pensament en la Summa theologica, l'obra teològica més madura de l'edat mitjana. El poble baix, pel seu compte, alimentava la fe en el teatre religiós, la representació de drames litúrgics, miracles i misteris de Nadal i de Passió, i en la pintura i escultura, romànica i gòtica, de monestirs, catedrals i esglésies locals.
Parlem una miqueta del Papa. El 1059 el papa Nicolau II, amb el propòsit d'evitar la intromissió dels poders temporals en l'Església, precisa les regles d'elecció del Papa, que, des d'ara, hauran de designar els cardenals.
 |
| Papa Gregori VII |
Com un exemple, l'emperador romanogermànic Enric IV (1050-1106) s'hi oposa, i destitueix el papa Gregori VII (1020-1085) que, al seu torn, deposa Enric IV i dispensa els seus súbdits del jurament d'obediència. Des d'ara el Papa intervindrà com a senyor absolut de la cristiandat, i el dret canònic acabarà tenint tanta autoritat com la Bíblia mateixa. Sant Bernat es queixa al papa Eugeni III: «...al palau pontifici ressonen cada dia les lleis de Justinià i no les del Senyor...». Amb el papa Innocenci III (1198-1216) el poder de l'Església és pràcticament absolut, i així ho ensenya en la butla Unam sanctam, on s'atribueix el poder absolut sobre la cristiandat (i també en l'ordre temporal), i, en aquest mateix sentit, es defineix el IV concili del Laterà (1215).
[La reforma de l'Església]
Durant el segle XIII, la situació sembla insostenible, i n'hi ha molts que en demanen la reforma. El II concili de Lió (1274) es proposa buscar-ne la solució. La reforma que proposava, però, no aconseguí millorar la situació, i els cardenals buscaren remei en un ermità de vuitanta anys, el papa (sant) Celestí V, que no tardaria a abdicar.
En esta situació, els monjos representen un paper determinant en la reforma. L'abadia de Cluny (Borgonya, França), com a braç dret del papat, encapçala un ample moviment de reforma eclesial juntament amb les abadies benedictines, arrelades en molts llocs. A començament del segle XI es desplega un fort moviment eremític, d'hòmens (amb sant Pere l'Ermità) i de dones. Sant Bru, en el mateix sentit, funda la Cartoixa (1084). I els canonges regulars de sant Agustí integren la majoria de capítols catedralicis. Sant Bernat, per millorar la vida monàstica dels benedictins, funda l'orde del Cister (1115).
[Fe i costums del poble]
Mentrestant el poble malvivia, abandonat a la seua sort. La litúrgia (missa i sagraments) en llatí i la manca de predicació i de catequesi, deixava un laïcat ignorant i desmotivat. S'arriba, en les esglésies particulars, a una barreja de rituals religiosos i costums populars: els ciris i l'antorxa de Nadal que encendran també els dies de tronada; el dia dels Innocents, quan els infants prenen el poder a l'església; el primer dia de l'any amb la festa dels orats, jocs de cartes, elecció del papa dels orats i, fart de botifarres a l'altar, festa dels animals amb discurs de la burra de Balaam; processó de quaresma on cada canonge du una sardina penjada d'una corda a l'esquena; i el costum del risus paschalis... Apareix també la representació dels misteris de Nadal i de la Passió, de la Mare de Déu (Dormició o Assumpció) o de la vida dels sants...
En els costums, hi ha molta diferència entre la norma eclesiàstica i l'experiència real de la gent. Els preveres prediquen una moral sexual intransigent, però en la pràctica tot era molt més lax, també per a ells. De fet el poble jutjava més severament l'avarícia que la fornicació. La gent es preocupa molt dels seus funerals i, als testaments, prescrivien nombroses misses de sufragi i almoines per als pobres, transeünts, pelegrins i institucions benèfiques.
[La funció d'ensenyar]
L'Església, però, no es desentén completament de la formació dels laics. I així és com s'institueixen escoles de teologia als monestirs, i, a les ciutats, es funden escoles episcopals. Estes institucions demanen autonomia de funcionament, al marge de l'autoritat de bisbes i papes. Contra la mentalitat anterior, dominada pel pensament neoplatònic i agustinià, gràcies a les descobertes de savis àrabs al segle XII, es posa de moda el pensament aristotèlic que fa possible, per exemple, una personalitat com la de Pere Abelard (1079-1142) que, centrat en les fonts revelades, intenta harmonitzar fe i raó. Així naixen les universitats, al capdavant de les quals hi ha la Sorbona de París (1231), d'on eixirà el geni de Tomàs d'Aquino (1225-1274) que sintetitza el seu pensament en la Summa theologica, l'obra teològica més madura de l'edat mitjana. El poble baix, pel seu compte, alimentava la fe en el teatre religiós, la representació de drames litúrgics, miracles i misteris de Nadal i de Passió, i en la pintura i escultura, romànica i gòtica, de monestirs, catedrals i esglésies locals.
