Segle XV: agonitza l'edat mitjana, naix l'Humanisme

 Avel·lí Flors i Bonet

No debades (sant) Vicent Ferrer (+1419) predicava oportunament i importunament que s'acabava el món i que venia l'Anticrist. Abans que ell, el gran metge Arnau de Vilanova (+1311) ja havia anunciat que aquest esdeveniment es donaria el 1378, l'any que, tristament, començaria el cisma d'Occident. En realitat és evident que s'acabava aquell món que sant Vicent volia que perduràs, és a dir, l'edat mitjana, plantejada com una societat religiosa unificada sota la figura del Papa, a la qual se sotmetien els pobles i els regnes. Al segle XV s’afona esta edificació tan mal concebuda. I així, si al segle XIV havia nascut l'esperit laic, al segle XV es produïa la revolució del laïcat contra la jerarquia i el naixement de l'Humanisme, que col·locaria l'home i el món en el centre del pensament i el sentiment de la societat baixmedieval.

L'angoixa davant la mort, la inquietud per la salvació i la pèrdua de confiança en la institució eclesialtransformen l'existència cristiana. L'experiència personal preval per damunt de la importància que tenia la jerarquia en la conducció de les consciències. Això explica, en part, la condemna de (santa) Joana d'Arc (1431) que tenia més confiança en les veus que sentia que en l'opinió de bisbes, monjos i teòlegs a sou d'anglesos i borgonyons. Aquesta nova actitud, però, té sentits oposats: des d'un increment de l'individualisme i la superstició fins a un autèntic aprofundiment en la vida de fe.

N'hi ha que viuen inquiets, a la recerca de tots els mitjans possibles per assegurar-se la salvació. El culte als sants i a les relíquies viu el seu punt àlgid. El rei de França Carles II distribueix, entre els seus, les costelles de sant Lluís IX (+1270), i aquests darrers les redistribueixen entre els seus. Es multiplica l'oferta d'indulgències que, a Flandes, es poden guanyar fins i tot com si es tractàs d'una loteria. La pietat es fa quantitativa: es multipliquen les misses, i els preveres, per guanyar-se la vida, opten acarnissadament per aconseguir un benifet i viuen dedicats, gairebé exclusivament, a repetir incansablement el ritual de la missa.

Els primers a promoure una autèntica reforma de l'Església són marginats i, fins i tot, són cremats a la foguera de la Inquisició, com Jan Hus (+1415) que, cansat de reclamar una Església pobra i evangèlica, acaba enfrontat amb el clergat txec i el (anti)papa Joan XXIII. També morirà pel foc de la inquisició, a instigació del papa valencià Alexandre VI, el severíssim reformador de Florència, el dominicà Jeroni Savonarola (+1498). La Imitació de Crist de Tomàs de Kempis es difon pertot, com un autèntic best-seller, i és traduïda a totes les llengües d'Europa. Miquel Peres ho fa al català (1482); i, més tard, encara ho tornaran a fer Pere Gil (1621) i Pere Bonaura (1698). En esta atmosfera de devoció es banyaran els hòmens del renaixement, com Erasme de Rotterdam i el mateix Martí Luter, entre altres.

[L'Església d'Orient]

Icona de la Trinitat
(Andrei Rubliov)

A esta visió més aviat pessimista de l'Església d'Occident, hauríem d'afegir una breu consideració de l'Església d'Orient, una mica més positiva. L'Església búlgara i la sèrbia oscil·len entre l'adhesió a Constantinoble o a Roma. El principat de Kíev ha de cedir el relleu a Moscou (1425) i, per a major desgràcia, cau Constantinoble, la segona Roma, davant les tropes otomanes (1453), i així es consolida la capitalitat de Moscou, convertida ara en la tercera Roma.

L'element més valuós de les esglésies d'Orient és l'espiritualitat. El sant mont Athos s'omple de monestirs i de monjos. Gregori Palamàs (1296-1359) fa la síntesi del monacat ortodox en l'hesicasme, teoria i pràctica de la contemplació i recerca del repòs en Déu. Moltes esglésies conserven mosaics, frescos i icones d'aquest període. Tots coneixem a bastament la icona de la Santa Trinitat pintada pel monjo rus Andrei Rublev (1411).

[L'Església a Castelló de la Plana]

Possiblement els fidels de Castelló que participaven de les celebracions litúrgiques (missa i sagraments), exercicis de pietat (processons i novenes) i representacions teatrals (de la Passió de l'Assumpció de Maria) a l'església de Santa Maria, no devien estar prou al corrent de les coses que passaven a l'Església en totes les nacions d'Europa, l'únic món que els era conegut. Estaven entretinguts rebent visites importants de religiosos (el frare Vicent Ferrer, el papa Benet XIII i Roderic de Borja, futur Alexandre VI) i civils (el rei Ferran d'Antequera, l'infant Alfons el Magnànim, l'infant Joan II, l'infant Ferran, i els reis Ferran II d'Aragó i Isabel I de Castella)

Per les dades que coneixem, la gent de Castelló estava interessada a reconstruir i fer més gran la vella església, adquiria una nova pila baptismal (la que encara conservem), completava les portades gòtiques amb la corresponent principal, dedicava capelles laterals a diversos sants i santes, i incorporava, al seu altar major, un bellíssim retaule, obra de Paolo da San Leocadio. 

Durant el segle XV, la vila de Castelló acull els primers jueus en un call, i moltes famílies musulmanes, procedents de diverses comarques de l'interior, en la seua moreria. Comencen a fer-se, en el mateix temple renovat i ampliat, les primeres representacions de la Passió del Senyor i de l'Assumpció de la verge Maria al cel. Santa Maria acull la celebració de solemnes exèquies que coneixem amb tota mena de detalls (entre altres, les de Martí el Jove, Martí l'Humà, Carles de Viana, Ferran d'Antequera, l'infant Joan d'Aragó). El temple s'omple d'imatges de sants i de santes, i s'incrementa el culte a les ermites de la vila, sobretot per les sovintejades processons de rogatives amb ocasió dels incessants brots de pesta negra. Els bisbes de Tortosa visiten l'església de Santa Maria (1429 i 1485) per vigilar-ne el culte i controlar la moralitat de clergues i laics. D'altra banda, el cementeri, prou deteriorat, demana una millora substancial, i, lamentablement, una ampliació substancial per acollir les despulles de milers de cossos dels que moren a causa de la pesta, sembla que dos terceres parts de la població.

[La Corona d'Aragó]

El pare Jofré defenent un boig (Sorolla)

Políticament, amb la mort del rei Martí l'Humà, extingida la dinastia dels comtes de Barcelona, els estats de la corona d'Aragó (també el regne de València) comencen a dependre de prínceps castellans. Eclesiàsticament, amb la mort de Benet XIII, es va extingint el fantasma del cisma i retorna, a la vella cristiandat, una pau relativa.

A València el mercedari pare Gilabert Jofré promou la primera institució que comença a tractar científicament i amb dignitat els afectats de malalties mentals. La seua obra va indissolublement unida a la confraria de Santa Maria dels Innocents, Folls i Desemparats (1414). Per iniciativa de Benet XIII se celebren, a Tortosa i Sant Mateu, en un clima de relativa tolerància, les segones disputes entre cristians i jueus.

El pensament i les lletres s'enriqueixen amb l'admirable aportació dels poetes Ausiàs March i Joan Roís de Corella, i dels novel·listes Jaume Roig, Joanot Martorell i sor Isabel de Villena. Un discret laic, Francesc de Pertusa escriu, a València, una autèntica enciclopèdia del saber teològic: El memorial de la fe catòlica (1440). Vivim el segle esplendorós de la ciutat (i el regne) de València, capital general dels territoris de l'antiga corona d'Aragó que, durant aquest segle, s'estén pels territoris de la península italiana, als regnes de Nàpols i Sicília, fins als límits grecs d'Atenes i Neopàtria, darreres conquistes de l'armada almogàver. Recordem que, des de 1335, Castelló (aleshores conegut com Castelló de Borriana) era cap de la governació dellà el riu Uixó, dins el regne de València.

Castelló de la Plana, 12 de gener de 2020