L'autonomia del País Valencià (1978)

Diòcesi de Sogorb-Castelló

Els Consells de Govern i d’Arxiprests, presidits pel seu bisbe, Josep M.ª Cases i Deordal, han decidit de fer públic el següent comunicat:

1. La catolicitat de l’Església demana la inserció d'aquesta en les angoixes i esperances de tots els pobles. I aquesta universalitat és més manifesta quan més assumeix els valors propis de cada poble, i més amb ells es compromet. Però això no ens és estrany cap dels problemes, que els valencians tenim avui plantejats com a poble.

2. Una de les qüestions més urgents actualment, el País Valencià, és la de recuperar la nostra personalitat col·lectiva, ja que fa més de dos segles que foren suprimides les nostres lleis i institucions autòctones, que el dret a auto-governar-nos ens fou negat i la nostra llengua, prohibida com a vehicle d'ensenyament i de cultura.

3. El regalisme setcentista i la inèrcia posterior van fer de la nostra Església un instrument més de castellanització del País Valencià. Avui, però, el magisteri de l'Església (Concili Vaticà II. GS, nn. 29, 53, 54, 55, 58, 59, 60 i 73; AG, nn. 4, 21 i 26; Pius XI, “Mit Brennender Sorge” -AAS, XXIX; Joan XXIII, “Pacem in Terris”, nn. 88-91 i Pau VI, “Populorum Progresssio, n. 40) ha precisat la tasca que la comunitat eclesial ha d’efectuar en la defensa dels drets humans i de les minories ètniques, culturals i nacionals.

4. És per això que aquests Consells es fan solidaris de l'aspiració —malauradament, no sempre conscient— del poble valencià a autogovernar-nos, i creuen que l’autonomia del País Valencià és un element important per tal de reparar la identitat col·lectiva malmesa per tants anys de centralisme.

5. Manifestem el nostre desig de que tots els homes i dones, que han vingut des d'altres pobles i regions d'Espanya a treballar i viure amb nosaltres, troben en tots els valencians una sincera acollida, i que l'establiment de l'autonomia els siga un motiu més d'integració, perquè no tinguen sensació de forasters, sinó d'estar en sa casa, i que, en definitiva, el País no el siga dur.

6. Pel que fa referència a l’idioma, la diòcesi estudiarà una normativa adequada que faça servir també el valencià als escrits pastorals i de premsa del bisbat i de les parròquies de parla valenciana, a la catequesi, a la litúrgia i arxius parroquials, i que establirà l'obligatorietat del seu estudi i conreu els nostres seminaris. A títol experimental, aquesta obligatorietat ja ha estat establerta, a l'actual curs, al Seminari “Mater Dei”.

Castelló, 13 de gener de 1978

Font: Boletín oficial eclesiástico del obispado de Segorbe-Castellón, núm. 1518 (1978, febrer 8), pp. 67-68.

---

Articles relacionats:

• El valencià a la diòcesi de Sogorb-Castelló (Josep Maria Cases Deordal, bisbe, 1978)
• L'Església de Castelló i la llengua pròpia (Avel·lí Flors i Bonet, dins Filar, menar i fer llata: Castelló als segles XVII i XVIII, Colla Rebombori, Castelló 2018, pp. 51-57).
• Pentecosta, llengua i Església (Avel·lí Flors, 2018)
• El fet lingüístic en l'època de sant Pasqual, (Enric Dobón, dins San Pascual, 273 (1989, juliol-agost), Clarisas de San Pascual, Vila-real, pp. 5-11).
• El fet lingüístic en l'època de sant Pasqual (II) (Enric Dobón, dins San Pascual, 274 (1989, setembre-octubre), Clarisas de San Pascual, Vila-real, pp. 5-11).
• El valencià en l'església: 1707-2007 (Vicent Canet i Llidó, dins Anuari de l’Agrupació Borrianenca de Cultura: revista de recerca humanística i científica, 2007, núm. 18, p. 93-110).
• Normes de Castelló i Església valenciana (Òscar Pérez Silvestre, dins Saó, 323 (2007,desembre), pp. 32-33).
• El procés de la llengua pels volts de la Nova Planta: la funció de l'Església (Vicent Pitarch i Almela, dins Filar, menar i fer llata: Castelló als segles XVII i XVIII, Colla Rebombori, Castelló 2018, pp. 43-50).