[Els enemics de l'Església]
L'Església de l'edat mitjana es veu obligada a lluitar contra els enemics: un d'exterior, la presència dels musulmans, i un d'interior, la proliferació dels heretges. Contra els musulmans apareixen les croades; contra els heretges, la inquisició. Les croades, des del concili de Clarmont (1095), amb ben migrades conquistes, i un descrèdit general per les matances de cristians d'orient i de musulmans, i les freqüents derrotes militars. Set croades per a no res. Només salvaríem la constitució dels ordes militars que facilitarien l'accés dels pelegrins a Terra Santa, i, sobretot, la figura de Francesc d'Assís que guanyà la batalla final amb la germana pobresa i la humilitat davant del poder del soldà.
En esta Església, el nostre poble tingué una digna representació. Jaume I intenta la que hauria estat la vuitena croada (1269) que fracassà per un temporal desfermat a les costes de Sardenya, i la seua oferta al concili II de Lió (1274) que provoca el somriure incrèdul de papa i cardenals. I, sobretot, el geni del nostre admirable Ramon Llull, també present al concili de Lió, que presenta com a remei contra els musulmans, l'amor a ells, l'aprenentatge de la seua llengua, el diàleg i la raó ('les raons necessàries'). Malgrat tot, una aportació poc més que inútil per a la causa.
Desesperadament trista l'actitud de l'Església davant els seus dissidents: recordem especialment l'actitud davant de Pere Valdés i els 'pobres de Lió' (1173), els càtars o els 'bons homes' i els albigesos, massacrats per mandat del Papa a Besiers i al castell de Montsegur (1244), els moviments apocalíptics (com el d'Arnau de Vilanova) o mil·lenaristes, i Joaquim de Fiore (el mestre de les Flors). Només els ordes mendicants mereixen l'aprovació amb nota: els germans predicadors de Domingo de Guzmán i els germans menors del germà Francesc d'Assís, guanyats a la pau i l'alegria, una nova primavera de l'Església.
L'Església de l'edat mitjana es veu obligada a lluitar contra els enemics: un d'exterior, la presència dels musulmans, i un d'interior, la proliferació dels heretges. Contra els musulmans apareixen les croades; contra els heretges, la inquisició. Les croades, des del concili de Clarmont (1095), amb ben migrades conquistes, i un descrèdit general per les matances de cristians d'orient i de musulmans, i les freqüents derrotes militars. Set croades per a no res. Només salvaríem la constitució dels ordes militars que facilitarien l'accés dels pelegrins a Terra Santa, i, sobretot, la figura de Francesc d'Assís que guanyà la batalla final amb la germana pobresa i la humilitat davant del poder del soldà.
En esta Església, el nostre poble tingué una digna representació. Jaume I intenta la que hauria estat la vuitena croada (1269) que fracassà per un temporal desfermat a les costes de Sardenya, i la seua oferta al concili II de Lió (1274) que provoca el somriure incrèdul de papa i cardenals. I, sobretot, el geni del nostre admirable Ramon Llull, també present al concili de Lió, que presenta com a remei contra els musulmans, l'amor a ells, l'aprenentatge de la seua llengua, el diàleg i la raó ('les raons necessàries'). Malgrat tot, una aportació poc més que inútil per a la causa.
 |
| Confirmació de la Regla de Sant Francesc Giotto |
Tanquem el repàs d'aquests segles de la història de l'Església amb la referència més trista de l'etapa medieval. Després de vacil·lacions i reticències, l'Església acabà elaborant una legislació repressiva contra les heretgies i els heretges, començant contra els càtars i els albigesos (1208-1242), amb l'horrorosa matança de la població a la catedral de Besiers. I, per arrodonir el desastre, la institució de la Inquisició, la secular amb l'emperador Frederic II (1224) i (sant) Lluís IX (1229), l'episcopal (Tolosa, 1229) i la pontifícia. El papa Gregori IX (1145-1241) arreplegà la legislació anterior a ell i feu de la Inquisició un tribunal d'excepció que depenia directament del papa i que confià als germans (?) dominicans. En 1252 el tribunal de la Inquisició autoritza l'ús de la tortura. I, fins i tot un pensador tan lúcid com Tomàs d'Aquino proporciona una justificació a l'execució de les sentències del tribunal. És impossible entendre com una Església que apel·la constantment a l'Evangeli pogués cremar vius els qui no n'acceptaven els ensenyaments. Aquell règim de cristiandat era un poder totalitari o, almenys, totalitzant i constrictiu que, per sobreviure, usava els mitjans de la justícia del seu temps, la tortura i la mort. Mai més!
Castelló de la Plana, 24 de novembre de 2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada